Escoger las gafas de sol

versió catalana | versión española

Alex Katz Alex (1970)  Cartel sobre papel Arches  pegado a lienzo 75 x 54 cm Expo 70 - Mourlot Graphics

Alex Katz (Brooklyn, New York, 24 de julio de 1927), es un pintor y escultor figurativo, considerado uno de los precursores del arte pop. De familia hebrea, askenazi, su padre perdió la fábrica que poseía en Rusia, a manos de los soviets y emigró a los EEUU. 

Alex ingresó en 1946 en la Cooper Union School of Art and Architecture. Su obra se caracteriza por sus composiciones planas, es conocido por sus siluetas o 'cut-outs', retratos pintados sobre madera recortada, que lleva realizando desde los años 60.

Su obra forma parte de las más importantes colecciones artísticas de ambas orillas del Atlántico, entre ellas las del MoMA, el Whitney Museum, el Metropolitan Museum, el Centre Georges Pompidou, la Tate Gallery o el Museo Reina Sofía.

En este cartel de una cara masculina, destacan las gafas de sol que centran la atención de la obra. 

El origen de las gafas de sol se situó en las regiones árticas de América del Norte y parte de Siberia, donde los esquimales crearon un utensilio para proteger sus ojos de los rayos de sol. No tenía cristales, y estaba hecho de huesos y conchas, que dejaban pasar solamente una parte de la luz. 

Posteriormente en China (s.XII), desarrollaron una tecnología para ahumar los cristales para oscurecerlos, y evitar así que se pudieran ver los ojos de los jueces durante los juicios, evitando así que se pudiera deducir sus emociones o intenciones. Pero no fue hasta mediados del s. XX cuando se popularizaron para proteger los ojos en la playa o en otras actividades y deportes al aire libre.  

Aunque frecuentemente se usan solo para evitar deslumbramientos, el uso de las gafas de sol es muy conveniente para proteger los ojos frente a los rayos ultravioletas (UV), que son muy nocivos para los ojos y ejercen una influencia directa sobre algunas patologías oculares como las cataratas, la queratitis o la degeneración macular (DMLA). Además, el efecto de la exposición a los rayos UV es acumulativa, es  decir que una vez causado, no se puede reparar. 

Con frecuencia, las gafas de sol se compran en algún mercadillo o tienda de los lugares de vacaciones. En estos casos los cristales son simplemente oscuros pero no protegen adecuadamente los ojos de los potenciales efectos de los UV, y crean además una falsa sensación de seguridad. 

Antes de comprar unas gafas de sol hay que verificar que llevan la marca CE, que garantiza que han sido fabricadas según las normas de construcción adecuadas que garantizan la protección ocular. 

También es preciso que lleven una información sobre el poder de protección de los cristales. Existen cinco grados de protección ocular. 

• Grado 0. No protege de la acción de los UV, y simplemente son gafas que aportan un cierto confort frente al deslumbramiento o que se usan por motivos estéticos. 

• Grados 1 y 2. Están indicadas para proteger los ojos en ambientes de luminosidad tenue o mediana.

• Grados 3 y 4. Ideales para la práctica de actividades de larga duración en condiciones de intensa luminosidad como la montaña o el mar.  

___________________________________

Triar unes ulleres de sol

Alex Katz Alex (1970)  Cartell sobre paper Arches  enganxat a tela 75 x 54 cm Expo 70 - Mourlot Graphics

 

Alex Katz (Brooklyn, New York, 24 de juliol de 1927), és un pintor i escultor figuratiu, considerat un dels precursors de l'art pop. De família hebrea, askenazi, el seu pare va perdre la fàbrica que posseïa a Rússia, a les mans dels soviets, i va emigrar als EUA.

Alex va ingressar el 1946 a la Cooper Union School of Art and Architecture. La seva obra es caracteritza per les seves composicions planes, és conegut per les seves siluetes o ‘cut-outs’, retrats pintats sobre fusta retallada, que fa des dels anys 60.

La seva obra forma part de les col·leccions artístiques més importants de les dues ribes de l'Atlàntic, entre elles les del MoMA, el Whitney Museum, el Metropolitan Museum, el Centre Georges Pompidou, la Tate Gallery o el Museu Reina Sofia.

En aquest cartell amb una cara masculina, destaquen les ulleres de sol que centren l'atenció de l'obra.

L'origen de les ulleres de sol es va situar a les regions àrtiques d'Amèrica del Nord i part de Sibèria, on els esquimals van crear un utensili per protegir els ulls dels raigs de sol. No tenia vidres, i estava fet d'ossos i petxines, que deixaven passar només una part de la llum.

Posteriorment, a la Xina (s.XII), van desenvolupar una tecnologia per fumar els vidres i enfosquir-los, evitant així que es poguessin veure els ulls dels jutges durant els judicis, i que es poguessin deduir les seves emocions o intencions. Però no va ser fins a mitjans del s. XX quan es van popularitzar per protegir els ulls a la platja o en altres activitats i esports a l'aire lliure.

Encara que sovint es fan servir només per evitar enlluernaments, l'ús de les ulleres de sol és molt convenient per protegir els ulls dels raigs ultraviolats (UV), que són molt nocius i exerceixen una influència directa sobre algunes patologies oculars com les cataractes, la queratitis o la degeneració macular (DMLA). A més, l'efecte de l'exposició als raigs UV és acumulativa, és a dir, que una vegada causat no es pot reparar.

Amb freqüència, les ulleres de sol es compren en algun mercat ambulant o botiga d’indrets de vacances. En aquests casos els vidres són simplement foscos però no protegeixen adequadament els ulls dels potencials efectes dels UV, i creen a més a més una falsa sensació de seguretat.

Abans de comprar unes ulleres de sol cal verificar que porten la marca CE, que garanteix que han estat fabricades segons les normes de construcció adequades que garanteixen la protecció ocular.

També cal que portin una informació sobre el poder de protecció dels vidres. Hi ha cinc graus de protecció ocular.

• Grau 0. No protegeix de l'acció dels UV, i simplement són ulleres que aporten un cert confort davant de l'enlluernament o que es fan servir per motius estètics.

• Graus 1 i 2. Estan indicades per protegir els ulls en ambients de lluminositat tènue o mitjana.

• Graus 3 i 4. Ideals per a la pràctica d'activitats de llarga durada en condicions de lluminositat intensa com la muntanya o el mar.

 

La curación de Tobías.

versió catalana | versión española

Bernardo Strozzi La curación de Tobías (1640-1644) Óleo sobre lienzo 145 x 222 cm Museo del Prado. Madrid

Uno de los temas más representados en los siglos XVI y XVII es el de la curación de Tobías. Aportamos aquí una de las diversas versiones que de este relato bíblico pintó el capuchino Bernardo Strozzi (1581-1644), también conocido con el sobrenombre de Il prete genovese. 

El tema fue tratado también por otros pintores de la época, entre los que debemos destacar a Rembrandt (1649). En todas estas obras se representa el tema bíblico de la curación de la ceguera de Tobit, el padre de Tobías. 

Jan Sanders van Hemessen: Tobías devuelve la vista a su padre (1555)

El libro de Tobías nos narra que Tobit fue deportado a Nínive en una de las ocasiones en que los judíos fueron expulsados de sus tierras. Tobit era muy religioso y practicaba estrictamente los preceptos y costumbres judías en el exilio. Un día, después de haber cavado una tumba, le cayó a Tobit excremento de gorrión en los ojos y le aparecieron unas manchas blancas en éstos, perdiendo la vista: 

“yo no sabía que arriba, en la pared, había unos gorriones; de pronto, su estiércol caliente cayó sobre mis ojos, produciéndome unas manchas blancas. Me hice atender por los médicos, pero cuantos más remedios me aplicaban, menos veía a causa de las manchas, hasta que me quedé completamente ciego (Tobías 2:10)”.

Tobit recurrió a muchos médicos, pero no hubo curación. Tobit quería morir y envió a su hijo Tobías a recuperar un dinero que había dejado encargado, acompañado de Azarías, bajo cuyo nombre se ocultaba el arcángel Rafael. En el viaje, Tobías encontró un pez en el río y su acompañante le dijo que le sacara la hiel, el corazón y el hígado, ya que eran remedios muy preciados. El camuflado arcángel le dijo a Tobías: 

"Úntale a tu padre los ojos con la hiel del pez y el remedió hará que las manchas blancas se contraigan y se le caerán como escamas de los ojos (Tobías 11:8)"

Al regresar del viaje, Tobías llevó a cabo el procedimiento que le había indicado su amigo y Tobit recuperó la visión. 

En el cuadro de Strozzi del Museo del Prado podemos ver a Tobías aplicando las vísceras del pez sobre los ojos. El padre presenta una cara de temor (reacción lógica de quien ve que le aplican algo en los ojos), aunque la postura de su mano es la de alguien que confía en lo que le están haciendo. 

Es de destacar también la presencia del ángel, que Strozzi pinta en todas sus versiones como pelirrojo. Es probable que la escasa incidencia de este color de pelo ayudara a identificarlo como un ser sobrenatural. En este caso la identificación del ángel como pelirrojo sería una excepción, ya que en general este color se identifica en la mayoría de casos con el mal o con el demonio. 

Es de destacar también la presencia de Ana, la mujer de Tobit, representada como una mujer de edad. El pintor plasma con gran fidelidad la piel senil, cubierta de finas arrugas, e incluso una dermitis ortoérgica en las manos, una condición habitual en las personas que mantienen sus manos sumergidas en agua mucho tiempo. 

¿Cuál podía ser la causa de la ceguera de Tobit? Según el relato bíblico podríamos plantear algunas hipótesis diagnósticas:

1. Leucomas bacterianos, secundarios a úlceras corneales bacterianas agudas 

2. Tracoma. Tal vez la hipótesis más verosímil sea la de la aparición de leucomas corneales y pannus secundario a un tracoma. Este tipo de infecciones, endémicas en esta zona, eran tratadas con sustancias irritantes, siendo utilizado este tipo de tratamientos hasta mitad del siglo XX, cuando fueron descubiertos el agente causante de la enfermedad y los antibióticos.

3. Cataratas seniles, una alteración de gran frecuencia a partir de los 65 años. En este caso la pérdida de visión no hubiera sido secundaria al cuadro de conjuntivitis bacteriana que probablemente sufrió después de caerle excremento en los ojos. 

Bernardo Carvallino (1616-1656): Curación de Tobías. 

A nuestro modo de ver, la hipótesis más probable es la del tracoma, una conjuntivitis crónica causada por Chlamydia trachomatis, y era una enfermedad endémica y muy frecuente en la zona y todavía más en tiempos antiguos. De todos modos, según datos de la OMS, el tracoma constituye todavía hoy un problema de salud pública endémico en 44 países (con una población estimada en riesgo de contraerlo de 136 millones de personas). El tracoma es la causa de la ceguera o la incapacidad visual de 1,9 millones de personas. La ceguera causada por el tracoma es irreversible. 

La infección se propaga mediante contacto personal (a través de las manos, las prendas de vestir o la ropa de cama) y por medio de moscas que han estado en contacto con secreciones oculares y nasales de personas infectadas. Cuando se producen episodios repetidos de la infección durante varios años, es posible que el borde del párpado haga frotar las pestañas contra el globo ocular, lo que provoca dolores así como daños permanentes en la córnea. 

Este tipo de infecciones, endémicas en la zona de Oriente Medio, eran tratadas antiguamente con sustancias irritantes, siendo utilizado este tipo de tratamientos hasta mitad del siglo XX, cuando fueron descubiertos el agente causante de la enfermedad y los antibióticos.

Actualmente, la estrategia de eliminación de la OMS (denominada SAFE por su acrónimo en inglés) se basa en la corrección quirúrgica para los casos de enfermedad avanzada, la administración de antibióticos para eliminar la infección por C. trachomatis, la limpieza facial y las mejoras ambientales para reducir la transmisión. La OMS se plantea como objetivo la erradicación del tracoma en 2030.  

*     *     *

Sin embargo, quiero dedicar un comentario también a las cataratas, ya que en el cuadro de Rembrandt se ve lo que parece una intervención oftalmológica de cataratas tal como se realizaba en el s. XVII y que probablemente inspiró al artista. El pintor holandés transforma la curación de Tobit en una operación de cataratas en la que Tobías, transformado en un cirujano oftálmico manipula una aguja de cirugía óptica, retratando con precisión la técnica quirúrgica del abatimiento de la catarata vigente en la Europa del s. XVII. En esta época, se consideraba que las cataratas provocaban un deterioro de la vista por exceso de humor melancólico o también por la caída de un humor que provenía del cerebro y el cual caía en forma de cataratas en los ojos. 

El término catarata fue creado por los médicos árabes, a partir del griego καταράκτης (katarates). Consta del prefijo κατὰ- (kata- = sobre, hacia abajo) y literalmente quiere decir "el que golpea hacia abajo". Por esto se empezó a usar para denominar a las cascadas. En el caso de la patología ocular, se querría aludir a que quien padece esta enfermedad ve borroso, como si mirara a través de una cortina de agua. 

Rembrandt: La curación de Tobías (1649) Galería Estatal de Stuttgart

El procedimiento quirúrgico había ya sido descrito en el texto médico indio Sushruta Samhita (s. III-IV d.C.), que incluía un capítulo llamado el Uttar Tantrum, en el que presentaba una clasificación muy detallada de diversas enfermedades de los ojos, con descripciones de enfermedades de los párpados, pestañas, conjuntiva, cataratas y traumatismos. 

Rembrandt: El abatimiento de la catarata. 

En este texto también hay una detallada descripción de la técnica quirúrgica de las cataratas, consistente en introducir una aguja por la parte temporal de la esclerótica luxando el cristalino, que tras desprenderse, caía a la cámara vítrea. La eliminación del cristalino, que se había vuelto opaco, permitía el paso de la luz y el paciente recuperaba parcialmente la visión. 

En el cuadro de Rembrandt, la postura de Tobías es la que adoptaban los cirujanos de la época cuando intervenían las cataratas (Tomado de: Güemez-Sandoval, E. Tobías cura a su padre. Rev. Mex. Oftalmol. 2011, 85, 119-123. 

Un detalle importante en la imagen de Rembrandt es que se observa a Tobías localizado por detrás de la cabeza de Tobit, y que es la posición que ocupa el oftalmólogo generalmente durante la cirugía. Probablemente Rembrandt había sido asesorado por el cirujano de Amsterdam Jakob van Meeken (1611-1666). Van Meerken  había sido uno de los discípulos del Dr. Tulp (inmortalizado por Rembrandt en La lección de Anatomía) y escribió un libro en donde muestra el arte de la cirugía en el siglo XVII. Es probable que (quizás a través de Van Meerken), Rembrandt conocía también dos libros en donde estaba descrita la técnica quirúrgica de las cataratas: Medecynboek, escrito por Oswald Gabelkowek (traducido al holandés por el médico Utrecht Karen); y  Ophthalmoduleia (que podríamos traducir por Servicio de los ojos), del cirujano alemán Georg Bartisch (1535-1606), que fue publicado en Dresde en 1583, y se puede considerar el primer atlas de oftalmología, al contener una iconografía clara y precisa que muestra la enfermedad ocular, la metodología quirúrgica y el instrumental necesario.

La operación de cataratas se extendió por Europa en el s. XVII y Rembrandt nos deja, de forma indirecta, un testimonio de como se realizaba. 

Matthis Stohmer: Tobías cura a su padre (1640) Colección Longhi. Roma.

___________________________________

La curació de Tobies

Bernardo Strozzi La curació de Tobies (1640-1644) Oli sobre tela 145 x 222 cm Museo del Prado. Madrid

Un dels temes més representats als segles XVI i XVII és el de la curació de Tobies. Aportem aquí una de les diverses versions d'aquest relat bíblic que va pintar el caputxí Bernardo Strozzi (1581-1644), també conegut amb el sobrenom d'Il prete genovese.

El tema va ser tractat també per altres pintors de l'època, entre els quals cal destacar Rembrandt (1649). En totes aquestes obres es representa el tema bíblic de la curació de la ceguesa de Tobit, el pare de Tobies.

Jan Sanders van Hemessen: Tobies retorna la vista al seu pare (1555)

El llibre de Tobies ens narra que Tobit va ser deportat a Nínive en una de les ocasions en què els jueus van ser expulsats de les terres. Tobit era molt religiós i a l'exili practicava estrictament els preceptes i costums jueus. Un dia, després d'haver cavat una tomba, li va caure un excrement de pardal als ulls i li van aparèixer unes taques blanques, perdent així la vista: 

"jo no sabia que a dalt, a la paret, hi havia uns pardals; de sobte, els seus fems calents van caure sobre els meus ulls, produint-me unes taques blanques. Em vaig fer atendre pels metges, però com més remeis m'aplicaven, menys veia a causa de les taques, fins que em vaig quedar completament cec" (Tobies 2:10).

Tobit va recórrer a molts metges, però va aconseguir guarir-se. Tobit volia morir i va enviar el seu fill Tobies a recuperar uns diners que havia deixat encarregat, acompanyat d'Azaries, sota el nom del qual s'ocultava l'arcàngel Rafael. En el viatge, Tobies va trobar un peix al riu i el seu acompanyant li va dir que li tragués la fel, el cor i el fetge, ja que eren remeis molt preuats. L’arcàngel camuflat li va dir a Tobies:

"Unta els ulls del teu pare amb la gel del peix i el remei farà que les taques blanques s'encongeixin i li cauran dels ulls, com si fòssin escates " (Tobies 11:8)

En tornar del viatge, Tobies va dur a terme el procediment que li havia indicat el seu amic i Tobit va recuperar la visió.

Al quadre de Strozzi del Museu del Prado podem veure Tobies aplicant les vísceres del peix sobre els ulls. El pare presenta una cara de temença (reacció lògica de qui veu que li apliquen alguna cosa als ulls), encara que la postura de la mà és la d'algú que confia en allò que li estan fent.

Cal destacar també la presència de l'àngel, que Strozzi pinta en totes les seves versions com a pèl-roig. És probable que l'escassa freqüència d'aquest color de cabells indiqués que es tractava d'un ésser sobrenatural. En aquest cas, la identificació de l'àngel com a pèl-roig seria una excepció, ja que en general aquest color s'identifica en la majoria de casos amb el mal o amb el dimoni.

També cal destacar la presència d'Anna, la dona de Tobit, representada com una dona d'edat. El pintor plasma amb gran fidelitat la pell senil, coberta de fines arrugues, i fins i tot una dermitis ortoèrgica a les mans, una patologia que es veu sovint entre les persones que mantenen les mans submergides en aigua durant molt de temps.

Quina podia ser la causa de la ceguesa de Tobit? Segons el relat bíblic podríem plantejar algunes hipòtesis diagnòstiques:

1. Leucomes bacterians, secundaris a úlceres corneals bacterianes agudes.

2. Tracoma. Potser la hipòtesi més versemblant és la de l'aparició de leucomes corneals i pannus secundari a un tracoma. Aquest tipus d'infeccions, endèmiques en aquesta zona, eren tractades amb substàncies irritants, i aquest tipus de tractaments eren utilitzats fins a meitat del segle XX, quan van ser descoberts l'agent causant de la malaltia i els antibiòtics.

3. Cataractes senils, una alteració molt freqüent a partir dels 65 anys. En aquest cas la pèrdua de visió no seria secundària al quadre de conjuntivitis bacteriana que probablement va patir després de caure-li l’excrement als ulls.

Bernardo Carvallino (1616-1656): Curació de Tobies. 

 

Al nostre parer, la hipòtesi més probable és la del tracoma, una conjuntivitis crònica causada per Chlamydia trachomatis, i era una malaltia endèmica i molt freqüent a la zona i encara més en temps antics. De totes maneres, segons dades de l'OMS, el tracoma constitueix encara avui un problema de salut pública endèmic a 44 països (amb una població estimada en risc de contraure'l de 136 milions de persones). El tracoma és la causa de la ceguesa o la incapacitat visual de 1,9 milions de persones. La ceguesa causada pel tracoma és irreversible.

La infecció es propaga mitjançant contacte personal (a través de les mans, les peces de roba o la roba de llit) i per mitjà de mosques que han estat en contacte amb secrecions oculars i nasals de persones infectades. Quan es produeixen episodis repetits de la infecció durant diversos anys, és possible que la vora de la parpella fregui les pestanyes contra el globus ocular, fet que provoca dolors així com danys permanents a la còrnia.

Aquest tipus d'infeccions, endèmiques a la zona de l'Orient Mitjà, eren tractades antigament amb substàncies irritants, i aquest tipus de tractaments eren usats fins a la meitat del segle XX, quan van ser descoberts tant l'agent causant de la malaltia com els antibiòtics.

Actualment, l'estratègia d'eradicació de l'OMS (anomenada SAFE pel seu acrònim en anglès) es basa en la correcció quirúrgica per als casos de malaltia avançada, l'administració d'antibiòtics per eliminar la infecció per C. trachomatis, la higiene facial i les millores ambientals per reduir la transmissió. L'OMS es planteja com a objectiu l'eradicació del tracoma el 2030.

  

*     *     *

Tot i això, vull dedicar un comentari també a les cataractes, ja que en el quadre de Rembrandt es veu el que sembla una intervenció oftalmològica de cataractes tal com es realitzava al s. XVII i que, probablement, va inspirar l'artista. El pintor holandès transforma la curació de Tobit en una operació de cataractes en què Tobies, transformat en un cirurgià oftàlmic manipula una agulla de cirurgia òptica, retratant amb precisió la tècnica quirúrgica de l'abatiment de la cataracta vigent a l'Europa del s. XVII. En aquesta època, es considerava que les cataractes provocaven un deteriorament de la vista per excés d'humor malencònic o també per la caiguda d'un humor que provenia del cervell i que queia en forma de cataractes sobre els ulls.

El terme cataracta va ser creat pels metges àrabs, a partir del grec καταράκτης (katarates). Consta del prefix κατὰ- (kata- = sobre, cap avall) i literalment vol dir "el que colpeja cap avall". Per això es va començar a utilitzar per anomenar les cascades. En el cas de la patologia ocular, es voldria al·ludir al fet que qui pateix aquesta malaltia veu borrós, com si mirés a través d'una cortina d'aigua.

Rembrandt: La curació de Tobies (1649) Galeria Estatal de Stuttgart

El procediment quirúrgic ja havia estat descrit al text mèdic indi Sushruta Samhita (s. III-IV dC), que incloïa un capítol anomenat l'Uttar Tantrum, en el qual presentava una classificació molt detallada de diverses malalties dels ulls, amb descripcions de malalties de les parpelles, pestanyes, conjuntiva, cataractes i traumatismes.

Rembrandt: L'abatiment de la cataracta. 

En aquest text també hi ha una descripció detallada de la tècnica quirúrgica de les cataractes, consistent a introduir una agulla per la part temporal de l'escleròtica luxant el cristal·lí, que després de desprendre's, queia a la cambra vítria. L'eliminació del cristal·lí, que s'havia tornat opac, permetia el pas de la llum i el pacient recuperava parcialment la visió.  

Al quadre de Rembrandt, la postura de Tobies és la típica 

dels cirurgians de l'època quan intervenien les cataractes 

(Font: Güemez-Sandoval, E. Tobías cura a su padre. 

Rev. Mex. Oftalmol. 2011, 85, 119-123) 

Un detall important a la imatge de Rembrandt és que s'observa Tobies situat darrere del cap de Tobit, i que és la posició que ocupa l'oftalmòleg generalment durant la cirurgia. Probablement Rembrandt havia estat assessorat pel cirurgià d'Amsterdam Jakob van Meeken (1611-1666). Van Meerken havia estat un dels deixebles del Dr. Tulp (immortalitzat per Rembrandt a "La lliçó d'Anatomia") i va escriure un llibre on mostra l'art de la cirurgia al segle XVII. És probable que (potser a través de Van Meerken), Rembrandt coneixia també dos llibres on estava descrita la tècnica quirúrgica de les cataractes: "Medecynboek", escrit per Oswald Gabelkowek (traduït a l'holandès pel metge Utrecht Karen); i "Ophthalmoduleia" (que podríem traduir per Servei dels ulls), del cirurgià alemany Georg Bartisch (1535-1606), que va ser publicat a Dresden el 1583, i es pot considerar el primer atles d'oftalmologia, en contenir una iconografia clara i precisa que mostra la malaltia ocular, la metodologia quirúrgica i l’instrumental necessari.

L'operació de cataractes es va estendre per Europa al s. XVII i Rembrandt ens deixa, de manera indirecta, un testimoni de com es realitzava.

Matthis Stöhmer: Tobies guareix a son pare (1640) Col·lecció Longhi. Roma.

Videojuegos y alteraciones patológicas

versió catalana | versión española

Matteo Bittanti Game arthritis  (2011) Impresión digital Homo ludens Exposición temporal  Caixaforum.Barcelona

Esta obra contemporánea es una provocación artística. Matteo Bittanti nos presenta un registro fotográfico ficticio de la presunta patología provocada per el excesivo uso de videojuegos. Muestra así como se puede construir un discurso pseudocientífico y alarmista para desprestigiar el juego digital. Un discurso que por otra parte está presente en ciertos ambientes contrarios a los videojuegos. 

En diferentes fotografías trucadas, el artista no duda en presentar problemas articulares, deformaciones y lesiones cutáneas de los pulpejos de los dedos. Si bien la visión resultante es apocalíptica y disuasoria, está claro que es claramente satírica y que ironiza contra los sectores más conservadores, que se resisten a la transformación digital de nuestro mundo. 

Pero, ¿está exento de patología el jugador habitual de videojuegos? No del todo. Como en todo, los excesos pueden comportar algunas lesiones. Basta recordar el codo del tenista en los aficionados a este deporte, o el cuello de violinista en los músicos que apoyan su cara en el instrumento durante horas. Cualquier actividad humana repetida durante un tiempo excesivo puede conllevar algunas lesiones patológicas. Esto ha hecho surgir nuevas especialidades médicas, como la Medicina del Deporte. 

De entrada hay que decir que la mayoría de personas aficionadas a los videojuegos no corren riesgo de presentar patologías especiales. Solamente los gamers, los adictos a este tipo de juegos. La adicción psicológica, por cierto es la principal enfermedad de estos fanáticos partidarios de los juegos virtuales. Se estima que en 2020, existían aproximadamente 2.7 billones de gamers en el mundo. Los videojuegos no solo son una distracción o forma de entretenimiento, sino que forman parte de una industria multimillonaria que actualmente incluye videojugadores profesionales y torneos en estadios.

Algunas personas piensan que los eSports no son un deporte, pero se equivocan. Los gamers pasan mucho tiempo entrenando, y como todo deportista pueden lesionarse.  Están expuestos a ciertas alteraciones, por mantener las manos durante horas en una postura forzada. Los movimientos y la velocidad necesaria para los gamers pueden causar lesiones que causan dolor jugando solamente una partida. No importa lo ergonómicos que sean los ratones o teclados. 

Jugar durante horas puede provocar molestias como dolor de cuello, dolor de espalda o debilidad muscular si no se alterna con una actividad física intensa.

Los jugadores que utilizan PCs suelen usar teclados y ratones (mouse) para jugar. Esto requiere posiciones específicas de la muñeca con movimientos de todos los dedos, pero principalmente los dedos largos. Además, en años recientes, los dispositivos móviles con pantalla táctil (touch screen) han formado parte del repertorio de los videojuegos. Estos dispositivos pueden requerir el uso de los pulgares o dedo índice y posiciones específicas de muñecas para sostener la tableta o celular. Aunque también hay dispositivos similares a controles que se pueden adaptar a los celulares o tabletas.

Las lesiones más comunes son:

• Tendinitis (inflamación de los tendones de la muñeca, del pulgar y de los dedos) son afecciones bastante comunes en los gamers. Especialmente la inflamación de los tendones extensores del pulgar (tenosinovitis de Quervain). Se genera por el movimiento repetitivo asociado a posiciones específicas de los dedos y muñecas al jugar (y también al usar el teléfono móvil durante mucho tiempo para chatear o jugar). Esto se traduce en dolor agudo muy intenso asociado al movimiento del pulgar.

• Síndrome del túnel carpiano, Es una de las lesiones más frecuentes. Producida por una presión excesiva en el nervio mediano, el nervio que permite la sensibilidad y el movimiento a ciertas partes de la mano. La sintomatología más frecuente es entumecimiento, debilidad o daño muscular en la mano y en los dedos. El tratamiento consiste en la inmovilización de la mano durante varias semanas o incluso meses. Y rehabilitación con fisioterapia. 

• Epicondilitis (codo de tenista) y compresión del nervio cubital en el codo. La flexión mantenida del codo, sobre todo al utilizar controles inalámbricos durante mucho tiempo, produce la inflamación de los tendones que se extienden a la muñeca. Con los juegos que utilizan sensores de movimiento e involucran movimientos completos de la extremidad superior desde el hombro, también puede haber tendinitis de los músculos alrededor del hombro, especialmente del bíceps.

• Síndrome visual informático como resultante de enfocar los ojos en un ordenador u otro dispositivo de visualización durante períodos de tiempo prolongados e ininterrumpidos. Algunos síntomas son los dolores de cabeza, visión borrosa, dolor de cuello, la fatiga, ojos secos, ojos irritados, sequedad ocular, visión doble... e incluso un aumento de la miopía. Una de las causas que puede causar estos trastornos es la reducción del ritmo de parpadeo. Habitualmente se parpadea 22 veces por minuto, pero en algunos jugadores de videojuegos la frecuencia puede disminuir hasta 7 veces por minuto. 

Hidradenitis palmar por PlayStation

• Hidradenitis palmar. Es un trastorno cutáneo que consiste en la aparición de lesiones induradas, enrojecidas y dolorosas en las palmas y dedos de las manos, derivadas de la presión excesiva al utilizar los mandos de consolas como la PlayStation y una excesiva sudoración palmar. Fue descrito por Vincent Piguet y cols. en la revista científica British Journal of Dermatology en 2009. Los principales síntomas son irritación dolorosa y ronchas rojas en las palmas de las manos.

__________________________________

Videojocs i alteracions patològiques

Matteo Bittanti Game arthritis  (2011) Impressió digital Homo ludens Exposició temporal  Caixaforum. Barcelona.

Aquesta obra contemporània és una provocació artística. Matteo Bittanti ens presenta un registre fotogràfic fictici de la presumpta patologia provocada per l’ús excessiu de videojocs. Mostra així com es pot construir un discurs pseudocientífic i alarmista per desprestigiar el joc digital. Un discurs que per altra banda és present en certs ambients contraris als videojocs.

En diferents fotografies trucades, l'artista no dubta a presentar problemes articulars, deformacions i lesions cutànies de les polpes dels dits. Si bé la visió resultant és apocalíptica i dissuasiva, és clar que és satírica i que ironitza contra els sectors més conservadors, que es resisteixen a la transformació digital del nostre món.

Però, està exempt de patologia el jugador habitual de videojocs? No del tot. Com en tot, els excessos poden comportar algunes lesions. Només cal recordar el colze del tennista als aficionats a aquest esport, o el coll de violinista als músics que recolzen la seva cara a l'instrument durant hores. Qualsevol activitat humana repetida durant un temps excessiu pot comportar algunes lesions patològiques. Això ha fet sorgir noves especialitats mèdiques, com ara la Medicina de l'Esport.

D'entrada cal dir que la majoria de persones aficionades als videojocs no corren el risc de presentar patologies especials. Només els gamers, els addictes a aquest tipus de jocs. L'addicció psicològica, per cert, és la principal malaltia d'aquests fanàtics partidaris dels jocs virtuals. S'estima que el 2020, existien aproximadament 2.7 bilions de gamers al món. Els videojocs no són només una distracció o forma d'entreteniment, sinó que formen part d'una indústria multimilionària que actualment inclou videojugadors professionals i torneigs en estadis.

Algunes persones pensen que els eSports no són un esport, però s'equivoquen. Els gamers passen molt de temps entrenant-se, i com tot esportista poden lesionar-se. Estan exposats a certes alteracions, per mantenir les mans durant hores en una posició forçada. Els moviments i la velocitat necessària per als gamers poden causar lesions que causen dolor jugant només una partida. No importa com d’ergonòmics siguin els ratolins o teclats.

Jugar durant hores pot provocar molèsties com ara mal de coll, mal d'esquena o debilitat muscular si no s'alterna amb una activitat física intensa.

Els jugadors que utilitzen PC solen usar teclats i ratolins (mouse) per jugar. Això requereix posicions específiques del canell amb moviments de tots els dits, però principalment els dits llargs. A més, en anys recents, els dispositius mòbils amb pantalla tàctil (touch screen) han format part del repertori dels videojocs. Aquests dispositius poden requerir l’ús dels polzes o dit índex i posicions específiques de canells per sostenir la tauleta o el cel·lular. Encara que també hi ha dispositius similars a controls que es poden adaptar als cel·lulars o tauletes.

Les lesions més freqüents són:

• Tendinitis (inflamació dels tendons del canell, del polze i dels dits). Són afeccions força comunes als gamers. Especialment la inflamació dels tendons extensors del polze (tenosinovitis de Quervain). Es genera pel moviment repetitiu associat a posicions específiques dels dits i canells en jugar (i també en fer servir el telèfon mòbil durant molt de temps per xatejar o jugar). Això es tradueix en dolor agut molt intens associat al moviment del polze. 

• Síndrome del túnel carpià. És una de les lesions més freqüents. Produïda per una pressió excessiva al nervi mitjà, el nervi que permet la sensibilitat i el moviment a certes parts de la mà. La simptomatologia més freqüent és entumiment, debilitat o dany muscular a la mà i als dits. El tractament consisteix en la immobilització de la mà durant diverses setmanes o fins i tot mesos. I rehabilitació amb fisioteràpia.

• Epicondilitis (colze de tennista) i compressió del nervi cubital al colze. La flexió mantinguda del colze, sobretot en utilitzar controls sense fil durant molt de temps, produeix la inflamació dels tendons que s'estenen al canell. Amb els jocs que utilitzen sensors de moviment i involucren moviments complets de l'extremitat superior des de l'espatlla, també hi pot haver tendinitis dels músculs al voltant de l'espatlla, especialment del bíceps.

• Síndrome visual informàtic com a resultat d'enfocar els ulls en un ordinador o un altre dispositiu de visualització durant períodes de temps prolongats i ininterromputs. Alguns símptomes són els mals de cap, visió borrosa, mal de coll, la fatiga, ulls secs, ulls irritats, sequedat ocular, visió doble... i fins i tot un augment de la miopia. Una de les causes que pot causar aquests trastorns és la reducció del ritme de parpelleig. Habitualment es parpelleja 22 vegades per minut, però en alguns jugadors de videojocs la freqüència pot disminuir fins a 7 vegades per minut.

    

Hidradenitis palmar per PlayStation

 

• Hidradenitis palmar. És un trastorn cutani que consisteix en l'aparició de lesions indurades, envermellides i doloroses als palmells i dits de les mans, derivades de la pressió excessiva en utilitzar els comandaments de consoles com la PlayStation i una excessiva sudoració palmar. Va ser descrit per Vincent Piguet i cols. a la revista científica British Journal of Dermatology el 2009. Els principals símptomes són irritació dolorosa i taques vermelles als palmells de les mans.