El paño que limpia

versió catalana | versión española

Jean-Antoine Watteau  La dama en su aseo (1719) Óleo sobre lienzo 160 x 190 cm Wallace Collection. Londres

Jean-Antoine Watteau (1684-1721) fue un pintor francés, uno de los primeros representantes del estilo rococó. Su pintura,  que tiene siempre un cierto aire melancólico refleja las fiestas galantes de la alta sociedad, muy del gusto de la época. En ellas expresa la fugacidad de los momentos de placer de una sociedad decadente y elegante, cuyo vacío vital se llenaba con abundancia de actos sociales. Máximo exponente del Ancien Régime, tras la Revolución su pintura fue muy poco valorada y pasó a considerarse un arte vinculado con la nobleza y los nostálgicos de la monarquía absolutista. 

La escena es una de las raras pinturas de desnudo femenino que realizó Watteau. Se muestra una dama en su aposento, en el momento de cambiarse la camisa. Tras la cortina aparece una asistenta. La obra nos muestra una escena cotidiana con claras reminiscencias en la pintura de Danae de Rembrandt. 

El uso de camisas y ropa interior blanca se fue
extendiendo a finales del s. XV y durante el s. XVI.
Bernat Martorell. Martirio de Sta Lucía (detalle) 
MNAC. Barcelona. 

Durante el s. XV y sobre todo en el s. XVI se generalizó el uso de camisas y de ropa interior. La higiene, que era muy precaria en aquel momento se limitaba prácticamente al lavado de las manos y el enjuagado de la boca. Ocasionalmente, la cara, aunque con mucha precaución, ya que la piel facial se considera muy frágil. Los baños de cuerpo entero -especialmente los calientes- eran muy ocasionales, cada vez más raros, ya que se temía que el agua llevara miasmas (agentes de enfermedad) que podían atravesar la piel y producir graves consecuencias. En definitiva, durante el s. XVI y sobre todo el s. XVII se tenía un auténtico miedo al agua. 

Debido a este temor (tan irracional a nuestros ojos como generalizado en aquellos tiempos) la sucinta higiene de la piel era realizada por el uso de paños, a los que se atribuía la función de limpiar. La piel sudorosa era frotada con paños (siempre blancos) y las camisas y otras prendas interiores se cambiaban con frecuencia. El resultado era que los paños blancos retenían el sudor y las impurezas, es decir "limpiaban",  sin los temidos efectos del agua. Como decían los textos coetáneos de higiene: 

"Sabemos que los paños alejan la transpiración de nuestros cuerpos, porque el sudor es oleaginoso y salado e impregna estos tejidos"

"el paño blanco purifica el cuerpo, lo rarifica y hace que los excrementos y las materias grasas exhalen más fácilmente al pegarse al lienzo blanco"

El escritor Perrault, en 1688, afirmaba: 

"No es necesario darse grandes baños pero la limpieza y abundancia de nuestros paños valen más que todos los baños del mundo"

Las camisas se generalizaron como ropa interior de hombres
y mujeres en los siglos XVI y XVII. En la foto: Vicente Castelló (1617):
Martirio de Sta. Catalina (detalle) Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Los lienzos, pues, se lavaban cada día cuidadosamente para mantener su blancura. La blancura era importante, ya que era una señal de pureza. El mero contacto del blanco lienzo con la piel, la purificaba y la limpiaba de impurezas. Los cambios de camisa (que sustituían a baños y lavados) eran muy frecuentes. En general se poseía un gran número de camisas y de lienzos. Vigarello destaca el testimonio de este nutrido ajuar en diversos testamentos parisienses de diversos personajes destacados de los siglos XVI y XVII: 

• El médico Jean Lemoignon (1556), 32 camisas (12 de ellas "plegadas por el cuello")

• El médico Geoffroy Granger (1567), 34 camisas

• El mercader Cramoisy, de París (1570), 18 camisas de hombre (12 de ellas de lino) 

• Marquesa de Baux (1580),  10 camisas

• Jean-Baptiste Poquelin, Molière (1672), 30 camisas

• El preboste de Anjou, señor de Varennes (1683), 36 camisas "finas y delicadas"

• Jean Racine (1699), 30 camisas. 

Estos inventarios son solamente una prueba de que las camisas se cambiaban frecuentemente. Se podía prescindir de las abluciones pero no de la limpieza transmitida por el contacto de un lienzo inmaculado. Cuando en agosto de 1606 Bichauteau, capitan de los cazadores reales llega a Oillanville para entrevistarse con el rey Enrique IV, afirma no poder quedarse ni una sola noche: no tiene paños de recambio ni camisa de dormir. La falta de lencería representa, en este tiempo, una molestia insuperable, similar a la que con el tiempo producirá la falta de agua para lavarse. El rey Luis XIV que vivió toda su vida casi privado de baños (fuera de alguno realizado con gran aprensión y solamente para obedecer una prescripción facultativa), era frotado frecuentemente con lienzos blancos y se cambiaba continuamente de camisa. No es de extrañar, ya que su hedor corporal - en ausencia de lavados - debía ser considerable, a juzgar por algunos testimonios de personajes que se entrevistaron con él. 


Bibliografía: 

Vigarello G. Le propre et le sale. L'hygiène du corps depuis le Moyen Âge. Ed. du Seuil. Paris, 1985. 

___________________________________

El drap que neteja

Jean-Antoine Watteau  La toaleta de la senyora (1719) Oli sobre tela 160 x 190 cm Wallace Collection. Londres

Jean-Antoine Watteau (1684-1721) va ser un pintor francès, un dels primers representants de l'estil rococó. La seva pintura, que sempre té un cert aire malenconiós, reflecteix les festes galants de l'alta societat, molt de l'època. Hi expressa la fugacitat dels moments de plaer d'una societat decadent i elegant, el buit vital de la qual s'omplia amb abundància d'actes socials. Màxim exponent de l'Ancien Régime, després de la Revolució, la seva pintura va ser molt poc valorada i va passar a considerar-se un art vinculat amb la noblesa i els nostàlgics de la monarquia absolutista.

L'escena és una de les pintures rares de nu femení que va fer Watteau. S’hi mostra una dama a la seva estança, en el moment de canviar-se la camisa. Darrera de la cortina apareix una assistenta. L'obra ens mostra una escena quotidiana amb clares reminiscències a la pintura de Danae de Rembrandt.

L'ús de camises i roba interior blanca es va anar
estenent a finals del s. XV i durant el s. XVI.
Bernat Martorell. Martiri de Sta Llúcia (detall) 
MNAC. Barcelona. 

Durant el s. XV i sobretot al s. XVI es va generalitzar l'ús de camises i roba interior. La higiene, que era molt precària en aquell moment es limitava pràcticament al rentat de les mans i l'esbandit de la boca. Ocasionalment, la cara, encara que amb molta precaució, ja que la pell facial es considera molt fràgil. Els banys de cos sencer -especialment els calents- eren molt ocasionals, cada cop més rars, ja que es temia que l'aigua portés miasmes (agents de malaltia) que podien travessar la pell i produir conseqüències greus. En definitiva, durant el s. XVI i sobretot el s. XVII es tenia una autèntica por a l'aigua.

Degut a aquest temor (tan irracional als nostres ulls com generalitzat en aquells temps) la succinta higiene de la pell es feia amb draps, als quals s'atribuïa la funció de netejar. La pell suada es fregava amb draps (sempre blancs) i les camises i altres peces interiors es canviaven amb freqüència. El resultat era que els draps blancs retenien la suor i les impureses, és a dir "netejaven", sense els temuts efectes de l'aigua. Com deien els textos coetanis d'higiene:

"Sabem que els draps allunyen la transpiració dels nostres cossos, perquè la suor és oleaginosa i salada i impregna aquests teixits"

"el drap blanc purifica el cos, el rarifica i fa que els excrements i les matèries grasses exhalin més fàcilment en enganxar-se al llenç blanc"

L'escriptor Perrault, el 1688, afirmava:

"No cal fer grans banys però la neteja i abundància dels nostres draps valen més que tots els banys del món"

Les camises es van generalitzar com roba interior tant d'homes
com de dones als segles XVI i XVII. A la foto: Vicent Castelló (1617):
Martiri de Sta. Caterina (detall) Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Els llenços, doncs, es rentaven cada dia acuradament per mantenir la blancor. La blancor era important, ja que era un senyal de puresa. El mer contacte del blanc llenç amb la pell, la purificava i la netejava d'impureses. Els canvis de camisa (que substituïen banys i rentats) eren molt freqüents. En general es posseïa un gran nombre de camises i de llenços. Vigarello destaca el testimoni d'aquest nodrit aixovar en diversos testaments parisencs de diversos personatges destacats dels segles XVI i XVII:

• El metge Jean Lemoignon (1556), 32 camises (12 "plegades pel coll").

• El metge Geoffroy Granger (1567), 34 camises.

• El mercader Cramoisy, de París (1570), 18 camises d'home (12 de lli).

• Marquesa de Baux (1580), 10 camises.

• Jean-Baptiste Poquelin, Molière (1672), 30 camises.

• El prebost d'Anjou, senyor de Varennes (1683), 36 camises "fines i delicades".

• Jean Racine (1699), 30 camises.

Aquests inventaris són una prova que les camises es canviaven freqüentment. Es podia prescindir de les ablucions però no de la neteja transmesa pel contacte d'un llenç immaculat. Quan a l'agost de 1606 Bichauteau, capità dels caçadors reials arriba a Oillanville per entrevistar-se amb el rei Enric IV, afirma no poder quedar-se ni una sola nit: no té draps de recanvi ni camisa de dormir. La manca de llenceria representa, en aquest temps, una molèstia insuperable, semblant a la que amb el temps produirà la manca d'aigua per rentar-se. El rei Lluís XIV, que va viure tota la seva vida gairebé privat de banys (fora d'algun realitzat amb gran aprensió i només per obeir una prescripció facultativa), era fregat freqüentment amb llenços blancs i es canviava contínuament de camisa. No és estrany, ja que la seva pudor corporal - en absència de rentats - havia de ser considerable, a jutjar per alguns testimonis de personatges que es van entrevistar amb ell.

Bibliografia: 

Vigarello G. Le propre et le sale. L'hygiène du corps depuis le Moyen Âge. Ed. du Seuil. Paris, 1985. 

Un manicomio singular, joya del Modernismo (y VIII): Los baños

versió catalana | versión española

Lluís Domènech i Montaner  Los baños (1897-1912) Pavelló de Distingits Institut Pere Mata. Reus.

Los baños 

Como ya hemos visto, las habitaciones de los enfermos psiquiátricos del Institut Pere Mata estaban provistos de armarios en los que estaba instalado un lavabo para la higiene básica de los internos. Los internos disponían también de un baño completo, fuera de la habitación, con WC, lavabo y - en sala aparte - una bañera. 

Armario de una de las habitaciones, mostrando el lavabo
y el espejo interior

Algunos lavabos presentaban una rica decoración floral

Las bañeras estaban dispuestas en el centro de la sala de baño, para facilitar la ayuda del personal auxiliar si el paciente así lo requería. El espacio de los baños estaba alicatado con azulejos de cerámica, en atractivas combinaciones. 

Las bañeras, dispuestas en el centro de la sala de baño, 

para facilitar la ayuda del personal auxiliar en el baño del paciente

Algunos de los lavabos y de los WC presentaban una curiosa y exhuberante decoración floral, lo que les daba un aspecto suntuoso muy especial, ya que no es muy habitual encontrar tal riqueza ornamental en este tipo de instalaciones. 

Sanitarios con decoración floral

Con esto damos fin a esta serie de entradas sobre el Pavelló dels Distingits del Institut Pere Mata, un hospital psiquiátrico que por su concepción arquitectónica y por su extraordinaria belleza ornamental ha merecido nuestra atención. Ni que decir tiene que recomendamos encarecidamente su visita a todos aquellos que por un motivo u otro se desplacen a la ciudad de Reus. 

________________________

Un manicomi singular, joia del Modernisme

(VIII) Les cambres de bany

Lluís Domènech i Montaner  Les cambres de bany (1897-1912) Pavelló de Distingits Institut Pere Mata. Reus.

Els banys

Com ja hem vist, les habitacions dels malalts psiquiàtrics de l'Institut Pere Mata estaven proveïts d'armaris on hi havia instal·lat un lavabo per a la higiene bàsica dels interns. Els interns també disposaven d'un bany complet, fora de l'habitació, amb WC, lavabo i, en una sala a part, una banyera.

Armari d'una de les habitacions, mostrant el lavabo i el
mirall interior

Alguns lavabos presentaven una rica decoració floral

Les banyeres estaven disposades al centre de la sala de bany, per facilitar l'ajuda del personal auxiliar si el pacient així ho requeria. L'espai dels banys estava enrajolat amb rajoles de ceràmica, en atractives combinacions.

Les banyeres, disposades al centre de la sala de bany per facilitar l'ajuda del personal auxiliar durant el bany del pacient

 
Alguns dels lavabos i dels WC presentaven una curiosa i exuberant decoració floral, cosa que els donava un aspecte sumptuós molt especial, ja que no és gaire habitual trobar aquesta riquesa ornamental en aquest tipus d'instal·lacions.

Sanitaris amb decoració floral

Amb això donem fi a aquesta sèrie d'entrades sobre el Pavelló dels Distingits de l'Institut Pere Mata, un hospital psiquiàtric que per la seva concepció arquitectònica i la seva extraordinària bellesa ornamental ha merescut la nostra atenció. No cal dir que recomanem la seva visita a tots aquells que per un motiu o altre es desplacen a la ciutat de Reus.

Las mascarillas hacen disminuir las infecciones

versió catalana | versión española

Bansky  Pintura mural con mascarilla  (2020)  Graffitti callejero Bristol

Este graffiti callejero de Bansky inspirado en la Joven de la Perla de Vermeer, apareció un buen día con mascarilla. En cierta forma se ha convertido en un emblema de esta época, marcada por la pandemia de Covid19 y el uso generalizado de las mascarillas, que previsiblemente continuarán usándose todavía por algún tiempo.  

Uno de los efectos de usar mascarilla preventiva durante tanto tiempo es que  además de ejercer un claro efecto preventivo para evitar el contagio del virus SARS-CoV2, también han conseguido una notable disminución de todo tipo de enfermedades infecciosas. 

Por lo menos a esta conclusión ha llegado un estudio llevado a cabo en Guandong (China). El estudio comparó la frecuencia de las infecciones de declaración obligatoria durante las semanas 4-53 de 2020, que corresponde al período de la primera ola de pandemia, con el mismo período durante los años 2015-2019. 

En el curso de este período de 2020 se registraron 514.341 casos de 39 tipos de enfermedades infecciosas de declaración obligatoria, lo que supuso una disminución de un 50,7% en relación a las que se observaban en años anteriores. Estos datos permiten calcular que hubo 982.356 enfermedades contagiosas que se habrían evitado por la aplicación de medidas protectoras como el confinamiento decretado por el gobierno y el uso obligatorio de mascarillas protectoras. Además, estas cifras son todavía más altas en los niños (una disminución de un 82,1%).

Las enfermedades que más disminuyeron fueron las relacionadas con el medio ambiente (-89,4%), las infecciones respiratorias (-87,4%), las gastroenteritis (-59,4%) y a mayor distancia las infecciones de transmisión sexual (-18,2%). De todos estos grupos de afecciones, destacan especialmente el dengue (-99,9%), la gripe (-95,1%) y la enfermedad pies-manos-boca (-76,2%). Los efectos mayores coinciden con las zonas en donde se produjeron más casos de Covid-19. 

Si bien estos datos se han obtenido en la provincia de Guandong (126 millones de habitantes) es fácil pensar que en una mayor o menor proporción pueden ser extrapolables a otras zonas del mundo, en las que se ha impuesto el uso de mascarillas.  

___________________________________

Les mascaretes fan disminuir les infeccions

Bansky  Pintura mural amb mascareta  (2020)  Graffitti de carrer Bristol

Aquest graffiti de carrer de Bansky, inspirat en la Jove de la Perla de Vermeer, va aparèixer un bon dia amb mascareta. En certa manera s'ha convertit en un emblema d'aquesta època, marcada per la pandèmia de Covid19 i l'ús generalitzat de les màscares, que previsiblement es continuaran fent servir encara un cert temps. 

Un dels efectes d'usar mascareta preventiva durant tant temps és que a més d'exercir un efecte preventiu clar per evitar el contagi del virus SARS-CoV-2, també han aconseguit una notable disminució de tot tipus de malalties infeccioses.

Almenys ha arribat a aquesta conclusió un estudi dut a terme a Guandong (Xina). L'estudi va comparar la freqüència de les infeccions de declaració obligatòria durant les setmanes 4-53 del 2020, que correspon al període de la primera onada de pandèmia, amb el mateix període durant els anys 2015-2019. 

En el curs d'aquest període de 2020 es van registrar 514.341 casos de 39 tipus de malalties infeccioses de declaració obligatòria, fet que va suposar una disminució d'un 50,7% en relació amb les observades en anys anteriors. Aquestes dades permeten calcular que hi va haver 982.356 malalties contagioses que s'haurien evitat per l'aplicació de mesures protectores com el confinament decretat pel govern i l'ús obligatori de mascaretes protectores. A més, aquestes xifres encara són més altes en els nens (una disminució d'un 82,1%)

Les malalties que més van disminuir van ser les relacionades amb el medi ambient (-89,4%), les infeccions respiratòries (-87,4%), les gastroenteritis (-59,4%) i a més distància les infeccions de transmissió sexual (-18,2%). De tots aquests grups d'afeccions, destaquen especialment el dengue (-99,9%), la grip (-95,1%) i la malaltia peus-mans-boca (-76,2%). On més van disminuir aquestes malalties coincideix amb les zones on es van produir més casos de Covid-19.

Si bé aquestes dades s'han obtingut a la província de Guandong (126 milions d'habitants) és fàcil pensar que en una proporció més gran o més petita poden ser extrapolables a altres zones del món, on s'ha imposat l'ús de mascaretes.

La mirra (y II): Cosmético, perfume, bálsamo

versió catalana | versión española

Hyeronimus Bosch (El Bosco) Tríptico de la adoración de los Magos  (circa 1494)   Óleo sobre tabla de madera de roble Museo del Prado. Madrid.

Hyeronimus Bosch (circa 1450-1516) fue un pintor flamenco, miembro de una familia con seis generaciones de pintores. Conocido como El Bosco, su pintura es de gran originalidad, enigmática y onírica, llena de simbolismos no siempre bien descifrados, que en cierto modo anticipan el surrealismo. 

En el tríptico de la Adoración de los Magos, El Bosco demuestra su maestría como pintor, como puede verse en la riqueza de los materiales, en la opulencia de las vestiduras de los magos y de sus ofrendas, y sobre todo, en el modo magistral con que trata la luz, con finos toques. 

La obra está cuajada de simbolismos. Citaremos solamente uno de ellos. En la esclavina metálica del mago que ofrece mirra en una bandeja de plata se puede ver representada a la reina de Saba ofreciendo sus presentes a Salomón  (1 Reyes 10, 1-13). Esta asociación de ideas es una referencia al país de la legendaria reina, uno de los países de los que procede la mirra. 

Gaspar y Baltasar ofreciendo incienso y mirra. 
Fresco de Santa María de Taüll

Como aludíamos en una entrada anterior la mirra era una preciada resina que tenía virtudes medicinales. Pero también cosméticas. Se usaba para el cuidado del cabello, tanto para su limpieza e higiene, por sus propiedades astringentes. Se usaba especialmente en casos de alopecia y para tratar la caspa, ya que tenía una importante actividad antiseborreica. 

Como cosmético cutáneo, la mirra purificaba y limpiaba la piel, disminuía la aparición de comedones y retardaba la aparición de arrugas. 

También se usaba la mirra para la elaboración del aceite balsámico que se usaba para limpiar, nutrir y perfumar la piel. Tal vez por esas virtudes tan unidas a la belleza, el arbusto de la mirra estuvo unido a la leyenda de Adonis, el prototipo de belleza masculina por antonomasia, como nos recuerda Antoni Janer en su blog: Esmirna, hija del rey de Siria Ciniras, había quedado embarazada incestuosamente por su padre. Avergonzada, se refugió en el bosque, donde Afrodita se apiadó de ella y la transformó en el arbusto de la mirra. Pero su hijo siguió desarrollándose en su seno. Cuando llegó a término, la corteza del árbol se desprendió y de su interior nació el hijo de Esmirna, el bello Adonis. 

Una fiesta en el antiguo Egipto (Reino Nuevo). Las damas asistentes, ricamente adornadas llevan en sus cabezas un cono con un cerato perfumado con mirra.
A la izquierda, una esclava semidesnuda les sirve vino. También ella lleva el cono perfumado. 

La mirra también formaba parte de la composición de los conos de cera que las damas egipcias solían poner sobre sus pelucas durante los banquetes. Los conos se fundían progresivamente desparramando el perfume sobre la cabeza de su portadora y llenando de aroma el ambiente.  

 
Momia de Tamit. Dinastía XXV(722-664 a.C.) 
 Museo Egipcio. Turín. 

El uso de la mirra en todo tipo de perfumes era bastante habitual. De hecho todavía hoy la mirra es una sustancia muy usada en perfumería. En Egipto uno de los perfumes más conocidos era una mezcla de aceite de bellota, mirra y resinas. La reputación de este perfume llegó a Roma donde se importaba en cantidades importantes. 

Pero no solamente la mirra era usada como medicamento y cosmético para los vivos. También se usaba como conservante para embalsamar a los muertos. Según el testimonio de Heródoto, la mirra era una de las sustancias usadas para momificar los cuerpos en el antiguo Egipto y también fue habitual en los tiempos bíblicos. 

Momia egipcia. Museos Vaticanos. Roma. 

El simbolismo de la mirra en la Epifanía era precisamente el de poner de manifiesto la naturaleza humana de Jesús. Un hombre sujeto, como todos, a los vaivenes de la salud y la enfermedad, que finalmente moriría en la cruz y a su tumba acudirían las santas mujeres con la intención de embalsamarlo, probablemente con ungüentos de mirra. Todo un símbolo de la vida del hombre, en el camino que transcurre desde el nacimiento al sepulcro.  

Velázquez. La adoración de los Magos. Museo del Prado, Madrid. 

___________________________________

La mirra (i II): Cosmètic, perfum, bàlsam.

Hyeronimus Bosch (El Bosco) Tríptic de l'adoració dels Mags  (circa 1494)   Oli sobre taula de fusta de roure Museo del Prado. Madrid.

Hyeronimus Bosch (circa 1450-1516) va ser un pintor flamenc, membre d'una família amb sis generacions de pintors. Conegut com El Bosco, la seva pintura és de gran originalitat, enigmàtica i onírica, plena de simbolismes no sempre ben desxifrats, que en certa manera anticipen el surrealisme.

Al Tríptic de l'Adoració dels Mags, El Bosco demostra el seu mestratge com a pintor, com es pot veure en la riquesa dels materials, en l'opulència de les vestidures dels mags i de les seves ofrenes, i sobretot, en la manera magistral amb què tracta la llum, amb fins tocs.

L'obra està plena de simbolismes. En citarem només un. A l'esclavina metàl·lica del mag que ofereix mirra en una safata de plata es pot veure representada la reina de Saba oferint els seus presents a Salomó (1 Reis 10, 1-13). Aquesta associació d'idees és una referència al país de la reina llegendària, un dels països dels quals procedeix la mirra.

Gaspar i Baltasar oferint encens i mirra. 
Fresc de Santa María de Taüll

Com al·ludíem en una  entrada anterior la mirra era una preada resina que tenia virtuts medicinals. Però també cosmètiques. S'usava per a la cura del cabell, tant per a la neteja i higiene, per les seves propietats astringents. S'emprava especialment en casos d'alopècia i per tractar la caspa, ja que tenia una activitat antiseborreica important.

Com a cosmètic cutani, la mirra purificava i netejava la pell, disminuïa l'aparició de barbs i retardava l'aparició d'arrugues.

També es feia servir per a l'elaboració de l'oli balsàmic que s'emprava per netejar, nodrir i perfumar la pell. Potser per aquestes virtuts tan unides a la bellesa, l'arbust de la mirra va estar unit a la llegenda d'Adonis, el prototip de bellesa masculina per antonomàsia, com ens recorda Antoni Janer en el seu blog: Esmirna, filla del rei de Síria Ciniras, havia quedat embarassada incestuosament pel seu pare. Avergonyida, es va refugiar al bosc, on Afrodita se'n va apiadar i la va transformar en l'arbust de la mirra. Però el seu fill va continuar desenvolupant-se al seu si. Quan va arribar a terme, l'escorça de l'arbre es va desprendre i del seu interior va néixer el fill d'Esmirna, el bell Adonis.

Una festa a l'antic Egipte (Regne Nou). Les dames assistents, ricament adornades porten sobre els seus caps un con amb un cerat
perfumat amb mirra. A l'esquerra, una esclava semidespullada
els serveix vi. Ella també porta el con perfumat. 

La mirra també formava part de la composició dels cons de cera que les dames egípcies solien posar-se sobre les perruques durant els banquets. Els cons es fonien progressivament escampant el perfum sobre el cap de la portadora i omplint  l'ambient d'aroma.  

 
Mòmia de Tamit. Dinastia XXV (722-664 a.C.) 
 Museu Egipci. Torí. 

L'ús de la mirra en tota mena de perfums era força habitual. De fet encara avui la mirra és una substància molt utilitzada en perfumeria. A Egipte un dels perfums més coneguts era una barreja d'oli de gla, mirra i resines. La reputació d'aquest perfum va arribar a Roma, on s'importava en grans quantitats.

Però la mirra no només s’utilitzava com a medicament i cosmètic per als vius. També s'usava com a conservant per embalsamar als morts. Segons el testimoni d'Heròdot, la mirra era una de les substàncies usades per momificar els cossos a l'antic Egipte i també va ser habitual en els temps bíblics.

Mòmia egípcia. Museus Vaticans. Roma. 

El simbolisme de la mirra a l'Epifania era precisament el de posar de manifest la naturalesa humana de Jesús. Un home subjecte, com tots, als vaivens de la salut i la malaltia, que finalment moriria a la creu i a la seva tomba acudirien les santes dones amb la intenció d'embalsamar-lo, probablement amb ungüents de mirra. Tot un símbol de la vida de l'home, pel camí que transcorre des del naixement fins al sepulcre.