miércoles, 31 de marzo de 2021

La dermatomiositis de Maria Callas

versió catalana | versión española





 



Ulisse Sartini

Maria Callas 
(1991) 

Óleo sobre lienzo 72 x 61 cm
New Megaron Music Theatre. 
Atenas




Anna María Kaikilía Sofía Kalogeropoúlou, más conocida como María Callas (1923-1977), está considerada como la cantante de ópera más eminente de la segunda mitad del s. XX.  El mayor don de Callas se hallaba en su innata musicalidad que le permitía internarse instintivamente en el universo personal de cada compositor. Pero no solo era una gran soprano con dotes vocales inusuales, sino también una gran actriz que supo encarnar sus personajes de un modo único, lo que le mereció el apelativo "la Divina".

Había nacido en Nueva York, hija de emigrantes de origen griego. Además de su éxito profesional, Maria Callas era conocida por su relación con el armador y multimillonario griego Aristóteles Onassis, y ocupaba con frecuencia las portadas de la prensa rosa. Aunque de hecho su relación con Onassis coincidió con el inicio de su decadencia. 

Cuando Maria Callas y Onassis se conocieron, ambos estaban casados: él con Tina Livanos y ella con con Battista Meneghini. Pero esto no impidió que él le enviara constantemente ramos de flores constantemente, y a cualquier lugar donde ella estuviera. Dos años después, su historia de amor tuvo como escenario el yate de Onassis, el Christina, el barco más lujoso de su tiempo, un auténtico palacio flotante y escenario de las legendarias fiestas y de los amores y amoríos del magnate.

Ella necesitaba amor, pero él buscaba prestigio. “No me amaba a mí, sino a lo que yo representaba”, declaró un día.  Onassis era un coleccionista compulsivo de mujeres famosas. Después de mantener la relación tempestuosa durante nueve años, en 1968, "La Divina" descubrió leyendo el periódico que el amor de su vida iba a casarse con Jacqueline Kennedy. La traición de Onassis causó un gran revuelo en la época.

El 16 de Septiembre de 1977, tras el traumático final de su vida amorosa con Onassis, falleció a los 53 años en su apartamento de París. En aquel momento se especuló con un posible suicidio por ingesta de barbitúricos, que tal vez había decidido por su evidente decadencia como cantante y por el estrés que le causó la atormentada ruptura con el armador. 



Maria Callas

Sin embargo ahora Franco Fussi y Nico Paolillo, dos médicos italianos especialistas en foniatría de la Universidad de Bolonia, sostienen que su muerte fue a consecuencia de una dermatomiositis. La enfermedad le habría afectado progresivamente todos los músculos, incluídos los laríngeos, lo que explicaría la degeneración y discontinuidad de su voz en los últimos tiempos de su vida. 

Los investigadores analizaron las grabaciones de la diva realizadas en distintos años, sometiéndolas a análisis espectrográficos. También examinaron los últimos vídeos de María Callas, en los que, según su diagnóstico, ya resulta plenamente visible la debilidad y laxitud de los músculos de la cantante (la caja torácica no se expande cuando toma aire sino que levanta los hombros y hace una fuerte contracción de los músculos deltoides, gestos también incorrectos para el canto). Los médicos presentaron sus conclusiones en una mesa redonda de expertos en la Universidad de Bolonia. 

Uno de los datos a tener presente es que la cantante había sufrido una dramática pérdida de peso en 1954 (más de 25 Kg). En aquel momento se planteó la hipótesis que podía ser a causa de una tenia (Taenia solium). Tal vez la hipótesis de la dermatomiositis también puede ayudar a explicar el incidente de la función de enero de 1958, cuando Callas se detuvo abruptamente durante el primer acto de Norma de Bellini en la Ópera de Roma. El incidente creó un gran revuelo, y Giovanni Gronchi, presidente de la República de Italia, se marchó al terminar el primer acto, y Callas se enfrentó a acerbas críticas que lo achacaron a su divismo. Pero al aplicar análisis espectrográfico a ese metraje de archivo, que se ha restaurado recientemente, los investigadores encontraron una voz cansada, desigual en los distintos registros, sin control. Probablemente pues, no fue el capricho de una diva lo que la hizo detener abruptamente el espectáculo. Callas no se encontraba bien, la traqueítis había comenzado y probablemente sus músculos ya estaban cediendo. La enfermedad marcaba el principio de la decadencia.

La dermatomiositis es una enfermedad del tejido conectivo, caracterizada por la inflamación de los músculos y presencia de alteraciones cutáneas, y que evoluciona en brotes inflamatorios. Uno de los síntomas más destacados es la debilidad muscular. Aunque su etiología es desconocida, se trata probablemente de una reacción autoinmune, que a veces se puede desencadenar tras ciertos estímulos como una infección vírica. En más de la mitad de los casos la dermatomiositis es una enfermedad paraneoplásica, asociada con ciertos tipos de cáncer. 

Tras el detallado estudio de estos datos han recuperado el diagnóstico de dermatomiositis, que ya había sido planteado  por el médico Mario Giacovazzo que visitó la cantante en el año 1975, pero que no lo comentó hasta el 2002. Los corticoides e inmunosupresores que suelen usarse en el tratamiento de la dermatomiositis pueden provocar a la larga una insuficiencia cardíaca, que es la causa de muerte que figura en su certificado de defunción. Cuando murió se creyó que el informe oficial de muerte por paro cardíaco era un intento de encubrir su pretendido suicidio, pero ahora, a la vista de estos datos podría ser la consecuencia final de la enfermedad muscular.



Maria Callas: Casta Diva (Norma de Bellini)



Maria Callas: Madam Butterfly Puccini




 


La dermatomiositis de Maria Callas





Ulisse Sartini

Maria Callas 
(1991) 

Oli sobre tela 72 x 61 cm
New Megaron Music Theatre. 
Atenes




Anna Maria Kaikilía Sofia Kalogeropoúlou, més coneguda com María Callas (1923-1977), és considerada la cantant d'òpera més eminent de la segona meitat de segle XX. El gran do de Callas es trobava en la seva innata musicalitat que li permetia endinsar-se instintivament en l'univers personal de cada compositor. Però no només era una gran soprano amb dots vocals inusuals, sinó també una gran actriu que va saber encarnar els seus personatges d'una manera única, el que li va merèixer l'apel·latiu de "la Divina".

Havia nascut a Nova York, filla d'emigrants d'origen grec. A més del seu èxit professional, Maria Callas era coneguda per la seva relació amb l'armador i multimilionari grec Aristòtil Onassis, i ocupava amb freqüència les portades de la premsa rosa. Encara que de fet la seva relació amb Onassis va coincidir amb l'inici de la seva decadència.

Quan Maria Callas i Onassis es van conèixer, tots dos estaven casats: ell amb Tina Livanos i ella amb amb Battista Meneghini. Però això no va impedir que ell li enviés constantment rams de flors a qualsevol lloc on ella fos. Dos anys després, la seva història d'amor va tenir com a escenari el iot d'Onassis, el Christina, el vaixell més luxós del seu temps, un autèntic palau flotant i escenari de les festes llegendàries i dels amors i galantejos del magnat.

Ella necessitava amor, però ell buscava prestigi. "No m'estimava a mi, sinó al que jo representava", va declarar un dia. Onassis era un col·leccionista compulsiu de dones famoses. Després de mantenir la relació tempestuosa durant nou anys, el 1968 "La Divina" va descobrir llegint el diari que l'amor de la seva vida anava a casar-se amb Jacqueline Kennedy. La traïció d'Onassis va causar un gran enrenou en aquella època. 

El 16 de setembre de 1977, després del final traumàtic de la seva vida amorosa amb Onassis, Callas va morir als 53 anys al seu apartament de París. En aquell moment es va especular amb un possible suïcidi per ingesta de barbitúrics, que potser havia decidit per la seva evident decadència com a cantant i per l'estrès que li va causar la turmentada ruptura amb l'armador. 


Maria Callas

No obstant això, ara Franco Fussi i Nico Paolillo, dos metges italians especialistes en foniatria de la Universitat de Bolonya, sostenen que la seva mort va ser a conseqüència d'una dermatomiositis. La malaltia li hauria afectat progressivament tots els músculs, inclosos els laringis, fet que explicaria la degeneració i discontinuïtat de la seva veu en els últims temps de la seva vida.

Els investigadors van analitzar els enregistraments de la diva realitzats en diferents anys, sotmetent-los a una anàlisi espectrogràfica. També van examinar els últims vídeos de Maria Callas, en què, segons el seu diagnòstic, ja resulta plenament visible la debilitat i laxitud dels músculs de la cantant (la caixa toràcica no s'expandeix quan agafa aire sinó que aixeca les espatlles i fa una forta contracció dels músculs deltoides, gestos que són incorrectes per al cant). Els metges van presentar les seves conclusions en una taula rodona d'experts a la Universitat de Bolonya.

Una de les dades a tenir present és que la cantant havia patit una dramàtica pèrdua de pes el 1954 (més de 25 kg). En aquell moment es va fer còrrer que podia ser a causa d'una tènia (Taenia solium). Potser la hipòtesi de la dermatomiositis també pot ajudar a explicar l'incident de la funció de gener de 1958, quan Callas es va aturar abruptament durant el primer acte de Norma de Bellini a l'Òpera de Roma. L'incident va generar un gran enrenou. Giovanni Gronchi, president de la República d'Itàlia, va marxar a l'acabar el primer acte. Callas es va haver d'enfrontar a dures crítiques, que van atribuir el cas al seu divisme. Però a l'aplicar l'anàlisi espectrogràfica a aquest metratge d'arxiu, que s'ha restaurat recentment, els investigadors trobaren una veu cansada, desigual en els diferents registres, sense control. Probablement doncs, no va ser el caprici d'una diva el que la va fer interrompre l'espectacle abruptament. Callas no es trobava bé, la traqueïtis havia començat i probablement els seus músculs ja estaven cedint. La malaltia marcava el principi de la decadència.

La dermatomiositis és una malaltia del teixit connectiu, caracteritzada per la inflamació dels músculs i la presència d'alteracions cutànies, i que evoluciona en brots inflamatoris. Un dels símptomes més destacats és la debilitat muscular. Encara que la seva etiologia és desconeguda, probablement es tracta d'una reacció autoimmune, que de vegades es pot desencadenar després de certs estímuls com una infecció vírica. En més de la meitat dels casos la dermatomiositis és una malaltia paraneoplàsica, associada amb certs tipus de càncer.
 
Després de l’estudi detallat d'aquestes dades, s'ha recuperat el diagnòstic de dermatomiositis, que ja havia estat plantejat pel metge Mario Giacovazzo que havia visitar la cantant l'any 1975, però qui no va dir res fins el 2002. Els corticoides i immunosupressors que solen usar-se en el tractament de la dermatomiositis poden provocar a la llarga una insuficiència cardíaca, que és la causa de mort que figura en el seu certificat de defunció. Quan va morir es va creure que l'informe oficial de mort per aturada cardíaca era un intent d'encobrir un pretès suïcidi, però ara, a la vista d'aquestes dades podria més aviat ser la conseqüència final de la malaltia muscular.


Maria Callas: Casta Diva (Norma de Bellini)



Maria Callas: Madam Butterfly Puccini


martes, 30 de marzo de 2021

Exposición "Epidemias y pandemias"

 versió catalana | versión española






Exposición temporal
Epidemias y pandemias. El enemigo invisible
 
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC)
Terrassa 





Con piezas del patrimonio del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) se ha organizado la exposición "Epidèmies i pandèmies" con la colaboración del Museu de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC). La exposición se ha instalado en la magnífica nave industrial modernista de esta última institución, en Terrassa, cuya sede está en la antigua fábrica Aymerich, Amat y Jover, obra del arquitecto modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 

El tema no puede ser más actual. Inmersos en una pandemia de alcance todavía imprevisible, considerar las consecuencias sanitarias, sociales, económicas y demográficas de las epidemias es de gran interés. 


La sede del MNACTEC, en la antigua fábrica Aymerich, Amat y Jover
de Terrassa, obra del arquitecto modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 



La exposición, probablemente la más documentada y extensa de Catalunya sobre el tema, define conceptos como enfermedad, salud, brote, epidemia y pandemia. A continuación revisa lo que han sido las epidemias y pandemias más destacadas en los últimos cinco siglos, demostrando que estos episodios no han sido algo inusual, sino que han sido continuados y repetidos (peste, cólera, viruela, tifus, gripe española...), refiriéndose sobre todo a las epidemias que han afectado a Catalunya.  



Gradeta de tubos de ensayo en el espacio dedicado al laboratorio de investigación



Es frecuente que las epidemias se desencadenen por contacto con otras especies animales. Siempre que se presentan crean alarma en la población y estimulan a los científicos a investigar buscando vacunas o remedios que frenen la propagación de la enfermedad, o por lo menos reduzcan la mortalidad. 


La exposición también recuerda la obra de los científicos e investigadores catalanes en la historia de las vacunas, entre los que sobresale Jaume Ferran i Clúa (1851-1929) que descubrió la vacuna contra el cólera (1885); el alicantino Xavier Balmis (1753-1819) y el catalán Josep Salvany (1778-1810), que llevaron la vacuna de la viruela a América; Francesc Piguillem i Verdacer (1770-1826) que organizó la primera campaña de vacunación en Catalunya (1800); Martí Carbonell i Juanico (1907-1981) que introdujo las vacunas trivalentes para niños de menos de dos años, y muchos otros.   



A dalt, el carro-estufa de desinfecció de roba i objectes, a l'exposició. A baix,
un carro similar a la plaça del Padró de Barcelona, desinfectant l'aigua de
consum durant l'epidèmia de tifus (1914). (ANC/fons Brangulí fotògrafs).  




La exposición aporta un espacio que recrea un laboratorio de investigación microbiológica, con microscopios y objetos de laboratorio usados en la lucha contra este "enemigo invisible" que tan mortífero puede llegar a ser. Algunos de los objetos pertenecieron al Dr. Jaume Ferran, así como algunos de los cuadernos donde él dibujaba y tomaba apuntes de lo que veía al microscopio. 

La exposición continua en un espacio donde se muestran tres grandes objetos que llaman mucho la atención. Uno de ellos  es un carro-estufa de desinfección de principios del s. XX para esterilizar ropa y objetos y que contribuyó a frenar la propagación de epidemias en aquel tiempo. Otro objeto de gran tamaño es un pulmón de acero usado hacia 1930 en hospitales para enfermos de poliomielitis. El tercero es un respirador para pacientes con graves dificultades respiratorias. 




También se dedica un espacio didáctico para los visitantes más jóvenes, para explicar con modelos los agentes infecciosos, virus y bacterias. La presencia de diversas pantallas interactivas a lo largo del recorrido permite obtener información sobre las principales epidemias. 

Por último se dedica una sección a las vacunas, a las campañas de vacunación y también a los movimientos antivacunas y a la resistencia a vacunarse. Una resistencia que ya apareció desde un principio, cuando se denostaba la vacuna de Jenner atribuyéndole supuestos y fantasiosos efectos secundarios. 

En conjunto la exposición aporta una equilibrada y completa visión sobre lo que han supuesto las epidemias, sus consecuencias y la lucha de la Medicina para frenarlas. Si podéis, no dejéis de visitarla. Podéis hacerlo hasta el 31 de diciembre de 2021. 


Museu de la Tècnica i la Ciència de Terrassa:




Exposició Epidèmies i Pandèmies: 





 





Exposició temporal
Epidèmies i pandèmies. L'enemic invisible
 
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC)
Terrassa 





Amb peces del patrimoni del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) s'ha organitzat l'exposició "Epidèmies i pandèmies. L'enemic invisible." amb la col·laboració del Museu de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC). L'exposició s'ha instal·lat a la seu d'aquesta darrera institució, a Terrassa, la magnífica nau industrial de l'antiga fábrica Aymerich, Amat y Jover, obra de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 

El tema no pot ser més actual. Estem immersos en una pandèmia d'abast encara imprevisible, i considerar les conseqüències sanitàries, socials, econòmiques i demogràfiques de les epidèmies és de gran interés. 


La seu del MNACTEC, a l'antiga fàbrica Aymerich, Amat y Jover de Terrassa,
obra del arquitecte modernista Lluís Muncunill (1868-1931). 


L'exposició, probablement la més documentada i extensa que s'ha fet a Catalunya sobre aquest tema, defineix conceptes com malaltia, salut, brot, epidèmia i pandèmia. A continuació revisa el que han estat les epidèmies i pandèmies més destacades en els darrers cinc segles, demostrant que aquests episodis no han estat excepcionals, sinó continuats i repetits (pesta, còlera, verola, tifus, grip espanyola...). L'exposició dedica una especial atenció a les epidèmies que han afectat a Catalunya.  



Conjunt de tubs d'assaig, a l'espai que evoca el laboratori d'investigació de l'exposició.



És freqüent que les epidèmies es desencadenin per contacte amb altres espècies. Sempre que es presenten creen alarma entre la població i estimulen la recerca de vaccins o remeis que puguin frenar la propagació de la malaltia, o si més no, que redueixin la mortalitat. 

L'exposició també recorda l'obra dels científics i investigadors catalans destacats a la història de les vacunes, entre els que destaca Jaume Ferran i Clúa (1851-1929) descobridor de la vacuna contra el còlera (1885); l'alacantí Xavier Balmis (1753-1819) i el català Josep Salvany (1778-1810), que van portar  el vaccí de la verola a América; o Francesc Piguillem i Verdacer (1770-1826) que va organizar la primera campanya de vacunació a Catalunya (1800); Martí Carbonell i Juanico (1907-1981) que va introduïr les vacunes trivalents per nens de menys de dos anys i molts d'altres.  



A dalt, el carro-estufa de desinfecció de roba i objectes, a l'exposició. A baix,
un carro similar a la plaça del Padró de Barcelona, desinfectant l'aigua de
consum durant l'epidèmia de tifus (1914). (ANC/fons Brangulí fotògrafs).   




L'exposició aporta un espai que ens transporta a un  laboratori d'investigació microbiològica, amb microscopis i objectes de laboratori usats a la lluita contra aquest "enemic invisible" que tan mortífer pot arribar a ser. Alguns dels objectes pertanyien al Dr. Jaume Ferran, com per exemple alguns dels quaderns on ell dibuixava i prenia apunts de les seves observacions al microscopi. 

La mostra continua en un espai on s'exhibeixen tres grans objectes que criden molt l'atenció. Un d'ells és un carro-estufa de desinfecció de principis del s. XX per a esterilitzar roba i objectes, que va contribuïr a frenar la propagació d'epidèmies en aquell temps. Un altre objecte de gran tamany és un pulmó d'acer usat cap al 1930 als hospitals per tractar malalts de poliomielitis. El tercer és un respirador per pacients amb greus dificultats respiratòries.
 



També es dedica un espai didàctic pels visitants més joves, on s'expliquen amb models tridimensionals els tipus d'agents infecciosos, virus i bacteris. La presència de diverses pantalles interactives en diversos punts del recorregut permet obtenir informació sobre les principals epidèmies. 

Per acabar hi ha una secció dedicada als vaccins, a las campanyes de vacunació i també als moviments antivacunes i a la resistència a vacunar-se. Una resistència que ja va aparèixer des d'un principi, quan es criticava el vaccí de Jenner acusant-lo d'imaginaris i fantasiosos efectes secundaris. 

En conjunt l'exposició aporta una equilibrada i completa visió sobre el que han estat les epidèmies, les seves conseqüències i la lluita de la Medicina per a aturar-les. Si podeu, no deixeu de visitar-la. Estarà oberta fins el 31 de desembre de 2021. 


Museu de la Tècnica i la Ciència de Terrassa:



Exposició Epidèmies i Pandèmies: