viernes, 19 de agosto de 2022

San Roque

versió catalana | versión española






Atribuído a Vicent Gosalbo 

San Roque 
(ca. 1658) 

Óleo sobre lienzo 130 x 91,5 cm
Museo de Bellas Artes. Valencia.




Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, me envió hace algunas semanas estas obras de San Roque, obra del misterioso "Maestro de San Roque" nombre que le fue impuesto por Delphine Darby, y que él identifica, atribuye al pintor catalán Urbano Fos (1615-1648). Sin embargo, otro seguidor del blog, Joan Damià Bautista, historiador del arte y también seguidor del blog se inclina decididamente por considerarlas obra de Vicent Gosalbo, aportando evidencias de estilo al respecto, lo que le agradezco mucho y que comentaré hoy en este post. 

Las obras fueron atribuidas en principio a Francisco Ribalta, del que Gosalbo fue un seguidor tardío. Las estrechas concomitancias entre el rostro de Cristo en el lienzo de las Ánimas y el San Roque del Ayuntamiento de Castellón son el principal argumento que sostiene la autoría de Vicent Gosalbo. 



Vicent Gosalbo. San Roque. Ayuntamiento de Castellón


Tenemos pocos datos de la biografía de Vicent Gosalvo, pero sabemos que en 1663 residía en Castelló. Tampoco abunda su obra. Su estilo es claramente tenebrista, y se encuadra claramente como un seguidor de Ribalta. Pintó fundamentalmente pintura religiosa, entre las que se le atribuyen diversas obras dedicadas a San Roque, como la que se conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia, con la que encabezamos este artículo, el del Ayuntamiento de Castellón o el de la iglesia arciprestal de Morella.  Unos años más tarde, en 1638, realizó dos obras para la ermita de la Mare de Déu del Lladó.  



Atribuído a Vicent Gosalbo. San Roque. Colección particular. 


San Roque es un santo tradicionalmente considerado protector de la peste, como San Sebastián. Muchas de las ciudades que tienen como patronos a uno de estos dos santos suelen haber sido liberadas de la peste por su intercesión. Todavía hoy en algunos pueblos se pueden encontrar casas con las iniciales VSR en su dintel. Su significado es "Viva San Roque" e indica que aquella casa se había librado de la peste durante una epidemia. 

San Roque había nacido en Montpellier, en una familia de clase alta (algunos afirman que su padre era el gobernador de la ciudad) probablemente a mediados del s. XIV. Quedó huérfano a los veinte años y decidió vender todas sus posesiones, repartir el dinero entre los pobres y peregrinar a Roma. 

En esta época una epidemia de peste asolaba Europa. Roque se dedicó a atender y curar a los enfermos de la peste que encontraba en su camino. Según la tradición les hacía la señal de la cruz y muchos de ellos se curaban. A los que morían, él mismo les daba sepultura, ya que nadie quería acercarse a los enfermos de peste, por temor al contagio. 



Tintoretto: San Roque cuidando a los enfermos de la peste (1549). 
Los enfermos contagiados, presentan bubones en la zona axilar,
como es habitual en la peste.
Iglesia de San Roque. Venecia. 


En Piacenza contrajo la enfermedad; su cuerpo quedó lleno de manchas negras y úlceras. Como no quería ser una carga para nadie, se arrastró hasta las afueras de la ciudad para morir solo y se refugió en un bosque; allí nació una fuente de agua con la que pudo calmar la sed. Poco después, apareció un perro con un pan en la boca y se lo dio a Roque para alimentarlo. El perro venía cada día y así pudo sobrevivir el santo peregrino. También un ángel se le aparecía para cuidarle las heridas. Cuando se recuperó, regresó a la ciudad, donde siguió curando a quien lo necesitaba.

Aunque muchos sitúan su muerte en Italia (en Venecia hay una tumba de San Roque), otra leyenda cuenta que cuando Roque regresó a Montpellier, estaba tan cambiado que lo confundieron con un espía y fue hecho prisionero y encarcelado. Así pues, murió en la cárcel de su ciudad natal.  

A San Roque se le representa vestido de peregrino, con su bordón, sombrero y capa. Muestra el bubón de la peste, aunque como esta lesión se localiza en la ingle, muchas representaciones la transforman en una llaga en la pierna, por cuestiones de pudor. El perro con el pan en la boca suele aparecer a su lado, y muchas veces, también el ángel que curaba sus lesiones. 



Francisco Ribalta: San Roque (ca. 1625)



En 1477 con ocasión de una epidemia de peste, se fundó en Venecia una cofradía que bajo su nombre, se dedicó al hospedaje de enfermos de peste y que fue conocida como Confraternità o Scuole di San Rocco. Dicha agrupación fomentó la devoción al santo construyendo capillas y más centros de acogida por toda Italia. La devoción a San Roque se extendió muy rápidamente a partir del s. XV a los Países Bajos, Alemania y Austria.  

Además de ser protector de la peste, a San Roque se le considera santo protector de los cirujanos, dermatólogos, enfermeros, peregrinos y también (como no!) el protector de los perros. 

Bibliografía


Bautista i Garcia, Joan Damià, «El pintor Vicent Gosçalvo», Estudis Castellonencs, nº 8, 1998-1999, pp. 95-117, Castelló: Diputació de Castelló

Bautista i Garcia, Joan Damià, «Una pintura erròniament atribuïda a Urbà Fos i dues atribuïbles a J.J. Espinosa i a un deixeble d'Orrente», Archivo de Arte Valenciano, nº 94, 2013, pp. 69-76, València: Academia de Bellas Artes de San Carlos

Benito Doménech, Fernando y Olucha Montins, F. (2003). Urbano Fos, pintor (1615-1658). Valencia, Generalitat Valenciana: Museo de Bellas Artes de Castellón.



 



Sant Roc





Atribuït a Vicent Gosalbo 

Sant Roc 
(ca. 1658) 

Oli sobre tela 130 x 91,5 cm
Museu de Belles Arts. València.



Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, em va fer arribar fa algunes setmanes aquestes obres de Sant Roc, obra del misteriós "Mestre de Sant Roc" nom que li va posar Delphine Darby, i que ell identifica, com obra del pintor català Urbà Fos (1615-1648). Però un altre  seguidor del blog, Joan Damià Bautista, historiador de l'art i també seguidor del blog s'inclina decididament per considerar-les obra de Vicent Gosalbo, aportant evidències d'estil al respecte, cosa que li agraeixo molt i que comentaré avui en aquest post. 

Les obres van ser atribuïdes en principi a Francesc Ribalta, del que Gosalbo fou un seguidor tardà. Les estretes concomitàncies entre la cara del Crist a la tela de les Ànimes i el Sant Roc de l'Ajuntament de Castelló són els principals arguments que permeten defensar l'autoria de Vicent Gosalbo. 



Vicent Gosalvo. Sant Roc. Ajuntament de Castelló.



Tenim poques dades biogràfiques de Vicent Gosalvo, però sabem que el 1663 residia a Castelló. Tampoc la seva obra és abundant. El seu estil és clarament tenebrista, i cal considerar-lo clarament com un seguidor de Ribalta. Va pintar fonamentalment pintura religiosa, entre les que se li atribueixen diverses obres dedicades a Sant Roc, com la que es conserva en el Museu de Belles Arts de València, amb la que encapçalem aquest article, el del Ajuntament de Castelló o el de l'esglèsia arxiprestal de Morella.  Uns anys més tard, el 1638 va realitzar dues obres per a l'ermita de la Mare de Déu del Lladó.  



Atribuït a Vicent Gosalvo. Sant Roc. Col·lecció particular. 

Sant Roc és un sant tradicionalment considerat protector de la pesta, juntament amb Sant Sebastià. Moltes ciutats que tenen com a patró a un d'aquests dos sants sovint és perquè han estat lliurades de la pesta per la seva intercessió. Encara podem trobar en alguns pobles cases amb les lletres VSR a la llinda de la porta. Signifiquen "Visca Sant Roc" i indiquen que aquella casa s'havia lliurat de la pesta durant l'epidèmia. 

Sant Roc va néixer a Montpeller, de família benestant (alguns afirmen que el seu pare era el governador de la ciutat) probablement cap a mitjans del s. XIV. Va quedar orfe als vint anys i va decidir vendre totes les seves propietats, repartir el diner entre els pobres i marxar cap a Roma com a pelegrí. 

En aquesta època una epidèmia de pesta s'estenia per Europa. Roc es va dedicar a atendre i curar els malalts de la pesta que es trobava al seu camí. Segons la tradició els feia el senyal de la creu i molts d'ells es guarien. Als que morien, ell mateix els enterrava, ja que ningú volia acostar-se als malalts de pesta, per por al contagi. 



Tintoretto: Sant Roc atenent malalts de la pesta (1549). 
Els malalts encomanats, presenten vinoves a les aixelles,
com és habitual a la pesta.
Esglèsia de San Rocco. Venècia. 


Estant a la ciutat de Piacenza es va encomanar de la pesta. El seu cos va omplir-se de taques negres i de nafres. Com que no volia ser una càrrega per a ningú, es va arrossegar fins als afores de la ciutat, a un bosc, per morir tot sol. A prop d'on ell estava va brollar una font i amb la seva aigua va poder calmar la set. Poc després va aparèixer un gos, amb un pa a la boca i li va donar. El gos hi anava cada dia, i així el sant pelegrí es va poder alimentar. També baixava un àngel del cel per curar-li les llagues. Quan finalment es va recuperar, va tornar a la ciutat, on va seguir curant a qui en tenia necessitat. 

Encara que molts situen la seva mort a Itàlia (a Venècia hi ha una tomba de Sant Roc), una altra llegenda diu que Roc va tornar a Montpeller, però que estava tan canviat que el van confondre amb un espia i va ser empresonat. Així hauria mort a la presó de la ciutat que el va veure néixer. 

A Sant Roc el representen vestit de pelegrí, amb bordó, barret i capa. Mostra el bubó o vinova (adenopatia) de la pesta, si bé com que aquesta lesió es localitza a l'engonal, sovint la iconografia la transforma en una úlcera a la cama, per qüestions de pudor. El gos amb el pa a la boca sol estar al seu costat, i moltes vegades, també l'àngel que el curava. 



Francesc Ribalta: Sant Roc (ca. 1625)


El 1477, durant una epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria amb el seu nom, que es dedicava a l'hostatge de malalts de pesta (Confraternità o Scuole di San Rocco). Aquesta agrupació va fomentar la devoció al sant construint capelles i més centres d'acollida per tota Itàlia. La devoció a Sant Roc es va estendre ràpidament a partir del s. XV als Països Baixos, Alemanya i Àustria.  

A més de ser el guaridor de la pesta, a Sant Roc se'l considera sant patró dels cirurgians, dermatòlegs, infermers, pelegrins i també (com no!) el protector dels gossos. 


Bibliografía


Bautista i Garcia, Joan Damià, «El pintor Vicent Gosçalvo», Estudis Castellonencs, nº 8, 1998-1999, pp. 95-117, Castelló: Diputació de Castelló

Bautista i Garcia, Joan Damià, «Una pintura erròniament atribuïda a Urbà Fos i dues atribuïbles a J.J. Espinosa i a un deixeble d'Orrente», Archivo de Arte Valenciano, nº 94, 2013, pp. 69-76, València: Academia de Bellas Artes de San Carlos

Benito Doménech, Fernando y Olucha Montins, F. (2003). Urbano Fos, pintor (1615-1658). Valencia, Generalitat Valenciana: Museo de Bellas Artes de Castellón.


martes, 16 de agosto de 2022

La virgen que pisa una rata

versió catalana | versión española









Virgen de Queralt 

(s. XIV)

Talla de madera policromada
Santuario de Queralt. Berga.




Muy cerca de la localidad catalana de Berga está el Santuario de Queralt. Un lugar privilegiado, con unas vistas maravillosas y amplísimas que no en vano ha merecido ser conocido como "el balcón de Catalunya" y desde donde se divisa una buena parte del país.  En el santuario se venera la imagen de la Mare de Déu de Berga, una estatua mariana que como tantas otras en Catalunya está unida a la leyenda de que fue hallada en el monte por un pastor. 

La estatua ha sido restaurada en diversas ocasiones, pero aunque muy retocada, conserva su aspecto medieval original. La Virgen está sentada en un trono, según la iconografía románica de representarla como "trono de sabiduría" y como es habitual lleva al Niño Jesús sobre su rodilla. Con su pie izquierdo aplasta a un animal, símbolo del mal. Pero en este caso no es como suele ser, una serpiente, sino un mamífero no muy bien identificado pero que por su aspecto recuerda a una rata. ¿Por qué una rata? No es un animal que suela representarse en imágenes sacras. esta es precisamente la originalidad de esta virgen bergadana.





Capitel de la procesión de las ratas. Un antiguo apólogo sobre un gato viejo
y gordo que se hace el muerto. Las ratas jubilosas lo llevan a enterrar,
circunstancia que aprovecha el astuto gato para atacarlas cómodamente.
Claustro de la Catedral de Tarragona. 


Es conocido que en el s. XIV la Peste Negra se enseñoreó de Europa. Se calcula que murieron 20 millones de personas, la tercera parte de la población europea de la época. Fue una epidemia devastadora, aunque afectó a los países de forma desigual. En Catalunya hubo zonas que murió el 70% de la población, y algunos lugares quedaron totalmente deshabitados, ya que muchos murieron y los pocos que quedaron huyeron para evitar el contagio. la pujanza económica y política del condado de Barcelona se vió truncada. En estas circunstancias, la guerra que enfrentó al rey Pedro el Ceremonioso de Aragón y Cataluña con Pedro I el Cruel de Castilla tuvo un resultado adverso y la hegemonía peninsular, pasó a manos castellanas.  La peste del s. XIV tuvo pues importantes consecuencias.

La peste estaba producida por Yersinia pestis, una bacteria que era transmitida por las pulgas. Y las pulgas infectadas entraron sobre los roedores que parasitaban. Las ratas pues fueron culpadas de transmitir el mortífero mal. Y de ahí que la Virgen de Queralt esté pisando una rata. Es una imagen gráfica para representar que vence a la peste, que protege a la comarca de Berga del terrible flagelo. La rata como símbolo del mal. 

Aunque hace poco la culpabilidad de las ratas en la Peste Negra se ha puesto en entredicho. Un artículo publicado en 'Procedings of the National Academy of Sciences' sostiene que fueron los jerbos, otro tipo de roedores de las estepas asiáticas los que transportaron las pulgas, vectores de  Yersinia pestis hasta Europa. 
Recientes investigaciones incriminan a las marmotas. 

Los jerbos habrían llegado a Europa transportados por barcos que desde los puertos de Oriente Medio transportaban hasta Italia las especies y productos de la Ruta de la Seda. Las pulgas habrían pasado entonces a los animales domésticos y también a otros roedores, como las ratas. Las alteraciones climáticas que provocaron un incremento de la temperatura en Europa también causaron que la población de los roedores portadores aumentara y su densidad se elevara hasta el punto de alcanzar el umbral necesario para que surgieran brotes de peste. 

Desde entonces el temor a la transmisión de enfermedades por las ratas ha sido constante. Además de la peste pueden transmitir leptospirosis, triquinosis, toxoplasmosis, hantavirus... 

A esta lista hay que añadir ahora otra enfermedad, la hepatitis E. Se ha descrito recientemente en Hong-Kong el caso de un hombre afectado por primera vez por la hepatitis E de la rata (septiembre de 2018). Al parecer se habría infectado a partir de agua o alimentos contaminados con excrementos de rata. Esta forma de hepatitis afectaba hasta ahora en exclusiva a los roedores, pero ahora se añade a las variadas formas de hepatitis susceptibles de afectar a los humanos y que afectan cada año a 20 millones de personas, según la OMS. Los síntomas de la enfermedad incluyen fiebre, vómitos, ictericia y gran debilitamiento. 

Los roedores pues, antes y ahora suponen una amenaza para los humanos. Ya hacía bien, la Virgen de Queralt, que los tenía a raya, aplastados bajo su pie.


Bibliografía 

Radarcan. 4 enfermedades transmitidas por ratas y ratones. 
https://eu.radarcan.com/es/blog/4-enfermedades-transmitidas-por-ratas-y-ratones-n372

Ribera A. ¿Y si las ratas no fueron las culpables de la peste negra? El Correo (31.05.2015)
https://www.elcorreo.com/bizkaia/sociedad/201503/31/muerte-negra-20150323130945.html

Sciences et Avenir. A Hong Kong, le premier cas humain d'hépatite E du rat. (28.09.2018)
https://www.sciencesetavenir.fr/sante/a-hong-kong-le-premier-cas-humain-d-hepatite-e-du-rat_128058


Santuari de Santa Maria de Queralt des de l'aire




El Santuari de Santa Maria de Queralt (Berga) 





___________________________________



La Mare de Déu que trepitja una rata










Mare de Déu de Queralt 

(s. XIV)

Escultura de fusta policromada
Santuari de Queralt. Berga.



Molt a prop de la localitat catalana de Berga hi ha el Santuari de Queralt. Un lloc privilegiat, amb unes vistes meravelloses i amplíssimes que no en va ha merescut ser conegut com “el balcó de Catalunya” i des d'on s'albira una bona part del país. Al santuari es venera la imatge de la Mare de Déu de Berga, una estàtua mariana que com tantes altres a Catalunya està unida a la llegenda que explica que va ser trobada a la muntanya per un pastor.

L'estàtua ha estat restaurada diverses vegades i, encara que molt retocada, conserva el seu aspecte medieval original. La Verge està asseguda en un tron, segons la iconografia romànica de representar-la com a "tron de saviesa" i com és habitual porta al Nen Jesús a sobre el seu genoll. Amb el peu esquerre aixafa un animal, símbol del mal. Però en aquest cas no és una serp com sol ser, sinó un mamífer no gaire ben identificat però que pel seu aspecte recorda una rata. Per què una rata? No és un animal que sol representar-se en imatges sacres. Aquesta és precisament l'originalitat d'aquesta verge bergadana.

 


Capitell de la processó de les rates. Un antic apòleg sobre un gat vell i gros que es fa el mort. Les jovials rates el porten a enterrar, circumstància que aprofita el gat astut per atacar còmodament. Claustre de la Catedral de Tarragona.


És conegut que al s. XIV la Pesta Negra va dominar Europa. Es calcula que van morir 20 milions de persones, la tercera part de la població europea de l’època. Va ser una epidèmia devastadora, encara que va afectar els països de forma desigual. A Catalunya va haver-hi zones on van morir el 70% de la població, i alguns llocs van quedar totalment deshabitats, ja que molts van morir i els pocs que van quedar van fugir per evitar el contagi. La prosperitat econòmica i política del comtat de Barcelona es va veure truncada. En aquestes circumstàncies, la guerra que va enfrontar el rei Pere el Cerimoniós d'Aragó i Catalunya amb Pere I el Cruel de Castella va tenir un resultat advers i l'hegemonia peninsular va passar a mans castellanes. La pesta del s. XIV va tenir doncs conseqüències importants.

La pesta estava produïda per Yersinia pestis, un bacteri que era transmès per les puces. I les puces infectades van entrar sobre els rosegadors que parasitaven. Les rates doncs van ser culpades de transmetre aquest mal mortífer. I per això la Verge de Queralt està trepitjant una rata. És una imatge gràfica per representar que venç la pesta, que protegeix la comarca de Berga del terrible flagell. La rata com a símbol del mal.

Tot i que fa poc la culpabilitat de les rates sobre la Pesta Negra s'ha posat en dubte. Un article publicat a 'Procedings of the National Academy of Sciences' sosté que van ser els jerbus, un altre tipus de rosegadors de les estepes asiàtiques els que van transportar les puces, vectors de Yersinia pestis, fins a Europa. Recents investigacions incriminen les marmotes. 

Els jerbus haurien arribat a Europa transportats per vaixells que des dels ports de l'Orient Mitjà fins a Itàlia portaven les espècies i productes de la Ruta de la Seda. Les puces haurien passat llavors als animals domèstics i també a altres rosegadors, com les rates. Les alteracions climàtiques que van provocar un increment de la temperatura a Europa, també van causar que la població dels rosegadors portadors augmentés i la seva densitat s'enlairés fins al punt d'assolir el llindar necessari perquè sorgissin brots de pesta.

Des de llavors, el temor a la transmissió de malalties per les rates ha estat constant. A més de la pesta poden transmetre leptospirosi, triquinosi, toxoplasmosi, hantavirus...

A aquesta llista cal afegir-hi una altra malaltia, l'hepatitis E. S'ha descrit recentment a Hong-Kong el cas d'un home afectat per primera vegada per l'hepatitis E de la rata (setembre del 2018). Segons sembla, s'hauria infectat a partir d'aigua o aliments contaminats amb excrements de rata. Aquesta forma d'hepatitis afectava exclusivament fins ara els rosegadors, però ara s'afegeix a les formes d'hepatitis variades susceptibles d'afectar els humans i que afecten cada any a 20 milions de persones, segons l'OMS. Els símptomes de la malaltia inclouen febre, vòmits, icterícia i gran debilitament.

Els rosegadors doncs, abans i ara suposen una amenaça per als humans. Ja feia bé la Mare de Déu de Queralt, que els tenia a ratlla, aixafats sota el peu.


Bibliografia 

Radarcan. 4 enfermedades transmitidas por ratas y ratones. 
https://eu.radarcan.com/es/blog/4-enfermedades-transmitidas-por-ratas-y-ratones-n372

Ribera A. ¿Y si las ratas no fueron las culpables de la peste negra? El Correo (31.05.2015)
https://www.elcorreo.com/bizkaia/sociedad/201503/31/muerte-negra-20150323130945.html

Sciences et Avenir. A Hong Kong, le premier cas humain d'hépatite E du rat. (28.09.2018)
https://www.sciencesetavenir.fr/sante/a-hong-kong-le-premier-cas-humain-d-hepatite-e-du-rat_128058


Santuari de Santa Maria de Queralt des de l'aire





El Santuari de Santa Maria de Queralt (Berga)