El hospital de leprosos de Barcelona

versió catalana | versión española

 

Ábside de la capilla del  Hospital de Leprosos (s. XII)  Arquitectura Barcelona

Durante los s. XIII y XIV la lepra fue una enfermedad de alta incidencia en Europa. El miedo a contagiarse y la existencia de pasajes bíblicos que recomendaban el aislamiento de estos enfermos causó una gran marginación. Los leprosos eran apartados de la comunidad y vivían de la mendicidad, advirtiendo de su paso con una campanilla, o permanecían recluidos en leproserías. En 1244 había unos 19.000 lazaretos en toda Europa.

En Barcelona había una leprosería, probablemente la más importante de Cataluña, en la plaza del Padró. Este hospital, fue el único que no se reunió con los otros pequeños hospitales de la ciudad en el Hospital de la Santa Cruz (1401), aunque estaba administrativamente vinculado. Actualmente el lazareto ha desaparecido y sólo queda la capilla.

La fachada de la capilla del hospital de leprosos, en la plaça del Padró. 

En sus inicios la leprosería estaba en las afueras de la ciudad, en una zona de huertos y viñedos en la confluencia de las calles Hospital y del Carme. Éste era el cruce de dos caminos importantes ya desde la época romana, que llegaban a Barcelona a través de las puertas de Boqueria y Ferrissa. Como todos los hospitales medievales, la leprosería de Barcelona era muy pequeña, con una capacidad de unos 4-5 pacientes de origen geográfico y social diferente. El lugar en el que se ubicó el hospital de leprosos era una zona más o menos aislada, pero al mismo tiempo muy bien conectada con el territorio. A finales del siglo XIV, el aislamiento del hospital era ya prácticamente inexistente y se había convertido en una zona muy urbanizada del incipiente barrio del Raval, que quedó protegido con el nuevo recinto amurallado construído por el rey Pedro el Ceremonioso. 

Vista del interior del ábside y presbiterio de la iglesia 

A pesar de que no se ha conservado ningún documento fundacional, la primera referencia documentada sobre esta institución es del 1172, donde es mencionada por primera vez como domus infirmorum (casa de los enfermos), y no será hasta el año 1218 cuando se menciona su iglesia, que originariamente fue nombrada de Santa María y Sta. Margarita, y más tarde se dedicó a San Lázaro, el santo protector de la lepra (s. XIV).

Una de las fuentes de información más importantes sobre el hospital de San Lázaro son los siete libros de cuentas datados entre 1379 y 1395, donde el administrador registró la vida cotidiana de la leprosería: la llegada de los pacientes, su salida, el proceso de diagnóstico y la percepción de la enfermedad.

En el interior de la iglesia todavía se conserva la ventana
rectangular (actualmente tapiada) por donde los leprosos
asistían a misa sin mezclarse con los otros fieles sanos.  

Desde su fundación, el Hospital de San Lázaro tenía cementerio propio. Como era tradición, la sagrera, el terreno inmediato de su entorno, servía de espacio de entierro (además del interior del templo). En la última década del s. XX, se realizaron intervenciones alrededor de la capilla románica que permitieron documentar el cementerio anexo al Hospital dels Mesells (hospital de leprosos) a lo largo de los siglos. También se localizaron varios entierros en el interior de la nave principal (s. XV-XVI-XVIII). El estudio de los restos humanos de estas inhumaciones concluyó que estas sepulturas podían corresponder a monjes, monjas y familias acomodadas, ya que ninguno de los esqueletos presentaba lesiones relacionadas con la lepra. Todas las tumbas de la fase primigenia eran sencillas, sin ajuar. Únicamente se hallaron algunas agujas de cabeza que sujetaban los sudarios.

La leprosería fue trasladada a principios del s. XX a Horta, en Can Masdeu. Hoy, en la plaza del Padró del Raval queda en pie la capilla, con un precioso ábside románico lombardo, mudo testigo del Hospital de Mesells, última reliquia de la lepra en Barcelona.

Detalle de una de las ventanas de la capilla. 

___________________________________

L'hospital de leprosos de Barcelona

Absis de la capella de  l'Hospital de Leprosos (s. XII)  Arquitectura Barcelona

Durant els s. XIII i XIV la lepra va ser una malaltia d'alta incidència a Europa. La por a encomanar-se i l'existència de passatges bíblics que recomanaven l'aïllament d'aquests malalts va causar-los una gran marginació. Els leprosos eren apartats de la comunitat i viure de la mendicitat, advertint del seu pas amb una campaneta, o romanien reclosos en leproseries. El 1244 hi havien uns 19.000 llatzerets a tot Europa. 

A Barcelona hi havia una leproseria, probablement la més important de Catalunya a la plaça del Padró. Aquest hospital, va ser l'únic que no es va aplegar amb els altres petits hospitals de la ciutat en el Hospital de la Santa Creu (1401), tot i que hi estava administrativament vinculat. Actualment lel llatzertet ha desaparegut i només resta dempeus la capella.  

La façana de la capella de l'hospital de leprosos, a la plaça del Padró. 

En els seus inicis la leproseria estava als afores de la ciutat en una zona d’horts i vinyes a la confluència dels carrers de l’Hospital i del Carme. Aquest era l’encreuament de dos camis importants ja des de l'època romana que arribaven a Barcelona a través de les portes de Boqueria i Ferrissa. Com tots els hospitals medievals, la leproseria de Barcelona era molt petita, amb una capacitat per uns 4-5 pacients d’origen geogràfic i social diferent. L’indret on es va ubicar l’hospital de leprosos era una zona més o menys aïllada, però alhora molt ben connectada amb el territori. A finals del segle XIV, l’aïllament de l’hospital ja era pràcticament inexistent i havia esdevingut una zona molt urbanitzada de l'incipient barri del Raval, que quedà protegit amb el nou recinte emmurallat de Pere el Cerimoniós. 

Vista de l'interior de l'absis i presbiteri de l'esglèsia 

Malgrat no s’ha conservat cap document fundacional, la primera referència documentada sobre aquesta institució data del 1172, on és esmentada per primera vegada com a domus infirmorum (casa per a malalts), i no serà fins el 1218 quan s’esmenta la seva església, que originàriament va ser anomenada de Santa Maria i Sta. Margarida, i més tard es va dedicar a Sant Llàtzer, el sant protector de la lepra (s. XIV). 

Una de les fonts d’informació més importants sobre l’hospital de Sant Llàtzer més important són els set llibres de comptes datats entre 1379 i 1395 on l’administrador va registrar la vida quotidiana de la leproseria: arribada dels pacients, la seva sortida, el procés de diagnòstic i la percepció de la malaltia. 

A l'interior de l'esglèsia encara es conserva la finestra rectangular
(actualment tapiada) per on els leprosos assistien a missa
sense barrejar-se amb els fidels sans.  

Des de la seva fundació, l’Hospital de Sant Llàtzer tenia cementiri propi. Com era tradició, la sagrera, el terreny immediat del seu entorn, servia d’espai d’enterrament a més de l’interior del temple. A la darrera dècada del s. XX, es van realitzar intervencions al voltant de la capella romànica que van permetre documentar el cementiri annex a l'hospital dels Mesells al llarg dels segles. També es van localitzar diversos enterraments a l'interior de la nau principal (s. XV-XVI-XVIII). L'estudi de les restes humanes d’aquestes inhumacions va concloure que aquestes sepultures podien correspondre a monjos, monges i famílies benestants, ja que cap dels esquelets no presentava lesions relacionades amb la lepra. Totes les tombes de la fase primigènia eren senzilles, sense aixovar. Únicament s'hi van trobar algunes agulles de cap que subjectaven els sudaris. 

La leproseria va ser traslladada a les primeries del s. XX a Horta, a Can Masdeu. Avui, a la plaça del Padró del Raval resta dempeus la capella, amb un preciós absis romànic llombard, mut testimoni de l'hospital de Mesells, darrera relíquia de la lepra a Barcelona. 

Detall d'una de les finestres de la capella. 

Laparotomía

 versió catalana | versión española

 

Vicente Castell Domenech  Laparotomía  (1898)   Óleo sobre lienzo  200 x 282 cm Museo de Bellas Artes de Castellón

La pintura que vamos a comentar es obra de Vicente Castell Domenech (1871-1934) y fue galardonada con la medalla de bronce del Ayuntamiento de Barcelona en 1898. Castell fue un dibujante y pintor de Castelló de la Plana, que destacó como pintor costumbrista y también como retratista de personalidades. 

Vicente Castell Domenech. Autorretrato (1906).  

La escena del cuadro que encabeza estas líneas representa un acto quirúrgico, realizado a finales del s. XIX. Concretamente una laparotomía, una técnica que consiste en la apertura y exploración quirúrgica de los órganos abdominales y pélvicos con objeto de diagnosticar enfermedades no precisables por otros métodos. Se realiza con frecuencia en casos como abscesos pélvicos, endometriosis, salpingitis, cáncer de ovario, embarazo ectópico, adherencias, o bridas cicatriciales, etc. 

Si observamos detenidamente este cuadro podemos hacernos una idea de como se practicaban las laparotomías en aquel tiempo. 

Dr. Manuel Candela 

Podemos identificar a algunos personajes. El cirujano protagonista del cuadro era el Dr. Manuel Candela, y a su derecha el Dr. Cogollos. El único asistente que aparece sentado es el anestesista y a su izquierda encontramos, al primer ayudante, el Dr. Ramón Gómez Ferrer. El instrumentista es el Dr. López Sancho.  

El Dr. Manuel Candela Pla (1847-1919) fue el creador del Instituto Ginecológico Candela, primera institución asistencial valenciana de esta especialidad, por lo que se le considera uno de los fundadores de la tocoginecología en Valencia, llegando a ser rector de la Universidad de esta ciudad. Por su parte el Dr. Ramón Gómez Ferrer (1862-1924) fue un destacado profesor, ocupando la cátedra de Pediatría de la universidad valenciana. 

Busto de Ramón Gómez Ferrer (1862-1924)

La pintura se erige en este caso en un fiel testimonio de la historia de la medicina. Así, la luz de la escena es la luz natural, la que entra por la ventana, y no se recurre a ningún foco de luz artificial, como suele hacerse en la actualidad. La estancia no parece un quirófano, sino una sala de curas de un hospital. 

Los médicos llevan batas, probablemente las mismas que usaban para pasar consulta o en otros menesteres cotidianos. Uno de ellos se ha colocado encima una especie de delantal. Las batas son todas de color blanco: las batas quirúrgicas de color no se usarían hasta después de la II Guerra Mundial. Otro personaje presencia la escena vestido con  ropa de calle. No es descartable que tal vez sea el médico de familia del paciente. 

Ninguno de los médicos lleva guantes de cirugía. Es lógico, ya que la pintura es de 1898 y los guantes de cirugía no se introdujeron en la práctica quirúrgica hasta principios del s. XX. Tampoco llevan gorros ni mascarillas, elementos que todavía tardaron algunas décadas más en usarse en las intervenciones quirúrgicas. 

Los médicos son todos varones. No es de extrañar. Aunque en este tiempo algunas mujeres ya se habían licenciado en Medicina, todavía constituían una excepción y generalmente ejercían la profesión en consultorios privados, no en hospitales. Tampoco aparece ninguna enfermera, ya que igualmente eran muy escasas. La incorporación de esta profesión a la atención hospitalaria no se comenzó a generalizar hasta la I Guerra Mundial. En cambio aparece, en un rincón una monja. La mayoría de hospitales estaban regentados por estas religiosas y su participación en las diversas actuaciones médicas era frecuente, aunque secundaria, como puede intuirse en la pintura. 

El instrumental médico es bastante escueto. Apenas un carro de curas con escaso instrumental y algunos instrumentos en las manos de dos o tres médicos. También sorprende la falta de gasas, antisépticos, etc. 

El campo operatorio parece simplemente limitado por las sábanas que han sido apartadas. No parece que haya una esterilidad total de la zona. Tampoco se aprecian restos de antisépticos sobre la piel de la paciente.  

El anestesista, Dr. López Sancho, está tomando el pulso a la paciente, al tiempo que observa su cara, para valorar los efectos de la anestesia. El uso de sustancias anestésicas era ya habitual en las intervenciones quirúrgicas de la época (había sido introducida en 1848). 

En resumen pues, esta es una buena muestra de como la pintura (o en su caso la fotografía) pueden documentar las prácticas médicas de la época.  

___________________________________

Laparotomia

 

Vicent Castell Domenech  Laparotomia  (1898)   Oli sobre tela  200 x 282 cm Museu de Belles Arts de Castelló

La pintura que comentarem és obra de Vicent Castell Domènech (1871-1934) i va ser guardonada amb la medalla de bronze de l'Ajuntament de Barcelona l’any 1898. Castell va ser un dibuixant i pintor de Castelló de la Plana, que va destacar com a pintor costumista i també com a retratista de personalitats.

Vicent Castell Domènech. Autorretrat (1906).  

L'escena del quadre que encapçala aquestes línies representa un acte quirúrgic, dut a terme a finals del segle XIX. Concretament una laparotomia, una tècnica que consisteix en l'obertura i l'exploració quirúrgica dels òrgans abdominals i pèlvics a fi de diagnosticar malalties que no es podien precisar per altres mètodes. Es realitza amb freqüència en casos com abscessos pèlvics, endometriosi, salpingitis, càncer d'ovari, embaràs ectòpic, adherències, o brides cicatricials, etc.

Si observem detingudament aquest quadre podem fer-nos una idea de com es practicaven les laparotomies en aquell temps.

Dr. Manuel Candela 

Podem identificar-hi alguns personatges. El cirurgià protagonista del quadre era el Dr. Manuel Candela, i a la seva dreta, el Dr. Cogollos. L'únic assistent que apareix assegut és l'anestesista i a la seva esquerra hi trobem el primer ajudant, el Dr. Ramón Gómez Ferrer. L'instrumentista és el Dr. López Sancho.

El Dr. Manuel Candela Pla (1847-1919) va ser el creador de l’Institut Ginecològic Candela, la primera institució assistencial valenciana d'aquesta especialitat, per la qual cosa se'l considera un dels fundadors de la tocoginecologia a València, arribant a ser rector de la Universitat d’aquesta ciutat. Per la seva banda, el Dr. Ramón Gómez Ferrer (1862-1924) va ser un destacat professor, ocupant la càtedra de Pediatria de la universitat valenciana.

Bust de Ramon Gómez Ferrer (1862-1924)

La pintura s'erigeix en aquest cas en un testimoni fidel de la història de la medicina. Així, la llum de l'escena és la llum natural que entra per la finestra, i no es recorre a cap focus de llum artificial, com se sol fer actualment. L'estada no sembla un quiròfan sinó una sala de cures d'un hospital.

Els metges porten bates, probablement les mateixes que feien servir per passar consulta o per altres tasques quotidianes. Un d'ells s'ha col·locat a sobre una mena de davantal. Les bates són totes de color blanc: les bates quirúrgiques de color no es van començar a utilitzar fins després de la II Guerra Mundial. Un altre personatge presencia l'escena vestit amb roba de carrer. No es descarta que potser sigui el metge de família de la pacient.

Cap dels metges no porta guants de cirurgia. És lògic, ja que la pintura és del 1898 i els guants de cirurgia no es van introduir a la pràctica quirúrgica fins a principis del segle XX. Tampoc no porten gorres ni màscares, elements que encara van trigar algunes dècades més a usar-se en les intervencions quirúrgiques.

Els metges són tots homes. No és estrany. Encara que en aquest temps algunes dones ja s'havien llicenciat en Medicina, encara constituïen una excepció i generalment exercien la professió a consultoris privats, no a hospitals. Tampoc no hi apareix cap infermera, ja que també eren molt escasses. La incorporació d'aquesta professió a l'atenció hospitalària no va començar a generalitzar-se fins a la I Guerra Mundial. En canvi, en un racó, hi veiem una monja. La majoria d'hospitals estaven regentats per aquestes religioses i la seva participació en les actuacions mèdiques era freqüent, encara que secundària, com es pot intuir a la pintura.

L'instrumental mèdic és força escarit. Hi ha un carro de cures amb escàs instrumental i alguns instruments a les mans de dos o tres metges. També sorprèn la manca de gases, antisèptics, etc.

El camp operatori sembla simplement limitat pels llençols que han estat apartats. No sembla que hi hagi una esterilitat total de la zona. Tampoc no s'aprecien restes d'antisèptics a sobre la pell de la pacient.

L'anestesista, Dr. López Sancho, està prenent el pols a la pacient, alhora que observa la seva cara, per valorar els efectes de l'anestèsia. L'ús de substàncies anestèsiques ja era habitual en les intervencions quirúrgiques de l'època (havia estat introduïda el 1848).

En resum doncs, aquesta és una bona mostra de com la pintura (o si escau la fotografia) poden documentar les pràctiques mèdiques de l'època.

Una cirujana dibujante

versió catalana | versión española

 

Fu Zhiquin  Duodeno (2020)   Dibujo coloreado sobre papel

En un blog dedicado a la relación entre arte y medicina, no podemos negligir algunas referencias a médicos artistas. 

En esta ocasión nos referimos a una doctora china, la Dra. Fu Zhiquin, que tiene magníficas cualidades como dibujante. 

Fu Zhiquin: Dibujo de un útero sano y otro afectado por una
tumoración de gran tamaño. 

La Dra. Fu Zhiquin es una joven oncóloga quirúrgica de Hangzhou (Zhejiang) que suele acompañar las explicaciones a sus pacientes con ilustraciones sobre las intervenciones quirúrgicas que ella misma dibuja. Sigue así la máxima de que "una imagen es mejor que mil palabras". 

Hace pocos años un dibujo suyo representando con todo detalle un duodeno causó una gran sensación en internet, por su realismo, precisión y gran detalle con el que estaba realizado. 

Además de sus dibujos médicos, la oncóloga dibujante realiza retratos en su tiempo libre: 

"El dibujo es un arte, al igual que la cirugía. El arte de la cirugía es perfeccionar cada movimiento durante la operación para ayudar a los pacientes a recuperarse de una enfermedad tan pronto como sea posible "  

Celebramos que haya médicos que piensen así. El arte es un lenguaje, un testimonio de lo que vivimos y de lo que hacemos. Esperemos que haya muchos más médicos que se expresen también a través del arte. 

La Dra. Fu Zhiquin, oncóloga y artista. 

___________________________________

Una cirurgiana dibuixant

Fu Zhiquin  Duodeno (2020)   Dibujo coloreado sobre papel

En un bloc dedicat a la relació entre art i medicina, no podem negligir algunes referències a metges artistes.

En aquesta ocasió ens referim a una doctora xinesa, la Dra. Fu Zhiquin, que té magnífiques qualitats com a dibuixant.

Fu Zhiquin: Dibuix d'un úter sa i un altre afectat per una
tumoració de mida molt gran. 

La Dra. Fu Zhiquin és una jove oncòloga quirúrgica de Hangzhou (Zhejiang) que sol acompanyar les explicacions als seus pacients amb il·lustracions sobre les intervencions quirúrgiques que ella mateixa dibuixa. Segueix així la màxima que “una imatge és millor que mil paraules”.

Fa pocs anys un dibuix seu representant amb tot detall un duodè va causar una gran sensació a internet, pel seu realisme, precisió i gran detall amb què estava realitzat.

A més dels seus dibuixos mèdics, l'oncòloga dibuixant fa retrats en el seu temps lliure:

"El dibuix és un art, igual que la cirurgia. L'art de la cirurgia és perfeccionar cada moviment durant l'operació per ajudar els pacients a recuperar-se d'una malaltia el més aviat possible"

Celebrem que hi hagi metges que pensin així. L'art és un llenguatge, un testimoniatge del que vivim i del que fem. Esperem que hi hagi molts més metges que també s'expressin a través de l'art.

La Dra. Fu Zhiquin, oncòloga i artista.