Mostrando entradas con la etiqueta Sífilis. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sífilis. Mostrar todas las entradas

miércoles, 13 de octubre de 2021

James Joyce (II): La sífilis de un escritor

 versió catalana | versión española








Jacques-Émile Blanches 

Retrato de James Joyce

(1934)
 
Óleo sobre lienzo  82 x 65 cm

National Gallery of Ireland. Dublín.






Hemos dedicado una anterior entrada del blog a hablar de la vida y la obra literaria de James Joyce. Dedicaremos hoy algunos comentarios a los aspectos patológicos de sus problemas oculares y su probable carácter sifilítico. 

Cuando en 1939 la visión de Joyce se deterioró gravemente, el escritor declaró: "merezco todo esto debido a mis muchas iniquidades". Probablemente esta oscura frase era un intento de confesar veladamente que tenía sífilis. Por lo menos esto piensa Kevin Birmingham, profesor de literatura y de historia en la Universidad de Harvard. En efecto hay muy pocas dolencias que causan uveítis recurrente, y la mayor parte de ellas son consecuencia de la sífilis 




Birmingham investigó a fondo su hipótesis. Encontró que Joyce se estaba tratando con Galyl un medicamento de arsénico y fósforo bastante específico de la sífilis. 

Además, Joyce tenia una conocida debilidad por las prostitutas, que frecuentaba asiduamente, y la variedad de síntomas que Joyce describió en detalle en su correspondencia pueden identificarse fácilmente como de posible naturaleza sifilítica, según el profesor de Harvard:  

"los abscesos que devastaron su boca y el gran 'furúnculo' en su hombro (...) la sífilis 'incapacitó su brazo derecho en 1907, y el costo psicológico de la enfermedad probablemente causó los desmayos periódicos de Joyce, su insomnio y sus 'colapsos nerviosos'".

La enfermedad preocupó claramente al autor y la reflejó indirectamente en algunos pasajes de su obra: en su historia Las hermanas, (dentro del libro Dublineses), escribe sobre la muerte de un sacerdote cuya enfermedad, "afectó su mente", lo que suele suceder en las etapas finales de la sífilis. "Todas las noches, mientras miraba hacia la ventana, me decía en voz baja la palabra parálisis", dice el niño narrador de Joyce. "Pero ahora me sonó como el nombre de algún ser maléfico y pecador. Me llenó de miedo y, sin embargo, anhelaba estar más cerca de él y contemplar su obra mortal". También hay referencias sobre la sífilis en Ulises, y advierte que la "ciudad nocturna" de Dublín y sus "mujeres de mala fama" son "una trampa mortal para los jóvenes".



El diagnóstico de sífilis nos hace comprender mejor al escritor. Sin la sífilis, las cartas de Joyce hacen que parezca un hipocondríaco quejumbroso o alguien que simplemente no está particularmente sano. La sífilis explica que la vergüenza que sentía y el tabú que pesaba sobre la enfermedad fueron las causas de su profundo sufrimiento. Joyce tuvo que afrontar su mal calladamente, en silencio. El abismo entre su aflicción privada y su vida pública ayudó a moldear la forma en que escribía... 

Diversos profesores como Derek Attridge de la Universidad de York o Mark Traynor, gerente del Centro James Joyce en Dublín han manifestado que la hipótesis de Birmingham les parece bastante verosímil y probable. 


  


 


James Joyce: (II) La sífilis d'un escritor






Jacques-Émile Blanches 

Retrat de James Joyce

(1934)
 
Oli sobre tela  82 x 65 cm

National Gallery of Ireland. Dublin.



Hem dedicat una anterior entrada del blog a parlar de la vida i l'obra literària de James Joyce. Dedicarem avui alguns comentaris als aspectes patològics dels seus problemes oculars i el seu probable caràcter sifilític. 

Quan el 1939 la visió de Joyce es va deteriorar greument, l'escriptor va declarar: 
"em mereixo això per culpa de totes les meves iniquitats"
Probablement aquesta frase fosca era un intent de confessar de manera encoberta que tenia sífilis. Almenys això és el que pensa Kevin Birmingham, professor de literatura i d'història a la Universitat de Harvard. En efecte, hi ha molt poques malalties que causen uveïtis recurrent, i la major part d'elles són conseqüència de la sífilis.


Birmingham va investigar a fons la seva hipòtesi. Va trobar que Joyce s'estava tractant amb Galyl, un medicament d'arsènic i fòsfor bastant específic de la sífilis. A més, Joyce tenia una coneguda debilitat per les prostitutes, que freqüentava assíduament, i la varietat de símptomes que va descriure en detall a la seva correspondència poden identificar-se fàcilment de possible naturalesa sifilítica, segons el professor de Harvard: 

"els abscessos que van devastar la seva boca i el gran 'furóncol' a l'espatlla (...) la sífilis va incapacitar el seu braç dret el 1907", i el cost psicològic de la malaltia probablement va provocar els desmais diaris de Joyce, el seu insomni i els seus 'col·lapses nerviosos'".
La malaltia va preocupar a l'autor i la va reflectir indirectament en alguns passatges de la seva obra: a la seva història Les germanes (al llibre Dublinesos), escriu sobre la mort d'un sacerdot la malaltia del qual "va afectar la seva ment", fet que sol succeir en les etapes finals de la sífilis. "Cada nit, mentre mirava cap a la finestra, em deia en veu baixa la paraula paràlisi", diu el nen narrador de Joyce. "Però ara em va sonar com el nom d'algun ésser malèfic i pecador. Em va atemorir però alhora anhelava estar més a prop seu i contemplar la seva obra mortal". També hi ha referències sobre la sífilis a Ulisses, i adverteix que la "ciutat nocturna" de Dublín i les seves "dones de mala fama" són "una trampa mortal per als joves".


El diagnòstic de sífilis ens fa comprendre millor a l'escriptor. Sense la sífilis, les cartes de Joyce fan que sembli un hipocondríac queixós o algú que simplement no està particularment sa. La sífilis explica que la vergonya que sentia i el tabú que pesava sobre la malaltia van ser les causes del seu profund patiment. Joyce va haver d'afrontar-se al seu mal en silenci. L'abisme entre la seva aflicció privada i la seva vida pública va ajudar a modelar la manera com escrivia ...

Diversos professors com Derek Attridge de la Universitat de York o Mark Traynor, gerent del Centre James Joyce a Dublín, han manifestat que la hipòtesi de Birmingham els sembla força versemblant i probable.


lunes, 11 de octubre de 2021

James Joyce: (I) La vida y la obra

versió catalana | versión española









Jacques-Émile Blanche

James Joyce 

(1935)

Óleo sobre tela  49 x 34 cm
National Portrait Gallery 
Londres 




James Joyce (1882 - 1941) fue un escritor irlandés en lengua inglesa. Junto con el francés Marcel Proust, el checo Franz Kafka y el estadounidense William Faulkner, fue uno de los principales artífices de la profunda renovación de las técnicas narrativas que, en el primer tercio del siglo XX, conduciría a la definitiva superación del realismo decimonónico.

Joyce nació en una familia de arraigada tradición católica, y estudió en el colegio de jesuitas de Belvedere (1893-1898). Ingresó después en la National University de Dublín, y comenzó a aprender varias lenguas y a interesarse por la gramática comparada.

Estaba muy orgulloso de su formación jesuítica, que le inculcó un espíritu riguroso y metódico que se puede observar incluso en sus composiciones literarias más innovadoras y experimentales. 

En 1902 se instaló en París, con la intención de estudiar Medicina, carrera que abandonó a los pocos meses de haberla iniciado. En 1903 regresó a Irlanda, y se dedicó a la enseñanza. En 1904 se enamoró de Nora Barnacle, una camarera que había conocido en sus habituales juergas bohemias, con la que se casó y se trasladó a Zurich, donde vivió hasta 1906, año en que pasó a Trieste, donde dio clases de inglés en una academia de idiomas. 

Trieste supuso para el escritor irlandés un soplo de libertad; la ciudad era cosmopolita y disfrutaba de una intensa vida cultural: Joyce podía asistir asiduamente al teatro y a la ópera. Muchos estudiosos del autor irlandés coinciden en que para comprender la evolución de su obra es necesario incidir en este exilio autoimpuesto. Aparte de sus problemas relacionados con el nacionalismo tan presente en su país, Joyce también tuvo que hacer frente a la pobreza y sufrió algunos problemas familiares, como la esquizofrenia de su hija. 

Su primer libro, el volumen de poemas Música de cámara (Chamber Music), apareció en 1907; en 1912 volvió a su país con la intención de publicar una serie de quince relatos cortos dedicados a la gente de Dublín, Dublineses (Dubliners), que finalmente vieron la luz en 1914.



James Joyce


Durante la Primera Guerra Mundial vivió pobremente junto a su mujer y sus dos hijos en Zurich y Locarno. La novela semiautobiográfica Retrato del artista adolescente (Portrait of the Artist as a Young Man), de sentido profundamente irónico, que empezó a publicarse en 1914 en la revista The Egoist y apareció dos años después en forma de libro en Nueva York, lo dio a conocer a un público más amplio.

Pero su consagración literaria completa sólo le llegó con la publicación de su obra maestra, Ulises (Ulysses, 1922), novela experimental en la que intentó que cada uno de sus episodios o aventuras no sólo condicionara, sino que también «produjera» su propia técnica literaria: así, al lado del «flujo de conciencia» (técnica que había usado ya en su novela anterior), se encuentran capítulos escritos al modo periodístico o incluso imitando los catecismos. Ulises es una novela en la que se hace una inversión irónica de la Odisea de Homero, explorando meticulosamente veinticuatro horas en la vida del protagonista, durante las cuales éste intenta no volver a casa, porque sabe que su mujer le está siendo infiel.

Una breve estancia en Inglaterra, en 1922, le sugirió el tema de una nueva obra, que comenzó a escribir en 1923 y de la que fue publicando extractos durante muchos años, pero que no alcanzaría su forma definitiva hasta 1939, fecha de su publicación, con el título de Finnegan's wake. En ella, la tradicional aspiración literaria al «estilo propio» es llevada al extremo y, con ello, al absurdo, pues el lenguaje deriva experimentalmente, desde el inglés, hacia un idioma propio del texto y de Joyce. Para su composición, el autor amalgamó elementos de hasta sesenta idiomas diferentes, vocablos insólitos y formas sintácticas completamente nuevas. Durante la Segunda Guerra Mundial se trasladó de nuevo a Zurich, donde murió ya casi completamente ciego, a consecuencia de una uveítis de probable etiología sifilítica. 

La obra de Joyce está consagrada a Irlanda, aunque vivió poco tiempo allí, y mantuvo siempre una relación conflictiva con su compleja realidad política e histórica. Joyce se mostró más bien tibio en la búsqueda nacionalista de los orígenes de la identidad irlandesa. Preservó en todo momento su lengua materna, el inglés, en detrimento de una lengua gaélica que consideraba readoptada y promovida artificialmente.

Las innovaciones narrativas de James Joyce, entre ellas el uso excepcional del «flujo de conciencia», así como la exquisita técnica mediante la que desintegra el lenguaje convencional y lo dobla con otro, completamente personal, simbólico e íntimo a la vez, y la dimensión irónica y profundamente humana que, sin embargo, recorre toda su obra, lo convierten en uno de los novelistas más influyentes y renovadores del siglo XX.


  


 


James Joyce (I): La vida i l'obra










Jacques-Émile Blanche

James Joyce 

(1935)

Oli sobre tela  49 x 34 cm
National Portrait Gallery 
Londres 




James Joyce (1882 - 1941) fou un escriptor irlandès en llengua anglesa. Juntament amb el francès Marcel Proust, el txec Franz Kafka i el nord-americà William Faulkner, va ser un dels principals artífexs de la profunda renovació de les tècniques narratives que portaria a la superació definitiva del realisme vuitcentista el primer terç de segle XX.

Joyce va néixer en una família d'arrelada tradició catòlica, i va estudiar al col·legi de jesuïtes de Belvedere (1893-1898). Va ingressar després a la National University de Dublín, i va començar a aprendre diverses llengües i a interessar-se per la gramàtica comparada.
Estava molt orgullós de la seva formació jesuítica, que li va inculcar un esperit rigorós i metòdic que es pot observar fins i tot en les seves composicions literàries més innovadores i experimentals.

El 1902 es va instal·lar a París, amb la intenció d'estudiar Medicina, carrera que va abandonar al cap de pocs mesos d'haver-la iniciat. El 1903 va tornar a Irlanda, i es va dedicar a l'ensenyament.
El 1904 es va enamorar de Nora Barnacle, una cambrera que havia conegut en les seves habituals gresques bohèmies, amb qui es va casar i es va traslladar a Zuric, on va viure fins el 1906, any que va passar a Trieste fent classes d'anglès en una acadèmia d'idiomes.
Trieste va suposar per a l'escriptor irlandès una alenada de llibertat; la ciutat era cosmopolita i gaudia d'una intensa vida cultural: Joyce podia assistir assíduament al teatre i a l'òpera. Molts estudiosos de l'autor irlandès coincideixen que per comprendre l'evolució de la seva obra cal incidir en aquest exili autoimposat. A part dels seus problemes relacionats amb el nacionalisme tan present al seu país, Joyce també va haver de fer front a la pobresa i va patir alguns problemes familiars, com l'esquizofrènia de la seva filla.

El seu primer llibre, el volum de poemes Música de cambra (Chamber Music), va aparèixer el 1907. El 1912 va tornar al seu país amb la intenció de publicar una sèrie de quinze relats curts dedicats a la gent de Dublín, Dublineses (Dubliners), que finalment van veure la llum el 1914.



James Joyce


Durant la Primera Guerra Mundial va viure en pobresa amb la seva dona i els seus dos fills a Zuric i Locarno. La novel·la semiautobiogràfica Retrat de l'artista adolescent (Portrait of the Artist as a Young Man), de sentit profundament irònic, va començar a publicar-se el 1914 a la revista The Egoist i va aparèixer dos anys després en forma de llibre a Nova York, fet que li va permetre donar-se a conèixer entre un públic més ampli.

Però la seva consagració literària completa li va arribar amb la publicació de la seva obra mestra, Ulisses (Ulysses, 1922), novel·la experimental en la qual va intentar que cadascun dels seus episodis o aventures no només condicionés, sinó que també «produís» la seva pròpia tècnica literària: així, a banda del «flux de consciència» (tècnica que ja havia emprat en la seva novel·la anterior), es troben capítols escrits de manera periodística o fins i tot imitant els catecismes. Ulisses és una novel·la en la qual es fa una inversió irònica de l'Odissea d'Homer, explorant meticulosament quatre hores en la vida del protagonista, durant les quals aquest intenta no tornar a casa, perquè sap que la seva dona li està sent infidel.

Una breu estada a Anglaterra el 1922, li va suggerir el tema d'una nova obra, que va començar a escriure el 1923 i de la qual va anar publicant extractes durant molts anys, però que no aconseguiria la seva forma definitiva fins el 1939, data de la publicació, amb el títol de Finnegan 's wake. En aquesta obra porta a l’extrem la tradicional aspiració literària a l'«estil propi» i, amb això, a l'absurd, ja que el llenguatge deriva experimentalment, des de l'anglès, cap a un idioma propi del text i de Joyce. Per a la seva composició, l'autor va amalgamar elements de fins a seixanta idiomes diferents, vocables insòlits i formes sintàctiques completament noves. Durant la Segona Guerra Mundial es va traslladar de nou a Zuric, on va morir gairebé completament cec, a conseqüència d'una uveïtis de probable etiologia sifilítica.

L'obra de Joyce està consagrada a Irlanda, encara que va viure poc temps allà, i va mantenir sempre una relació conflictiva amb la seva complexa realitat política i històrica. Joyce es va mostrar més aviat fred en la recerca nacionalista dels orígens de la identitat irlandesa. Va preservar en tot moment la seva llengua materna, l'anglès, en detriment d'una llengua gaèlica que considerava readoptada i promoguda artificialment.

Les innovacions narratives de James Joyce, entre elles l'ús excepcional del «flux de consciència», així com l'exquisida tècnica mitjançant la qual desintegra el llenguatge convencional i el dobla amb un altre, completament personal, simbòlic i íntim alhora, i la dimensió irònica i profundament humana que recorre tota la seva obra, el converteixen en un dels novel·listes més influents i renovadors del segle XX.







martes, 3 de agosto de 2021

Alfred Fournier y las "leyes de la sífilis"

versió catalana | versión española





J.C. Chaplain 

Alfred Fournier
(1902)
 
Medalla conmemorativa 62 mm
Académie de Médecine. París. 



En esta medalla conmemorativa de bronce, encargada en 1902 por la Academia de Medicina al grabador J.C. Chaplain, aparece en el reverso el busto de Alfred Fournier, médico insigne al que se rendía homenaje. Fournier destacó por sus aportaciones al conocimiento de la sífilis, la principal enfermedad de transmisión sexual de su tiempo. Por eso, en el reverso de la medalla aparece el Dr. Fournier atendiendo simbólicamente a Eros, el dios del amor, que acude a él, herido. 


Retrato del Dr. Alfred Fournier


Alfred Fournier (1832-1914) tuvo un trabajo mucho más monográfico, centrado casi en exclusiva en la venereología (1). Louis Nékam, el célebre profesor de dermatología de Budapest, caricaturizaba a Fournier diciendo que éste dividía las enfermedades en “sifilíticas, parasifilíticas, sifiloides o asifilíticas”. Bromas aparte, la sífilis ocupaba una buena parte de la consulta dermatológica de aquel tiempo, y la labor que hizo Fournier en este sentido fue realmente ingente.


Caricatura de una revista satírica de la época
 representando a Fournier,  disponiéndose
a atender a un Eros herido.


Fournier, que era un médico clínico, se había formado con Ricord, que también había consagrado su vida al estudio de la sífilis. Los avances bacteriológicos y el desarrollo de laboratorio que tuvieron lugar en su tiempo le interesaron, naturalmente, aunque solamente de forma complementaria. 
        
En los primeros tiempos,  Fournier se había dedicado a reforzar la teoría de Ricord sobre la lesión primaria de la sífilis; a defender la teoría dualista (es decir, que sífilis y blenorragia eran dos enfermedades distintas), que todavía algunos ponían en entredicho; y a demostrar. la contagiosidad de las lesiones secundarias de la sífilis, idea nueva, que había sido negada hasta entonces por su maestro Ricord.

Entre los trabajos clínicos de Fournier, la afectación neurológica de la sífilis ocupó un destacado lugar. En efecto, a él se debe la demostración del origen luético de la tabes y de la parálisis general progresiva, en un tiempo en el que no existían ni pruebas serológicas diagnósticas ni se había todavía descubierto el treponema.



Fournier, sentado en el centro. rodeado de discípulos y colaboradores

Análogamente descubrió Fournier el origen de la parálisis general progresiva, para lo que se basó tanto en los antecedentes  sifilíticos como en el hecho de que esta enfermedad se asociaba frecuentemente a la tabes (1839). Esta hipótesis se confirmó plenamente años más tarde, en 1906, al introducirse la serología y aún más cuando Noguchi, en 1913, demostró el treponema en el cerebro de los paralíticos generales. 

Fournier planteó también multitud de descripciones de las eflorescencias luéticas, así como las llamadas "leyes de la sífilis":


   
    1. La sífilis no tiene una génesis espontánea. Resulta siempre de un contagio, de la penetración de una sustancia virulenta en el organismo.

    2. El primer signo después del contagio aparece siempre tras un período de incubación.

    3. El primer signo aparece siempre en el mismo lugar de penetración del agente infeccioso y no en otra localización.

    4. El accidente primario es siempre solidario durante un cierto tiempo.

    5. Pasado este tiempo hay una eclosión de otros síntomas múltiples y variados, diseminados en puntos diversos y que pueden afectar todos los órganos.


            
Con Fournier se creó la "sifiliografía", una auténtica subespecialidad dentro de la Dermatología, de la que él nunca se quiso desvincular. Según sostenía Fournier, la sífilis es una auténtica enfermedad social, como la tuberculosis o el alcoholismo. Impulsó por lo tanto campañas de lucha y prevención, preconizando el control de las prostitutas, revisiones en el ejército y la marina y fue el primero en realizar estudios estadísticos, contabilizando 125.000 luéticos sólo en París.    

La caída demográfica ocasionada por la sífilis congénita preocupaba vivamente a Fournier, quien solía afirmar: 
"La herencia sifilítica constituye el mayor problema de toda la sífilis".
Fournier situaba la importancia del problema de la sífilis congénita a tres niveles: médico, social y político, por las consecuencias de mortalidad y demografía a las que hemos aludido. Sus estadísticas demostraron que la mortalidad infantil por sífilis oscilaba entre el 40% y  el 80%.

           

Principales Obras de Alfred Fournier: 


Recherches sur la contagion du chancre. A. Delahaye, Paris 1857, texto integral.

De la contagion syphilitique. thèse de médecine de Paris n° 24, 1860, Rignoux, Paris 1860, online.

Instruction hygiénique et médicale à l'usage du personnel de MM. Vitali, Picard, Charles et Cie (chemins de fer de l'Italie méridionale). Seringe frères, Paris 1864, Texto integral 

Recherches sur l'incubation de la syphilis. A. Delahaye, Paris 1865, Texto integral 

De la syphilide gommeuse du voile du palais: leçon clinique. Clinique médicale de l'Hôtel-Dieu, A.-E. Rochette, Paris 1868, Texto integral 

Dégénérescence syphilitique de la glande sublinguale. G. Masson, Paris 1875, Texto integral 

Titres et travaux scientifiques. Candidature à l'Académie de médecine, section de pathologie médicale, E. Martinet, Paris 1876, online.

De la pseudo-paralysie générale d'origine syphilitique. V.-A. Delahaye, Paris 1878, Texto integral 

La syphilis du cerveau. G. Masson, Paris 1879, online.

Clinique de l'hôpital de Lourcine. Leçons sur la syphilis, étudiée plus particulièrement chez la femme. A. Delahaye et E. Lecrosnier, Paris 1881, Texto integral 

De l'Ataxie locomotrice d'origine syphilitique (tabès spécifique), leçons cliniques professées à l'hôpital Saint-Louis. G. Masson, Paris 1882, Texto integral 

Leçons sur la période praetaxique du tabès d'origine syphilitique. G. Masson, Paris 1885, Texto integral 

La syphilis héréditaire tardive, avec 31 figures par Alfred Forgeron. G. Masson, Paris 1886, Texto integral 

Tabès d'origine hérédo-syphilitique probable: fracture spontanée. A. Delahaye et E. Lecrosnier, Paris 1886, Texto integral 

Leçons sur la syphilis vaccinale. Lecrosnier et Babé, Paris 1889, online.

Syphilis et mariage: leçons professées à l'hôpital Saint-Louis. (2e édition), G. Masson, Paris 1890, Texto integral 

L'hérédité syphilitique: leçons cliniques, recueillies et rédigées par le Dr. P. Portalier. G. Masson, Paris 1891, online.

Les affections parasyphilitiques. Rueff, Paris 1894, Texto integral 

Les chancres extra-génitaux. mit Edmond Fournier, Rueff, Paris 1897, online.

Traité de la syphilis. Tome 1, J. Rueff, Paris 1898–1901, Texto integral 

Traité de la syphilis. Tome 2, J. Rueff, Paris 1898–1901, Texto integral 

Traité de la syphilis. Tome 3, J. Rueff, Paris 1898–1901, Texto integral 

Exposé des titres. Chamerot, Paris 1901, online.

Clinique des maladies cutanées et syphilitiques (hôpital Saint-Louis), De l'Abolitionnisme. J. Gainche, Paris 1902, Texto integral 

Prophylaxie de la syphilis. J. Rueff, Paris 1903, Texto integral 

Ligue contre la syphilis. Société française de prophylaxie sanitaire et morale, C. Delagrave, Paris 1904, Texto integral 

Danger social de la syphilis. C. Delagrave, Paris 1905, Texto integral 

Pour en guérir. C. Delagrave, Paris 1907, Texto integral 

Traitement de la syphilis. Vigot frères, Paris 1909, Texto integral 

Syphilis secondaire tardive. Vigot frères, Paris 1911, Texto integral 







  


Alfred Fournier i les "lleis de la sífilis"





J.C. Chaplain 

Alfred Fournier
(1902)
 
Medalla commemorativa 62 mm
Académie de Médecine. París. 




En aquesta medalla commemorativa de bronze, encarregada l’any 1902 per l'Acadèmia de Medicina al gravador J.C. Chaplain, hi podem veure el bust d'Alfred Fournier (anvers), metge insigne a qui es retia homenatge. Fournier va destacar per les seves aportacions al coneixement de la sífilis, la principal malaltia de transmissió sexual del seu temps. Per això, en el revers de la medalla apareix el Dr. Fournier atenent simbòlicament a Eros, el déu de l'amor, qui acudeix a ell, ferit.

 

Retrat del Dr. Alfred Fournier


Alfred Fournier (1832-1914) va tenir un treball molt monogràfic, centrat gairebé en exclusiva a la venereologia (1). Louis Nékam, el cèlebre professor de dermatologia de Budapest, caricaturitzava Fournier dient que aquest dividia les malalties en "sifilítiques, parasifilítiques, sifiloides o asifilítiques". Bromes a part, la sífilis ocupava una bona part de la consulta dermatològica d'aquell temps, i en aquest sentit la tasca que va fer Fournier va ser realment ingent.


 

Caricatura de una revista satírica de l'època
 representant el Dr. Fournier,  disposant-se
a atendre a Eros ferit.



Fournier, que era un metge clínic, s'havia format amb Ricord, qui també havia consagrat la seva vida a l'estudi de la sífilis. Naturalment, els avenços bacteriològics i el desenvolupament de laboratori que van tenir lloc en el seu temps li van interessar, encara que només de forma complementària.  
    
A l’inici, Fournier s'havia dedicat a reforçar la teoria de Ricord sobre la lesió primària de la sífilis; a defensar la teoria dualista (és a dir, que sífilis i blennorràgia eren dues malalties diferents), que encara alguns posaven en dubte; i a demostrar la contagiositat de les lesions secundàries de la sífilis, idea nova, que havia estat negada fins llavors pel seu mestre Ricord.

Entre els treballs clínics de Fournier, va destacar l'afectació neurològica de la sífilis. En efecte, a ell es deu la demostració de l'origen luètic de la tabes i de la paràlisi general progressiva, en un temps en què no existien ni proves serològiques diagnòstiques ni s'havia descobert encara el treponema.

 

Fournier, al centre, rodejat de 
deixebles i col·laboradors


De la mateixa manera Fournier va descobrir l'origen de la paràlisi general progressiva, basant-se tant en els antecedents sifilítics com en el fet que aquesta malaltia s'associava freqüentment a la tabes (1839). Aquesta hipòtesi es va confirmar plenament anys després, el 1906, en introduir-se la serologia i encara més quan Noguchi, el 1913, va demostrar el treponema en el cervell dels paralítics generals. 

Fournier va plantejar també multitud de descripcions de les eflorescències luètiques, així com les anomenades "lleis de la sífilis":
        1. La sífilis no té una gènesi espontània. Resulta sempre d'un contagi, de la penetració d'una substància virulenta a l'organisme. 
2. El primer signe després del contagi apareix sempre després d'un període d'incubació. 
3. El primer signe apareix sempre en el mateix lloc de penetració de l'agent infecciós i no en una altra localització. 
4. L'accident primari és sempre solidari durant un cert temps. 
5. Passat aquest temps hi ha una eclosió d'altres símptomes múltiples i variats, disseminats en punts diversos i que poden afectar a tots els òrgans.
     
Amb Fournier es va crear la "sifilografia", una autèntica subespecialitat dins de la Dermatologia, de la qual no es va desvincular mai. Segons Fournier, la sífilis és una autèntica malaltia social, com la tuberculosi o l'alcoholisme. Així va impulsar campanyes de lluita i prevenció, preconitzant el control de les prostitutes, revisions de l'exèrcit i la marina i va ser el primer a realitzar estudis estadístics, comptabilitzant 125.000 luètics només a París.

La caiguda demogràfica arran de la sífilis congènita preocupava molt a Fournier, qui solia afirmar:
"L'herència sifilítica és el problema més gran de la sífilis".
Fournier situava la importància del problema de la sífilis congènita a tres nivells: mèdic, social i polític, per les conseqüències de mortalitat i demografia a què hem al·ludit. Les seves estadístiques van demostrar que la mortalitat infantil per sífilis oscil·lava entre el 40% i el 80%.


Principals obres d’Alfred Fournier: 


Recherches sur la contagion du chancre. A. Delahaye, Paris 1857, texto integral.

De la contagion syphilitique. thèse de médecine de Paris n° 24, 1860, Rignoux, Paris 1860, online.

Instruction hygiénique et médicale à l'usage du personnel de MM. Vitali, Picard, Charles et Cie (chemins de fer de l'Italie méridionale). Seringe frères, Paris 1864, Texto integral 

Recherches sur l'incubation de la syphilis. A. Delahaye, Paris 1865, Texto integral 

De la syphilide gommeuse du voile du palais: leçon clinique. Clinique médicale de l'Hôtel-Dieu, A.-E. Rochette, Paris 1868, Texto integral 

Dégénérescence syphilitique de la glande sublinguale. G. Masson, Paris 1875, Texto integral 

Titres et travaux scientifiques. Candidature à l'Académie de médecine, section de pathologie médicale, E. Martinet, Paris 1876, online.

De la pseudo-paralysie générale d'origine syphilitique. V.-A. Delahaye, Paris 1878, Texto integral 

La syphilis du cerveau. G. Masson, Paris 1879, online.

Clinique de l'hôpital de Lourcine. Leçons sur la syphilis, étudiée plus particulièrement chez la femme. A. Delahaye et E. Lecrosnier, Paris 1881, Texto integral 

De l'Ataxie locomotrice d'origine syphilitique (tabès spécifique), leçons cliniques professées à l'hôpital Saint-Louis. G. Masson, Paris 1882, Texto integral 

Leçons sur la période praetaxique du tabès d'origine syphilitique. G. Masson, Paris 1885, Texto integral 

La syphilis héréditaire tardive, avec 31 figures par Alfred Forgeron. G. Masson, Paris 1886, Texto integral