Mostrando entradas con la etiqueta Retrato de médico. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Retrato de médico. Mostrar todas las entradas

martes, 3 de octubre de 2023

Retrato del Dr. Samuel de Pozzi

versió catalana | versión española









John Singer Sargent

El Dr. Samuel Jean Pozzi en su casa
(1881)

Óleo sobre tela
201,6 x 102,2 cm

Hammer Museum 
Los Ángeles




Este gran cuadro al óleo, de tamaño natural, es el primer retrato masculino pintado por John Singer Sargent y representa a su amigo el Doctor Samuel Jean Pozzi vestido con indumentaria doméstica, con una gran bata roja. La pintura muestra una imagen atrevida y rompedora, en el que el retrato académico de un médico, que habitualmente se mostraba vestido con bata blanca o con ropa de calle, es sustituído por una bata casera de color rojo, bajo la que se entrevé una camisa byroniana, sobre una cortina de terciopelo rojo de fondo. La postura del personaje, la composición y el colorido evoca los retratos de los cardenales y aristócratas de los siglos XVI y XVII.  


Samuel Jean de Pozzi (1846-1918) nació en una familia de origen italiano instalada en Francia. Estudió Medicina en París y se convirtió en uno de los discípulos favoritos de Broca. En 1875 se doctoró con una tesis sobre histerectomía para el tratamiento de la miomatosis uterina. 

En 1883 fue cirujano del Hospital Lourcine-Pascal (llamado posteriormente Broca), donde impartió clases teóricas en este hospital hasta que logró su propia cátedra de ginecología, que pronto se convirtió en el centro de una escuela reconocida de ginecología. 


Miembros de la Facultad Médica de París (1904), caricatura de Adrien Barrère.
De izquierda a derecha: André Chantemesse (1851-1919), Georges Pouchet (1833-1894), Paul Poirier (1853-1907), Paul Georges Dieulafov (1839-1911), Georges Maurice Debove (1845-1920), Paul Brouardel (1837-1906), Samuel Jean de Pozzi (1846-1918), Paul Jules Tillaux (1834-1904), Georges Hayem (1841-1933), Víctor André Cornil (1837-1908), Paul Jules (1845-1908) Jean Casimir Féix (1831-1920), Pierre-Emile Lunois (1856-1914), Adolphe Pinard (1844-1934) y Pierre-Constant Budin (1846-1907).



Pozzi era un excelente cirujano general y practicó la primera gastroenterostomía con éxito en Francia. Sin embargo, desde su nombramiento como catedrático de ginecología se dedicó cada vez más a este campo, siendo calificado como el padre de la ginecología francesa. Escribió un importante libro de referencia, "Tratado de ginecología clínica y operativa" (1890) que fue traducido a seis idiomas. Inventó varios instrumentos que llevan su nombre como fórceps, pinzas hemostáticas y jeringas para desinfectar la vagina, y fue uno de los introductores de los antisépticos y la anestesia  en su país. 


Samuel Jean de Pozzi, fotografiado por Nadar. 


Además de su profesión médica, Pozzi estuvo muy interesado en la historia antigua. Fue un activo coleccionista de monedas y estatuillas antiguas, y llegó a ser presidente en 1888 de la Sociedad de Antropología. Se interesó también vivamente por la historia de la medicina y sugirió que la última enfermedad de la princesa Henrietta, hija del rey Carlos I, se debió a la ruptura de un embarazo extrauterino. 

Era un gran viajero y se impresionó vivamente por el trabajo de Alexis Carrel en el Rockefeller Institute sobre los transplantes de órganos y el cultivo de tejidos. Fue miembro electo de la Academia de Medicina en 1896 y en 1898 senador de su distrito de nacimiento. 

Pozzi era también un conocido seductor. Algunas de sus amantes le llamaban el Doctor Amor. Entre ellas destacó la actriz Sarah Bernhardt con la que mantuvo una larga relación. Otras de sus amantes fueron Geneviève Halévy, viuda del compositor Bizet; y Emma Sedelmeyer Fishhof, cuya relación le acompañó hasta su muerte.  

Tuvo una muerte trágica: fue asesinado en su propio consultorio por un paciente que había operado dos años antes y a quién no quiso volver a operar. El hombre le disparó cuatro veces al abdomen y aunque fue conducido al hospital donde él mismo sugirió que se le practicara una laparotomía, las 12 perforaciones y la laceración del riñón causaron su muerte poco después. El asesino se suicidó.  

___________________________________



Retrat del Dr. Samuel de Pozzi








John Singer Sargent

El Dr. Samuel Jean Pozzi en su casa
(1881)

Óleo sobre tela
201,6 x 102,2 cm

Hammer Museum 
Los Ángeles




Aquest gran quadre a l'oli, de mida natural, és el primer retrat masculí pintat per John Singer Sargent i representa al seu amic, el doctor Samuel Jean Pozzi, vestit amb indumentària domèstica, amb una gran bata vermella. La pintura mostra una imatge atrevida i trencadora, en la qual el retrat acadèmic d'un metge, que habitualment es mostrava vestit amb bata blanca o amb roba de carrer, és substituït per una bata casolana de color vermell, sota la qual s'entreveu una camisa byroniana, sobre una cortina de vellut vermell al fons. La postura del personatge, la composició i el colorit evoca els retrats dels cardenals i aristòcrates dels segles XVI i XVII.

Samuel Jean de Pozzi (1846-1918) va néixer en una família d'origen italià instal·lada a França. Va estudiar Medicina a París i es va convertir en un dels deixebles favorits de Broca. El 1875 es va doctorar amb una tesi sobre histerectomia per al tractament de la miomatosi uterina.

El 1883 va ser cirurgià de l'Hospital Lourcine-Pascal (anomenat posteriorment Broca), on va impartir classes teòriques en aquest hospital fins que va aconseguir la seva pròpia càtedra de ginecologia, que aviat es va convertir en el centre d'una reconeguda escola de ginecologia.


Membres de la Facultat de Medicina de París (1904), caricatura de Adrien Barrère; d'esquerra a dreta: André Chantemesse (1851-1919), Georges Pouchet (1833-1894), Paul Poirier (1853-1907), Paul Georges Dieulafov (1839-1911), Georges Maurice Debove (1845-1920), Paul Brouardel (1837-1906), Samuel Jean de Pozzi (1846-1918), Paul Jules Tillaux (1834-1904) Georges Hayem (1841-1933) Víctor André Cornil (1837-1908) Paul Jules (1845-1908) Jean Casimir Féix (1831-1920) Pierre-Emile Lunois (1856-1914) Adolphe Pinard (1844-1934) Pierre-Constant Budin (1846-1907).


Pozzi era un excel·lent cirurgià general, i fins i tot va practicar la primera gastroenterostomia amb èxit a França. No obstant això, des del seu nomenament com a catedràtic de ginecologia es va dedicar cada cop més a aquest camp, sent qualificat com el pare de la ginecologia francesa. Va escriure un important llibre de referència, "Tractat de ginecologia clínica i operativa" (1890) que va ser traduït a sis idiomes. Va inventar diversos instruments que porten el seu nom, com els fòrceps, pinces hemostàtiques i xeringues per desinfectar la vagina, i va ser un dels introductors dels antisèptics i l'anestèsia al seu país.



Samuel Jean de Pozzi, fotografiat per Nadar. 


A més de la seva professió mèdica, Pozzi va estar molt interessat en la història antiga. Va ser un col·leccionista molt actiu de monedes i estatuetes antigues, i va arribar a ser president de la Societat d'Antropologia l’any 1888. També es va interessar vivament per la història de la medicina i va suggerir que l'última malaltia de la princesa Henrietta, filla del rei Carles I, va ser deguda a la ruptura d'un embaràs extrauterí. 

Era un gran viatger i va quedar impressionat pel treball d'Alexis Carrel al Rockefeller Institute sobre els trasplantaments d'òrgans i el cultiu de teixits. Va ser membre electe de l'Acadèmia de Medicina el 1896 i el 1898 senador del seu districte de naixement.

Pozzi era també un reconegut seductor. Algunes de les seves amants li deien el Doctor Amor. Entre elles va destacar l'actriu Sarah Bernhardt amb qui va mantenir una llarga relació. Altres amants van ser Geneviève Halévy, vídua del compositor Bizet; i Emma Sedelmeyer Fishhof, amb qui va mantenir una relació fins a la seva mort.

Va tenir una mort tràgica: va ser assassinat al seu propi consultori per un pacient a qui havia operat dos anys abans i a qui no va voler tornar a operar. L'home li va disparar quatre vegades a l'abdomen i encara que va ser conduït a l'hospital on ell mateix va suggerir que se li practiqués una laparotomia, les 12 perforacions i la laceració del ronyó van causar-li la mort. L'assassí es va suïcidar.

miércoles, 18 de mayo de 2022

Dupuytren y la retracción palmar

versió catalana | versión española






Escuela francesa

Guillaume Dupuytren 

(s. XIX) 

Óleo sobre lienzo
Museo de Historia de la Medicina 
París





Guillaume Dupuytren (1777-1835) fue uno de los cirujanos más prestigiosos de Francia. Se había formado con Corvisart y Boyer en la Charité, con Pinel en la Salpêtrière, y con Cuvier en el Jardin des plantes. Siendo estudiante ganó el puesto de disector anatómico en el que tuvo de ayudantes a Laennec y Bayle (1795). 

Dupuytren mostró un extraordinario interés en la Anatomía y la Anatomía Patológica, convencido que el conocimiento anatómico era indispensable tanto para la Medicina como para la Cirugía y dedicó una importante suma para la creación de una cátedra de Anatomía Patológica. Sin embargo su legado no era suficiente y fue convencido por el rector Orfila para que la dedicara a la creación de un museo de Anatomía Patológica, ya que Dupuytren había reunido una gran colección de piezas patológicas que después acabarían formando el Museo Dupuytren. 

Fue el primer cirujano en conseguir extirpar el maxilar inferior, drenar con éxito un absceso cerebral y también el primero en describir claramente la patología de la dislocación congénita de cadera. Modificó la clasificación gradual de las quemaduras e ideó la cirugía para el cáncer cervical y la creación de un ano artificial, basándose en los trabajos previos de John Hunter. 

De carácter ambicioso y muy dado a las intrigas,  estuvo obsesionado por ocupar los más altos cargos. Así, ganó la cátedra  de cámara de Luis XVIII -que le concedió el título de barón- y de Carlos X. 




Se dedicó luego a la cirugía, llegando a ser profesor de cirugía en 1812. Poco después ocupó también el cargo de cirujano jefe del Hôtel-Dieu (1815). Fue elegido miembro de la Academia de las Ciencias en 1825.

De carácter ambicioso y muy dado a las intrigas,  estuvo obsesionado por ocupar los más altos cargos. Su acendrado monarquismo fue recompensado por Luis XVIII, que le concedió el título de barón (1816). Acumuló una inmensa fortuna, de más de 3 millones de francos, dedicando un tercio de ella a financiar al rey exiliado Carlos X. Fue primer cirujano en tiempos de Luis XVIII y de Luis Felipe, del que fue también médico privado, así como de su sucesor, Luis XVIII. 



Operación de cataratas realizada por Guillaume Dupuytren (1777-1835) 

en presencia del rey Carlos X (1757-1836) en el Hôtel-Dieu



Dupuytren introdujo muchos progresos quirúrgicos. Fue el primer especialista en conseguir extirpar el maxilar inferior, drenar con éxito un absceso cerebral y también el primero en describir claramente la patología de la dislocación congénita de cadera. Modificó la clasificación gradual de las quemaduras e ideó la cirugía para el cáncer cervical y la creación de un ano artificial, basándose en los trabajos previos de John Hunter. 



Evolución de la retracción palmar de Dupuytren (síndrome de Dupuytren) 


Pero se le recuerda especialmente por haber descrito la enfermedad de Dupuytren, una contractura de la palma de la mano que suele aparecer en edades avanzadas de la vida. La fibrosis afecta al tejido subcutáneo de la palma de la mano, formándose nudos de tejido debajo de la piel que eventualmente crean un cordón grueso que causa la retracción permanente de uno o varios dedos, provocando una posición de flexión forzada. Los dedos afectados (generalmente el cuarto y quinto dedo) no se pueden estirar por completo, quedando a veces la extremidad incapacitada, complicando las actividades diarias, como colocar las manos en los bolsillos, ponerse guantes o dar la mano. 


Dupuytren también introdujo diversas técnicas quirúrgicas para corregir la retracción palmar que lleva su nombre. 


___________________________________



Dupuytren i la retracció palmar






Escola francesa

Guillaume Dupuytren 

(s. XIX) 

Oli sobre tela
Museu d'Història de la Medicina 
París



Guillaume Dupuytren (1777-1835) fou un dels cirurgians més prestigiosos de França. S'havia format amb Corvisart i Boyer a la Charité, amb Pinel a la Salpêtrière, i amb Cuvier al Jardin des plantes.


Dupuytren va mostrar un interès extraordinari per l'anatomia i l'anatomia patològica, convençut de que el coneixement anatòmic era indispensable tant per a la medicina com per a la cirurgia. Encara d'estudiant va guanyar el lloc de dissector anatòmic en el que va tenir d'ajudants a Laennec i Bayle (1795). Més tard va anar reunint una gran col·lecció de peces patològiques que després formarien part del que arribaria a ser el Museu Dupuytren.




Posteriorment es va dedicar a la cirurgia, arribant a ser professor de cirurgia el 1812. Poc després també va ocupar el càrrec de cap de cirurgia de l'Hôtel-Dieu (1815). I el 1825 va ser elegit membre de l'Acadèmia de les Ciències.


De caràcter ambiciós i molt donat a les intrigues, estava obsessionat per ocupar els càrrecs més alts. El seu radical monarquisme va ser recompensat per Lluís XVIII, que li va concedir el títol de baró (1816). Va acumular una immensa fortuna, de més de 3 milions de francs, dedicant-ne un terç a finançar l'exili del rei Carles X. Va ser primer cirurgià en temps de Lluís XVIII i Lluís Felip, de qui fou metge privat, així com també del seu successor, Lluís XVIII.



Operació de cataractes realitzada per Guillaume Dupuytren (1777-1835) 

en presència del rei Carles X (1757-1836) a l'Hôtel-Dieu



Dupuytren va introduir molts progressos quirúrgics. Va ser el primer especialista que va aconseguir extirpar el maxil·lar inferior, drenar amb èxit un abscés cerebral i també el primer a descriure clarament la patologia de la dislocació congènita de maluc. Va modificar la classificació gradual de les cremades i va idear la cirurgia per al càncer cervical i la creació d'un anus artificial, basant-se en els treballs previs de John Hunter.



Evolució de la retracció palmar de Dupuytren (síndrome de Dupuytren)



Però se'l recorda especialment per haver descrit la malaltia de Dupuytren, una contractura del palmell de la mà que sol aparèixer en edats avançades de la vida. La fibrosi afecta el teixit subcutani del palmell de la mà, formant-se nusos de teixit sota la pell que eventualment creen un cordó gruixut que causa la retracció permanent d'un o diversos dits, provocant una posició de flexió forçada. Els dits afectats (generalment el quart i cinquè dit) no es poden estirar del tot, quedant de vegades l'extremitat incapacitada, complicant les activitats diàries, com col·locar les mans a les butxaques, posar-se guants o donar la mà.


Dupuytren també va introduir diverses tècniques quirúrgiques per corregir la retracció palmar que porta el seu nom.



viernes, 6 de mayo de 2022

El descubridor de las sulfamidas

versió catalana | versión española

 

 



Otto Dix

Retrato del Prof. Gerhard Domagk

(1953) 

Óleo sobre lienzo

Art Collection. Bayer AG. 
Bayer Leverkusen





Esta pintura de Otto Dix nos muestra al Prof. Domagk (1895-1964), con bata blanca y sosteniendo un tubo de ensayo al lado de un microscopio. Es evidente que el artista ha querido realizar un retrato destacando la faceta investigadora de este destacado médico alemán, del que recordaremos sus principales aportaciones científicas. 


Gerhard Domagk nació el 30 de octubre de 1895 en Lagow, una pequeña ciudad cercana a Brandemburgo. Realizó estudios de Medicina en Kiel, pero interrumpió sus estudios al ser alistado como soldado en la Primera Guerra Mundial, siendo herido en diciembre de 1914. Más tarde destinado al Servicio Sanitario y sirvió, entre otros lugares, en los hospitales de cólera de Rusia. Al joven Domagk le impresionó mucho la impotencia de los médicos de la época ante el cólera, el tifus, las infecciones diarreicas y otras varias enfermedades infecciosas. También era testimonio de la escasa eficacia de la cirugía, ya que muchas intervenciones iban seguidas de infecciones bacterianas graves, como la gangrena gaseosa.  

Al terminar la guerra concluyó sus estudios de Medicina y se graduó en 1921. En 1924 comenzó su carrera docente ocupando el cargo de profesor universitario de anatomía patológica en Greifswald. En 1925 ocupó el mismo cargo en la Universidad de Münster.  




Durante los años 1927-1929, la Universidad de Münster le concedió un permiso de ausencia para realizar investigaciones en los laboratorios de la IG Farbenindustrie, en Wuppertal. 

Allí, en 1932, mientras buscaba una forma de combatir las infecciones bacterianas por medios químicos, Domagk se topó con el principio activo cloruro de dimetil bencil dodecil amonio, que más tarde se lanzó al mercado como una solución al 10 por ciento con el nombre comercial de Zephirol. El efecto antibacteriano intensivo de Zephirol y la buena compatibilidad con la piel rápidamente hicieron del producto un desinfectante cutáneo indispensable y universalmente aplicable que todavía se usa hoy para desinfectar manos e instrumentos.

Animado por su éxito en la destrucción de patógenos fuera del cuerpo, el investigador comenzó a buscar formas de combatir también las bacterias dentro del cuerpo. Domagk descubrió que un colorante rojo, derivado de la sulfanilamida (p -aminobencenosulfonamida), el Protosil rubrum, protegía a ratones y conejos contra dosis letales de estafilococos y estreptococos hemolíticos. El mecanismo de acción del prontosil era la liberación en el organismo de un radical sulfonamida, que es el que tiene el efecto antibacteriano.



Las propiedades antibacterianas del Protosil no habían sido  demostradas en humanos, pero un suceso vino a precipitar los acontecimientos. La hija de Domagk enfermó gravemente con una infección estreptocócica y el padre, desesperado, le dio una dosis de Protosil. Aunque la muchacha se recuperó por completo, Domagk no mencionó este episodio en el informe sobre los efectos de la droga, y esperó hasta 1935 cuando los resultados de la experimentación humana se hubieron demostrado suficientemente efectivos. Un año más tarde comprobó que la sulfonamidocrisoidina era eficaz contra la infección por estreptococos. Estos microorganismos eran los causantes de la sepsis puerperal, una enfermedad que a veces seguía al parto y provocaba frecuentemente la muerte de la madre. Durante los años siguientes se comprobó repetidamente la eficacia antibacteriana de las sulfamidas (derivados de la sulfanilamida). La tasa de muerte por enfermedades como la meningitis, la fiebre puerperal y la neumonía se redujo drásticamente.

Por este descubrimiento le fue concedido a Domagk, el Premio Nobel de Fisiología y Medicina en 1939, aunque no pudo recogerlo hasta 1947, ya que el régimen de Adolf Hitler había boicoteado al Comité del Nobel y no permitía a los científicos alemanes aceptar el premio.

Tras la II Guerra Mundial Domagk introdujo el uso de la tiosemicarbazona y la hidrazida del ácido isonicotínico en el tratamiento de la tuberculosis, y también trabajó en el campo de la quimioterapia contra el cáncer hasta su jubilación en 1960.

Sin duda, los trabajos de Gerhard Domagk han contribuido a un control más eficaz de muchas enfermedades infecciosas.  
___________________________________



El descobridor de les sulfamides




 



Otto Dix

Retrat del Prof. Gerhard Domagk

(1953) 

Oli sobre tela

Art Collection. Bayer AG. 
Bayer Leverkusen




Aquesta pintura d´Otto Dix ens mostra el Professor Domagk, amb bata blanca i sostenint un tub d’assaig al costat d’un microscopi. És evident que l'artista ha volgut fer un retrat destacant la faceta investigadora d'aquest destacat metge alemany, del qual en recordarem les seves principals aportacions científiques.

Gerhard Domagk va néixer el 30 d'octubre de 1895 a Lagow, una petita ciutat propera a Brandenburg. Va estudiar Medicina a Kiel, però va interrompre els seus estudis en ser allistat com a soldat a la Primera Guerra Mundial, essent ferit el desembre de 1914. Més tard va ser destinat al Servei Sanitari i va servir, entre altres llocs, als hospitals de còlera de Rússia. Al jove Domagk li va impressionar molt la impotència dels metges de l'època davant del còlera, el tifus, les infeccions diarreiques i altres malalties infeccioses. També era testimoni de l'escassa eficàcia de la cirurgia, ja que moltes intervencions anaven seguides d'infeccions bacterianes greus, com ara la gangrena gasosa.

A l’acabar la guerra va finalitzar els seus estudis de Medicina i es va graduar el 1921. El 1924 va començar la seva carrera docent ocupant el càrrec de professor universitari d'anatomia patològica a Greifswald. El 1925 va ocupar el mateix càrrec a la Universitat de Münster.






Durant els anys 1927-1929, la Universitat de Münster li va concedir un permís d'absència per fer investigacions als laboratoris de la IG Farbenindustrie, a Wuppertal.

Allà, el 1932, mentre buscava una forma de combatre les infeccions bacterianes per mitjans químics, Domagk va topar amb el principi actiu clorur de dimetil bencil dodecil amoni, que més tard es va llançar al mercat com una solució al 10 per cent amb el nom comercial de Zephirol. L'efecte antibacterià intensiu de Zephirol i la bona compatibilitat amb la pell van fer ràpidament que el producte es convertís en un desinfectant cutani indispensable i universalment aplicable que avui encara es fa servir per desinfectar mans i instruments.

Animat pel seu èxit en la destrucció de patògens fora del cos, l'investigador va començar a buscar maneres de combatre també els bacteris dins del cos. Domagk va descobrir que un colorant vermell, derivat de la sulfanilamida (p-aminobenzenosulfonamida), el Protosil rubrum, protegia ratolins i conills contra dosis letals d'estafilococs i estreptococs hemolítics. El mecanisme d'acció del promptosil era l'alliberament a l'organisme d'un radical sulfonamida, que és el que té l'efecte antibacterià.



Les propietats antibacterianes del Protosil no havien estat demostrades en humans, però un fet va precipitar els esdeveniments. La filla de Domagk va emmalaltir greument amb una infecció estreptocòccica i el pare, desesperat, li va donar una dosi de promptosil. Encara que la noia es va recuperar per complet, Domagk no va esmentar aquest episodi a l'informe sobre els efectes de la droga, i va esperar fins el 1935 quan els resultats de l'experimentació humana es van haver demostrat prou efectius. Un any més tard va comprovar que la sulfonamidocrisoidina era eficaç contra la infecció per estreptococs. Aquests microorganismes eren els causants de la sèpsia puerperal, una malaltia que de vegades seguia el part i provocava freqüentment la mort de la mare. Durant els anys següents es va comprovar repetidament l'eficàcia antibacteriana de les sulfamides (derivats de la sulfanilamida). La taxa de mort per malalties com la meningitis, la febre puerperal i la pneumònia es va reduir dràsticament.

Per aquest descobriment se li va concedir el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1939, encara que no va poder recollir-lo fins al 1947, ja que el règim d'Adolf Hitler havia boicotejat el Comitè del Nobel i no permetia als científics alemanys acceptar el premi.

Després de la II Guerra Mundial, Domagk va introduir l'ús de la tiosemicarbazona i l’hidrazida de l'àcid isonicotínic en el tractament de la tuberculosi, i també va treballar al camp de la quimioteràpia contra el càncer fins a la seva jubilació el 1960.

Sens dubte, els treballs de Gerhard Domagk han contribuït a un control més eficaç de moltes malalties infeccioses.




martes, 8 de marzo de 2022

El médico en la ópera (II)

versió catalana | versión española







Jan Lenica

Alban Berg. Wozzeck
 
(1964)

Cartel impreso sobre papel para la ópera Wozzeck 
1º Premio en la Bienal del Cartel de Varsovia (1966) 




En otra entrada del blog revisábamos el papel de algunos personajes médicos en las óperas. En esta entrada seguiremos con otros ejemplos.  


El médico de Lady Macbeth

Giuseppe Verdi estrenó la ópera Macbeth, basada en la obra de Shakespeare en 1847. 

En la obra, Macbeth y su mujer, cegados por la ambición cometen todo tipo de crímenes. Los remordimientos hacen que Lady Macbeth. Tras todos las fechorías y muertes que van dejando atrás los protagonistas, Macbeth y su mujer, ésta acaba perdiendo la razón. Pasa las noches con terribles pesadillas que le provocan sonambulismo. Su dama de compañía y el médico la encuentran en uno de estos episodios y comentan esa triste situación. Lo que dice Lady Macbeth es una auténtica confesión de sus crímenes. 


Shirley Verrett: "Una macchia è qui tuttora!" Macbeth, G. Verdi: 





El doctor Grenville

El doctor Grenville es el médico de Violetta Valery, la protagonista de La traviata de Giuseppe Verdi, una ópera que se estrenó en 1853. El médico y Annina, la criada, acompañarán a Violetta en sus últimos días. En el último acto, Violetta recibe la visita del doctor. Ésta lo recibe con estas palabras: Quanta bontà! (Cuánta bondad!). El médico le hace unas pocas preguntas y trata de animar a Violetta, que en un toque de amarga ironía le dice: Oh, la bugia pietosa ai medici è concessa (La mentira piadosa se les permite a los médicos). Pero cuando Annina le pregunta sobre el estado de la enferma, el médico le revela la verdad: le quedan pocas horas de vida.



El doctor Miracle

Otro ejemplo de médico en la ópera es un personaje diabólico. Lo encontramos en la ópera Les contes d’Hoffmann de Jacques Offenbach, estrenada en París en 1881. El doctor concretamente aparece en el episodio de Antonia. Este personaje, Antonia, ha heredado una rara enfermedad de su madre que le impide cantar, ya que si lo hace morirá. El doctor Miracle afirma que un talento como el de Antonia no debe perderse, que Hoffmann está sacrificándola y que la ama sólo por su belleza. Con poderes mágicos, el médico dota de vida al retrato de la madre de Antonia, que le habla a la muchacha, y le ordena que cante. Al final, Miracle desaparece en la tierra, el retrato recobra su forma natural y Antonia cae el suelo agonizando.


Trio de Hoffmann, Crespel y Miracle en los Cuentos de Hoffmann





El doctor de Wozzeck

El último de los médicos en la ópera que comentaremos hoy es también un personaje terrible, como terrible es esta ópera de Alban Berg, estrenada en Berlín en 1925. En su primera representación no hubo ni bravos ni interrupciones. El público estaba sobrecogido al ver toda la crudeza de esta tragedia. El médico que aparece en Wozzeck, se dedica a la investigación clínica y quiere alcanzar la fama con sus descubrimientos. A cambio de dinero, Wozzeck acepta someterse a una dieta de legumbres, el doctor asume que ésta le provoca una aberraetio mentalis partialis. El investigador somete al protagonista a toda clase de experimentos en su laboratorio que le provocarán alucinaciones. 


Wozzeck





___________________________________



El metge a l'òpera (II)







Jan Lenica

Alban Berg. Wozzeck
 
(1964)

Cartel impreso sobre papel para la ópera Wozzeck 
1º Premio en la Bienal del Cartel de Varsovia (1966) 



En una altra entrada del bloc revisàvem el paper d'alguns personatges mèdics a les òperes. En aquesta entrada seguirem amb altres exemples.


El metge de Lady Macbeth

Giuseppe Verdi va estrenar l'òpera Macbeth, basada en l'obra de Shakespeare el 1847.

A l'obra, Macbeth i la seva dona, encegats per l'ambició cometen tota mena de crims. Els remordiments fan que Lady Macbeth acabi perdent la raó després de totes les malifetes i morts que van deixant enrere els protagonistes, Macbeth i la seva dona. Passa les nits amb terribles malsons que li provoquen somnambulisme. La seva dama de companyia i el metge la troben en un d'aquests episodis i comenten aquesta trista situació. El que diu Lady Macbeth és una autèntica confessió dels seus crims.


Shirley Verrett: "Una macchia è qui tuttora!" Macbeth, G. Verdi: 





El doctor Grenville

El doctor Grenville és el metge de Violetta Valery, la protagonista de La traviata de Giuseppe Verdi, una òpera que es va estrenar el 1853. El metge i Annina, la criada, acompanyaran a Violetta en els seus últims dies. A l'últim acte, Violetta rep la visita del doctor. Aquesta ho rep amb les següents paraules: Quanta bontà! (Quanta bondat!). El metge li fa algunes preguntes i intenta animar a Violetta, que en un toc d'amarga ironia li diu: Oh, la búgia piadosa i la medici è concessa (La mentida pietosa se'ls permet als metges). Quan Annina li pregunta sobre l'estat de la malalta, el metge li revela la veritat: li queden poques hores de vida.



El doctor Miracle

Un altre exemple de metge a l'òpera és un personatge diabòlic. El trobem a l'òpera Les contes d'Hoffmann de Jacques Offenbach, estrenada a París el 1881. El doctor concretament apareix a l'episodi d'Antònia. Aquest personatge, Antònia, ha heretat una malaltia rara de la seva mare que l’impedeix cantar, ja que si ho fa morirà. El doctor Miracle afirma que un talent com el d'Antonia no s'ha de perdre, que Hoffmann està sacrificant-la i que només l'estima per la seva bellesa. Amb poders màgics, el metge dota de vida el retrat de la mare d'Antònia, que parla a la noia, i li ordena que canti. Al final, Miracle desapareix a la terra, el retrat recobra la seva forma natural i Antònia cau el terra agonitzant.

Trio de Hoffmann, Crespel y Miracle en los Cuentos de Hoffmann





El doctor de Wozzeck

L'últim dels metges a l'òpera que comentarem avui és un personatge terrible, igual de terrible que aquesta òpera d'Alban Berg, estrenada a Berlín el 1925. En la seva primera representació no hi va haver ni lloances ni interrupcions. El públic estava esglaiat en veure tota la cruesa d'aquesta tragèdia. El metge que apareix a Wozzeck, es dedica a la investigació clínica i vol assolir la fama amb els seus descobriments. A canvi de diners, Wozzeck accepta sotmetre's a una dieta de llegums, el doctor assumeix que aquesta li provoca una aberraetio mentalis partialis. L'investigador sotmet el protagonista a tota mena d'experiments al seu laboratori que li provocaran al·lucinacions. 

Wozzeck