Arqueas y mitología nórdica: (IV) Helmdall

 versió catalana | versión española

Anónimo Heimdal (s. XVIII) Miniatura de un manuscrito islandés

Helmdall o Heimdall (en lengua escandinava antigua, el prefijo heim- significa etimológicamente hogar, casa, pero no se conoce el significado del sufijo -dall) es el dios guardián en la mitología del norte de Europa. 

Según el mito nórdico, Odín estaba paseando un día por la orilla del mar, cuando vio a nueve bellas mujeres gigantes. El dios del cielo se enamoró de las nueve y se casó con todas ellas. Entre todas trajeron al mundo a un hijo al que llamaron Heimdal. 

Las nueve madres criaron al niño con la fuerza de la tierra, la humedad del amor y el calor del sol. También le dieron sangre de jabalí. En poco tiempo Heimdall creció y fue a reunirse con su padre en el Asgard, la morada de los dioses. 

Cuando llegó al Asgard, los dioses acababan de construir el Bifrost, el arco iris que serviría de puente para llegar al Asgard. Lo habían construído con fuego (rojo), aire (azul) y agua del mar (verde). Pero necesitaban un guardián que vigilara el puente y la entrada al divino reino, y nombraron a Heimdal para el cargo. Para su nueva función le dieron poderes sobrenaturales: una vista muy aguda, un oído tan fino que podía oír crecer la hierba y el poder de estar varios días sin dormir. 

Nils Blomer: Heimdal tornant a Freia el seu collar 

Odín le regaló una espada y el cuerno Gjallarhorn, que tocará por última vez para anunciar el combate entre dioses y gigantes, tras el que llegará el Ragnarök (fin del mundo). Él también será el último dios en sucumbir en el Ragnarök,  a manos del dios Loki. 

Heimdall está ahora de gran actualidad. En 2017 se propuso que el antiguo dios escandinavo diera el nombre a un nuevo filo de arqueas (Heimdallarchaeota). Como otras arqueas incluidas en la familia Asgard, descubiertas en los sedimentos marinos de la fosa conocida como castillo de Loki, contienen en sus genomas muchos genes que codifican para sintetizar proteínas esencialmente eucariotas. La hipótesis que se plantea (y que todavía no ha alcanzado plena aceptación) es que tal vez una Heimdallarquea se combinó con una bacteria y dio lugar a la primera célula eucariota. Aunque se necesitan más investigaciones al respecto es esta una posibilidad realmente apasionante. Aunque arqueas y bacterias están muy alejadas de los seres eucariotas, quizás la cooperación de ambas creó el antecesor común de plantas, animales y por tanto también del género humano. 

Xavier Sierra Valentí

 

---

Arquees i mitologia nòrdica: (IV) Heimdall 

Anònim Heimdall (s. XVIII) Miniatura d'un manuscrit islandès

Helmdall o Heimdall (en llengua escandinava antiga, el prefix heim- etimològicament significa llar, casa, però no es coneix el significat de el sufix -dall) és el déu guardià en la mitologia del nord d'Europa. 

Segons el mite nòrdic, Odin estava passejant un dia per la vora de la mar, quan va veure a nou dones gegants de gran bellesa. El déu del cel es va enamorar de les nou i es va casar amb totes elles. Entre totes van portar al món un fill a qui també van posar el nom de Heimdall.

Les nou mares van criar l'infant amb la força de la terra, la humitat de l'amor i la calor del sol. També li van donar sang de porc senglar. En poc temps Heimdall va créixer i va anar a reunir-se amb el seu pare a Asgard, l'estança dels déus.

Nils Blomer: Heimdal tornant a Freia el seu collar

Quan va arribar a Asgard, els déus acabaven de construir el Bifrost, l'arc de Sant Martí que serviria de pont per arribar a Asgard. L'havien construït amb foc (vermell), aire (blau) i aigua del mar (verd). Però necessitaven un guardià que vigilés el pont i l'entrada al regne diví, i van encarregar-li a Heimdall. Per dur a terme la seva tasca en el nou càrrec li van donar poders sobrenaturals: una vista molt aguda, una oïda tan fina que podia sentir créixer l'herba i el poder d'estar molts dies sense dormir.

Odín li va regalar una espasa i la banya Gjallarhorn, que tocarà per última vegada per anunciar el combat entre déus i gegants, després del qual arribarà a Ragnarök (la fi del món). Ell també serà l'últim déu a sucumbir a Ragnarök, a les mans del déu Loki.

Heimdall està de gran actualitat. El 2017 es va proposar que l'antic déu escandinau donés el nom a un nou tipus d’arquees (Heimdallarchaeota). Com altres arqueobacteris inclosos en la família Asgard, descobertes en els sediments marins de la fossa coneguda com el castell de Loki, contenen en els seus genomes molts gens que codifiquen per a sintetitzar proteïnes essencialment eucariotes. La hipòtesi que es planteja (i que encara no ha assolit plena acceptació) és que potser una Heimdallarquea es va combinar amb un bacteri i va donar lloc a la primera cèl·lula eucariota. Encara que es necessiten més investigacions al respecte és una possibilitat realment apassionant. Arquees i bacteris encara estan molt allunyats dels éssers eucariotes, potser la cooperació d'ambdues va crear l'antecessor comú de plantes, animals i per tant també del gènere humà.

Xavier Sierra i Valentí

Arqueas y mitología nórdica: (III) Thor

 versió catalana | versión española

Mårten Eskil Winge La batalla de Thor contra los gigantes  (1872) Óleo sobre lienzo Nationalmuseum Suecia

Comentamos en otras entradas del blog como los dioses de la mitología nórdica han dado nombre a varios  filum de Archeas (Lokiarcheota, Odinarcheota..), y que incluso se agrupan en un superfilum llamado Asgard, como el mundo que habitaban estas deidades. 

Uno de estos filum es el dedicado al dios Thor (Donar en su advocación germánica), tal vez uno de los más conocidos del panteón escandinavo. Es el dios más fuerte, que siempre va armado con un gran martillo, con el que desencadena el trueno y el rayo. Thor era hijo de Odín y Jörd y se casó con la diosa Sif, con quien tuvo tres hijos, Magni, Modi y Trud. 

Arthur Rackham: Thor (1910)
(Ilustración de la obra escrita de Wagner El oro del Rin y la Valquiria)  

Thor no tiene precisamente un carácter tranquilo ni pacífico. Su principal afición es masacrar gigantes con su gran martillo. Suele ir montado en un carro tirado por dos machos cabríos llamados Tanngnjos y Tanngrisner, que si eran sacrificados podían resucitar al día siguiente. 

Como todos los dioses de la mitología nórdica, Thor reside en su palacio de Bilskirner, en el reino de Thrudvang, en el Asgard. 

Una de las leyendas más divulgadas de Thor es la del robo de su martillo y la consiguiente muerte de los gigantes. Una mañana, cuando Thor despertó vio que su martillo no estaba a su lado. Lo primero que pensó es que se lo había robado su hermano Loki, conocido ladrón y embustero. Pero Loki no lo tenía, y le aseguró que los gigantes sabrían quién había sido el ladrón, por lo que se puso el traje de plumas de Freya y voló hacia el reino de los gigantes.

Niels Blomér: Freya en su carro tirado por gatos y rodeada de putti. 

Allí descubrió que quien se lo había robado había sido Thrym, el rey. El monarca, a cambio de devolverle el martillo le exigió la mano de Freya, la diosa del amor, la belleza y la fertilidad que hacía brotar las flores en primavera. Thor aceptó aparentemente el trato, pero junto con Loki urdieron una trampa. Thor se disfrazaría de Freya y acudiría así a la fiesta de la boda. 

En medio de los festejos, Thor se deshizo de su disfraz y comenzó a arremeter contra todos los gigantes con su martillo acompañado de gran estruendo de truenos y relámpagos. Así dio muerte al rey Thrym y al resto de gigantes del reino.

Así es como Thor ha pasado del panteón de dioses mitológicos escandinavos a dar nombre a un grupo de microorganismos. 

Xavier Sierra Valentí

 

---

Arquees i mitologia nòrdica: (III) Thor 

Mårten Eskil Winge La batalla de Thor contra els gegants  (1872) Oli sobre tela Nationalmuseum Suecia

En altres entrades del blog hem comentat com els déus de la mitologia nòrdica han donat nom a diversos fílums d’Archeas (Lokiarcheota, Odinarcheota...), i que fins i tot s'agrupen en un superfílum anomenat Asgard, que és el món on habitaven aquestes deïtats.

Un d'aquests fílums és el dedicat al déu Thor (Donar en la seva advocació germànica), segurament un dels més coneguts del panteó escandinau. És el déu més fort, que sempre va armat amb un gran martell, amb el que desencadena el tro i el llamp. Thor era fill d'Odín i Jörd i es va casar amb la deessa Sif, amb qui va tenir tres fills, Magni, Modi i Trud.

Arthur Rackham: Thor (1910)
(Il·lustració de l'obra escrita de Wagner L'or del Rhin i la Valquíria)  

Thor no té precisament un caràcter tranquil ni pacífic. La seva principal afició és massacrar gegants amb el seu gran martell. Sol anar muntat en un carro tirat per dos bocs anomenats Tanngnjos i Tanngrisner, que si eren sacrificats podien ressuscitar el dia següent.

Com tots els déus de la mitologia nòrdica, Thor resideix al seu palau de Bilskirner, al regne de Thrudvang, a l’Asgard.

Una de les llegendes més conegudes de Thor és la del robatori del seu martell i la consegüent mort dels gegants. Un matí, quan Thor es va despertar es va adonar que no tenia el martell al seu costat. El primer que va pensar és que l'hi havia robat el seu germà Loki, reconegut lladre i habitual mentider. Però Loki no el tenia, i li va assegurar que els gegants sabrien qui havia estat el lladre, de manera que es va posar el vestit de plomes de Freia i va volar cap al regne dels gegants.

Niels Blomér: Freia al seu carro tirat per gats i envoltada de putti. 

Allà va descobrir que qui l'hi havia robat el martell havia estat Thrym, el rei. El monarca, a canvi de tornar-li, li va exigir la mà de Freia, la deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat que feia brollar les flors a la primavera. Thor va acceptar aparentment el tracte, però juntament amb Loki van ordir un parany. Thor es disfressaria de Freia i acudiria així a la festa de les noces.

Enmig de la celebració, Thor es va desfer de la seva disfressa i va començar a carregar contra tots els gegants amb el seu martell, acompanyat de gran estrèpit de trons i llamps. Així va donar mort al rei Thrym i a la resta de gegants del regne.

i així és com Thor ha passat del panteó de déus escandinaus a donar nom a un grup de microorganismes. 

Xavier Sierra i Valentí 

Arqueas y mitología nórdica: (II) Odín.

 versió catalana | versión española

Johannes Gehrts Odhin (1901) Grabado

La vida sobre la Tierra se divide en tres grandes dominios o grupos: Archaea, Bacteria y Eukarya. Los dos primeros son células muy pequeñas, de biología relativamente sencilla, sin subestructuras celulares (como mitocondrias, por ejemplo) y con el material genético libre en su interior. El tercer dominio, Eukarya, somos el resto de seres vivos: plantas, animales y humanos, que tenemos células con núcleo y orgánulos. 

En una entrada anterior vimos como el descubrimiento de arqueas en la emergencia de agua termal conocida como el castillo de Loki (entre Noruega y Groenlandia) motivó la creación de un nuevo filum al que, por el lugar donde se había tomado la muestra, se le dio el nombre de este dios nórdico: Lokiarqueas (2015). 

En 2016 se descubrió un nuevo grupo de arqueas, y por seguir cierta lógica se le bautizó con el nombre de otro dios vikingo: Odin. Fueron las Odinarqueas. Y más tarde se añadieron otros dos grupos, también con nombres mitológicos: Thorarqueas (por el dios Thor) y Heimdallarcheota (por Heimdall). Todas ellas se engloban en el superfilo Asgard o Asgardarcheota, que toma el nombre del mundo donde se encuentra el Valhalla, la residencia de los dioses. Las arqueas tienen especial importancia ya que las recientes teorías creen que la asociación entre una arquea y una bacteria pudo originar la primera célula eucariota. 

En el grabado que encabeza este artículo se representa a la principal de las divinidades de la mitología nórdica, Odín, padre de los dioses, sentado majestuosamente en su trono celestial y mostrando sus atributos: el casco alado y su lanza Gungnir. Está acompañado también por sus fieles cuervos Huggin y Munnin (que simbolizan el «pensamiento» y la «memoria» respectivamente) y sus lobos Geri y Freki. 

En la mitología germánica a Odín se le da el nombre de Wotan (que etimológicamente significa furor), y así aparece el las óperas de la Tetralogía del Anillo del Nibelungo de Wagner. 

Estatua de Wotan (Odin) en Hannover (Alemania) 

Odín era hijo de Bor y de la giganta Bestla, y es el dios de la sabiduría, la guerra y la muerte, pero también se le considera, aunque en menor medida, el dios de la magia, la poesía, la profecía, la victoria y la caza. Reside en el Asgard, en su palacio de Valaskhálf, y desde su trono puede ver, con su único ojo, todo lo que sucede en los nueve mundos del universo. 

Como dios de la guerra, se encargaba de enviar a las valquirias a recoger a los guerreros heroicos muertos en batalla, y sentarlos a su lado en el Valhalla, donde Odín preside los banquetes. 

Arthur Rackham: Wotan (1910)
(Ilustración para la ópera Die Walküre de Wagner)  

Al final de los tiempos, Odín, cabalgando a Sleipnir, su corcel de ocho patas, guiará a los dioses y a los hombres contra las fuerzas del caos en la batalla del fin del mundo, el Ragnarök, en donde será asesinado y devorado por el lobo Fenrir, al que  Vidar matará inmediatamente, desgarrará las fauces y colocará un pie en la garganta.

Otra característica de Odín es que es tuerto. Sacrificó su ojo izquierdo en el pozo de Mimir, para así poder acceder a la sabiduría infinita y conocerlo todo (menos el futuro). Por eso es también el dios del conocimiento.  

Georg von Rosen: Odín (1886)

Es también un dios viajero, al que le gusta recorrer la tierra sin ser reconocido. Por eso adopta la figura de un viejo, tuerto, con barba gris, usando un sombrero de ala ancha y con un abrigo azul oscuro.

Y recientemente Odín, además de ser un viejo dios nórdico, ha dado también el nombre a un grupo de las misteriosas arqueas, que tal vez fueron las precursoras, de algún modo, de las células eucariotas. 

Xavier Sierra Valentí

---

Arquees i mitologia nòrdica: (II) Odín

Johannes Gehrts Odhin (1901) Gravat

La vida sobre la Terra es divideix en tres grans dominis o grups: Archaea, Bacteria i Eukarya. Els dos primers són cèl·lules molt petites, de biologia relativament senzilla, sense subestructures cel·lulars (com els mitocondris, per exemple) i amb el material genètic lliure al seu interior. El tercer domini, Eukarya, som la resta d'éssers vius: plantes, animals i humans, que tenim cèl·lules amb nucli i orgànuls.

En una entrada anterior vam veure com el descobriment d’arquees a la sortida d'aigua termal coneguda com el castell de Loki (entre Noruega i Groenlàndia) va motivar la creació d'un nou fílum a què, pel lloc on s'havia pres la mostra, se li va donar el nom d'aquest déu nòrdic: Lokiarquees (2015).

El 2016 es va descobrir un nou grup d’arquees, i per seguir certa lògica es va batejar amb el nom d'un altre déu víking: Odin. Van ser les Odinarquees. I més tard es van afegir dos altres grups, també amb noms mitològics: Thorarquees (pel déu Thor) i Heimdallarcheota (per Heimdall). Totes elles s'engloben en un superfílum, Asgard o Asgardarcheota, que pren el nom del món on hi ha el Valhalla, la residència dels déus. Els arqueobacteris tenen especial importància ja que les recents teories creuen que l'associació entre una arquea i un bacteri va poder originar la primera cèl·lula eucariota.

En el gravat que encapçala aquest article es representa la principal divinitat de la mitologia nòrdica, Odín, pare dels déus, assegut majestuosament al seu tron celestial i mostrant els seus atributs: el casc alat i la seva llança Gungnir. Està acompanyat també pels seus fidels corbs Huggin i Munnin (que simbolitzen el «pensament» i la «memòria» respectivament) i els seus llops Geri i Freki.

Odín, a la mitologia germànica, se l’anomena Wotan (que etimològicament vol dir furor), i així apareix a les òperes de la Tetralogia de l'Anell del Nibelung de Wagner.

Estàtua de Wotan (Odin) a Hannover (Alemanya) 

Odín era fill de Bor i de la geganta Bestla, i és el déu de la saviesa, la guerra i la mort, però també se'l considera, en part, el déu de la màgia, la poesia, la profecia, la victòria i la caça. Resideix a l’Asgard, al seu palau de Valaskhálf, i des del seu tron pot veure, amb el seu únic ull, tot el que succeeix en els nou mons de l'univers.

Com a déu de la guerra, s'encarregava d'enviar a les valquíries a recollir els guerrers heroics morts en batalla, i asseure'ls al seu costat al Valhalla, on Odin presideix els banquets.

Arthur Rackham: Wotan (1910)
(Il·lustració per a l'òpera Die Walküre de Wagner)  

A la fi dels temps, Odin, cavalcant a Sleipnir, el seu cavall de vuit potes, guiarà als déus i als homes contra les forces del caos a la batalla de la fi del món, el Ragnarök, on serà assassinat i devorat pel llop Fenrir, al que Vidar matarà immediatament, estripant-li la gola i col·locant-li un peu a dins.

Una altra característica d'Odín és que és borni. Va sacrificar el seu ull esquerre al pou de Mimir, per poder accedir així a la saviesa infinita i conèixer-ho tot (menys el futur). Per això també és el déu del coneixement. 

Georg von Rosen: Odín (1886)

És també un déu viatger, a qui li agrada recórrer la terra sense ser reconegut. Per això adopta la figura d'un vell borni, amb barba grisa, amb un barret d'ala ampla i un abric blau fosc.

Recentment Odín, a més de ser un antic déu nòrdic, també ha donat el nom a un grup de misteriosos arqueobacteris, que potser van ser els precursors de les cèl·lules eucariotes. 

Xavier Sierra i Valentí