Josep Trueta (I): biografía.

versió catalana | versión española

Retrato del Dr. Josep Trueta i Raspall  (1878)  Óleo sobre lienzo Biblioteca de Catalunya Barcelona

Josep Trueta i Raspall (1897-1976) fue un médico, cirujano y científico catalán. Su abuelo le inculcó el interés por la cultura y por los ideales y pronto alcanzó una amplia formación cultural. También practicó la esgrima deportiva. Esta afición le ayudó a desarrollar capacidades ambidextras, aspecto que luego utilizó en la práctica quirúrgica. A Josep le gustaba mucho la pintura y el dibujo, y quería dedicarse profesionalmente a las artes, pero su padre le dirigió hacia los estudios de Medicina, siguiendo la tradición familiar.

Al principio, no se mostró muy interesado en la Medicina, pero pronto estos estudios captaron plenamente su atención. Tal vez influyó la oportunidad que tuvo de formarse con eminencias médicas como Ramón Turró, en el Laboratorio Municipal; August Pi i Sunyer, en el Instituto de Fisiología; Jaume Ferran, en el Instituto de Microbiología; Joaquim Trias i Pujol, profesor de Patología Quirúrgica, y con Francesc Ferrer i Solervicens, profesor de Patología Médica en cuyo Servicio estuvo como alumno interno. Se licenció en 1921 en la Universidad de Barcelona y se doctoró un año más tarde en la de Madrid. A su regreso entró a trabajar como cirujano con el Dr. Manuel Corachán en el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, especializándose en Cirugía de las extremidades. Algunos años después, en 1935, es nombrado director del Servicio de Cirugía del hospital de la Santa Creu y, ese mismo año, el fallecimiento del doctor Ribas i Ribas le posibilita ocupar el cargo de profesor ayudante en la Universitat Autònoma de Barcelona, año en que también se le pone al frente del Departamento de Cirugía del Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Centró sus investigaciones en el tratamiento de la osteomielitis crònica, profundizando en los estudios que ya había iniciado el cirujano norteamericano Winnet Orr sobre infecciones óseas. Durante la guerra civil, el Hospital de Sant Pau era la referencia para las heridas de guerra complicadas. Trueta colaboró con el jefe de los servicios quirúrgicos del ejército republicano Joaquín d'Harcourt y tuvo que intervenir muchas heridas de metralla. Trueta salvó muchas vidas, gracias a que desarrolló un método propio de tratamiento, que más tarde se conoció como el método Trueta y del que nos ocuparemos con más detalle en otra entrada de este blog. 

Los Dres. Trueta y Corachan realizando un procedimiento quirúrgico
ante un numeroso grupo de cirujanos (Barcelona, años 30)
Fotografia del Museu d'Història de la Medicina (MHMC)

En  febrero de 1939 previendo ya el funesto desenlace de la Guerra Civil, Josep Trueta - como tantos republicanos - decidió emprender el camino del exilio, estableciéndose primero en Perpinyà. Pero muy poco después fue requerido para dar una conferencia en Londres  y tuvo la oportunidad de entrar en contacto con el Hospital de Nuffield, en Oxford, donde le contrataron como ayudante de la Cátedra de Ortopedia y Cirugía. El 1940 fue elegido miembro de honor de la Sociedad Británica de Ortopedia, y en 1948 fue nombrado catedrático titular.

Pero sus obligaciones médicas y el exilio no le impedían tomar parte activa en la política. A partir de 1940, formó parte del Consell Nacional de Catalunya, entidad creada por el Lluís Companys (el último presidente de la Generalitat de Catalunya en la época republicana) con la voluntad de mantener la continuidad jurídica y nacional de Catalunya tras la derrota, y que tuvo sede en Londres. En 1946 Trueta publicó The Spirit of Catalonia, libro dedicado a Pau Casals - "a great artist and a great Catalan" - con la finalidad de dar a conocer los trazos más relevantes de la historia y la cultura catalanas en el mundo anglosajón. 

Las aportaciones de Josep Trueta a la Medicina fueron immensas. Descubrió la doble circulación renal, un hecho de enorme transcendencia. En 1955, Sir Morris, más tarde Lord Nuffield, realiza una donación que permite la construcción de un centro de investigación en el Wingfield-Morris Hospital, que más tarde se convertiría en el gran Nuffield Orthopaedic Centre, que le permite a Trueta compaginar su actividad docente con la investigación y donde da comienzo a sus trabajos sobre la irrigación ósea, el origen del osteoblasto, la ostogénesis fractuaria, las infecciones óseas y la artrosis. Fueron también importantes sus investigaciones sobre la formación y el crecimiento de los huesos, estudios que han quedado reflejados en su obra L´origen de l´os, libro que fue presentado por la Societat Catalana de Biologia, y en Studies of the Development and Decay of the Human Frame, de 1968. Fue propuesto en dos ocasiones para el Premio Nobel y fue miembro de numerosas academias y asociaciones médicas de todo el mundo, recibiendo galardones y distinciones de todo tipo. Fue investido como doctor "Honoris Causa" de las más prestigiosas universidades europeas y norteamericanas, publicando más de 200 trabajos y 20 monografías, publicadas en diversos idiomas.

En el año 1965 se jubiló y regresó a su querida Barcelona, donde murió en 1976. El hospital de Girona, que anteriormente se denominaba Residencia Sanitaria Álvarez de Castro cambió su nombre a Hospital Josep Trueta en 1991. 

Trabajos de Josep Trueta

A) Libros

• «El tratamiento de las fracturas de guerra». Biblioteca Mèdica de Catalunya, Barcelona, 1938.

• «Treatment of War Wounds and Fractures : with special Reference to the closed Method as used in the War in Spain». Hamish Hamilton, London, 1939.

• «The Principles and Practice of War Surgery : with special Reference to the Biological Methods of Treatment of Wounds and Fractures». Hamish Hamilton in conjunction with William Heinemann Medical, London, 1943.

• «The Spirit of Catalonia. G. Cumberlege, Oxford University Press, London / New York, 1946. 

• «An Atlas of Traumatic Surgery : illustrated Histories of Wounds of the Extremities». Blackwell, Oxford, 1949.

• [En colaboración con otros autores]: «Studies of the renal circulation» Blackwell Scientific Publications, Oxford, 1947.

• [En colaboración con otros autores]: «Estudios sobre la circulación renal». Gráfica Bachs, Barcelona, 1949.

• [En colaboración con A. B. Kinnier Wilson y Margaret Agerholm]: «Handbook on poliomyelitis».  Blackwell Scientific, Oxford, 1956.

  

B) Principales artículos

1. Josep Trueta y MHM Harrison: "The Normal Vascular Anatomy of the Femoral Head in Adult Man", J. Bone Jt. Surg. 35B, 442, 1953.
2. Josep Trueta: "Appraisal of the Vascular Factor in Healing of Fractures of the Femoral Neck", J. Bone Jt. Surg. 39B, 3, 1957.
3. Josep Trueta: "The three Types of Acute Haematogenous Osteomyelitis", J. Bone Jt. Surg. 41B, 671-680, 1959.
4. Josep Trueta: "The Role of the Vessels in the Osteogenesis", J. Bone Jt. Surg., 45B, 402, 1963.
5. Josep Trueta: "Blood Supply and the Rate of Healing of Tibial Fractures", Clin. Orthop., 105: 11, 1974.

Bibliografía:

• AA. VV. (1996): Josep Trueta (1897-1977). En Homenatge. Fundació Barcelona, Barcelona.

• MOLERO JA: “Josep Trueta i Raspall (Consulta el 16 de julio 2016) 

• “Josep Trueta”, en WIKIPEDIA [En línea]. Disponible en Web:. Consulta de 15 de Abril de 2004.

• MORAL TORRES, J. (1986), El “Método Español” en el tratamiento de las heridas de guerra (Técnica de Orr-Bastos-Trueta), en Los médicos y la medicina en la Guerra Civil española. Beecham, Madrid; pp. 159-166.

• NUEVA ENCICLOPEDIA LAROUSSE (1979), s. v. «Trueta i Raspall, Josep». Plaza & Janés Eds., Barcelona.

• PRIM, J. M. (1997): L'esperit de Josep Trueta. Pagès Editors, Barcelona, 1997.

• RODRIGO, A. (1997): Biografía del Dr. Trueta. Héroe anónimo de dos guerras. Ed. Vosa. Madrid.

• TRUETA, Josep (1978): Fragments d'una vida. Memòries. Edicions 62, Barcelona.

___________________________________

Josep Trueta (I): Biografia

Retrat del Dr. Josep Trueta i Raspall  Oli sobre tela Biblioteca de Catalunya Barcelona

Josep Trueta i Raspall (1897-1976) fou un metge cirurgià i científic català. El seu avi va inculcar-li l'interès per la cultura i pels ideals, i aviat va aconseguir una àmplia formació cultural. També va practicar l’esgrima esportiva. Aquesta afició el va ajudar a desenvolupar capacitats ambidextres, aspecte que després va utilitzar a la pràctica quirúrgica. A Trueta li agradava molt la pintura i el dibuix, i volia dedicar-se professionalment a les arts, però el seu pare el va dirigir cap als estudis de Medicina, seguint la tradició familiar.

Al principi, no es va mostrar gaire interessat en la Medicina, però aviat els estudis van captar plenament la seva atenció. Potser va influir l'oportunitat que va tenir de formar-se amb eminències mèdiques com Ramon Turró, al Laboratori Municipal; August Pi i Sunyer, a l'Institut de Fisiologia; Jaume Ferran, a l'Institut de Microbiologia; Joaquim Trias i Pujol, professor de Patologia Quirúrgica, i amb Francesc Ferrer i Solervicens, professor de Patologia Mèdica al Servei on va estar com a alumne intern. Es va llicenciar el 1921 a la Universitat de Barcelona i es va doctorar un any més tard a la Universitat de Madrid. Al tornar, va entrar a treballar com a cirurgià amb el Dr. Manuel Corachán a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, especialitzant-se en Cirurgia de les extremitats. Uns anys més tard, el 1935, fou nomenat director del Servei de Cirurgia de l'Hospital de la Santa Creu i, aquest mateix any, la mort del doctor Ribas i Ribas li va possibilitar ocupar el càrrec de professor ajudant a la Universitat Autònoma de Barcelona, any que també va prendre el càrrec al capdavant del Departament de Cirurgia de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Va centrar les seves investigacions en el tractament de l'osteomielitis crònica, aprofundint en els estudis que ja havia iniciat el cirurgià nord-americà Winnet Orr sobre infeccions òssies. Durant la guerra civil, l'Hospital Sant Pau era la referència per a les ferides de guerra complicades. Trueta va col·laborar amb el cap dels serveis quirúrgics de l'exèrcit republicà Joaquín d'Harcourt on va haver d'intervenir moltes ferides de metralla. Trueta va salvar moltes vides, gràcies al fet que va desenvolupar un mètode de tractament propi, que més tard es va conèixer com el mètode Trueta i sobre el que tractarem amb més detall en una altra entrada d'aquest bloc.

Els Drs. Trueta i Corachan realitzant un procediment quirúrgic
davant d'un nombrós grup de cirurgians (Barcelona, anys 30)
Fotografia del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)

El febrer de 1939 preveient ja el funest desenllaç de la Guerra Civil, Josep Trueta - com tants altres republicans - va decidir emprendre el camí de l'exili, establint-se primer a Perpinyà. Però poc després va ser requerit per fer una conferència a Londres i va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb l'Hospital de Nuffield, a Oxford, on el van contractar com a ajudant de la Càtedra d'Ortopèdia i Cirurgia. El 1940 fou elegit membre d'honor de la Societat Britànica d'Ortopèdia, i el 1948 fou nomenat catedràtic titular.

Però les seves obligacions mèdiques i l'exili no li impediren prendre part activa en la política. A partir del 1940, va formar part del Consell Nacional de Catalunya, entitat creada per Lluís Companys (l'últim president de la Generalitat de Catalunya a l'època republicana) amb la voluntat de mantenir la continuïtat jurídica i nacional de Catalunya després de la derrota, i que va tenir seu a Londres. El 1946 Trueta va publicar The Spirit of Catalonia, llibre dedicat a Pau Casals - "great artist and great Catalan" - amb la finalitat de donar a conèixer els traços més rellevants de la història i la cultura catalanes al món anglosaxó.

Les aportacions de Josep Trueta a la Medicina van ser immenses. Va descobrir la doble circulació renal, fet d’una gran transcendència. El 1955, Sir Morris, més tard Lord Nuffield, va realitzar una donació que va permetre la construcció d'un centre de recerca al Wingfield-Morris Hospital, que més tard es convertiria en el gran Nuffield Orthopaedic Centre, que va permetre a Trueta compaginar la seva activitat docent amb la investigació i on començà els seus treballs sobre la irrigació òssia, l'origen de l'osteoblast, l'ostogènesi fractària, les infeccions òssies i l'artrosi. També van ser rellevants les seves investigacions sobre la formació i el creixement dels ossos, estudis que han quedat reflectits a la seva obra L’origen de l’os, llibre que va ser presentat per la Societat Catalana de Biologia, i a Studies of the Development and Decay of the Human Frame, de 1968. Va ser proposat en dues ocasions per al Premi Nobel i va ser membre de nombroses acadèmies i associacions mèdiques de tot el món, rebent guardons i distincions de tota mena. Va ser investit com a doctor "Honoris Causa" de les més prestigioses universitats europees i nord-americanes, publicant més de 200 treballs i 20 monografies, publicades en diversos idiomes.

L'any 1965 es va jubilar i va tornar a la seva Barcelona estimada, on va morir el 1976. L'hospital de Girona, que anteriorment s'anomenava Residència Sanitària Álvarez de Castro va canviar el seu nom a Hospital Josep Trueta l’any 1991. 

Treballs de Josep Trueta

A) Llibres

• «El tratamiento de las fracturas de guerra». Biblioteca Mèdica de Catalunya, Barcelona, 1938.

• «Treatment of War Wounds and Fractures: with special Reference to the closed Method as used in the War in Spain». Hamish Hamilton, London, 1939.

• «The Principles and Practice of War Surgery: with special Reference to the Biological Methods of Treatment of Wounds and Fractures». Hamish Hamilton in conjunction with William Heinemann Medical, London, 1943.

• «The Spirit of Catalonia. G. Cumberlege, Oxford University Press, London / New York, 1946. 

• «An Atlas of Traumatic Surgery: illustrated Histories of Wounds of the Extremities». Blackwell, Oxford, 1949.

• [En colaboración con otros autores]: «Studies of the renal circulation» Blackwell Scientific Publications, Oxford, 1947.

• [En colaboración con otros autores]: «Estudios sobre la circulación renal». Gráfica Bachs, Barcelona, 1949.

• [En colaboración con A. B. Kinnier Wilson y Margaret Agerholm]: «Handbook on poliomyelitis».  Blackwell Scientific, Oxford, 1956.

B) Principals articles

6. Josep Trueta y MHM Harrison: "The Normal Vascular Anatomy of the Femoral Head in Adult Man", J. Bone Jt. Surg. 35B, 442, 1953.

7. Josep Trueta: "Appraisal of the Vascular Factor in Healing of Fractures of the Femoral Neck", J. Bone Jt. Surg. 39B, 3, 1957.

8. Josep Trueta: "The three Types of Acute Haematogenous Osteomyelitis", J. Bone Jt. Surg. 41B, 671-680, 1959.

9. Josep Trueta: "The Role of the Vessels in the Osteogenesis", J. Bone Jt. Surg., 45B, 402, 1963.

10. Josep Trueta: "Blood Supply and the Rate of Healing of Tibial Fractures", Clin. Orthop., 105: 11, 1974.

Bibliografia:

• AA. VV. (1996): Josep Trueta (1897-1977). En Homenatge. Fundació Barcelona, Barcelona.

• MOLERO JA: “Josep Trueta i Raspall (Consulta el 16 de julio 2016) 

• “Josep Trueta”, en WIKIPEDIA [En línea]. Disponible en Web:. Consulta de 15 de Abril de 2004.

• MORAL TORRES, J. (1986), El “Método Español” en el tratamiento de las heridas de guerra (Técnica de Orr-Bastos-Trueta), en Los médicos y la medicina en la Guerra Civil española. Beecham, Madrid; pp. 159-166.

• NUEVA ENCICLOPEDIA LAROUSSE (1979), s. v. «Trueta i Raspall, Josep». Plaza & Janés Eds., Barcelona.

• PRIM, J. M. (1997): L'esperit de Josep Trueta. Pagès Editors, Barcelona, 1997.

• RODRIGO, A. (1997): Biografía del Dr. Trueta. Héroe anónimo de dos guerras. Ed. Vosa. Madrid.

• TRUETA, Josep (1978): Fragments d'una vida. Memòries. Edicions 62, Barcelona.

Las mascarillas hacen disminuir las infecciones

versió catalana | versión española

Bansky  Pintura mural con mascarilla  (2020)  Graffitti callejero Bristol

Este graffiti callejero de Bansky inspirado en la Joven de la Perla de Vermeer, apareció un buen día con mascarilla. En cierta forma se ha convertido en un emblema de esta época, marcada por la pandemia de Covid19 y el uso generalizado de las mascarillas, que previsiblemente continuarán usándose todavía por algún tiempo.  

Uno de los efectos de usar mascarilla preventiva durante tanto tiempo es que  además de ejercer un claro efecto preventivo para evitar el contagio del virus SARS-CoV2, también han conseguido una notable disminución de todo tipo de enfermedades infecciosas. 

Por lo menos a esta conclusión ha llegado un estudio llevado a cabo en Guandong (China). El estudio comparó la frecuencia de las infecciones de declaración obligatoria durante las semanas 4-53 de 2020, que corresponde al período de la primera ola de pandemia, con el mismo período durante los años 2015-2019. 

En el curso de este período de 2020 se registraron 514.341 casos de 39 tipos de enfermedades infecciosas de declaración obligatoria, lo que supuso una disminución de un 50,7% en relación a las que se observaban en años anteriores. Estos datos permiten calcular que hubo 982.356 enfermedades contagiosas que se habrían evitado por la aplicación de medidas protectoras como el confinamiento decretado por el gobierno y el uso obligatorio de mascarillas protectoras. Además, estas cifras son todavía más altas en los niños (una disminución de un 82,1%).

Las enfermedades que más disminuyeron fueron las relacionadas con el medio ambiente (-89,4%), las infecciones respiratorias (-87,4%), las gastroenteritis (-59,4%) y a mayor distancia las infecciones de transmisión sexual (-18,2%). De todos estos grupos de afecciones, destacan especialmente el dengue (-99,9%), la gripe (-95,1%) y la enfermedad pies-manos-boca (-76,2%). Los efectos mayores coinciden con las zonas en donde se produjeron más casos de Covid-19. 

Si bien estos datos se han obtenido en la provincia de Guandong (126 millones de habitantes) es fácil pensar que en una mayor o menor proporción pueden ser extrapolables a otras zonas del mundo, en las que se ha impuesto el uso de mascarillas.  

___________________________________

Les mascaretes fan disminuir les infeccions

Bansky  Pintura mural amb mascareta  (2020)  Graffitti de carrer Bristol

Aquest graffiti de carrer de Bansky, inspirat en la Jove de la Perla de Vermeer, va aparèixer un bon dia amb mascareta. En certa manera s'ha convertit en un emblema d'aquesta època, marcada per la pandèmia de Covid19 i l'ús generalitzat de les màscares, que previsiblement es continuaran fent servir encara un cert temps. 

Un dels efectes d'usar mascareta preventiva durant tant temps és que a més d'exercir un efecte preventiu clar per evitar el contagi del virus SARS-CoV-2, també han aconseguit una notable disminució de tot tipus de malalties infeccioses.

Almenys ha arribat a aquesta conclusió un estudi dut a terme a Guandong (Xina). L'estudi va comparar la freqüència de les infeccions de declaració obligatòria durant les setmanes 4-53 del 2020, que correspon al període de la primera onada de pandèmia, amb el mateix període durant els anys 2015-2019. 

En el curs d'aquest període de 2020 es van registrar 514.341 casos de 39 tipus de malalties infeccioses de declaració obligatòria, fet que va suposar una disminució d'un 50,7% en relació amb les observades en anys anteriors. Aquestes dades permeten calcular que hi va haver 982.356 malalties contagioses que s'haurien evitat per l'aplicació de mesures protectores com el confinament decretat pel govern i l'ús obligatori de mascaretes protectores. A més, aquestes xifres encara són més altes en els nens (una disminució d'un 82,1%)

Les malalties que més van disminuir van ser les relacionades amb el medi ambient (-89,4%), les infeccions respiratòries (-87,4%), les gastroenteritis (-59,4%) i a més distància les infeccions de transmissió sexual (-18,2%). De tots aquests grups d'afeccions, destaquen especialment el dengue (-99,9%), la grip (-95,1%) i la malaltia peus-mans-boca (-76,2%). On més van disminuir aquestes malalties coincideix amb les zones on es van produir més casos de Covid-19.

Si bé aquestes dades s'han obtingut a la província de Guandong (126 milions d'habitants) és fàcil pensar que en una proporció més gran o més petita poden ser extrapolables a altres zones del món, on s'ha imposat l'ús de mascaretes.

El P. Damián de Benito Prieto Coussent

versió catalana | versión española

 

Benito Prieto Coussent El Padre Damián (1970)  Técnica mixta Iglesia de Santa María de la Alhambra  Granada

Esta pintura representa al P. Damián (1840-1889), misionero católico en Molokai, una isla en la que se confinaban los leprosos. El misionero acabó contagiándose de la enfermedad y muriendo a consecuencia de ella, convirtiéndose en una figura emblemática. Fue canonizado en 2009. 

La obra de Prieto Coussent representa con fidelidad el aspecto de la lepra lepromatosa. En las representaciones antiguas de la lepra se evitaba representarla de forma realista y las lesiones de la enfermedad eran meramente insinuadas con unos puntos simbólicos. Por esto la representación realista de la enfermedad en el arte no llega hasta tiempos relativamente recientes. Pero aquí el P. Damián aparece con toda la riqueza semiológica de la enfermedad, fiel hasta en los más mínimos detalles y no cabe duda que el artista se documentó cuidadosamente del aspecto clínico de los leprosos. La infiltración de las cejas, los lepromas nasales, los lóbulos auriculares pendientes, dan a la cara el típico aspecto de "cara de león" propio de la lepra lepromatosa. 

Se trata de una pintura de grandes dimensiones, realizada con técnica mixta. En ella aparece el misionero, mostrando la facies leonina, el aspecto característico de la lepra lepromatosa y la mano en garra.  Está sentado en un desarrapado jergón de harapos de arpillera, para destacar la miseria de la cabaña en la que vivió. Lleva en la cabeza un sombrero de paja, que usaba para protegerse del intenso sol de la Polinesia. La mano derecha aparece toscamente vendada, mientras que con la mano izquierda, deformada por la garra cubital, sostiene con dificultad un libro (probablemente una Biblia o un misal) en el que podemos ver un icono de Jesucristo, a color. 

En la pared de la cabaña, construída con troncos, hay un rudimentario crucifijo hecho con dos ramitas unidas con una cuerda. Un cuadro con los Sagrados Corazones es el único elemento "suntuario" de la estancia, en clara alusión a la orden a la que pertenecía el padre Damián. 

El cuadro es una obra de Benito Prieto Coussent (1907-2001), un artista gallego nacido en Ribadeo, que aprendió de su padre, fotógrafo, los misterios de la luz, la expresión de las facciones y la plasticidad de los objetos. Benito se dedicó a la pintura, destacando sus imágenes religiosas, especialmente de Cristos retorcidos y convulsos.  Actualmente buena parte de su obra figura en diversos museos y colecciones de todo el mundo.  

En 1983 Benito Prieto Coussent ingresó en la Real Academia de Bellas Artes Nuestra Sra. de las Angustias de Granada. En el día de su ingreso obsequió a la Academia con esta obra. En aquel día terminó su discurso diciendo: 

"Hoy traigo de credencial, mi Padre Damián. Con él hago entrega a la Academia de parte de mí mismo, de mi corazón y mi constancia de pintor que se conmueve ante la grandeza del hombre sobre el que la gracia de la divinidad se ha posado. Y también el dolor y la tragedia de los hombres. Mi Padre Damián es eso y mucho más, no es sólo una obra de Arte sino un testimonio de la dignidad del espíritu humano y de su derrota en la carne. No es una obra de espíritus débiles o acobardados. Mi Padre Damián se alza de la podredumbre hacia el infinito clamor de la esperanza, consciente de su derrota y su miseria, pero iluminado por el rutilante testimonio de Cristo”

La pintura del P. Damián se instaló hace unos años en la Iglesia de Santa María de la Alhambra, de Granada.    

___________________________________

El P. Damià de Benito Prieto Coussent

 

Benito Prieto Coussent El Pare Damià (1970)  Tècnica mixta Esglèsia de Santa Maria de l'Alhambra  Granada

Aquesta pintura representa al P. Damián (1840-1889) missioner catòlic a Molokai, una illa on es confinaven els leprosos. El missioner va acabar contagiant-se de la malaltia i morint, convertint-se en una figura emblemàtica. Va ser canonitzat el 2009.

L'obra de Prieto Coussent representa amb fidelitat l'aspecte de la lepra lepromatosa. A les representacions antigues de la lepra s'evitava representar-la de forma realista i les lesions de la malaltia eren merament insinuades amb uns punts simbòlics. Per això la representació realista de la malaltia a l'art no arriba fins a temps relativament recents. Però aquí el P. Damián apareix amb tota la riquesa semiològica de la malaltia, fidel fins i tot en els detalls més mínims i no hi ha dubte que l'artista es va documentar acuradament de l'aspecte clínic dels leprosos. La infiltració de les celles, els lepromes nasales, els lòbuls auriculars que cauen, donen a la cara el típic aspecte de "cara de lleó" propi de la lepra lepromatosa. 

És una pintura de grans dimensions, realitzada amb tècnica mixta. Hi apareix el missioner, mostrant la facies lleonina, l'aspecte característic de la lepra lepromatosa i la mà en arpa. Està assegut en una màrfega de parracs de xarpellera, per destacar la misèria de la cabana en què va viure. Porta al cap un barret de palla, que feia servir per protegir-se de l'intens sol de la Polinèsia. La mà dreta apareix toscament embenada, mentre que amb la mà esquerra, deformada per la urpa cubital, sosté amb dificultat un llibre (probablement una Bíblia o un missal) on podem veure una icona de Jesucrist, a color.

A la paret de la cabana, construïda amb troncs, hi ha un crucifix rudimentari fet amb dues branquetes unides amb una corda. Un quadre amb els Sagrats Cors és l'únic element "sumptuari" de l'estada, en clara al·lusió a l'ordre a la qual pertanyia el pare Damià.

 

El quadre és una obra de Benito Prieto Coussent (1907-2001), un artista gallec nascut a Ribadeo, que va aprendre del seu pare, fotògraf, els misteris de la llum, l'expressió de les faccions i la plasticitat dels objectes. Benet es va dedicar a la pintura, destacant-ne les imatges religioses, especialment de Cristos recargolats i convulsos. Actualment bona part de la seva obra figura a diversos museus i col·leccions de tot el món.

El 1983 Benito Prieto Coussent va ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts Nostra Sra. de Las Angustias de Granada. El dia del seu ingrés va obsequiar l'Acadèmia amb aquesta obra. Aquell dia va cloure el seu discurs dient:

"Avui porto de credencial, el meu Pare Damià. Amb ell faig entrega a l'Acadèmia de part de mi mateix, del meu cor i la meva constància de pintor que es commou davant la grandesa de l'home sobre el qual recau la gràcia de la divinitat. I també el dolor i la tragèdia dels homes. El meu Pare Damià és això i molt més, no és només una obra d'Art sinó un testimoni de la dignitat de l'esperit humà i de la seva derrota en la carn. No és una obra d’esperits febles o acovardits. El meu Pare Damià s'alça de la podridura cap a l'infinit clam de l'esperança, conscient de la seva derrota i la seva misèria, però il·luminat pel rutilant testimoni de Crist”

La pintura del Pare Damià es va instal·lar fa uns anys a l'Església de Santa Maria de l'Alhambra, a Granada.