versió catalana | versión española
Peine de marfil (circa 1.750 a.C.) Yacimiento de Tel Lachish (Israel) |
___________________________________
Els polls, a la frase més antiga
Un museo puede interpretarse de muchas maneras. A la visión artística, histórica o antropológica, un dermatólogo puede aportar nuevos enfoques sobre patología, cosméticos, terapéutica, simbolismos, usos u otros aspectos de interés.
versió catalana | versión española
Peine de marfil (circa 1.750 a.C.) Yacimiento de Tel Lachish (Israel) |
___________________________________
Els polls, a la frase més antiga
versió catalana | versión española
Orejas de bronce Exvotos. Yacimiento de las termas. Casciano dei Bagni (Toscana) |
San Casciano (II): El tresor votiu i els exvots
Orelles de bronze Exvots. Yacimento de les termes Casciano dei Bagni (Toscana) |
Higia Estatuilla Yacimiento de las termas. Casciano dei Bagni (Toscana) |
San Casciano (I): Les termes
versió catalana | versión española
El 15 de enero de 2015 comencé a escribir y a publicar este blog, “Un dermatòlogo en el museo”. Durante mucho tiempo, las entradas se sucedieron frenéticamente. En los primeros tiempos la mayoría de semanas se escribieron más de cinco artículos por semana. Aunque este ritmo ha disminuído recientemente, el blog sigue fiel a entregar por lo menos una entrada semanal.
Tomando siempre como punto de partida inicial una pieza de museo, en una especie de visita virtual (lo que da nombre al blog), los artículos han tratado de arte, de historia, de biografías o de recientes aportaciones científicas desde la visión de un médico, de un dermatólogo. La intención del blog ha sido siempre un instrumento para interrelacionar la medicina con la cultura. Un constante esfuerzo para buscar la medicina en la cultura y la cultura en la medicina.
Hemos llegado así a 1.800 entradas, consiguiendo ser un lugar de referencia que es consultado por lectores de todo el mundo, totalizando ya las 2.375.000 lecturas.
Principales países en los que se lee el blog. |
Además, el blog ha mantenido su presencia en redes sociales (twitter, facebook); ha sido citado en bibliografías de artículos científicos, conferencias, tesis doctorales, así como en novelas y otras obras literarias; ha dado lugar a diversas entrevistas en prensa escrita, radio y TV; ha originado numerosos programas de radio y TV en diversos países de Europa y América; ha encontrado una versión audible en podcasts (Podcast Hipócrates en pijama), programas de radio (La primera pedra RAC1) y ha participado en congresos, encuentros médicos y en las clases de diversas facultades de Medicina y Enfermería de Argentina, como las de Buenos Aires y Tucumán. Goza también del apoyo del Colegio de Médicos de Barcelona (CoMB) y del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC).
Recientemente, también se ha filmado un largometraje documental "Xavier Sierra, un dermatòleg al museu" (Dir: Antoni Verdaguer, 2022). La película está siendo proyectada en diversas salas de cine, como en el Cinema Catalunya de Terrassa, con gran asistencia de público. El próximo día 19 de enero será proyectada en el Colegio de Médicos de Barcelona (18 h.). Con esta repercusión cinematográfica, el blog consolida su presencia en numerosos medios de comunicación.
Gracias a todos por leer el blog. Gracias tanto a los que lo seguís con asiduidad como a los que lo consultáis ocasionalmente. Gracias a los que contribuís a su divulgación en las redes sociales. Gracias a los que me hacéis llegar comentarios, sugerencias, puntualizaciones o discrepancias de opinión. Porque este es el objetivo del blog: establecer un diálogo con todos vosotros. Un diálogo sobre arte, historia y medicina.
Seguimos!
El blog compleix 8 anys!
El 15 de gener de 2015 vaig començar a escriure i a publicar aquest blog, “Un dermatòleg al museu”. Durant molt de temps, les entrades es van succeïr frenèticament. En els primers temps la majoria de setmanes es van escriure més de cinc articles per setmana. Si bé aquest ritme ha minvat recentment, el blog segueix fidel a entregar almenys una entrada setmanal.
Prenent sempre com a punt de partida inicial una peça de museu, en una espècie de visita virtual (cosa que li dóna el nom al blog), els articles han tractat d'art, d'història, de biografies o de recents aportacions científiques des de la visió d'un metge, d'un dermatòleg. La intenció del blog ha estat ser sempre un instrument per a interelacionar la medicina amb la cultura. Un constant esforç per a buscar la medicina a la cultura i la cultura a la medicina.
Hem arribat així a publicar 1.800 entrades, aconseguint així un lloc de referència que és consultat per lectors de tot el món, totalitzant ja 2.375.000 lectures.
Principals països on es llegeix el blog. |
A més, el blog ha mantingut qüotidianament la seva presència en xarxes socials (twitter, facebook); ha estat motiu de cites en bibliografies d'artícles científics, conferències, tesis doctorals, així com a novel·les i d'altres obres literàries; ha donat lloc a diverses entrevistes a la premsa escrita, ràdio i TV; ha originat també nombrosos programes de ràdio i TV en diversos països d'Europa i Amèrica; ha trobat una visió audible en podcasts, programes de ràdio i ha participat en congressos trobades mèdiques i en les classes de diverses facultats de Medicina i Enfermería d'Argentina, com les de Buenos Aires y Tucumán. Actualment també té el suport de les plataformes del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC).
Recentement, també s'ha filmat un llargometratge documental "Xavier Sierra, un dermatòleg al museu" (Dir: Antoni Verdaguer, 2022). La pel·lícula va ser estrenada al Cinema Catalunya de Terrassa, amb molta assistència de públic i el proper día 19 de gener serà projectada al Col·legi de Metges de Barcelona (18 h.). Amb aquesta repercussió cinematogràfica, el blog consolida la seva presència en nombrosos mitjans de comunicació.
Gràcies a tothom per llegir el blog. Gràcies tant als que el segiuiu amb assiduïtat com als que el consulteu ocasionalment. Gràcies als que contribuïu a la seva divulgació a les xarxes socials. Gràcies als que em feu arribar comentaris, suggerències, puntualitzacions o discrepàncies d'opinió. Perquè aquest és l'objectiu del blog: establir un diàleg amb tots vosaltres. Un diàleg sobre art, història i medicina.
Seguim!
versió catalana | versión española
Christian Schad Retrato del Dr. Haustein (1880-1881) Óleo sobre lienzo 80,5 x 55 cm Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid. |
El retrato del Dr. Haustein es una obra de Christian Schad (1894-1982) un pintor expresionista alemán, encuadrado en la Nueva Objetividad que se conserva en el museo Thyssen-Bornesmisza de Madrid.
Hans Haustein fue un destacado dermatólogo y venereólogo alemán, de origen judío. Tras licenciarse en Medicina en Berlín (1918) se formó con Abraham Buschke en el hospital Rudolf Virchow de esta ciudad. Haustein publicó numerosos artículos médicos, especialmente sobre sífilis y enfermedades de transmisión sexual. Su consulta privada era muy frecuentada por muchos intelectuales y artistas. La promiscua vida sexual del Berlín de entreguerras comportaba también una alta incidencia de enfermedades venéreas. Además de su actividad médica, eran conocidas en la ciudad las tertulias que Haustein celebraba habitualmente en su domicilio.
El retrato del Dr. Haustein, es una inquietante pintura que no deja indiferente al observador. El retrato es bastante fiel a la fisonomía del médico, que conocemos bien por las fotografías de la época, si bien los ojos aparecen aumentados de tamaño, lo que le proporciona una mirada penetrante y difícil de esquivar. El doctor, elegantemente vestido, entrelaza sus manos en una actitud concentrada y reflexiva que queda todavía más realzada por los blancos y elegantes puños de la camisa que sobresalen de su chaqueta.
Al fondo del cuadro se perfila una sombra inquietante. Aunque algunos quieren ver en ella la forma de un feto con sífilis congénita, lo cierto es que esta teatral sombra alude a una mujer, probablemente la amante de Haustein. Según comentó el propio Schad durante la inauguración de una exposición, la esposa del médico, Friedel, se suicidó en 1931 al enterarse del adulterio de su marido con una tal Sonja o Sonia, que sería la representada en el fondo de su retrato.
La actividad profesional del médico queda patente en el instrumento que asoma en su bolsillo: una sonda de Beniqué, que destaca sobre el fondo oscuro de su traje. La sonda se usaba para realizar exploraciones y dilataciones uretrales y durante mucho tiempo constituyó un símbolo perfectamente identificable de la Urología o la Venereología. Actualmente olvidada, algunos críticos de arte no saben ya interpretar correctamente su significado, confundiéndola con otros instrumentos médicos.
El instrumento en cuestión fue ideado alrededor de 1838 por Pier Jules Beniqué (1806-1851), de la Escuela Politécnica de Francia, para realizar dilataciones en los casos de estenosis uretral. La estrechez del conducto uretral solía ser una de las secuelas más frecuentes de las gonorreas, una de las infecciones de transmisión sexual más comunes. El doctor Beniqué dedicó gran parte de su vida a este problema, publicando libros como "Rétention d'urine et d'une nouvelle methode pour introduire les bougies et les sondes dans la vessie" (Paris, 1838) y "Réflexions et observations sur le traitement des rétrécissements de l'urètre" (Paris, 1844).
Las sondas de Beniqué (también llamadas coloquialmente beniqués) tenían diferentes calibres y se iban introduciendo progresivamente, aumentando su grosor, para conseguir la dilatación de la estenosis uretral. Solían estar numeradas del número 24 al 60 (de menor a mayor grosor).
Volviendo al Dr. Haustein, no podemos dejar de referirnos a su trágico final. Su ideología socialdemócrata y sobre todo su origen judío lo habían puesto en el punto de mira de los nazis tras su ascensión al poder en 1933. El Dr. Haustein fue apartado del ejercicio de la medicina, al igual que muchos otros médicos judíos. Al final, el 12 de noviembre de 1933, sabiendo que la Gestapo se dirigía a su casa para detenerlo, se suicidó envenenándose con una cápsula de cianuro potásico.
Les sondes dilatadores de Beniqué
El retrat del Dr. Haustein és una obra de Christian Schad (1894-1982) un pintor expressionista alemany, emmarcat en la Nova Objectivitat, que es conserva al museu Thyssen-Bornesmisza de Madrid.
Hans Haustein va ser un destacat dermatòleg i venereòleg alemany, d'origen jueu. Després de llicenciar-se en Medicina a Berlín (1918), es va formar amb Abraham Buschke a l'hospital Rudolf Virchow d'aquesta ciutat. Haustein va publicar nombrosos articles mèdics, especialment sobre sífilis i malalties de transmissió sexual. A l’època, la seva consulta privada era molt freqüentada per molts intel·lectuals i artistes. La promíscua vida sexual del Berlín d'entreguerres també comportava una alta incidència de malalties venèries. A més de la seva activitat mèdica, eren reconegudes les tertúlies que Haustein celebrava habitualment al seu domicili.
El retrat del Dr. Haustein és una pintura inquietant que no deixa indiferent a l'observador. El retrat és força fidel a la fesomia del metge, que coneixem bé per les fotografies de l'època, si bé els ulls apareixen augmentats de mida, fet que li proporciona una mirada penetrant i difícil d'esquivar. El doctor, vestit elegantment, entrellaça les mans en una actitud concentrada i reflexiva, realçada pels blancs i elegants punys de la camisa que sobresurten de la jaqueta.
Al fons del quadre es perfila una ombra inquietant. Encara que alguns volen veure-hi la forma d'un fetus amb sífilis congènita, la veritat és que aquesta ombra teatral fa referència a una dona, probablement l'amant de Haustein. Segons va comentar el mateix Schad durant la inauguració d'una exposició, l'esposa del metge, Friedel, es va suïcidar el 1931 en assabentar-se de l'adulteri del seu marit amb una tal Sonja o Sònia, que seria la representada al fons del seu retrat.
L'activitat professional del metge queda palesa en l'instrument que li sobresurt de la butxaca: una sonda de Beniqué, que destaca sobre el fons fosc del seu vestit. La sonda s'utilitzava per fer exploracions i dilatacions uretrals i durant molt temps va esdevenir un símbol perfectament identificable de la Urologia o la Venereologia. Actualment oblidada, alguns crítics d'art ja no saben interpretar correctament el seu significat, confonent-la amb altres instruments mèdics.
Aquest instrument va ser ideat al voltant del 1838 per Pier Jules Beniqué (1806-1851), de l'Escola Politècnica de França, per fer dilatacions en els casos d'estenosi uretral. L'estretor del conducte uretral solia ser una de les seqüeles més freqüents de les gonorrees, una de les infeccions de transmissió sexual més comunes. El doctor Beniqué va dedicar gran part de la seva vida a aquest problema, publicant llibres com "Rétention d'urine et d'un nouvelle method pour introduir les bougies et les sondes dans la vessie" (Paris, 1838) i "Réflexions et observations sur le traitement dels rétrécissements de l'urètre" (Paris, 1844).
Les sondes de Beniqué (també anomenades col·loquialment beniqués) tenien diferents calibres i s'anaven introduint progressivament, augmentant el seu gruix, per aconseguir la dilatació de l'estenosi uretral. Solien estar numerades del número 24 al 60 (de menor a més gruix).
Tornant al Dr. Haustein, no podem deixar de referir-nos al seu tràgic final. La seva ideologia socialdemòcrata i sobretot el seu origen jueu l'havien posat al punt de mira dels nazis després de la seva ascensió al poder l’any 1933. El Dr. Haustein va ser apartat de l'exercici de la medicina, igual que molts altres metges jueus. Finalment, el 12 de novembre de 1933, sabent que la Gestapo es dirigia a casa seva per arrestar-lo, es va suïcidar enverinant-se amb una càpsula de cianur potàssic.
versió catalana | versión española
Helios, el carro del sol, en su carro (circa 400-300 a.C.) Base de cuenco de plata dorada British Museum. Londres. |
![]() |
Estatua de Jano, el dios de las dos caras, que miraba a la vez al pasado y al futuro y que dió nombre al mes de enero. Museos Vaticanos Roma |
“Dime, por favor, ¿por qué comienza el Año Nuevo con los fríos, cuando más bien debería comenzar en primavera? Todo florece entonces; entonces hay una fase nueva de tiempo y se hincha la yema nueva en la vid preñada; el árbol se cubre de hojas recién formadas y el tallo de la semilla asoma en la superficie del suelo; los pájaros endulzan el aire tibio con sus cantos orquestados y los rebaños juegan y retozan en los prados. Entonces los rayos del sol son suaves y sale la golondrina exótica y fija en la viga alta su nido de barro; entonces permite el campo su cultivo y se renueva con el arado. Con justicia había que llamarlo el Año Nuevo”.
Le había preguntado por extenso; él, sin detenerse mucho, redujo sus palabras a dos versos de la siguiente manera:
“El invierno es lo primero del Año Nuevo y lo último del viejo; Febo y el año toman el mismo comienzo”.
Dixerat, et vultu, si plura requirere vellem,
Se mihi difficilem non fore, fassus erat:
Sumpsi animum, gratesque deo non territus egi,
Verbaque sum spectans pauca locutus humum:
Dic, age, frigoribus quare novus incipit annus,
Qui melius per ver incipiendus erat?
Omnia tunc florent, tunc est nova temporis aetas,
Et nova de gravido palmite gemma tumet,
Et modo formatis operitur frondibus arbos,
Prodit et in summum seminis herba solum,
Et tepidum volucres concentibus aëra mulcent,
Ludit et in pratis luxuriatque pecus.
Tum blandi soles, ignotaque prodit hirundo,
Et luteum celsa sub trabe fingit opus.
Tum patitur cultus ager, et renovatur aratro.
Haec anni novitas jure vocanda fuit.
Quaesieram multis: non multis ille moratus,
Contulit in versus sic sua verba duos:
Bruma novi prima est, veterisque novissima solis:
Principium capiunt Phoebus et annus idem.
(Ovidio, Fastos, I, v. 145 y ss. (Traducción de Bartolomé Segura Ramos. Editorial Gredos, 2001)
![]() |
"Dies solis". Helios en el carro del sol. Fragmento del Tapiz de la Creación (s. XI) Museo de la Catedral de Girona |
Per què comencem l'any a l'hivern?
Helios, el déu del sol, al seu carro (circa 400-300 a.C.) Base de bol de plata daurada British Museum. Londres. |
![]() |
Estàtua de Janus, el déu de les dues cares, que mirava alhora al passat i al futur i que va donar nom al mes de gener. Museus Vaticans, Roma |
“Digues-me, per favor, per què comença l'Any Nou amb els freds, quan més aviat hauria de començar a la primavera? Llavors és quan tot floreix; llavors hi ha una fase nova de temps i s'infla la gemma nova a la vinya prenyada; l'arbre es cobreix de fulles acabades de formar i la tija de la llavor treu el cap a la superfície del sòl; els ocells endolceixen l'aire tebi amb els seus cants orquestrats i els ramats juguen als prats. Aleshores els raigs del sol són suaus i surt l'oreneta exòtica i fixa a la biga alta el seu niu de fang; llavors permet el camp el seu cultiu i es renova amb l'arada. Amb justícia caldria anomenar-lo l'Any Nou”.
Li havia preguntat extensament però ell, sense aturar-se gaire, va reduir les seves paraules a dos versos de la següent manera:“L'hivern és el primer de l'Any Nou i el darrer del vell; Febo i l'any prenen el mateix començament”.
Dixerat, et vultu, si plura requirere vellem,
Se mihi difficilem non fore, fassus erat:
Sumpsi animum, gratesque deo non territus egi,
Verbaque sum spectans pauca locutus humum:
Dic, age, frigoribus quare novus incipit annus,
Qui melius per ver incipiendus erat?
Omnia tunc florent, tunc est nova temporis aetas,
Et nova de gravido palmite gemma tumet,
Et modo formatis operitur frondibus arbos,
Prodit et in summum seminis herba solum,
Et tepidum volucres concentibus aëra mulcent,
Ludit et in pratis luxuriatque pecus.
Tum blandi soles, ignotaque prodit hirundo,
Et luteum celsa sub trabe fingit opus.
Tum patitur cultus ager, et renovatur aratro.
Haec anni novitas jure vocanda fuit.
Quaesieram multis: non multis ille moratus,
Contulit in versus sic sua verba duos:
Bruma novi prima est, veterisque novissima solis:
Principium capiunt Phoebus et annus idem.
(Ovidi, Fastos, I, v. 145 y ss.)
![]() |
"Dies solis". Helios al carro del sol. Fragment del Tapís de la Creació (s. XI) Museu de la Catedral de Girona |