Mosquitos y jabones

 versió catalana | versión española

Roy Lichtenstein  Mujer en el baño (1963) Óleo sobre lienzo 173,3 x 173,3 cm Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Las picaduras de mosquitos son muy frecuentes en la época estival. Aunque estos insectos mantienen una dieta exclusivamente vegetariana -de hecho, la principal fuente de alimento es el néctar de las flores- las hembras necesitan un suplemento de hierro durante la época reproductiva y son las responsables de las molestas picaduras que hacen para chupar la sangre de la víctima.

Las picaduras de estos afanípteros no afectan por igual a todos los humanos. Algunas personas las sufren con más frecuencia que otras y esto se debe al olor personal de cada uno. Los componentes aromáticos del sudor, como por ejemplo su contenido de ácido láctico, atrae especialmente a los mosquitos. Por eso para prevenir las picaduras es recomendable evitar el uso de perfumes y cosméticos aromatizados, el uso de algunos complementos de cuero, etc. que incrementan las señales olfativas que llaman la atención de los mosquitos. Y en cambio, otros aromas los repelen. 

Esto es extensivo también a los jabones que utilizamos para nuestra higiene personal y que habitualmente están aromatizados con diversas esencias. Probablemente ciertas mezclas del olor corporal y el aroma de los jabones atraen especialmente a los mosquitos. Recientemente esta relación ha sido analizada por un equipo de investigadores de Virginia Tech (EE.UU.), que han comprobado que ducharse con algunos jabones atrae a los mosquitos, mientras que otros los repelen, según han publicado en la revista iScience .

Los investigadores exploraron la relación entre la aplicación de jabón y el grado de atracción para los mosquitos, caracterizando primero los perfiles de olor de cuatro marcas de jabones: Dial, Dove, Native y Simple Truth. También analizaron los olores químicos emitidos por cuatro voluntarios humanos, tanto cuando no se habían duchado como después de haberlo hecho con dichos jabones.

El equipo descubrió que cada uno de los voluntarios emitía un perfil de olor personal propio y que algunos eran más atractivos que otros para los mosquitos. También comprobaron que ducharse con jabón modificaba significativamente estos perfiles de olor y no sólo añadía fragancias florales a la mezcla.

El mosquito Aedes aegypti, antes y después
de picar i chupar la sangre de una víctima

A continuación se comparó el atractivo relativo de cada voluntario humano por las hembras adultas de los mosquitos Aedes aegypti apareadas recientemente. El estudio se realizó tanto cuando los voluntarios no se habían duchado como después de una hora de utilizar los distintos jabones.

Parece ser que el atractivo no aumentaba por la presencia de uno u otro aroma, sino por la combinación y asociaciones específicas de sustancias químicas procedentes tanto de los jabones como del olor personal. Cambiar la proporción de las mismas substancias químicas puede causar atracción, indiferencia o repulsión. Así, aunque todos los jabones estudiados contenían limoneno entre sus aromatizantes, y la fragancia de limoneno es un conocido repelente de los mosquitos, la combinación con otras esencias y el olor corporal produjo a menudo un efecto atractivo para los insectos. En cambio, el coco fue el aroma con mayor efecto repulsivo, que en todos los casos demostró que no gustaba a los insectos.

El jabón con aroma de coco es uno de los que menos gusta a los mosquitos. 

___________________________________

Mosquits i sabons

Roy Lichtenstein  Dona al bany (1963) Oli sobre tela 173,3 x 173,3 cm Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Les picades de mosquits són molt freqüents a l'època estival. Tot i que aquests insectes tenen una dieta exclusivament vegetariana –de fet, la principal font d’aliment és el nèctar de les plantes–, les femelles necessiten un suplement de ferro durant l'epoca reproductiva i són elles les responsables de les molestes picades que ocasionen per poder xuclar la sang de la víctima. 

Les fiblades d'aquests afanípters tampoc afecten per igual a tots els humans. Algunes persones les pateixen amb mes freqüència que altres i això es deu a la olor personal de cadascú. Els components aromàtics de la suor, com per exemple el contingut d'àcid làctic, atreu especialment als mosquits. Per això per prevenir les picades és recomanable evitar l'ús de perfums i cosmètics aromatitzats, l'ús d'alguns complements de cuir, etc, que incrementin les senyals olfactives que cridin l'atenció dels mosquits. I en canvi, d'altres aromes els repugnen. 

Això és extensiu també als sabons que usem per la nostra higiene personal i que habitualment estan aromatitzats amb essències diverses. Probablement certes barreges de l'olor corporal i l'aroma dels sabons atrau especialment as mosquits. Recentment aquest aspecte ha estat comprovat per un equip d’investigadors de Virginia Tech (EUA), que han comprovat que dutxar-se amb alguns sabons atreu als mosquits, mentre que altres els repeleixen, segons han publicat a la revista iScience . 

Els investigadors van explorar la relació entre l’aplicació de sabó i el grau d’atractiu per als mosquits, caracteritzant primer els perfils d’olor de quatre marques de sabons: Dial, Dove, Native i Simple Truth. També van analitzar les olors químiques emeses per quatre voluntaris humans, tant quan no s’havien dutxat com després d’haver-ho fet amb els esmentats sabons. 

L’equip va descobrir que cadascun dels voluntaris emetia un perfil d’olor personal propi, i que alguns eren més atractius per als mosquits que uns altres. També van comprovar que dutxar-se amb sabó modificava significativament aquests perfils d’olor i no només afegia fragàncies florals a la barreja.

El mosquit Aedes aegypti, abans i després
de picar i xuclar la sang d'una víctima

A continuació es va comparar l’atractiu relatiu de cada voluntari humà per les femelles adultes dels mosquits Aedes aegypti aparellades feia poc. L'estudi es va realitzar tant quan els voluntaris no s’havien dutxat com després d’una hora de fer servir els diferents sabons. 

Sembla ser que l'atractiu no augmentava per la presència d'un o d'altre aroma, sinò per la combinació i associacions i específiques de substàncies químiques tant dels sabons com de l'olor personal. Canviar la proporció de les mateixes substàncies químiques pot causar atracció, indiferència o repulsió. Així, encara que tots els savons estudiats contenien limonè entre els seus aromatitzants, i la fragància de limonè és un conegut repel·lent dels mosquits, la combinació amb altres essències i l'olor corporal va produir sovint un efecte atractiu pels insectes. En canvi, l'aroma amb més efecte repulsiu va ser l'aroma a coco, que en tots els casos va demostrar no ser del gust dels insectes. 

El sabó amb aroma de coco és un dels que menys agrada als mosquits. 

La mirra (y II): Cosmético, perfume, bálsamo

versió catalana | versión española

Hyeronimus Bosch (El Bosco) Tríptico de la adoración de los Magos  (circa 1494)   Óleo sobre tabla de madera de roble Museo del Prado. Madrid.

Hyeronimus Bosch (circa 1450-1516) fue un pintor flamenco, miembro de una familia con seis generaciones de pintores. Conocido como El Bosco, su pintura es de gran originalidad, enigmática y onírica, llena de simbolismos no siempre bien descifrados, que en cierto modo anticipan el surrealismo. 

En el tríptico de la Adoración de los Magos, El Bosco demuestra su maestría como pintor, como puede verse en la riqueza de los materiales, en la opulencia de las vestiduras de los magos y de sus ofrendas, y sobre todo, en el modo magistral con que trata la luz, con finos toques. 

La obra está cuajada de simbolismos. Citaremos solamente uno de ellos. En la esclavina metálica del mago que ofrece mirra en una bandeja de plata se puede ver representada a la reina de Saba ofreciendo sus presentes a Salomón  (1 Reyes 10, 1-13). Esta asociación de ideas es una referencia al país de la legendaria reina, uno de los países de los que procede la mirra. 

Gaspar y Baltasar ofreciendo incienso y mirra. 
Fresco de Santa María de Taüll

Como aludíamos en una entrada anterior la mirra era una preciada resina que tenía virtudes medicinales. Pero también cosméticas. Se usaba para el cuidado del cabello, tanto para su limpieza e higiene, por sus propiedades astringentes. Se usaba especialmente en casos de alopecia y para tratar la caspa, ya que tenía una importante actividad antiseborreica. 

Como cosmético cutáneo, la mirra purificaba y limpiaba la piel, disminuía la aparición de comedones y retardaba la aparición de arrugas. 

También se usaba la mirra para la elaboración del aceite balsámico que se usaba para limpiar, nutrir y perfumar la piel. Tal vez por esas virtudes tan unidas a la belleza, el arbusto de la mirra estuvo unido a la leyenda de Adonis, el prototipo de belleza masculina por antonomasia, como nos recuerda Antoni Janer en su blog: Esmirna, hija del rey de Siria Ciniras, había quedado embarazada incestuosamente por su padre. Avergonzada, se refugió en el bosque, donde Afrodita se apiadó de ella y la transformó en el arbusto de la mirra. Pero su hijo siguió desarrollándose en su seno. Cuando llegó a término, la corteza del árbol se desprendió y de su interior nació el hijo de Esmirna, el bello Adonis. 

Una fiesta en el antiguo Egipto (Reino Nuevo). Las damas asistentes, ricamente adornadas llevan en sus cabezas un cono con un cerato perfumado con mirra.
A la izquierda, una esclava semidesnuda les sirve vino. También ella lleva el cono perfumado. 

La mirra también formaba parte de la composición de los conos de cera que las damas egipcias solían poner sobre sus pelucas durante los banquetes. Los conos se fundían progresivamente desparramando el perfume sobre la cabeza de su portadora y llenando de aroma el ambiente.  

 
Momia de Tamit. Dinastía XXV(722-664 a.C.) 
 Museo Egipcio. Turín. 

El uso de la mirra en todo tipo de perfumes era bastante habitual. De hecho todavía hoy la mirra es una sustancia muy usada en perfumería. En Egipto uno de los perfumes más conocidos era una mezcla de aceite de bellota, mirra y resinas. La reputación de este perfume llegó a Roma donde se importaba en cantidades importantes. 

Pero no solamente la mirra era usada como medicamento y cosmético para los vivos. También se usaba como conservante para embalsamar a los muertos. Según el testimonio de Heródoto, la mirra era una de las sustancias usadas para momificar los cuerpos en el antiguo Egipto y también fue habitual en los tiempos bíblicos. 

Momia egipcia. Museos Vaticanos. Roma. 

El simbolismo de la mirra en la Epifanía era precisamente el de poner de manifiesto la naturaleza humana de Jesús. Un hombre sujeto, como todos, a los vaivenes de la salud y la enfermedad, que finalmente moriría en la cruz y a su tumba acudirían las santas mujeres con la intención de embalsamarlo, probablemente con ungüentos de mirra. Todo un símbolo de la vida del hombre, en el camino que transcurre desde el nacimiento al sepulcro.  

Velázquez. La adoración de los Magos. Museo del Prado, Madrid. 

___________________________________

La mirra (i II): Cosmètic, perfum, bàlsam.

Hyeronimus Bosch (El Bosco) Tríptic de l'adoració dels Mags  (circa 1494)   Oli sobre taula de fusta de roure Museo del Prado. Madrid.

Hyeronimus Bosch (circa 1450-1516) va ser un pintor flamenc, membre d'una família amb sis generacions de pintors. Conegut com El Bosco, la seva pintura és de gran originalitat, enigmàtica i onírica, plena de simbolismes no sempre ben desxifrats, que en certa manera anticipen el surrealisme.

Al Tríptic de l'Adoració dels Mags, El Bosco demostra el seu mestratge com a pintor, com es pot veure en la riquesa dels materials, en l'opulència de les vestidures dels mags i de les seves ofrenes, i sobretot, en la manera magistral amb què tracta la llum, amb fins tocs.

L'obra està plena de simbolismes. En citarem només un. A l'esclavina metàl·lica del mag que ofereix mirra en una safata de plata es pot veure representada la reina de Saba oferint els seus presents a Salomó (1 Reis 10, 1-13). Aquesta associació d'idees és una referència al país de la reina llegendària, un dels països dels quals procedeix la mirra.

Gaspar i Baltasar oferint encens i mirra. 
Fresc de Santa María de Taüll

Com al·ludíem en una  entrada anterior la mirra era una preada resina que tenia virtuts medicinals. Però també cosmètiques. S'usava per a la cura del cabell, tant per a la neteja i higiene, per les seves propietats astringents. S'emprava especialment en casos d'alopècia i per tractar la caspa, ja que tenia una activitat antiseborreica important.

Com a cosmètic cutani, la mirra purificava i netejava la pell, disminuïa l'aparició de barbs i retardava l'aparició d'arrugues.

També es feia servir per a l'elaboració de l'oli balsàmic que s'emprava per netejar, nodrir i perfumar la pell. Potser per aquestes virtuts tan unides a la bellesa, l'arbust de la mirra va estar unit a la llegenda d'Adonis, el prototip de bellesa masculina per antonomàsia, com ens recorda Antoni Janer en el seu blog: Esmirna, filla del rei de Síria Ciniras, havia quedat embarassada incestuosament pel seu pare. Avergonyida, es va refugiar al bosc, on Afrodita se'n va apiadar i la va transformar en l'arbust de la mirra. Però el seu fill va continuar desenvolupant-se al seu si. Quan va arribar a terme, l'escorça de l'arbre es va desprendre i del seu interior va néixer el fill d'Esmirna, el bell Adonis.

Una festa a l'antic Egipte (Regne Nou). Les dames assistents, ricament adornades porten sobre els seus caps un con amb un cerat
perfumat amb mirra. A l'esquerra, una esclava semidespullada
els serveix vi. Ella també porta el con perfumat. 

La mirra també formava part de la composició dels cons de cera que les dames egípcies solien posar-se sobre les perruques durant els banquets. Els cons es fonien progressivament escampant el perfum sobre el cap de la portadora i omplint  l'ambient d'aroma.  

 
Mòmia de Tamit. Dinastia XXV (722-664 a.C.) 
 Museu Egipci. Torí. 

L'ús de la mirra en tota mena de perfums era força habitual. De fet encara avui la mirra és una substància molt utilitzada en perfumeria. A Egipte un dels perfums més coneguts era una barreja d'oli de gla, mirra i resines. La reputació d'aquest perfum va arribar a Roma, on s'importava en grans quantitats.

Però la mirra no només s’utilitzava com a medicament i cosmètic per als vius. També s'usava com a conservant per embalsamar als morts. Segons el testimoni d'Heròdot, la mirra era una de les substàncies usades per momificar els cossos a l'antic Egipte i també va ser habitual en els temps bíblics.

Mòmia egípcia. Museus Vaticans. Roma. 

El simbolisme de la mirra a l'Epifania era precisament el de posar de manifest la naturalesa humana de Jesús. Un home subjecte, com tots, als vaivens de la salut i la malaltia, que finalment moriria a la creu i a la seva tomba acudirien les santes dones amb la intenció d'embalsamar-lo, probablement amb ungüents de mirra. Tot un símbol de la vida de l'home, pel camí que transcorre des del naixement fins al sepulcre.

El agua de rosas

 versió catalana | versión española

Vincent van Gogh Rosas silvestres (1890)   Óleo sobre lienzo  Museo van Gogh. Amsterdam.

Hoy se celebra en Catalunya el dia de Sant Jordi. Una jornada preciosa en la que todo el mundo se regala libros y rosas. La gran fiesta del amor y la cultura. En el día de las rosas, nada más indicado que tratar hoy en este blog de un derivado de estas bellas flores: el agua de rosas, un extracto con muchas propiedades médicas y cosméticas. 

El agua de rosas es conocida desde el s. X en Oriente y se difundió por los países árabes, Persia y Turquía. Se obtiene por destilación de pétalos de rosa en el alambique. Por arrastre del vapor de agua se obtienen el aceite esencial de rosas, y separadamente el agua de rosas (hidrolato) que contiene las moléculas hidrosolubles de la flor. 

Vincent van Gog: Ramo de rosas

El agua de rosas puede extraerse de Rosa canina, Rosa centifolia o Rosa gallica, aunque la esencia de mejor calidad se extrae de la Rosa damascena Miller o rosa de Damasco, también llamada rosa de Alejandría, una rosa híbrida de Rosa gallica y Rosa moschata. Es un producto muy apreciado y costoso, ya que 3000 partes de flores producen solo una parte de aceite. 

El aceite de rosas se obtiene mediante destilación a vapor, extracción de solventes y extracción supercrítica de dióxido de carbono. Es un líquido volátil rico en β-citronelol, nonadecano, geraniol, nerol, kaempferol, e hidrocarburos alifáticos saturados (parafinas normales C14-C23). Sin embargo su intenso aroma depende sobre todo de las β-damascenonas. Se usa sobre todo para la elaboración de perfumes. 

Rosa gallica

Rosa x damascena (híbrida de Rosa gallica y Rosa moschata)

El hidrolato, que contiene las moléculas solubles de la flor es otra fracción, obtenida por destilación con vapor de agua y constituye el agua de rosas. 

El agua de rosas se usa en gastronomía para dar aroma y sabor a algunos alimentos, especialmente en postres, dulces y bebidas, aunque también en ciertas recetas de carne y otros platos. 

También el fruto del rosal, el escaramujo, es comestible y a veces se añade a las ensaladas. Es uno de los productos vegetales más ricos en vitamina C: entre 1700-2000 mg por cada 100 g de producto seco. También tiene un alto contenido en taninos, lo que explica que puede causar estreñimiento.

Pero aparte de estas indicaciones, el agua de rosas tiene un amplio uso en preparaciones médicas y cosméticas. Las funciones medicinales de las rosas se atribuyen en parte a su abundancia de compuestos fenólicos. 

Rosa centifolia

Entre sus usos terapéuticos destaca su acción antiinflamatoria, que puede aplicarse a los casos de quemaduras solares (eritema solar). La acción indeseable de los rayos UV aumenta la producción de citoquinas y prostaglandinas. Se ha comprobado en ensayos homologados que la aplicación de extractos de pétalos de rosa reduce la producción de citoquinas, desarrollando una acción antiinflamatoria. 

La actividad antioxidante del género Rosa ha sido motivo de numerosas comunicaciones científicas, y ha sido demostrada experimentalmente: 100 µg/ml de RPE demostraron una actividad de eliminación de radicales libres de un 90% , lo que puede compararse a la acción de 10 μg/ml de vitamina C o al tocoferol. La acción antioxidante retrasa los efectos del envejecimiento cutáneo. También se ha comprobado una cierta actividad antiséptica y astringente. Por todo ello figura en muchas de las fórmulas magistrales de la farmacopea. 

A nivel cosmético el agua de rosas es un tónico excelente, comprobado desde hace siglos. Hidrata la piel, regula el pH cutáneo y calma la irritación que las pieles sensibles pueden presentar tras lavados con tensioactivos alcalinos o excesivamente agresivos con el manto ácido de la piel. 

Por todas estas propiedades, el agua de rosas sigue siendo un extracto eficaz y recomendable en muchos casos. Las rosas nos regalan no solamente su belleza y su aroma, sino también interesantes acciones  terapéuticas y cosméticas, fundamentalmente debidas a su efecto antioxidante y antiinflamatorio. 

Feliz día de Sant Jordi y disfrutad de las rosas!

Renoir. Ramo de rosas. 

Bibliografía 

Becker K, Schroecksnadel S, Gostner J, Zaknun C, Schennach H, Uberall F, Fuchs D. Phytomedicine. 2014 15 de enero; 21 (2): 164-71.  

Boskabady MH, Shafei MN, Saberi Z, Amini S. Pharmacological effects of rosa damascena. Iran J Basic Med Sci. 2011;14(4):295-307.

Song YR, Lim WC, Han A, Lee MH, Shin EJ, Lee KM, Nam TG, Lim TG. J  Rose Petal Extract ( Rosa gallica) Exerts Skin Whitening and Anti-Skin Wrinkle Effects Med Food. 2020 agosto; 23 (8): 870-878. 

Shin EJ, Han AR, Lee MH, Song YR, Lee KM, Nam TG, Lee P, Lee SY, Lim TG. Food Sci Biotechnol. 2019 Oct; 28 (5): 1439-1446. 

Shahriari S, Yasa N, Mohammadirad A, Khorasani R, Abdollahi M. In vitro antioxidant potential of Rosa damascene extract from guilan, Iran comparable to -tocopherol. Int J Pharmacol. 2007;3:187–190.

Tannenbaum SR, Wishnok JS, Leaf CD. Inhibition of nitrosamine formation by ascorbic acid. Am J Clini Nutr. 1991;53:247S–250S.

---

L'aigua de roses

Vincent van Gogh Rosas silvestres (1890)   Óleo sobre lienzo  Museo van Gogh. Amsterdam.

Avui es celebra a Catalunya la diada de Sant Jordi. Una jornada preciosa en la qual tothom es regala llibres i roses. La gran festa de l'amor i la cultura. I en el dia de les roses, res més indicat que tractar avui en aquest blog sobre un derivat d'aquestes belles flors: l'aigua de roses, un extracte amb moltes propietats mèdiques i cosmètiques.

L'aigua de roses és coneguda des del segle X a Orient i es va difondre pels països àrabs, Pèrsia i Turquia. S'obté per destil·lació de pètals de rosa a l'alambí. Per arrossegament del vapor d'aigua s'obtenen l'oli essencial de roses, i separadament l'aigua de roses (hidrolitzada) que conté les molècules hidrosolubles de la flor.

Vincent van Gogh: Ram de roses

L'aigua de roses es pot extreure de Rosa canina, Rosa centifolia o Rosa gallica, encara que l'essència de millor qualitat s'extreu de la Rosa damascena Miller o rosa de Damasc, també anomenada rosa d'Alexandria, una rosa híbrida de Rosa gallica i Rosa moschata. És un producte molt apreciat i costós, ja que 3000 parts de flors produeixen només una part d'oli.

L'oli de roses s'obté mitjançant destil·lació a vapor, extracció de solvents i extracció supercrítica de diòxid de carboni. És un líquid volàtil ric en β-citronelol, nonadecà, geraniol, nerol, kaempferol, i hidrocarburs alifàtics saturats (parafines normals C14-C23). Però la seva intensa aroma depèn sobretot de les β-damascenonas. S'usa principalment per a l'elaboració de perfums.

Rosa gallica

Rosa x damascena M. (híbrida de Rosa gallica i Rosa moschata)

L’hidrolat, que conté les molècules solubles de la flor és una altra fracció, obtinguda per destil·lació amb vapor d'aigua i constitueix l'aigua de roses.

L'aigua de roses s'usa en gastronomia per donar aroma i sabor a alguns aliments, especialment a postres, dolços i begudes, tot i que també s’empra en determinades receptes de carn i altres plats.

El fruit del roser, la gavarrera, també és comestible i de vegades s'afegeix a les amanides. És un dels productes vegetals més rics en vitamina C: entre 1700-2000 mg per cada 100 g de producte sec. Té un alt contingut en tanins, el que explica que pot causar restrenyiment.

A banda d'aquestes indicacions, l'aigua de roses té un ús ampli en preparacions mèdiques i cosmètiques. Les funcions medicinals de les roses s'atribueixen en part a la seva abundància de compostos fenòlics.

Rosa centifolia

Entre els usos terapèutics destaca la seva acció antiinflamatòria, que pot aplicar-se als casos de cremades solars (eritema solar). L'acció adversa dels raigs UV augmenta la producció de citoquines i prostaglandines. S'ha comprovat en assaigs homologats que l'aplicació d'extractes de pètals de rosa redueix la producció de citoquines, desenvolupant una acció antiinflamatòria.

L'activitat antioxidant del gènere Rosa ha estat motiu de nombroses comunicacions científiques, i ha estat demostrada experimentalment: 100 mg / ml d'RPE van demostrar una activitat d'eliminació de radicals lliures d'un 90%, el que pot comparar-se a l'acció de 10 mg / ml de vitamina C o al tocoferol. L'acció antioxidant retarda els efectes de l'envelliment cutani. També s'ha comprovat una certa activitat antisèptica i astringent. Per tot això l'aigua de roses figura en moltes de les fórmules magistrals de la farmacopea.

A nivell cosmètic l'aigua de roses és un tònic excel·lent, comprovat des de fa segles. Hidrata la pell, regula el pH cutani i calma la irritació que les pells sensibles poden presentar després de rentats amb tensioactius alcalins o excessivament agressius amb el mantell àcid de la pell.

Per totes aquestes propietats, l'aigua de roses segueix essent un extracte eficaç i recomanable en molts casos. Les roses ens regalen no només la seva bellesa i la seva aroma, sinó també interessants accions terapèutiques i cosmètiques, fonamentalment degudes al seu efecte antioxidant i antiinflamatori.

Feliç dia de Sant Jordi, i gaudiu de les roses!