viernes, 11 de junio de 2021

El Dr. Antoni Trilla i la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

versió catalana | versión española

 



 


Ingreso del Dr. Antoni Trilla en la 
Real Academia de Medicina de Cataluña
(6 de junio de 2021)

Barcelona


 


El pasado 6 de junio ingresó en la Real Academia de Medicina de Cataluña (RAMC) el Dr. Antoni Trilla. El Dr. Trilla ha alcanzado gran popularidad durante la pandemia de covid-19 por los numerosos consejos e indicaciones que ha dado en los medios periodísticos para orientar a la población, y actualmente es un médico muy conocido por todos. Pero ya antes de la pandemia era un profesional reconocido, con una trayectoria muy meritoria. 

Antoni Trilla García (Barcelona, 1956) se licenció en Medicina en la Universidad de Barcelona con premio extraordinario el 1979. Poco después, en 1990 se doctoró en la misma facultad, también con premio extraordinario con la tesis titulada Bacteriemia nosocomial: análisis de sus factores de riesgo mediante un estudio tipo caso-control. Es autor de más de un centenar de artículos en revistas médicas y de  unos 30 capítulos de libros. Es catedrático y decano de la Facultad de Medicina de Barcelona, jefe de servicio de Epidemiología del Hospital Clínico. Ha recibido la medalla Josep Trueta por su trayectoria profesional en el ámbito de la Salud Pública. 

Cuando estalló la pandemia de covid-19, Trilla asesoró al Govern de la Generalitat de Catalunya, al Gobierno español y al Centro Europeo para la Prevención y Control de Enfermedades (ECDC). 

Personalmente, he sentido una gran alegría al conocer el ingreso de Antoni Trilla en la RAMC. Sé que es un amante de la historia de la medicina y que también es un lector habitual de "Un dermatólogo en el museo". Por eso quiero hacerle llegar mi entusiasta felicitación por el ingreso en una institución que compartimos. 

Con motivo de esta noticia algunas personas me han planteado la cuestión de cuáles son las funciones de la RAMC. Para qué sirve esta institución? Intentaré responder de forma sintética. 

La RAMC se fundó hace 250 años con el nombre de  Academia Medico Práctica y es por lo tanto la institución médica más antigua de Cataluña. En aquel momento Barcelona había quedado sin la Facultad de Medicina (trasladada por Felipe V a Cervera, como castigo tras la Guerra de Sucesión), y esta academia, juntamente con el Colegio de Cirugía intentaban preservar el nivel médico-quirúrgico de la ciudad compensando parcialmente el vacío dejado por la Universidad. En 1786, el rey Carlos III se mostró interesado en estimular todas las academias científicas (en la línea de los principios de la Ilustración) y le dio especial apoyo, otorgándole el nombre de Real, que se ha conservado hasta ahora. 


La RAMC reúne los médicos más destacados de Cataluña y algunas personalidades extranjeras como fue el caso en su día de  autoridades como Fleming, Marañón o Severo Ochoa, por citar algunas de las más conocidas.

I cuales son las funciones de esta ilustre institución? 

Entre los principales objetivos de la RAMC podemos mencionar:

- Organizar  sesiones  científicas, bien como sesiones de actualización, coloquios sobre temas de interés relevante o sesiones de comunicaciones científicas.

- Promover debates y participar en los que organizan otros organismos sobre los  principales  problemas  sanitarios de actualidad;  fijando,  cuando se considera oportúno, la opinión institucional de la Academia.

-  Emitir, con  carácter  institucional,  dictámenes  e  informes solicitados por los poderes  públicos, organismos  de  la administración sanitaria o autoridades judiciales.

-  Colaborar con los organismos  públicos  en  las  cuestiones sanitarias, resolviendo las consultas que se formulen o planteando aquellas que se consideren necesarias.

- Promover estudios sobre la medicina y la sanidad en las diversas comarcas de Cataluña.

- Promover el estudio de la historia médica y sanitaria catalana y general, en  todos sus aspectos, recogiendo  los  elementos útiles al respecto.

- Estimular el estudio y la investigación mediante la convocatoria de premios a trabajos de investigación.

- Procurar que los trabajos de la institución tengan pervivencia escrita por medio de su publicación.

- Organizar los Congresos de Historia de la Medicina Catalana.

- Impulsar la redacción de una historia general de la medicina catalana,  un  diccionario  biográfico  de  médicos y  sanitarios  catalanes, una bibliografía histórica de la sanidad catalana, y un archivo fotográfico histórico.

En los momentos de epidemias o de particulares alarmas sanitarias en los últimos 250 años, el criterio y consejo de la RAMC ha sido muy útil para la organización sanitaria por parte de las autoridades.

Bienvenido, Dr. Trilla a la Real Academia de Medicina de Cataluña, a la que aportarás con toda seguridad tu  experiencia y conocimiento. 

Dr. Xavier Sierra Valentí




El Dr. Antoni Trilla i la 

Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

 






Ingrés del Dr. Antoni Trilla a la 
Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
(6 de juny de 2021)

Barcelona 
 

El passat 6 de juny va ingressar a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) el Dr. Antoni Trilla. El Dr. Trilla s'ha fet popular durant la pandèmia de covid-19 per les nombroses indicacions que ha donat en els mitjans  periodístics per orientar a la població, i actualment és un metge molt conegut per tothom. Però ja abans de la pandèmia era un professional reconegut amb una trajectòria molt meritòria. 

Antoni Trilla García (Barcelona, 1956) es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona amb premi extraordinari el 1979. Poc després, el 1990 es va doctorar a la mateixa facultat, i també amb premi extraordinari amb la tesi titulada Bacteriemia nosocomial: análisis de sus factores de riesgo mediante un estudio tipo caso-control. És autor de més d'un centenar d'articles en revistes mèdiques i d'uns 30 capítols de llibres. És catedràtic i degà de la Facultat de Medicina de Barcelona, i cap del Servei d'Epidemiologia de l'Hospital Clínic. Ha estat guardonat amb la medalla Josep Trueta per la seva trajectòria professional en l'àmbit de la Salut Pública. 

Quan va esclatar la pandèmia de covid-19, Trilla va assessorar al Govern de la Generalitat de Catalunya, al Gobierno espanyol i al Centro Europeo para la Prevención y Control de Enfermedades (ECDC). 

Personalment, he tingut una gran alegria en conèixer l'ingrés d'Antoni Trilla a la RAMC. Sé que és un amant de la història de la medicina i que també és un lector habitual del blog "Un dermatòleg al museu". Per això vull fer-li arribar la meva efusiva felicitació per l'ingrés a una institució que també compartim. 

En motiu d'aquesta notícia algunes persones m'han fet la pregunta de quines són les funcions de la RAMC. Per què serveix aquesta institució? Intentaré respondre de forma sintètica. 

La RAMC es va fundar fa 250 anys com a Acadèmia Mèdico Práctica i és la institució mèdica més antiga de Catalunya. En aquell moment Barcelona havia quedat sense Facultat de Medicina, i aquesta acadèmia, juntament amb el Col·legi de Cirurgia intentaven preservar el nivell medico-quirúrgic a la ciutat compensant parcialment aquest buit. El 1786, el rei Carles III que volia estimular les acadèmies científiques (en la línia dels principis de la Il·lustració) li va donar especial suport i li va atorgar el nom de Reial, que s’ha conservat fins ara.




La RAMC aplega els metges més destacats de Catalunya i algunes personalitats estrangeres com va ser el cas, en el seu dia, d’autoritats com Fleming, Marañón o Severo Ochoa, per citar-ne algunes entre les més conegudes.

I quines són les funcions d'aquesta il·lustre institució? 

Els principals objectius de la RAMC són:

- Organitzar sessions científiques, bé com sessions d’actualització, col·loquis sobre temes d’interès rellevant o sessions de comunicacions científiques.

- Promoure debats i participar en els organitzats per altres organismes sobre els  principals  problemes  sanitaris d’actualitat;  fixant,  quan es considera oportú, els punts de vista institucionals de l’Acadèmia.

-  Emetre, amb  caràcter  institucional,  dictàmens  i  informes sol·licitats pels poders  públics, organismes de l’administració sanitària o autoritats judicials.

-  Col·laborar  amb  els  organismes  públics en les  qüestions sanitàries que afectin la salut, resolent les consultes que es formulin o plantejant aquelles que es considerin necessàries.

- Promoure estudis sobre la medicina i la sanitat a les diverses comarques de Catalunya.

- Promoure l’estudi de la història mèdica i sanitària catalana i general, en  tots  els  seus  aspectes, recollint els elements útils al respecte.

- Estimular l’estudi i la recerca mitjançant la convocatòria de premis a treballs d’investigació.

- Procurar que els treballs de la Institució tinguin pervivència escrita per mitjà de la seva publicació.

- Organitzar els Congressos d’Història de la Medicina Catalana.

- Impulsar la redacció d’una història general de la medicina catalana,  un  diccionari  biogràfic  de  metges  i  sanitaris  catalans, una bibliografia històrica de la sanitat catalana, i un arxiu fotogràfic històric.

En els moments d’epidèmies o de particulars alarmes sanitàries en els darrers 250 anys el criteri i consell de la RAMC ha estat molt útil per la organització sanitària per part de les autoritats.

Benvingut, Dr. Trilla a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, a la que aportaràs amb tota seguretat la teva experiència i coneixement. 

Dr. Xavier Sierra Valentí

miércoles, 9 de junio de 2021

La Muerte toca el violín.

 versió catalana | versión española

 





Frans Francken

La Muerte y el prestamista
(La Muerte tocando el violín)  
(circa 1625) 

Óleo sobre tabla 22,6 x 17 cm

Museo de L'Hermitage. San Petersburgo. 



Frans Franken el Joven o Frans Franken II (1581-1642) fue un pintor barroco flamenco, miembro de una conocida saga de artistas. Desempeñó un papel importante en el desarrollo del arte flamenco de la primera mitad del siglo XVII gracias a sus innovaciones en muchos géneros, incluida la pintura de género, y a su introducción de nuevos temas. Fue un colaborador frecuente de los principales pintores de Amberes de su época. Muchas de sus obras son pequeñas pinturas de gabinete históricas, alegóricas y bíblicas. También pintó escenas de arte religioso, de gran formato, para iglesias. Asimismo, pintó escenas de género, protagonizadas por monos. Un tipo de pintura que más tarde sería imitado por David Teniers el Joven. Uno de los temas más típicos de este pintor son las Kunstkamer o Galerías de arte, en los que retrata pinacotecas o series de cuadros alineados en la pared. Es decir es un artista que pinta colecciones de arte, lo que por cierto es un precioso testimonio sobre el coleccionismo de arte de aquel tiempo. 

Pero este no es el caso del cuadro que vamos a comentar, que se encuadrar en el primer tipo de obras, una alegoría moralizante, en la que los personajes son la Muerte, un prestamista y un hombre pobre.  

En esta escena, densamente alegórica, la Muerte se acerca al rico prestamista tocando el violín. El pie derecho del prestamista se apoya en un reloj de arena, lo que es un símbolo del paso del tiempo y de que ya llega el momento de la definitiva partida.  

El violín puede tener aquí varios significados. Uno de ellos puede ser que en música se evitaba el "tritono" (que significa un intervalo de tercera formado por tres tonos en lugar de dos tonos y un semitono) el sonido resultante era considerado desagradable al oído. De hecho, se le llamaba "diabolus musicae" o "diabolus in musica" ('Diablo de/en la música').

Cuando la muerte se acerca tocando este "tritono", el prestamista le muestra la pierna alargándola, dando a entender que sufre una gota.  La gota era muy frecuente en las clases altas de la sociedad de los s. XVI-XVII, que comía carne y caza de forma inmoderada para ostentar su potencia económica. Baste recordar la gota del emperador Carlos V, al que ya nos referimos en otra de las entradas del blog y que por su inoportuna dieta



El prestamista señala su pierna vendada e hinchada por la gota a la Muerte que, apoyada en un reloj de arena (símbolo del tiempo de vida que todos tenemos asignado), toca el estridente violín, como señal de la brusca y desagradable interrupción de la vida de lujos y placeres del rico personaje.


La gota es una forma común y compleja de artritis en la que hay un importante depósito de cristales de urato monosódico (sal derivada del ácido úrico) en distintas partes del cuerpo. Los microcristales se depositan especialmente en las articulaciones, y en los riñones. Cuando hay una acumulación de cristales de urato en las articulaciones, provocan la inflamación y el dolor intenso de un ataque de gota. El síntoma clínico más característico es la aparición de ataques súbitos de artritis especialmente por la noche. El dolor afecta sobre todo de forma específica a la articulación metatarsofalángica del dedo gordo del pie, siendo a veces tan intenso que ni siquiera se puede soportar el peso de una sábana sobre la articulación inflamada.

La gota está causada por una hiperuricemia (aumento de los niveles de ácido úrico en sangre). Aunque hay una clara predisposición genética, la dieta es uno de los factores más importantes a tener en cuenta. La ingesta excesiva de alcohol o alimentos ricos en purinas, como las carnes rojas, vísceras, pescado azul o mariscos, puede desencadenar las crisis gotosas. El cuerpo produce ácido úrico cuando descompone las purinas, que están presentes de forma natural en el organismo, pero que también se encuentran en ciertos alimentos, como la carne roja y las vísceras, como el hígado.  Las bebidas alcohólicas, especialmente la cerveza, y las bebidas edulcoradas con azúcar de frutas (fructosa),  favorecen también el aumento de los niveles de ácido úrico.



El prestamista intenta sobornar la Muerte
con joyas y objetos de valor económico. 


La combinación de música desagradable y dolor intenso se contextualiza entonces dentro de un simbolismo cristiano, según el cual la muerte se presenta a un pobre (en el fondo) y a un rico (el prestamista), conversando amablemente con el primero mientras obsesiona al otro con una música molesta. Una nueva lectura, en cierto modo, de la parábola del rico Epulón y el pobre Lázaro, en una escena que puede leerse, como un elaborado "memento mori" (recordatorio de la muerte) asociado a la riqueza y a las enfermedades de los ricos. La reacción del rico es la habitual entre los que creen que los tesoros materiales tienen importancia: le muestra a la Muerte algunas joyas y objetos valiosos para intentar un soborno, aunque esto como es de suponer, no causa la menor impresión a la Parca. 



La Muerte platicando con el pobre,
al fondo de la escena


Aquí pues la pintura de Franken toma una enfermedad, la gota, para representar de forma inequívoca al personaje del usurero: gordo, bien vestido, en una casa con objetos de valor y... con gota, acusación indirecta de su inmoderada y dispendiosa dieta. La contraposición con el pobre, en el fondo y presentado de forma algo desdibujada y esquemática es obvia. La Muerte habla tranquilamente con el pobre, que poco tiene que perder. Pero causa temor al rico, que acostumbrado a los placeres (entre ellos los gastronómicos) se muestra mucho más temeroso de perderlo todo. La cruda situación de la vida cómoda del opulento se simboliza aquí con el estridente tritono.  




La Mort toca el violí   





Frans Francken

La Mort i el prestador
(La Mort tocant el violín)
(circa 1625)

Oli sobre taula 22,6 x 17 cm
Museu de L'Hermitage. Sant Petersburg  




Frans Franken el Jove o Frans Franken II (1581-1642) va ser un pintor barroc d’origen flamenc, membre d'una reconeguda saga d'artistes. Va exercir un paper important en el desenvolupament de l'art flamenc de la primera meitat del segle XVII gràcies a les seves nombroses innovacions, inclosa la pintura de gènere i la introducció de nous temes. Fou un col·laborador freqüent d’entre els principals pintors d'Anvers de la seva època. Moltes de les seves obres són petites pintures de gabinet històriques, al·legòriques i bíbliques. També va pintar escenes d'art religiós, de gran format, per a esglésies. Una altra temàtica que va cultivar  va ser la de les escenes de gènere, on els protagonistes eren micos, un tipus de pintura que més tard va imitar en David Teniers el Jove. Un dels temes més típics d'aquest pintor són les Kunstkamer o Galeries d'art, en les quals retrata pinacoteques o sèries de quadres arrenglerats a la paret. En definitiva és un artista que pinta col·leccions d'art, que esdevenen un testimoniatge valuós sobre el col·leccionisme d'art d'aquell temps.

Però aquest no és el cas del quadre que comentarem a continuació, el qual s’emmarca en el primer tipus d'obres: una al·legoria moralitzant on els personatges són la Mort, un prestador i un home pobre.

En aquesta escena, densament al·legòrica, la Mort s'acosta al ric usurer tocant el violí. El peu dret de l'escanyapobres es recolza en un rellotge de sorra, simbolitzant el pas del temps i que ja arriba el moment de despedir-se definitivament.

El violí pot tenir aquí diversos significats. Un d'ells podria ser que en música s'evitava el "tríton" (que significa un interval de tercera format per tres tons en lloc de dos tons i un semitò) el so resultant era considerat desagradable a l'oïda. De fet, se l'anomenava "diabolus musicae" o "diabolus in musica" ('Diable de / en la música').

Quan la mort s'apropa tocant aquest "tríton", el prestador li mostra la cama allargant-la, donant a entendre que pateix gota. La gota era molt freqüent entre les classes altes de la societat dels segles XVI-XVII, que menjaven carn i caça de forma immoderada per ostentar la seva potència econòmica. Només cal recordar la gota de l'emperador Carles V, al que ja ens vam referir en una altra de les entrades del blog per la seva dieta inadequada.



L'usurer assenyala la seva cama embenada i inflada per la gota a la Mort que, recolzada en un rellotge de sorra (símbol del temps de vida que tots tenim assignat) toca el seu estrident violí, com una senyal de la brusca i
desagradable interrupció de la vida de luxe i plaer del ric personatge.



La gota és una forma d'artritis comuna i complexa en la que es forma un important dipòsit de cristalls d'urat monosòdic (sal derivada de l'àcid úric) en diferents parts del cos. Els microcristalls es dipositen especialment a les articulacions, i als ronyons. Quan hi ha una acumulació de cristalls d'urat a les articulacions, provoquen la inflamació i el dolor intens d'un atac de gota. El símptoma clínic més característic és l'aparició d'atacs sobtats d'artritis, especialment a la nit. El dolor és molt intens i afecta sobretot de forma específica a l'articulació metatarsofalàngica del dit gros del peu.

La gota està causada per una hiperuricèmia (augment dels nivells d'àcid úric en sang). Encara que hi ha una clara predisposició genètica, la dieta és un dels factors més importants a tenir en compte. La ingesta excessiva d'alcohol o aliments rics en purines, com les carns vermelles, vísceres, peix blau o marisc, pot desencadenar les crisis de gota. El cos produeix àcid úric quan descompon les purines, que estan presents de forma natural a l'organisme, i que també es troben en certs aliments, com la carn vermella i les vísceres, com el fetge. Les begudes alcohòliques, especialment la cervesa, i les begudes edulcorades amb sucre de fruites (fructosa), també afavoreixen l'augment dels nivells d'àcid úric.




El prestador intenta subornar la Mort
amb joies i objectes d'alt valor econòmic. 


La combinació de música desagradable i dolor intens es contextualitza dins d'un simbolisme cristià, on la mort es presenta a un pobre (en el fons) i a un ric (el prestador), conversant amablement amb el primer mentre pertorba l'altre amb música molesta. Una nova lectura, en certa manera, de la paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer, en una escena que pot interpretar-se com un elaborat "memento mori" (recordatori de la mort) associat a la riquesa i a les malalties dels rics.



La Mort conversant amb el pobre,
al fons de l'escena


La pintura de Franken pren una malaltia, la gota, per representar de forma inequívoca al personatge de l'usurer: gras, ben vestit, en una casa plena d’objectes de valor i... amb gota, acusació indirecta de la seva immoderada i dispendiosa dieta. Aquí és òbvia la contraposició amb el pobre, a qui veiem al fons i que és presentat de forma una mica desdibuixada i esquemàtica. La Mort parla tranquil·lament amb el pobre, que poc hi té a perdre. Però causa temor al ric, que acostumat als plaers (entre ells els gastronòmics) es mostra molt més temorós de perdre-ho tot. La crua situació de la vida còmoda de l'opulent es simbolitza aquí amb el tríton estrident.   

Xavier Sierra Valentí




lunes, 7 de junio de 2021

El experimento de física y la dermatomiositis

versió catalana | versión española






Joseph Wright

Experimento con un pájaro 
en una bomba de aire
(1768)
 
Óleo sobre lienzo. 183 x 244 cm
National Gallery. Londres.
 


Hace unos años, en la revista Clinical Rheumatology apareció un artículo de Ashrafian (abril 2016) en el que se comentaba este cuadro que hoy nos ocupa, ya que en él aparece un personaje probablemente afecto de dermatomiositis.  

La pintura de Wright nos muestra el instante de una demostración científica sobre las propiedades del vacío. El cuadro - que ha sido considerado un hito artístico que refleja muy bien la época de la Ilustración y el comienzo de la difusión científica en la sociedad moderna - nos introduce en el ambiente de un experimento de física. 

El investigador muestra a los asistentes un frasco en el que ha introducido a una cacatúa. Se dispone a extraer el aire de su interior, mediante un aparato de succión. El experimento tiene como objetivo demostrar que con este sistema quedará tan poco oxígeno dentro del frasco, que la cacatúa morirá asfixiada. La escena tiene un cierto dramatismo, considerablemente acentuado por el ambiente creado por la luz de las velas, y captura el momento en el que el ave puede morir o vivir, dependiendo de la acción del científico. 

Los personajes del grupo muestran la máxima atención. A la izquierda aparecen dos jóvenes enamorados, y a la derecha un padre intentando consolar a sus hijas, que no pueden soportar la visión de la muerte del pájaro. Es precisamente este personaje - el padre - el que muestra una erupción cutánea compatibles con las lesiones que afectan a la piel en los casos de dematomiositis. Sus párpados presentan un cierto tinte violáceo claro (eritema heliotropo) y son evidentes las lesiones eritematosas de la cara. Incluso en los dedos de la mano, con la que rodea los hombros de una de sus hijas, podemos observar unas protuberancias rojas características. En definitiva, las lesiones cutáneas pueden corresponder al diagnóstico de dermatomiositis, una enfermedad inflamatoria crónica que cursa  con una miopatía (alteración del músculo con pérdida de fuerza muscular) y lesiones cutáneas. 


Detalle del cuadro con el personaje del padre mostrando lesiones
cutáneas que sugieren una presunta dermatomiositis


Lo que llama la atención es precisamente que en la época en la que Wright pintó este cuadro (1768), la dermatomiositis no estaba descrita todavía como una enfermedad, ni era reconocida por los médicos de la época. La dermatomiositis como transtorno sistémico inflamatorio neuromuscular fue descrito por primera vez Heinrich Unverricht, en 1891, más de un siglo más tarde. Las lesiones cutáneas de la dermatomiositis fueron perfiladas por las aportaciones de Jacobi (1906) y Petges y Cléjat (1926). Las lesiones de los nudillos de los dedos fueron descritas por el dermatólogo alemán Heinrich Adolf Gottron en 1931, 163 años después de haberse pintado el cuadro, y son conocidas actualmente como pápulas de Gottron.



Posibles pápulas de Gottron en los nudillos de los dedos del personaje
afecto de una enfermedad cutánea compatible con dermatomiositis


Según las conclusiones a las que llega Ashrafian, el autor del estudio ahora publicado, la representación de la enfermedad es tan clara y precisa en la pintura que permite afirmar la existencia de dermatomiositis en el personaje representado.

En este caso la mirada atenta de un pintor permitió darse cuenta de las lesiones cutáneas de esta enfermedad mucho antes de que fueran descritas por la ciencia médica.  


Bibliografía

Ashrafian H. Dermatomyositis in Joseph Wright's 1768 painting of the air pump experiment. Clin Rheumatol. 2016 Apr 29. 




 L'experiment de física i la dermatomiositis 






Joseph Wright

Experiment amb un ocell
en una bomba de aire
(1768)
 
Oli sobre tela. 183 x 244 cm
National Gallery. Londres. 



Fa uns anys, a la revista Clinical Rheumatology va sortir publicat un article signat per Ashrafian (abril 2016) en el que es comentava aquest quadre que avui portem aquí, ja que en ell hi apareix un personatge que probablement presenta alguns signes de patir una dermatomiositis.  

La pintura de Wright ens mostra l'instant d'una demostració científica sobre les propietats del buit. El quadre -que ha estat considerat una fita artística que reflecteix molt bé l'època de la Il·lustració i el començament de la difusió científica en la societat moderna- ens introdueix en l'ambient d'un experiment de física. L'investigador mostra als assistents un recipient en el que ha introduït una cacatua. Es disposa a extreure l'aire del seu interior, mitjançant un aparell de succió. L'experiment té com a objectiu demostrar que amb aquest sistema quedarà tan poc oxigen dins del flascó, que la cacatua morirà asfixiada. L'escena té un cert dramatisme, considerablement accentuat per l'ambient creat per la llum de les espelmes, i captura el moment en què l'au pot morir o viure, depenent de l'acció del científic. 

Els personatges del grup mostren atenció màxima. A l'esquerra apareixen dos joves enamorats, i a la dreta un pare intentant consolar a les seves filles, que no poden suportar la visió de la mort de l'ocell. És precisament aquest personatge -el pare- el que mostra una erupció cutània compatibles amb les lesions que afecten la pell en els casos de dermatomiositis. Les seves parpelles presenten un cert tint violaci clar (eritema heliotropi) i són evidents les lesions eritematoses de la cara. Fins i tot en els dits de la mà, amb la qual envolta les espatlles d'una de les seves filles, podem observar unes protuberàncies vermelles característiques. En definitiva, les lesions cutànies poden correspondre a la diagnosi de dermatomiositis, una malaltia inflamatòria crònica que cursa amb una miopatia (alteració del múscul amb pèrdua de força muscular) i lesions cutànies. 



Detall del quadre on es pot veure el personaje del pare amb
lesions cutànies que suggereixen una presunta dermatomiositis

El que crida l'atenció és precisament que en l'època en què Wright va pintar aquest quadre (1768), la dermatomiositis encara no estava descrita com una malaltia, ni era tampoc reconeguda pels metges de l'època. La dermatomiositis com a trastorn sistèmic inflamatori neuromuscular va ser descrita per primera vegada per Heinrich Unverricht, el 1891, més d'un segle més tard. Les lesions cutànies de la dermatomiositis van ser perfilades per les aportacions de Jacobi (1906) i Petges i Cléjat (1926). Les lesions dels artells dels dits van ser descrites pel dermatòleg alemany Heinrich Adolf Gottron el 1931, 163 anys després d'haver-se pintat el quadre, i són conegudes com pàpules de Gottron. 



Possibles pàpules de Gottron en els artells dels dits del personatge 
amb una malaltia cutània compatible amb una dermatomiositis



Segons les conclusions a què arriba Ashrafian, l'autor de l'estudi publicat recentment, la representació de la malaltia a la pintura és tan clara i precisa que permet afirmar l'existència de dermatomiositis en el personatge representat.

En aquest cas la mirada atenta d'un pintor va permetre que s'adonés de les lesions cutànies d'aquesta malaltia molt abans que fossin descrites per la ciència mèdica. 


Bibliografia

Ashrafian H. Dermatomyositis in Joseph Wright's 1768 painting of the air pump experiment. Clin Rheumatol. 2016 Apr 29.