El paño que limpia

versió catalana | versión española

Jean-Antoine Watteau  La dama en su aseo (1719) Óleo sobre lienzo 160 x 190 cm Wallace Collection. Londres

Jean-Antoine Watteau (1684-1721) fue un pintor francés, uno de los primeros representantes del estilo rococó. Su pintura,  que tiene siempre un cierto aire melancólico refleja las fiestas galantes de la alta sociedad, muy del gusto de la época. En ellas expresa la fugacidad de los momentos de placer de una sociedad decadente y elegante, cuyo vacío vital se llenaba con abundancia de actos sociales. Máximo exponente del Ancien Régime, tras la Revolución su pintura fue muy poco valorada y pasó a considerarse un arte vinculado con la nobleza y los nostálgicos de la monarquía absolutista. 

La escena es una de las raras pinturas de desnudo femenino que realizó Watteau. Se muestra una dama en su aposento, en el momento de cambiarse la camisa. Tras la cortina aparece una asistenta. La obra nos muestra una escena cotidiana con claras reminiscencias en la pintura de Danae de Rembrandt. 

El uso de camisas y ropa interior blanca se fue
extendiendo a finales del s. XV y durante el s. XVI.
Bernat Martorell. Martirio de Sta Lucía (detalle) 
MNAC. Barcelona. 

Durante el s. XV y sobre todo en el s. XVI se generalizó el uso de camisas y de ropa interior. La higiene, que era muy precaria en aquel momento se limitaba prácticamente al lavado de las manos y el enjuagado de la boca. Ocasionalmente, la cara, aunque con mucha precaución, ya que la piel facial se considera muy frágil. Los baños de cuerpo entero -especialmente los calientes- eran muy ocasionales, cada vez más raros, ya que se temía que el agua llevara miasmas (agentes de enfermedad) que podían atravesar la piel y producir graves consecuencias. En definitiva, durante el s. XVI y sobre todo el s. XVII se tenía un auténtico miedo al agua. 

Debido a este temor (tan irracional a nuestros ojos como generalizado en aquellos tiempos) la sucinta higiene de la piel era realizada por el uso de paños, a los que se atribuía la función de limpiar. La piel sudorosa era frotada con paños (siempre blancos) y las camisas y otras prendas interiores se cambiaban con frecuencia. El resultado era que los paños blancos retenían el sudor y las impurezas, es decir "limpiaban",  sin los temidos efectos del agua. Como decían los textos coetáneos de higiene: 

"Sabemos que los paños alejan la transpiración de nuestros cuerpos, porque el sudor es oleaginoso y salado e impregna estos tejidos"

"el paño blanco purifica el cuerpo, lo rarifica y hace que los excrementos y las materias grasas exhalen más fácilmente al pegarse al lienzo blanco"

El escritor Perrault, en 1688, afirmaba: 

"No es necesario darse grandes baños pero la limpieza y abundancia de nuestros paños valen más que todos los baños del mundo"

Las camisas se generalizaron como ropa interior de hombres
y mujeres en los siglos XVI y XVII. En la foto: Vicente Castelló (1617):
Martirio de Sta. Catalina (detalle) Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Los lienzos, pues, se lavaban cada día cuidadosamente para mantener su blancura. La blancura era importante, ya que era una señal de pureza. El mero contacto del blanco lienzo con la piel, la purificaba y la limpiaba de impurezas. Los cambios de camisa (que sustituían a baños y lavados) eran muy frecuentes. En general se poseía un gran número de camisas y de lienzos. Vigarello destaca el testimonio de este nutrido ajuar en diversos testamentos parisienses de diversos personajes destacados de los siglos XVI y XVII: 

• El médico Jean Lemoignon (1556), 32 camisas (12 de ellas "plegadas por el cuello")

• El médico Geoffroy Granger (1567), 34 camisas

• El mercader Cramoisy, de París (1570), 18 camisas de hombre (12 de ellas de lino) 

• Marquesa de Baux (1580),  10 camisas

• Jean-Baptiste Poquelin, Molière (1672), 30 camisas

• El preboste de Anjou, señor de Varennes (1683), 36 camisas "finas y delicadas"

• Jean Racine (1699), 30 camisas. 

Estos inventarios son solamente una prueba de que las camisas se cambiaban frecuentemente. Se podía prescindir de las abluciones pero no de la limpieza transmitida por el contacto de un lienzo inmaculado. Cuando en agosto de 1606 Bichauteau, capitan de los cazadores reales llega a Oillanville para entrevistarse con el rey Enrique IV, afirma no poder quedarse ni una sola noche: no tiene paños de recambio ni camisa de dormir. La falta de lencería representa, en este tiempo, una molestia insuperable, similar a la que con el tiempo producirá la falta de agua para lavarse. El rey Luis XIV que vivió toda su vida casi privado de baños (fuera de alguno realizado con gran aprensión y solamente para obedecer una prescripción facultativa), era frotado frecuentemente con lienzos blancos y se cambiaba continuamente de camisa. No es de extrañar, ya que su hedor corporal - en ausencia de lavados - debía ser considerable, a juzgar por algunos testimonios de personajes que se entrevistaron con él. 


Bibliografía: 

Vigarello G. Le propre et le sale. L'hygiène du corps depuis le Moyen Âge. Ed. du Seuil. Paris, 1985. 

___________________________________

El drap que neteja

Jean-Antoine Watteau  La toaleta de la senyora (1719) Oli sobre tela 160 x 190 cm Wallace Collection. Londres

Jean-Antoine Watteau (1684-1721) va ser un pintor francès, un dels primers representants de l'estil rococó. La seva pintura, que sempre té un cert aire malenconiós, reflecteix les festes galants de l'alta societat, molt de l'època. Hi expressa la fugacitat dels moments de plaer d'una societat decadent i elegant, el buit vital de la qual s'omplia amb abundància d'actes socials. Màxim exponent de l'Ancien Régime, després de la Revolució, la seva pintura va ser molt poc valorada i va passar a considerar-se un art vinculat amb la noblesa i els nostàlgics de la monarquia absolutista.

L'escena és una de les pintures rares de nu femení que va fer Watteau. S’hi mostra una dama a la seva estança, en el moment de canviar-se la camisa. Darrera de la cortina apareix una assistenta. L'obra ens mostra una escena quotidiana amb clares reminiscències a la pintura de Danae de Rembrandt.

L'ús de camises i roba interior blanca es va anar
estenent a finals del s. XV i durant el s. XVI.
Bernat Martorell. Martiri de Sta Llúcia (detall) 
MNAC. Barcelona. 

Durant el s. XV i sobretot al s. XVI es va generalitzar l'ús de camises i roba interior. La higiene, que era molt precària en aquell moment es limitava pràcticament al rentat de les mans i l'esbandit de la boca. Ocasionalment, la cara, encara que amb molta precaució, ja que la pell facial es considera molt fràgil. Els banys de cos sencer -especialment els calents- eren molt ocasionals, cada cop més rars, ja que es temia que l'aigua portés miasmes (agents de malaltia) que podien travessar la pell i produir conseqüències greus. En definitiva, durant el s. XVI i sobretot el s. XVII es tenia una autèntica por a l'aigua.

Degut a aquest temor (tan irracional als nostres ulls com generalitzat en aquells temps) la succinta higiene de la pell es feia amb draps, als quals s'atribuïa la funció de netejar. La pell suada es fregava amb draps (sempre blancs) i les camises i altres peces interiors es canviaven amb freqüència. El resultat era que els draps blancs retenien la suor i les impureses, és a dir "netejaven", sense els temuts efectes de l'aigua. Com deien els textos coetanis d'higiene:

"Sabem que els draps allunyen la transpiració dels nostres cossos, perquè la suor és oleaginosa i salada i impregna aquests teixits"

"el drap blanc purifica el cos, el rarifica i fa que els excrements i les matèries grasses exhalin més fàcilment en enganxar-se al llenç blanc"

L'escriptor Perrault, el 1688, afirmava:

"No cal fer grans banys però la neteja i abundància dels nostres draps valen més que tots els banys del món"

Les camises es van generalitzar com roba interior tant d'homes
com de dones als segles XVI i XVII. A la foto: Vicent Castelló (1617):
Martiri de Sta. Caterina (detall) Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Els llenços, doncs, es rentaven cada dia acuradament per mantenir la blancor. La blancor era important, ja que era un senyal de puresa. El mer contacte del blanc llenç amb la pell, la purificava i la netejava d'impureses. Els canvis de camisa (que substituïen banys i rentats) eren molt freqüents. En general es posseïa un gran nombre de camises i de llenços. Vigarello destaca el testimoni d'aquest nodrit aixovar en diversos testaments parisencs de diversos personatges destacats dels segles XVI i XVII:

• El metge Jean Lemoignon (1556), 32 camises (12 "plegades pel coll").

• El metge Geoffroy Granger (1567), 34 camises.

• El mercader Cramoisy, de París (1570), 18 camises d'home (12 de lli).

• Marquesa de Baux (1580), 10 camises.

• Jean-Baptiste Poquelin, Molière (1672), 30 camises.

• El prebost d'Anjou, senyor de Varennes (1683), 36 camises "fines i delicades".

• Jean Racine (1699), 30 camises.

Aquests inventaris són una prova que les camises es canviaven freqüentment. Es podia prescindir de les ablucions però no de la neteja transmesa pel contacte d'un llenç immaculat. Quan a l'agost de 1606 Bichauteau, capità dels caçadors reials arriba a Oillanville per entrevistar-se amb el rei Enric IV, afirma no poder quedar-se ni una sola nit: no té draps de recanvi ni camisa de dormir. La manca de llenceria representa, en aquest temps, una molèstia insuperable, semblant a la que amb el temps produirà la manca d'aigua per rentar-se. El rei Lluís XIV, que va viure tota la seva vida gairebé privat de banys (fora d'algun realitzat amb gran aprensió i només per obeir una prescripció facultativa), era fregat freqüentment amb llenços blancs i es canviava contínuament de camisa. No és estrany, ja que la seva pudor corporal - en absència de rentats - havia de ser considerable, a jutjar per alguns testimonis de personatges que es van entrevistar amb ell.

Bibliografia: 

Vigarello G. Le propre et le sale. L'hygiène du corps depuis le Moyen Âge. Ed. du Seuil. Paris, 1985.