Venus de Willendorf
(24.000 a.C)
Escultura de caliza oolítica. 11'1 x 7'7 cm
Museo de Historia Natural. Viena.
La Venus de Willendorf es una pequeña estatuilla paleolítica, tal vez la más arquetípica de las figuras de este tipo. Fue hallada en 1908 por Josef Veran en un yacimiento a orillas del Danubio.
No es la única. Hay una serie de esculturas similares, todas ellas de más de 20.000 años. Son figuritas toscas, de pequeño tamaño, que representan diosas de la fertilidad. Al observarlas, enseguida nos llama la atención su marcada obesidad. El tejido adiposo se acumula en las mamas, en las nalgas, en el abdomen, en los muslos. En zonas consideradas erógenas en una mujer. Aunque tal abundancia de grasa sorprende e inhibe la libido, en los espectadores de nuestra sociedad contemporánea, en la que el canon de belleza exige un cuerpo más esbelto y delgado, sin las exuberancias paleolíticas que hoy no dudaríamos en calificar de obesidad mórbida.
Las pequeñas estatuillas se repiten en diversos yacimientos del paleolítico. Los prehistoriadores están de acuerdo en su uso. Son diosas de la fertilidad, figuras votivas para solicitar el embarazo, la reproducción de la especie.
En algunas de ellas, como en la Venus de Lespugue podemos ver una silueta más estilizada, con la superficie pulimentada, aunque la esteatosis de las mamas y la marcada esteatopígia (nalgas hiperadiposas) no deja lugar a dudas de que es el mismo ideal de ídolo votivo. Algunos prehistoriadores creen que estas figuras más alargadas podrían haber sido usadas como un falo, con el que la mujer que imploraba por el embarazo podría haber usado para insertarla en su vagina, en una culminación del ritual propiciatorio.
La adiposidad de estas figurillas es interpretada por algunos antropólogos, como la norteamericana Anne Scott Beller, como la prueba de que la obesidad era habitual en el Paleolítico. Pero muchos otros se oponen a esta idea y la interpretan más bien como piezas con un profundo simbolismo.
En los duros tiempos de escasez, una mujer obesa tenía más posibilidades de sobrevivir y de llevar su embarazo a término mejor que una que sufriera desnutrición. Probablemente las figurillas eran un fetiche, una especie de amuleto mágico que las mujeres podían llevar con ellas para que las protegiera durante el embarazo, el parto y la lactancia. Algunas figuritas están muy gastadas, lo que indican que se transmitían de madre a hija a través de generaciones.
La obesidad, la esteatopigia (nalgas hiperadiposas) era pues vista como un deseo, como un objetivo. Algo muy diferente a los actuales canones de belleza.
___________________________________
L'obesitat mòrbida de les Venus paleolítiques
Venus de Willendorf
(24.000 a.C)
Escultura de pedra calcària oolítica. 11'1 x 7'7 cm
Museu d'Història Natural. Viena.
La Venus de Willendorf és una petita estatueta paleolítica, potser la més arquetípica de les figures d'aquest tipus. Va ser trobada l’any 1908 per Josef Veran en un jaciment a la vora del Danubi.
Però no és la única. Hi ha una sèrie d'escultures similars, totes de més de 20.000 anys. Són figuretes tosques, de mida petita, que representen deesses de la fertilitat. En observar-les, de seguida ens crida l'atenció la seva obesitat marcada. El teixit adipós s'acumula a les mames, a les natges, a l'abdomen i a les cuixes. A les zones considerades erògenes en una dona. Encara que aquesta abundància de greix sorprèn i inhibeix la libido als espectadors de la nostra societat contemporània, en què el cànon de bellesa exigeix un cos més esvelt i prim, sense les exuberàncies paleolítiques que avui no dubtaríem a qualificar d'obesitat mòrbida.
Les petites estatuetes es repeteixen en diversos jaciments del paleolític. Els prehistoriadors estan d’acord en el seu ús. Són deesses de la fertilitat, figures votives per sol·licitar l'embaràs, la reproducció de l'espècie.
En algunes, com a la Venus de Lespugue podem veure una silueta més estilitzada, amb la superfície polida, encara que l'esteatosi de les mames i la marcada esteatopígia (natges hiperadiposes) no deixa cap dubte que és el mateix ideal d'ídol votiu. Alguns prehistoriadors creuen que aquestes figures més allargades podrien haver estat utilitzades com un fal·lus, amb el que la dona que implorava per l'embaràs podria haver usat per inserir-lo a la vagina, en una culminació del ritual propiciatori.
Alguns antropòlegs com la nord-americana Anne Scott Beller, interpreten l’adipositat d’aquestes figuretes com la prova que l'obesitat era habitual al Paleolític. Però molts altres s'oposen a aquesta idea i la interpreten més aviat com a peces amb un profund simbolisme.
En els durs temps d'escassetat, una dona obesa tenia més possibilitats de sobreviure i de portar millor el seu embaràs que una dona que patís desnutrició. Probablement les figuretes eren un fetitxe, una mena d'amulet màgic que les dones portaven perquè les protegís durant l'embaràs, el part i la lactància. Algunes figuretes estan molt gastades, fet que indica que es transmetien de mare a filla a través de generacions.
L'obesitat, l’esteatopígia (natges hiperadiposes) era doncs vista com un desig, com un objectiu. Quelcom molt diferent dels cànons de bellesa actuals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario