viernes, 14 de mayo de 2021

No hi ha llits (No hay camas)

versió catalana | versión española




Joan Llimona

No hi ha llits
(1920) 

Cartel impreso sobre papel 
Fundació privada del Hospital 
de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona.   



Joan Llimona i Bruguera (1860-1926) fue un dibujante y muralista catalán. Ferviente católico, se decantó hacia el misticismo, formando un realismo sentimental. Era hermano del escultor Josep Llimona y entre sus obras más relevantes figuran la decoración mural de la cúpula del camarín de la Virgen en el monasterio de Montserrat (1898), el crucero de la iglesia de Sant Felip Neri (donde representó a San Felipe Neri con la fisonomía de Antonio Gaudí) en 1902  y el camarín del santuario de Loreto en Bràfim (1923). Junto con el obispo Torras y Bages fundó el Cercle Artístic de Sant Lluc (1892).



Autorretrato de Joan Llimona


El cartel que nos ocupa hoy es un cartel para solicitar donativos para financiar el Hospital de la Santa Creu, que estaba en una situación económica muy comprometida. En 1902 se había iniciado la construcción del Hospital de Sant Pau, pero las obras avanzaban muy lentamente y no finalizarían hasta 1930. A todo esto se añadía la manutención habitual del antiguo hospital de la Santa Creu, que estaba en una situación de gran precariedad. 

En 1920 la situación era literalmente insostenible, por lo que la MIA (Muy Ilustre Administración del Hospital) decidió iniciar una campaña para estimular los donativos de la ciudadanía. Encargaron un cartel con cierto patetismo para mover a compasión a quien lo contemplara. El encargado de la realización del cartel fue Joan Llimona. 



Foto de una sala del viejo hospital de la Santa Creu a principios de s. XX 
(actualmente Biblioteca de Catalunya) 


Llimona realizó un dibujo en el que se representa la imagen de la carencia hospitalaria. Un anciano, acompañado de su hija, ha acudido al hospital, en donde no ha sido posible acogerlo. Una impotente y apenada monja contempla la escena. Al lado de la puerta, un cartel especifica claramente la causa: "No hi ha llits" (No hay camas). 

Joan Llimona regaló su dibujo a la MIA, junto con el resto de litografías. La Administración en agradecimiento, regaló una copia al artista y colgó el dibujo original en la Sala de Juntas.


Muestra del cartel con el cepillo para donativos. 

 
El resto de litografías fueron enmarcadas con una peana con un cepillo para recibir donativos. Se repartieron en las Notarías de la ciudad, ya que a la hora de hacer testamento muchos barceloneses dejaban algún legado para el hospital. También se distribuyeron en las iglesias. La campaña tuvo mucho éxito y gracias a los donativos se pudo atender las necesidades del viejo hospital de la Santa Creu del Raval al tiempo que se terminaba el magnífico complejo modernista del Hospital que continuaría su labor: el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.  Cuando las nuevas edificaciones estuvieron en condiciones, los enfermos se trasladaron a un nuevo espacio más amplio, y con mejores condiciones. 



Reconstrucción histórica del pabellón de Sant Rafael, en el
Recinto Modernista de la Santa Creu i Sant Pau.
La disposición de las camas recrea la de la década de 1930.






No hi ha llits 





Joan Llimona i Bruguera

No hi ha llits 
(1920) 

Cartell imprès sobre paper 
Fundació privada del Hospital 
de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona.  



Joan Llimona i Bruguera (1860-1926) fou un dibuixant i muralista del modernisme català. Fervent catòlic, es va decantar cap el misticisme, formant un realisme sentimental. Era germà de l'esculptor Josep Llimona i entre les seves obres més destacades hi figura la decoració mural de la cúpula del camarí de la Mare de Déu al monestir de Montserrat (1898), el creuer de l'església de Sant Felip Neri, on va representar a Sant Felip Neri amb la fesomia d'Antoni Gaudí (1902) i el camarí del santuari de Loreto a Bràfim (1923). Juntament amb el bisbe Torras i Bages va fundar el Cercle Artístic de Sant Lluc (1892).



Autoretrat de Joan Llimona



El cartell que encapçala aquesta entrada és un cartell per  sol·licitar almoines per a financiar l'Hospital de la Santa Creu, que passava per una situació econòmica molt compromesa. El 1902 s'havia començat la construcció de l'Hospital de Sant Pau, però les obres anaven molt a poc a poc. De fet, no van acabar fins el 1930. A tot això s'afegia la manutenció habitual de l'antic hospital de la Santa Creu, que estava en una situació molt precària. 

El 1920 la situació era literalment insostenible, i la MIA (Molt Il·lustre Administració de l'Hospital) va decidir iniciar una campanya per demanar els donatius de la ciutadania. Van decidir encarregar un cartell amb un cert patetisme per intentar moure la compassió de qui el veiés. L'encarregat de realitzar-lo va ser Joan Llimona. 



Foto d'una sala del vell hospital de la Santa Creu a principis del s. XX 
(actualment Biblioteca de Catalunya) 


Llimona va fer un dibuix en el que es feia palesa la imatge de la carència hospitalària. Un vell, acompanyat de la seva filla, ha intentat ingressar a l'hospital, però es troba que no el poden acollir. Una monja, trista i impotent contempla l'escena. Al costat de la porta, un cartell especifica clarament la causa: "No hi ha llits". 

Joan Llimona va regalar el seu dibuix original a la MIA, juntament amb la resta de litografies. L'Administració, com a agraïment, li va regalar una còpia de record i va penjar el dibuix original a la Sala de Juntes. 


El cartell amb la guardiola per les almoines. 


La resta de litografies van ser emmarcades amb una guardiola per rebre almoines. Es van col·locar a les Notaries de la ciutat, ja que entre els barcelonins estava molt estès el costum de fer alguna deixa benèfica per a l'Hospital. També es van posar a les esglésies. La campanya va tenir molt èxit i gràcies als donatius es van poder atendre les necessitats del vell Hospital de la Santa Creu del Raval mentre s'acabava el magnífic complex modernista de l'Hospital que va continuar amb la seva tasca: l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.  Quan les noves edificacions van estar en condicions, els malalts es van traslladar a un nou espai molt més ample i amb millors condicions.  



Reconstrucció històrica del pavelló de Sant Rafael, al
Recinte Modernista de la Santa Creu i Sant Pau.
La disposició dels llits recrea la de la dècada de 1930.



miércoles, 12 de mayo de 2021

El virus que se escapó de un laboratorio

versió catalana | versión española







Janet Parker 

Fotografía en B&N
Archivo de prensa



La viruela ha sido una de las enfermedades más devastadoras que ha sufrido la humanidad. Incluso en tiempos recientes, la viruela fue la causa de la muerte de 500 personas en el s. XX. Mucho mas que los 320 millones de muertos por las guerras, la pandemia de gripe española de 1918 o la epidemia de sida de las dos últimas décadas del siglo. 



Caso histórico de viruela


Sin embargo gracias a la vacuna, la viruela es la única enfermedad que se ha podido erradicar por acción médica hasta el día de hoy. El último contagio "natural" de la viruela tuvo lugar el 26 de octubre de 1977, se divulgó el último caso de viruela (del tipo Variola minor) contraída de manera natural, en la localidad de Merca (Somalia) por un hombre de 23 años llamado Ali Maow Maalin. Desde entonces no se habían producido más casos. 

Se acordó entonces que el virus de la viruela sería preservado con la finalidades de investigación y para poder elaborar una eventual vacuna en caso de que se revelaran focos infecciosos inesperados. Se conservó en cuatro laboratorios: París, Londres, Atlanta (USA) y Koltsovo (Rusia). 

Pero hubo un desgraciado incidente poco después. Un caso accidental de viruela acabó con la vida de Janet Parker, una fotógrafa inglesa que fue así la última víctima real de la enfermedad.  



Janet Parker, el día de su boda

La Sra. Parker era una ex fotógrafa de la policía. En la actualidad estaba trabajando en el departamento de anatomía de la facultad de Medicina de la Universidad de Birmingham. Hacía diapositivas clínicas, pero ocasionalmente también fotografiaba algunos animales de laboratorio, entre los que había algunos primates. 

En el laboratorio de la la Facultad de Birmingham había muestras de virus de la viruela. Estaba dirigido por el Dr. Henry Bedson, Jefe del Departamento de Microbiología Médica. El laboratorio estaba dividido en una pequeña sala de investigación de viruela y otra sala de viruela animal más grande. La OMS había sugerido a Bedson que destruyera las cepas, pero él seguía experimentando con ellas. El día 25 de julio de 1978 se había manipulado una cepa de virus de viruela llamada Abid en este laboratorio.



University of Birmingham Medical School.
(Imagen: Mirrorpix)


Plano del laboratorio de virología que dirigía el Prof. Henry Bedman, en Birmingham. Abajo, a los lados, se ven los respiraderos (en negro).
Uno de ellos estaba contiguo a la pequeña sala experimental.



Aquel día la Sra. Parker estuvo realizando llamadas telefónicas en una habitación que estaba directamente encima del laboratorio de viruela, a la que iba con frecuencia para ordenar material fotográfico y en donde pasaba una gran parte del día. Las habitaciones estaban conectadas por conductos de aire. 

Algunos días más tarde (11 de agosto), Janet comenzó a sentirse mal. Los médicos que la vieron (que nunca habían visto un caso de viruela) diagnosticaron primero gripe y luego, al ver unas lesiones vesiculosas que le aparecían en la piel, varicela. Sin embargo, su madre Hilda Witcomb, discrepaba del diagnóstico, ya que Janet ya había pasado la varicela en su infancia. Además, las vesículas que ella presentaba  ahora eran mucho más grandes.  



Lesiones de viruela en las piernas

El 24 de agosto ingresó en el hospital con el diagnóstico de viruela. 

Pero el período de incubación de la viruela es entre 7 y 17 días. Los virus, fuera de un organismo vivo, solo sobreviven algunas horas. Janet había tardado algunos días más de los aceptados como período de incubación, lo que iría en contra de que los virus pudiesen haber llegado hasta ella por los conductos de aire el 25 de julio. 



La forma de ladrillo característica de
los poxvirus, como el virus de la viruela.




Sin embargo, una investigación de Birmingham Mail demostró que el virus también fue manipulada en otra fecha. En el informe que se hizo del caso (informe Shooter) hay una nota de que el virus de la cepa Abid, junto con otra cepa de viruela potencialmente mortal, llamada Jumma, fueron manipuladas el viernes 28 de julio.  Este día se recolectaron los cultivos de tejidos que habían sido infectados con Abid y Jumma tres días antes, el martes 25 de julio. Si la Sra. Parker contrajo la enfermedad en esta fecha, el viernes 28 en lugar del martes 25, significaba que para cuando comenzó a sentirse enferma y mostrar los primeros síntomas, el viernes 11 de agosto, habían pasado 15 días, lo que la sitúa dentro de los límites de incubación.  

Pero, ¿por qué se contagió de viruela el viernes 28 de julio, un día en el que no tenía ninguna razón para ir a algún lugar cerca del laboratorio altamente restringido, que no era parte de su departamento?

La respuesta puede estar en que este día muchos miembros del personal se separaron para sus vacaciones de verano. La Sra. Parker podía haber tenido asuntos que tratar con algunos investigadores. Según algunos rumores, la Sra. Parker suministraba equipos de filmación y cámaras fotográficas a bajo precio a algunos amigos y colegas, utilizando sus contactos comerciales para obtener los materiales a precio de profesional. ¡Nada mejor que entregar estos equipos antes de las vacaciones!

Sin embargo, nadie ha testificado de forma concluyente en este sentido, por lo que el misterio del contagio de Birmingham quedará envuelto en dudas y especulaciones. 

Janet pasó sus últimos días en un hospital de aislamiento de viruela en Catherine-de-Barnes, cerca de Solihull. Tenía el tipo de variola maior (el más mortal). Estaba muy débil y casi no podía tenerse en pie. Al poco tiempo se quedó prácticamente ciega de ambos ojos por las pústulas y entró en fallo renal. Murió el 11 de septiembre. 



Unidad de aislamiento en el hospital Catherine de Barnes (Solihull),
rodeado por una alambrada


La cuarentena se estableció con celeridad, desde el primer momento. 
A las pocas horas de que Janet fuera ingresada, sus padres, el conductor de la ambulancia que la llevó y otras 260 personas fueron aisladas. El 26 de agosto, los funcionarios de salud, vestidos como si estuvieran listos para explorar otro planeta, fumigaron la casa y el automóvil de Janet's en Burford Park Road. El 28 de agosto, se anunció que 500 personas habían sido puestas en cuarentena y se les ordenó estar confinados en sus domicilios durante dos semanas 


Su padre, Frederick, de 71 años, murió en el mismo hospital donde estaba Janet algunos días antes que ella (5 de septiembre de 1978). Se le había puesto en cuarentena y él había declarado sentirse mal. Su muerte se atribuyó a "un infarto por el estrés que le provocaba el caso" mientras se encontraba aislado. Nunca se realizó la autopsia por miedo al contagio. Janet ya se encontraba en fase terminal. 


La muerte por viruela de Janet Parker
tuvo una gran repercusión mediática



Su madre, Hilda, se había contagiado de viruela, al contactar con Janet. Pero en este caso, la infección se detectó temprano y pudo sobrevivir. Eso sí, al estar en cuarentena no pudo asistir ni al entierro de su marido, Fred, ni al de su hija, algunos días más tarde. 

De hecho, se adoptaron medidas estrictas de control de enfermedades para el funeral. El coche fúnebre fue fuertemente escoltado por vehículos policiales, en previsión que pudiera ocurrir un accidente de circulación durante el traslado.  El cuerpo tuvo que ser incinerado porque había una posibilidad de que el virus hubiera prosperado en el suelo si la Sra. Parker hubiera sido enterrada. Todos los demás funerales fueron cancelados ese día y el Crematorio Robin Hood se sometió a una intensa limpieza. Por su parte el pabellós de aislamiento en donde se había recluido a los que estaban en cuarentena permaneció cerrado 5 años.




El Prof. Henry Bedson, director del laboratorio
de viruela de Birmingham, que  se suicidó
el 6 de septiembre de 1978


El Prof. Bedson había estado examinando con el Dr. Geddes las muestras tomadas de Janet Parker. Cuando vio las formaciones en forma de ladrillo características del virus de la viruela guardó silencio, pero quedó profundamente abatido. Estaba claro que el virus había salido de su laboratorio.   

Al día siguiente de la muerte del padre de Janet, el 6 de septiembre, el Dr. Bedson se suicidó, cortándose el cuello con un cuchillo. Encontraron el cadáver en la caseta del jardín de su casa. Junto a él una nota que no dejaba lugar a dudas: 
"Siento que he perdido la confianza de mis amigos tanto en mí como en mi trabajo" 
Se procedió a vacunar a millares de ciudadanos. Afortunadamente, el brote de viruela de Birmingham pudo contenerse a tiempo. No hubo más casos, y no ha habido ninguno desde entonces.

En 1979 se declaró Birmingham libre de viruela y la Universidad de Birmingham (y Henry Bedson, que ya estaba muerto) fueron absueltos  en juicio de responsabilidad por falta de pruebas concluyentes.   



La prensa se planteó muchas preguntas,
que quedaron sin respuesta


Pero un año más tarde, en 1980,  el documentado informe Shooter estableció que la cepa que había afectado a Janet se había fugado del laboratorio del Dr. Bedson. Pero todavía no se ha dilucidado bien cómo pudo haberse escapado. 

Las hipótesis que parecen más probables son: 

  • por los conductos de aire 
  • por contacto personal  
  • por contacto con algún equipo contaminado. 

Acta oficial de la OMS de erradicación mundial de la viruela 
(Ginebra, diciembre de 1979)



    La erradicación de la viruela supuso un gran éxito médico
    que causó un gran eco en la prensa


    En 1980, dos años después de la muerte de Janet Parker, la viruela fue declarada completamente erradicada por la OMS, gracias a las vacunas. Posteriormente se eliminaron las muestras de viruela de Birmingham y las del Instituto Pasteur en París. Actualmente solamente se conservan muestras de virus de viruela en un laboratorio del CDC de Atlanta (EEUU) y en el laboratorio Vector de Koltsovo (Rusia). Muchas voces abogan también actualmente por la eliminación de estos dos reservorios, que pueden constituir un potencial peligro.   



    El virus que es va escapar d'un laboratori




    Janet Parker 

    Fotografia en B&N
    Arxiu de premsa



    La verola ha estat una de les malalties més devastadores que ha patit la humanitat. Fins i tot en temps recents, la verola ha estat la causa de la mort de 500 persones el segle XX. Molt més que els 320 milions de morts per les guerres, la pandèmia de grip espanyola de 1918 o l'epidèmia de sida de les dues últimes dècades de segle.


    Caso històric de verola
     
    No obstant això, gràcies a la vacuna, la verola és l'única malaltia que s'ha pogut eradicar per acció mèdica fins a dia d'avui. L'últim contagi "natural" de la verola va tenir lloc el 26 d'octubre de 1977, quan es va divulgar l'últim cas de verola (del tipus Variola minor) contreta de manera natural a la localitat de Merca (Somàlia) per un home de 23 anys anomenat Ali Maow Maalin. Des de llavors no s'havien produït més casos.

    Llavors es va acordar que el virus de la verola seria preservat amb finalitats d'investigació i per poder elaborar una eventual vacuna en cas que sorgissin focus infecciosos inesperats. Es va conservar en quatre laboratoris: París, Londres, Atlanta (USA) i Koltsovo (Rússia).

    Però poc després hi va haver un desgraciat incident. Un cas accidental de verola va acabar amb la vida de Janet Parker, una fotògrafa anglesa que va ser l'última víctima real de la malaltia.


    Janet Parker, el dia del seu casament


    La Sra. Parker era una ex fotògrafa de la policia. En l'actualitat estava treballant al departament d'anatomia de la facultat de Medicina de la Universitat de Birmingham. Feia diapositives clíniques, però ocasionalment també fotografiava alguns animals de laboratori, entre els quals hi havia alguns primats.

    Al laboratori de la Facultat de Birmingham hi havia mostres del virus de la verola. Estava dirigit pel Dr. Henry Bedson, cap de Departament de Microbiologia Mèdica. El laboratori estava dividit en una petita sala d'investigació de verola i una altra sala més gran de verola animal. L'OMS havia suggerit a Bedson que destruís les soques, però ell seguia experimentant amb elles. El dia 25 de juliol de 1978 s’havia manipulat una soca de virus de verola anomenada Abid en aquest laboratori. 
     

    University of Birmingham Medical School. 
    (Imatge: Mirrorpix)




    Plànol del laboratori de virologia que dirigia el Prof. Henry Bedman, a Birmingham.
    A baix, als costats, es veuen els respiradors (en negre). Un d'ells estava contigu 
    a la petita sala experimental


    Aquell dia la Sra. Parker va estar fent trucades telefòniques a una habitació que estava directament a sobre del laboratori de verola, a la qual anava amb freqüència per ordenar material fotogràfic i on passava una gran part del dia. Les habitacions estaven connectades per conductes d'aire.

    Alguns dies més tard (11 d'agost), la Janet va començar a trobar-se malament. Els metges que la van veure (que mai havien vist un cas de verola) van diagnosticar primer grip i després, al veure unes lesions vesiculoses que li apareixien a la pell, varicel·la. No obstant això, la seva mare Hilda Witcomb, discrepava amb el diagnòstic ja que la Janet ja havia passat la varicel·la durant la infància. A més, les vesícules que ella presentava ara eren molt més grans.


    Lesions de verola a les cames

    El 24 d'agost va ingressar a l'hospital amb el diagnòstic de verola.

    Però el període d'incubació de la verola és d’entre 7 i 17 dies. Els virus, fora d'un organisme viu, només sobreviuen algunes hores. Janet havia trigat alguns dies més dels acceptats com a període d'incubació, el que aniria en contra de que els virus poguessin haver arribat fins a ella pels conductes d'aire el 25 de juliol.


    La forma de maó característica de
    els poxvirus, com el virus de la verola.

    No obstant això, una investigació de Birmingham Mail va demostrar que el virus també va ser manipulat en una altra data. A l'informe que es va fer del cas (informe Shooter) hi ha una nota on diu que el virus de la soca Abid, juntament amb una altra soca de verola potencialment mortal, anomenada Jumma, van ser manipulades el divendres 28 de juliol. Aquest dia es van recol·lectar els cultius de teixits que havien estat infectats amb Abid i Jumma tres dies abans, el dimarts 25 de juliol. Si la Sra. Parker va contraure la malaltia en aquesta data, el divendres 28 en lloc de dimarts 25, significava que quan va començar a sentir-se malalta i a mostrar els primers símptomes, el divendres 11 d'agost, havien passat 15 dies, el que la situa dins dels límits d'incubació.

    Però, per què es va contagiar de verola el divendres 28 de juliol, un dia en el qual no tenia motius per anar a prop del laboratori altament restringit, que no era part del seu departament?

    La resposta pot estar en què aquest dia molts membres del personal es van separar per a les seves vacances d'estiu. La Sra. Parker podia haver tingut assumptes per tractar amb alguns investigadors. Segons alguns rumors, la Sra. Parker subministrava equips de filmació i càmeres fotogràfiques a baix preu a alguns amics i col·legues, utilitzant els seus contactes comercials per obtenir els materials a preu de professional. Res millor que lliurar aquests equips abans de les vacances!

    No obstant això, ningú ha testificat de forma concloent en aquest sentit, de manera que el misteri del contagi de Birmingham quedarà embolicat entre dubtes i especulacions.
    Janet va passar els seus últims dies en un hospital d'aïllament de verola a Catherine-de-Barnes, prop de Solihull. Tenia el tipus de variola maior (el més mortal). Estava molt feble i gairebé no podia tenir-se en peu. Al poc temps es va quedar pràcticament cega de tots dos ulls per les pústules i va entrar en fallida renal. Va morir el dia 11 de setembre.


    Unitat d'aïllament de l'hospital Catherine de Barnes (Solihull),
    envoltat per un filat

    La quarantena es va establir amb celeritat, des del primer moment. A les poques hores que Janet va ser ingressada, els seus pares, el conductor de l'ambulància que la va portar i unes altres 260 persones van ser aïllades. El 26 d'agost, els funcionaris de salut, vestits com si estiguessin a punt per explorar un altre planeta, van fumigar la casa i l'automòbil de la Janet a Burford Park Road. El 28 d'agost, es va anunciar que 500 persones havien estat declarades en quarantena i se'ls va ordenar estar confinats en els seus domicilis durant dues setmanes.

    El seu pare, Frederick, de 71 anys, va morir al mateix hospital on estava la Janet alguns dies abans que ella (5 de setembre de 1978). Se’l va posar en quarantena i havia declarat trobar-se malament. La seva mort es va atribuir a "un infart per l'estrès que li provocava el cas" mentre es trobava aïllat. Mai es va realitzar l'autòpsia per por del contagi. Janet ja es trobava en fase terminal.


    La mort per verola de Janet Parker
    va tenir una gran repercussió mediàtica 

    La seva mare, Hilda, s'havia contagiat de verola, al contactar amb Janet. Però en aquest cas, la infecció es va detectar a temps i va poder sobreviure. Això sí, a l'estar en quarantena no va poder assistir ni a l'enterrament del seu marit, Fred, ni al de la seva filla, uns dies més tard.

    De fet, es van adoptar mesures estrictes de control de malalties per al funeral. El cotxe fúnebre va ser escortat per vehicles policials, en previsió que pogués ocórrer un accident de circulació durant el trasllat. El cos va haver de ser incinerat perquè hi havia una possibilitat de que el virus hagués prosperat a terra si la Sra. Parker hagués estat enterrada. Tots els altres funerals van ser cancel·lats aquest dia i el Crematori Robin Hood es va sotmetre a una intensa neteja. A més, el pavelló d'aïllament on s'havia reclòs als que estaven en quarantena va romandre tancat 5 anys.


    El Prof. Henry Bedson, director del laboratori 
    de verola de Birmingham, es va suïcidar 
    el 6 de septiembre de 1978


    El Prof. Bedson havia estat examinant amb el Dr. Geddes les mostres preses de Janet Parker. Quan va veure les formacions en forma de maó característiques de virus de la verola va guardar silenci, però va quedar profundament abatut. Estava clar que el virus havia sortit del seu laboratori.

    A l'endemà de la mort del pare de Janet, el 6 de setembre, el Dr. Bedson es va suïcidar, tallant-se el coll amb un ganivet. Van trobar el cadàver a la caseta del jardí de casa seva. Al costat d'ell una nota que no deixava cap dubte:
    "Sento que he perdut la confiança dels meus amics, tant en mi com en el meu treball".
    Es va procedir a vacunar milers de ciutadans. Afortunadament, el brot de verola de Birmingham va poder contenir-se a temps. No hi va haver més casos, i no n’hi ha hagut cap més des de llavors.

    El 1979 es va declarar Birmingham lliure de verola i la Universitat de Birmingham (i Henry Bedson, que ja era mort) van ser absolts en judici de responsabilitat per falta de proves concloents.


    La premsa va plantejar-se moltes preguntes que van quedar sense resposta
     

    Un any més tard, el 1980, el documentat informe Shooter va establir que la soca que havia afectat a la Janet s'havia fugat del laboratori del Dr. Bedson. Però encara no s'ha dilucidat bé com va poder-se escapar.

    Les hipòtesis que semblen més probables són:
    • pels conductes d'aire.
    • per contacte personal.
    • per contacte amb algun equip contaminat.
    Acta oficial de l'OMS d'eradicació mundial de la verola
    (Ginebra, desembre de 1979)



    L'eradicació de la verola va suposar un gran èxit mèdic
    amb gran ressò a la premsa
     

    El 1980, dos anys després de la mort de Janet Parker, la verola va ser declarada completament eradicada per l'OMS, gràcies a les vacunes. Posteriorment es van eliminar les mostres de verola de Birmingham i les de l'Institut Pasteur a París. Actualment només es conserven mostres de virus de verola en un laboratori de l'CDC d'Atlanta (EUA) i al laboratori Vector de Koltsovo (Rússia). Actualment moltes veus advoquen també per l'eliminació d'aquests dos reservoris, que poden constituir un perill potencial.