versió catalana | versión española
|
Esta pintura de Otto Dix nos muestra al Prof. Domagk (1895-1964), con bata blanca y sosteniendo un tubo de ensayo al lado de un microscopio. Es evidente que el artista ha querido realizar un retrato destacando la faceta investigadora de este destacado médico alemán, del que recordaremos sus principales aportaciones científicas.
Gerhard Domagk nació el 30 de octubre de 1895 en Lagow, una pequeña ciudad cercana a Brandemburgo. Realizó estudios de Medicina en Kiel, pero interrumpió sus estudios al ser alistado como soldado en la Primera Guerra Mundial, siendo herido en diciembre de 1914. Más tarde destinado al Servicio Sanitario y sirvió, entre otros lugares, en los hospitales de cólera de Rusia. Al joven Domagk le impresionó mucho la impotencia de los médicos de la época ante el cólera, el tifus, las infecciones diarreicas y otras varias enfermedades infecciosas. También era testimonio de la escasa eficacia de la cirugía, ya que muchas intervenciones iban seguidas de infecciones bacterianas graves, como la gangrena gaseosa.
Al terminar la guerra concluyó sus estudios de Medicina y se graduó en 1921. En 1924 comenzó su carrera docente ocupando el cargo de profesor universitario de anatomía patológica en Greifswald. En 1925 ocupó el mismo cargo en la Universidad de Münster.
Durante los años 1927-1929, la Universidad de Münster le concedió un permiso de ausencia para realizar investigaciones en los laboratorios de la IG Farbenindustrie, en Wuppertal.
Allí, en 1932, mientras buscaba una forma de combatir las infecciones bacterianas por medios químicos, Domagk se topó con el principio activo cloruro de dimetil bencil dodecil amonio, que más tarde se lanzó al mercado como una solución al 10 por ciento con el nombre comercial de Zephirol. El efecto antibacteriano intensivo de Zephirol y la buena compatibilidad con la piel rápidamente hicieron del producto un desinfectante cutáneo indispensable y universalmente aplicable que todavía se usa hoy para desinfectar manos e instrumentos.
Animado por su éxito en la destrucción de patógenos fuera del cuerpo, el investigador comenzó a buscar formas de combatir también las bacterias dentro del cuerpo. Domagk descubrió que un colorante rojo, derivado de la sulfanilamida (p -aminobencenosulfonamida), el Protosil rubrum, protegía a ratones y conejos contra dosis letales de estafilococos y estreptococos hemolíticos. El mecanismo de acción del prontosil era la liberación en el organismo de un radical sulfonamida, que es el que tiene el efecto antibacteriano.
Las propiedades antibacterianas del Protosil no habían sido demostradas en humanos, pero un suceso vino a precipitar los acontecimientos. La hija de Domagk enfermó gravemente con una infección estreptocócica y el padre, desesperado, le dio una dosis de Protosil. Aunque la muchacha se recuperó por completo, Domagk no mencionó este episodio en el informe sobre los efectos de la droga, y esperó hasta 1935 cuando los resultados de la experimentación humana se hubieron demostrado suficientemente efectivos. Un año más tarde comprobó que la sulfonamidocrisoidina era eficaz contra la infección por estreptococos. Estos microorganismos eran los causantes de la sepsis puerperal, una enfermedad que a veces seguía al parto y provocaba frecuentemente la muerte de la madre. Durante los años siguientes se comprobó repetidamente la eficacia antibacteriana de las sulfamidas (derivados de la sulfanilamida). La tasa de muerte por enfermedades como la meningitis, la fiebre puerperal y la neumonía se redujo drásticamente.
Por este descubrimiento le fue concedido a Domagk, el Premio Nobel de Fisiología y Medicina en 1939, aunque no pudo recogerlo hasta 1947, ya que el régimen de Adolf Hitler había boicoteado al Comité del Nobel y no permitía a los científicos alemanes aceptar el premio.
Tras la II Guerra Mundial Domagk introdujo el uso de la tiosemicarbazona y la hidrazida del ácido isonicotínico en el tratamiento de la tuberculosis, y también trabajó en el campo de la quimioterapia contra el cáncer hasta su jubilación en 1960.
Sin duda, los trabajos de Gerhard Domagk han contribuido a un control más eficaz de muchas enfermedades infecciosas.
___________________________________
El descobridor de les sulfamides
|
Aquesta pintura d´Otto Dix ens mostra el Professor Domagk, amb bata blanca i sostenint un tub d’assaig al costat d’un microscopi. És evident que l'artista ha volgut fer un retrat destacant la faceta investigadora d'aquest destacat metge alemany, del qual en recordarem les seves principals aportacions científiques.
Gerhard Domagk va néixer el 30 d'octubre de 1895 a Lagow, una petita ciutat propera a Brandenburg. Va estudiar Medicina a Kiel, però va interrompre els seus estudis en ser allistat com a soldat a la Primera Guerra Mundial, essent ferit el desembre de 1914. Més tard va ser destinat al Servei Sanitari i va servir, entre altres llocs, als hospitals de còlera de Rússia. Al jove Domagk li va impressionar molt la impotència dels metges de l'època davant del còlera, el tifus, les infeccions diarreiques i altres malalties infeccioses. També era testimoni de l'escassa eficàcia de la cirurgia, ja que moltes intervencions anaven seguides d'infeccions bacterianes greus, com ara la gangrena gasosa.
A l’acabar la guerra va finalitzar els seus estudis de Medicina i es va graduar el 1921. El 1924 va començar la seva carrera docent ocupant el càrrec de professor universitari d'anatomia patològica a Greifswald. El 1925 va ocupar el mateix càrrec a la Universitat de Münster.
|
Durant els anys 1927-1929, la Universitat de Münster li va concedir un permís d'absència per fer investigacions als laboratoris de la IG Farbenindustrie, a Wuppertal.
Allà, el 1932, mentre buscava una forma de combatre les infeccions bacterianes per mitjans químics, Domagk va topar amb el principi actiu clorur de dimetil bencil dodecil amoni, que més tard es va llançar al mercat com una solució al 10 per cent amb el nom comercial de Zephirol. L'efecte antibacterià intensiu de Zephirol i la bona compatibilitat amb la pell van fer ràpidament que el producte es convertís en un desinfectant cutani indispensable i universalment aplicable que avui encara es fa servir per desinfectar mans i instruments.
Animat pel seu èxit en la destrucció de patògens fora del cos, l'investigador va començar a buscar maneres de combatre també els bacteris dins del cos. Domagk va descobrir que un colorant vermell, derivat de la sulfanilamida (p-aminobenzenosulfonamida), el Protosil rubrum, protegia ratolins i conills contra dosis letals d'estafilococs i estreptococs hemolítics. El mecanisme d'acció del promptosil era l'alliberament a l'organisme d'un radical sulfonamida, que és el que té l'efecte antibacterià.
Les propietats antibacterianes del Protosil no havien estat demostrades en humans, però un fet va precipitar els esdeveniments. La filla de Domagk va emmalaltir greument amb una infecció estreptocòccica i el pare, desesperat, li va donar una dosi de promptosil. Encara que la noia es va recuperar per complet, Domagk no va esmentar aquest episodi a l'informe sobre els efectes de la droga, i va esperar fins el 1935 quan els resultats de l'experimentació humana es van haver demostrat prou efectius. Un any més tard va comprovar que la sulfonamidocrisoidina era eficaç contra la infecció per estreptococs. Aquests microorganismes eren els causants de la sèpsia puerperal, una malaltia que de vegades seguia el part i provocava freqüentment la mort de la mare. Durant els anys següents es va comprovar repetidament l'eficàcia antibacteriana de les sulfamides (derivats de la sulfanilamida). La taxa de mort per malalties com la meningitis, la febre puerperal i la pneumònia es va reduir dràsticament.
Per aquest descobriment se li va concedir el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1939, encara que no va poder recollir-lo fins al 1947, ja que el règim d'Adolf Hitler havia boicotejat el Comitè del Nobel i no permetia als científics alemanys acceptar el premi.
Després de la II Guerra Mundial, Domagk va introduir l'ús de la tiosemicarbazona i l’hidrazida de l'àcid isonicotínic en el tractament de la tuberculosi, i també va treballar al camp de la quimioteràpia contra el càncer fins a la seva jubilació el 1960.
Sens dubte, els treballs de Gerhard Domagk han contribuït a un control més eficaç de moltes malalties infeccioses.
