lunes, 20 de diciembre de 2021

Los papas y el tabaco

versió catalana | versión española








Tomás de Merlo

Retrato del papa dominico
Benedicto XIII 
(primer tercio del s. XVIII) 

Óleo sobre lienzo
Galería Guatemala. Guatemala.   




Según la Organización Mundial de la Salud -recordó Burke- cada año el tabaco es la causa de más de siete millones de muertes en el mundo.

Desde 2018 la venta de tabaco está prohibida en el Vaticano por decisión del papa Francisco, que declaró que "la Santa Sede no podía seguir cooperando con una práctica que daña claramente la salud". Termina con una larga historia de venta de tabaco en el pequeño estado pontificio. Una historia muy variada, jalonada de prohibiciones en algunas épocas y de estímulo al consumo y la venta de tabaco en otras. Revisemos algunos de los momentos más destacados.  

A finales del s.XVI el consumo de tabaco estaba ya muy extendida en América, tanto entre indígenas como en los colonizadores. Tanto, que en 1575 las autoridades eclesiásticas mexicanas proscribieron fumar en el interior de las iglesias. Y en 1583 un sínodo en Lima prohibía a los sacerdotes que administraran los sacramentos mientras estaban fumando, mascando o esnifando tabaco (lo que significa que era relativamente habitual hacerlo) y les amenazaba con la "pena de condenación eterna":

“Está prohibido bajo pena de condenación eterna a los sacerdotes que estén a punto de administrar los sacramentos, ya sea para llevar el humo del sayri, o el tabaco, en la boca, o el polvo de tabaco en la nariz, incluso bajo la apariencia de medicina, antes del servicio de la misa ”.




Gian Lorenzo Bernini: Estatua de Urbano VIII. Palazzo dei Conservatori. Roma. 


Algunas décadas más tarde, en 1642, llegó a Sevilla una bula del papa Urbano VIII Cum Ecclesiae,  que disponía que:  
“quién fumase, esnifase o masticase tabaco en las iglesias de la diócesis sería castigado con pena de excomunión”.
Parece ser que la bula se promulgó a petición del deán de Sevilla, incapaz de controlar el hábito de fumar entre los sacerdotes, quienes no interrumpían el consumo ni aún durante la celebración de la Misa, expeliendo secreciones fétidas que mancillaban el altar, lugares sagrados y los pisos de las iglesias.



Bula de Urbano VIII prohibiendo el tabaco en todas
las iglesias de la diócesis de Sevilla (1642)

Poco después en 1650, Inocencio X (papa entre 1644 y 1655), decreta una pena similar aplicada a las basílicas de San Juan de Letrán y de San Pedro, principalmente por el perjuicio para las pinturas y esculturas por el humo del tabaco. 

En 1660, el Papa Alejandro VII, con gran visión financiera, estableció el primer impuesto en el mundo sobre el uso del tabaco. Un ejemplo que fue seguido después por muchos estados del mundo. 



Velázquez. Retrato del papa Inocencio X. Palazzo Doria-Pamphili. Roma.


San Alfonso Maria de Ligorio (1696-1787), que también consumía habitualmente rapé, dejó escrito en su manual para confesores: 
"el tabaco tomado a través de la nariz no rompe el ayuno, incluso si una porción desciende hasta el estómago", 
Y naturalmente, la misma consideración tuvo enseguida aspirar el humo de un cigarro. 

Las prohibiciones sobre el tabaco fueron levantadas por un papa dominico, empedernido fumador y consumidor de rapé, Benedicto XIII (papa entre 1725-1730). Aunque reiteró la necesidad de mantener el tabaco fuera del altar, levantó la pena de excomunión por fumar en San Pedro al comprobar que los fieles entraban y salían constantemente de la iglesia para fumar o inhalar rapé, y esto producía una permanente distracción en los asistentes al culto (1725).  Incluso llegó a inaugurar, en 1729,  una fábrica pontificia de tabaco, en donde los cigarrillos eran elaborados por unas monjas.
 


El dominico Benedicto XIII (papa de 1724 a 1730)
levantó la prohibición sobre el tabaco


Uno de sus inmediatos sucesores, Benedicto XIV, papa de 1740 a 1758 era también muy aficionado al rapé. Cuentan que un día,  al ofrecer su cajita de tabaco molido al superior de una orden religiosa, éste declinó el ofrecimiento con las siguientes palabras: "Santidad, no tengo ese vicio". El Papa, algo contrariado le replicó: "No es un vicio. Si lo fuera, usted ya lo tendría".

En 1863, Pío IX construyó una fábrica de cigarros frente a la plaza Mastai en Roma y en 1871, ofreció su “caja dorada para rapé”, exquisitamente labrada con dos corderos simbólicos en un campo floreado, como premio en una lotería mundial para recaudar fondos para la Iglesia.

Desde entonces hubo bastantes papas aficionados al tabaco y al rapé: 

- Pío IX fue tan aficionado al rapé que se tenía que cambiar varias veces al día su sotana blanca debido a las manchas que el polvo de tabaco dejaba sobre sus vestiduras. Y durante su cautiverio en el Vaticano, el pontífice ofreció una de sus cajitas de rapé, bellamente decorada con dos corderos paciendo tranquilamente, como premio para la lotería internacional que se organizó para recaudar fondos para la Iglesia. 

- San Pío X tomaba rapé y fumaba puros. 

- León XIII fue también aficionado al tabaco y sufrió mucho cuando, al final de su vida, tuvo que abandonarlo por indicación de sus médicos. 

- Pío XI fumaba puros de manera ocasional 

- Juan XXIII era fumador de cigarrillos. 

- Benedicto XVI fumaba cigarrillos de la marca Marlboro. 




Uno de los papas que fumaba habitualmente fue Juan XXIII.
En esta fotografía se le ve antes de ser elegido papa, cuando todavía
era el cardenal Angelo Roncalli, con un cigarrillo en su mano izquierda. 


También algunos santos tuvieron reconocido hábito tabáquico. En los procesos de beatificación de San José de Cupertino, San Juan Bosco y San Felipe Neri se estudió si el hábito de fumar era incompatible con su santidad. Y también Juan Bautista Vianney (el santo cura de Ars) y el padre Pío de Pietralcina eran habituales consumidores de rapé en público, e incluso solían invitar habitualmente a sus interlocutores. 

En conjunto, una historia de luces, sombras y curiosidades sobre la diversa relación de la Santa Sede con el tabaco. 



Eduard von Grützner: Sacerdote fumando en pipa mientras lee. 





J. Lull: Monaguillos. 




Joseph Malachy Kavanagh (1856-1919):
Sacerdote y novicio fumando. Óleo sobre tela. 


Bibliografía

Langer Marcos. Divina Fumus. Revista Americana de Medicina Respiratoria 2018, 18, 132-139. 
http://www.ramr.org/articulos/volumen_18_numero_2/medicina_respiratoria_historia/medicina_respiratoria_historia_divina_fumus_._historias,_anecdotas_y_curiosidades_sobre_la_iglesia_y_el_tabaco.pdf 

John B. Buescher, “In the Habit. A History of Catholicism and Tobacco” The Catholic World report, oct. 2017. 
https://www.catholicworldreport.com/2017/11/09/in-the-habit-a-history-of-catholicism-and-tobacco/





___________________________________



Els papes i el tabac






Tomás de Merlo

Retrato del papa dominico
Benedicto XIII 
(primer tercio del s. XVIII) 

Óleo sobre lienzo
Galería Guatemala. Guatemala.   




Segons l'Organització Mundial de la Salut -va recordar Burke- cada any el tabac és la causa de més de set milions de morts al món.

Des del 2018 la venda de tabac està prohibida al Vaticà per decisió del papa Francesc, que va declarar que "la Santa Seu no podia continuar cooperant amb una pràctica que perjudica clarament la salut". Acaba així una llarga història de venda de tabac al petit estat pontifici. Una història molt variada, jalonada de prohibicions en algunes èpoques i d'estímul al consum i a la venda de tabac en altres. Revisem alguns dels moments més destacats.

A finals del segle XVI el consum de tabac ja estava molt estès a Amèrica, tant entre indígenes com en colonitzadors. Tant, que el 1575 les autoritats eclesiàstiques mexicanes van proscriure fumar a l'interior de les esglésies. I el 1583 un sínode a Lima prohibia als sacerdots que administressin els sagraments mentre estaven fumant, mastegant o esnifant tabac (cosa que significa que era relativament habitual fer-ho) i els amenaçava amb la "pena de condemnació eterna":
“Està prohibit sota pena de condemnació eterna als sacerdots que estiguin a punt d'administrar els sagraments, ja sigui per portar el fum del sayri, o el tabac, a la boca, o la pols de tabac al nas, fins i tot sota l'aparença de medicina, abans del servei de la missa”.


Gian Lorenzo Bernini: Estàtua d'Urbà VIII. Palazzo dei Conservatori. Roma. 

 

Algunes dècades més tard, el 1642, va arribar a Sevilla una butlla del papa Urbà VIII Cum Ecclesiae, que disposava que:
"qui fumés, esnifés o mastegués tabac a les esglésies de la diòcesi seria castigat amb la pena d'excomunió".
Sembla que la butlla es va promulgar a petició del degà de Sevilla, incapaç de controlar l'hàbit de fumar entre els sacerdots, que no interrompien el consum ni durant la celebració de la Missa, expel·lint secrecions fètides que tacaven l'altar, llocs sagrats i els pisos de les esglésies.


 

Gian Lorenzo Bernini: Estàtua d'Urbà VIII. Palazzo dei Conservatori. Roma. 


Algunes dècades més tard, el 1642, va arribar a Sevilla una butlla del papa Urbà VIII Cum Ecclesiae,  que disponía que:  
“quién fumase, esnifase o masticase tabaco en las iglesias de la diócesis sería castigado con pena de excomunión”.
Segons sembla la butlla es va promulgar a petició del degà de Sevilla, que es veia incapaç de controlar l'hàbit de fumar entre els capellans. Es veu que els clergues no paraven de fumar o mastegar tabac ni quan oficiaven la Missa, tot escopint restes de tabac o escampant la cendra tant per l'altar, com pel terra del presbiteri de l'esglèsia, i omplint així d'immundícia els llocs sagrats. 



Butlla d'Urbà VIII prohibint el tabac a totes
les esglèsies de la diòcesi de Sevilla (1642)


Poc després el 1650, Innocenci X (papa entre 1644 i 1655), va decretar una pena similar aplicada a les basíliques de Sant Joan de Letran i de Sant Pere, principalment pel perjudici per a les pintures i escultures a causa del fum del tabac.

El 1660, el Papa Alexandre VII, amb gran visió financera, va establir el primer impost al món sobre l'ús del tabac. Un exemple que després van seguir molts estats del món.


Velázquez. Retrat del papa Innocenci X. Palazzo Doria-Pamphili. Roma.




Sant Alfons Maria de Ligorio (1696-1787), que també consumia habitualment rapè, va deixar escrit al seu manual per a confessors:
"el tabac pres a través del nas no trenca el dejuni, fins i tot si una porció baixa fins a l'estómac"
I naturalment, aspirar el fum d'una cigarreta va tenir de seguida la mateixa consideració.

Les prohibicions sobre el tabac van ser aixecades per un papa dominic, empedreït fumador i consumidor de rapè, Benet XIII (papa entre 1725-1730). Tot i que va reiterar la necessitat de mantenir el tabac fora de l'altar, va aixecar la pena d'excomunió per fumar a Sant Pere, al comprovar que els fidels entraven i sortien constantment de l'església per fumar o inhalar rapè, i això produïa una distracció permanent en els assistents al culte (1725). Fins i tot va arribar a inaugurar, el 1729, una fàbrica pontifícia de tabac, on les cigarretes eren elaborades per monges.



El dominic Benedicte XIII (papa de 1724 a 1730)
que va aixecar la prohibició sobre el tabac



Un dels seus successors immediats, Benet XIV, papa entre els anys 1740 – 1758, també era molt aficionat al rapè. Expliquen que un dia, en oferir la seva capseta de tabac mòlt al superior d'una ordre religiosa, aquest va declinar l'oferiment amb les següents paraules: 

"Santedat, no tinc aquest vici".  
El Papa, un xic contrariat, li va replicar: 
"No és un vici. Si ho fos, vostè ja el tindria".
El 1863, Pius IX va construir una fàbrica de cigars davant de la plaça Mastai a Roma i el 1871, va oferir la seva “caixa daurada per a rapè”, exquisidament adornada amb dos bens simbòlics en un camp florejat, com a premi en una loteria mundial per recaptar fons per a l'Església.

Des de llavors hi va haver força papes aficionats al tabac i al rapè:

- Pius IX estava tan aficionat al rapè que s'havia de canviar diverses vegades al dia la seva sotana blanca a causa de les taques que la pols de tabac deixava sobre les vestidures. I durant el seu captiveri al Vaticà, el pontífex va oferir una de les seves capsetes de rapè, bellament decorada amb dos bens pasturant tranquil·lament, com a premi per a la loteria internacional que es va organitzar per recaptar fons per a l'Església.

- Sant Pius X prenia rapè i fumava cigars.

- Lleó XIII també era aficionat al tabac i va patir molt quan, al final de la seva vida, va haver d'abandonar-lo per indicació dels metges.

- Pius XI fumava cigars de manera ocasional.

- Joan XXIII era fumador de cigarretes.

- Benet XVI fumava cigarretes de la marca Marlboro.



Un dels papes que fumava habitualment va ser Joan XXIII.
En aquesta fotografia se'l veu abans de ser elegit papa, quan encara
era el cardenal Angelo Roncalli, amb una cigarreta a la mà esquerra. 



També alguns sants van tenir un reconegut hàbit tabàquic. En els processos de beatificació de Sant Josep de Cupertino, Sant Joan Bosco i Sant Felip Neri es va estudiar si l'hàbit de fumar era incompatible amb la santedat. I també Jean Baptiste Vianney (el sant capellà d'Ars) i el pare Pius de Pietralcina eren consumidors habituals de rapè en públic, i fins i tot solien convidar habitualment els seus interlocutors.

Tot plegat, una història de llums, ombres i curiositats sobre la diversa relació de la Santa Seu i de certs eclesiàstics amb el tabac.

viernes, 17 de diciembre de 2021

Dedos amputados en pinturas rupestres?

versió catalana | versión española









Manos   
(7.350 a.C.) 

Pintura rupestre 
Cueva de las manos. 
Santa Cruz (Argentina) 



La Cueva de las Manos es un yacimiento arqueológico con pinturas rupestres, en el cañón del río Pinturas, en la Provincia de Santa Fe (Patagonia Argentina) La cueva tiene 20 metros de profundidad, 10 metros de alto y 15 metros de ancho, y es de difícil acceso.

En el interior de la cueva se encontraron vestigios de materiales líticos, restos de fogones, huesos y pieles de animales que eran la base de la subsistencia de una sociedad de cazadores-recolectores. Pero sobre todo destaca el arte paleolítico, fiel testimonio de aquel grupo humano. .

Las pinturas rupestres son de gran belleza y su notable antigüedad que se data en el año 7.350 a. C. Se trata de una de las expresiones artísticas más antiguas de los pueblos sudamericanos. 

Para realizar la mayoría de las pinturas se usaban colores como rojo, ocre, amarillo, blanco y negro, obtenidos de frutos, plantas y rocas molidas. También se usaba la sangre de los animales cazados y la grasa de los mismos como aglutinante. 

Los temas responden a tres períodos distintos; el más antiguo —y menos abstracto— es rico en escenas de caza; en el período intermedio sobresalen las manos que se encuentran acompañadas secundariamente por la representación de animales aislados; en el último período la temática preponderante es la de motivos geométricos, líneas, puntos y otras formas, con probable significación mágica, de los cuales se desconoce su significado.

La mayoría de las manos son negativos (es decir se ponía la mano en la pared y se pintaba alrededor) aunque también hay impresiones de manos positivas. Las manos se ven enteras, con los dedos más o menos abiertos. 



Manos de la Grotte de Gargas (Francia)


En cambio, en la Grotte de Gargas (Francia), a 114 de las 231 imágenes de manos les faltan dedos, o los tienen más cortos. Esto sugiere que los dedos están mutilados. Se ha especulado mucho sobre la causa de esta amputación de las falanges. Accidentes, congelaciones, alguna enfermedad. 

Hace un par de años, los investigadores de la Universidad Simon Fraser de Canadá Brea McCauley, David Maxwell y Mark Collard, en un artículo publicado este martes en el medio especializado Journal of Paleolithic Archaeology , sostienen que las manos de dedos amputadas podrían haber sido mutiladas como consecuencia de algún ritual. 

Hay quien opina que también podria formar parte de una broma del pintor paleolítico, que habría pintado la mano con algunos dedos doblados. Los investigadores señalan que los rituales de amputación de dedos podrían adoptar muchas formas: algunas personas antiguas podrían haberlo hecho como parte de una ceremonia religiosa o como una forma de llorar la pérdida de un ser querido. A otros se les puede haber hecho esto como parte de un ritual de castigo . Todavía no hay forma de probar que ocurrieron tales rituales, o que personas del Paleolítico Superior se cortaron los dedos intencionalmente, pero los investigadores sostienen que el misterio no está resuelto y que es lo suficientemente intrigante para justificar una mayor investigación.



___________________________________



Dits amputats en pintures rupestres?









Mans   
(7.350 a.C.) 

Pintura rupestre 
Cova de les mans. 
Santa Cruz (Argentina) 





La Cova de les Mans és un jaciment arqueològic amb pintures rupestres, en el canyó del riu Pintures, a la Província de Santa Fe (Patagònia Argentina). La cova té 20 metres de profunditat, 10 metres d'alt i 15 metres d'ample, i és de difícil accés.

A l'interior de la cova es van trobar vestigis de materials lítics, restes de fogons, ossos i pells d'animals que eren la base de la subsistència d'una societat de caçadors-recol·lectors. Però sobretot destaca l'art paleolític, fidel testimoni d'aquell grup humà.

Les pintures rupestres són de gran bellesa i la seva notable antiguitat es data de l'any 7.350 a. C. Es tracta d'una de les expressions artístiques més antigues dels pobles sud-americans.

Per realitzar la majoria de les pintures es feien servir colors com el vermell, l’ocre, el groc, el blanc i el negre, obtinguts de fruits, plantes i roques mòltes. També es feia servir la sang dels animals caçats i el greix dels mateixos com a aglutinant.

Els temes responen a tres períodes diferents; el més antic -i menys abstracte- és ric en escenes de caça; en el període intermedi sobresurten les mans que es troben acompanyades secundàriament per la representació d'animals aïllats; en l'últim període la temàtica preponderant és la de motius geomètrics, línies, punts i altres formes, amb probable significació màgica, dels quals es desconeix el seu significat.
La majoria de les mans són negatius (és a dir es posava la mà a la paret i es pintava el voltant) tot i que també hi ha impressions de mans positives. Les mans es veuen senceres, amb els dits més o menys oberts.



Mans de la Grotte de Gargas (França)



En canvi, a la Grotte de Gargas (França), a 114 de les 231 imatges de mans els falten dits, o els tenen més curts. Això suggereix que els dits estan mutilats. S'ha especulat molt sobre la causa d'aquesta amputació de les falanges. Accidents, congelacions, alguna malaltia.
Fa un parell d'anys, els investigadors de la Universitat Simon Fraser de Canadà Brea McCauley, David Maxwell i Mark Collard, en un article publicat aquest dimarts al mitjà especialitzat Journal of Paleolithic Archaeology, sostenen que les mans de dits amputades podrien haver estat mutilades com a conseqüència d'algun ritual.

Hi ha qui opina que també podria formar part d'una broma del pintor paleolític, que hauria pintat la mà amb alguns dits doblegats. Els investigadors assenyalen que els rituals d'amputació de dits podrien adoptar moltes formes: algunes persones antigues podrien haver-ho fet com a part d'una cerimònia religiosa o com una forma de plorar la pèrdua d'un ésser estimat. A uns altres se'ls pot haver fet això com a part d'un ritual de càstig. Si bé no es pot provar que aquests rituals van succeir, o que persones del Paleolític Superior es van tallar els dits intencionadament, els investigadors sostenen que el misteri no està resolt i que és prou intrigant per justificar-ne una major investigació.

miércoles, 15 de diciembre de 2021

El hechizo de Carlos II

versió catalana | versión española



Carlos II, el hechizado por Claudio Coello, 1685. Aparece el Rey de  rodillas adorando la Sagrada F… | Carlos ii de españa, Carlos ii el  hechizado, Historia europea





Claudio Coello

La adoración de la Sagrada Forma
(detalle)
(1690) 


Óleo sobre lienzo  

Sacristía del Real Monasterio del Escorial



Este cuadro fue encargado a Claudio Coello y muestra al rey Carlos II adorando la sagrada forma de Gorcum, una hostia que según la leyenda comenzó a sangrar durante la consagración y que se guardaba en la sacristía del Escorial. Ya hemos tratado en otras entradas del blog de los "milagros" de hostias sangrantes, que probablemente pueden explicarse por una contaminación de Serratia marcescens y a la prodigiosina, una sustancia excretada por esta bacteria que confiere un marcado color rojo. El pintor tuvo la habilidad de continuar en el cuadro la propia sacristía del monasterio, lo que le da una gran amplitud y magnificencia a la obra. 



Claudio Coello: La adoración de la Sagrada Forma (Escorial)


Pero hoy trataremos del rey Carlos II, el último monarca hispánico de la dinastía de los Habsburgo, conocido también como "El Hechizado", apodo con el que ha pasado a la historia. 

En realidad, la reiterada consanguinidad de la familia fue la causa de las numerosas patologías de este rey, entre las que figuraban hidrocefalia, probable sífilis congénita, síndrome de Klinefelter con hipogonadismo e infertilidad. Pero en aquel tiempo se carecía de conocimientos para explicar la causa de que el soberano no pudiese tener hijos, por lo que unido a su carácter enfermizo y su evidente retraso mental, se achacó a un supuesto hechizo. 

La falta de descendencia real era un problema grave. De hecho, la muerte del rey sin heredero directo desencadenó una sangrienta guerra, la Guerra de Sucesión, cuyas desafortunadas consecuencias se arrastran todavía hoy.  

Por eso era fundamental intentar solventar el problema dinástico. En 1698, se administraron al monarca diversos remedios para intentar solventar su infertilidad. Pero todos fracasaron. Ante la ineficacia de todos los fármacos y métodos, el confesor real fray Froilán Díaz y el inquisidor general Juan Tomás de Rocabertí, decidieron iniciar una investigación para saber si Carlos II había sido víctima de algún hechizo o brujería, una creencia que aunque hoy nos puede parecer disparatada, era acorde con la mentalidad de la época. El propio rey, en una conversación mantenida con Rocabertí en enero de 1698 había expresado su temor de haber sido víctima de algún encantamiento. 



Escudo de la Inquisición. A los lados de la cruz, la espada simboliza la lucha contra la herejía y el ramo de olivo, el arrepentimiento. 
Procede del convento de Santo Domingo, Girona (MAC)


A pesar de que el Consejo de la Inquisición desestimó tales suposiciones, Rocabertí y el confesor real continuaron la investigación sobre el posible hechizo de Carlos II.  Gracias a un documento que ha llegado hasta nosotros, titulado “Proceso criminal fulminado contra el Reverendísimo Padre Fray Froilán Díaz […]” conocemos algunos detalles de sus pesquisas.

Poco después murió Juan Tomás de Rocabertí, dejando vacante el cargo de Inquisidor General, para el que pronto es designado el cardenal de Córdoba, Alonso de Aguilar, que también se declaró partidario de continuar las investigaciones sobre el posible hechizo del soberano.



Alonso  Fernández de Córdoba y Figueroa, 
también conocido como Alonso de Aguilar 


El Confesor Real mantuvo correspondencia con un dominico asturiano, fray Antonio Álvarez de Argüelles, antiguo compañero de Díaz, que estaba llevando a cabo un exorcismo sobre tres monjas supuestamente endemoniadas (entre el verano de 1698 y la primavera de 1699). Díaz y Rocabertí pidieron "que interrogara a los demonios" que poseían a las monjas. Las monjas exorcizadas declararon que al Rey 
“se le hechizó cuando tenía catorce años con un chocolate en el que se disolvieron los sesos de un hombre muerto para quitarle la salud […] para corromperle el semen e impedirle la generación”.
Las monjas también culpaban a la reina Mariana de Neoburgo y al valido Manuel Joaquín Álvarez de Toledo, conde de Oropesa. 

Pero Díaz y Rocabertí, no quedaron suficientemente satisfechos con esta declaración, y decidieron usar los servicios del capuchino saboyano Mauro Tenda, que había llegado a Madrid pocos meses antes. Tenda había comentado al embajador imperial Harrach, que en 1696 había exorcizado a una mujer que le dijo que el Rey estaba hechizado. En junio 1699 fray Froilán Díaz se entrevista con Tenda por primera vez. 


CARLOS II "El Hechizado" de Austria, Rey de las Españas y de las Indias  (1661 - 1700). / Detalle del retrat… | Carlos ii de españa, Retratos,  Retratos de personajes

Retrato de Carlos II


Tenda, tras un primer contacto con el Rey, afirmó que éste no estaba endemoniado, sino solamente hechizado. Propuso, como método curativo que se le retirase un saquito que Carlos II siempre llevaba colgado en el pecho y que contenía algunas cosas que podían ser usados para la elaboración de hechizos: uñas, pelos, cáscaras de huevo, etc. Llevar colgadas cosas así era común en la época, precisamente con la función de amuleto protector. Ya nos hemos referido en otras entradas del blog, por ejemplo al papel protector que se atribuía al coral. 

Durante cuatro semanas Carlos II confesó y comulgó en días alternos y recibió cada tres días a Tenda, quien le realizaba los habituales exorcismos. Al cabo de un mes, el capuchino declaró que ya tenía dominado al demonio y que estaba en disposición de romper el maleficio.

Mientras, el Gran Inquisidor Córdoba había muerto siendo sustituido por Baltasar de Mendoza y Sandoval, firme partidario de la reina Neoburgo. 



Robert Gabriel: La reina Mariana de Neoburgo (1715)
Museo vasco de Bayona. 


El embajador inglés Stanhope afirmó: 
"Los médicos. sin saber que más hacer con el Rey, han decidido afirmar que su enfermedad [...] tiene que ser obra de hechicería [...] y se propaga por otros para servir sus fines"
Instigado por la Reina, el nuevo Inquisidor Mendoza solicitó una bula papal para hacer prender a fray Mauro Tenda e iniciar las investigaciones oportunas sobre fray Froilán Díaz. Como consecuencia, Tenda fue expulsado de España en marzo de 1700. Díaz intentó buscar refugio en Roma, pero fue prendido por el IV Duque de Uceda, que era el embajador ante el papa en la ciudad eterna. 

Así pues, la investigación sobre el hechizo de Carlos II, acabó rebotando a los que querían comprobar la hipótesis del hechizo. El confesor real fray Froilán Díaz fue juzgado en un proceso que duró bastantes años (hasta 1704) y en el que finalmente, ya durante el reinado del monarca de la nueva dinastía borbónica Felipe V, obtuvo la absolución de las acusaciones presentadas ante la Inquisición.

Por este motivo, Carlos II, el rey incapaz, enfermizo y infèrtil pasó a la historia como "El hechizado"



___________________________________


L'ecanteri de Carles II




Carlos II, el hechizado por Claudio Coello, 1685. Aparece el Rey de  rodillas adorando la Sagrada F… | Carlos ii de españa, Carlos ii el  hechizado, Historia europea





Claudio Coello

La adoración de la Sagrada Forma
(detalle)
(1690) 


Óleo sobre lienzo  

Sacristía del Real Monasterio del Escorial



Aquest quadre va ser encarregat a Claudi Coello i mostra al rei Carles II adorant la sagrada forma de Gorcum, una hòstia que segons la llegenda va començar a sagnar durant la consagració i que es guardava a la sagristia de l'Escorial. Ja hem tractat en altres entrades del bloc sobre els "miracles" d'hòsties sagnants, que probablement es poden explicar per una contaminació de Serratia marcescens i la prodigiosina, una substància excretada per aquest bacteri que confereix un marcat color vermell. El pintor va tenir l'habilitat de continuar la pròpia sagristia del monestir al mateix quadre, cosa que li dóna una gran amplitud i magnificència a l'obra.



Claudio Coello: L'adoració de la Sagrada Forma (Escorial)


Però avui parlarem sobre el rei Carles II, l'últim monarca hispànic de la dinastia dels Habsburg, conegut també com “L’encantat”, sobrenom amb el que ha passat a la història.

En realitat, la reiterada consanguinitat de la família va ser la causa de les nombroses patologies d'aquest rei, entre les quals hi havia hidrocefàlia, probable sífilis congènita, síndrome de Klinefelter amb hipogonadisme i infertilitat. Però en aquell temps no es tenia coneixements per explicar per què el sobirà no podia tenir fills, fet que sumat al seu caràcter malaltís i al seu evident retard mental, es va atribuir a un suposat encanteri.

La manca de descendència real era un problema greu. De fet, la mort del rei sense un hereu directe va desencadenar una guerra sagnant, la Guerra de Successió, les desafortunades conseqüències de la qual encara s'arrosseguen avui.

Per això era fonamental intentar resoldre el problema dinàstic. El 1698, es van administrar diversos remeis al monarca per intentar resoldre la seva infertilitat. Però tots van fracassar. Davant la ineficàcia de tots els fàrmacs i mètodes, el confessor reial fra Froilán Díaz i l'inquisidor general Juan Tomás de Rocabertí, van decidir iniciar una investigació per saber si Carles II havia estat víctima d'algun encanteri o bruixeria, una creença que encara que avui ens pot semblar absurda, era molt pròpia de la mentalitat de l'època. Fins i tot, el mateix rei, en una conversa mantinguda amb Rocabertí el gener de 1698, havia expressat el seu temor d'haver estat víctima d'algun encanteri.
 


Escut de la Inquisició. Als costats de la creu, l'espasa simbolitza
la lluita contra la heretgia i la branca d'olivera, l'apenediment. 
Procedent del convent de Sant Domènec, Girona (MAC)


Tot i que el Consell de la Inquisició va desestimar aquestes suposicions, Rocabertí i el confessor reial van continuar la investigació sobre el possible encanteri de Carles II. Gràcies a un document que ha arribat fins a nosaltres, titulat “Procés criminal fulminat contra el Reverendíssim Pare Fra Froilán Díaz […]” coneixem alguns detalls de les seves indagacions.

Poc després va morir Juan Tomás de Rocabertí, deixant vacant el càrrec d'Inquisidor General, per al qual aviat es va designar el cardenal de Còrdova, Alonso d'Aguilar, qui també es va declarar partidari de continuar les investigacions sobre el possible encanteri del sobirà.



Alonso  Fernández de Córdoba y Figueroa, 
también conocido como Alonso de Aguilar 


El Confessor Reial va mantenir correspondència amb un dominic asturià, fra Antonio Álvarez de Argüelles, antic company de Díaz, que estava duent a terme un exorcisme sobre tres monges suposadament endimoniades (entre l'estiu del 1698 i la primavera del 1699). Díaz i Rocabertí van demanar-li "que interrogués els dimonis" que posseïen a les monges. Les monges exorcitzades van declarar que el Rei

“el van encantar quan tenia catorze anys amb una xocolata en què es van dissoldre els cervells d'un home mort per treure-li la salut […] per corrompre-li el semen i impedir-li la generació”.

Les monges també culpaven a la reina Mariana de Neoburg i el vàlid Manuel Joaquín Álvarez de Toledo, comte d'Oropesa.

Però Díaz i Rocabertí, no van quedar prou satisfets amb aquesta declaració, i van decidir fer servir els serveis del caputxí savoià Mauro Tenda, que havia arribat a Madrid pocs mesos abans. Tenda havia comentat a l'ambaixador imperial Harrach, que el 1696 havia exorcitzat una dona que li va dir que el Rei estava embruixat. Al juny 1699 fra Froilán Díaz es va entrevistar amb Tenda per primera vegada.


CARLOS II "El Hechizado" de Austria, Rey de las Españas y de las Indias  (1661 - 1700). / Detalle del retrat… | Carlos ii de españa, Retratos,  Retratos de personajes

Retrat de Carles II

Tenda, després d'un primer contacte amb el Rei, va afirmar que aquest no estava endimoniat, sinó només embruixat. Va proposar, com a mètode curatiu que se li retirés un saquet que Carles II sempre portava penjat al pit i que contenia algunes coses que podien ser emprades per a l'elaboració d'encanteris: ungles, pèls, closques d'ou, etc. Portar coses penjades així era comú a l'època, precisament amb la funció d'amulet protector. Ja ens hi hem referit en altres entrades del bloc, per exemple al paper protector que s'atribuïa al corall.

Durant quatre setmanes Carles II va confessar i va combregar en dies alterns i va rebre cada tres dies a Tenda, qui li practicava els habituals exorcismes. Un mes després, el caputxí va declarar que ja tenia dominat el dimoni i que estava en disposició de trencar el malefici.

Mentrestant, el Gran Inquisidor Córdova havia mort, essent substituït per Baltasar de Mendoza i Sandoval, ferm partidari de la reina Neoburgo. La reina, Mariana de Neoburgo, assabentada de les greus acusacions que se li feien, va exigir que es deposés a Díaz, que a més de Confessor reial acabava de ser designat per Carles II com a bisbe d'Àvila. L'Inquisidor Mendoza, també indignat per aquestes acusacions, va sol·licitar que s'investigués a Díaz i a Tenda.



Robert Gabriel: La reina Mariana de Neoburg (1715)
Museu basc de Baiona. 


L'ambaixador anglès Stanhope va afirmar:
"Els metges sense saber què més fer amb el Rei, han decidit afirmar que la seva malaltia [...] ha de ser obra de fetilleria [...] i es propaga per altres per servir els seus fins"
Instigat per la Reina, el nou Inquisidor Mendoza va sol·licitar una butlla papal per fer encendre fra Mauro Tenda i iniciar les investigacions oportunes sobre fra Froilán Díaz. Com a conseqüència, Tenda va ser expulsat d'Espanya el març del 1700. Díaz va intentar buscar refugi a Roma, però va ser arrestat pel IV Duc d'Uceda, que era l'ambaixador davant el papa a la ciutat eterna.

Així doncs, la investigació sobre l'encanteri de Carles II, va acabar rebotant als qui volien comprovar la hipòtesi de l'encanteri. El confessor reial fra Froilán Díaz va ser jutjat en un procés que va durar força anys (fins al 1704) i en què finalment, ja durant el regnat del monarca de la nova dinastia borbònica Felip V, va obtenir l'absolució de les acusacions presentades davant la Inquisició.

Per aquest motiu, Carles II, el rei incapaç, malaltís i infèrtil va passar a la història com "L'encantat".