Pioneros de la Dermatología en Catalunya (I): Pau Umbert Corderas

versió catalana | versión española

Retrato de Pau Umbert Corderas  Fotografía a la albúmina  Instituto Umbert. Barcelona

Pau Umbert Corderas (1879-1922) fue uno de los primeros dermatólogos que ejercieron la especialidad como tal en Catalunya. Fue además el iniciador de una conocida familia de dermatólogos que han ejercido y ejercen la especialidad en Barcelona hasta la actualidad.

Pau Umbert Corderas en su época de estudiante

Aunque Pau era natural del pueblo de Sant Feliu de Codinas, quedó huérfano de niño, cuando solamente contaba con 8 años. Quedó entonces bajo la tutoría de su tío, propietario de un negocio textil en Barcelona, por lo que se trasladó a esta ciudad. A pesar de que su tío no daba mucha importancia a los estudios, Pau terminó el bachillerato y cursó estudios de Medicina en la Universidad de Barcelona. Durante su época de estudiante destaca por su militancia política en la Unió Catalanista y por ser delegado de curso durante varios años.

En 1901 decide dedicarse a la Dermatología y Sifiliografía, una especialidad que en aquel momento apenas comenzaba a apuntar. En 1880 Giné y Partagás había publicado un libro sobre Dermatología Quirúrgica en Barcelona, y existía el antecedente, todavía más antiguo, del Atlas de J.E. de Olavide en Madrid. Pero todavía no había ningún médico en Barcelona que cultivase la especialidad en exclusiva, sino que solía considerarse como una parte de la Patología Externa o Cirugía.

Fotografía de Pau Umbert en la orla de licenciatura (1911)

Por este motivo, Pau decide perfeccionar sus estudios en París, ciudad en la que se ha creado una brillante escuela de la especialidad. Durante dos años, Pau Umbert se forma en clínica al lado de Jean Darier en el Hôpital de la Pitié. Al mismo tiempo, asiste en el Hôpital Saint-Louis donde aprende histopatología con Gastou y Thibierge. También aprovecha para mantener contactos con destacadas figuras como Louis Brocq y Alfred Fournier. Miembro correspondiente de la Societé Française de Dermatologie et Syphiliografie, Pau Umbert Corderas conserva el vínculo con la Escuela Francesa de Dermatología toda su vida complementándola con la influencia de los trabajos de Unna y de la Escuela de Breslau que hacen que se de cuenta de la importancia de la histopatología en la clínica dermatológica.

Pau Umbert Corderas, en París con el equipo del Prof. Gastou
(en la fila de atrás, el segundo comenzando por la izquierda)

En 1903, dos años después de su estancia en Francia, Pau Umbert regresa a Barcelona y alterna la práctica médica privada con la asistencia hospitalaria: primero, asiste al Hospital de Niños Pobres de Barcelona durante dos años y, de forma más intermitente, al Hospital de Santa Creu. Además de esta actividad asistencial, participa en numerosas reuniones científicas.

Su obra escrita es muy amplia. Publicó numerosos artículos médicos, muchos de ellos en francés. Introdujo también nuevos métodos y teorías que, inspirados en la visión dermatológica de la Escuela Francesa, dieron un impulso de modernidad en un momento en el que la Dermatología catalana iniciaba su andadura como especialidad. Umbert insistió, especialmente, en la histopatología que había aprendido en París y de la que fue siempre un firme partidario. Umbert hizo destacadas aportaciones propias tanto en el campo de la Dermatología como en el de la Sifilografía. Cabe destacar sus estudios sobre la micosis fungoide, que identificó ya como un proceso linfomatoide de tipo sistémico, un concepto muy importante que está en la base de los estudios bioquímicos, ultraestructurales e inmunológicos posteriores y, también, para la comprensión de las proliferaciones extramedulares del sistema linfoide. Son, igualmente, destacados sus artículos sobre liquen plano y leucoplasia.

En el campo de sus estudios sobre sífilis, revisó los estigmas sifilíticos, las lesiones que causan y su diagnóstico diferencial, de gran riqueza en aquella época preantibiótica. Destacó especialmente la clínica de la sífilis tardía, que aparecía en edades avanzadas. Revisó, también, el concepto y manifestaciones de la llamada parasífilis. En definitiva, podemos afirmar que Pau Umbert Corderas consolidó las bases científicas de la que, en las primeras décadas del s. XX, era la Dermatología cotidiana. 

En el año 1922, Pau Umbert Corderas estaba preparando las oposiciones para ocupar la cátedra de Dermatología y Sifilografía de la Facultad de Medicina de Madrid, vacante por la defunción de Juan de Azúa. La muerte, sin embargo le sorprendió también en plena actividad profesional. Murió en Barcelona a los 42 años de edad.

___________________________________

Pioners de la Dermatologia a Catalunya (I):

Pau Umbert i Corderas

Retrato de Pau Umbert Corderas  Fotografía a la albúmina  Instituto Umbert. Barcelona

Pau Umbert Corderas (1879-1922) va ser un dels primers dermatòlegs que van exercir l’especialitat com a tal a Catalunya. A més, va ser l'iniciador d'una coneguda família de dermatòlegs que han exercit i exerceixen l'especialitat a Barcelona, fins a l'actualitat.

Pau Umbert Corderas a la seva època d'estudiant.

Tot i que en Pau era natural del poble de Sant Feliu de Codines, va quedar orfe de nen, amb només 8 anys. Va quedar llavors sota la tutoria del seu oncle, propietari d'un negoci tèxtil a Barcelona, i s’hi va traslladar. Tot i que el seu oncle no donava gaire importància als estudis, Pau va acabar el batxillerat i va cursar estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona. Durant la seva època d'estudiant va destacar per la seva militància política a la Unió Catalanista i per ser delegat de curs durant uns quants anys.

El 1901 decideix dedicar-se a la Dermatologia i Sifilografia, una especialitat que en aquell moment tot just començava a apuntar. El 1880 Giné i Partagás havia publicat un llibre sobre Dermatologia Quirúrgica a Barcelona, i existia l'antecedent, encara més antic, de l'Atlas de J.E. d'Olavide a Madrid. Però encara no hi havia cap metge a Barcelona que cultivés l'especialitat en exclusiva, sinó que solia considerar-se una part de la Patologia Externa o Cirurgia.

Fotografia de Pau Umbert a l'orla de llicenciatura (1911)

Per aquest motiu, Pau decideix perfeccionar els seus estudis a París, ciutat on s'ha creat una escola brillant de l'especialitat. Durant dos anys, Pau Umbert es forma en clínica al costat de Jean Darier a l'Hôpital de la Pitié. Alhora, assisteix a l'Hôpital Saint-Louis on aprèn histopatologia amb Gastou i Thibierge. També aprofita per mantenir contactes amb destacades figures com Louis Brocq i Alfred Fournier. Membre corresponent de la Societé Française de Dermatologie et Syphiliografia, Pau Umbert Corderas conserva l'enllaç amb l'Escola Francesa de Dermatologia tota la seva vida complementant-la amb la influència dels treballs d'Unna i de l'Escola de Breslau que li fan adonar-se de la importància de la histopatologia a la clínica dermatològica.

Pau Umbert Corderas, a París amb l'equip del Prof. Gastou
(a la fila d'enrere, el segon començant per l'esquerra)

El 1903, dos anys després de la seva estada a França, Pau Umbert torna a Barcelona i alterna la pràctica mèdica privada amb l'assistència hospitalària: primer, assisteix a l'Hospital de Nens Pobres de Barcelona durant dos anys i, de manera més intermitent, a l'Hospital de Santa Creu. A més d’aquesta activitat assistencial, participa en nombroses reunions científiques.

La seva obra escrita és molt àmplia. Va publicar nombrosos articles mèdics, molts d’ells en francès. També va introduir nous mètodes i teories que, inspirats en la visió dermatològica de l'Escola Francesa, van donar un impuls de modernitat en un moment en què la Dermatologia catalana iniciava el seu camí com a especialitat. Umbert va insistir, especialment, en la histopatologia que havia après a París i de la qual sempre en va ser un ferm partidari. Umbert va fer destacades aportacions pròpies tant al camp de la Dermatologia com al de la Sifilografia. Cal destacar els seus estudis sobre la micosi fungoide, que ja va identificar com un procés limfomatoide de tipus sistèmic, un concepte molt important que està a la base dels estudis bioquímics, ultraestructurals i immunològics posteriors i, també, per a la comprensió de les proliferacions extramedul·lars del sistema limfoide. Són, igualment, destacats els seus articles sobre liquen pla i leucoplàsia.

En el camp dels seus estudis sobre sífilis, va revisar els estigmes sifilítics, les lesions que causen i el seu diagnòstic diferencial, de gran riquesa en aquella època preantibiòtica. Va destacar especialment la clínica de la sífilis tardana, que apareixia en edats avançades. Va revisar, també, el concepte i manifestacions de l'anomenada parasífilis. En definitiva, podem afirmar que Pau Umbert Corderas va consolidar les bases científiques de la que va ser, a les primeres dècades del s. XX, la Dermatologia quotidiana.

L'any 1922, Pau Umbert Corderas estava preparant les oposicions per ocupar la càtedra de Dermatologia i Sifilografia de la Facultat de Medicina de Madrid, vacant per la defunció de Juan de Azúa. La mort, però, el va sorprendre també en plena activitat professional. Va morir a Barcelona als 42 anys.

Bacterias patógenas en una momia

versió catalana | versión española

Momia de Giovanni d'Avalos (1538-1586)   Restos humanos Abadia de San Domenico Maggiore Nápoles

En la abadía de San Domenico Maggiore, de Nápoles, solían enterrarse algunos nobles italianos del Renacimiento. Según la costumbre de la época, antes del sepelio, los cuerpos eran cuidadosamente embalsamados,  y esto ha permitido que hayan llegado a nosotros sus momias en un notable estado de conservación. 

Uno de estos nobles era Giovanni d'Avalos, que sufría una litiasis biliar que le produjo una colecistitis crónica, enfermedad que terminó por causarle la muerte en 1586, cuando contaba con 48 años de edad. En 1983 sus restos mortales, junto a los de otros nobles fueron exhumados. 

Recientemente, Erick Denamur ha estudiado los cálculos biliares de Giovanni. Denamur, ha podido demostrar la existencia de la bacteria Escherichia coli en esta muestra. Una bacteria de más de 400 años, de la que ha podido identificar su genoma.  

Según el artículo que ha publicado en la revista Communications Biology, los análisis y la reconstrucción del genoma de esta bacteria ancestral muestran que sus 4.446 genes pertenecen al filogrupo A ya una secuencia excepcionalmente rara del tipo 4995. 

El filogrupo A de E. coli generalmente está presente en el intestino de las personas que viven en áreas rurales o comunidades escasamente urbanizadas. También se encuentra con frecuencia en casos de infecciones biliares. Además, esta no es la única bacteria que se ha encontrado en la momia: también se han identificado fragmentos de Klebsiella aerogenes. Los dos gérmenes incluso habrían intercambiado genes durante su cohabitación en las vías biliares de Giovanni d'Avalos. 

E. coli forma parte habitualmente de la flora intestinal de la mayoría de personas, pero ciertas cepas de esta bacteria son responsables de intoxicaciones alimentarias a veces graves que pueden incluso progresar a septicemia, afectando especialmente a las personas más frágiles: ancianos, inmunodeprimidos o niños pequeños. Es pues un germen oportunista, que puede ser muy peligroso en determinadas circunstancias, como probablemente fue el caso del noble napolitano. 

Parte de la gravedad de las infecciones por E.coli se debe a la capacidad de esta bacteria para resistir a los tratamientos habituales, la famosa "resistencia a los antibióticos". Comprender cómo se adquirieron esta o más bien estas resistencias permitiría a los médicos orientar mejor los tratamientos y, por lo tanto, tratar a los pacientes. 

Escherichia coli

De ahí el interés por disponer de cepas antiguas anteriores a la existencia de la penicilina. En el caso de Giovanni d'Avalos no se ha encontrado un factor de virulencia específico ni resistencia adquirida a los antibióticos. Pero algunos de los genes que pueden inducir la resistencia ya están presentes en esta cepa. 

Aunque conocemos bastantes detalles sobre grandes epidemias de hace algunos siglos, como por ejemplo la peste negra del s. XIV, que causó la muerte a más de un tercio de la población europea, no tenemos muchos datos sobre epidemias menores, más circunscritas y de las que no nos han llegado apenas testimonios documentales. Por esto no sabemos cuantos muertos pueden ser atribuidos a patógenos como Escherichia coli, Pseudomonas aeruginosa o Staphylococcus aureus, aunque probablemente su mortalidad puede ser muy superior a la que imaginamos. Estudios como los que se han realizado en las momias de la abadía de San Domenico Maggiore puedes ser muy esclarecedores.  

___________________________________

Bacteris patògens a una momia

 

Momia de Giovanni d'Avalos

(1538-1586)

 

Restos humanos

Abadia de San Domenico Maggiore

Nápoles

A l'abadia de San Domenico Maggiore, de Nàpols, solien enterrar-se alguns nobles italians del Renaixement. Segons era tradició a l'època, abans del sepeli, els cossos eren curosament embalsamats i això ha permès que ens hagin arribat les seves mòmies en un notable estat de conservació.

Un d'aquests nobles era Giovanni d'Avalos, que patia una litiasi biliar que li va produir una colecistitis crònica, malaltia que va acabar per causar-li la mort el 1586, quan ell tenia 48 anys. El 1983 les seves restes mortals, juntament amb les d'altres nobles, van ser exhumades.

Recentment, Erick Denamur ha estudiat els càlculs biliars de Giovanni. Denamur, ha pogut demostrar l'existència del bacteri Escherichia coli en aquesta mostra. Un bacteri de més de 400 anys, del qual s’ha pogut identificar el genoma.

Segons l'article que ha publicat a la revista Communications Biology, les anàlisis i la reconstrucció del genoma d'aquest bacteri ancestral mostren que els seus 4.446 gens pertanyen al filogrup A i a una seqüència excepcionalment rara del tipus 4995.

El filogrup A d'E. coli generalment és present a l'intestí de les persones que viuen en àrees rurals o comunitats escassament urbanitzades. Sovint es troba també en casos d'infeccions biliars. A més, aquest no és l'únic bacteri que s'ha trobat a la mòmia: també s'hi han identificat fragments de Klebsiella aerogenes. Els dos gèrmens fins i tot haurien intercanviat gens durant la seva cohabitació a les vies biliars de Giovanni d'Avalos.

E. coli forma part habitualment de la flora intestinal de la majoria de persones, però algunes soques d'aquest bacteri són responsables d'intoxicacions alimentàries de vegades greus que fins i tot poden progressar a septicèmia, afectant especialment a les persones més fràgils: ancians, immunodeprimits o nens petits. És, doncs, un germen oportunista, que pot ser molt perillós en determinades circumstàncies, com probablement va ser el cas del noble napolità.

Part de la gravetat de les infeccions per E.coli és deguda a la capacitat d'aquest bacteri per resistir als tractaments habituals, la famosa "resistència als antibiòtics". Comprendre com es van adquirir aquesta o més aviat aquestes resistències permetria als metges orientar millor els tractaments i, per tant, tractar els pacients. D'aquí l'interès per disposar d’antigues soques anteriors a l'existència de la penicil·lina. En el cas de Giovanni d'Avalos, no s'ha trobat un factor de virulència específic ni resistència adquirida als antibiòtics, si bé alguns dels gens que poden induir la resistència ja són presents en aquesta soca.

Escherichia coli

Encara que coneixem força detalls sobre grans epidèmies de fa alguns segles, com per exemple la pesta negra del s. XIV, que va causar la mort a més d'un terç de la població europea, no tenim gaires dades sobre epidèmies menors, més circumscrites i de les quals gairebé no ens han arribat testimonis documentals. Per això no sabem quants morts poden ser atribuïts a patògens com Escherichia coli, Pseudomones aeruginosa o Staphylococcus aureus, encara que probablement la seva mortalitat pot ser molt superior a la que imaginem. Estudis com els que s'han realitzat a les mòmies de l'abadia de San Domenico Maggiore poden ser molt aclaridors.

San Roque

versió catalana | versión española

Atribuído a Vicent Gosalbo  San Roque  (ca. 1658)  Óleo sobre lienzo 130 x 91,5 cm Museo de Bellas Artes. Valencia.

Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, me envió hace algunas semanas estas obras de San Roque, obra del misterioso "Maestro de San Roque" nombre que le fue impuesto por Delphine Darby, y que él identifica, atribuye al pintor catalán Urbano Fos (1615-1648). Sin embargo, otro seguidor del blog, Joan Damià Bautista, historiador del arte y también seguidor del blog se inclina decididamente por considerarlas obra de Vicent Gosalbo, aportando evidencias de estilo al respecto, lo que le agradezco mucho y que comentaré hoy en este post. 

Las obras fueron atribuidas en principio a Francisco Ribalta, del que Gosalbo fue un seguidor tardío. Las estrechas concomitancias entre el rostro de Cristo en el lienzo de las Ánimas y el San Roque del Ayuntamiento de Castellón son el principal argumento que sostiene la autoría de Vicent Gosalbo. 

Vicent Gosalbo. San Roque. Ayuntamiento de Castellón

Tenemos pocos datos de la biografía de Vicent Gosalvo, pero sabemos que en 1663 residía en Castelló. Tampoco abunda su obra. Su estilo es claramente tenebrista, y se encuadra claramente como un seguidor de Ribalta. Pintó fundamentalmente pintura religiosa, entre las que se le atribuyen diversas obras dedicadas a San Roque, como la que se conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia, con la que encabezamos este artículo, el del Ayuntamiento de Castellón o el de la iglesia arciprestal de Morella.  Unos años más tarde, en 1638, realizó dos obras para la ermita de la Mare de Déu del Lladó.  

Atribuído a Vicent Gosalbo. San Roque. Colección particular. 

San Roque es un santo tradicionalmente considerado protector de la peste, como San Sebastián. Muchas de las ciudades que tienen como patronos a uno de estos dos santos suelen haber sido liberadas de la peste por su intercesión. Todavía hoy en algunos pueblos se pueden encontrar casas con las iniciales VSR en su dintel. Su significado es "Viva San Roque" e indica que aquella casa se había librado de la peste durante una epidemia. 

San Roque había nacido en Montpellier, en una familia de clase alta (algunos afirman que su padre era el gobernador de la ciudad) probablemente a mediados del s. XIV. Quedó huérfano a los veinte años y decidió vender todas sus posesiones, repartir el dinero entre los pobres y peregrinar a Roma. 

En esta época una epidemia de peste asolaba Europa. Roque se dedicó a atender y curar a los enfermos de la peste que encontraba en su camino. Según la tradición les hacía la señal de la cruz y muchos de ellos se curaban. A los que morían, él mismo les daba sepultura, ya que nadie quería acercarse a los enfermos de peste, por temor al contagio. 

Tintoretto: San Roque cuidando a los enfermos de la peste (1549). 
Los enfermos contagiados, presentan bubones en la zona axilar,
como es habitual en la peste.
Iglesia de San Roque. Venecia. 

En Piacenza contrajo la enfermedad; su cuerpo quedó lleno de manchas negras y úlceras. Como no quería ser una carga para nadie, se arrastró hasta las afueras de la ciudad para morir solo y se refugió en un bosque; allí nació una fuente de agua con la que pudo calmar la sed. Poco después, apareció un perro con un pan en la boca y se lo dio a Roque para alimentarlo. El perro venía cada día y así pudo sobrevivir el santo peregrino. También un ángel se le aparecía para cuidarle las heridas. Cuando se recuperó, regresó a la ciudad, donde siguió curando a quien lo necesitaba.

Aunque muchos sitúan su muerte en Italia (en Venecia hay una tumba de San Roque), otra leyenda cuenta que cuando Roque regresó a Montpellier, estaba tan cambiado que lo confundieron con un espía y fue hecho prisionero y encarcelado. Así pues, murió en la cárcel de su ciudad natal.  

A San Roque se le representa vestido de peregrino, con su bordón, sombrero y capa. Muestra el bubón de la peste, aunque como esta lesión se localiza en la ingle, muchas representaciones la transforman en una llaga en la pierna, por cuestiones de pudor. El perro con el pan en la boca suele aparecer a su lado, y muchas veces, también el ángel que curaba sus lesiones. 

Francisco Ribalta: San Roque (ca. 1625)

En 1477 con ocasión de una epidemia de peste, se fundó en Venecia una cofradía que bajo su nombre, se dedicó al hospedaje de enfermos de peste y que fue conocida como Confraternità o Scuole di San Rocco. Dicha agrupación fomentó la devoción al santo construyendo capillas y más centros de acogida por toda Italia. La devoción a San Roque se extendió muy rápidamente a partir del s. XV a los Países Bajos, Alemania y Austria.  

Además de ser protector de la peste, a San Roque se le considera santo protector de los cirujanos, dermatólogos, enfermeros, peregrinos y también (como no!) el protector de los perros. 

Bibliografía

Bautista i Garcia, Joan Damià, «El pintor Vicent Gosçalvo», Estudis Castellonencs, nº 8, 1998-1999, pp. 95-117, Castelló: Diputació de Castelló

Bautista i Garcia, Joan Damià, «Una pintura erròniament atribuïda a Urbà Fos i dues atribuïbles a J.J. Espinosa i a un deixeble d'Orrente», Archivo de Arte Valenciano, nº 94, 2013, pp. 69-76, València: Academia de Bellas Artes de San Carlos

Benito Doménech, Fernando y Olucha Montins, F. (2003). Urbano Fos, pintor (1615-1658). Valencia, Generalitat Valenciana: Museo de Bellas Artes de Castellón.

 

---

Sant Roc

Atribuït a Vicent Gosalbo  Sant Roc  (ca. 1658)  Oli sobre tela 130 x 91,5 cm Museu de Belles Arts. València.

Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, em va fer arribar fa algunes setmanes aquestes obres de Sant Roc, obra del misteriós "Mestre de Sant Roc" nom que li va posar Delphine Darby, i que ell identifica, com obra del pintor català Urbà Fos (1615-1648). Però un altre  seguidor del blog, Joan Damià Bautista, historiador de l'art i també seguidor del blog s'inclina decididament per considerar-les obra de Vicent Gosalbo, aportant evidències d'estil al respecte, cosa que li agraeixo molt i que comentaré avui en aquest post. 

Les obres van ser atribuïdes en principi a Francesc Ribalta, del que Gosalbo fou un seguidor tardà. Les estretes concomitàncies entre la cara del Crist a la tela de les Ànimes i el Sant Roc de l'Ajuntament de Castelló són els principals arguments que permeten defensar l'autoria de Vicent Gosalbo. 

Vicent Gosalvo. Sant Roc. Ajuntament de Castelló.

Tenim poques dades biogràfiques de Vicent Gosalvo, però sabem que el 1663 residia a Castelló. Tampoc la seva obra és abundant. El seu estil és clarament tenebrista, i cal considerar-lo clarament com un seguidor de Ribalta. Va pintar fonamentalment pintura religiosa, entre les que se li atribueixen diverses obres dedicades a Sant Roc, com la que es conserva en el Museu de Belles Arts de València, amb la que encapçalem aquest article, el del Ajuntament de Castelló o el de l'esglèsia arxiprestal de Morella.  Uns anys més tard, el 1638 va realitzar dues obres per a l'ermita de la Mare de Déu del Lladó.  

Atribuït a Vicent Gosalvo. Sant Roc. Col·lecció particular. 

Sant Roc és un sant tradicionalment considerat protector de la pesta, juntament amb Sant Sebastià. Moltes ciutats que tenen com a patró a un d'aquests dos sants sovint és perquè han estat lliurades de la pesta per la seva intercessió. Encara podem trobar en alguns pobles cases amb les lletres VSR a la llinda de la porta. Signifiquen "Visca Sant Roc" i indiquen que aquella casa s'havia lliurat de la pesta durant l'epidèmia. 

Sant Roc va néixer a Montpeller, de família benestant (alguns afirmen que el seu pare era el governador de la ciutat) probablement cap a mitjans del s. XIV. Va quedar orfe als vint anys i va decidir vendre totes les seves propietats, repartir el diner entre els pobres i marxar cap a Roma com a pelegrí. 

En aquesta època una epidèmia de pesta s'estenia per Europa. Roc es va dedicar a atendre i curar els malalts de la pesta que es trobava al seu camí. Segons la tradició els feia el senyal de la creu i molts d'ells es guarien. Als que morien, ell mateix els enterrava, ja que ningú volia acostar-se als malalts de pesta, per por al contagi. 

Tintoretto: Sant Roc atenent malalts de la pesta (1549). 
Els malalts encomanats, presenten vinoves a les aixelles,
com és habitual a la pesta.
Esglèsia de San Rocco. Venècia. 

Estant a la ciutat de Piacenza es va encomanar de la pesta. El seu cos va omplir-se de taques negres i de nafres. Com que no volia ser una càrrega per a ningú, es va arrossegar fins als afores de la ciutat, a un bosc, per morir tot sol. A prop d'on ell estava va brollar una font i amb la seva aigua va poder calmar la set. Poc després va aparèixer un gos, amb un pa a la boca i li va donar. El gos hi anava cada dia, i així el sant pelegrí es va poder alimentar. També baixava un àngel del cel per curar-li les llagues. Quan finalment es va recuperar, va tornar a la ciutat, on va seguir curant a qui en tenia necessitat. 

Encara que molts situen la seva mort a Itàlia (a Venècia hi ha una tomba de Sant Roc), una altra llegenda diu que Roc va tornar a Montpeller, però que estava tan canviat que el van confondre amb un espia i va ser empresonat. Així hauria mort a la presó de la ciutat que el va veure néixer. 

A Sant Roc el representen vestit de pelegrí, amb bordó, barret i capa. Mostra el bubó o vinova (adenopatia) de la pesta, si bé com que aquesta lesió es localitza a l'engonal, sovint la iconografia la transforma en una úlcera a la cama, per qüestions de pudor. El gos amb el pa a la boca sol estar al seu costat, i moltes vegades, també l'àngel que el curava. 

Francesc Ribalta: Sant Roc (ca. 1625)

El 1477, durant una epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria amb el seu nom, que es dedicava a l'hostatge de malalts de pesta (Confraternità o Scuole di San Rocco). Aquesta agrupació va fomentar la devoció al sant construint capelles i més centres d'acollida per tota Itàlia. La devoció a Sant Roc es va estendre ràpidament a partir del s. XV als Països Baixos, Alemanya i Àustria.  

A més de ser el guaridor de la pesta, a Sant Roc se'l considera sant patró dels cirurgians, dermatòlegs, infermers, pelegrins i també (com no!) el protector dels gossos. 

Bibliografía

Bautista i Garcia, Joan Damià, «El pintor Vicent Gosçalvo», Estudis Castellonencs, nº 8, 1998-1999, pp. 95-117, Castelló: Diputació de Castelló

Bautista i Garcia, Joan Damià, «Una pintura erròniament atribuïda a Urbà Fos i dues atribuïbles a J.J. Espinosa i a un deixeble d'Orrente», Archivo de Arte Valenciano, nº 94, 2013, pp. 69-76, València: Academia de Bellas Artes de San Carlos

Benito Doménech, Fernando y Olucha Montins, F. (2003). Urbano Fos, pintor (1615-1658). Valencia, Generalitat Valenciana: Museo de Bellas Artes de Castellón.

La virgen que pisa una rata

versió catalana | versión española

Virgen de Queralt  (s. XIV) Talla de madera policromada Santuario de Queralt. Berga.

Muy cerca de la localidad catalana de Berga está el Santuario de Queralt. Un lugar privilegiado, con unas vistas maravillosas y amplísimas que no en vano ha merecido ser conocido como "el balcón de Catalunya" y desde donde se divisa una buena parte del país.  En el santuario se venera la imagen de la Mare de Déu de Berga, una estatua mariana que como tantas otras en Catalunya está unida a la leyenda de que fue hallada en el monte por un pastor. 

La estatua ha sido restaurada en diversas ocasiones, pero aunque muy retocada, conserva su aspecto medieval original. La Virgen está sentada en un trono, según la iconografía románica de representarla como "trono de sabiduría" y como es habitual lleva al Niño Jesús sobre su rodilla. Con su pie izquierdo aplasta a un animal, símbolo del mal. Pero en este caso no es como suele ser, una serpiente, sino un mamífero no muy bien identificado pero que por su aspecto recuerda a una rata. ¿Por qué una rata? No es un animal que suela representarse en imágenes sacras. esta es precisamente la originalidad de esta virgen bergadana.

Capitel de la procesión de las ratas. Un antiguo apólogo sobre un gato viejo
y gordo que se hace el muerto. Las ratas jubilosas lo llevan a enterrar,
circunstancia que aprovecha el astuto gato para atacarlas cómodamente.
Claustro de la Catedral de Tarragona. 

Es conocido que en el s. XIV la Peste Negra se enseñoreó de Europa. Se calcula que murieron 20 millones de personas, la tercera parte de la población europea de la época. Fue una epidemia devastadora, aunque afectó a los países de forma desigual. En Catalunya hubo zonas que murió el 70% de la población, y algunos lugares quedaron totalmente deshabitados, ya que muchos murieron y los pocos que quedaron huyeron para evitar el contagio. la pujanza económica y política del condado de Barcelona se vió truncada. En estas circunstancias, la guerra que enfrentó al rey Pedro el Ceremonioso de Aragón y Cataluña con Pedro I el Cruel de Castilla tuvo un resultado adverso y la hegemonía peninsular, pasó a manos castellanas.  La peste del s. XIV tuvo pues importantes consecuencias.

La peste estaba producida por Yersinia pestis, una bacteria que era transmitida por las pulgas. Y las pulgas infectadas entraron sobre los roedores que parasitaban. Las ratas pues fueron culpadas de transmitir el mortífero mal. Y de ahí que la Virgen de Queralt esté pisando una rata. Es una imagen gráfica para representar que vence a la peste, que protege a la comarca de Berga del terrible flagelo. La rata como símbolo del mal. 

Aunque hace poco la culpabilidad de las ratas en la Peste Negra se ha puesto en entredicho. Un artículo publicado en 'Procedings of the National Academy of Sciences' sostiene que fueron los jerbos, otro tipo de roedores de las estepas asiáticas los que transportaron las pulgas, vectores de  Yersinia pestis hasta Europa. Recientes investigaciones incriminan a las marmotas. 

Los jerbos habrían llegado a Europa transportados por barcos que desde los puertos de Oriente Medio transportaban hasta Italia las especies y productos de la Ruta de la Seda. Las pulgas habrían pasado entonces a los animales domésticos y también a otros roedores, como las ratas. Las alteraciones climáticas que provocaron un incremento de la temperatura en Europa también causaron que la población de los roedores portadores aumentara y su densidad se elevara hasta el punto de alcanzar el umbral necesario para que surgieran brotes de peste. 

Desde entonces el temor a la transmisión de enfermedades por las ratas ha sido constante. Además de la peste pueden transmitir leptospirosis, triquinosis, toxoplasmosis, hantavirus... 

A esta lista hay que añadir ahora otra enfermedad, la hepatitis E. Se ha descrito recientemente en Hong-Kong el caso de un hombre afectado por primera vez por la hepatitis E de la rata (septiembre de 2018). Al parecer se habría infectado a partir de agua o alimentos contaminados con excrementos de rata. Esta forma de hepatitis afectaba hasta ahora en exclusiva a los roedores, pero ahora se añade a las variadas formas de hepatitis susceptibles de afectar a los humanos y que afectan cada año a 20 millones de personas, según la OMS. Los síntomas de la enfermedad incluyen fiebre, vómitos, ictericia y gran debilitamiento. 

Los roedores pues, antes y ahora suponen una amenaza para los humanos. Ya hacía bien, la Virgen de Queralt, que los tenía a raya, aplastados bajo su pie.

Bibliografía 

Radarcan. 4 enfermedades transmitidas por ratas y ratones. 

https://eu.radarcan.com/es/blog/4-enfermedades-transmitidas-por-ratas-y-ratones-n372

Ribera A. ¿Y si las ratas no fueron las culpables de la peste negra? El Correo (31.05.2015)

https://www.elcorreo.com/bizkaia/sociedad/201503/31/muerte-negra-20150323130945.html

Sciences et Avenir. A Hong Kong, le premier cas humain d'hépatite E du rat. (28.09.2018)

https://www.sciencesetavenir.fr/sante/a-hong-kong-le-premier-cas-humain-d-hepatite-e-du-rat_128058


Santuari de Santa Maria de Queralt des de l'aire

El Santuari de Santa Maria de Queralt (Berga) 

___________________________________

La Mare de Déu que trepitja una rata

Mare de Déu de Queralt  (s. XIV) Escultura de fusta policromada Santuari de Queralt. Berga.

Molt a prop de la localitat catalana de Berga hi ha el Santuari de Queralt. Un lloc privilegiat, amb unes vistes meravelloses i amplíssimes que no en va ha merescut ser conegut com “el balcó de Catalunya” i des d'on s'albira una bona part del país. Al santuari es venera la imatge de la Mare de Déu de Berga, una estàtua mariana que com tantes altres a Catalunya està unida a la llegenda que explica que va ser trobada a la muntanya per un pastor.

L'estàtua ha estat restaurada diverses vegades i, encara que molt retocada, conserva el seu aspecte medieval original. La Verge està asseguda en un tron, segons la iconografia romànica de representar-la com a "tron de saviesa" i com és habitual porta al Nen Jesús a sobre el seu genoll. Amb el peu esquerre aixafa un animal, símbol del mal. Però en aquest cas no és una serp com sol ser, sinó un mamífer no gaire ben identificat però que pel seu aspecte recorda una rata. Per què una rata? No és un animal que sol representar-se en imatges sacres. Aquesta és precisament l'originalitat d'aquesta verge bergadana.

 

Capitell de la processó de les rates. Un antic apòleg sobre un gat vell i gros que es fa el mort. Les jovials rates el porten a enterrar, circumstància que aprofita el gat astut per atacar còmodament. Claustre de la Catedral de Tarragona.

És conegut que al s. XIV la Pesta Negra va dominar Europa. Es calcula que van morir 20 milions de persones, la tercera part de la població europea de l’època. Va ser una epidèmia devastadora, encara que va afectar els països de forma desigual. A Catalunya va haver-hi zones on van morir el 70% de la població, i alguns llocs van quedar totalment deshabitats, ja que molts van morir i els pocs que van quedar van fugir per evitar el contagi. La prosperitat econòmica i política del comtat de Barcelona es va veure truncada. En aquestes circumstàncies, la guerra que va enfrontar el rei Pere el Cerimoniós d'Aragó i Catalunya amb Pere I el Cruel de Castella va tenir un resultat advers i l'hegemonia peninsular va passar a mans castellanes. La pesta del s. XIV va tenir doncs conseqüències importants.

La pesta estava produïda per Yersinia pestis, un bacteri que era transmès per les puces. I les puces infectades van entrar sobre els rosegadors que parasitaven. Les rates doncs van ser culpades de transmetre aquest mal mortífer. I per això la Verge de Queralt està trepitjant una rata. És una imatge gràfica per representar que venç la pesta, que protegeix la comarca de Berga del terrible flagell. La rata com a símbol del mal.

Tot i que fa poc la culpabilitat de les rates sobre la Pesta Negra s'ha posat en dubte. Un article publicat a 'Procedings of the National Academy of Sciences' sosté que van ser els jerbus, un altre tipus de rosegadors de les estepes asiàtiques els que van transportar les puces, vectors de Yersinia pestis, fins a Europa. Recents investigacions incriminen les marmotes. 

Els jerbus haurien arribat a Europa transportats per vaixells que des dels ports de l'Orient Mitjà fins a Itàlia portaven les espècies i productes de la Ruta de la Seda. Les puces haurien passat llavors als animals domèstics i també a altres rosegadors, com les rates. Les alteracions climàtiques que van provocar un increment de la temperatura a Europa, també van causar que la població dels rosegadors portadors augmentés i la seva densitat s'enlairés fins al punt d'assolir el llindar necessari perquè sorgissin brots de pesta.

Des de llavors, el temor a la transmissió de malalties per les rates ha estat constant. A més de la pesta poden transmetre leptospirosi, triquinosi, toxoplasmosi, hantavirus...

A aquesta llista cal afegir-hi una altra malaltia, l'hepatitis E. S'ha descrit recentment a Hong-Kong el cas d'un home afectat per primera vegada per l'hepatitis E de la rata (setembre del 2018). Segons sembla, s'hauria infectat a partir d'aigua o aliments contaminats amb excrements de rata. Aquesta forma d'hepatitis afectava exclusivament fins ara els rosegadors, però ara s'afegeix a les formes d'hepatitis variades susceptibles d'afectar els humans i que afecten cada any a 20 milions de persones, segons l'OMS. Els símptomes de la malaltia inclouen febre, vòmits, icterícia i gran debilitament.

Els rosegadors doncs, abans i ara suposen una amenaça per als humans. Ja feia bé la Mare de Déu de Queralt, que els tenia a ratlla, aixafats sota el peu.

Bibliografia 

Radarcan. 4 enfermedades transmitidas por ratas y ratones. 

https://eu.radarcan.com/es/blog/4-enfermedades-transmitidas-por-ratas-y-ratones-n372

Ribera A. ¿Y si las ratas no fueron las culpables de la peste negra? El Correo (31.05.2015)

https://www.elcorreo.com/bizkaia/sociedad/201503/31/muerte-negra-20150323130945.html

Sciences et Avenir. A Hong Kong, le premier cas humain d'hépatite E du rat. (28.09.2018)

https://www.sciencesetavenir.fr/sante/a-hong-kong-le-premier-cas-humain-d-hepatite-e-du-rat_128058

Santuari de Santa Maria de Queralt des de l'aire

El Santuari de Santa Maria de Queralt (Berga)