Efélides en el arte contemporáneo

 versió catalana | versión española

Evgeniy Monahov Little mother (detalle)  (2020) Óleo y tempera sobre tabla 53 x 40 cm Figurativas 2021 Museo Europeo de Arte Moderno (MEAM)

Las efélides son manchas pequeñas, de color ocre o marrón claro, que suelen disponerse en un número elevado en la cara de las personas con fototipos claros. Se trata de pequeños acúmulos de melanina, totalmente benignas, que suelen destacar más tras la exposición solar. En lenguaje popular son conocidas como "pecas".

En el arte clásico es poco frecuente representar estas minúsculas manchitas, que por otra parte no suelen destacar demasiado y quedan limitadas a un hecho anecdótico. Las manchitas de la piel además, solían considerarse como pequeñas imperfecciones y en los retratos de encargo eran invisibles, bien por efecto del maquillaje o por la censura directa del pintor, deseoso de ofrecer una visión más bien optimizada de la cara del personaje. 

En cambio, las encontramos con cierta frecuencia en el arte hiperrealista contemporáneo, que bebe de la visión fotográfica de la realidad. 

Evgeniy Monahov (Rusia) Little mother (detalle).
Se pueden ver las efélides faciales de manera bastante evidente. 

Recientemente tuve la oportunidad de visitar una exposición de las obras que participaron en el concurso Figurativas 2021, convocado por la Fundación de las Artes y Artistas y expuesta en el MEAM de Barcelona. En este concurso pude observar obras de gran realismo (tanto que a veces me hicieron dudar de que no se trataba de fotografías). Y allí pude constatar que las efélides son representadas con frecuencia por los artistas contemporáneos. 

Es el caso de Little mother, obra de Evgeniy Monahov, de Rusia, con la que inicio esta entrada y de la que también aporto un detalle en el que pueden verse las efélides faciales de manera bastante evidente. 

Arina Gordienko: Long Walk Alone in the Tender Flame. 

Óleo sobre lienzo 76 x 102 cm

Otra obra es un óleo de Arina Gordienko, de UK, titulada Long Walk Alone in the Tender Flame. Un rostro serio y pensativo, que las efélides hacen todavía más cercano.  

La artista griega Ioanna Stefou es la autora de Hope, también un óleo (premio ARTEMIRANDA.ES) que muestra el candor de una niña coronada de flores como un canto a la esperanza.   

Ioanna Stefou: Hope. Oleo sobre lino 50 x 75 cm

Abajo: detalle, mostrando las discretas efélides sobre la nariz.  

También la artista que fue galardonada con el Primer Premio, Natalie Holland, representa estas pequeñas manchas cutáneas en su obra Against Straight Lines, aunque en este caso la simetría de las lesiones y su distribución excesivamente regular hacen sospechar que pueda formar parte del llamativo maquillaje con el que aparece la modelo. 

Natalie Holland: Against Stright Lines. Óleo sobre aluminio. 60 x 50 cm. 

(Primer Premio Pintura 2019)

Abajo: Detalle.

En definitiva, el arte contemporáneo figurativo no rehuye como antaño la representación de las efélides, sino que incluso las refleja con cierto interés, ya que constituyen un hecho anecdótico que contribuye a hacer más cercanos y reales a los personajes representados y usa su presencia como un elemento más que fija la atención del espectador en el personaje representado. 

___________________________________

Efèlides a l'art contemporani

Evgeniy Monahov Little mother (detall)  (2020) Oli i tempera sobre taula 53 x 40 cm Figuratives 2021 Museu Europeu d'Art Modern (MEAM)

Les efèlides són taques petites, de color ocre o marró clar, que solen disposar-se en un nombre elevat a la cara de les persones amb fototips clars. Es tracta de petits cúmuls de melanina, totalment benignes, que acostumen a destacar més després de l'exposició solar. En llenguatge popular són les conegudes "pigues".

En l'art clàssic és poc freqüent representar aquestes minúscules taquetes, que d'altra banda no solen destacar massa i queden limitades a un fet anecdòtic. Les taques de la pell a més, solien considerar-se com petites imperfeccions i en els retrats d'encàrrec eren invisibles, bé per efecte del maquillatge o per la censura directa del pintor, desitjós d'oferir una visió més aviat optimitzada de la cara del personatge.

En canvi, les trobem amb certa freqüència en l'art hiperrealista contemporani, que beu de la visió fotogràfica de la realitat.

Evgeniy Monahov (Rússia) Little mother (detall).
Es poden veure les efèlides facials de manera prou evident. 

Recentment vaig tenir l'oportunitat de visitar una exposició de les obres que van participar al concurs Figuratives 2021, convocat per la Fundació de les Arts i Artistes i exposada al MEAM de Barcelona. En aquest concurs vaig poder observar obres de gran realisme (tant que de vegades em feia dubtar si es tractava de fotografies). I allà vaig poder constatar que les efèlides són representades amb freqüència pels artistes contemporanis.

És el cas de Little mother, obra de Evgeniy Monahov, de Rússia, amb la qual inicio aquesta entrada i de la qual també aporto un detall en el que es poden veure les efèlides facials de manera força evident.

Arina Gordienko: Long Walk Alone in the Tender Flame. 76 x 102 cm

Una altra obra és un oli de Arina Gordienko, d'UK, titulada Long Walk Alone in the Tender Flame. Un rostre seriós i pensatiu, que les efèlides fan encara més proper.

L'artista grega Ioanna Stefou és l'autora de Hope, també un oli (premi ARTEMIRANDA.ES) que mostra la innocència d'una nena coronada de flors com un cant a l'esperança.

Ioanna Stefou: Hope. Oli sobre lli 50 x 75 cm

Abaix: detall, mostrant les discretes efèlides sobre el nas.  

L'artista que va ser guardonada amb el Primer Premi, Natalie Holland, també representa aquestes petites taques cutànies a la seva obra Against Straight Lines, encara que en aquest cas la simetria de les lesions i la seva distribució excessivament regular fan sospitar que pugui formar part del cridaner maquillatge amb el qual apareix la model.

Natalie Holland: Against Stright Lines. Oli sobre alumini. 60 x 50 cm. 

(Primer Premi Pintura 2019)

Abaix: Detall.

En definitiva, l'art contemporani figuratiu no defuig com abans la representació de les efèlides, sinó que fins i tot les reflecteix amb cert interès, ja que constitueixen un fet anecdòtic que contribueix a fer més propers i reals els personatges representats i utilitza la seva presència com un element més que fixa l'atenció de l'espectador en el personatge representat.

Arte-denuncia o apología de depravación?

versió catalana | versión española

Artistas anónimos Parodia de la Libertad guiando al pueblo (2020)  Fresco. 3 x 1,5 m Cantina del CHU Toulouse. Purpan

La polémica arrecia en el CHU Toulouse (Purpan). Desde hace unos meses un perturbador fresco decora la pared del bar-comedor de los internos en este centro hospitalario. 

La obra ha sido realizada por artistas anónimos, estudiantes de Bellas Artes, por encargo del sindicato de internos de medicina del hospital. Con un marcado carácter provocador, parodia el famoso cuadro de Delacroix "La libertad guiando al pueblo". Pero en esta ocasión, la figura femenina que enarbola la bandera con el brazo levantado aparece totalmente desnuda, y rodeada de individuos en posturas de sexo explícito, y en algunas de ellas pueden reconocerse las caras de 15 jefes clínicos y otros personajes del hospital tolosano. 

Algunas figuras masculinas aparecen atados por correas y conducidos por figuras femeninas desnudas, en actitud lasciva, por lo que ha sido juzgado como sexista, y acusada de hacer apología de una sexualidad basada en la violencia, el sadismo y la humillación. 

El cuadro ha sido denunciado por las organizaciones feministas "Osez le féminisme" "Dare féminisme 31" y el colectivo de usuarios del hospital "Jeudi 11-2" que han calificado a la pintura de degradante, pornográfica y contraria a la dignidad humana.  

El primer fresco, retirado en 2018

Pero la dirección del hospital mantiene una postura indecisa y dubitativa. En 2018 ya se retiró un primer cuadro que también fue muy polémico. El poderoso sindicato de internos de medicina del hospital era contrario a que fuese censurado y se opusieron a su retirada. Como protesta por esta actuación, encargaron esta segunda pintura, más incisiva todavía que la primera.   

Ahora se espera la decisión de la dirección del hospital. El director general de l'Assistance Publique-Hôpitaux de Paris  Martin Hirtch ha declarado que lo que hay que juzgar es si estas obras son una denuncia de prácticas sexuales que hay que erradicar o una incitación a perpetuar las tradiciones malsanas. 

En todo caso, la polémica va creciendo entre el personal sanitario y los usuarios del hospital de Purpan.  

__________________________________

Art denúncia o patologia de la depravació?

Artistes anònims Paròdia de la Llibertat guiant el poble (2020)  Fresc. 3 x 1,5 m Cantina del CHU Toulouse. Purpan

La polèmica ha esclatat al CHU Toulouse (Purpan). Des de fa uns mesos un pertorbador fresc decora la paret del bar-menjador dels interns en aquest centre hospitalari. 

L'obra la van realitzar artistes anònims, estudiants de Belles Arts, per encàrrec del sindicat d'interns de medicina de l'hospital. Amb un marcat caràcter provocador, paròdia el famós quadre de Delacroix "La llibertat guiant al poble". Però en aquesta ocasió, la figura femenina que enarbora la bandera amb el braç aixecat apareix totalment nua, i rodejada d'individus en posturas de sexe explícit, i en algunes d'elles es pot reconèixer la cara d'uns quinze caps clínics i altres personatges de l'hospital tolosà. 

Algunes figures masculines apareixen lligades pel coll amb corretges i portats per figures femenines nues, en actitud provocativa, pel que ha sigut jutjat com a sexista, i que fa apologia de una sexualitat basada en la violència, el sadisme i la humiliació. 

El quadre ha estat denunciat per les organitzacions feministes "Osez le féminisme" "Dare féminisme 31" i el col·lectiu de usuaris del hospital "Jeudi 11-2" que han qualificat a la pintura de degradant, pornogràfica i contrària a la dignitat humana.

El primer mural, retirat el 2018

Però la postura de la direcció de l'hospital es manté dubitativa. El 2018 ja es va retirar un primer quadre que també havia estat força polèmic. El poderós sindicat d'interns de medicina de l'hospital era contrari a que fos censurat i es van oposar a la seva retirada. Com a protesta per aquesta actuació, van encarregar aquesta segona pintura, més incisiva encara que la primera.   

Ara s'espera la decisió de la direcció de l'hospital. El director general de l'Assistance Publique-Hôpitaux de Paris Martin Hirtch ha declarat que el que cal judicar és si aquestes obres són una denúncia de pràctiques sexuals o abusos de poder que cal eradicar o bé una incitació a perpetuar certs comportaments corruptes i perversos. 

En tot cas, la polèmica va pujant de to entre el personal sanitari i els usuaris de l'hospital de Purpan.  

 

Una abdominoplastia en Roma.

 versió catalana | versión española

Hércules borracho  (s. I d.C.) Escultura de mármol Casa dei Cervi Herculano

La obesidad también era un problema en la antigua Roma. En la Roma clásica, disponer de una buena posición social, económicamente desahogada y con una activa vida social, era bastante fácil que tuviera sobrepeso o incluso una declarada obesidad. La proyección social se hacía generalmente en fiestas y convites, banquetes en los que se servían numerosos y exóticos platos y se bebía en abundancia. Disponer de un cocinero cualificado que sorprendiera a los comensales era casi una necesidad y todo ello conducía fácilmente a un peso excesivo.

Aunque el sobrepeso nunca fue bien visto en Roma, ya que se relacionaba directamente con la falta de control, con la glotonería y con la debilidad del espíritu y se la identificaba con la molicie y la decadencia. Así nos aparece representado en la sarcástica estatua de Hércules borracho en la Casa dei Cervi en Herculano. Horacio habla del “hombre cebado y descolorido a fuerza de vicios” (Serm. II,2) y Catón el Censor, todavía en tiempos de la República, llegó a excluir del censo a un caballero por gordo, puesto que la obesidad le impedía cumplir con sus obligaciones militares.

"¿Cómo podría ser útil a la patria un cuerpo así, cuyo espacio entre el cuello y las ingles está todo ocupado por el vientre?"  

                                                (Plut. Cat. ma. 9).

En las Sátiras de Persio encontramos este pasaje:

“Pides fuerza para los músculos y para la vejez un cuerpo que no te falle. Bien, así sea. Pero grandes fuentes y conservas de carne en manteca han impedido a los dioses concedértelo y entorpecen a Júpiter cuando intenta otorgarte estos dones”  

(Percio Sátiras II,41-43).

La obesidad se consideraba como el resultado del descontrol de quien la padece. Para la mentalidad romana el obeso es responsable de su obesidad. El gordo lo está porque no sabe moderar su apetito en la mesa. Algunos, con escasa confianza en su autocontrol, recurrían a terceros. Es el caso del político, militar y conocido gourmet Lucio Licinio Lúculo, que tenía a un esclavo habilitado para retirarle la mano de la comida cuando empezaba a pasarse con manjares selectos como los platos de tordos y las mamas de cerda (Plinio NH XXVIII,14,56).

Busto del emperador Vitelio, mostrando un considerable sobrepeso.

La obesidad fue también tratada en los tratados médicos. Ya en la época imperial se considera una enfermedad por sí misma y requerirá de los tratamientos habituales a base de dieta, ayuno, ejercicio, purgas, masajes e hidroterapia. Aunque en esta época se desconocía que la obesidad es un trastorno complejo en el que los factores endógenos (genéticos, hormonales, psicosomáticos, neurológicos) son tan importantes como los exógenos (sobrealimentación, sedentarismo).

Hipócrates ya había observado que

“los que son excesivamente gordos por naturaleza están más expuestos que los delgados a una muerte repentina”  

(Hipócrates. Aforismos, 44).

Para combatir la obesidad se recurría a la dieta, las purgas y el ejercicio. Galeno en su obra De Attenuante Victus Ratione (‘Sobre la dieta adelgazante’) ya indica que los vegetales, como las verduras, las plantas amargas y las frutas sirven para bajar de peso.

El Obeso. Cubierta de alabastro de un sarcófago etrusco del s. III a.C. 

procedente de Chiusi. Museo Arqueológico Nacional. Florencia. 

Pero los romanos conocían también técnicas quirúrgicas. Sabemos que recurrían a la "cirugía estética" avant la lettre para reducir la papada, el labio leporino, o para reconstruir el rostro de gladiadores o legionarios que habían sido desfigurados en el combate.

Cristian Tolsa, fiel seguidor de este blog, historiador de ciencias antiguas y profesor de filología griega en la UB. me ha remitido hace poco una interesante noticia sobre este tema, y le agradezco mucho su colaboración desde aquí. Se trata de un texto de Plinio el Viejo en el que se recurre a la cirugía para reducir el exceso de grasa.

El chico en cuestión era hijo de Lucius Apronius Caesianus, excónsul que pertenecía a una gloriosa familia de militares. Su obesidad era tal que le dificultaba el movimiento y no podía ni andar. No sabemos si su obesidad se derivaba de una vida de excesos dietéticos o era producto de una disfunción hormonal. Tal era su desesperación que pidió a los médicos que le eliminaran la grasa de su barriga. 

Estatua de Pietro Barbino, bufón de la corte de Cosme I, 
caractertizado de Baco. Jardines de Boboli. Florencia. 

Así nos lo relata Plinio: 

"Se cuenta que el hijo de Lucius Apronius, que había sido cónsul, estaba tan gordo quen pidió que le quitaran el exceso de tejido adiposo, con lo que aligeró su cuerpo, ya que por el exceso de peso ya no podía moverse"

 Por este pasaje de Plinio podemos considerar que se trata de la mención más antigua de una abdominoplastia: es decir una cirugía plástica en el abdomen. Actualmente se trata de una intervención casi rutinaria, que se indica cuando la liposucción no resulta eficaz. Suele realizarse en distintos puntos del abdomen, preferentemente por encima del pubis, y junto al ombligo. Tras retirar la máxima cantidad posible de tejido graso, se vuelve a cerrar, cosiendo para devolver a la piel su aspecto terso. 

En el caso de los cirujanos romanos, la intervención se debía efectuar sin antisepsia y sin anestesia, recurriendo solamente al vino y a grandes dosis de opio o drogas similares. Por lo que se infiere del relato de Plinio, el paciente no murió a consecuencia de la intervención, por lo que es probable que tras una larga convalecencia, pudo reintegrarse a su vida normal sin la pesada "mochila" de su vientre. eso sí, debió llevar unas aparatosas cicatrices como recuerdo de esta operación.   

Cornelis de Vos: El triunfo de Baco

Una abdominoplàstia a Roma

Hércules borratxo  (s. I d.C.) Escultura de màrmol Casa dei Cervi Herculà

L'obesitat ja era un problema també a l'antiga Roma. A la Roma clàssica, disposar d'una bona posició social, econòmicament folgada i una vida social activa, propiciava que era bastant fàcil que es tingués sobrepès o fins i tot una declarada obesitat. La projecció social es feia generalment en festes i convits, banquets en els quals se servien nombrosos i exòtics plats i es bevia en abundància. Disposar d'un cuiner qualificat que sorprengués als comensals era gairebé una necessitat i tot això conduïa fàcilment a un pes excessiu.

El sobrepès mai va ser ben vist a Roma, ja que es relacionava directament amb la manca de control, amb la golafreria i amb la debilitat de l'esperit i s’identificava amb la mol·lície i la decadència. Així ens apareix representat en la sarcàstica estàtua d'Hèrcules borratxo a la Casa dei Cervi a Herculà. Horaci parla de "l'home gras i descolorit a força de vicis" (Serm. II, 2) i Cató el Censor, encara en temps de la República, va arribar a excloure el cens a un cavaller per gros, ja que l'obesitat li impedia complir amb les seves obligacions militars.

"Com podria ser útil a la pàtria un cos així, en el que l’espai entre el coll i les engonals està tot ocupat pel ventre?"

                                                (Plut. Cat. ma. 9).

A les Sàtires de Persi trobem aquest passatge:

"Demanes força per als músculs i per a la vellesa un cos que no et falli. Bé, així sigui. Però grans fonts i conserves de carn en mantega han impedit als déus concedir-t’ho i entorpeixen a Júpiter quan intenta atorgar-te aquests dons "

(Persi Sàtires II, 41-43).

 

L'obesitat es considerava com el resultat del descontrol de qui la pateix. Per a la mentalitat romana l'obès és responsable de la seva obesitat. El gros ho està perquè no sap moderar-se a la taula. Alguns, amb escassa confiança en el seu autocontrol, recorrien a tercers. És el cas del polític, militar i conegut gourmet Luci Licini Lúcul, que tenia un esclau habilitat per retirar-li la mà del menjar quan començava a passar-se amb menjars selectes com els plats de tords i les mames de truja (Plinio NH XXVIII, 14,56).

Bust de l'emperador Viteli, mostrant un considerable sobrepès.

L'obesitat va ser tractada també en els tractats mèdics. Ja en l'època imperial es considera una malaltia per si mateixa i requeria dels tractaments habituals a base de dieta, dejuni, exercici, purgues, massatges i hidroteràpia. Si bé en aquesta època es desconeixia que l'obesitat és un trastorn complex en el qual els factors endògens (genètics, hormonals, psicosomàtics, neurològics) són tan importants com els exògens (sobrealimentació, sedentarisme). 

Hipòcrates ja havia observat que 

"Els que són excessivament grossos per naturalesa estan més exposats a una mort sobtada que els prims"

(Hipòcrates. Aforismes, 44).

 

Per combatre l'obesitat es recorria a la dieta, les purgues i l'exercici. Galeno en la seva obra De Attenuante Victus Ratione ('Sobre la dieta aprimant') ja indica que els vegetals, com les verdures, les plantes amargues i les fruites serveixen per baixar pes.

L' Obès. Coberta d'alabastre d'un sarcòfag etrusc del s. III a.C. 

procedent de Chiusi. Museu Arqueològic Nacional. Florència. 

Però els romans també coneixien tècniques quirúrgiques. Sabem que recorrien a la "cirurgia estètica" avant la lettre per reduir la papada, el llavi leporí, o per reconstruir la cara de gladiadors o legionaris que havien estat desfigurats en el combat.

Cristian Tolsa, fidel seguidor d'aquest bloc, historiador de ciències antigues i professor de filologia grega a la UB, m'ha enviat recentment una interessant notícia sobre aquest tema, i des d'aquí li agraeixo molt la seva col·laboració. Es tracta d'un text de Plini el Vell en el qual es recorre a la cirurgia per reduir l'excés de greix. 

El noi en qüestió era fill de Lucius Apronius Caesianus, excònsol que pertanyia a una gloriosa família de militars. La seva obesitat era tal que li dificultava el moviment i no podia ni caminar. No sabem si la seva obesitat es derivava d'una vida d'excessos dietètics o era producte d'una disfunció hormonal. Tal era la seva desesperació que va demanar als metges que eliminessin el greix de la seva panxa.

Estàtua de Pietro Barbino, bufó de la cort de Cosme I, 
caracteritzat com Bacus. Jardins de Boboli. Florència. 

Així ens ho relata Plini:

"S'explica que el fill de Lucius Apronius, que havia estat cònsol, estava tan gros que va demanar que li traguessin l'excés de teixit adipós, de manera que va alleugerir el seu cos, ja que per l'excés de pes ja no es podia ni moure"

Segons aquest passatge de Plini podem considerar que es tracta de la menció més antiga d'una abdominoplàstia: és a dir una cirurgia plàstica a l'abdomen. Actualment es tracta d'una intervenció gairebé rutinària, indicada quan la liposucció no és eficaç. Sol realitzar-se en diferents punts de l'abdomen, preferentment per sobre del pubis, i al costat del melic. Després de retirar la màxima quantitat possible de teixit gras, es torna a tancar, cosint per retornar la pell al seu aspecte ters.

En el cas dels cirurgians romans, la intervenció s'havia d'efectuar sense antisèpsia i sense anestèsia, recorrent només al vi com a desinfectant i a l'administració de grans dosis d'opi o de drogues similars. Pel que s'infereix del relat de Plini, el pacient no va morir a conseqüència de la intervenció, de manera que és probable que després d'una llarga convalescència, va poder reintegrar-se a la seva vida normal sense la pesada "motxilla" del seu ventre. Això sí, va haver de portar unes aparatoses cicatrius com a record d'aquesta operació.

  

Cornelis de Vos: El triomf de Bacus