Filariasis: (II) la enfermedad

 versió catalana | versión española

José Eugenio Olavide    Elefantiasis de los árabes  Litografía del libro  "Dermatología general y clínica iconográfica  de las enfermedades de la piel" Madrid 1871-1873 Biblioteca personal del autor

En una entrada anterior se apuntaba la posibilidad que el faraón Mentuhotep II (IX dinastía) hubiera padecido una elefantiasis de las piernas producida por filarias. Hoy comentaré algunos aspectos de esta parasitosis, que todavía está muy extendida en muchos países. 

La filariasis es una parasitosis debida al gusano Wuchereria bancrofti, que recibe este nombre de su descubridor, el médico inglés establecido en Australia, Joseph Bancroft (1836-1894) que también fue el primero que apuntó la posibilidad de que la transmisión del parásito fuera a través de la picadura de mosquitos. En Brasil, el Dr. Otto Wucherer  (1820-1873) descubrió el parásito en la orina (1868) y dio nombre al género.

Retrato de Joseph Bancroft 

Biblioteca estatal John Oxley  Queensland  

Wuchereria bancrofti es una filaria, un gusano nematodo  que ocluye los vasos linfáticos. La infección humana se produce por la transmisión de  filarias a través de los mosquitos. Los gusanos adultos se alojan en los vasos linfáticos y alteran el funcionamiento normal del sistema linfático. Los gusanos pueden vivir una media de seis a ocho años y a lo largo de su vida producen millones de pequeñas larvas (microfilarias) que circulan en la sangre. 

Wuchereria bancrofti

Los mosquitos se infectan con microfilarias al ingerir sangre cuando pican a un portador infectado. Las microfilarias maduran en el mosquito y se convierten en larvas infecciosas. Cuando los mosquitos infectados pican a las personas, las larvas maduras del parásito se depositan en la piel, desde donde pueden penetrar en el organismo. Las larvas se trasladan luego a los vasos linfáticos, donde se desarrollan y pasan a gusanos adultos, que continúan el ciclo de transmisión. 

Aunque muchas de las infecciones son asintomáticas, pueden contribuir a la transmisión del parásito y a la larga producen daños en el sistema linfático y los riñones y alteran el sistema inmunitario. 

Ciclo de las filariasis

Cuando la filariasis linfática pasa a fase crónica se produce la obstrucción de los vasos linfáticos por los parásitos, ocasionando una obstrucción del drenaje con linfedema (gran hinchazón de los tejidos por retención de líquido), lo que produce un aspecto parecido al de las piernas de un elefante, que es el que le ha dado el nombre de elefantiasis. Con frecuencia se acompaña de aspereza, arrugas y fisuras de la piel y el tejido subcutáneo. Las piernas suelen ser las zonas más afectadas, aunque también puede afectar de las mamas y de los órganos genitales con una gran tumefacción escrotal. A veces algunos escrotos llegan a superar los 40 cm de diámetro. 

En el año 2000 había todavía en el mundo unos 120 millones de personas infectadas, de las que más de 40 millones están deformadas y sufren estigmatización y rechazo social. 

El tratamiento farmacológico de las filariasis se realiza con ivermectina, dietilcarbamacina y albendazol. Pero todos ellos presentan serios inconvenientes, ya que el tratamiento farmacológico debe mantenerse durante mucho tiempo debido a la larga duración de los gusanos adultos, la alta frecuencia de re-infestaciones y la falta de vacunas. Desde el año 2000 se han administrado más de 7700 millones de tratamientos para detener la propagación de la infección.

Como vemos, contemplando las estatuas de Mentuhotep II, la elefantiasis filariana ha acompañado a la Humanidad desde hace más de cuatro milenios. 

Xavier Sierra Valentí

Nebhepetra Mentuhotep II

 

 

---

---

 

Filariosi: (II) La malaltia

José Eugenio Olavide    Elefantiasis de los árabes  Litografia del llibre  "Dermatología general y clínica iconográfica  de las enfermedades de la piel" Madrid 1871-1873 Biblioteca personal de l'autor

En una entrada anterior s'apuntava la possibilitat de que el faraó Mentuhotep II (IX dinastia) hagués patit una elefantiasi de les cames produïda per filàries. Avui comentaré alguns aspectes d'aquesta parasitosi, que encara està molt estesa en molts països.

La filariosi és una parasitosi deguda al cuc Wuchereria bancrofti, que rep aquest nom pel seu descobridor, el metge anglès establert a Austràlia, Joseph Bancroft (1836-1894) que també va ser el primer que va apuntar la possibilitat que la transmissió del paràsit fos a través de la picada de mosquits. Al Brasil, el Dr. Otto Wucherer (1820-1873) va descobrir el paràsit en l'orina (1868) i va donar nom al gènere.

Retrato de Joseph Bancroft 

Biblioteca estatal John Oxley  Queensland  

Wuchereria bancrofti és una filària, un cuc nematode que clou els vasos limfàtics. La infecció humana es produeix per la transmissió de filàries a través dels mosquits. Els cucs adults s'allotgen en els vasos limfàtics i alteren el funcionament normal del sistema limfàtic. Els cucs poden viure una mitjana de sis a vuit anys i al llarg de la seva vida produeixen milions de petites larves (microfilàries) que circulen en la sang.

 

Wuchereria bancrofti

Els mosquits s'infecten amb microfilàries a l'ingerir sang quan piquen a un portador infectat. Les microfilàries maduren en el mosquit i es converteixen en larves infeccioses. Quan els mosquits infectats piquen a les persones, les larves madures del paràsit es dipositen a la pell, des d'on poden penetrar en l'organisme. Les larves es traslladen després als vasos limfàtics, on es desenvolupen i passen a cucs adults, que continuen el cicle de transmissió.

Encara que moltes de les infeccions són asimptomàtiques, poden contribuir a la transmissió del paràsit i a la llarga produeixen danys en el sistema limfàtic i als ronyons, i alteren el sistema immunitari.

 

Cicle de les filariasis

Quan la filariosi limfàtica passa a fase crònica es produeix l'obstrucció dels vasos limfàtics pels paràsits, ocasionant una obstrucció del drenatge amb limfedema (gran inflor dels teixits per retenció de líquid), que produeix un aspecte semblant al de les cames d’un elefant, i que és el que li ha donat el nom de elefantiasi. Sovint s'acompanya d'aspror, arrugues i fissures de la pell i el teixit subcutani. Les cames solen ser les zones més afectades, tot i que també pot haver-hi afectació de les mames i els òrgans genitals amb una gran tumefacció escrotal. De vegades alguns escrots arriben a superar els 40 cm de diàmetre.

L'any 2000 encara hi havia en el món uns 120 milions de persones infectades, de les quals més de 40 milions han quedat deformades i pateixen estigmatització i rebuig social. 

El tractament farmacològic de les filariosis es realitza amb ivermectina, dietilcarbamacina i albendazole. Però tots ells presenten seriosos inconvenients, ja que el tractament farmacològic s'ha de mantenir durant molt temps a causa de la llarga durada dels cucs adults, l'alta freqüència de re-infestacions i la falta de vacunes. Des de l'any 2000 s'han administrat més de 7700 milions de tractaments per aturar la propagació de la infecció.

Com veiem, en contemplar les estàtues de Mentuhotep II, l’elefantiasi filariana ha acompanyat la Humanitat des de fa més de quatre mil·lennis.

Xavier Sierra i Valentí 

Mentuhotep II