Jacques-Émile Blanche
James Joyce
(1935)
Óleo sobre tela 49 x 34 cm
National Portrait Gallery Londres
|
James Joyce (1882 - 1941) fue un escritor irlandés en lengua inglesa. Junto con el francés Marcel Proust, el checo Franz Kafka y el estadounidense William Faulkner, fue uno de los principales artífices de la profunda renovación de las técnicas narrativas que, en el primer tercio del siglo XX, conduciría a la definitiva superación del realismo decimonónico.
Joyce nació en una familia de arraigada tradición católica, y estudió en el colegio de jesuitas de Belvedere (1893-1898). Ingresó después en la National University de Dublín, y comenzó a aprender varias lenguas y a interesarse por la gramática comparada.
Estaba muy orgulloso de su formación jesuítica, que le inculcó un espíritu riguroso y metódico que se puede observar incluso en sus composiciones literarias más innovadoras y experimentales.
En 1902 se instaló en París, con la intención de estudiar Medicina, carrera que abandonó a los pocos meses de haberla iniciado. En 1903 regresó a Irlanda, y se dedicó a la enseñanza. En 1904 se enamoró de Nora Barnacle, una camarera que había conocido en sus habituales juergas bohemias, con la que se casó y se trasladó a Zurich, donde vivió hasta 1906, año en que pasó a Trieste, donde dio clases de inglés en una academia de idiomas.
Trieste supuso para el escritor irlandés un soplo de libertad; la ciudad era cosmopolita y disfrutaba de una intensa vida cultural: Joyce podía asistir asiduamente al teatro y a la ópera. Muchos estudiosos del autor irlandés coinciden en que para comprender la evolución de su obra es necesario incidir en este exilio autoimpuesto. Aparte de sus problemas relacionados con el nacionalismo tan presente en su país, Joyce también tuvo que hacer frente a la pobreza y sufrió algunos problemas familiares, como la esquizofrenia de su hija.
Su primer libro, el volumen de poemas Música de cámara (Chamber Music), apareció en 1907; en 1912 volvió a su país con la intención de publicar una serie de quince relatos cortos dedicados a la gente de Dublín, Dublineses (Dubliners), que finalmente vieron la luz en 1914.
 |
James Joyce |
Durante la Primera Guerra Mundial vivió pobremente junto a su mujer y sus dos hijos en Zurich y Locarno. La novela semiautobiográfica Retrato del artista adolescente (Portrait of the Artist as a Young Man), de sentido profundamente irónico, que empezó a publicarse en 1914 en la revista The Egoist y apareció dos años después en forma de libro en Nueva York, lo dio a conocer a un público más amplio.
Pero su consagración literaria completa sólo le llegó con la publicación de su obra maestra, Ulises (Ulysses, 1922), novela experimental en la que intentó que cada uno de sus episodios o aventuras no sólo condicionara, sino que también «produjera» su propia técnica literaria: así, al lado del «flujo de conciencia» (técnica que había usado ya en su novela anterior), se encuentran capítulos escritos al modo periodístico o incluso imitando los catecismos. Ulises es una novela en la que se hace una inversión irónica de la Odisea de Homero, explorando meticulosamente veinticuatro horas en la vida del protagonista, durante las cuales éste intenta no volver a casa, porque sabe que su mujer le está siendo infiel.
Una breve estancia en Inglaterra, en 1922, le sugirió el tema de una nueva obra, que comenzó a escribir en 1923 y de la que fue publicando extractos durante muchos años, pero que no alcanzaría su forma definitiva hasta 1939, fecha de su publicación, con el título de Finnegan's wake. En ella, la tradicional aspiración literaria al «estilo propio» es llevada al extremo y, con ello, al absurdo, pues el lenguaje deriva experimentalmente, desde el inglés, hacia un idioma propio del texto y de Joyce. Para su composición, el autor amalgamó elementos de hasta sesenta idiomas diferentes, vocablos insólitos y formas sintácticas completamente nuevas. Durante la Segunda Guerra Mundial se trasladó de nuevo a Zurich, donde murió ya casi completamente ciego, a consecuencia de una uveítis de probable etiología sifilítica.
La obra de Joyce está consagrada a Irlanda, aunque vivió poco tiempo allí, y mantuvo siempre una relación conflictiva con su compleja realidad política e histórica. Joyce se mostró más bien tibio en la búsqueda nacionalista de los orígenes de la identidad irlandesa. Preservó en todo momento su lengua materna, el inglés, en detrimento de una lengua gaélica que consideraba readoptada y promovida artificialmente.
Las innovaciones narrativas de James Joyce, entre ellas el uso excepcional del «flujo de conciencia», así como la exquisita técnica mediante la que desintegra el lenguaje convencional y lo dobla con otro, completamente personal, simbólico e íntimo a la vez, y la dimensión irónica y profundamente humana que, sin embargo, recorre toda su obra, lo convierten en uno de los novelistas más influyentes y renovadores del siglo XX.
James Joyce (I): La vida i l'obra
Jacques-Émile Blanche
James Joyce
(1935)
Oli sobre tela 49 x 34 cm
National Portrait Gallery Londres
|
James Joyce (1882 - 1941) fou un escriptor irlandès en llengua anglesa. Juntament amb el francès Marcel Proust, el txec Franz Kafka i el nord-americà William Faulkner, va ser un dels principals artífexs de la profunda renovació de les tècniques narratives que portaria a la superació definitiva del realisme vuitcentista el primer terç de segle XX.
Joyce va néixer en una família d'arrelada tradició catòlica, i va estudiar al col·legi de jesuïtes de Belvedere (1893-1898). Va ingressar després a la National University de Dublín, i va començar a aprendre diverses llengües i a interessar-se per la gramàtica comparada.
Estava molt orgullós de la seva formació jesuítica, que li va inculcar un esperit rigorós i metòdic que es pot observar fins i tot en les seves composicions literàries més innovadores i experimentals.
El 1902 es va instal·lar a París, amb la intenció d'estudiar Medicina, carrera que va abandonar al cap de pocs mesos d'haver-la iniciat. El 1903 va tornar a Irlanda, i es va dedicar a l'ensenyament.
El 1904 es va enamorar de Nora Barnacle, una cambrera que havia conegut en les seves habituals gresques bohèmies, amb qui es va casar i es va traslladar a Zuric, on va viure fins el 1906, any que va passar a Trieste fent classes d'anglès en una acadèmia d'idiomes.
Trieste va suposar per a l'escriptor irlandès una alenada de llibertat; la ciutat era cosmopolita i gaudia d'una intensa vida cultural: Joyce podia assistir assíduament al teatre i a l'òpera. Molts estudiosos de l'autor irlandès coincideixen que per comprendre l'evolució de la seva obra cal incidir en aquest exili autoimposat. A part dels seus problemes relacionats amb el nacionalisme tan present al seu país, Joyce també va haver de fer front a la pobresa i va patir alguns problemes familiars, com l'esquizofrènia de la seva filla.
El seu primer llibre, el volum de poemes Música de cambra (Chamber Music), va aparèixer el 1907. El 1912 va tornar al seu país amb la intenció de publicar una sèrie de quinze relats curts dedicats a la gent de Dublín, Dublineses (Dubliners), que finalment van veure la llum el 1914.
|
James Joyce |
Durant la Primera Guerra Mundial va viure en pobresa amb la seva dona i els seus dos fills a Zuric i Locarno. La novel·la semiautobiogràfica Retrat de l'artista adolescent (Portrait of the Artist as a Young Man), de sentit profundament irònic, va començar a publicar-se el 1914 a la revista The Egoist i va aparèixer dos anys després en forma de llibre a Nova York, fet que li va permetre donar-se a conèixer entre un públic més ampli.
Però la seva consagració literària completa li va arribar amb la publicació de la seva obra mestra, Ulisses (Ulysses, 1922), novel·la experimental en la qual va intentar que cadascun dels seus episodis o aventures no només condicionés, sinó que també «produís» la seva pròpia tècnica literària: així, a banda del «flux de consciència» (tècnica que ja havia emprat en la seva novel·la anterior), es troben capítols escrits de manera periodística o fins i tot imitant els catecismes. Ulisses és una novel·la en la qual es fa una inversió irònica de l'Odissea d'Homer, explorant meticulosament quatre hores en la vida del protagonista, durant les quals aquest intenta no tornar a casa, perquè sap que la seva dona li està sent infidel.
Una breu estada a Anglaterra el 1922, li va suggerir el tema d'una nova obra, que va començar a escriure el 1923 i de la qual va anar publicant extractes durant molts anys, però que no aconseguiria la seva forma definitiva fins el 1939, data de la publicació, amb el títol de Finnegan 's wake. En aquesta obra porta a l’extrem la tradicional aspiració literària a l'«estil propi» i, amb això, a l'absurd, ja que el llenguatge deriva experimentalment, des de l'anglès, cap a un idioma propi del text i de Joyce. Per a la seva composició, l'autor va amalgamar elements de fins a seixanta idiomes diferents, vocables insòlits i formes sintàctiques completament noves. Durant la Segona Guerra Mundial es va traslladar de nou a Zuric, on va morir gairebé completament cec, a conseqüència d'una uveïtis de probable etiologia sifilítica.
L'obra de Joyce està consagrada a Irlanda, encara que va viure poc temps allà, i va mantenir sempre una relació conflictiva amb la seva complexa realitat política i històrica. Joyce es va mostrar més aviat fred en la recerca nacionalista dels orígens de la identitat irlandesa. Va preservar en tot moment la seva llengua materna, l'anglès, en detriment d'una llengua gaèlica que considerava readoptada i promoguda artificialment.
Les innovacions narratives de James Joyce, entre elles l'ús excepcional del «flux de consciència», així com l'exquisida tècnica mitjançant la qual desintegra el llenguatge convencional i el dobla amb un altre, completament personal, simbòlic i íntim alhora, i la dimensió irònica i profundament humana que recorre tota la seva obra, el converteixen en un dels novel·listes més influents i renovadors del segle XX.
