Josep Bofill Una porta a la salut (1998) Acero cortén y resina |
Josep Bofill Moliné (Barcelona, 1942) es un escultor y pintor catalán, hijo del también escultor y pintor barcelonés Josep Bofill Herrero y nieto de Antoni Moliné Sibil pesebristas de renombre internacional y creadores de la Escuela Catalana de Belenismo.
Tras estudiar en la Lonja, la escuela de Artes y oficios de Barcelona, realiza diversos trabajos como diseñador, escultor (a partir de 1983) y pintor (a partir de 1994) obteniendo diversos premios y exponiendo su obra en varios museos.
Bofill desarrolla un lenguaje muy personal, marcadamente escenográfico y caracterizado por su constante investigación con las nuevas formas y tecnologías, aunando la belleza estética con un profundo contenido filosófico. La condición humana adquiere así una vital importancia.
Con el transcurso del tiempo, los personajes representados en sus obras van siendo despojados de la identidad cultural que se podía apreciar en las primeras obras. El ser humano aparece cada vez más robotizado, desintegrándose progresivamente. Su perfil se va liberando de la masa corpórea, dejando sólo pequeñas referencias a su corporeidad.
En la obra de Bofill podemos distinguir diversas etapas:
1981-1983: Predomina el carácter evocativo de las piezas reseñadas junto con el concepto de espacio, el del tiempo, ligado a circunstancias y personas vinculadas a la intimidad del mismo artista.
1982-1985: Bofill se plantea agitar la figura humana como estudio de los ritmos y de la dinámica de actitudes y gestos propios de la danza, y procura la significación representativa y la trascendencia simbólica que le son habituales.
1985-1988: La noción del tiempo pasa a ocupar un lugar preeminente y frontal ya que su protagonismo es abordado abiertamente. Se trata de una noción existencialista que Bofill enlaza con raíces propias anteriores de cariz más romántico y costumbrista.
1987-1989, Estilizaciones: En esta etapa se integran una serie de figuras que se subdividen en dos grupos: los "Alados" y los "hombres-maletín", que representan la aparición de una plástica de carácter intensamente lúdico. Este carácter no figura solamente en la especial significación entre la caricatura moral y la metáfora festiva, sino en la propia adaptación matérica y formal de su índole significativa, mediante una factura irónica.
1989-1990: En las obras de esta época plantea el drama existencial vivido por el hombre. La sátira o la crítica social más o menos humorística se confronta con la impotencia del hombre ante los enigmas que su destino plantea.
1990-2008, Composiciones Mixtas y Concentraciones: En esta etapa se persigue la cohesión del cuerpo humano con la forma abstracta. Aparecen grupos y multitudes perdidas en espacios inciertos, situados de forma aleatoria, que reflejan así la soledad y la individualidad de las concentraciones sociales contemporáneas.
2008-2017, Atmósferas : El ser humano se encuentra enmarcado dentro de un espacio, jugando con la luz y confiriéndole un marcado sentido enigmático.
2017-2018, Entrelazados : Etapa que representa un cambio en el concepto de la figuración dejando de ser una masa sólida y utilizando el alambre para dar forma y volumen a un espacio, creando imágenes etéreas y sutiles.
2018-2020, Líneas y Perfiles: El alejamiento de la masa corpórea llega a ser tal que la figura humana se representa con líneas, en forma de perfiles o insinuaciones, que dan la posibilidad de construir estructuras figurativas indefinidas. La indefinición posibilita la búsqueda imaginativa.
En la obra "Una porta a la salut" forma parte del párking del Hospital de la Vall d'Hebrón, dando así la bienvenida a quienes acceden al hospital. Está formado por una serie de siete cabezas desde una muy alterada hasta la más perfecta. Se simboliza así el paso de la enfermedad a la salud. El hombre enfermo llega al hospital y gracias a él y a los tratamientos que allí se le dispensan consigue salir sano, con la salud recobrada.
Una porta a la salut
Josep Bofill Una porta a la salut (1998) Acer i resina |
Josep Bofill i Moliné (Barcelona, 1942) és un escultor i pintor català, fill del també escultor i pintor barceloní Josep Bofill Herrero i nét d'Antoni Moliné Sibil, pessebristes de renom internacional i creadors de l'Escola Catalana de Pessebrisme.
Després d'estudiar a la Llotja, l'escola d'Arts i Oficis de Barcelona, realitza diversos treballs com a dissenyador, escultor (a partir del 1983) i pintor (a partir del 1994) obtenint diversos premis i exposant la seva obra a diferents museus.
Bofill desenvolupa un llenguatge molt personal, marcadament escenogràfic i caracteritzat per la seva constant investigació amb les noves formes i tecnologies, unint la bellesa estètica amb un profund contingut filosòfic. La condició humana adquireix una vital importància.
Amb el transcurs del temps, els personatges representats van sent desposseïts de la identitat cultural que es podia apreciar a les seves primeres obres. L'ésser humà apareix cada cop més robotitzat, desintegrant-se progressivament. El seu perfil es va alliberant de la massa corpòria, deixant només petites referències a la seva corporeïtat.
A l'obra de Bofill podem distingir-hi diferents etapes:
1981-1983: Predomina el caràcter evocatiu de les peces ressenyades juntament amb el concepte d’espai, de temps, lligat a circumstàncies i persones vinculades a la intimitat del mateix artista.
1982-1985: Bofill es planteja agitar la figura humana com a estudi dels ritmes i de la dinàmica d'actituds i gestos propis de la dansa, amb la significació representativa i la transcendència simbòlica que li són habituals.
1985-1988: La noció del temps passa a ocupar un lloc preeminent i frontal ja que el seu protagonisme és abordat obertament. Es tracta d'una noció existencialista que Bofill enllaça amb arrels pròpies anteriors de caire més romàntic i costumista.
1987-1989: Estilitzacions: En aquesta etapa s'integren una sèrie de figures que se subdivideixen en dos grups: els “Alats” i els “homes-maletí”, que representen l'aparició d'una plàstica de caràcter intensament lúdic. Aquest caràcter no només figura en l’especial significació entre la caricatura moral i la metàfora festiva, sinó en la pròpia adaptació matèrica i formal del seu caràcter significatiu, mitjançant una factura irònica.
1989-1990: A les obres d'aquesta època planteja el drama existencial viscut per l'home. La sàtira o crítica social més o menys humorística es confronten amb la impotència de l'home davant els enigmes que planteja el seu destí.
1990-2008: Composicions Mixtes i Concentracions: En aquesta etapa es persegueix la cohesió del cos humà amb la forma abstracta. Apareixen grups i multituds perdudes en espais incerts, situats de manera aleatòria, que reflecteixen així la solitud i la individualitat de les concentracions socials contemporànies.
2008-2017: Atmosferes: L'ésser humà es troba emmarcat dins d'un espai, jugant amb la llum i conferint-li un marcat sentit enigmàtic.
2017-2018: Entrellaçats: Etapa que representa un canvi en el concepte de la figuració deixant de ser una massa sòlida i utilitzant el filferro per donar forma i volum a un espai, creant imatges etèries i subtils.
2018-2020: Línies i Perfils: L'allunyament de la massa corpòria arriba a ser tan gran que la figura humana es representa amb línies, en forma de perfils o insinuacions, que donen la possibilitat de construir estructures figuratives indefinides. La indefinició possibilita la cerca imaginativa.
A l'obra "Una porta a la salut" forma part del pàrquing de l'Hospital de la Vall d'Hebron, donant així la benvinguda als que accedeixen a l'hospital. Està format per una sèrie de set caps, des del més alterat fins al més perfecte. Es simbolitza així el pas de la malaltia a la salut. L'home malalt arriba a l'hospital i gràcies a aquest i als tractaments que allà se li dispensen aconsegueix sortir sa, amb la salut recobrada.
