versió catalana | versión española
Franz Eugen Köhler Atropa Belladonna L. (1897) Lámina de libro de botánica |
En una entrada anterior se trató el mito de Átropos, la Parca que cortaba el hilo de la vida humana, con sus fatales tijeras. En esta entrada trataremos de la huella médica de este mito.
Cuando Linneo clasificó las plantas con nombres científicos, dio el nombre de Átropos a una de ellas, Atropa belladona, para remarcar su potencial efecto venenoso que ya era conocido desde la antigüedad. Se trata de una planta vivaz de la familia de las solanáceas. Puede alcanzar un metro y medio de altura, con tallos muy ramificados y leñosos en su base. Sus hojas son grandes y ovaladas, sus flores, de forma acampanada, son de color violáceas y amarillas. Sus frutos son bayas de color negro.
La belladona era una planta conocida ya en Mesopotamia y su potencial efecto tóxico era bien conocido. En la Edad Media sus efectos fueron relacionados con leyendas y prácticas de brujería. De acuerdo con algunas tradiciones europeas, el espíritu que habita dentro de la planta de Belladona sólo sale una noche al año: la noche de Walpurgis, cuando se usa en preparaciones de brujas para celebrar el Sabbath.
En tierras célticas también hay una superstición que vincula a la belladona con una hechicera encantadora a la que es peligroso mirar, aunque una versión más generalizada sugiere que cierta secta de sacerdotes tomaba una infusión de belladona para honrar e invocar la ayuda de Bellona, diosa de la guerra.
 |
Flores y frutos de la belladona (Atropa belladonna L.) |
Otra leyenda cuenta que cierto hechicero trato con esta flor a una mujer enferma, provocando un estado de sueño que se prolongo durante varios días. Al despertar, la mujer, se mostró molesta pos haber “sido despojada del estado hipnótico en que se encontraba, que la llevaba a lugares maravillosos, llenos de placeres y lujurias”.
El efecto midriático y el rubor que provoca en la cara (similar a lo que sucede en el orgasmo) hacía que en el Renacimiento se usara en pequeñas cantidades para "embellecer" el rostro de las mujeres (de ahí su nombre de bella donna).
Sin embargo, hay que ir con cuidado. Todas las partes de la planta son tóxicas. Su ingesta accidental desencadena una reacción parasimpática: sequedad de boca, taquicardia, sed, midriasis intensa, náuseas, delirio, alucinaciones y síncope. El cuadro clínico se acompaña de ataxia (pérdida de coordinación), convulsiones y coma. De este cuadro clínico se puede derivar el fallecimiento, o bien una recuperación completa sin secuelas. Los niños son especialmente susceptibles; unas pocas bayas pueden ser mortales en niños pequeños.
El alcaloide de la belladona es la hiosciamina. Durante la extracción del alcaloide tiene lugar un proceso de isomerización, dando lugar a la atropina. El nombre se lo dio en 1820, Rudolph Brandes, al conseguir una extracción purificada de esta sustancia. La farmacología de la atropina tuvo su origen en los estudios de K. Kraut y Wilhelm Losen (1864), y fue sintetizada por primera vez por Ladenburg en la universidad de Kiel, en 1884.
La atropina inhibe los receptores colinérgicos muscarínicos, disminuyendo el tono del parasimpático, por lo que la influencia del simpático se vuelve predominante. A dosis bajas ( 0,2 - 0,3 mg ) produce bradicardia. A dosis altas ( 0,5 - 0,75 mg y más), en cambio, tiene efectos parasimpaticolíticos. Por lo tanto, causa aceleración cardíaca, disminución de las secreciones (sudor y saliva), relajación de los músculos lisos e intensa midriasis (dilatación de la pupila).
Aplicaciones médicas de la atropina
La atropina es un fármaco que desarrolla múltiples efectos y ha encontrado aplicación en diversas campos médicos:
- Oftalmología: La intensa midriasis de la atropina se usa en para facilitar la exploración del ojo. Administrada localmente en forma de colirio (introducido por Bayer en 1902), la atropina tiene una duración de acción muy prolongada. Reduce la proucción lagrimal. También se usa en diversos procedimientos oftalmológicos, así como en inflamaciones de estructuras oculares.
 |
Midriasis pupilar (de Wikipedia) |
- Cólico renal y cólico hepático: Ayuda a disminuir el tono de la musculatura lisa.
- Parkinson: En ocasiones, la Atropina se utiliza como coadyuvante, ya que mejora la rigidez y el temblor. También se usa en el mareo por movimiento (acinetosis)
- Antiespasmódico : Al oponerse al efecto de la acetilcolina sobre los músculos lisos, la atropina los relaja. Por tanto, tiene una acción antiespasmódica.
- Cardiología: La Atropina es utilizada para bradicardias y bloqueos del nódulo auriculoventricular, ya que a dosis terapéuticas acelera el ritmo cardíaco.
- Gastroenterología: En esta especialidad, la Atropina trata cuadros con hipermotilidad y cuando existe un aumento en el tono del tubo digestivo, como diarreas o colon irritable.
- Tratamiento del asma : Su efecto broncodilatador ha justificado su uso en el tratamiento del asma (1968).
- Cirugía : Antes de las intervenciones quirúrgicas se usa para prevenir la bronco-secreción, el broncoespasmo y el laringoespasmo.
- Antídoto para ciertas intoxicaciones (gas nervioso para uso militar como sarín o VX, pesticidas, etc.), y también intoxicación por organofosforados.
Al contemplar las múltiples aplicaciones de este fármaco, que a dosis indebidas puede ser un veneno, recordamos la frase de Paracelso:
"un veneno en manos de un sabio puede ser una medicina, pero un medicamento en manos de un necio puede actuar como un veneno."
___________________________________
Àtropos i l'atropina:
(II) Belladona, una planta de llegenda
Franz Eugen Köhler
Atropa Belladonna L.
(1897)
Lámina de libro de botánica
En una entrada anterior vam tractar el mite d'Àtropos, la Parca que tallava el fil de la vida humana, amb les seves tisores fatals. En aquesta entrada explicarem la petjada mèdica d'aquest mite.
Quan Linné va classificar les plantes amb noms científics, va anomenar Àtrops a una d'elles, Atropa belladona, per remarcar el seu potencial efecte verinós que ja era conegut des de l'antiguitat. Es tracta d'una planta vivaç de la família de les solanàcies. Pot arribar a un metre i mig d'alçada, amb tiges molt ramificades i llenyoses a la base. Les fulles són grans i ovalades, les flors, de forma acampanada, són de color violàcies i grogues. Els seus fruits són baies de color negre.
La belladona era una planta ja coneguda a Mesopotàmia i el seu potencial efecte tòxic era ben conegut. A l'Edat Mitjana els seus efectes van ser relacionats amb llegendes i pràctiques de bruixeria. D'acord amb algunes tradicions europees, l'esperit que habita dins de la planta de Belladona només surt una nit a l'any: la nit de Walpurgis, quan es fa servir en preparacions de bruixes per celebrar el Sabbath.
A les terres cèltiques també hi ha una superstició que vincula la belladona amb un fetitxe encantador el qual és perillós mirar, encara que una versió més generalitzada suggereix que alguna secta de sacerdots prenia una infusió de belladona per honrar i invocar l'ajuda de Bellona, deessa de la guerra.
|
Flors i fruits de la belladona (Atropa belladonna L.) |
Una altra llegenda explica que cert bruixot va tracta una dona malalta amb aquesta flor, provocant-li un estat de son que es va prolongar durant diversos dies. Al despertar-se, la dona es va mostrar molesta per haver “estat desposseïda de l'estat hipnòtic en què es trobava, que la portava a llocs meravellosos, plens de plaers i luxúries”.
L'efecte midriàtic i el rubor que provoca a la cara (similar al que passa amb l'orgasme) feia que a l’època del Renaixement s'utilitzés en petites quantitats per "embellir" el rostre de les dones (d'aquí el seu nom de bella donna).
No obstant això, cal anar amb compte. Totes les parts de la planta són tòxiques. La seva ingesta accidental desencadena una reacció parasimpàtica: sequedat de boca, taquicàrdia, set, midriasi intensa, nàusees, deliri, al·lucinacions i síncope. El quadre clínic s'acompanya d'atàxia (pèrdua de coordinació), convulsions i coma. D'aquest quadre clínic se'n pot derivar la mort, o bé una recuperació completa sense seqüeles. Els nens són especialment susceptibles; unes poques baies poden ser mortals en nens petits.
L'alcaloide de la belladona és la hiosciamina. Durant l'extracció de l'alcaloide es produeix un procés d'isomerització, que dóna lloc a l'atropina. El nom li va donar Rudolph Brandes el 1820 quan va aconseguir una extracció purificada d'aquesta substància. La farmacologia de l'atropina va tenir el seu origen en els estudis de K. Kraut i Wilhelm Losen (1864), i va ser sintetitzada per primera vegada per Ladenburg a la Universitat de Kiel, el 1884.
L'atropina inhibeix els receptors colinèrgics muscarínics, disminuint el to del parasimpàtic, per la qual cosa la influència del simpàtic es torna predominant. A dosis baixes (0,2-0,3 mg) produeix bradicàrdia. A dosis altes (0,5-0,75 mg i més), en canvi, té efectes parasimpaticolítics. Per tant, causa acceleració cardíaca, disminució de les secrecions (sudor i saliva), relaxació dels músculs llisos i intensa midriasi (dilatació de la pupil·la).
Aplicacions mèdiques de l'atropina
L'atropina és un fàrmac que desenvolupa múltiples efectes i ha trobat aplicació en diversos camps mèdics:
• Oftalmologia: La intensa midriasi de l'atropina s'utilitza per facilitar l'exploració de l'ull. Administrada localment en forma de col·liri (introduït per Bayer el 1902), l'atropina té una durada d'acció molt perllongada. Redueix la producció llagrimal. També es fa servir en diversos procediments oftalmològics, així com en inflamacions d'estructures oculars.
|
Midriasi de la pupil·la (de Wikipedia) |
• Còlic renal i còlic hepàtic: Ajuda a disminuir el to de la musculatura llisa.
• Parkinson: De vegades, l'Atropina s'utilitza com a coadjuvant, ja que millora la rigidesa i el tremolor. També s'empra per al mareig provocat per moviment (acinetosi).
• Antiespasmòdic: A l’oposar-se a l'efecte de l'acetilcolina sobre els músculs llisos, l'atropina els relaxa. Per tant, té una acció antiespasmòdica.
• Cardiologia: L'Atropina s’usa per a bradicàrdies i bloquejos del nòdul auriculoventricular, ja que a dosis terapèutiques accelera el ritme cardíac.
• Gastroenterologia: En aquesta especialitat, l'Atropina tracta quadres amb hipermotilitat i quan hi ha un augment del to del tub digestiu, com ara diarrees o còlon irritable.
• Tractament de l'asma: El seu efecte broncodilatador ha justificat l'ús en el tractament de l'asma (1968).
• Cirurgia: Abans de les intervencions quirúrgiques s'utilitza per prevenir la bronco-secreció, el broncoespasme i el laringoespasme.
• Antídot per a certes intoxicacions (gas nerviós per a ús militar com sarín o VX, pesticides, etc.), i també intoxicació per organofosforats.
Contemplant les múltiples aplicacions d'aquest fàrmac, que a dosis indegudes pot ser un verí, recordem la frase de Paracels:
"un verí en les mans d'un savi pot ser una medecina, però un medicament en mans d'un neci pot actuar com un verí."
No hay comentarios:
Publicar un comentario