El cerebro de Dios

 versió catalana | versión española

Miguel Ángel  La creación de Adán (1897-1912)   Fresco. 280 x 570 cm Capilla Sixtina  San Pedro del Vaticano. Roma

Los frescos de la Capilla Sixtina son una de las muestras de arte pictórico de mayor relieve del Renacimiento. En las figuras humanas representadas por Miguel Ángel descubrimos fácilmente el gran conocimiento anatómico del genial pintor, al que nos hemos ya referido al hablar de sus esculturas, como la del David de Florencia o la del Moisés de San Pietro in vincoli.  

Miguel Ángel era un gran estudioso de la anatomía humana, ya desde su juventud en Florencia, cuando el prior del convento de Santo Spirito, le permitía utilizar una sala para diseccionar cadáveres del hospital asociado a la iglesia, con el fin que pudiera tallar un cristo crucificado para el convento. El tabú medieval de la disección de cuerpos se había ido mitigando, así que el artista florentino fue uno de los primeros que realizó estos estudios en persona, y algunos de sus conocimientos anatómicos eran más precisos que los de muchos médicos del momento. Incluso tenía el proyecto de publicar un tratado en colaboración con el eminente anatomista Realdo Colombo. El interés por la anatomía de Miguel Ángel (que era compartido por otros artistas del Cinquecento, como Leonardo da Vinci) está pues plenamente acreditado. Tal vez por esta razón se ha formulado la curiosa hipótesis a la que nos vamos a referir. 

Se trata de la escena de la creación de Adán, uno de los fragmentos más famosos de toda la bóveda de la capilla. Dios creador extiende su mano y adelanta su dedo índice hasta contactar con el de Adán, que yace lànguido y medio dormido. La idea que nos transmite el pintor es muy clara: El hombre no cobra vida hasta que el contacto con el dedo divino le transmite la vida. Miguel Ángel reinterpreta así, de una forma mucho más plástica, el relato del Génesis (probablemente tomado de una anterior leyenda egipcia), en el que Dios modela al hombre de barro y le infunde la vida soplando sobre él. 

La figura de Dios, en la capilla sixtina, está sostenida por ángeles y espíritus celestiales y englobada en una curiosa forma, una especie de manto, con unos repliegues poco habituales. La curiosa disposición de esta estructura recuerda poderosamente la forma del cerebro humano. 

En 1990, un médico norteamericano, F. L. Meshberger publicó un artículo titulado Una interpretación de la Creación de Adán basada en la neuroanatomía (An interpretation of Michelangelo's Creation of Adam based on neuroanatomy). El autor destaca que esta forma de un cerebro humano, podría esconder un mensaje codificado por Miguel Ángel: el regalo de la inteligencia concedido por el creador. 

Para otros, como el neurocirujano Rafael Tamargo y el ilustrador médico Ian Suk han señalado que en otro fragmento del fresco de la capilla sixtina aparece Dios realizando la separación de la luz de la oscuridad. En esta escena, la unión de la garganta y la mandíbula de la ilustración de Dios junto con su pecho recuerda la estructura del tronco cerebral humano, al que acompañan una médula espinal y un nervio óptico en los pliegues de los ropajes  (Concealed Neuroanatomy in Michelangelo's Separation of Light From Darkness in the Sistine Chapel) 

¿Es este parecido casual o fue pintado así adrede por Miguel Ángel? ¿Podemos pensar en que el artista usara su conocimiento anatómico para transmitirnos un simbolismo consciente?

Personalmente, no soy muy partidario de este tipo de interpretaciones, aunque hay que reconocer que la creación en la especie humana depende de la actividad cerebral, por lo que la extrapolación a la Creación divina es una asociación de ideas fácil de realizar. 

Dios creador, separando la luz de las tinieblas.
Capilla Sixtina. San Pedro del Vaticano. 

La imagen del cuello de Dios comparada con el bulbo raquídeo

___________________________________

El cervell de Déu

Miquel Àngel  La creació d'Adam (1897-1912)   Fresc. 280 x 570 cm Capella Sixtina  Sant Pere del Vaticà. Roma

Els frescos de la Capella Sixtina són una de les mostres d'art pictòric més rellevants del Renaixement. A les figures humanes representades per Miquel Àngel descobrim fàcilment el gran coneixement anatòmic del genial pintor, al qual ja ens hem referit en parlar de les seves escultures, com la del David de Florència o la del Moisès de San Pietro in vincoli.  

Miquel Àngel era un gran estudiós de l'anatomia humana, ja des de la seva joventut a Florència, quan el prior del convent de Santo Spirito li va permetre utilitzar una sala per disseccionar cadàvers de l'hospital associat a l'església, per tal que pogués tallar un crist crucificat per al convent. El tabú medieval de la dissecció de cossos s'havia anat mitigant, així que l'artista florentí va ser un dels primers que va fer aquests estudis en persona, i alguns dels seus coneixements anatòmics eren més precisos que els de molts metges del moment. Fins i tot tenia el projecte de publicar un tractat en col·laboració amb l'eminent anatomista Realdo Colombo. L'interès per l'anatomia de Miquel Àngel (que era compartit per altres artistes del Cinquecento, com Leonardo da Vinci) està doncs plenament acreditat. Potser per aquesta raó s'ha formulat la curiosa hipòtesi a la qual ens referirem.

Es tracta de l'escena de la creació d'Adam, un dels fragments més famosos de tota la volta de la capella. El Déu creador estén la seva mà i avança el seu dit índex fins a contactar amb el d'Adam, que jeu lànguid i mig adormit. La idea que ens transmet el pintor és molt clara: L'home no pren vida fins que el contacte amb el dit diví li transmet la vida. Miguel Ángel reinterpreta així, d'una manera molt més plàstica, el relat del Gènesi (probablement pres d'una llegenda egípcia anterior), en què Déu modela l'home de fang i li infon la vida bufant per sobre d’ell.

La figura de Déu, a la capella sixtina, està sostinguda per àngels i esperits celestials i englobada en una curiosa forma, una mena de mantell, amb uns replegaments poc habituals. La disposició curiosa d'aquesta estructura recorda poderosament la forma del cervell humà.

Aquesta semblança és casual o Miquel Àngel ho va pintar així expressament? Podem pensar que l'artista va utilitzar el seu coneixement anatòmic per transmetre'ns un simbolisme conscient?

Personalment, no sóc gaire partidari d'aquest tipus d'interpretacions, tot i que cal reconèixer que en l'espècie humana la creació depèn de l'activitat cerebral, per això l'extrapolació a la Creació divina és una associació d'idees fàcil de realitzar i que ha suscitat nombrosos comentaris. 

En 1990, un metge nordamericà, Frank Lynn Meshberger va publicar un article titulat Una interpretació de la Creació d'Adam basada en la neuroanatomia (An interpretation of Michelangelo's Creation of Adam based on neuroanatomy). L'autor destaca que aquesta forma d'un cervell humà, podria amagar un missatge codificat per Miquel Àngel: el regao de la intel·ligència concedida als humans pel creador. 

Per altres, com el neurocirurgià Rafael Tamargo i l'il·lustrador mèdic Ian Suk un altre fragment del fresc de la capella sixtina apareix Déu realitzant la separació de la llum i la foscor. En aquesta escena, la unió de la gola i la mandíbula de la il·lustració de Déu junt al pit recorda l'estructura del tronc cerebral humà, al que acompanyen una medul·la espinal i un nervi òptic als plecs de la roba. (Concealed Neuroanatomy in Michelangelo's Separation of Light From Darkness in the Sistine Chapel) 

Aquestes semblances són casuals o Miquel Àngel ho va pintar així expressament? Podem pensar que l'artista va utilitzar el seu coneixement anatòmic per transmetre'ns un simbolisme conscient?

Personalment, no sóc gaire partidari d'aquest tipus d'interpretacions, tot i que cal reconèixer que en l'espècie humana la creació depèn de l'activitat cerebral, per això l'extrapolació a la Creació divina és una associació d'idees fàcil de realitzar i que ha suscitat nombrosos comentaris. 

Déu creador, separant la llum de les tenebres.
Capella Sixtina. Sant Pere del Vaticà. 

La imatge del coll de Déu comparada amb el bulb raquidi