Mostrando entradas con la etiqueta Cirugía. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cirugía. Mostrar todas las entradas

viernes, 20 de mayo de 2022

La curación de Tobías.

versió catalana | versión española







Bernardo Strozzi

La curación de Tobías

(1640-1644)

Óleo sobre lienzo 145 x 222 cm
Museo del Prado. Madrid




Uno de los temas más representados en los siglos XVI y XVII es el de la curación de Tobías. Aportamos aquí una de las diversas versiones que de este relato bíblico pintó el capuchino Bernardo Strozzi (1581-1644), también conocido con el sobrenombre de Il prete genovese. 

El tema fue tratado también por otros pintores de la época, entre los que debemos destacar a Rembrandt (1649). En todas estas obras se representa el tema bíblico de la curación de la ceguera de Tobit, el padre de Tobías. 



Jan Sanders van Hemessen: Tobías devuelve la vista a su padre (1555)


El libro de Tobías nos narra que Tobit fue deportado a Nínive en una de las ocasiones en que los judíos fueron expulsados de sus tierras. Tobit era muy religioso y practicaba estrictamente los preceptos y costumbres judías en el exilio. Un día, después de haber cavado una tumba, le cayó a Tobit excremento de gorrión en los ojos y le aparecieron unas manchas blancas en éstos, perdiendo la vista: 
“yo no sabía que arriba, en la pared, había unos gorriones; de pronto, su estiércol caliente cayó sobre mis ojos, produciéndome unas manchas blancas. Me hice atender por los médicos, pero cuantos más remedios me aplicaban, menos veía a causa de las manchas, hasta que me quedé completamente ciego (Tobías 2:10)”.
Tobit recurrió a muchos médicos, pero no hubo curación. Tobit quería morir y envió a su hijo Tobías a recuperar un dinero que había dejado encargado, acompañado de Azarías, bajo cuyo nombre se ocultaba el arcángel Rafael. En el viaje, Tobías encontró un pez en el río y su acompañante le dijo que le sacara la hiel, el corazón y el hígado, ya que eran remedios muy preciados. El camuflado arcángel le dijo a Tobías: 
"Úntale a tu padre los ojos con la hiel del pez y el remedió hará que las manchas blancas se contraigan y se le caerán como escamas de los ojos (Tobías 11:8)"
Al regresar del viaje, Tobías llevó a cabo el procedimiento que le había indicado su amigo y Tobit recuperó la visión. 

En el cuadro de Strozzi del Museo del Prado podemos ver a Tobías aplicando las vísceras del pez sobre los ojos. El padre presenta una cara de temor (reacción lógica de quien ve que le aplican algo en los ojos), aunque la postura de su mano es la de alguien que confía en lo que le están haciendo. 

Es de destacar también la presencia del ángel, que Strozzi pinta en todas sus versiones como pelirrojo. Es probable que la escasa incidencia de este color de pelo ayudara a identificarlo como un ser sobrenatural. En este caso la identificación del ángel como pelirrojo sería una excepción, ya que en general este color se identifica en la mayoría de casos con el mal o con el demonio. 

Es de destacar también la presencia de Ana, la mujer de Tobit, representada como una mujer de edad. El pintor plasma con gran fidelidad la piel senil, cubierta de finas arrugas, e incluso una dermitis ortoérgica en las manos, una condición habitual en las personas que mantienen sus manos sumergidas en agua mucho tiempo. 

¿Cuál podía ser la causa de la ceguera de Tobit? Según el relato bíblico podríamos plantear algunas hipótesis diagnósticas:

1. Leucomas bacterianos, secundarios a úlceras corneales bacterianas agudas 

2. Tracoma. Tal vez la hipótesis más verosímil sea la de la aparición de leucomas corneales y pannus secundario a un tracoma. Este tipo de infecciones, endémicas en esta zona, eran tratadas con sustancias irritantes, siendo utilizado este tipo de tratamientos hasta mitad del siglo XX, cuando fueron descubiertos el agente causante de la enfermedad y los antibióticos.

3. Cataratas seniles, una alteración de gran frecuencia a partir de los 65 años. En este caso la pérdida de visión no hubiera sido secundaria al cuadro de conjuntivitis bacteriana que probablemente sufrió después de caerle excremento en los ojos. 


Bernardo Carvallino (1616-1656): Curación de Tobías. 


A nuestro modo de ver, la hipótesis más probable es la del tracoma, una conjuntivitis crónica causada por Chlamydia trachomatis, y era una enfermedad endémica y muy frecuente en la zona y todavía más en tiempos antiguos. De todos modos, según datos de la OMS, el tracoma constituye todavía hoy un problema de salud pública endémico en 44 países (con una población estimada en riesgo de contraerlo de 136 millones de personas). El tracoma es la causa de la ceguera o la incapacidad visual de 1,9 millones de personas. La ceguera causada por el tracoma es irreversible. 

La infección se propaga mediante contacto personal (a través de las manos, las prendas de vestir o la ropa de cama) y por medio de moscas que han estado en contacto con secreciones oculares y nasales de personas infectadas. Cuando se producen episodios repetidos de la infección durante varios años, es posible que el borde del párpado haga frotar las pestañas contra el globo ocular, lo que provoca dolores así como daños permanentes en la córnea. 

Este tipo de infecciones, endémicas en la zona de Oriente Medio, eran tratadas antiguamente con sustancias irritantes, siendo utilizado este tipo de tratamientos hasta mitad del siglo XX, cuando fueron descubiertos el agente causante de la enfermedad y los antibióticos.

Actualmente, la estrategia de eliminación de la OMS (denominada SAFE por su acrónimo en inglés) se basa en la corrección quirúrgica para los casos de enfermedad avanzada, la administración de antibióticos para eliminar la infección por C. trachomatis, la limpieza facial y las mejoras ambientales para reducir la transmisión. La OMS se plantea como objetivo la erradicación del tracoma en 2030.  

*     *     *

Sin embargo, quiero dedicar un comentario también a las cataratas, ya que en el cuadro de Rembrandt se ve lo que parece una intervención oftalmológica de cataratas tal como se realizaba en el s. XVII y que probablemente inspiró al artista. El pintor holandés transforma la curación de Tobit en una operación de cataratas en la que Tobías, transformado en un cirujano oftálmico manipula una aguja de cirugía óptica, retratando con precisión la técnica quirúrgica del abatimiento de la catarata vigente en la Europa del s. XVII. En esta época, se consideraba que las cataratas provocaban un deterioro de la vista por exceso de humor melancólico o también por la caída de un humor que provenía del cerebro y el cual caía en forma de cataratas en los ojos. 

El término catarata fue creado por los médicos árabes, a partir del griego καταράκτης (katarates). Consta del prefijo κατὰ- (kata- = sobre, hacia abajo) y literalmente quiere decir "el que golpea hacia abajo". Por esto se empezó a usar para denominar a las cascadas. En el caso de la patología ocular, se querría aludir a que quien padece esta enfermedad ve borroso, como si mirara a través de una cortina de agua. 


Rembrandt: La curación de Tobías (1649) Galería Estatal de Stuttgart

El procedimiento quirúrgico había ya sido descrito en el texto médico indio Sushruta Samhita (s. III-IV d.C.), que incluía un capítulo llamado el Uttar Tantrum, en el que presentaba una clasificación muy detallada de diversas enfermedades de los ojos, con descripciones de enfermedades de los párpados, pestañas, conjuntiva, cataratas y traumatismos. 


Rembrandt: El abatimiento de la catarata. 


En este texto también hay una detallada descripción de la técnica quirúrgica de las cataratas, consistente en introducir una aguja por la parte temporal de la esclerótica luxando el cristalino, que tras desprenderse, caía a la cámara vítrea. La eliminación del cristalino, que se había vuelto opaco, permitía el paso de la luz y el paciente recuperaba parcialmente la visión. 


En el cuadro de Rembrandt, la postura de Tobías es la que adoptaban los cirujanos de la época cuando intervenían las cataratas (Tomado de: Güemez-Sandoval, E. Tobías cura a su padre. Rev. Mex. Oftalmol. 2011, 85, 119-123. 


Un detalle importante en la imagen de Rembrandt es que se observa a Tobías localizado por detrás de la cabeza de Tobit, y que es la posición que ocupa el oftalmólogo generalmente durante la cirugía. Probablemente Rembrandt había sido asesorado por el cirujano de Amsterdam Jakob van Meeken (1611-1666). Van Meerken  había sido uno de los discípulos del Dr. Tulp (inmortalizado por Rembrandt en La lección de Anatomía) y escribió un libro en donde muestra el arte de la cirugía en el siglo XVII. Es probable que (quizás a través de Van Meerken), Rembrandt conocía también dos libros en donde estaba descrita la técnica quirúrgica de las cataratas: Medecynboek, escrito por Oswald Gabelkowek (traducido al holandés por el médico Utrecht Karen); y  Ophthalmoduleia (que podríamos traducir por Servicio de los ojos), del cirujano alemán Georg Bartisch (1535-1606), que fue publicado en Dresde en 1583, y se puede considerar el primer atlas de oftalmología, al contener una iconografía clara y precisa que muestra la enfermedad ocular, la metodología quirúrgica y el instrumental necesario.

La operación de cataratas se extendió por Europa en el s. XVII y Rembrandt nos deja, de forma indirecta, un testimonio de como se realizaba. 


Matthis Stohmer: Tobías cura a su padre (1640) Colección Longhi. Roma.


___________________________________



La curació de Tobies






Bernardo Strozzi

La curació de Tobies

(1640-1644)

Oli sobre tela 145 x 222 cm
Museo del Prado. Madrid




Un dels temes més representats als segles XVI i XVII és el de la curació de Tobies. Aportem aquí una de les diverses versions d'aquest relat bíblic que va pintar el caputxí Bernardo Strozzi (1581-1644), també conegut amb el sobrenom d'Il prete genovese.

El tema va ser tractat també per altres pintors de l'època, entre els quals cal destacar Rembrandt (1649). En totes aquestes obres es representa el tema bíblic de la curació de la ceguesa de Tobit, el pare de Tobies.


Jan Sanders van Hemessen: Tobies retorna la vista al seu pare (1555)


El llibre de Tobies ens narra que Tobit va ser deportat a Nínive en una de les ocasions en què els jueus van ser expulsats de les terres. Tobit era molt religiós i a l'exili practicava estrictament els preceptes i costums jueus. Un dia, després d'haver cavat una tomba, li va caure un excrement de pardal als ulls i li van aparèixer unes taques blanques, perdent així la vista: 
"jo no sabia que a dalt, a la paret, hi havia uns pardals; de sobte, els seus fems calents van caure sobre els meus ulls, produint-me unes taques blanques. Em vaig fer atendre pels metges, però com més remeis m'aplicaven, menys veia a causa de les taques, fins que em vaig quedar completament cec" (Tobies 2:10).
Tobit va recórrer a molts metges, però va aconseguir guarir-se. Tobit volia morir i va enviar el seu fill Tobies a recuperar uns diners que havia deixat encarregat, acompanyat d'Azaries, sota el nom del qual s'ocultava l'arcàngel Rafael. En el viatge, Tobies va trobar un peix al riu i el seu acompanyant li va dir que li tragués la fel, el cor i el fetge, ja que eren remeis molt preuats. L’arcàngel camuflat li va dir a Tobies:
"Unta els ulls del teu pare amb la gel del peix i el remei farà que les taques blanques s'encongeixin i li cauran dels ulls, com si fòssin escates " (Tobies 11:8)
En tornar del viatge, Tobies va dur a terme el procediment que li havia indicat el seu amic i Tobit va recuperar la visió.

Al quadre de Strozzi del Museu del Prado podem veure Tobies aplicant les vísceres del peix sobre els ulls. El pare presenta una cara de temença (reacció lògica de qui veu que li apliquen alguna cosa als ulls), encara que la postura de la mà és la d'algú que confia en allò que li estan fent.

Cal destacar també la presència de l'àngel, que Strozzi pinta en totes les seves versions com a pèl-roig. És probable que l'escassa freqüència d'aquest color de cabells indiqués que es tractava d'un ésser sobrenatural. En aquest cas, la identificació de l'àngel com a pèl-roig seria una excepció, ja que en general aquest color s'identifica en la majoria de casos amb el mal o amb el dimoni.

També cal destacar la presència d'Anna, la dona de Tobit, representada com una dona d'edat. El pintor plasma amb gran fidelitat la pell senil, coberta de fines arrugues, i fins i tot una dermitis ortoèrgica a les mans, una patologia que es veu sovint entre les persones que mantenen les mans submergides en aigua durant molt de temps.

Quina podia ser la causa de la ceguesa de Tobit? Segons el relat bíblic podríem plantejar algunes hipòtesis diagnòstiques:
1. Leucomes bacterians, secundaris a úlceres corneals bacterianes agudes.
2. Tracoma. Potser la hipòtesi més versemblant és la de l'aparició de leucomes corneals i pannus secundari a un tracoma. Aquest tipus d'infeccions, endèmiques en aquesta zona, eren tractades amb substàncies irritants, i aquest tipus de tractaments eren utilitzats fins a meitat del segle XX, quan van ser descoberts l'agent causant de la malaltia i els antibiòtics.
3. Cataractes senils, una alteració molt freqüent a partir dels 65 anys. En aquest cas la pèrdua de visió no seria secundària al quadre de conjuntivitis bacteriana que probablement va patir després de caure-li l’excrement als ulls.



Bernardo Carvallino (1616-1656): Curació de Tobies. 

 

Al nostre parer, la hipòtesi més probable és la del tracoma, una conjuntivitis crònica causada per Chlamydia trachomatis, i era una malaltia endèmica i molt freqüent a la zona i encara més en temps antics. De totes maneres, segons dades de l'OMS, el tracoma constitueix encara avui un problema de salut pública endèmic a 44 països (amb una població estimada en risc de contraure'l de 136 milions de persones). El tracoma és la causa de la ceguesa o la incapacitat visual de 1,9 milions de persones. La ceguesa causada pel tracoma és irreversible.

La infecció es propaga mitjançant contacte personal (a través de les mans, les peces de roba o la roba de llit) i per mitjà de mosques que han estat en contacte amb secrecions oculars i nasals de persones infectades. Quan es produeixen episodis repetits de la infecció durant diversos anys, és possible que la vora de la parpella fregui les pestanyes contra el globus ocular, fet que provoca dolors així com danys permanents a la còrnia.

Aquest tipus d'infeccions, endèmiques a la zona de l'Orient Mitjà, eren tractades antigament amb substàncies irritants, i aquest tipus de tractaments eren usats fins a la meitat del segle XX, quan van ser descoberts tant l'agent causant de la malaltia com els antibiòtics.

Actualment, l'estratègia d'eradicació de l'OMS (anomenada SAFE pel seu acrònim en anglès) es basa en la correcció quirúrgica per als casos de malaltia avançada, l'administració d'antibiòtics per eliminar la infecció per C. trachomatis, la higiene facial i les millores ambientals per reduir la transmissió. L'OMS es planteja com a objectiu l'eradicació del tracoma el 2030.
  

*     *     *


Tot i això, vull dedicar un comentari també a les cataractes, ja que en el quadre de Rembrandt es veu el que sembla una intervenció oftalmològica de cataractes tal com es realitzava al s. XVII i que, probablement, va inspirar l'artista. El pintor holandès transforma la curació de Tobit en una operació de cataractes en què Tobies, transformat en un cirurgià oftàlmic manipula una agulla de cirurgia òptica, retratant amb precisió la tècnica quirúrgica de l'abatiment de la cataracta vigent a l'Europa del s. XVII. En aquesta època, es considerava que les cataractes provocaven un deteriorament de la vista per excés d'humor malencònic o també per la caiguda d'un humor que provenia del cervell i que queia en forma de cataractes sobre els ulls.

El terme cataracta va ser creat pels metges àrabs, a partir del grec καταράκτης (katarates). Consta del prefix κατὰ- (kata- = sobre, cap avall) i literalment vol dir "el que colpeja cap avall". Per això es va començar a utilitzar per anomenar les cascades. En el cas de la patologia ocular, es voldria al·ludir al fet que qui pateix aquesta malaltia veu borrós, com si mirés a través d'una cortina d'aigua.


Rembrandt: La curació de Tobies (1649) Galeria Estatal de Stuttgart


El procediment quirúrgic ja havia estat descrit al text mèdic indi Sushruta Samhita (s. III-IV dC), que incloïa un capítol anomenat l'Uttar Tantrum, en el qual presentava una classificació molt detallada de diverses malalties dels ulls, amb descripcions de malalties de les parpelles, pestanyes, conjuntiva, cataractes i traumatismes.


Rembrandt: L'abatiment de la cataracta. 


En aquest text també hi ha una descripció detallada de la tècnica quirúrgica de les cataractes, consistent a introduir una agulla per la part temporal de l'escleròtica luxant el cristal·lí, que després de desprendre's, queia a la cambra vítria. L'eliminació del cristal·lí, que s'havia tornat opac, permetia el pas de la llum i el pacient recuperava parcialment la visió.  


Al quadre de Rembrandt, la postura de Tobies és la típica 
dels cirurgians de l'època quan intervenien les cataractes 
(Font: Güemez-Sandoval, E. Tobías cura a su padre. 
Rev. Mex. Oftalmol. 2011, 85, 119-123) 


Un detall important a la imatge de Rembrandt és que s'observa Tobies situat darrere del cap de Tobit, i que és la posició que ocupa l'oftalmòleg generalment durant la cirurgia. Probablement Rembrandt havia estat assessorat pel cirurgià d'Amsterdam Jakob van Meeken (1611-1666). Van Meerken havia estat un dels deixebles del Dr. Tulp (immortalitzat per Rembrandt a "La lliçó d'Anatomia") i va escriure un llibre on mostra l'art de la cirurgia al segle XVII. És probable que (potser a través de Van Meerken), Rembrandt coneixia també dos llibres on estava descrita la tècnica quirúrgica de les cataractes: "Medecynboek", escrit per Oswald Gabelkowek (traduït a l'holandès pel metge Utrecht Karen); i "Ophthalmoduleia" (que podríem traduir per Servei dels ulls), del cirurgià alemany Georg Bartisch (1535-1606), que va ser publicat a Dresden el 1583, i es pot considerar el primer atles d'oftalmologia, en contenir una iconografia clara i precisa que mostra la malaltia ocular, la metodologia quirúrgica i l’instrumental necessari.

L'operació de cataractes es va estendre per Europa al s. XVII i Rembrandt ens deixa, de manera indirecta, un testimoni de com es realitzava.


Matthis Stöhmer: Tobies guareix a son pare (1640) Col·lecció Longhi. Roma.







miércoles, 18 de mayo de 2022

Dupuytren y la retracción palmar

versió catalana | versión española






Escuela francesa

Guillaume Dupuytren 

(s. XIX) 

Óleo sobre lienzo
Museo de Historia de la Medicina 
París





Guillaume Dupuytren (1777-1835) fue uno de los cirujanos más prestigiosos de Francia. Se había formado con Corvisart y Boyer en la Charité, con Pinel en la Salpêtrière, y con Cuvier en el Jardin des plantes. Siendo estudiante ganó el puesto de disector anatómico en el que tuvo de ayudantes a Laennec y Bayle (1795). 

Dupuytren mostró un extraordinario interés en la Anatomía y la Anatomía Patológica, convencido que el conocimiento anatómico era indispensable tanto para la Medicina como para la Cirugía y dedicó una importante suma para la creación de una cátedra de Anatomía Patológica. Sin embargo su legado no era suficiente y fue convencido por el rector Orfila para que la dedicara a la creación de un museo de Anatomía Patológica, ya que Dupuytren había reunido una gran colección de piezas patológicas que después acabarían formando el Museo Dupuytren. 

Fue el primer cirujano en conseguir extirpar el maxilar inferior, drenar con éxito un absceso cerebral y también el primero en describir claramente la patología de la dislocación congénita de cadera. Modificó la clasificación gradual de las quemaduras e ideó la cirugía para el cáncer cervical y la creación de un ano artificial, basándose en los trabajos previos de John Hunter. 

De carácter ambicioso y muy dado a las intrigas,  estuvo obsesionado por ocupar los más altos cargos. Así, ganó la cátedra  de cámara de Luis XVIII -que le concedió el título de barón- y de Carlos X. 




Se dedicó luego a la cirugía, llegando a ser profesor de cirugía en 1812. Poco después ocupó también el cargo de cirujano jefe del Hôtel-Dieu (1815). Fue elegido miembro de la Academia de las Ciencias en 1825.

De carácter ambicioso y muy dado a las intrigas,  estuvo obsesionado por ocupar los más altos cargos. Su acendrado monarquismo fue recompensado por Luis XVIII, que le concedió el título de barón (1816). Acumuló una inmensa fortuna, de más de 3 millones de francos, dedicando un tercio de ella a financiar al rey exiliado Carlos X. Fue primer cirujano en tiempos de Luis XVIII y de Luis Felipe, del que fue también médico privado, así como de su sucesor, Luis XVIII. 



Operación de cataratas realizada por Guillaume Dupuytren (1777-1835) 

en presencia del rey Carlos X (1757-1836) en el Hôtel-Dieu



Dupuytren introdujo muchos progresos quirúrgicos. Fue el primer especialista en conseguir extirpar el maxilar inferior, drenar con éxito un absceso cerebral y también el primero en describir claramente la patología de la dislocación congénita de cadera. Modificó la clasificación gradual de las quemaduras e ideó la cirugía para el cáncer cervical y la creación de un ano artificial, basándose en los trabajos previos de John Hunter. 



Evolución de la retracción palmar de Dupuytren (síndrome de Dupuytren) 


Pero se le recuerda especialmente por haber descrito la enfermedad de Dupuytren, una contractura de la palma de la mano que suele aparecer en edades avanzadas de la vida. La fibrosis afecta al tejido subcutáneo de la palma de la mano, formándose nudos de tejido debajo de la piel que eventualmente crean un cordón grueso que causa la retracción permanente de uno o varios dedos, provocando una posición de flexión forzada. Los dedos afectados (generalmente el cuarto y quinto dedo) no se pueden estirar por completo, quedando a veces la extremidad incapacitada, complicando las actividades diarias, como colocar las manos en los bolsillos, ponerse guantes o dar la mano. 


Dupuytren también introdujo diversas técnicas quirúrgicas para corregir la retracción palmar que lleva su nombre. 


___________________________________



Dupuytren i la retracció palmar






Escola francesa

Guillaume Dupuytren 

(s. XIX) 

Oli sobre tela
Museu d'Història de la Medicina 
París



Guillaume Dupuytren (1777-1835) fou un dels cirurgians més prestigiosos de França. S'havia format amb Corvisart i Boyer a la Charité, amb Pinel a la Salpêtrière, i amb Cuvier al Jardin des plantes.


Dupuytren va mostrar un interès extraordinari per l'anatomia i l'anatomia patològica, convençut de que el coneixement anatòmic era indispensable tant per a la medicina com per a la cirurgia. Encara d'estudiant va guanyar el lloc de dissector anatòmic en el que va tenir d'ajudants a Laennec i Bayle (1795). Més tard va anar reunint una gran col·lecció de peces patològiques que després formarien part del que arribaria a ser el Museu Dupuytren.




Posteriorment es va dedicar a la cirurgia, arribant a ser professor de cirurgia el 1812. Poc després també va ocupar el càrrec de cap de cirurgia de l'Hôtel-Dieu (1815). I el 1825 va ser elegit membre de l'Acadèmia de les Ciències.


De caràcter ambiciós i molt donat a les intrigues, estava obsessionat per ocupar els càrrecs més alts. El seu radical monarquisme va ser recompensat per Lluís XVIII, que li va concedir el títol de baró (1816). Va acumular una immensa fortuna, de més de 3 milions de francs, dedicant-ne un terç a finançar l'exili del rei Carles X. Va ser primer cirurgià en temps de Lluís XVIII i Lluís Felip, de qui fou metge privat, així com també del seu successor, Lluís XVIII.



Operació de cataractes realitzada per Guillaume Dupuytren (1777-1835) 

en presència del rei Carles X (1757-1836) a l'Hôtel-Dieu



Dupuytren va introduir molts progressos quirúrgics. Va ser el primer especialista que va aconseguir extirpar el maxil·lar inferior, drenar amb èxit un abscés cerebral i també el primer a descriure clarament la patologia de la dislocació congènita de maluc. Va modificar la classificació gradual de les cremades i va idear la cirurgia per al càncer cervical i la creació d'un anus artificial, basant-se en els treballs previs de John Hunter.



Evolució de la retracció palmar de Dupuytren (síndrome de Dupuytren)



Però se'l recorda especialment per haver descrit la malaltia de Dupuytren, una contractura del palmell de la mà que sol aparèixer en edats avançades de la vida. La fibrosi afecta el teixit subcutani del palmell de la mà, formant-se nusos de teixit sota la pell que eventualment creen un cordó gruixut que causa la retracció permanent d'un o diversos dits, provocant una posició de flexió forçada. Els dits afectats (generalment el quart i cinquè dit) no es poden estirar del tot, quedant de vegades l'extremitat incapacitada, complicant les activitats diàries, com col·locar les mans a les butxaques, posar-se guants o donar la mà.


Dupuytren també va introduir diverses tècniques quirúrgiques per corregir la retracció palmar que porta el seu nom.



miércoles, 2 de marzo de 2022

Laparotomía

 versió catalana | versión española


 



Vicente Castell Domenech 

Laparotomía 

(1898)
 
Óleo sobre lienzo  200 x 282 cm

Museo de Bellas Artes de Castellón  


La pintura que vamos a comentar es obra de Vicente Castell Domenech (1871-1934) y fue galardonada con la medalla de bronce del Ayuntamiento de Barcelona en 1898. Castell fue un dibujante y pintor de Castelló de la Plana, que destacó como pintor costumbrista y también como retratista de personalidades. 


Vicente Castell Domenech. Autorretrato (1906).  

La escena del cuadro que encabeza estas líneas representa un acto quirúrgico, realizado a finales del s. XIX. Concretamente una laparotomía, una técnica que consiste en la apertura y exploración quirúrgica de los órganos abdominales y pélvicos con objeto de diagnosticar enfermedades no precisables por otros métodos. Se realiza con frecuencia en casos como abscesos pélvicos, endometriosis, salpingitis, cáncer de ovario, embarazo ectópico, adherencias, o bridas cicatriciales, etc. 

Si observamos detenidamente este cuadro podemos hacernos una idea de como se practicaban las laparotomías en aquel tiempo. 


Dr. Manuel Candela 

Podemos identificar a algunos personajes. El cirujano protagonista del cuadro era el Dr. Manuel Candela, y a su derecha el Dr. Cogollos. El único asistente que aparece sentado es el anestesista y a su izquierda encontramos, al primer ayudante, el Dr. Ramón Gómez Ferrer. El instrumentista es el Dr. López Sancho.  

El Dr. Manuel Candela Pla (1847-1919) fue el creador del Instituto Ginecológico Candela, primera institución asistencial valenciana de esta especialidad, por lo que se le considera uno de los fundadores de la tocoginecología en Valencia, llegando a ser rector de la Universidad de esta ciudad. Por su parte el Dr. Ramón Gómez Ferrer (1862-1924) fue un destacado profesor, ocupando la cátedra de Pediatría de la universidad valenciana. 



Busto de Ramón Gómez Ferrer (1862-1924)


La pintura se erige en este caso en un fiel testimonio de la historia de la medicina. Así, la luz de la escena es la luz natural, la que entra por la ventana, y no se recurre a ningún foco de luz artificial, como suele hacerse en la actualidad. La estancia no parece un quirófano, sino una sala de curas de un hospital. 

Los médicos llevan batas, probablemente las mismas que usaban para pasar consulta o en otros menesteres cotidianos. Uno de ellos se ha colocado encima una especie de delantal. Las batas son todas de color blanco: las batas quirúrgicas de color no se usarían hasta después de la II Guerra Mundial. Otro personaje presencia la escena vestido con  ropa de calle. No es descartable que tal vez sea el médico de familia del paciente. 

Ninguno de los médicos lleva guantes de cirugía. Es lógico, ya que la pintura es de 1898 y los guantes de cirugía no se introdujeron en la práctica quirúrgica hasta principios del s. XX. Tampoco llevan gorros ni mascarillas, elementos que todavía tardaron algunas décadas más en usarse en las intervenciones quirúrgicas. 

Los médicos son todos varones. No es de extrañar. Aunque en este tiempo algunas mujeres ya se habían licenciado en Medicina, todavía constituían una excepción y generalmente ejercían la profesión en consultorios privados, no en hospitales. Tampoco aparece ninguna enfermera, ya que igualmente eran muy escasas. La incorporación de esta profesión a la atención hospitalaria no se comenzó a generalizar hasta la I Guerra Mundial. En cambio aparece, en un rincón una monja. La mayoría de hospitales estaban regentados por estas religiosas y su participación en las diversas actuaciones médicas era frecuente, aunque secundaria, como puede intuirse en la pintura. 

El instrumental médico es bastante escueto. Apenas un carro de curas con escaso instrumental y algunos instrumentos en las manos de dos o tres médicos. También sorprende la falta de gasas, antisépticos, etc. 

El campo operatorio parece simplemente limitado por las sábanas que han sido apartadas. No parece que haya una esterilidad total de la zona. Tampoco se aprecian restos de antisépticos sobre la piel de la paciente.  

El anestesista, Dr. López Sancho, está tomando el pulso a la paciente, al tiempo que observa su cara, para valorar los efectos de la anestesia. El uso de sustancias anestésicas era ya habitual en las intervenciones quirúrgicas de la época (había sido introducida en 1848). 

En resumen pues, esta es una buena muestra de como la pintura (o en su caso la fotografía) pueden documentar las prácticas médicas de la época.  

___________________________________



Laparotomia


 



Vicent Castell Domenech 

Laparotomia 

(1898)
 
Oli sobre tela  200 x 282 cm

Museu de Belles Arts de Castelló  




La pintura que comentarem és obra de Vicent Castell Domènech (1871-1934) i va ser guardonada amb la medalla de bronze de l'Ajuntament de Barcelona l’any 1898. Castell va ser un dibuixant i pintor de Castelló de la Plana, que va destacar com a pintor costumista i també com a retratista de personalitats.


Vicent Castell Domènech. Autorretrat (1906).  


L'escena del quadre que encapçala aquestes línies representa un acte quirúrgic, dut a terme a finals del segle XIX. Concretament una laparotomia, una tècnica que consisteix en l'obertura i l'exploració quirúrgica dels òrgans abdominals i pèlvics a fi de diagnosticar malalties que no es podien precisar per altres mètodes. Es realitza amb freqüència en casos com abscessos pèlvics, endometriosi, salpingitis, càncer d'ovari, embaràs ectòpic, adherències, o brides cicatricials, etc.

Si observem detingudament aquest quadre podem fer-nos una idea de com es practicaven les laparotomies en aquell temps.


Dr. Manuel Candela 


Podem identificar-hi alguns personatges. El cirurgià protagonista del quadre era el Dr. Manuel Candela, i a la seva dreta, el Dr. Cogollos. L'únic assistent que apareix assegut és l'anestesista i a la seva esquerra hi trobem el primer ajudant, el Dr. Ramón Gómez Ferrer. L'instrumentista és el Dr. López Sancho.

El Dr. Manuel Candela Pla (1847-1919) va ser el creador de l’Institut Ginecològic Candela, la primera institució assistencial valenciana d'aquesta especialitat, per la qual cosa se'l considera un dels fundadors de la tocoginecologia a València, arribant a ser rector de la Universitat d’aquesta ciutat. Per la seva banda, el Dr. Ramón Gómez Ferrer (1862-1924) va ser un destacat professor, ocupant la càtedra de Pediatria de la universitat valenciana.


Bust de Ramon Gómez Ferrer (1862-1924)


La pintura s'erigeix en aquest cas en un testimoni fidel de la història de la medicina. Així, la llum de l'escena és la llum natural que entra per la finestra, i no es recorre a cap focus de llum artificial, com se sol fer actualment. L'estada no sembla un quiròfan sinó una sala de cures d'un hospital.

Els metges porten bates, probablement les mateixes que feien servir per passar consulta o per altres tasques quotidianes. Un d'ells s'ha col·locat a sobre una mena de davantal. Les bates són totes de color blanc: les bates quirúrgiques de color no es van començar a utilitzar fins després de la II Guerra Mundial. Un altre personatge presencia l'escena vestit amb roba de carrer. No es descarta que potser sigui el metge de família de la pacient.

Cap dels metges no porta guants de cirurgia. És lògic, ja que la pintura és del 1898 i els guants de cirurgia no es van introduir a la pràctica quirúrgica fins a principis del segle XX. Tampoc no porten gorres ni màscares, elements que encara van trigar algunes dècades més a usar-se en les intervencions quirúrgiques.

Els metges són tots homes. No és estrany. Encara que en aquest temps algunes dones ja s'havien llicenciat en Medicina, encara constituïen una excepció i generalment exercien la professió a consultoris privats, no a hospitals. Tampoc no hi apareix cap infermera, ja que també eren molt escasses. La incorporació d'aquesta professió a l'atenció hospitalària no va començar a generalitzar-se fins a la I Guerra Mundial. En canvi, en un racó, hi veiem una monja. La majoria d'hospitals estaven regentats per aquestes religioses i la seva participació en les actuacions mèdiques era freqüent, encara que secundària, com es pot intuir a la pintura.

L'instrumental mèdic és força escarit. Hi ha un carro de cures amb escàs instrumental i alguns instruments a les mans de dos o tres metges. També sorprèn la manca de gases, antisèptics, etc.

El camp operatori sembla simplement limitat pels llençols que han estat apartats. No sembla que hi hagi una esterilitat total de la zona. Tampoc no s'aprecien restes d'antisèptics a sobre la pell de la pacient.

L'anestesista, Dr. López Sancho, està prenent el pols a la pacient, alhora que observa la seva cara, per valorar els efectes de l'anestèsia. L'ús de substàncies anestèsiques ja era habitual en les intervencions quirúrgiques de l'època (havia estat introduïda el 1848).

En resum doncs, aquesta és una bona mostra de com la pintura (o si escau la fotografia) poden documentar les pràctiques mèdiques de l'època.