Mostrando entradas con la etiqueta Cáncer. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cáncer. Mostrar todas las entradas

jueves, 9 de marzo de 2023

El carácter de Irene

versió catalana | versión española









Josefa Medina López

Irene y su carácter

Óleo sobre tabla 100 x 81 cm 

Exposición de hiperrealistas españoles. 
MEAM. Barcelona (2019) 







El hiperrealismo es un movimiento artístico que reproduce la realidad con una nitidez y definición similar a la visión habitual. Algunas obras sorprenden por ser tan miméticas que a veces es difícil diferenciarlas de una fotografía. Pero la aplicación de técnicas pictóricas o escultóricas adecuadas hacen que frecuentemente la figura sea todavía más vívida que la mera fotografía. La imagen representada ha de ser tan verosímil (realista) que parezca más viva que la realidad conocida. Los temas suelen ser triviales y se aprecia una clara tendencia al virtuosismo y al gusto por los detalles. 

El arte hiperrealista nació hacia finales de la década de 1960 como respuesta a los planteamientos abstractos, conceptuales y no objetuales del arte contemporáneo. Al principio, no obtuvo una crítica muy favorable, pero encontró una buena respuesta en la exposición V documenta de Kassel, Alemania, de 1972. Actualmente se ha convertido en un movimiento influyente y bastante activo. 

Entre los pintores hiperrealistas más destacados podemos recordar a Malcolm Morley, Richard Estes, Ralph Goings, Mary Pratt y Antonio López, entre otros.

La pintura "Irene y su carácter" es obra de Josefa Medina López (Belalcázar, 1966), una pintora autodidacta que ha destacado en diversas técnicas basadas en el dibujo y que ha participado en diversas exposiciones y concursos. 



Interesada en la expresividad y atractivo de personajes femeninos de edad avanzada, "Irene y su carácter"  es una buena muestra. Se trata del retrato de una anciana de una residencia de la tercera edad, con una mirada en la que tal vez se puede adivinar una cierta afectación por alguna patología mental (Demència? Alzheimer?), pero que conserva íntegra la fuerza de su carácter, con una mirada inquisitiva i resoluta. 

Las alteraciones de la piel senil están presentes: arrugas, manchas oscuras (queratosis seborreicas), zonas negruzcas en los labios (lagos venosos). Pero nos llama la atención sobre todo la presencia de un tumor plano, de bordes sobreelevados y descamado, localizado en el párpado inferior izquierdo, que se puede diagnosticar sin duda como un carcinoma basocelular, una forma de cácer cutaneo muy frecuente en zonas expuestas a la acción solar durante años, especialmente en personas de fototipo bajo (ojos claros y piel poco pigmentada). Medina sabe plasmar con detalle esta lesión, que adopta en el cuadro una imagen todavía más clara y fidedigna que una fotografía.  



___________________________________



El caràcter d'Irene













Josefa Medina López

Irene i el seu caràcter

Oli sobre taula 100 x 81 cm 

Exposició d'hiperrealistes espanyols. 
MEAM. Barcelona (2019) 







L'hiperrealisme és un moviment artístic que reprodueix la realitat amb una nitidesa i definició semblant a la visió habitual. Algunes obres sorpenen per ser tan mimétiques que de vegades és difícil diferenciar-les d'una fotografia. Però l'aplicació de tècniques pictòriques o escultòriques fan sovint que la imatge sigui encara més vívida que la mera fotografia. La imatge representada ha de ser tan versemblable (realista) que sembli més viva que la realitat coneguda. Els temes solen ser trivials i s'aprecia una tendència virtuosista i el gust pel detall.

L'art hiperrealista va nèixer cap a finals de 1960 com a resposta als plantejaments abstractes, conceptuals i no objectuals de l'art contemporani. Al principi, la crítica no va ser gaire favorable, però va trobar una bona resposta a l'exposició V documenta de Kassel, Alemanya, de 1972. Actualment ha esdevingut un moviment influent i força actiu. 

Entre els pintors hiperrealistes més destacats podem recordar Malcolm Morley, Richard Estes, Ralph Goings, Mary Pratt y Antonio López, entre d'altres.

La pintura "Irene i el seu caràcter" és obra de Josefa Medina López (Belalcázar, 1966), una  pintora autodidacta que ha destacat en diverses tècniques basades en el dibuix i que ha participat en diverses exposicions i concursos. 



Interessada en l'expressivitat i atractiu de personatges femenins d'edat avançada, l'obra "Irene i el seu caràcter" n'és una bona mostra. És el retrat d'una dona gran, d'una residència d'avis, amb una mirada en la que potser s'entreveu una certa afectació per alguna patologia mental (Demència?Alzheimer?), però que conserva íntegra la força del seu caràcter, en una mirada inquisitiva i resoluta. 

Les alteracions de pell senil hi són presents: arrugues, taques fosques (queratosis seborreiques), zones fosques als llavis (llacs venosos). Però crida l'atenció un tumor pla, de vores sobreelevades i descamat localitzat a la parpella inferior esquerra, i que es pot diagnosticar sense cap dubte com un carcinoma basocel·lular, una forma de càncer cutani molt freqüent en zones exposades a l'acció del sol durant anys, especialment en persones de fototip baix (amb ulls clars i pell poc pigmentada). Medina sap plasmar amb detall aquesta lesió que adopta en el quadre una imatge encara més clara i fidedigna que una fotografia.  



lunes, 29 de noviembre de 2021

La trágica vida de Edith Piaf, el pequeño gorrión.

versió catalana | versión española








Lisbeth Delisle

Édith Piaf
(2003) 

Escultura de bronce
Barrio de Gambetta. París. 




Édith Giovanna Gassion, más conocida por su nombre artístico Édith Piaf (1915-1963) fue una de las cantantes francesas más emblemáticas del s. XX. Sus apasionadas canciones (Non, je ne regrette rien, Milord, La vie en rose, Hymne à l'amour, La foule...) permanecen vivas en el recuerdo como un homenaje continuo al "pequeño ruiseñor de París". Piaf consolidó y dio relieve a la llamada "chanson française".

Su vida estuvo marcada por la desdicha desde su más tierna infancia, lo que ejerció una influencia decisiva sobre su estilo interpretativo, lírico y trágicamente desgarrado al mismo tiempo. Su pequeña estatura (1,47 m), su fragilidad y su aspecto desvalido le inspiró su nombre artístico: Piaf («gorrión»).





Era hija de un acróbata contorsionista y de una cantante de cabaret, nació en la calle bajo una farola pues a su madre no le dió tiempo de ir al hospital al encontrarse sola ya que el padre de Edith se encontraba borracho. Su infancia fue muy triste. Sus padres se separaron muy pronto; la madre, Annetta alcoholizada y enferma, dejó la custodia de Edith a su marido (también alcohólico) y a su madre. Su abuela, de origen marroquí, le daba biberones con vino para que se durmiera y no la molestase. En su infancia perdió la vista temporalmente (durante cuatro años) a causa de una queratitis. 

Mas tarde pasó a manos de su abuela paterna que regentaba un burdel y allí se crió hasta que a los 15 años salió a cantar por las calles. Dada su precaria situación económica, Edith tenía que ganarse unas monedas cantando en calles y cafés de París.

La situación empeoró cuando Edith, con 16 años, se quedó embarazada. En 1932 tuvo una hija a la que llamó Marcelle, pero murió a los dos años. La vida de la cantante quedó marcada por esta tragedia. Su hija murió dos años después, víctima de una meningitis. 

Su vida cambió cuando, cantando en la calle, un transeúnte muy elegante se paró a escucharla. Ese hombre resultó ser Louis Leplée, propietario del cabaret Gerny's, uno de los más conocidos de París. Tras una pequeña prueba, Edith fue contratada de inmediato. Su éxito no tardó en llegar y fue conocida como "la Môme" ("la chica") o "el pequeño gorrión". El propio Leplée instruyó a Edith para convertirla en una gran figura del cabaret. Era 1937, y había nacido una nueva estrella: Edith Piaf.




Pero poco después, Leplée fue encontrado muerto de un disparo en el club que regentaba; y las sospechas del asesinato recayeron en la joven cantante. La prensa parisina la acusó y la sociedad burguesa le volvió la espalda. Volvió a mezclarse con lo peor del barrio canalla de Pigalle, cantando en tugurios y llevando una vida desordenada.

Tras la Segunda Guerra Mundial, Piaf fue acusada de traidora y colaboracionista con los invasores nazis. Tuvo que testificar ante un panel de purga, ya que había planes para prohibirle aparecer en transmisiones de radio

La Môme Piaf se convirtió en la musa de poetas e intelectuales del París existencialista y se ganó la admiración incondicional del público. Un letrista conocido como Raymond Asso, que era su amante, la ayudó a sobreponerse. Edith Piaf remontó el vuelo y volvió a los grandes escenarios de Francia, de Europa y de América. Se hizo amiga de la actriz Marlène Dietrich y llegó a ser la gran dama de la canción francesa, ayudando a talentos emergentes como Charles Aznavour, Yves Montand, Gilbert Bécaud y Georges Moustaki. También se relacionó con intelectuales como Jean Cocteau. 

En 1946 viajó a Nueva York, donde conoció al boxeador francés Marcel Cerdan (campeón mundial de peso medio en 1948) de quien se enamoró. Pero Cerdan murió en un accidente de avión en 1949. Édith se sumió en una nueva depresión y buscó refugio nuevamente en el alcohol y en los barbitúricos. En esta época, desgarrada por el dolor, la cantante creó muchos de sus grandes éxitos.



En 1950 alcanzó un gran éxito en el Paris Olympia, un local que estaba bajo amenaza de desaparecer por problemas financieros. Es en ese, su salón de espectáculos favorito, en donde interpreta la canción Non, je ne regrette rien, una canción que se adaptaba perfectamente a la descripción de su personalidad. Su éxito fue tan clamoroso que salvó el Olympia. 

En 1951, la intérprete francesa tuvo un grave accidente automovilístico con su colaborador, el también cantante Charles Aznavour. Qudó muy maltrecha y durante meses se vió obligada a permanecer en cama. Necesitó morfina para combatir los graves dolores que sufría y se volvió adicta a esta droga. 

En esta época Piaf colaboró con Charles Aznavour en canciones como Jezébel. Aznavour era a la vez su secretario, chófer, confidente y amante. La cantante también mantuvo relaciones sentimentales con Marlon Brando, Yves Montand, Georges Moustaki i Theo Sarapo.

En 1956, Édith Piaf obtuvo un gran triunfo en el Carnegie Hall de Nueva York, un local al que regresó con frecuencia. Este mismo año inició una cura de desintoxicación.




En 1962, Édith Piaf ya estaba muy enferma y precisaba de continuos ingresos hospitalarios. Pero no dejaba su adicción, y tomaba morfina continuamente. Su frágil y diminuta figura (medía 1,47 m.) era cada vez más reducida, a consecuencia de la artrosis, que también le impedía caminar normalmente. Sentada en una silla de ruedas veía pasar el tiempo. 

También padecía insuficiencia hepática, a consecuencia de la cirrosis alcohólica y probablemente de un cáncer de hígado. Murió a consecuencia de una hemorragia por rotura de aneurisma. El arzobispo de París le negó un funeral alegando su condición de divorciada, su vida airada y su desprecio por la hipócrita moral de la sociedad, que tantas veces había denunciado en sus canciones. L'Osservatore Romano, el diario del Vaticano, afirmó que la genial cantante francesa vivía en pecado público. 

El día de su entierro, el bullicioso tráfico de París se detuvo. Una multitud inmensa de admiradores se congregó en un extenso cortejo fúnebre a través de toda la ciudad, para rendirle su último homenaje desde el Boulevard Lannes hasta el cementerio Père-Lachaise.





Edith Piaf: Non, je ne regrette rien




Édith Piaf: La vie en rose




Édith Piaf: La foule




Édith Piaf: Milord




Funeral de Édith Piaf (14 octubre 1963)





___________________________________



La tràgica vida d'Edith Piaf, el petit ocellet







Lisbeth Delisle

Édith Piaf
(2003) 

Escultura de bronze
Barri de Gambetta. París. 





Édith Giovanna Gassion, més coneguda pel seu nom artístic Édith Piaf (1915-1963) va ser una de les cantants franceses més emblemàtiques del s. XX. Les seves apassionades cançons (Non, je ne regrette rien, Milord, La vie en rose, Hymne à l'amour, La foule...) romanen vives en el record com un homenatge continu al “petit rossinyol de París”. Piaf va consolidar i va donar relleu a l'anomenada "chanson française".

La seva vida va estar marcada per la desgràcia des de la seva infància, fet que va exercir una influència decisiva sobre el seu estil interpretatiu, líric i tràgicament esquinçat alhora. La seva petita estatura (1,47 m), la seva fragilitat i el seu aspecte desvalgut li va inspirar el seu nom artístic: Piaf («pardal»).




Era filla d'un acròbata contorsionista i d'una cantant de cabaret. Va néixer al carrer sota un fanal ja que la seva mare no va tenir temps d'anar a l'hospital al trobar-se sola ja que el pare d'Edith estava borratxo. La seva infància va ser molt trista. Els seus pares es van separar molt aviat; la mare, Annetta alcoholitzada i malalta, va deixar la custòdia d'Edith al seu marit (també alcohòlic) i a la seva mare. La seva àvia, d'origen marroquí, li donava biberons amb vi perquè s'adormís i no la molestés. De petita va perdre la vista temporalment (durant quatre anys) a causa d'una queratitis.

Més tard va passar a les mans de la seva àvia paterna que regentava un bordell i allà es va criar fins que als 15 anys va sortir a cantar pels carrers. Donada la seva precària situació econòmica, Edith havia de guanyar-se unes monedes cantant en carrers i cafès de París.

La situació va empitjorar quan Edith, amb 16 anys, es va quedar embarassada. El 1932 va tenir una filla a qui va anomenar Marcelle, però va morir als dos anys. La vida de la cantant va quedar marcada per aquesta tragèdia. La seva filla va morir dos anys després, víctima d’una meningitis.

La seva vida va canviar quan, cantant al carrer, un transeünt molt elegant es va aturar a escoltar-la. Aquest home va resultar ser Louis Leplée, propietari del cabaret Gerny's, un dels més coneguts de París. Després d'una petita prova, Edith va ser contractada immediatament. El seu èxit no va trigar a arribar i va ser coneguda com "la Môme" ("la noia") o "el petit pardal". El mateix Leplée va instruir Edith per convertir-la en una gran figura del cabaret. Era el 1937, i havia nascut una nova estrella: Edith Piaf.




Però poc després, Leplée va ser trobat mort d'un tret al club que regentava; i les sospites de l'assassinat van recaure en la jove cantant. La premsa parisenca la va acusar i la societat burgesa li va girar l'esquena. Va tornar a barrejar-se amb el pitjor del barri canalla del Pigalle, cantant en tuguris i portant una vida desordenada.

Després de la Segona Guerra Mundial, Piaf va ser acusada de traïdora i col·laboracionista amb els invasors nazis. Va haver de testificar davant d'un panell de purga, ja que hi havia plans per prohibir-li aparèixer en transmissions de ràdio.

La Môme Piaf va esdevenir la musa de poetes i intel·lectuals del París existencialista i es va guanyar l'admiració incondicional del públic. Un lletrista conegut com a Raymond Asso, que era el seu amant, la va ajudar a sobreposar-se. Edith Piaf va remuntar el vol i va tornar als grans escenaris de França, d’Europa i d’Amèrica. Es va fer amiga de l'actriu Marlène Dietrich i va arribar a ser la gran dama de la cançó francesa, ajudant talents emergents com Charles Aznavour, Yves Montand, Gilbert Bécaud i Georges Moustaki. També es va relacionar amb intel·lectuals com Jean Cocteau.
 
El 1946 va viatjar a Nova York, on va conèixer el boxejador francès Marcel Cerdan (campió mundial de pes mitjà el 1948) de qui es va enamorar. Però Cerdan va morir en un accident d'avió el 1949. Édith es va sumir en una nova depressió i va buscar refugi novament en l'alcohol i els barbitúrics. En aquesta època, estripada pel dolor, la cantant va crear molts dels seus grans èxits.


El 1950 va aconseguir un gran èxit al Paris Olympia, un local que estava sota amenaça de desaparèixer per problemes financers. És aquí, el seu saló d'espectacles preferit, on interpreta la cançó Non, je ne regrette rien, una cançó que s'adaptava perfectament a la descripció de la seva personalitat. El seu èxit va ser tan clamorós que va salvar l'Olympia.

El 1951, la intèrpret francesa va tenir un greu accident automobilístic amb el seu col·laborador, el també cantant Charles Aznavour. Va quedar molt malparada i durant mesos es va veure obligada a romandre al llit. Va necessitar morfina per combatre els dolors que patia i es va tornar addicta a aquesta droga.

En aquesta època Piaf va col·laborar amb Charles Aznavour en cançons com Jezébel. Aznavour era alhora el seu secretari, xofer, confident i amant. La cantant també va mantenir relacions sentimentals amb Marlon Brando, Yves Montand, Georges Moustaki i Theo Sarapo.

El 1956, Édith Piaf va triunfar al Carnegie Hall de Nova York, un local al qual va tornar amb freqüència. Aquest mateix any va iniciar una cura de desintoxicació.



El 1962, Édith Piaf ja estava molt malalta i necessitava continus ingressos hospitalaris. Però no deixava la seva addicció i prenia morfina contínuament. La seva fràgil i diminuta figura (media 1,47 m.) era cada cop més reduïda, a conseqüència de l'artrosi, que també li impedia caminar normalment. Asseguda en una cadira de rodes veia passar el temps.

També patia insuficiència hepàtica, a conseqüència de la cirrosi alcohòlica i probablement d’un càncer de fetge. Va morir a conseqüència d'una hemorràgia per trencament d'aneurisme. L'arquebisbe de París li va negar un funeral al·legant la seva condició de divorciada, la seva vida irada i el seu menyspreu per la hipòcrita moral de la societat, que tantes vegades havia denunciat a les seves cançons. L'Osservatore Romano, el diari del Vaticà, va afirmar que la genial cantant francesa vivia en pecat públic.

El dia del seu enterrament, el bulliciós trànsit de París es va aturar. Una multitud immensa d'admiradors es va congregar en un extens seguici fúnebre a través de tota la ciutat, per rendir-li el seu darrer homenatge des del Boulevard Lannes fins al cementiri Père-Lachaise.







Édith Piaf: La vie en rose




Édith Piaf: La foule




Édith Piaf: Milord




Funeral de Édith Piaf (14 octubre 1963)



viernes, 8 de octubre de 2021

Sigmund Freud: (II) Cáncer de paladar

 versió catalana | versión española






Max Halberstadt

Retrato de Sigmund Freud 

(circa 1921) 

Fotografía (Gelatina de plata) en B&N


En una entrada anterior comentábamos algunos aspectos de la biografía y la obra de Sigmund Freud (1856-1939), una de las personalidades más importantes del pensamiento del s. XX. Su obra trasciende la psiquiatría y la medicina para influir en el arte, la literatura y otras muchas manifestaciones intelectuales. 

Aunque tal vez hoy nos puede parecer extraño, el médico vienés era un fumador empedernido. Raramente encontraremos una fotografía o un retrato del ilustre personaje que no sostenga un puro en la mano. Y es que Freud fumaba todo el día. Podía llegar a fumar hasta 20 cigarros puros de "Don Pedro", su marca preferida. En las tertulias en las que participaba, como las del café Landtmann, que frecuentaba asiduamente siempre le acompañaban sus inseparables cigarros cubanos. Aunque a veces también fumaba en pipa. 

Freud tenía esta empedernida adicción al tabaco en un intento de buscar un sustituto a la cocaína, que consumía desde 1887, como un alivio a la depresión y la astenia. Había conocido las virtudes de la cocaína de su maestro Joseph Breuer, que le había enseñado el método catártico. La cocaína también le era útil para aliviar ciertos dolores gástricos y como afrodisíaco. (David Cohen, The Escape of Sigmund Freud, 2009).

En 1917, cuando tenía 62 años apareció la primera lesión. Una zona blanca, bien delimitada, en el paladar. Una leucoplasia, enfermedad con claro potencial precanceroso, que suele observarse en los labios o cavidad oral de los fumadores y que es el resultado del humo del tabaco sobre las células de la mucosa. Aunque el psicoanalista no lo interpretó así. Creyó que era el resultado de la pulsión sexual que sentía por su hija Anna. 





Cinco años más tarde, en 1923, la lesión le comenzó a molestar. Freud acudió a la consulta de Markus Hajeck, especialista en otorrinolaringología (ORL), que le sugirió "una ligera operación". Tras consultar con algunos amigos médicos y otros especialistas, el diagnóstico no dejaba lugar a dudas: carcinoma de células escamosas. Es decir, cáncer de la mucosa del paladar.  Freud se refería a ella, irónicamente, como "mi querida neoplasia". 

A partir de este momento comenzó un auténtico calvario. La lesión no estaba en un lugar de acceso cómodo. Le realizaron tres sesiones de radioterapia, en las que se usaron distintas técnicas.  Y le intervinieron quirúrgicamente hasta un total de 33 veces. La mayoría de estas operaciones se realizaron con anestesia local, si bien en alguna de ellas con sedación. Solamente en la última se recurrió a la anestesia general. Al final, se le colocó una prótesis mandibular y palatina, que fue mal tolerada por Freud y le impedía hablar con normalidad.

A pesar de los reiterados consejos de los médicos sobre la conveniencia de abandonar el hábito de fumar, una paradoja en un hombre que había revolucionado la psiquiatría y la psicología y que fue incapaz de controlar una adicción. 

Los últimos años de su vida los dolores fueron constantes. El 21 de septiembre de 1939 le comentó a su médico personal, el Dr. Schur: 
"Amigo mío, me prometiste ayudarme cuando no pudiera soportar más eso." 
Schur cumplió la promesa que habían pactado algunos años antes, y le ayudó a terminar con su vida. Le administró 400 miligramos de morfina en menos de 24 horas y murió a consecuencia de la sobredosis la noche del  23 de septiembre de 1939. Tenía 83 años. 

  


 


Sigmund Freud (II): Càncer de paladar 









Max Halberstadt

Retrato de Sigmund Freud 

(circa 1921) 

Fotografía (Gelatina de plata) en B&N



En una entrada anterior comentàvem alguns aspectes de la biografia i l'obra de Sigmund Freud (1856-1939), una de les personalitats més importants del pensament del s. XX. La seva obra transcendeix la psiquiatria i la medicina per influir en l'art, la literatura i moltes altres manifestacions intel·lectuals.

Encara que avui ens pot semblar estrany, el metge vienès era un fumador empedreït. Rarament trobarem una fotografia o un retrat de l'il·lustre personatge on no sostingui un puro a la mà. I és que Freud fumava tot el dia. Podia arribar a fumar fins a 20 cigars puros de "Don Pedro";, la seva marca preferida. A les tertúlies en què participava, com les del cafè Landtmann, que freqüentava tot sovint, sempre l'acompanyaven els seus inseparables cigars cubans. De vegades també fumava en pipa.

Freud tenia aquesta addicció al tabac en un intent de buscar un substitut a la cocaïna, que consumia des de 1887, com un alleujament a la depressió i l'astènia. Havia conegut les virtuts de la cocaïna amb el seu mestre Joseph Breuer, que li havia ensenyat el mètode catàrtic. La cocaïna també li era útil com a afrodisíac i per alleujar certs dolors gàstrics. (David Cohen, The Escape of Sigmund Freud, 2009).

El 1917, quan tenia 62 anys, va aparèixer la primera lesió. Una zona blanca, ben delimitada, al paladar. Una leucoplàsia, malaltia amb clar potencial precancerós, que sol observar-se
en els llavis o cavitat oral dels fumadors i que és el resultat del fum de tabac sobre les cèl·lules de la mucosa. Tot i que el psicoanalista no el va interpretar així. Va creure que era el resultat de la pulsió sexual que sentia per la seva filla Anna.






Cinc anys més tard, el 1923, la lesió li va començar a molestar. Freud va acudir a la consulta de Markus Hajeck, especialista en otorinolaringologia (ORL), qui li va suggerir "una lleugera operació". Després de consultar amb alguns amics metges i altres especialistes, el diagnòstic no deixava cap dubte: carcinoma de cèl·lules escamoses. És a dir, càncer de la mucosa del paladar. Freud es referia a ella, irònicament, com "la meva estimada neoplàsia".

A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari. La lesió no estava en un lloc d'accés còmode. Li van realitzar tres sessions de radioteràpia, en què van utilitzar diferents tècniques. I li van intervenir quirúrgicament fins a un total de 33 vegades. La majoria d'aquestes operacions es van realitzar amb anestèsia local i en alguna d'elles amb sedació. Només en l'última es va recórrer a l'anestèsia general. Finalment, se li va col·locar una pròtesi mandibular i palatina, que va ser mal tolerada per Freud i li impedia parlar amb normalitat.

Malgrat els reiterats consells dels metges sobre la conveniència d'abandonar l'hàbit de fumar, una paradoxa en un home que havia revolucionat la psiquiatria i la psicologia i que va ser incapaç de controlar una addicció.

Els últims anys de la seva vida els dolors van ser constants. El 21 de setembre de 1939 Freud va comentar-li al seu metge personal, el Dr. Schur: "Amic meu, em vas prometre ajudar-me quan no pogués suportar més això". Schur va complir la promesa que havien pactat alguns anys abans, i el va ajudar a acabar amb la seva vida. Li va administrar 400 mil·ligrams de morfina en menys de 24 hores i va morir a conseqüència de la sobredosi la nit del 23 de setembre de 1939. Tenia 83 anys.






lunes, 14 de junio de 2021

Cáncer por dormir caliente

 versió catalana | versión española






Henry E.M. James

Kang 
(1887) 

Grabado
Tonghua (Jilin) 




En algunas culturas de países orientales de clima frío, como en el norte de China o Manchuria, se suele disponer de kangs, una especie de camas o plataformas con un sistema de calefacción interno para combatir las bajas temperaturas. Los kang suelen ser bastante anchos, de dos metros o más y sobre ellos se desarrolla una buena parte de la vida doméstica. Sobre ellos se juega, se trabaja y se duerme. 

Los kang están hechos tradicionalmente de ladrillos o materiales cerámicos, aunque en tiempos recientes algunos se construyen con hormigón. 


Gao Yinzhang: Escena familiar china sobre el kang


Los kang tienen una cavidad interior, que conduce a una serie de conducciones de aire caliente, con frecuencia laberínticas, que canaliza el escape bien de una chimenea de leña o carbón o a veces el fuego de una habitación adyacente que sirve como cocina. En ocasiones el humo caliente procede de una estufa colocada a un nivel inferior. En definitiva, es un sistema de aire caliente similar al hipocausto usado en las termas romanas. Por lo general, un kang ocupa de un tercio a la mitad del área de la habitación y se usa para dormir por la noche y para otras actividades durante el día.  En algunos casos el kang puede ocupar todo el espacio de la superficie habitable. 



Esquema del funcionamiento de un kang




En el sistema tradicional, se suele dormir sobre los ladrillos calientes del kang, apoyando directamente el cuerpo sobre ellos. A veces los ladrillos están bastante calientes lo que supone someter a ciertas zonas del cuerpo como las caderas, a una temperatura elevada. 

Este insulto térmico continuado induce con cierta frecuencia cáncer cutáneo de estas zonas, especialmente carcinomas espinosos, que por este motivo se conocen como kang-cáncer. En cierto modo es un mecanismo similar a otras formas de cáncer por alta temperatura local, como el caso del kangri-cáncer, o las úlceras de Marjolin (cáncer sobre antiguas quemaduras). También ocasionalmente pueden verse quemaduras en las mismas zonas de apoyo. 

 




Càncer per dormir calent




Henry E.M. James

Kang 
(1887) 

Gravat
Tonghua (Jilin) 

Algunes cultures de països orientals de clima fred, com el nord de la Xina o a Manxúria, habitualment disposen de kangs, una mena de llits o plataformes amb un sistema de calefacció intern per combatre les baixes temperatures. Els kang solen ser bastant amples, de dos metres o més i és on es fa bona part de la vida domèstica. A sobre seu s’hi juga, es treballa i es dorm.

Tradicionalment els kang estan fets de maons o materials ceràmics, encara que en temps recents alguns es construeixen amb formigó.



Gao Yinzhang: Escena familiar xinesa sobre el kang


Els kang tenen una cavitat interior, amb una sèrie de conduccions d'aire calent, sovint laberíntiques, que canalitza la sortida de gasos d'una xemeneia de llenya o carbó, o de vegades el foc d'una habitació adjacent que serveix com a cuina. De vegades el fum calent procedeix d'una estufa col·locada a un nivell inferior. En definitiva, és un sistema d'aire calent similar a l'hipocaust que s'utilitzava a les termes romanes. Un kang ocupa habitualment d’un terç a la meitat de l'àrea de l'habitació i es fa servir per dormir a la nit i per a altres activitats durant el dia. En alguns casos el kang pot ocupar tot l'espai de la superfície habitable.



Esquema del funcionamient d'un kang


 


En el sistema tradicional, normalment es dorm sobre els maons calents del kang, recolzant directament el cos sobre els maons. De vegades els maons estan bastant calents, fet que suposa sotmetre a certes zones de el cos com els malucs, a una temperatura elevada.

Aquest insult tèrmic continuat acaba provocant amb certa freqüència el càncer cutani d'aquestes zones, especialment carcinomes espinosos, i és per aquest motiu que es coneixen com a kang-càncer. És en certa manera un mecanisme similar a altres formes de càncer per elevada temperatura local, com és el cas del kangri-càncer, o de les úlceres de Marjolin (càncer sobre antigues cremades). Ocasionalment també es poden veure cremades a les mateixes zones de recolzament.