Mostrando entradas con la etiqueta Medico. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Medico. Mostrar todas las entradas

martes, 30 de agosto de 2022

Pioneros de la Dermatología en Catalunya (I): Pau Umbert Corderas

versió catalana | versión española









Retrato de Pau Umbert Corderas 

Fotografía a la albúmina 

Instituto Umbert. Barcelona



Pau Umbert Corderas (1879-1922) fue uno de los primeros dermatólogos que ejercieron la especialidad como tal en Catalunya. Fue además el iniciador de una conocida familia de dermatólogos que han ejercido y ejercen la especialidad en Barcelona hasta la actualidad.


Pau Umbert Corderas en su época de estudiante



Aunque Pau era natural del pueblo de Sant Feliu de Codinas, quedó huérfano de niño, cuando solamente contaba con 8 años. Quedó entonces bajo la tutoría de su tío, propietario de un negocio textil en Barcelona, por lo que se trasladó a esta ciudad. A pesar de que su tío no daba mucha importancia a los estudios, Pau terminó el bachillerato y cursó estudios de Medicina en la Universidad de Barcelona. Durante su época de estudiante destaca por su militancia política en la Unió Catalanista y por ser delegado de curso durante varios años.

En 1901 decide dedicarse a la Dermatología y Sifiliografía, una especialidad que en aquel momento apenas comenzaba a apuntar. En 1880 Giné y Partagás había publicado un libro sobre Dermatología Quirúrgica en Barcelona, y existía el antecedente, todavía más antiguo, del Atlas de J.E. de Olavide en Madrid. Pero todavía no había ningún médico en Barcelona que cultivase la especialidad en exclusiva, sino que solía considerarse como una parte de la Patología Externa o Cirugía.


Fotografía de Pau Umbert en la orla de licenciatura (1911)



Por este motivo, Pau decide perfeccionar sus estudios en París, ciudad en la que se ha creado una brillante escuela de la especialidad. Durante dos años, Pau Umbert se forma en clínica al lado de Jean Darier en el Hôpital de la Pitié. Al mismo tiempo, asiste en el Hôpital Saint-Louis donde aprende histopatología con Gastou y Thibierge. También aprovecha para mantener contactos con destacadas figuras como Louis Brocq y Alfred Fournier. Miembro correspondiente de la Societé Française de Dermatologie et Syphiliografie, Pau Umbert Corderas conserva el vínculo con la Escuela Francesa de Dermatología toda su vida complementándola con la influencia de los trabajos de Unna y de la Escuela de Breslau que hacen que se de cuenta de la importancia de la histopatología en la clínica dermatológica.



Pau Umbert Corderas, en París con el equipo del Prof. Gastou
(en la fila de atrás, el segundo comenzando por la izquierda)

En 1903, dos años después de su estancia en Francia, Pau Umbert regresa a Barcelona y alterna la práctica médica privada con la asistencia hospitalaria: primero, asiste al Hospital de Niños Pobres de Barcelona durante dos años y, de forma más intermitente, al Hospital de Santa Creu. Además de esta actividad asistencial, participa en numerosas reuniones científicas.
Su obra escrita es muy amplia. Publicó numerosos artículos médicos, muchos de ellos en francés. Introdujo también nuevos métodos y teorías que, inspirados en la visión dermatológica de la Escuela Francesa, dieron un impulso de modernidad en un momento en el que la Dermatología catalana iniciaba su andadura como especialidad. Umbert insistió, especialmente, en la histopatología que había aprendido en París y de la que fue siempre un firme partidario. Umbert hizo destacadas aportaciones propias tanto en el campo de la Dermatología como en el de la Sifilografía. Cabe destacar sus estudios sobre la micosis fungoide, que identificó ya como un proceso linfomatoide de tipo sistémico, un concepto muy importante que está en la base de los estudios bioquímicos, ultraestructurales e inmunológicos posteriores y, también, para la comprensión de las proliferaciones extramedulares del sistema linfoide. Son, igualmente, destacados sus artículos sobre liquen plano y leucoplasia.
En el campo de sus estudios sobre sífilis, revisó los estigmas sifilíticos, las lesiones que causan y su diagnóstico diferencial, de gran riqueza en aquella época preantibiótica. Destacó especialmente la clínica de la sífilis tardía, que aparecía en edades avanzadas. Revisó, también, el concepto y manifestaciones de la llamada parasífilis. En definitiva, podemos afirmar que Pau Umbert Corderas consolidó las bases científicas de la que, en las primeras décadas del s. XX, era la Dermatología cotidiana. 
En el año 1922, Pau Umbert Corderas estaba preparando las oposiciones para ocupar la cátedra de Dermatología y Sifilografía de la Facultad de Medicina de Madrid, vacante por la defunción de Juan de Azúa. La muerte, sin embargo le sorprendió también en plena actividad profesional. Murió en Barcelona a los 42 años de edad.


___________________________________



Pioners de la Dermatologia a Catalunya (I):

Pau Umbert i Corderas







Retrato de Pau Umbert Corderas 

Fotografía a la albúmina 

Instituto Umbert. Barcelona





Pau Umbert Corderas (1879-1922) va ser un dels primers dermatòlegs que van exercir l’especialitat com a tal a Catalunya. A més, va ser l'iniciador d'una coneguda família de dermatòlegs que han exercit i exerceixen l'especialitat a Barcelona, fins a l'actualitat.


Pau Umbert Corderas a la seva època d'estudiant.


Tot i que en Pau era natural del poble de Sant Feliu de Codines, va quedar orfe de nen, amb només 8 anys. Va quedar llavors sota la tutoria del seu oncle, propietari d'un negoci tèxtil a Barcelona, i s’hi va traslladar. Tot i que el seu oncle no donava gaire importància als estudis, Pau va acabar el batxillerat i va cursar estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona. Durant la seva època d'estudiant va destacar per la seva militància política a la Unió Catalanista i per ser delegat de curs durant uns quants anys.
El 1901 decideix dedicar-se a la Dermatologia i Sifilografia, una especialitat que en aquell moment tot just començava a apuntar. El 1880 Giné i Partagás havia publicat un llibre sobre Dermatologia Quirúrgica a Barcelona, i existia l'antecedent, encara més antic, de l'Atlas de J.E. d'Olavide a Madrid. Però encara no hi havia cap metge a Barcelona que cultivés l'especialitat en exclusiva, sinó que solia considerar-se una part de la Patologia Externa o Cirurgia.


Fotografia de Pau Umbert a l'orla de llicenciatura (1911)


Per aquest motiu, Pau decideix perfeccionar els seus estudis a París, ciutat on s'ha creat una escola brillant de l'especialitat. Durant dos anys, Pau Umbert es forma en clínica al costat de Jean Darier a l'Hôpital de la Pitié. Alhora, assisteix a l'Hôpital Saint-Louis on aprèn histopatologia amb Gastou i Thibierge. També aprofita per mantenir contactes amb destacades figures com Louis Brocq i Alfred Fournier. Membre corresponent de la Societé Française de Dermatologie et Syphiliografia, Pau Umbert Corderas conserva l'enllaç amb l'Escola Francesa de Dermatologia tota la seva vida complementant-la amb la influència dels treballs d'Unna i de l'Escola de Breslau que li fan adonar-se de la importància de la histopatologia a la clínica dermatològica.



Pau Umbert Corderas, a París amb l'equip del Prof. Gastou
(a la fila d'enrere, el segon començant per l'esquerra)

El 1903, dos anys després de la seva estada a França, Pau Umbert torna a Barcelona i alterna la pràctica mèdica privada amb l'assistència hospitalària: primer, assisteix a l'Hospital de Nens Pobres de Barcelona durant dos anys i, de manera més intermitent, a l'Hospital de Santa Creu. A més d’aquesta activitat assistencial, participa en nombroses reunions científiques.

La seva obra escrita és molt àmplia. Va publicar nombrosos articles mèdics, molts d’ells en francès. També va introduir nous mètodes i teories que, inspirats en la visió dermatològica de l'Escola Francesa, van donar un impuls de modernitat en un moment en què la Dermatologia catalana iniciava el seu camí com a especialitat. Umbert va insistir, especialment, en la histopatologia que havia après a París i de la qual sempre en va ser un ferm partidari. Umbert va fer destacades aportacions pròpies tant al camp de la Dermatologia com al de la Sifilografia. Cal destacar els seus estudis sobre la micosi fungoide, que ja va identificar com un procés limfomatoide de tipus sistèmic, un concepte molt important que està a la base dels estudis bioquímics, ultraestructurals i immunològics posteriors i, també, per a la comprensió de les proliferacions extramedul·lars del sistema limfoide. Són, igualment, destacats els seus articles sobre liquen pla i leucoplàsia.

En el camp dels seus estudis sobre sífilis, va revisar els estigmes sifilítics, les lesions que causen i el seu diagnòstic diferencial, de gran riquesa en aquella època preantibiòtica. Va destacar especialment la clínica de la sífilis tardana, que apareixia en edats avançades. Va revisar, també, el concepte i manifestacions de l'anomenada parasífilis. En definitiva, podem afirmar que Pau Umbert Corderas va consolidar les bases científiques de la que va ser, a les primeres dècades del s. XX, la Dermatologia quotidiana.

L'any 1922, Pau Umbert Corderas estava preparant les oposicions per ocupar la càtedra de Dermatologia i Sifilografia de la Facultat de Medicina de Madrid, vacant per la defunció de Juan de Azúa. La mort, però, el va sorprendre també en plena activitat professional. Va morir a Barcelona als 42 anys.

lunes, 7 de febrero de 2022

Josep Trueta (y II): el método Trueta

versió catalana | versión española







Walter Cots

Monumento a Josep Trueta 
(1995)

Escultura de bronce y base de piedra.
Hospital Josep Trueta. Girona. 




Hace poco comentábamos los aspectos más destacados de la biografía de Josep Trueta i Raspall (1897-1976). Fueron muchas sus aportaciones a la Medicina, pero de entre todas ellas hay que destacar el modo de actuación que propugnaba para tratar las heridas de guerra: el conocido como "Método Trueta". 




Robert Capa: Miliciano herido (1938) Fotografía. MNAC, Barcelona.

En 1936 Josep Trueta estaba al frente del Servicio de Cirugía del Hospital de Sant Pau, de Barcelona, un hospital de referencia durante la Guerra Civil española. En el hospital se trataban muchos heridos de guerra. Las heridas de metralla en aquella época pre-antibiótica solían complicarse con infecciones que podían evolucionar a gangrena o osteomielitis y causar la muerte. Trueta, que había estudiado bien las osteomielitis, desarrollando las ideas de Winnet Orr, ideó un método para evitar la sobreinfección. 




Material de los Hospitales de Sangre cercanos al frente


El método Trueta, como pronto se le conoció, se estructuraba en cinco pasos de "vital importancia" según sus propias palabras. Insistía en que las heridas debían mantenerse limpias para evitar la infección que provenía del exterior. Los pasos propuestos eran: 
1) Tratamiento quirúrgico inmediato, en el lugar más próximo. En este sentido, tuvieron mucha importancia los Hospitales de Sangre y los puestos de enfermería de las unidades militares. En colaboración con Joaquín d'Hartcourt médico militar y cirujano jefe del ejército republicano, el método Trueta se implantó en las filas de los militares fieles al Gobierno.  



Traslado de un herido en la batalla del Ebro
 
2) Limpieza de la herida. Se realizaba con abundante agua y jabón, limpiando la herida de dentro a fuera, procurando no dejar restos de suciedad en ningún rincón. Se recurría frecuentemente a cepillos y a fricciones enérgicas. Hay que tener en cuenta que muchas de estas heridas tenían lugar en las trincheras y las salpicaduras de tierra y barro en el interior de la herida eran habituales, y constituían posibles focos de infección. El lavado cuidadoso era pues, muy importante.



Robert Capa: Grupo de soldados republicanos en el frente
 


3) Excisión de los esfacelos y partes necrosadas de la herida. Trueta insistía mucho en este punto, al que atribuía la mayor parte del éxito del tratamiento: "Sin una excisión correcta, aunque los otros piuntos se cumplan fielmente, la técnica es inoperante e incluso, peligrosa".  Los esfacelos y necrosis podían suponer la aparición de la tan temida gangrena. 




Las ruinas de Corbera de Ebro, un pueblo que sufrió repetidos
bombardeos por parte de la aviación italiana 

4) Drenaje. Importante para evitar la acumulación de exudados y de sangre estancada, que podrían provocar un absceso. 
5) Inmovilización con vendas y escayola, para evitar posibles reinfecciones provinientes del exterior. 

El tratamiento propugnado por Trueta fue recibido al principio con bastante escepticismo. Pero él tuvo paciencia y supo esperar. Sabía que al principio, la implantación de cualquier método innovador suele generar un cierto rechazo, ya que la inercia de la rutina cuesta mucho de suoperar. Pero pensó que debía defender su sistema, ya que estaba seguro que podría salvar muchas vidas humanas. En septiembre de 1936, presentó un nuevo trabajo con nuevos resultados y en esta ocasión, los cirujanos catalanes mostraron un gran interés por el método. 



Material bélico (bombas) usadas en los bombardeos de la Guerra Civil.
Museu de la Batalla de l'Ebre, Faió.


Pronto corrió la noticia de que un médico de Barcelona salvaba vidas casi milagrosamente y evitaba las temidas amputaciones a las que solían someterse hasta entonces a las víctimas de los bombardeos. La aplicación correcta del "método Trueta" evitó muchos casos de gangrena. 

Paul W. Brown constataba: 
"Durante la Primera Guerra Mundial, mucho antes de conocerse el "método Trueta", los muertos por gangrena representaban el 18 % de los heridos, mientras que actualmente, según pudo comprobarse en la Guerra del Vietnam, en la que se aplicó el método sistemáticamente, el porcentaje descendió a un 0'16%"



No he podido evitar terminar esta entrada con esta
fotografía, aunque no sea de heridas de guerra.
Es una foto de Robert Capa: Los restos del ejército
republicano tras la derrota, ya en territorio francés.
En la primera fila, el cuarto por la izquierda, alto,
con boina y una manta de rayas a la espalda, era mi
padre, Maximino Sierra, combatiente republicano.
Desde aquí, mi más emocionado homenaje.
(MNAC, Barcelona)



___________________________________




Josep Trueta (i II): El mètode Trueta







Walter Cots

Monumento a Josep Trueta 
(1995)

Escultura de bronce y base de piedra.
Hospital Josep Trueta. Girona. 



Fa poc comentàvem els aspectes més destacats de la biografia de Josep Trueta i Raspall (1897-1976). Van ser moltes les seves aportacions a la Medicina, però d’entre totes elles cal destacar el procediment que propugnava per tractar les ferides de guerra: el conegut "Mètode Trueta". 


Robert Capa: Milicià ferit (1938) Fotografia. MNAC, Barcelona.

El 1936 Josep Trueta era al capdavant del Servei de Cirurgia de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, un hospital de referència durant la Guerra Civil espanyola. A l'hospital es tractaven molts ferits de guerra. Les ferides de metralla en aquella època pre-antibiòtica solien complicar-se amb infeccions que podien evolucionar a gangrena o osteomielitis i causar la mort. Trueta, que havia estudiat bé les osteomielitis, desenvolupant les idees de Winnet Orr, va idear un mètode per evitar la sobreinfecció.



Material dels Hospitals de Sang propers al front

El mètode Trueta, com aviat se'l va conèixer, s'estructurava en cinc passos de "vital importància" segons les seves pròpies paraules. Insistia en què les ferides s'havien de mantenir netes per evitar la infecció que provenia de l'exterior. Els passos proposats eren:


1) Tractament quirúrgic immediat, al lloc més proper. En aquest sentit, van tenir molta importància els hospitals de sang i les sales d'infermeria de les unitats militars. En col·laboració amb Joaquín d'Hartcourt, metge militar i cirurgià cap de l'exèrcit republicà, el mètode Trueta es va implantar a les files dels militars fidels al Govern.



Trasllat d'un ferit a la batalla de l'Ebre

 

2) Neteja de la ferida. Es realitzava amb abundant aigua i sabó, netejant la ferida de dins a fora, procurant no deixar restes de brutícia a cap racó. Es recorria freqüentment a raspalls i a friccions enèrgiques. Cal tenir en compte que moltes d'aquestes ferides tenien lloc a les trinxeres i les esquitxades de terra i fang a l'interior de la ferida eren habituals, constituint possibles focus d'infecció. El rentat curós era doncs, molt important.



Robert Capa: Grup de soldats republicans al front
 

 

3) Excisió dels esfàcels i parts necrosades de la ferida. Trueta insistia molt en aquest punt, al qual atribuïa la major part de l'èxit del tractament: "Sense una excisió correcta, encara que els altres punts es compleixin fidelment, la tècnica és inoperant i fins i tot perillosa". Els esfàcels i la necrosi podien suposar l'aparició de la tan temuda gangrena.



Las ruïnes de Corbera d'Ebre, un poble que va patir
repetits bombardejos per part de l'aviació italiana. 


4) Drenatge. Important per evitar l'acumulació d'exsudats i sang estancada, que podrien provocar un abscés.


5) Immobilització amb benes i escaiola, per evitar possibles reinfeccions provinents de l'exterior.


El tractament propugnat per Trueta va ser rebut al principi amb força escepticisme. Però va tenir paciència i va saber esperar. Sabia que al principi, la implantació de qualsevol mètode innovador sol generar un cert rebuig, ja que la inèrcia de la rutina costa molt de superar. Però va pensar que havia de defensar el seu sistema, ja que estava segur que podria salvar moltes vides humanes. El setembre del 1936, va presentar un nou treball amb nous resultats i en aquesta ocasió, els cirurgians catalans van mostrar un gran interès pel mètode.



Material bèl·lic (bombes) usades als bombardejos de la Guerra Civil.
Museu de la Batalla de l'Ebre, Faió.


Aviat va córrer la notícia que un metge de Barcelona salvava vides gairebé miraculosament i evitava les temudes amputacions a què solien sotmetre's fins aleshores les víctimes dels bombardejos. La correcta aplicació del "mètode Trueta" va evitar molts casos de gangrena.

Paul W. Brown constatava:

"Durant la Primera Guerra Mundial, molt abans de conèixer-se el "mètode Trueta", els morts per gangrena representaven el 18% dels ferits, mentre que actualment, segons va poder comprovar-se a la Guerra del Vietnam, en què es va aplicar el mètode sistemàticament, el percentatge va baixar a un 0'16%"


viernes, 4 de febrero de 2022

Josep Trueta (I): biografía.

versió catalana | versión española









Retrato del
Dr. Josep Trueta i Raspall 
(1878) 

Óleo sobre lienzo
Biblioteca de Catalunya
Barcelona




Josep Trueta i Raspall (1897-1976) fue un médico, cirujano y científico catalán. Su abuelo le inculcó el interés por la cultura y por los ideales y pronto alcanzó una amplia formación cultural. También practicó la esgrima deportiva. Esta afición le ayudó a desarrollar capacidades ambidextras, aspecto que luego utilizó en la práctica quirúrgica. A Josep le gustaba mucho la pintura y el dibujo, y quería dedicarse profesionalmente a las artes, pero su padre le dirigió hacia los estudios de Medicina, siguiendo la tradición familiar.

Al principio, no se mostró muy interesado en la Medicina, pero pronto estos estudios captaron plenamente su atención. Tal vez influyó la oportunidad que tuvo de formarse con eminencias médicas como Ramón Turró, en el Laboratorio Municipal; August Pi i Sunyer, en el Instituto de Fisiología; Jaume Ferran, en el Instituto de Microbiología; Joaquim Trias i Pujol, profesor de Patología Quirúrgica, y con Francesc Ferrer i Solervicens, profesor de Patología Médica en cuyo Servicio estuvo como alumno interno. Se licenció en 1921 en la Universidad de Barcelona y se doctoró un año más tarde en la de Madrid. A su regreso entró a trabajar como cirujano con el Dr. Manuel Corachán en el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, especializándose en Cirugía de las extremidades. Algunos años después, en 1935, es nombrado director del Servicio de Cirugía del hospital de la Santa Creu y, ese mismo año, el fallecimiento del doctor Ribas i Ribas le posibilita ocupar el cargo de profesor ayudante en la Universitat Autònoma de Barcelona, año en que también se le pone al frente del Departamento de Cirugía del Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Centró sus investigaciones en el tratamiento de la osteomielitis crònica, profundizando en los estudios que ya había iniciado el cirujano norteamericano Winnet Orr sobre infecciones óseas. Durante la guerra civil, el Hospital de Sant Pau era la referencia para las heridas de guerra complicadas. Trueta colaboró con el jefe de los servicios quirúrgicos del ejército republicano Joaquín d'Harcourt y tuvo que intervenir muchas heridas de metralla. Trueta salvó muchas vidas, gracias a que desarrolló un método propio de tratamiento, que más tarde se conoció como el método Trueta y del que nos ocuparemos con más detalle en otra entrada de este blog. 



Los Dres. Trueta y Corachan realizando un procedimiento quirúrgico
ante un numeroso grupo de cirujanos (Barcelona, años 30)
Fotografia del Museu d'Història de la Medicina (MHMC)


En  febrero de 1939 previendo ya el funesto desenlace de la Guerra Civil, Josep Trueta - como tantos republicanos - decidió emprender el camino del exilio, estableciéndose primero en Perpinyà. Pero muy poco después fue requerido para dar una conferencia en Londres  y tuvo la oportunidad de entrar en contacto con el Hospital de Nuffield, en Oxford, donde le contrataron como ayudante de la Cátedra de Ortopedia y Cirugía. El 1940 fue elegido miembro de honor de la Sociedad Británica de Ortopedia, y en 1948 fue nombrado catedrático titular.

Pero sus obligaciones médicas y el exilio no le impedían tomar parte activa en la política. A partir de 1940, formó parte del Consell Nacional de Catalunya, entidad creada por el Lluís Companys (el último presidente de la Generalitat de Catalunya en la época republicana) con la voluntad de mantener la continuidad jurídica y nacional de Catalunya tras la derrota, y que tuvo sede en Londres. En 1946 Trueta publicó The Spirit of Catalonia, libro dedicado a Pau Casals - "a great artist and a great Catalan" - con la finalidad de dar a conocer los trazos más relevantes de la historia y la cultura catalanas en el mundo anglosajón. 

Las aportaciones de Josep Trueta a la Medicina fueron immensas. Descubrió la doble circulación renal, un hecho de enorme transcendencia. En 1955, Sir Morris, más tarde Lord Nuffield, realiza una donación que permite la construcción de un centro de investigación en el Wingfield-Morris Hospital, que más tarde se convertiría en el gran Nuffield Orthopaedic Centre, que le permite a Trueta compaginar su actividad docente con la investigación y donde da comienzo a sus trabajos sobre la irrigación ósea, el origen del osteoblasto, la ostogénesis fractuaria, las infecciones óseas y la artrosis. Fueron también importantes sus investigaciones sobre la formación y el crecimiento de los huesos, estudios que han quedado reflejados en su obra L´origen de l´os, libro que fue presentado por la Societat Catalana de Biologia, y en Studies of the Development and Decay of the Human Frame, de 1968. Fue propuesto en dos ocasiones para el Premio Nobel y fue miembro de numerosas academias y asociaciones médicas de todo el mundo, recibiendo galardones y distinciones de todo tipo. Fue investido como doctor "Honoris Causa" de las más prestigiosas universidades europeas y norteamericanas, publicando más de 200 trabajos y 20 monografías, publicadas en diversos idiomas.

En el año 1965 se jubiló y regresó a su querida Barcelona, donde murió en 1976. El hospital de Girona, que anteriormente se denominaba Residencia Sanitaria Álvarez de Castro cambió su nombre a Hospital Josep Trueta en 1991. 



Trabajos de Josep Trueta


A) Libros
  • «El tratamiento de las fracturas de guerra». Biblioteca Mèdica de Catalunya, Barcelona, 1938.
  • «Treatment of War Wounds and Fractures : with special Reference to the closed Method as used in the War in Spain». Hamish Hamilton, London, 1939.
  • «The Principles and Practice of War Surgery : with special Reference to the Biological Methods of Treatment of Wounds and Fractures». Hamish Hamilton in conjunction with William Heinemann Medical, London, 1943.
  • «An Atlas of Traumatic Surgery : illustrated Histories of Wounds of the Extremities». Blackwell, Oxford, 1949.
  • [En colaboración con otros autores]: «Studies of the renal circulation» Blackwell Scientific Publications, Oxford, 1947.
  • [En colaboración con otros autores]: «Estudios sobre la circulación renal». Gráfica Bachs, Barcelona, 1949.
  • [En colaboración con A. B. Kinnier Wilson y Margaret Agerholm]: «Handbook on poliomyelitis».  Blackwell Scientific, Oxford, 1956.

  
B) Principales artículos
  1. Josep Trueta y MHM Harrison: "The Normal Vascular Anatomy of the Femoral Head in Adult Man", J. Bone Jt. Surg. 35B, 442, 1953.
  2. Josep Trueta: "Appraisal of the Vascular Factor in Healing of Fractures of the Femoral Neck", J. Bone Jt. Surg. 39B, 3, 1957.
  3. Josep Trueta: "The three Types of Acute Haematogenous Osteomyelitis", J. Bone Jt. Surg. 41B, 671-680, 1959.
  4. Josep Trueta: "The Role of the Vessels in the Osteogenesis", J. Bone Jt. Surg., 45B, 402, 1963.
  5. Josep Trueta: "Blood Supply and the Rate of Healing of Tibial Fractures", Clin. Orthop., 105: 11, 1974.



Bibliografía:

  • AA. VV. (1996): Josep Trueta (1897-1977). En Homenatge. Fundació Barcelona, Barcelona.
  • “Josep Trueta”, en WIKIPEDIA [En línea]. Disponible en Web:. Consulta de 15 de Abril de 2004.
  • MORAL TORRES, J. (1986), El “Método Español” en el tratamiento de las heridas de guerra (Técnica de Orr-Bastos-Trueta), en Los médicos y la medicina en la Guerra Civil española. Beecham, Madrid; pp. 159-166.
  • NUEVA ENCICLOPEDIA LAROUSSE (1979), s. v. «Trueta i Raspall, Josep». Plaza & Janés Eds., Barcelona.
  • PRIM, J. M. (1997): L'esperit de Josep Trueta. Pagès Editors, Barcelona, 1997.
  • RODRIGO, A. (1997): Biografía del Dr. Trueta. Héroe anónimo de dos guerras. Ed. Vosa. Madrid.
  • TRUETA, Josep (1978): Fragments d'una vida. Memòries. Edicions 62, Barcelona.



___________________________________



Josep Trueta (I): Biografia






Retrat del
Dr. Josep Trueta i Raspall 

Oli sobre tela
Biblioteca de Catalunya
Barcelona




Josep Trueta i Raspall (1897-1976) fou un metge cirurgià i científic català. El seu avi va inculcar-li l'interès per la cultura i pels ideals, i aviat va aconseguir una àmplia formació cultural. També va practicar l’esgrima esportiva. Aquesta afició el va ajudar a desenvolupar capacitats ambidextres, aspecte que després va utilitzar a la pràctica quirúrgica. A Trueta li agradava molt la pintura i el dibuix, i volia dedicar-se professionalment a les arts, però el seu pare el va dirigir cap als estudis de Medicina, seguint la tradició familiar.

Al principi, no es va mostrar gaire interessat en la Medicina, però aviat els estudis van captar plenament la seva atenció. Potser va influir l'oportunitat que va tenir de formar-se amb eminències mèdiques com Ramon Turró, al Laboratori Municipal; August Pi i Sunyer, a l'Institut de Fisiologia; Jaume Ferran, a l'Institut de Microbiologia; Joaquim Trias i Pujol, professor de Patologia Quirúrgica, i amb Francesc Ferrer i Solervicens, professor de Patologia Mèdica al Servei on va estar com a alumne intern. Es va llicenciar el 1921 a la Universitat de Barcelona i es va doctorar un any més tard a la Universitat de Madrid. Al tornar, va entrar a treballar com a cirurgià amb el Dr. Manuel Corachán a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, especialitzant-se en Cirurgia de les extremitats. Uns anys més tard, el 1935, fou nomenat director del Servei de Cirurgia de l'Hospital de la Santa Creu i, aquest mateix any, la mort del doctor Ribas i Ribas li va possibilitar ocupar el càrrec de professor ajudant a la Universitat Autònoma de Barcelona, any que també va prendre el càrrec al capdavant del Departament de Cirurgia de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Va centrar les seves investigacions en el tractament de l'osteomielitis crònica, aprofundint en els estudis que ja havia iniciat el cirurgià nord-americà Winnet Orr sobre infeccions òssies. Durant la guerra civil, l'Hospital Sant Pau era la referència per a les ferides de guerra complicades. Trueta va col·laborar amb el cap dels serveis quirúrgics de l'exèrcit republicà Joaquín d'Harcourt on va haver d'intervenir moltes ferides de metralla. Trueta va salvar moltes vides, gràcies al fet que va desenvolupar un mètode de tractament propi, que més tard es va conèixer com el mètode Trueta i sobre el que tractarem amb més detall en una altra entrada d'aquest bloc.



Els Drs. Trueta i Corachan realitzant un procediment quirúrgic
davant d'un nombrós grup de cirurgians (Barcelona, anys 30)
Fotografia del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)

El febrer de 1939 preveient ja el funest desenllaç de la Guerra Civil, Josep Trueta - com tants altres republicans - va decidir emprendre el camí de l'exili, establint-se primer a Perpinyà. Però poc després va ser requerit per fer una conferència a Londres i va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb l'Hospital de Nuffield, a Oxford, on el van contractar com a ajudant de la Càtedra d'Ortopèdia i Cirurgia. El 1940 fou elegit membre d'honor de la Societat Britànica d'Ortopèdia, i el 1948 fou nomenat catedràtic titular.

Però les seves obligacions mèdiques i l'exili no li impediren prendre part activa en la política. A partir del 1940, va formar part del Consell Nacional de Catalunya, entitat creada per Lluís Companys (l'últim president de la Generalitat de Catalunya a l'època republicana) amb la voluntat de mantenir la continuïtat jurídica i nacional de Catalunya després de la derrota, i que va tenir seu a Londres. El 1946 Trueta va publicar The Spirit of Catalonia, llibre dedicat a Pau Casals - "great artist and great Catalan" - amb la finalitat de donar a conèixer els traços més rellevants de la història i la cultura catalanes al món anglosaxó.

Les aportacions de Josep Trueta a la Medicina van ser immenses. Va descobrir la doble circulació renal, fet d’una gran transcendència. El 1955, Sir Morris, més tard Lord Nuffield, va realitzar una donació que va permetre la construcció d'un centre de recerca al Wingfield-Morris Hospital, que més tard es convertiria en el gran Nuffield Orthopaedic Centre, que va permetre a Trueta compaginar la seva activitat docent amb la investigació i on començà els seus treballs sobre la irrigació òssia, l'origen de l'osteoblast, l'ostogènesi fractària, les infeccions òssies i l'artrosi. També van ser rellevants les seves investigacions sobre la formació i el creixement dels ossos, estudis que han quedat reflectits a la seva obra L’origen de l’os, llibre que va ser presentat per la Societat Catalana de Biologia, i a Studies of the Development and Decay of the Human Frame, de 1968. Va ser proposat en dues ocasions per al Premi Nobel i va ser membre de nombroses acadèmies i associacions mèdiques de tot el món, rebent guardons i distincions de tota mena. Va ser investit com a doctor "Honoris Causa" de les més prestigioses universitats europees i nord-americanes, publicant més de 200 treballs i 20 monografies, publicades en diversos idiomes.

L'any 1965 es va jubilar i va tornar a la seva Barcelona estimada, on va morir el 1976. L'hospital de Girona, que anteriorment s'anomenava Residència Sanitària Álvarez de Castro va canviar el seu nom a Hospital Josep Trueta l’any 1991. 



Treballs de Josep Trueta


A) Llibres


• «El tratamiento de las fracturas de guerra». Biblioteca Mèdica de Catalunya, Barcelona, 1938.

• «Treatment of War Wounds and Fractures: with special Reference to the closed Method as used in the War in Spain». Hamish Hamilton, London, 1939.

• «The Principles and Practice of War Surgery: with special Reference to the Biological Methods of Treatment of Wounds and Fractures». Hamish Hamilton in conjunction with William Heinemann Medical, London, 1943.

• «The Spirit of Catalonia. G. Cumberlege, Oxford University Press, London / New York, 1946. 

• «An Atlas of Traumatic Surgery: illustrated Histories of Wounds of the Extremities». Blackwell, Oxford, 1949.

• [En colaboración con otros autores]: «Studies of the renal circulation» Blackwell Scientific Publications, Oxford, 1947.

• [En colaboración con otros autores]: «Estudios sobre la circulación renal». Gráfica Bachs, Barcelona, 1949.

• [En colaboración con A. B. Kinnier Wilson y Margaret Agerholm]: «Handbook on poliomyelitis».  Blackwell Scientific, Oxford, 1956.


B) Principals articles


6. Josep Trueta y MHM Harrison: "The Normal Vascular Anatomy of the Femoral Head in Adult Man", J. Bone Jt. Surg. 35B, 442, 1953.

7. Josep Trueta: "Appraisal of the Vascular Factor in Healing of Fractures of the Femoral Neck", J. Bone Jt. Surg. 39B, 3, 1957.

8. Josep Trueta: "The three Types of Acute Haematogenous Osteomyelitis", J. Bone Jt. Surg. 41B, 671-680, 1959.

9. Josep Trueta: "The Role of the Vessels in the Osteogenesis", J. Bone Jt. Surg., 45B, 402, 1963.

10. Josep Trueta: "Blood Supply and the Rate of Healing of Tibial Fractures", Clin. Orthop., 105: 11, 1974.



Bibliografia:

• AA. VV. (1996): Josep Trueta (1897-1977). En Homenatge. Fundació Barcelona, Barcelona.

• MOLERO JA: “Josep Trueta i Raspall (Consulta el 16 de julio 2016) 

• “Josep Trueta”, en WIKIPEDIA [En línea]. Disponible en Web:. Consulta de 15 de Abril de 2004.

• MORAL TORRES, J. (1986), El “Método Español” en el tratamiento de las heridas de guerra (Técnica de Orr-Bastos-Trueta), en Los médicos y la medicina en la Guerra Civil española. Beecham, Madrid; pp. 159-166.

• NUEVA ENCICLOPEDIA LAROUSSE (1979), s. v. «Trueta i Raspall, Josep». Plaza & Janés Eds., Barcelona.

• PRIM, J. M. (1997): L'esperit de Josep Trueta. Pagès Editors, Barcelona, 1997.

• RODRIGO, A. (1997): Biografía del Dr. Trueta. Héroe anónimo de dos guerras. Ed. Vosa. Madrid.

• TRUETA, Josep (1978): Fragments d'una vida. Memòries. Edicions 62, Barcelona.