Una abdominoplastia en Roma.

 versió catalana | versión española

Hércules borracho  (s. I d.C.) Escultura de mármol Casa dei Cervi Herculano

La obesidad también era un problema en la antigua Roma. En la Roma clásica, disponer de una buena posición social, económicamente desahogada y con una activa vida social, era bastante fácil que tuviera sobrepeso o incluso una declarada obesidad. La proyección social se hacía generalmente en fiestas y convites, banquetes en los que se servían numerosos y exóticos platos y se bebía en abundancia. Disponer de un cocinero cualificado que sorprendiera a los comensales era casi una necesidad y todo ello conducía fácilmente a un peso excesivo.

Aunque el sobrepeso nunca fue bien visto en Roma, ya que se relacionaba directamente con la falta de control, con la glotonería y con la debilidad del espíritu y se la identificaba con la molicie y la decadencia. Así nos aparece representado en la sarcástica estatua de Hércules borracho en la Casa dei Cervi en Herculano. Horacio habla del “hombre cebado y descolorido a fuerza de vicios” (Serm. II,2) y Catón el Censor, todavía en tiempos de la República, llegó a excluir del censo a un caballero por gordo, puesto que la obesidad le impedía cumplir con sus obligaciones militares.

"¿Cómo podría ser útil a la patria un cuerpo así, cuyo espacio entre el cuello y las ingles está todo ocupado por el vientre?"  

                                                (Plut. Cat. ma. 9).

En las Sátiras de Persio encontramos este pasaje:

“Pides fuerza para los músculos y para la vejez un cuerpo que no te falle. Bien, así sea. Pero grandes fuentes y conservas de carne en manteca han impedido a los dioses concedértelo y entorpecen a Júpiter cuando intenta otorgarte estos dones”  

(Percio Sátiras II,41-43).

La obesidad se consideraba como el resultado del descontrol de quien la padece. Para la mentalidad romana el obeso es responsable de su obesidad. El gordo lo está porque no sabe moderar su apetito en la mesa. Algunos, con escasa confianza en su autocontrol, recurrían a terceros. Es el caso del político, militar y conocido gourmet Lucio Licinio Lúculo, que tenía a un esclavo habilitado para retirarle la mano de la comida cuando empezaba a pasarse con manjares selectos como los platos de tordos y las mamas de cerda (Plinio NH XXVIII,14,56).

Busto del emperador Vitelio, mostrando un considerable sobrepeso.

La obesidad fue también tratada en los tratados médicos. Ya en la época imperial se considera una enfermedad por sí misma y requerirá de los tratamientos habituales a base de dieta, ayuno, ejercicio, purgas, masajes e hidroterapia. Aunque en esta época se desconocía que la obesidad es un trastorno complejo en el que los factores endógenos (genéticos, hormonales, psicosomáticos, neurológicos) son tan importantes como los exógenos (sobrealimentación, sedentarismo).

Hipócrates ya había observado que

“los que son excesivamente gordos por naturaleza están más expuestos que los delgados a una muerte repentina”  

(Hipócrates. Aforismos, 44).

Para combatir la obesidad se recurría a la dieta, las purgas y el ejercicio. Galeno en su obra De Attenuante Victus Ratione (‘Sobre la dieta adelgazante’) ya indica que los vegetales, como las verduras, las plantas amargas y las frutas sirven para bajar de peso.

El Obeso. Cubierta de alabastro de un sarcófago etrusco del s. III a.C. 

procedente de Chiusi. Museo Arqueológico Nacional. Florencia. 

Pero los romanos conocían también técnicas quirúrgicas. Sabemos que recurrían a la "cirugía estética" avant la lettre para reducir la papada, el labio leporino, o para reconstruir el rostro de gladiadores o legionarios que habían sido desfigurados en el combate.

Cristian Tolsa, fiel seguidor de este blog, historiador de ciencias antiguas y profesor de filología griega en la UB. me ha remitido hace poco una interesante noticia sobre este tema, y le agradezco mucho su colaboración desde aquí. Se trata de un texto de Plinio el Viejo en el que se recurre a la cirugía para reducir el exceso de grasa.

El chico en cuestión era hijo de Lucius Apronius Caesianus, excónsul que pertenecía a una gloriosa familia de militares. Su obesidad era tal que le dificultaba el movimiento y no podía ni andar. No sabemos si su obesidad se derivaba de una vida de excesos dietéticos o era producto de una disfunción hormonal. Tal era su desesperación que pidió a los médicos que le eliminaran la grasa de su barriga. 

Estatua de Pietro Barbino, bufón de la corte de Cosme I, 
caractertizado de Baco. Jardines de Boboli. Florencia. 

Así nos lo relata Plinio: 

"Se cuenta que el hijo de Lucius Apronius, que había sido cónsul, estaba tan gordo quen pidió que le quitaran el exceso de tejido adiposo, con lo que aligeró su cuerpo, ya que por el exceso de peso ya no podía moverse"

 Por este pasaje de Plinio podemos considerar que se trata de la mención más antigua de una abdominoplastia: es decir una cirugía plástica en el abdomen. Actualmente se trata de una intervención casi rutinaria, que se indica cuando la liposucción no resulta eficaz. Suele realizarse en distintos puntos del abdomen, preferentemente por encima del pubis, y junto al ombligo. Tras retirar la máxima cantidad posible de tejido graso, se vuelve a cerrar, cosiendo para devolver a la piel su aspecto terso. 

En el caso de los cirujanos romanos, la intervención se debía efectuar sin antisepsia y sin anestesia, recurriendo solamente al vino y a grandes dosis de opio o drogas similares. Por lo que se infiere del relato de Plinio, el paciente no murió a consecuencia de la intervención, por lo que es probable que tras una larga convalecencia, pudo reintegrarse a su vida normal sin la pesada "mochila" de su vientre. eso sí, debió llevar unas aparatosas cicatrices como recuerdo de esta operación.   

Cornelis de Vos: El triunfo de Baco

Una abdominoplàstia a Roma

Hércules borratxo  (s. I d.C.) Escultura de màrmol Casa dei Cervi Herculà

L'obesitat ja era un problema també a l'antiga Roma. A la Roma clàssica, disposar d'una bona posició social, econòmicament folgada i una vida social activa, propiciava que era bastant fàcil que es tingués sobrepès o fins i tot una declarada obesitat. La projecció social es feia generalment en festes i convits, banquets en els quals se servien nombrosos i exòtics plats i es bevia en abundància. Disposar d'un cuiner qualificat que sorprengués als comensals era gairebé una necessitat i tot això conduïa fàcilment a un pes excessiu.

El sobrepès mai va ser ben vist a Roma, ja que es relacionava directament amb la manca de control, amb la golafreria i amb la debilitat de l'esperit i s’identificava amb la mol·lície i la decadència. Així ens apareix representat en la sarcàstica estàtua d'Hèrcules borratxo a la Casa dei Cervi a Herculà. Horaci parla de "l'home gras i descolorit a força de vicis" (Serm. II, 2) i Cató el Censor, encara en temps de la República, va arribar a excloure el cens a un cavaller per gros, ja que l'obesitat li impedia complir amb les seves obligacions militars.

"Com podria ser útil a la pàtria un cos així, en el que l’espai entre el coll i les engonals està tot ocupat pel ventre?"

                                                (Plut. Cat. ma. 9).

A les Sàtires de Persi trobem aquest passatge:

"Demanes força per als músculs i per a la vellesa un cos que no et falli. Bé, així sigui. Però grans fonts i conserves de carn en mantega han impedit als déus concedir-t’ho i entorpeixen a Júpiter quan intenta atorgar-te aquests dons "

(Persi Sàtires II, 41-43).

 

L'obesitat es considerava com el resultat del descontrol de qui la pateix. Per a la mentalitat romana l'obès és responsable de la seva obesitat. El gros ho està perquè no sap moderar-se a la taula. Alguns, amb escassa confiança en el seu autocontrol, recorrien a tercers. És el cas del polític, militar i conegut gourmet Luci Licini Lúcul, que tenia un esclau habilitat per retirar-li la mà del menjar quan començava a passar-se amb menjars selectes com els plats de tords i les mames de truja (Plinio NH XXVIII, 14,56).

Bust de l'emperador Viteli, mostrant un considerable sobrepès.

L'obesitat va ser tractada també en els tractats mèdics. Ja en l'època imperial es considera una malaltia per si mateixa i requeria dels tractaments habituals a base de dieta, dejuni, exercici, purgues, massatges i hidroteràpia. Si bé en aquesta època es desconeixia que l'obesitat és un trastorn complex en el qual els factors endògens (genètics, hormonals, psicosomàtics, neurològics) són tan importants com els exògens (sobrealimentació, sedentarisme). 

Hipòcrates ja havia observat que 

"Els que són excessivament grossos per naturalesa estan més exposats a una mort sobtada que els prims"

(Hipòcrates. Aforismes, 44).

 

Per combatre l'obesitat es recorria a la dieta, les purgues i l'exercici. Galeno en la seva obra De Attenuante Victus Ratione ('Sobre la dieta aprimant') ja indica que els vegetals, com les verdures, les plantes amargues i les fruites serveixen per baixar pes.

L' Obès. Coberta d'alabastre d'un sarcòfag etrusc del s. III a.C. 

procedent de Chiusi. Museu Arqueològic Nacional. Florència. 

Però els romans també coneixien tècniques quirúrgiques. Sabem que recorrien a la "cirurgia estètica" avant la lettre per reduir la papada, el llavi leporí, o per reconstruir la cara de gladiadors o legionaris que havien estat desfigurats en el combat.

Cristian Tolsa, fidel seguidor d'aquest bloc, historiador de ciències antigues i professor de filologia grega a la UB, m'ha enviat recentment una interessant notícia sobre aquest tema, i des d'aquí li agraeixo molt la seva col·laboració. Es tracta d'un text de Plini el Vell en el qual es recorre a la cirurgia per reduir l'excés de greix. 

El noi en qüestió era fill de Lucius Apronius Caesianus, excònsol que pertanyia a una gloriosa família de militars. La seva obesitat era tal que li dificultava el moviment i no podia ni caminar. No sabem si la seva obesitat es derivava d'una vida d'excessos dietètics o era producte d'una disfunció hormonal. Tal era la seva desesperació que va demanar als metges que eliminessin el greix de la seva panxa.

Estàtua de Pietro Barbino, bufó de la cort de Cosme I, 
caracteritzat com Bacus. Jardins de Boboli. Florència. 

Així ens ho relata Plini:

"S'explica que el fill de Lucius Apronius, que havia estat cònsol, estava tan gros que va demanar que li traguessin l'excés de teixit adipós, de manera que va alleugerir el seu cos, ja que per l'excés de pes ja no es podia ni moure"

Segons aquest passatge de Plini podem considerar que es tracta de la menció més antiga d'una abdominoplàstia: és a dir una cirurgia plàstica a l'abdomen. Actualment es tracta d'una intervenció gairebé rutinària, indicada quan la liposucció no és eficaç. Sol realitzar-se en diferents punts de l'abdomen, preferentment per sobre del pubis, i al costat del melic. Després de retirar la màxima quantitat possible de teixit gras, es torna a tancar, cosint per retornar la pell al seu aspecte ters.

En el cas dels cirurgians romans, la intervenció s'havia d'efectuar sense antisèpsia i sense anestèsia, recorrent només al vi com a desinfectant i a l'administració de grans dosis d'opi o de drogues similars. Pel que s'infereix del relat de Plini, el pacient no va morir a conseqüència de la intervenció, de manera que és probable que després d'una llarga convalescència, va poder reintegrar-se a la seva vida normal sense la pesada "motxilla" del seu ventre. Això sí, va haver de portar unes aparatoses cicatrius com a record d'aquesta operació.

  

Cornelis de Vos: El triomf de Bacus