martes, 10 de agosto de 2021

El sueño de Morfeo (I): del mito a la droga

 versió catalana | versión española







Pierre-Narcisse Guérin

Morfeo e Iris 
(1811) 

Óleo sobre lienzo 251 x 178 cm
Museo de l'Ermitage. San Petesburgo 




En la mitología griega, Morfeo era la divinidad protectora de los sueños por excelencia, aunque no era la única. De hecho era uno de los mil Oneroi (ὄνειρος, “sueño”, “fantasía”) los espíritus hijos de Hipnos (Ὕπνος), el sueño y de Nix (Νύξ), la Noche. 


Goya: El sueño de la razón produce monstruos.
Aguafuerte y aguatinta sobre papel verjurado.
Museo del Prado. Madrid




Hipnos era el encargado de hacer venir somnolencia a los humanos y entonces los mil Oneroi eran liberados de las profundidades del Erebo y acudían volando como una bandada de murciélagos y se apoderaban de la mente humana dormida. Los Oneroi que salían por una puerta hecha de cuerno, producían los sueños premonitorios, mientras que los que lo hacían por la puerta de marfil causaban sueños sin una significación precisa. Goya nos dejó un famoso grabado basado en este mito antiguo. 

Los Oneroi eran pues los espíritus (daimon, δαίμων = pequeños diablillos) encargados de modular los sueños. Morfeo, que era su jefe indiscutible se encargaba de aparecer en los sueños, tomando la forma humana, generalmente de personas queridas o cercanas, que aparecen frecuentemente en nuestros sueños. De hecho el nombre de Morfeo (Μορφεύς) deriva de μορφή (“forma”). 


Jean-Baptiste Restout: Morfeo. Óleo sobre lienzo 
Cleveland Museum of Art. Cleveland

Ovidio, en les Metamorfosis (XI, 634-637), comenta: 
"Morphea; non illo quisquam sollertius alter exprimit incessus uultumque sonumque loquendi; adicit et uestes et consuetissima cuique uerba" 
«Morfeo: nadie puede igualarlo reproduciendo los andares, la cara y la voz de quien convenga, y usando además los vestidos y las palabras más habituales de cada uno »

Aunque Morfeo no era el único que modelaba los sueños, ya que algunos de  sus hermanos le ayudaban en este cometido:

-    Phobetos hacía aparecer monstruos o animales en los sueños y era el causante de las pesadillas 
-  Phantasos se encargaba de mostrar objetos inanimados 

 


Evelyn De Morgan: Hipnos y Nix (1878).
Mientras Nix (la Noche) tiende su negro manto,
Hipnos esparce adormideras para  inducir el sueño de los hombres


Aunque no disponemos de mucha iconografía de Morfeo, sabemos que se le representaba a veces con un espejo en una mano (referencia a los sueños que nos revelan nuestro propio subconsciente) y sosteniendo con la otra un ramo de adormideras. Cuando tocaba a alguien con sus adormideras le producía los sueños. También su padre, Hipnos era representado con alas en las sienes y una cornucopia llena de adormideras, que esparcía por el mundo durante la noche. 

Y precisamente la adormidera (Papaver somniferum) es una planta conocida por sus propiedades inductoras de sueño. Algunos hallazgos realizados en algunos yacimientos de los Países Bajos prueban que sus virtudes eran conocidas ya en el Neolítico, hace 6.000 años. Tras ser usada por egipcios, griegos y romanos su uso ha formado parte de algunos remedios de medicina popular. 



Lámina de un libro de botánica del s. XIX
representando la adormidera (Papaver somniferum)


Realizando incisiones en las cápsulas de la adormidera se extrae un líquido lechoso: el opio (ὀπός = “jugo de vegetal”) que se ha consumido como una droga somnífera desde tiempos antiguos, especialmente en China y otras civilizaciones orientales. 

Cuando en el s. XIX se extrajo un componente activo del opio, con notables propiedades analgésicas y sedantes, se le dio el nombre de "morfina", en honor de Morfeo, la divinidad de los sueños. Además en francés sonaba como "mort fine" (muerte fina) formando un juego de palabras que recordaba que se administraba a los moribundos para suavizar su final. 




Johann Heinrich Füssli: La pesadilla. Óleo sobre lienzo. Detroit Institute of Arts. 


Pero del opio y sus derivados hablaremos en otras entradas. Quedémonos hoy en esta constelación de míticos tejedores de sueños y fijémonos en la riqueza etimológica de muchas de las palabras que usamos a diario que derivan de ellos: 

  • hipnótico: fármaco que produce sueño (de Hipnos)
  • hipnotismo,hipnosis: Método para producir el sueño mediante influjo personal, o por aparatos adecuados   
  • onírico: relativo a los sueños (de Oneroi)
  • oniromancia: interpretación de los sueños (de Oneroi)
  • morfología: estudio de la forma y apariencia de las cosas (de Morfeo)
  • morfina: alcaloide obtenido del opio, cuyo consumo crea una gran adicción y dependencia (de Morfeo) 
  • fantasía: estado psicológico o imaginación de cosas o situaciones inventadas, que no son reales (de Phantasos)

Y por supuesto, la conocida frase "estar en brazos de Morfeo" para aludir a alguien que se ha dormido. 

Podéis encontrar más datos sobre la etimología de las drogas en el documentado blog de Antoni Janer. 


Xavier Sierra Valentí


Hipnos, con las alas en las sienes


Bibliografía

Antoni Janer. Blog Batecs Clàssics. 
Efialtes, el dimoni convertit en malson. 
http://www.antonijaner.com/mitologia/itemlist/tag/Morfeu

Blog Les ales de pegàs. Morfeo y la morfina. 
http://lesalesdepegas.blogspot.com.es/2008/12/morfeo-y-la-morfina.html

Duneton C. Les bras de Morphée. Le Figaro, 06.01.2011 
http://www.lefigaro.fr/livres/2011/01/06/03005-20110106ARTFIG00503-les-bras-de-morphee.php



Nessun dorma (Turandot)






Nessun dorma! Nessun dorma! 
Tu pure, o Principessa,
nella tua fredda stanza
guardi le stelle
che tremano d'amore e di speranza...

Ma il mio mistero è chiuso in me,
il nome mio nessun saprà!
No, no, sulla tua bocca lo dirò,
quando la luce splenderà!
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
che ti fa mia.
Il nome suo nessun saprà...
E noi dovrem, ahimè, morir, morir!

Dilegua, o notte! Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle! All'alba vincerò!

Que nadie duerma! Que nadie duerma!
ni siquiera tú, oh, princesa! 
en tu frío aposento
Mira las estrellas 
que tiemblan de amor y de esperanza... 
Pero mi misterio está encerrado en mí  
y nadie sabrá mi nombre! 
No, no, sobre tu boca lo diré  
cuando resplandecerá la luz! 
Y mi beso disolverá el silencio  
que te hace mía. 
Nadie sabrá su nombre... 
Y todos nosotros debemos, ay!, morir, morir 
Desaparece, oh noche! 
Ir ya a vuestro ocaso, estrellas! 
Al alba venceré! Venceré!! 





 

El somni de Morfeu (I): del mite a la droga 






Pierre-Narcisse Guérin

Morfeo e Iris 
(1811) 

Óleo sobre lienzo 251 x 178 cm
Museo de l'Ermitage. San Petesburgo 




A la mitologia grega, Morfeu era la divinitat protectora dels somnis per excel·lència, encara que no era l'única. De fet era un dels mil Oneroi (ὄνειρος, "somni", "fantasia") els esperits fills d'Hipnos (Ὕπνος), el somni i de Nix (Νύξ), la Nit.



Goya: El somni de la raó produeix monstres.
Aiguafort i aiguatinta sobre paper verjurat.
Museu del Prado. Madrid


Hipnos era l'encarregat de fer venir somnolència als humans i llavors els mil Oneroi eren alliberats de les profunditats de l'Erebo i acudien volant com un esbart de ratpenats i s'apoderaven de la ment humana adormida. Els Oneroi que sortien per una porta feta de banya, produïen els somnis premonitoris, mentre que els que ho feien per la porta d'ivori causaven somnis sense una significació precisa. Goya ens va deixar un famós gravat basat en aquest antic mite.

Els Oneroi eren doncs els esperits (daimon, δαίμων = petits dimoniets) encarregats de modular els somnis. Morfeu, que era el seu cap indiscutible s'encarregava d'aparèixer en els somnis, prenent la forma humana, generalment de persones estimades o properes, que apareixen freqüentment als nostres somnis. De fet el nom de Morfeu (Μορφεύς) deriva de μορφή ("forma").


Jean-Baptiste Restout: Morfeu. Oli sobre tela 
Cleveland Museum of Art. Cleveland


Ovidi, en les Metamorfosis (XI, 634-637), comenta: 
"Morphea; non illo quisquam sollertius alter exprimit incessus multumque sonumque loquendi; adicit et uestes et consuetissima cuique uerba" 

«Morfeu: ningú pot igualar-lo, reproduint el caminar, la cara i la veu de qui convingui, i utilitzant a més els vestits i les paraules més habituals de cada un».

Però Morfeu no era l'únic que modelava els somnis, ja que alguns dels seus germans l'ajudaven en aquesta comesa:
- Phobetos feia aparèixer monstres o animals en els somnis i era el causant dels malsons.

- Phantasos s'encarregava de mostrar objectes inanimats.


Evelyn De Morgan: Hipnos y Nix (1878).
Mentre Nix (la Nit) col·loca el seu mantell negre,
Hipnos escampa cascalls per induir el son dels homes


Tot i que no disposem de massa iconografia de Morfeu, sabem que de vegades es representava amb un mirall en una mà (referència als somnis que ens revelen el nostre propi subconscient) i sostenint un ram de cascalls amb l'altra. Quan tocava a algú amb els seus cascalls li produïa els somnis. També el seu pare, Hipnos era representat amb ales a les temples i una cornucòpia plena de cascalls, que escampava pel món durant la nit. 

I precisament el cascall (Papaver somniferum) és una planta coneguda per les seves propietats inductores del son. Algunes troballes realitzades en determinats jaciments dels Països Baixos proven que les seves virtuts ja eren conegudes en el Neolític, fa 6.000 anys. Després de ser usada per egipcis, grecs i romans el seu ús ha format part d'alguns remeis de medicina popular.



Làmina d'un llibre de botànica del s.XIX 
representant el cascall (Papaver somniferum)

 
Realitzant incisions a les càpsules del cascall s'extreu un líquid lletós: l'opi (ὀπός = "suc de vegetal") que s'ha consumit com una droga somnífera des de temps antics, especialment a la Xina i altres civilitzacions orientals. 

Quan al segle XIX es va extreure un component actiu de l'opi, amb notables propietats analgèsiques i sedants, se li va donar el nom de "morfina", en honor de Morfeu, la divinitat dels somnis. A més, en francès sonava com "mort fine" (mort fina) formant un joc de paraules que recordava que s'administrava als moribunds per suavitzar el seu final.



Johann Heinrich Füssli: El malson. Oli sobre tela. Detroit Institute of Arts. 


Però de l'opi i els seus derivats en parlarem en altres entrades. Quedem-nos avui en aquesta constel·lació de mítics teixidors de somnis i fixem-nos en la riquesa etimològica de moltes de les paraules que fem servir diàriament i que deriven d’ells:

• hipnòtic: fàrmac que produeix son (d'Hipnos)

• hipnotisme, hipnosi: Mètode per produir el somni artificial, mitjançant influència personal o aparells adequats (d'Hipnos)

• oníric: relatiu als somnis (d’Oneroi)

• oniromància: interpretació dels somnis (d’Oneroi)

• morfologia: estudi de la forma i aparença de les coses (de Morfeu)

• morfina: alcaloide obtingut de l'opi, el seu consum crea una gran addicció i dependència (de Morfeu)

• fantasia: estat psicològic o imaginació de coses o situacions inventades, que no són reals (de Phantasos)

I per descomptat, la coneguda frase "estar en braços de Morfeu" per al·ludir a algú que s'ha adormit.

Podeu trobar més dades sobre l'etimologia de les drogues al documentat bloc d'Antoni Janer.


Xavier Sierra Valentí


Hipnos, representat amb ales al cap

 


Bibliografia

Antoni Janer. Blog Batecs Clàssics. 
Efialtes, el dimoni convertit en malson. 
http://www.antonijaner.com/mitologia/itemlist/tag/Morfeu

Blog Les ales de pegàs. Morfeo y la morfina. 
http://lesalesdepegas.blogspot.com.es/2008/12/morfeo-y-la-morfina.html

Duneton C. Les bras de Morphée. Le Figaro, 06.01.2011 
http://www.lefigaro.fr/livres/2011/01/06/03005-20110106ARTFIG00503-les-bras-de-morphee.php





Nessun dorma (Turandot)






Nessun dorma! Nessun dorma! 
Tu pure, o Principessa,
nella tua fredda stanza
guardi le stelle
che tremano d'amore e di speranza...

Ma il mio mistero è chiuso in me,
il nome mio nessun saprà!
No, no, sulla tua bocca lo dirò,
quando la luce splenderà!
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
che ti fa mia.

Il nome suo nessun saprà...
E noi dovrem, ahimè, morir, morir!

Dilegua, o notte! Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle! All'alba vincerò!

Que ningú dormi! Que ningú dormi!
ni tan sols tu, oh, princesa!
En la teva freda estança
mira les estrelles
que tremolen d'amor i d'esperança...

Però el meu misteri està tancat en mi
i ningú sabrà el meu nom!
No, no, sobre la teva boca el diré
quan la llum resplendirà!
I el meu petó dissoldrà el silenci
que et fa meva.

Ningú sabrà el seu nom...
I tots nosaltres hem de, ai!, morir, morir
Desapareix, oh nit!
Aneu ja al vostre ocàs, estrelles!
A l'alba venceré! Venceré!


martes, 3 de agosto de 2021

Alfred Fournier y las "leyes de la sífilis"

versió catalana | versión española





J.C. Chaplain 

Alfred Fournier
(1902)
 
Medalla conmemorativa 62 mm
Académie de Médecine. París. 



En esta medalla conmemorativa de bronce, encargada en 1902 por la Academia de Medicina al grabador J.C. Chaplain, aparece en el reverso el busto de Alfred Fournier, médico insigne al que se rendía homenaje. Fournier destacó por sus aportaciones al conocimiento de la sífilis, la principal enfermedad de transmisión sexual de su tiempo. Por eso, en el reverso de la medalla aparece el Dr. Fournier atendiendo simbólicamente a Eros, el dios del amor, que acude a él, herido. 


Retrato del Dr. Alfred Fournier


Alfred Fournier (1832-1914) tuvo un trabajo mucho más monográfico, centrado casi en exclusiva en la venereología (1). Louis Nékam, el célebre profesor de dermatología de Budapest, caricaturizaba a Fournier diciendo que éste dividía las enfermedades en “sifilíticas, parasifilíticas, sifiloides o asifilíticas”. Bromas aparte, la sífilis ocupaba una buena parte de la consulta dermatológica de aquel tiempo, y la labor que hizo Fournier en este sentido fue realmente ingente.


Caricatura de una revista satírica de la época
 representando a Fournier,  disponiéndose
a atender a un Eros herido.


Fournier, que era un médico clínico, se había formado con Ricord, que también había consagrado su vida al estudio de la sífilis. Los avances bacteriológicos y el desarrollo de laboratorio que tuvieron lugar en su tiempo le interesaron, naturalmente, aunque solamente de forma complementaria. 
        
En los primeros tiempos,  Fournier se había dedicado a reforzar la teoría de Ricord sobre la lesión primaria de la sífilis; a defender la teoría dualista (es decir, que sífilis y blenorragia eran dos enfermedades distintas), que todavía algunos ponían en entredicho; y a demostrar. la contagiosidad de las lesiones secundarias de la sífilis, idea nueva, que había sido negada hasta entonces por su maestro Ricord.

Entre los trabajos clínicos de Fournier, la afectación neurológica de la sífilis ocupó un destacado lugar. En efecto, a él se debe la demostración del origen luético de la tabes y de la parálisis general progresiva, en un tiempo en el que no existían ni pruebas serológicas diagnósticas ni se había todavía descubierto el treponema.



Fournier, sentado en el centro. rodeado de discípulos y colaboradores

Análogamente descubrió Fournier el origen de la parálisis general progresiva, para lo que se basó tanto en los antecedentes  sifilíticos como en el hecho de que esta enfermedad se asociaba frecuentemente a la tabes (1839). Esta hipótesis se confirmó plenamente años más tarde, en 1906, al introducirse la serología y aún más cuando Noguchi, en 1913, demostró el treponema en el cerebro de los paralíticos generales. 

Fournier planteó también multitud de descripciones de las eflorescencias luéticas, así como las llamadas "leyes de la sífilis":


   
    1. La sífilis no tiene una génesis espontánea. Resulta siempre de un contagio, de la penetración de una sustancia virulenta en el organismo.

    2. El primer signo después del contagio aparece siempre tras un período de incubación.

    3. El primer signo aparece siempre en el mismo lugar de penetración del agente infeccioso y no en otra localización.

    4. El accidente primario es siempre solidario durante un cierto tiempo.

    5. Pasado este tiempo hay una eclosión de otros síntomas múltiples y variados, diseminados en puntos diversos y que pueden afectar todos los órganos.


            
Con Fournier se creó la "sifiliografía", una auténtica subespecialidad dentro de la Dermatología, de la que él nunca se quiso desvincular. Según sostenía Fournier, la sífilis es una auténtica enfermedad social, como la tuberculosis o el alcoholismo. Impulsó por lo tanto campañas de lucha y prevención, preconizando el control de las prostitutas, revisiones en el ejército y la marina y fue el primero en realizar estudios estadísticos, contabilizando 125.000 luéticos sólo en París.    

La caída demográfica ocasionada por la sífilis congénita preocupaba vivamente a Fournier, quien solía afirmar: 
"La herencia sifilítica constituye el mayor problema de toda la sífilis".
Fournier situaba la importancia del problema de la sífilis congénita a tres niveles: médico, social y político, por las consecuencias de mortalidad y demografía a las que hemos aludido. Sus estadísticas demostraron que la mortalidad infantil por sífilis oscilaba entre el 40% y  el 80%.

           

Principales Obras de Alfred Fournier: 


Recherches sur la contagion du chancre. A. Delahaye, Paris 1857, texto integral.

De la contagion syphilitique. thèse de médecine de Paris n° 24, 1860, Rignoux, Paris 1860, online.

Instruction hygiénique et médicale à l'usage du personnel de MM. Vitali, Picard, Charles et Cie (chemins de fer de l'Italie méridionale). Seringe frères, Paris 1864, Texto integral 

Recherches sur l'incubation de la syphilis. A. Delahaye, Paris 1865, Texto integral 

De la syphilide gommeuse du voile du palais: leçon clinique. Clinique médicale de l'Hôtel-Dieu, A.-E. Rochette, Paris 1868, Texto integral 

Dégénérescence syphilitique de la glande sublinguale. G. Masson, Paris 1875, Texto integral 

Titres et travaux scientifiques. Candidature à l'Académie de médecine, section de pathologie médicale, E. Martinet, Paris 1876, online.

De la pseudo-paralysie générale d'origine syphilitique. V.-A. Delahaye, Paris 1878, Texto integral 

La syphilis du cerveau. G. Masson, Paris 1879, online.

Clinique de l'hôpital de Lourcine. Leçons sur la syphilis, étudiée plus particulièrement chez la femme. A. Delahaye et E. Lecrosnier, Paris 1881, Texto integral 

De l'Ataxie locomotrice d'origine syphilitique (tabès spécifique), leçons cliniques professées à l'hôpital Saint-Louis. G. Masson, Paris 1882, Texto integral 

Leçons sur la période praetaxique du tabès d'origine syphilitique. G. Masson, Paris 1885, Texto integral 

La syphilis héréditaire tardive, avec 31 figures par Alfred Forgeron. G. Masson, Paris 1886, Texto integral 

Tabès d'origine hérédo-syphilitique probable: fracture spontanée. A. Delahaye et E. Lecrosnier, Paris 1886, Texto integral 

Leçons sur la syphilis vaccinale. Lecrosnier et Babé, Paris 1889, online.

Syphilis et mariage: leçons professées à l'hôpital Saint-Louis. (2e édition), G. Masson, Paris 1890, Texto integral 

L'hérédité syphilitique: leçons cliniques, recueillies et rédigées par le Dr. P. Portalier. G. Masson, Paris 1891, online.

Les affections parasyphilitiques. Rueff, Paris 1894, Texto integral 

Les chancres extra-génitaux. mit Edmond Fournier, Rueff, Paris 1897, online.

Traité de la syphilis. Tome 1, J. Rueff, Paris 1898–1901, Texto integral 

Traité de la syphilis. Tome 2, J. Rueff, Paris 1898–1901, Texto integral 

Traité de la syphilis. Tome 3, J. Rueff, Paris 1898–1901, Texto integral 

Exposé des titres. Chamerot, Paris 1901, online.

Clinique des maladies cutanées et syphilitiques (hôpital Saint-Louis), De l'Abolitionnisme. J. Gainche, Paris 1902, Texto integral 

Prophylaxie de la syphilis. J. Rueff, Paris 1903, Texto integral 

Ligue contre la syphilis. Société française de prophylaxie sanitaire et morale, C. Delagrave, Paris 1904, Texto integral 

Danger social de la syphilis. C. Delagrave, Paris 1905, Texto integral 

Pour en guérir. C. Delagrave, Paris 1907, Texto integral 

Traitement de la syphilis. Vigot frères, Paris 1909, Texto integral 

Syphilis secondaire tardive. Vigot frères, Paris 1911, Texto integral 







  


Alfred Fournier i les "lleis de la sífilis"





J.C. Chaplain 

Alfred Fournier
(1902)
 
Medalla commemorativa 62 mm
Académie de Médecine. París. 




En aquesta medalla commemorativa de bronze, encarregada l’any 1902 per l'Acadèmia de Medicina al gravador J.C. Chaplain, hi podem veure el bust d'Alfred Fournier (anvers), metge insigne a qui es retia homenatge. Fournier va destacar per les seves aportacions al coneixement de la sífilis, la principal malaltia de transmissió sexual del seu temps. Per això, en el revers de la medalla apareix el Dr. Fournier atenent simbòlicament a Eros, el déu de l'amor, qui acudeix a ell, ferit.

 

Retrat del Dr. Alfred Fournier


Alfred Fournier (1832-1914) va tenir un treball molt monogràfic, centrat gairebé en exclusiva a la venereologia (1). Louis Nékam, el cèlebre professor de dermatologia de Budapest, caricaturitzava Fournier dient que aquest dividia les malalties en "sifilítiques, parasifilítiques, sifiloides o asifilítiques". Bromes a part, la sífilis ocupava una bona part de la consulta dermatològica d'aquell temps, i en aquest sentit la tasca que va fer Fournier va ser realment ingent.


 

Caricatura de una revista satírica de l'època
 representant el Dr. Fournier,  disposant-se
a atendre a Eros ferit.



Fournier, que era un metge clínic, s'havia format amb Ricord, qui també havia consagrat la seva vida a l'estudi de la sífilis. Naturalment, els avenços bacteriològics i el desenvolupament de laboratori que van tenir lloc en el seu temps li van interessar, encara que només de forma complementària.  
    
A l’inici, Fournier s'havia dedicat a reforçar la teoria de Ricord sobre la lesió primària de la sífilis; a defensar la teoria dualista (és a dir, que sífilis i blennorràgia eren dues malalties diferents), que encara alguns posaven en dubte; i a demostrar la contagiositat de les lesions secundàries de la sífilis, idea nova, que havia estat negada fins llavors pel seu mestre Ricord.

Entre els treballs clínics de Fournier, va destacar l'afectació neurològica de la sífilis. En efecte, a ell es deu la demostració de l'origen luètic de la tabes i de la paràlisi general progressiva, en un temps en què no existien ni proves serològiques diagnòstiques ni s'havia descobert encara el treponema.

 

Fournier, al centre, rodejat de 
deixebles i col·laboradors


De la mateixa manera Fournier va descobrir l'origen de la paràlisi general progressiva, basant-se tant en els antecedents sifilítics com en el fet que aquesta malaltia s'associava freqüentment a la tabes (1839). Aquesta hipòtesi es va confirmar plenament anys després, el 1906, en introduir-se la serologia i encara més quan Noguchi, el 1913, va demostrar el treponema en el cervell dels paralítics generals. 

Fournier va plantejar també multitud de descripcions de les eflorescències luètiques, així com les anomenades "lleis de la sífilis":
        1. La sífilis no té una gènesi espontània. Resulta sempre d'un contagi, de la penetració d'una substància virulenta a l'organisme. 
2. El primer signe després del contagi apareix sempre després d'un període d'incubació. 
3. El primer signe apareix sempre en el mateix lloc de penetració de l'agent infecciós i no en una altra localització. 
4. L'accident primari és sempre solidari durant un cert temps. 
5. Passat aquest temps hi ha una eclosió d'altres símptomes múltiples i variats, disseminats en punts diversos i que poden afectar a tots els òrgans.
     
Amb Fournier es va crear la "sifilografia", una autèntica subespecialitat dins de la Dermatologia, de la qual no es va desvincular mai. Segons Fournier, la sífilis és una autèntica malaltia social, com la tuberculosi o l'alcoholisme. Així va impulsar campanyes de lluita i prevenció, preconitzant el control de les prostitutes, revisions de l'exèrcit i la marina i va ser el primer a realitzar estudis estadístics, comptabilitzant 125.000 luètics només a París.

La caiguda demogràfica arran de la sífilis congènita preocupava molt a Fournier, qui solia afirmar:
"L'herència sifilítica és el problema més gran de la sífilis".
Fournier situava la importància del problema de la sífilis congènita a tres nivells: mèdic, social i polític, per les conseqüències de mortalitat i demografia a què hem al·ludit. Les seves estadístiques van demostrar que la mortalitat infantil per sífilis oscil·lava entre el 40% i el 80%.


Principals obres d’Alfred Fournier: 


Recherches sur la contagion du chancre. A. Delahaye, Paris 1857, texto integral.

De la contagion syphilitique. thèse de médecine de Paris n° 24, 1860, Rignoux, Paris 1860, online.

Instruction hygiénique et médicale à l'usage du personnel de MM. Vitali, Picard, Charles et Cie (chemins de fer de l'Italie méridionale). Seringe frères, Paris 1864, Texto integral 

Recherches sur l'incubation de la syphilis. A. Delahaye, Paris 1865, Texto integral 

De la syphilide gommeuse du voile du palais: leçon clinique. Clinique médicale de l'Hôtel-Dieu, A.-E. Rochette, Paris 1868, Texto integral 

Dégénérescence syphilitique de la glande sublinguale. G. Masson, Paris 1875, Texto integral 

Titres et travaux scientifiques. Candidature à l'Académie de médecine, section de pathologie médicale, E. Martinet, Paris 1876, online.

De la pseudo-paralysie générale d'origine syphilitique. V.-A. Delahaye, Paris 1878, Texto integral 

La syphilis du cerveau. G. Masson, Paris 1879, online.

Clinique de l'hôpital de Lourcine. Leçons sur la syphilis, étudiée plus particulièrement chez la femme. A. Delahaye et E. Lecrosnier, Paris 1881, Texto integral 

De l'Ataxie locomotrice d'origine syphilitique (tabès spécifique), leçons cliniques professées à l'hôpital Saint-Louis. G. Masson, Paris 1882, Texto integral 

Leçons sur la période praetaxique du tabès d'origine syphilitique. G. Masson, Paris 1885, Texto integral 

La syphilis héréditaire tardive, avec 31 figures par Alfred Forgeron. G. Masson, Paris 1886, Texto integral