miércoles, 28 de septiembre de 2022

Los dientes de Luis XIV y sus nodrizas

versió catalana | versión española









Henri et Charles
Beaubrun 

Luis XIV con su nodriza, la dama 
Longuet de la Giraudière

(circa 1638)

Colecciones del palacio de Versalles




Este cuadro, constituye el primer retrato conocido de Luis XIV de Francia. En él aparece el futuro rey, en aquel momento un lactante de pocos meses de edad, en los brazos de una de sus nodrizas, Élisabeth Ancel, dama de Longuet de la Giraudière. 

No fue ésta la única nodriza que tuvo el joven príncipe. Las nodrizas se sucedieron con notable celeridad, debido a una característica del lactante. 

El hijo de Luis XIII y de Ana de Austria nació el 5 de septiembre de 1638 en el castillo nuevo de Saint-Germain-en-Laye. Su nacimiento había sido largamente esperado, pues ya hacía casi 23 años de los esponsales de Ana de Austria (hija del rey hispánico  Felipe III) con Luis XIII y en todo este período no había podido dar un heredero a la Corona. Por esto muchos cortesanos le dieron el sobrenombre de Dieudonné (Dado por Dios) 


Anónimo: Ana de Austria y Louis-Dieudonné.
Colecciones del palacio de Versalles. 



Desde el momento de ver la luz, el recién nacido ya estaba provisto de dientes: dos incisivos bien visibles. Esta curiosa anomalía constituyó casi un secreto de Estado, aunque fue celebrada por toda la corte como un signo de buen augurio.

Aunque los dientes comienzan su formación antes del nacimiento, a partir del cuarto mes de gestación, no suelen emerger fuera de las encías hasta el 6-10 mes tras el nacimiento. A veces si hay algún defecto congénito del maxilar o del paladar (fisura labiopalatina) puede favorecerse su aparición precoz. También ciertos problemas endocrinos, déficits vitamínicos o fiebre de la madre durante el embarazo pueden favorecer su aparición antes de tiempo.  

De hecho el fenómeno de presentar dientes al nacer se había ya visto anteriormente al nacimiento del futuro Rey Sol: Valeria, hija del emperador Diocleciano, nació con dientes; lo mismo que Manio Curio Dentato, héroe plebeyo de la Roma antigua, o que Gnaeus Papirius Carbo, cónsul y anciano del mismo imperio. Por no hablar de Guillermo I de Normandía, padre de Guillermo el Conquistador, apodado El Diablo; o de Ricardo VI de Inglaterra, del cardenal Jules Mazarino y hasta del revolucionario francés Honoré Gabriel Riqueti, más conocido por el nombre de su título de conde de Mirabeau.



Luis XIV, poco después de su nacimiento


Pero si los cortesanos aduladores lo consideraron un signo de buena fortuna, esta anomalía dentaria no fue un buen presagio para sus nodrizas. 

La primera de ellas fue la que aparece en el cuadro que preside esta entrada del blog, Elisabeth Ancel. Pero no duró mucho en su papel de ama de cría. A los tres meses tuvo que retirarse, con los pechos y los pezones totalmente desgarrados por los continuos mordiscos del bebé. 

Fue sustituída por Pierrette Dufour, que también padeció las dentelladas del joven leoncito. La sucedió al cabo de poco tiempo Marie de Segneville-Thierry. Las biografías de Luis XIV alargan la lista citando por lo menos a cuatro nodrizas más. 


Luis XIV, niño


Lo curioso del caso es que el rey Luis XIV desde los 40 años hasta su muerte, a los 76 años, estuvo prácticamente desdentado y solamente conservó algunos raigones dentarios. El lamentable estado de su boca hacía que le fuera imposible masticar. Algo muy fastidioso para un monarca glotón y goloso: su gusto por las confituras y los dulces favorecieron la aparición de numerosas caries, y una sinusitis maxilar terminó por estropearle la boca. Las maniobras odontológicas para arrancarle todas las piezas dentarias de la parte izquierda del maxilar superior le provocaron un orificio de comunicación con la nariz y cada vez que bebía algo parte del contenido volvía a salir por la nariz. La tragedia de un rey desdentado que había nacido ya con dientes.  


___________________________________



Les dents de Lluís XIV i les seves dides. 

 




Henri et Charles
Beaubrun 

Luis XIV con su nodriza, la dama 
Longuet de la Giraudière

(circa 1638)

Colecciones del palacio de Versalles




Aquest quadre constitueix el primer retrat conegut de Lluís XIV de França. Hi apareix el futur rei, en aquell moment un lactant de pocs mesos d'edat, als braços d'una de les seves dides, Élisabeth Ancel, dama de Longuet de la Giraudière.

Però aquesta no va ser l'única dida que va tenir el jove príncep. Les nodrisses es van succeir amb notable celeritat, a causa d'una característica molt especial del lactant.

El fill de Lluís XIII i d'Ana d'Àustria va néixer el 5 de setembre de 1638 al castell nou de Saint-Germain-en-Laye. El seu naixement havia estat llargament esperat, ja que ja feia gairebé 23 anys de la promesa de matrimoni d'Ana d'Àustria (filla del rei hispànic Felip III) amb Lluís XIII, i en tot aquest període no havia pogut donar un hereu a la Corona. Per això molts cortesans li van donar el sobrenom de Dieudonné (Donat per Déu)



Anònim: Anna d'Àustria i Louis-Dieudonné.
Coleccions del palau de Versailles. 


Des del moment de veure la llum, el nounat ja estava proveït de dents: dos incisius ben visibles. Aquesta anomalia curiosa va constituir gairebé un secret d'Estat, encara que va ser celebrada per tota la cort com un signe de bon auguri.

Tot i que les dents comencen la seva formació abans del naixement, a partir del quart mes de gestació, no solen emergir fora de les genives fins al 6-10 mes després del naixement. De vegades si hi ha algun defecte congènit del maxil·lar o del paladar (fissura labiopalatina) pot afavorir-se la seva aparició precoç. També certs problemes endocrins, dèficits vitamínics o febre de la mare durant l'embaràs poden afavorir-ne l'aparició abans d'hora.

De fet el fenomen de presentar dents en néixer ja s'havia vist anteriorment al naixement del futur Rei Sol: Valeria, filla de l'emperador Dioclecià, va néixer amb dents; el mateix que Manio Curio Dentato, heroi plebeu de la Roma antiga, i Gnaeus Papirius Carbo, cònsol i ancià del mateix imperi. També Guillem I de Normandia, pare de Guillem el Conqueridor, anomenat El Diable; així com Ricard VI d'Anglaterra, el cardenal Jules Mazarino i fins i tot el revolucionari francès Honoré Gabriel Riqueti, més conegut pel seu títol de comte de Mirabeau.


Lluís XIV, poc després del seu naixement


Si bé els cortesans aduladors el van considerar un signe de bona fortuna, aquesta anomalia dentària no va ser un bon presagi per a les seves dides.

La primera va ser la que apareix al quadre que presideix aquesta entrada del bloc, Elisabeth Ancel. Però no va durar gaire en el seu paper de mestressa de cria. Als tres mesos va haver de retirar-se, amb els pits i els mugrons totalment esquinçats per les continues mossegades del nadó.

Va ser substituïda per Pierrette Dufour, qui també va patir les dentades del jove lleonet. La va succeir al cap de poc temps Marie de Segneville-Thierry. Les biografies de Lluís XIV allarguen la llista citant almenys quatre dides més.



Lluís XIV, nen


El més curiós del cas és que el rei Lluís XIV des dels 40 anys fins a la seva mort, als 76 anys, va estar pràcticament desdentat i únicament va conservar algunes arrels dentàries. El lamentable estat de la boca feia que li fos impossible mastegar. Un fet molt molest per a un monarca golafre i llaminer: el seu gust per les confitures i els dolços van afavorir l'aparició de nombroses càries, i una sinusitis maxil·lar va acabar per fer-li malbé la boca. Les maniobres odontològiques per arrencar totes les peces dentàries de la part esquerra del maxil·lar superior li van provocar un orifici de comunicació amb el nas i cada vegada que bevia, alguna part del contingut tornava a sortir pel nas. La tragèdia d'un rei desdentat que havia nascut amb dents.



martes, 20 de septiembre de 2022

El rasguño de Venus

 versió catalana | versión española







Annibale Carracci

Venus, Adonis y Cupido 

(circa 1590)

Óleo sobre lienzo 212 x 268 

Museo del Prado. Madrid 






Annibale Carracci (1560-1609) fue un pintor y grabador italiano del barroco, considerado el rival de Caravaggio, y que encarnó una opción artística basada en el dibujo florentino, siguiendo el estilo de Rafael y opuesta al estilo naturalista sin boceto previo típico de Caravaggio.  El estilo de Carracci está lleno de detalles imaginativos y lúdicos

El cuadro de Annibale Carracci muestra a Venus y Cupido, en el momento que la diosa del amor se gira para mirar a Adonis, que aparece con un perro de caza por la derecha.  

La escena está basada en las Metamorfosis de Ovidio (libro X), una de las fuentes mitológicas más importantes para los artistas de la época. 

Las flechas que disparaba Cupido tenían el poder de hacer que el que era alcanzado por ellas se enamorara locamente de la primera persona que viera. En la escena del cuadro de Carracci, Venus, diosa del amor, juega con su hijo Cupido, que accidentalmente le pincha con una de sus flechas doradas, provocándole un pequeño rasguño en el pecho. Poco después aparece el cazador Adonis con su perro, y la Diosa del Amor se siente súbitamente enamorada de él, a causa de la pequeña herida que le había causado la flecha de Cupido. 

Carracci representa la escena con todo detalle. En el pecho de Venus, puede verse, casi insinuado, el pequeño arañazo que le ha causado una de las flechas de su travieso hijo Cupido, que señala, con gesto burlón la diminuta lesión, que puede pasar desapercibida si no nos fijamos en ella.
    


Detalle del arañazo del pecho de Venus


El súbito enamoramiento de Venus fue correspondido por el apuesto Adonis, y ambos vivieron un apasionado amor. Aunque este amor pronto despertó los celos de Marte, amante habitual de Venus, quien decidió vengarse de Adonis. Para ello, Marte se transformó en un jabalí que atacó a Adonis mientras cazaba en el bosque, destrozándolo con sus colmillos y dándole muerte. 

En el cuadro de Carracci del Museo del Prado, la herida de la flecha dorada de Cupido se limita a un pequeño pinchazo, un punto rojo del que brota un ligero hilo de sangre que se desliza por la piel de la diosa. Un detalle insignificante pero que fue suficiente, en la leyenda mitológica, para despertar un trágico amor.  


La versión conservada en Viena


Carracci pintó otra versión de la escena, conservada en Viena, en la que el pinchazo de la saeta de Cupido es todavía más sutil. En este caso se limita a un mero pinchazo, sin el hilo de sangre que puede verse en el cuadro del Museo del Prado.



___________________________________



L'esgarrinxada de Venus






Annibale Carracci

Venus, Adonis y Cupido 

(circa 1590)

Óleo sobre lienzo 212 x 268 

Museo del Prado. Madrid 



Annibale Carracci (1560-1609) va ser un pintor i gravador italià del barroc, considerat el rival de Caravaggio, que va encarnar una opció artística basada en el dibuix florentí, seguint l'estil de Rafael i oposada a l'estil naturalista sense esbós previ típic de Caravaggio. L'estil de Carracci és ple de detalls imaginatius i lúdics.

El quadre d'Annibale Carracci mostra a Venus i a Cupido, quan la deessa de l'amor es gira per mirar a Adonis, qui apareix amb un gos de caça per la dreta.

L'escena es basa en les Metamorfosis d'Ovidi (llibre X), una de les fonts mitològiques més importants per als artistes de l'època.

Les fletxes que disparava Cupido tenien el poder de fer que el qui era aconseguit per elles s'enamorés bojament de la primera persona que veiés. A l'escena del quadre de Carracci, Venus, deessa de l'amor, juga amb el seu fill Cupido, qui accidentalment la punxa amb una de les fletxes daurades, provocant-li una petita esgarrinxada al pit. Poc després apareix el caçador Adonis amb el seu gos, i la Deessa de l'Amor se'n sent sobtadament enamorada, a causa de la petita ferida que li havia causat la fletxa de Cupido.

Carracci representa l'escena amb tot el detall. Al pit de Venus, es pot veure, gairebé insinuada, la petita esgarrapada que li ha causat una de les fletxes del seu entremaliat fill Cupido, que assenyala, amb gest burleta la diminuta lesió, que pot passar desapercebuda si no ens hi fixem.

El sobtat enamorament de Venus va ser correspost per Adonis, i tots dos van viure un amor apassionat. Si bé aquest amor aviat va despertar la gelosia de Mart, amant habitual de Venus, que va decidir venjar-se d'Adonis. Per això, Mart es va transformar en un porc senglar que va atacar Adonis mentre caçava al bosc, destrossant-lo amb els seus ullals i donant-li mort. 

Al quadre de Carracci del Museu del Prado, la ferida de la fletxa daurada de Cupido es limita a una petita punxada, un punt vermell del qual brolla un lleuger fil de sang que llisca per la pell de la deessa. Un detall insignificant però que va ser suficient, a la llegenda mitològica, per despertar un amor tràgic.



La versió conservada a Viena


Carracci va pintar una altra versió d’aquesta escena, conservada a Viena, en què la punxada de la sageta de Cupido és encara més subtil. En aquest cas es limita a una simple punxada, sense el fil de sang que es pot veure al quadre del Museu del Prado.


martes, 13 de septiembre de 2022

Pioneros de la Dermatologia en Catalunya (y III): J.M: Roca i Heras

versió catalana | versión española









Retrato de J.M. Roca i Heras


Óleo sobre lienzo. 
Ateneu Barcelonés 
Barcelona



Uno de los primeros dermatólogos catalanes fue J.M. Roca y Heras (1863-1930) importante figura con gran repercusión social. 

Se licenció en Medicina en la Universidad de Barcelona, donde había tenido oportunidad de recibir las enseñanzas de Ramón y Cajal. Desde 1890 al 1896, trabajó como médico auxiliar en el Hospital de la Santa Creu y se formó como dermatólogo en la Escuela de Jaume Peyrí i Rocamora. Roca se dedicó sobre todo a la sífilis, que constituía un grave problema social en aquella época. También se interesó por otras enfermedades como la lepra y el iodismo.

Roca i Heras es un impulsor del uso del catalán en el campo de la medicina. En 1898, presentó la primera comunicación en catalán en la Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears: La sífilis a l’edat mitjana. También en 1908 realizó el discurso inaugural en el Ateneu Barcelonès sobre La lepra, donde dio un importante valor a los elementos históricos.

Josep M Roca obtuvo un gran prestigi como dermatólogo y destacó, especialmente, com a historiador, disciplina que cultivó al mismo tiempo que la investigación. Muy interesado en la Historia de la Medicina Catalana de la Baja Edad Media, consultaba frecuentemente los Archivos de la Corona de Aragón. Esta afición fue la consecuencia de sus firmes convicciones catalanistas que también le llevaron a militar y a presidir el partido Unió Catalanista. Ocupó cargos relevantes en diversas instituciones ciudadanas como el Ateneu Barcelonès del que fue presidente en dos períodos: de 1908 a 1910 y de 1913 a 1914. Fue también presidente de la Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Acadèmia de la Llengua Catalana, y presidió también el Tercer Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrado en Tarragona en el año 1919.


___________________________________



Pioners de la Dermatologia a Catalunya 

(i III)

Josep M. Roca i Heras







Retrat de J.M. Roca i Heras


Oli sobre tela 
Ateneu Barcelonés 
Barcelona



Un dels primers dermatòlegs catalans va ser J.M. Roca i Heras (1863-1930) important figura amb gran repercussió social.

Es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona, on havia tingut oportunitat de rebre els ensenyaments de Ramon i Cajal. Des del 1890 al 1896, va treballar com a metge auxiliar a l'Hospital de la Santa Creu i es va formar com a dermatòleg a l'Escola de Jaume Peyrí i Rocamora. Roca es va dedicar sobretot a la sífilis, que constituïa un greu problema social en aquella època. També es va interessar per altres malalties com la lepra i el iodisme.

Roca i Heras és un impulsor de l'ús del català al camp de la medicina. L'any 1898, va presentar la primera comunicació en català a l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears: La sífilis a l'edat mitjana. També el 1908 va realitzar el discurs inaugural a l'Ateneu Barcelonès sobre La lepra, on va donar un important valor als elements històrics.

Josep M Roca va obtenir un gran prestigi com a dermatòleg i va destacar, especialment, com a historiador, disciplina que va cultivar al mateix temps que la investigació. Molt interessat en la Història de la Medicina Catalana de la Baixa Edat Mitjana, consultava sovint els Arxius de la Corona d'Aragó. Aquesta afició va ser la conseqüència de les fermes conviccions catalanistes que també el van portar a militar i a presidir el partit Unió Catalanista. Va ocupar càrrecs rellevants a diverses institucions ciutadanes com l'Ateneu Barcelonès del qual va ser president en dos períodes: del 1908 al 1910 i del 1913 al 1914. També va ser president de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, i va presidí el Tercer Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Tarragona l'any 1919.


martes, 6 de septiembre de 2022

Pioneros de la Dermatología en Catalunya (II): Pelayo Vilanova i Massanet

versió catalana | versión española








Retrato de 
Pelayo Vilanova Massanet 

Fotografía carnet 
Colegio de Médicos. 
Barcelona




Pelayo Vilanova Massanet (1868-1953) fue uno de los primeros especialistas en Dermatología en Catalunya y ejerció también la especialidad de Radiología. és un reputat metge especialista en Dermatologia i Radiologia. Había nacido en el pueblo ampurdanés de Terrades, y tras realizar los estudios de grado medio en Figueres, se licenció en Medicina en la Universidad de Barcelona en 1891. Interesado en la Dermatología - especialidad que en aquel momento no estaba constituída como especialidad en Barcelona - se trasladó posteriormente a París, formándose con maestros como como J. Darier (1856-1938) i H. Gougerot (1881-1955) en el Hospital de Saint Louis de esta ciudad. A su regreso a Barcelona, fue uno de los primeros médicos de la ciudad que ejercieron esta especialidad.



Durante una partida de caza.
Pelayo Vilanova es el cuarto comenzando por la derecha
(con barba y sin sombrero)


Pelayo Vilanova i Massanet se considera pues como uno de los padres de la Dermatologia y Venereologia en Catalunya. Practicaba además la Radiologia. Aplicaba agujas de radio para tratar los epiteliomas, y recogió sus resultados en algunas comunicaciones científicas. También usaba la radiumpuntura para et tratamiento del lupus. Otros temas que le interesaron fueron la investigación sobre sífilis que fue motivo de su tesis doctoral, los eccemas y la micosis fungoide. Como radiólogo hizo importantes estudios sobre el tratamiento del cáncer con rayos X.

Vilanova, junto con Jaume Peyrí Rocamora (1877-1950) dio impulso y fama a la naciente Dermatología catalana. En 1915, se crea la cátedra de Dermatología que dirigió Peyrí y, en 1925, se crea la Escuela Catalana de Dermatología y la Societat Catalana de Dermatologia. En este contexto de pleno desarrollo de los estudios dermatológicos, Pelayo Vilanova tiene una activa participación en diferentes congresos, como en el I Congreso Nacional de Medicina que se celebra en Madrid en 1909 y en diversas ediciones de los Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana en los que presenta temas sobre el Tratamiento de la sífilis con galil 1116 (1917), el Valor diagnóstico de la reacción de Wassermann; el Tratamiento del eccema con radio (1919); y el Tratamiento de la parasífilis con mercurio y con ioduro potásico (1921).



Junta directiva del Sindicat de Metges de Catalunya.
Pelayo Vilanova es el cuarto desde la izquierda de la segunda fila


Asamblea del Sindicat de Metges de Catalunya en la Font del Gat  (1923).
Pelayo Vilanova en la segunda fila (segundo comenzando por la izquierda) 


Vilanova tuvo también una activa vida política. En su juventud se afilió al Partido Progresista de Ruiz Zorrilla aunque lo abandona a la muerte de su líder. En 1903, se adhiere a la Unión Republicana, un partido creado en las postrimerías del s. XIX y que engloba diversas sensibilidades republicanas del Estado español. Tras los hechos que tuvieron lugar a finales de 1905, cuando los militares asaltaron el semanario El Cu-Cut y se promulgó la Ley de Jurisdicciones - una ley que traspasaba ciertos delitos civiles a la justicia militar - el partido se escinde. Más tarde, contrario a Solidaritat Catalana, Pelayo Vilanova hace un paso fugaz por el Partido Reformista de Melquíades Álvarez. Finalmente, en 1915, Pelayo Vilanova ingresa en el Bloc Republicà Autonomista, llegando a ser uno de sus dirigentes más destacados. Era éste un partido claramente republicano catalanista, de ideales sociales y progresistas contrario al radicalismo lerrouxista. En 1920, Vilanova fue uno de los fundadores y más activos miembros del Sindicat de Metges de Catalunya.


    

  Foto carnet  de Pelayo Vilanova, tras la obligatoria
recolegiación al terminar la Guerra Civil Española (1940 circa)




















Pelayo Vilanova Massanet, era un burgués con una posición económica muy desahogada. Tras su gran trayectoria profesional como dermatólogo y radiólogo, decidió retirarse muy pronto del ejercicio médico a pesar de haber alcanzado un gran prestigio profesional y de estar muy solicitado profesionalmente. Tras su temprana jubilación, se dedicó a cultivar sus aficiones (entre otras cosas era un declarado melómano), a disfrutar de su familia y a la política republicana, catalanista y progresista. Murió en Barcelona en 1953 a los 85 años. Su hijo, Xavier Vilanova Montiu (1902-1965) fue su digno sucesor y una de las figuras más notables de la Dermatología catalana del s. XX. 


___________________________________



Pioners de la Dermatologia a Catalunya (II)

Pelai Vilanova i Massanet







Retrat de 
Pelai Vilanova Massanet 

Fotografia carnet 
Col·legi de Metges 
Barcelona



Pelai Vilanova Massanet (1868-1953) va ser un dels primers especialistes en Dermatologia a Catalunya i va exercir també l'especialitat de Radiologia. És un reputat metge especialista en Dermatologia i Radiologia. Havia nascut al poble empordanès de Terrades, i després de realitzar els estudis de grau mitjà a Figueres, es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1891. Interessat en la Dermatologia -disciplina que en aquell moment no estava constituïda com a especialitat a Barcelona- es va traslladar posteriorment a París, formant-se amb mestres com J. Darier (1856-1938) i H. Gougerot (1881-1955) a l'Hospital de Saint Louis d'aquesta ciutat. En tornar a Barcelona, va ser un dels primers metges de la ciutat que van exercir aquesta especialitat.




Durant una partida de caça.
Pelai Vilanova es el quart començant per la dreta
(amb barba i sense barret)

Pelai Vilanova i Massanet es considera doncs com un dels pares de la Dermatologia i Venereologia a Catalunya. Practicava a més la Radiologia. Aplicava agulles de ràdio per tractar els epiteliomes, i en va recollir els resultats en algunes comunicacions científiques. També usava la radioumpuntura per al tractament del lupus. Altres temes que li van interessar van ser la investigació sobre sífilis que va ser motiu de la seva tesi doctoral, els èczemes i la micosi fungoide. Com a radiòleg va fer importants estudis sobre el tractament del càncer amb raigs X.

Vilanova, juntament amb Jaume Peyrí Rocamora (1877-1950), va donar impuls i fama a la naixent Dermatologia catalana. El 1915, es crea la càtedra de Dermatologia que va dirigir Peyrí i, el 1925, es crea l'Escola Catalana de Dermatologia i la Societat Catalana de Dermatologia. En aquest context de ple desenvolupament dels estudis dermatològics, Pelai Vilanova té una participació activa en diferents congressos, com al I Congrés Nacional de Medicina que se celebra a Madrid el 1909 i en diverses edicions dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana en què presenta temes sobre el Tractament de la sífilis amb galil 1116 (1917), el Valor diagnòstic de la reacció de Wassermann; el Tractament de l'èczema amb ràdio (1919); i el Tractament de la parasífilis amb mercuri i amb iodur potàssic (1921). 




Junta directiva del Sindicat de Metges de Catalunya.
Pelai Vilanova és el quart des de l'esquerra de la segona fila


Assemblea del Sindicat de Metges de Catalunya a la Font del Gat  (1923).
Pelai Vilanova a la segona fila (el segon començant per l'esquerra) 


Vilanova també va tenir una vida política molt activa. En la seva joventut es va afiliar al Partit Progressista de Ruiz Zorrilla, encara que l'abandona a la mort del seu líder. El 1903, s'adhereix a la Unió Republicana, un partit creat a les acaballes del s. XIX i que engloba diverses sensibilitats republicanes de l’Estat espanyol. Després dels fets que van tenir lloc a finals de 1905, quan els militars van assaltar el setmanari El Cu-Cut i es va promulgar la Llei de Jurisdiccions –una llei que traspassava certs delictes civils a la justícia militar– el partit s'escindeix. Més tard, contrari a Solidaritat Catalana, Pelai Vilanova fa un pas fugaç pel Partit Reformista de Melquíades Álvarez. Finalment, el 1915, ingressa al Bloc Republicà Autonomista, arribant a ser un dels seus dirigents més destacats. Aquest era un partit clarament republicà catalanista, d'ideals socials i progressistes contrari al radicalisme lerrouxista. El 1920, Vilanova va ser un dels fundadors i membres més actius del Sindicat de Metges de Catalunya.

  

  Foto carnet  de Pelayo Vilanova, tras la obligatoria
recolegiación al terminar la Guerra Civil Española (1940 circa)





















Pelai Vilanova Massanet, era un burgès amb una notable posició econòmica. Després de la seva gran trajectòria professional com a dermatòleg i radiòleg, va decidir retirar-se molt aviat de l'exercici mèdic tot i haver aconseguit un gran prestigi professional i estar molt sol·licitat professionalment. Després de la jubilació primerenca, es va dedicar a cultivar les seves aficions (entre altres coses era un declarat melòman), a gaudir de la seva família i a la política republicana, catalanista i progressista. Va morir a Barcelona el 1953 als 85 anys. El seu fill, Xavier Vilanova Montiu (1902-1965) en va ser el digne successor i una de les figures més notables de la Dermatologia catalana del s. XX.