Jaume Ferran i Clua

versió catalana | versión española

Josep Cañas i Cañas  Monumento al Dr. Ferran  (1972)  Piedra, mármol y bronce  Passeig Maragall. Barcelona

En el paseo Maragall de Barcelona, este monumento conmemora la obra del Dr. Jaume Ferran i Clua, médico e  investigador catalán que descubrió la vacuna contra el cólera (1885) entre muchas otras aportaciones a la Medicina. 

Jaume Ferran era hijo del médico del pueblo de Corbera d’Ebre.  Después de licenciarse en Medicina en 1873, se estableció en Tortosa, regentando un consultorio oftalmológico. Allá coincidió con un grupo de intelectuales interesados en el arte y en los progresos científicos, del que también formaban parte el pintor Francesc Gimeno, con quien salía habitualmente a pintar al campo o el ingeniero químico Innocent Paulí, que sería desde entonces su amigo inseparable. Ferràn estaba muy interesado en la fotografía e investigó una emulsión de revelado a base de fécula de patata, que lamentablemente no patentó y que acabó siendo usada por una casa de fotografía. 

Caricatura de Jaume Ferran, por Cilla,
publicada en El Doctor Sangredo (1885)

En 1880 conoció en Tortosa al ingeniero J.J. Landerer que le regaló un microscopio. Esto le hizo interesarse en la investigación. Empezó a investigar sobre el tracoma y se interesó por los estudios de Pasteur, siguiendo su técnica para preparar vacunas contra el mal rojo del cerdo y el carbunco.  

En 1884 estalló una epidemia de cólera en la región de Marsella y Toulon. El Ayuntamiento de Barcelona, temeroso de que el cólera pudiese llegar a Barcelona, envió una comisión de médicos para analizar la epidemia y proponer medidas de prevención. Ferran era uno de los miembros más destacado del grupo. A la vuelta, Ferran intentó llevar consigo muestras del del vibrión colérico para preparar una vacuna, pero el gobierno de Madrid, receloso porque no habia formado parte de la comisión médica, dio la orden de que se registrara a fondo a Ferran en la frontera. Le incautaron así algunas muestras de la bacteria que llevaba por orden gubernamental. Pero él había escondido una de las muestras en una caja de cerillas, envuelta con sus calcetines en la maleta, y esta pasó desapercibida en el registro.  

La efigie del Dr. Jaume Ferran, en el monumento
del Paseo Maragall, de Barcelona. 

Con la muestra que se salvó pudo investigar en Tortosa sobre el cólera y consiguió preparar una vacuna eficaz en conejos inoculados por vía subcutánea con vibrión colérico, publicando sus resultados. 

Cuando poco después el còlera se declaró en València, el profesor Amalio Gimeno, de la Facultad de Medicina de Valencia, que conocía sus trabajos, lo llamó para ensayar la vacuna entre la población. Ferran vacunó a más de 30.000 personas, y de los vacunados muy pocos murieron de la enfermedad. Un resultado que contrastaba con la mortalidad general: la epidemia causó la muerte de más de 130.000 personas no vacunadas. 

Busto de terracota del Dr. Jaume Ferran (colección particular de la familia Ferran)

Pero el éxito de Ferran no fue bien visto por algunos médicos y sobre todo por el gobierno de Madrid, que finalmente impide que se siga adelante con la vacunación. El reconocimiento a Ferran se producirá años más tarde en el extranjero: En 1907, la Academia de Ciencias de París reconoce con el Premio Bréant la eficacia de la vacuna de Ferran por haber sido la primera que obtuvo la inmunización activa de humanos con una vacuna bacteriana. 

En 1886 fue nombrado director del Laboratorio Microbiológico Municipal de Barcelona, donde creó una vacuna antitífica (1887) y una vacuna antiràbica que seguía el llamado método supraintensivo de vacunación, consistente en la inoculación de una gran cantidad de virus activos con el fin de provocar una reacción defensiva intensa del organismo. En 1899 fue a Porto (Portugal) para estudiar un brote de peste bubónica. 

A pesar de que sus detractores consiguieron finalmente que fuera destituido de la dirección del Laboratorio de Microbiología Municipal (1905), el reconocimiento  internacional de algunos de sus méritos -especialmente la profilaxis del cólera entre las tropas combatientes en la Primera Guerra Mundial—, lo animó a continuar la investigación. 

Cuando dejó el Laboratorio de Microbiología Municipal, Jaume Ferran creó su propio Instituto Ferran, donde continuó su labor. Llamó la atención sobre las variaciones morfológicas de algunas bacterias, que usó como base para su descubrimiento de la vacuna anti-Alfa de la tuberculosis, tratando de aprovechar para la inmunidad específica una de les fases evolutivas del bacilo de Koch. Este instituto, que estaba muy cerca del actual monumento al Dr. Ferran del Paseo Maragall cuya imagen preside este artículo. 

Ferran dejó un gran número de publicaciones científicas, como Etiología del paludismo (1883); La inoculación preventiva contra el cólera morbo (1886), en colaboración con I. Paulí y A. Gimeno; Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva bacteriología de la tuberculosis... (1910); À propos du microbe de la rage (1911); Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna de esta enfermedad (1917); Nueva bacteriología de la tuberculosis, (1920); Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920), Esta última obra fue traducida al inglés y al francés. 

___________________________________

Jaume Ferran i Clua

Josep Cañas i Cañas  Monument al Dr. Ferran  (1972)  Pedra, marbre i bronze  Passeig Maragall. Barcelona

En el passeig Maragall de Barcelona, aquest monument commemora l'obra del Dr. Jaume Ferran i Clua, metge i investigador català que va descobrir la vacuna contra el còlera (1885) i va fer moltes altres aportacions a la Medicina. 

Jaume Ferran era el fill del metge del poble de Corbera d’Ebre.  Després de llicenciar-se en Medicina el 1873, va establir una consulta d'oftalmologia a Tortosa. Allà coincideix amb un grup d'intel·lectuals interessats en l'art i en els progressos científics, com el pintor Francesc Gimeno, amb el que surt a pintar al camp o l’enginyer químic Innocent Paulí, que serà en endavant el seu gran amic. Molt interessat en la fotografia, investiga una emulsió de revelat a base de fècula de patata, que no patenta i acaba essent usat per una casa de fotografia. 

Caricatura de Jaume Ferran, per Cilla,
publicada a El Doctor Sangredo (1885)

El 1880 coneix a Tortosa l’enginyer J.J. Landerer que li regala un microscopi. Això fa que s'interessi en la investigació. Comença a investigar sobre el tracoma i s’interessa pels estudis de Pasteur, de qui segueix la seva tècnica per preparar vacunes contra el mal roig del porc i el carboncle. 

El 1884 esclata una epidèmia de còlera a la regió de Marsella i Toló. L'Ajuntament de Barcelona, tement que el còlera arribi a Barcelona, envia una comissió de metges per analitzar l’epidèmia i proposar mesures de prevenció. Ferran és un dels membres destacats del grup. En tornar, Ferran intenta portar mostres del vibrió colèric per preparar una vacuna, però el govern de Madrid, recelós perquè no havia pres part en la comissió mèdica, dóna ordre que Ferran sigui escorcollat en arribar a la frontera. Per ordre governamental, li incauten les mostres que portava. Però Ell havia amagat una darrera mostra en una capsa de llumins, embolicada amb els mitjons, a la maleta, i aquesta no la van trobar. 

L'efígie del Dr. Jaume Ferran, al monument del Passeig Maragall. 

Amb la mostra que es va salvar, pot investigar a Tortosa sobre el còlera i aconsegueix una vacuna eficaç en els conills inoculats per via subcutània amb vibrió colèric, publicant els seus resultats. 

Quan poc després el còlera es declara a Valencia, el profesor Amalio Gimeno, de la Facultad de Medicina de Valencia, que coneix els seus treballs el crida per assajar la vacuna. Ferran vacuna més de 30.000 persones, i dels vacunats en moren ben pocs. Un resultat que contrasta amb la mortalitat general: l'epidèmia causa la mort de més de 130.000 persones no vacunades. 

Bust de terracota del Dr. Jaume Ferran (col·lecció particular de la família Ferran)

Però l'èxit de Ferran no és ben vist per alguns metges i sobre tot, pel govern de Madrid, que finalment, impedeix que es segueixi amb la vacunació. El reconeixement a Ferran es produirà anys més tard a l'estranger: El 1907, l’Acadèmia de Ciències de París reconeix amb el Premi Bréant l'eficàcia de la vacuna de Ferran per haver estat la primera a obtenir la immunització activa d'humans amb una vacuna bacteriana.

El 1886 fou nomenat director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, on creà una vacuna antitífica (1887) i una vacuna antiràbica que seguia l’anomenat mètode supraintensiu de vacunació, consistent en la inoculació d’una gran quantitat de virus actiu per tal de provocar una reacció defensiva intensa de l’organisme. El 1899 anà a Porto (Portugal) a estudiar un brot de pesta bubònica. 

Tot i que els seus detractors aconsegueixen finalment que sigui destituït del Laboratori de Microbiologia Municipal (1905), el reconeixement internacional d’alguns dels seus mèrits —especialment la profilaxi del còlera entre les tropes combatents, a la Primera Guerra Mundial—, l’animà a continuar la investigació. 

Quan deixa el Laboratori de Microbiologia Municipal, Jaume Ferran crea el seu propi Institut Ferran, on segueix la seva tasca. Crida l'atenció sobre les variacions morfològiques d'alguns bacteris, que usa com a base pel seu descobriment de la vacuna anti-Alfa de la tuberculosi, tractant d'aprofitar per l'immunitat específica una de les fases evolutives del bacil de Koch. D'aquest institut, molt a prop del monument del Passeig Maragall que presideix aquest article, en parlarem en una altra entrada del blog. 

Ferran deixà un gran nombre de publicacions científiques, com Etiología del paludismo (1883); La inoculación preventiva contra el cólera morbo (1886), en col·laboració amb I. Paulí i A.Gimeno; Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva bacteriología de la tuberculosis... (1910); À propos du microbe de la rage (1911); Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna de esta enfermedad (1917); Nueva bacteriología de la tuberculosis, (1920); Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920), obra que va ser traduïda a l’anglès i al francès. 

Paludismo

versió catalana | versión española

Antoine-Auguste-Ernest Hebert  Malaria  (1848-1850) Óleo sobre lienzo 193 x 135 cm Musée d'Orsay. Paris.

Antoine-Auguste-Ernest Herbert (1817-1908), fue un destacado representante del Romanticismo francés. Natural de Grenoble,  su pintura se caracteriza por un gran uso de la luz y el color, representando sobre todo escenas campesinas, con cierto melancólico lirismo, en las que destaca la serenidad de los personajes. También cultivó el retrato. Herbert fue discípulo del pintor parisino Paul Delarauche (1797-1856), quien contribuyó notablemente en el desarrollo un estilo muy personal, que también se vio fuertemente influenciado por el ambiente artístico de Italia, donde vivió durante más de treinta años. 

 

En Italia se inspiró para realizar el cuadro “Malaria” (1848-1850) que le otorgaría gran fama a nivel internacional. En la escena, bajo una luz crepuscular, un grupo de personas sobre una barca, navegan por el río huyendo de un foco palúdico que se ha desatado en alguna región próxima. Un hombre, situado de espaldas al espectador, mira ansioso el horizonte y dirige la barca y el destino de los embarcados, entre los que podemos ver varias mujeres y un niño de corta edad. La melancólica escena y la resignación de los personajes contrasta con la gravedad del momento que vivía la población ante la propagación de la enfermedad. 

La malaria o paludismo constituyó un grave problema en las zonas pantanosas de Italia y de toda la Europa meridional. El italiano Francesco Torti (1658-1741) fue quien puso nombre a la enfermedad (malaria), ya que creía que el origen de la enfermedad se debía a los residuos y miasmas evaporados de los ríos, lagunas y áreas pantanosas. Esta relación con los pantanos y zonas palúdicas originó también el nombre de paludismo con la que también se conoce el mal. Herbert presenció frecuentemente este tipo de situaciones y las migraciones que ocasionaban para huir de la enfermedad. 

Ciclo del Plasmodium, agente productor de la malaria

El ciclo de Plasmodium es bastante complicado. Podríamos resumirlo de forma simplificada así: 

1) Los mosquitos contraen el paludismo al picar a un ser humano enfermo de  paludismo. El mosquito retiene sangre en su estómago donde crece Plasmodium. Luego, los parásitos se desplazan a las glándulas salivales del mosquito. A partir de la saliva infectada el mosquito puede infectar a un humano mediante su picadura.

2) Tras la picadura de un mosquito infectado, un humano sano contrae la enfermedad. Plasmodium entra en contacto con la sangre del huésped y llega así al hígado. En las células del hígado, los parásitos se multiplican. 

3) Las células más tarde eclosionan, y al reventarse dejan sueltos miles de nuevos parásitos que pasan a infectar más glóbulos rojos. Esta eclosión provoca un brote de fiebre alta en el huésped. La fiebre puede ser cada tres días (terciana) o cada cuatro días (cuartana) ya que según las especies de Plasmodium varía la velocidad del ciclo. 

Se conocen unas 175 especies de Plasmodium, de las cuales las que afectan más frecuentemente a los seres humanos son: :

• P. falciparum (causa la malaria terciana maligna).
• P. vivax (causa más frecuente de la malaria terciana benigna).
• P. ovale (causa menos frecuente de la malaria terciana benigna)
• P. malariae (causa la malaria cuaternaria benigna).

La mayoría de los casos actuales (438.000 muertes al año, actualmente) están producidos por P. falciparum (+ de 75%) y P. vivax (20 %). 

El paludismo constituyó un grave problema sanitario desde la Antigüedad. Ya sale citado en en el texto de medicina china Neijing (c 2700 a.C.), en tablillas de arcilla de la biblioteca Asurbanipal en Mesopotamia (c 2000 a. C.) y en el papiro egipcio de Ebers (circa 1570 a.C.)

En la antigua Grecia, Hipócrates (460-370 a.C.) en su libro Epidemias clasificó las fiebres periódicas en cotidiana (diaria), una con fiebres recurrentes cada tres días (terciana benigna) y otra con fiebres al cuarto día (cuartana). 

Hacia 100 d. C., el romano Lucio Columela asoció animaculi invisibles con las fiebres: 

«Tampoco conviene que haya laguna cerca de los edificios, ni camino real, porque aquella despide con los calores un vapor pestilencial y produce enjambres espesísimos de insectos que vienen volando sobre nosotros armados de aguijones dañinos […] son causa muchas veces de que se contraigan unas enfermedades desconocidas, cuyos motivos ni aun los médicos pueden descubrir». 

En 1880 se descubrió el agente causal de la malaria. Alphonse Laveran, un cirujano del ejército francés que estaba de servicio en Argelia. Laveran solía observar muestras de sangre fresca, contrariamente a la tendencia de la época en que la mayoría de los médicos utilizaban fijadores químicos que evitaban que las estructuras celulares se descompusieran, pero a costa de matar el movimiento de los microbios. Ese día en particular, Laveran dejó el microscopio por un tiempo y cuando regresó, la muestra de un paciente con malaria estaba llena de plasmodios retorcidos, posiblemente gametos masculinos que tomaron la disminución de temperatura como señal de haber salido del cuerpo humano y estar dentro de un mosquito, donde podrían encontrar gametos femeninos. Los trabajos de Laveran hicieron que se le concediera el Premio Nobel de Fisiología o Medicina en 1907. Pero Laveran agregó otra atrevida y, en ese momento, ignorada especulación: que la malaria era transmitida por mosquitos.

Charles-Louis-Alphonse Laveran (1845-1922),
descubridor del parásito causante del paludismo. 

Esta suposición de Laveran fue confirmada poco después. En 1897 el británico sir Ronald Ross, un cirujano militar que trabajaba en Secunderabad (India), demostró que el paludismo era transmitida por mosquitos del género Anopheles, que actuaban como vectores. Su picadura transmitía diferentes especies de Plasmodium, agente causante de la infección. También, un año más tarde lo corroboró el italiano Giovanni Battista Grassi. Como tantas veces en la Historia de la Medicina esto generó una agria disputa entre las escuelas inglesa e italiana sobre la autoría del descubrimiento. 

Con la eliminación de los mosquitos vectores, el paludismo fue erradicado de la mayoría de zonas endémicas de Europa. Aunque las transformaciones ambientales producidas por el cambio climático hacen temer un posible regreso del paludismo a algunas zonas de nuestro país.  

___________________________________

Paludisme

 

Antoine-Auguste-Ernest Hebert  Malària  (1848-1850) Oli sobre tela 193 x 135 cm Musée d'Orsay. Paris.

Antoine-Auguste-Ernest Herbert (1817-1908), va ser un destacat representant del Romanticisme francès. Natural de Grenoble, la seva pintura es caracteritza per un gran ús de la llum i el color, representant sobretot escenes camperoles, amb cert lirisme malenconiós, en les que destaca la serenitat dels personatges.

També va cultivar el retrat. Herbert va ser deixeble del pintor parisenc Paul Delarauche (1797-1856), qui va contribuir notablement al desenvolupament d’un estil molt personal, que es va veure molt influenciat per l'ambient artístic d'Itàlia, on va viure durant més de trenta anys.

A Itàlia es va inspirar per pintar el quadre Malària (1848-1850) que li atorgaria una gran fama a nivell internacional. A l'escena, sota una llum crepuscular, un grup de persones sobre una barca, naveguen pel riu fugint d'un focus palúdic que s'ha desfermat en alguna regió propera. Un home, situat d’esquena a l’espectador, mira ansiós l’horitzó i dirigeix ​​la barca i el destí dels embarcats, entre els quals podem veure diverses dones i un nen de poca edat. La malenconiosa escena i la resignació dels personatges contrasta amb la gravetat del moment que vivia la població davant la propagació de la malaltia.

La malària o el paludisme va esdevenir un problema greu a les zones pantanoses d'Itàlia i de tota l'Europa meridional. L'italià Francesco Torti (1658-1741) va ser qui va posar nom a la malaltia (malària), ja que creia que l'origen de la malaltia es devia als residus i miasmes evaporats dels rius, llacunes i àrees pantanoses. Aquesta relació amb els pantans i zones palúdiques va originar també el nom de paludisme amb què també es coneix el mal. Herbert va presenciar freqüentment aquest tipus de situacions i les migracions que causaven per fugir de la malaltia.

Cicle de Plasmodium, agent productor de la malària

El cicle del Plasmodium és força complicat. Podríem resumir-lo de manera simplificada de la següent manera:

1) Els mosquits contrauen el paludisme en picar un ésser humà malalt de paludisme. El mosquit reté sang al seu estómac, a on Plasmodium creix.

Després, els paràsits es desplacen a les glàndules salivals del mosquit. A partir de la saliva infectada el mosquit pot infectar un humà mitjançant la seva picada.

2) Després de la picada d'un mosquit infectat, un humà sa contrau la malaltia. Plasmodium entra en contacte amb la sang de l'hoste i arriba així al fetge.

A les cèl·lules del fetge, els paràsits es multipliquen.

3) Les cèl·lules més tard esclaten, i en rebentar-se deixen anar milers de nous paràsits que infecten més glòbuls vermells. Aquesta eclosió provoca un brot de febre alta a l'hoste. La febre pot ser cada tres dies (terciana) o cada quatre dies (quartana) ja que segons les espècies de Plasmodium varia la velocitat del cicle.

Es coneixen unes 175 espècies de Plasmodium, de les quals, les que afecten més freqüentment als éssers humans són:

• P. falciparum (causa la malària terciana maligna).

• P. vivax (causa més freqüent de la malària terciana benigna).

• P. ovale (causa menys freqüent de la malària terciana benigna)

• P. malariae (causa la malària quaternària benigna).

La majoria dels casos actuals (438.000 morts a l'any, actualment) estan produïts per P. falciparum (+ de 75%) i P. vivax (20%).

El paludisme va constituir un problema sanitari greu des de l'Antiguitat. Ja surt  citat al text de medicina xinesa Neijing (c 2700 a.C.), a les taules d'argila de la biblioteca Asurbanipal a Mesopotàmia (c 2000 a. C.) i al papir egipci d'Ebers (circa 1570 a.C.)

A l'antiga Grècia, Hipòcrates (460-370 a.C.) al seu llibre Epidèmies va classificar les febres periòdiques en quotidiana (diària), una amb febres recurrents cada tres dies (terciana benigna) i una altra amb febres al quart dia (quartana).

Cap a l’any 100 d. C., el romà Lucio Columela va associar animaculi invisibles amb les febres:

«Tampoc no convé que hi hagi cap llacuna a prop dels edificis, ni camí real, perquè amb les calors acomiaden un vapor pestilencial i produeix eixams espessíssims d'insectes que venen volant sobre nosaltres armats de fiblons nocius […] són moltes vegades la causa que es contreguin malalties desconegudes, els motius de les quals ni els metges poden descobrir».

El 1880 es va descobrir l'agent causal de la malària. Alphonse Laveran, un cirurgià de l'exèrcit francès que estava de servei a Algèria, solia observar mostres de sang fresca, contràriament a la tendència de l'època en què la majoria dels metges utilitzaven fixadors químics que evitaven que les estructures cel·lulars es descomposessin, però que matavan els microbis i impedien veure els seus moviments.

Un dia, Laveran va deixar el microscopi per un temps. Quan va tornar, la mostra d'un pacient amb malària estava plena de plasmodis recargolats, possiblement gàmetes masculins que van prendre la disminució de la temperatura ambient com a senyal d'haver sortit del cos humà i estar dins d’un mosquit, on podrien trobar gàmetes femenins. Els treballs de Laveran van fer que se li concedís el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1907. Però Laveran va afegir una altra atrevida i, en aquell moment ignorada especulació: que la malària era transmesa per mosquits.

Charles-Louis-Alphonse Laveran (1845-1922),
descubridor del paràsit causant del paludisme. 

Aquesta suposició de Laveran va ser confirmada poc després. El 1897 el britànic sir Ronald Ross, un cirurgià militar que treballava a Secunderabad (Índia), va demostrar que el paludisme era una malaltia transmesa per mosquits del gènere Anopheles, que actuaven com a vectors. La seva picada transmetia diferents espècies de Plasmodium, agent causant de la infecció. Un any més tard també ho va corroborar l'italià Giovanni Battista Grassi. Com tantes vegades a la Història de la Medicina això va generar una agra disputa entre les escoles anglesa i italiana sobre l'autoria del descobriment.

Amb l'eliminació dels mosquits vectors, el paludisme va ser eradicat de la majoria de zones endèmiques d'Europa, tot i que les transformacions ambientals produïdes pel canvi climàtic fan témer un possible retorn del paludisme a algunes zones del nostre país.

Nubes y resistencia bacteriana

 versió catalana | versión española

Emil Nolde  Nubes de verano (1913) Óleo sobre lienzo  73,3 x 88,5 cm Museo Thyssen-Bornesmisza.  Madrid

Emil Nolde (1867-1956) fue uno de los pintores más representativos del expresionismo alemán. Algunas de las características de la pintura de Nolde son su fuerte cromatismo y la sencillez de las obras, sin grandes detalles. A veces se decanta por un cierto monocromatismo, con un fuerte componente simbólico. Es el caso de Nubes de verano, en el que refleja un paisaje marino, pintado con un grueso empaste de pinceladas vigorosas, en el que aparecen unas nubes amenazantes que parecen anunciar una violenta tormenta sobre el mar, que transmite una gran tensión al espectador. 

Esta visión amenazante de los nubarrones puede transportarnos hoy al nuevo y preocupante papel que para la medicina actual pueden tener las nubes, su relación con la resistencia bacteriana a los antibióticos. 

En 2018, la OMS alertaba de la posibilidad de encontrarnos pronto sin ningún antibiótico eficaz ante las bacterias patógenas más comunes. Actualmente la resistencia bacteriana es la causa de más de un millón de muertes anuales en todo el mundo. Y según los expertos esta cifra podría verse multiplicada por diez a mediados del s. XXI. 

Todavía más inquietante es que esta resistencia puede pasar de una especie a otra, al transmitir los genes necesarios para la resistencia. Y un nuevo aspecto es eque esta transmisión genética podría realizarse a gran distancia, a causa de las nubes. Así se afirma en un artículo publicado en la revista Science of the Total Environment (20 de marzo de 2023).

El equipo de investigadores canadienses y franceses estudiaron las nubes en la región de Puy-de-Dôme, gracias a un laboratorio especializado en el estudio de las nubes, situado a 1465 m. de altura. Los científicos han aspirado muestras de 12 nubes que pasaron por esta región entre septiembre de 2019 y octubre de 2021. Analizaron estas muestras para buscar bacterias y genes de antibiorresistencia. Sobre un total de 33 genes investigados, han encontrado 29, de los que 6 estaban presentes en un 75% de los genes estudiados. Es pues el primer estudio que demuestra que las nubes pueden transportar genes de resistencia bacteriana en concentraciones similares a otros entornos naturales. 

Emil Nolde: Landschaft unter einer grossen, blauen Wolke (Paisaje con una gran nube azul) Acuarela sobre papel ( ca.1930/1940)

Como media, cada una de las nubes contenía alrededor de 8.000 bacterias por mililitro de agua y más de 20.000 copias de genes de antibiorresistencia por mililitro de agua. Si bien esta concentración es 100 veces más baja que la que se encuentra en ríos y lagos, es superior a la de los mares. En definitiva, una concentración de unos 5.400 genes de antibiorresistencia por metro cúbico de aire. Si esto se pudiera extrapolar a todas las nubes del planeta cada año podría haber más de 10 cuatrillones (un uno seguido de 24 ceros) de copias de genes de antibiorresistencia balanceándose sobre nuestras cabezas y que podrían llegar a la tierra gracias a las precipitaciones, aumentando considerablemente el número de resistencias bacterianas. 

Los investigadores señalan también que estos genes son diferentes según su procedencia. Los que son transportados por nubes que vienen del continente son sobre todo genes de resistencia contra sulfamidas, tetraciclinas y macrólidos, antibióticos de uso veterinario frecuente en Francia. En cambio, las nubes que proceden del Atlántico transportan sobre todo genes de resistencia a las quinolonas, unos medicamentos menos usados en Europa. 

___________________________________

Núvols i resistència bacteriana

Emil Nolde  Nubes de verano (1913) Óleo sobre lienzo  73,3 x 88,5 cm Museo Thyssen-Bornesmisza.  Madrid

Emil Nolde (1867-1956) va ser un dels pintors més representatius de l'expressionisme alemany. Algunes de les característiques de la pintura de Nolde són el fort cromatisme i la senzillesa de les seves obres, sense grans detalls. De vegades es decanta per un cert monocromatisme, amb un fort component simbòlic. És el cas de Núvols d'estiu, en el qual reflecteix un paisatge marí pintat amb un gruixut empastament de pinzellades vigoroses, on apareixen uns núvols amenaçadors que semblen anunciar una tempesta violenta sobre el mar, que transmet una gran tensió a l'espectador.

Aquesta visió amenaçadora de les nuvolades pot transportar-nos avui al nou i preocupant paper que per a la medicina actual poden tenir els núvols, la seva relació amb la resistència bacteriana als antibiòtics.

El 2018, l'OMS alertava de la possibilitat de trobar-nos properament sense cap antibiòtic eficaç davant dels bacteris patògens més comuns. Actualment la resistència bacteriana és la causa de més d'un milió de morts anuals a tot el món. I segons els experts aquesta xifra es podria veure multiplicada per deu a mitjans del s. XXI.

I més inquietant és encara que aquesta resistència pot passar d'una espècie a l'altra, en transmetre els gens necessaris per a la resistència. I un nou aspecte és que aquesta transmissió genètica podria realitzar-se a gran distància, a causa dels núvols. Així s'afirma en un article publicat a la revista Science of the Total Environment (20 de març del 2023).

L'equip d'investigadors canadencs i francesos van estudiar els núvols a la regió de Puy-de-Dôme, gràcies a un laboratori especialitzat en l'estudi dels núvols, situat a 1465 m. d'alçada. Els científics han aspirat mostres de 12 núvols que van passar per aquesta regió entre el setembre del 2019 i l'octubre del 2021. Van analitzar aquestes mostres per buscar bacteris i gens d'antibioresistència. Sobre un total de 33 gens investigats, n'han trobat 29, dels quals 6 estaven presents en un 75% dels gens estudiats. És doncs el primer estudi que demostra que els núvols poden transportar gens de resistència bacteriana en concentracions semblants a altres entorns naturals.

Emil Nolde: Landschaft unter einer grossen, blauen Wolke (Paisatge amb un gran núvol blau). Aquarel·la sobre paper ( ca.1930/1940)

De mitjana, cadascun dels núvols contenia al voltant de 8.000 bacteris per mil·lilitre d'aigua i més de 20.000 còpies de gens d'antibioresistència per mil·lilitre d'aigua. Si bé aquesta concentració és 100 vegades més baixa que la que es troba a rius i llacs, és superior a la dels mars. En definitiva, una concentració d’uns 5.400 gens d’antibioresistència per metre cúbic d’aire. Si això es pogués extrapolar a tots els núvols del planeta cada any podria haver-hi més de 10 quatrilions (un seguit de 24 zeros) de còpies de gens d'antibioresistència balancejant-se sobre els nostres caps i que podrien arribar a la terra gràcies a les precipitacions, augmentant considerablement el nombre de resistències bacterianes.

Els investigadors assenyalen també que aquests gens són diferents segons la procedència. Els que són transportats per núvols que vénen del continent són principalment gens de resistència contra sulfamides, tetraciclines i macròlids, antibiòtics d'ús veterinari freqüent a França. En canvi, els núvols que procedeixen de l'Atlàntic transporten sobretot gens de resistència a les quinolones, uns medicaments menys utilitzats a Europa.