versió catalana | versión española
|
"¿Cómo podría ser útil a la patria un cuerpo así, cuyo espacio entre el cuello y las ingles está todo ocupado por el vientre?"
(Plut. Cat. ma. 9).
“Pides fuerza para los músculos y para la vejez un cuerpo que no te falle. Bien, así sea. Pero grandes fuentes y conservas de carne en manteca han impedido a los dioses concedértelo y entorpecen a Júpiter cuando intenta otorgarte estos dones”
(Percio Sátiras II,41-43).
“los que son excesivamente gordos por naturaleza están más expuestos que los delgados a una muerte repentina”
(Hipócrates. Aforismos, 44).
Pero los romanos conocían también técnicas quirúrgicas. Sabemos que recurrían a la "cirugía estética" avant la lettre para reducir la papada, el labio leporino, o para reconstruir el rostro de gladiadores o legionarios que habían sido desfigurados en el combate.
Estatua de Pietro Barbino, bufón de la corte de Cosme I, caractertizado de Baco. Jardines de Boboli. Florencia. |
"Se cuenta que el hijo de Lucius Apronius, que había sido cónsul, estaba tan gordo quen pidió que le quitaran el exceso de tejido adiposo, con lo que aligeró su cuerpo, ya que por el exceso de peso ya no podía moverse"
Una abdominoplàstia a Roma
Hércules borratxo (s. I d.C.) Escultura de màrmol Casa dei Cervi Herculà |
L'obesitat ja era un problema també a l'antiga Roma. A la Roma clàssica, disposar d'una bona posició social, econòmicament folgada i una vida social activa, propiciava que era bastant fàcil que es tingués sobrepès o fins i tot una declarada obesitat. La projecció social es feia generalment en festes i convits, banquets en els quals se servien nombrosos i exòtics plats i es bevia en abundància. Disposar d'un cuiner qualificat que sorprengués als comensals era gairebé una necessitat i tot això conduïa fàcilment a un pes excessiu.
El sobrepès mai va ser ben vist a Roma, ja que es relacionava directament amb la manca de control, amb la golafreria i amb la debilitat de l'esperit i s’identificava amb la mol·lície i la decadència. Així ens apareix representat en la sarcàstica estàtua d'Hèrcules borratxo a la Casa dei Cervi a Herculà. Horaci parla de "l'home gras i descolorit a força de vicis" (Serm. II, 2) i Cató el Censor, encara en temps de la República, va arribar a excloure el cens a un cavaller per gros, ja que l'obesitat li impedia complir amb les seves obligacions militars.
"Com podria ser útil a la pàtria un cos així, en el que l’espai entre el coll i les engonals està tot ocupat pel ventre?"
(Plut. Cat. ma. 9).
A les Sàtires de Persi trobem aquest passatge:
"Demanes força per als músculs i per a la vellesa un cos que no et falli. Bé, així sigui. Però grans fonts i conserves de carn en mantega han impedit als déus concedir-t’ho i entorpeixen a Júpiter quan intenta atorgar-te aquests dons "
(Persi Sàtires II, 41-43).
L'obesitat es considerava com el resultat del descontrol de qui la pateix. Per a la mentalitat romana l'obès és responsable de la seva obesitat. El gros ho està perquè no sap moderar-se a la taula. Alguns, amb escassa confiança en el seu autocontrol, recorrien a tercers. És el cas del polític, militar i conegut gourmet Luci Licini Lúcul, que tenia un esclau habilitat per retirar-li la mà del menjar quan començava a passar-se amb menjars selectes com els plats de tords i les mames de truja (Plinio NH XXVIII, 14,56).
Bust de l'emperador Viteli, mostrant un considerable sobrepès. |
L'obesitat va ser tractada també en els tractats mèdics. Ja en l'època imperial es considera una malaltia per si mateixa i requeria dels tractaments habituals a base de dieta, dejuni, exercici, purgues, massatges i hidroteràpia. Si bé en aquesta època es desconeixia que l'obesitat és un trastorn complex en el qual els factors endògens (genètics, hormonals, psicosomàtics, neurològics) són tan importants com els exògens (sobrealimentació, sedentarisme).
Hipòcrates ja havia observat que
"Els que són excessivament grossos per naturalesa estan més exposats a una mort sobtada que els prims"
(Hipòcrates. Aforismes, 44).
Per combatre l'obesitat es recorria a la dieta, les purgues i l'exercici. Galeno en la seva obra De Attenuante Victus Ratione ('Sobre la dieta aprimant') ja indica que els vegetals, com les verdures, les plantes amargues i les fruites serveixen per baixar pes.
Però els romans també coneixien tècniques quirúrgiques. Sabem que recorrien a la "cirurgia estètica" avant la lettre per reduir la papada, el llavi leporí, o per reconstruir la cara de gladiadors o legionaris que havien estat desfigurats en el combat.
Cristian Tolsa, fidel seguidor d'aquest bloc, historiador de ciències antigues i professor de filologia grega a la UB, m'ha enviat recentment una interessant notícia sobre aquest tema, i des d'aquí li agraeixo molt la seva col·laboració. Es tracta d'un text de Plini el Vell en el qual es recorre a la cirurgia per reduir l'excés de greix.
El noi en qüestió era fill de Lucius Apronius Caesianus, excònsol que pertanyia a una gloriosa família de militars. La seva obesitat era tal que li dificultava el moviment i no podia ni caminar. No sabem si la seva obesitat es derivava d'una vida d'excessos dietètics o era producte d'una disfunció hormonal. Tal era la seva desesperació que va demanar als metges que eliminessin el greix de la seva panxa.
Estàtua de Pietro Barbino, bufó de la cort de Cosme I, caracteritzat com Bacus. Jardins de Boboli. Florència. |
Així ens ho relata Plini:
"S'explica que el fill de Lucius Apronius, que havia estat cònsol, estava tan gros que va demanar que li traguessin l'excés de teixit adipós, de manera que va alleugerir el seu cos, ja que per l'excés de pes ja no es podia ni moure"
Segons aquest passatge de Plini podem considerar que es tracta de la menció més antiga d'una abdominoplàstia: és a dir una cirurgia plàstica a l'abdomen. Actualment es tracta d'una intervenció gairebé rutinària, indicada quan la liposucció no és eficaç. Sol realitzar-se en diferents punts de l'abdomen, preferentment per sobre del pubis, i al costat del melic. Després de retirar la màxima quantitat possible de teixit gras, es torna a tancar, cosint per retornar la pell al seu aspecte ters.
En el cas dels cirurgians romans, la intervenció s'havia d'efectuar sense antisèpsia i sense anestèsia, recorrent només al vi com a desinfectant i a l'administració de grans dosis d'opi o de drogues similars. Pel que s'infereix del relat de Plini, el pacient no va morir a conseqüència de la intervenció, de manera que és probable que després d'una llarga convalescència, va poder reintegrar-se a la seva vida normal sense la pesada "motxilla" del seu ventre. Això sí, va haver de portar unes aparatoses cicatrius com a record d'aquesta operació.
Cornelis de Vos: El triomf de Bacus |
No hay comentarios:
Publicar un comentario