Miguel Ángel Buonarroti
Moisés (1513-1515)
Escultura de mármol 2,35 m de altura
Iglesia de San Pietro in vincoli Roma |
|
En otras entradas del blog hemos comentado diversos aspectos de la vida y obra de Michelangelo Buonarroti, conocido entre nosotros como Miguel Ángel (1475-1564).
Es conocido el interés de este genial escultor por la anatomía humana, que se refleja en minuciosos detalles en todas sus esculturas y pinturas. Todos sus biógrafos se refieren al gran conocimiento que tenía del cuerpo humano, obtenido a través de la disección de cadáveres, una práctica que había sido relegada por los médicos desde tiempos de Galeno ya que durante siglos fue mal vista por la Iglesia. Es en el Renacimiento, cuando Vesalio recupera las disecciones y la investigación anatómica, que fue practicada también por los artistas, entre ellos Buonarroti, como señalan muchos de sus biógrafos: “…trabajó en tantas disecciones humanas que aquellos que
han dedicado su vida a la misma y que la han convertido en
su profesión apenas saben tanto como él” (Ascanio Condivi)
Giorgio Vasari en Le vite dei piú celebri pittori, scultori e architetti, señala que Miguel Ángel ya empezó a realizar disecciones de cadáveres desde muy joven, cuando estaba realizando un Crucifijo para la iglesia del Santo Spirito de Florencia, con el beneplácito del prior:
"muchas veces disecando cuerpos muertos, para estudiar la disposición de la anatomía lo que contribuyó a perfeccionar la técnica del dibujo que demostró más tarde" (Giorgio Vasari. Le Vite...)
Uno de los ejemplos del gran conocimiento anatómico de Miguel Ángel lo encontramos en su Moisés, que debía formar parte del mausoleo de Julio II y que terminó en la iglesia de San Pietro in vincoli, de la que era mecenas la familia della Rovere, a la que pertenecía este pontífice. En esta escultura, Moisés aparece apartando su poblada barba con la mano derecha. En este movimiento aparece levantando un poco el dedo meñique.
Músculo extensor propio del meñique (musculus extensor digiti minimi) |
Este movimiento del quinto dedo se realiza mediante la contracción del músculo extensor propio del meñique (musculus extensor digiti minimi, según la denominación de la nómina anatómica). Se trata de un músculo que se origina en el epicóndilo lateral del húmero, en la región externa del codo junto al músculo extensor común de los dedos (musculus extensor digitorum o musculus extensor digitorum comunis), y que se va a insertar en la primera falange del dedo meñique y en la porción más cubital del tendón del músculo extensor común de los dedos. Cuando se contrae provoca la extensión de la muñeca y la extensión de la primera falange del dedo meñique.
Pues bien, esta contracción puede revelarse, en una persona musculosa como una ligera depresión en el antebrazo. Un detalle que no pasó desapercibido a Miguel Ángel y que puede observarse perfectamente en el Moisés.
Una demostración de anatomía funcional y de observación, alarde de precisión, que hacen de esta escultura una de las grandes obras del Renacimiento.
Bibliografía
Barreto, G. & de Oliveira, M. A Arte Secreta de Michelangelo. Uma Lição de
Anatomia Na Capela Sistina. São Paulo, Editora ARX, 2004.
Condivi, A. The Life of Michelangelo. Baton Rouge, Louisiana State University Press, 1976
Santos, I. P.; Rosa, J. P. C.; Ellwanger, J. H.; Molz, P.; Rosa-Silva, H. T & de Campos, D. Michelangelo's art on the Sistine Chapel ceiling: Sacred representation or anatomy lessons? J. Morphol. Sci., 30(1):43-8, 2013.
Vasari G. Le vite dei piú celebri pittori, scultori e architetti. Fratelli Melita ed. La Spezia 1988
Miquel Àngel i l'anatomia: El múscul del dit petit
Miquel Àngel Buonarroti
Moisés (1513-1515)
Escultura en marbre 2,35 m d'alçada
Esglèsia de San Pietro in vincoli Roma
|
|
En altres entrades del bloc hem comentat diferents aspectes de la vida i obra de Michelangelo Buonarroti, reconegut per nosaltres com Miquel Àngel (1475-1564).
És ben conegut l'interès d'aquest genial escultor per l'anatomia humana, que es reflecteix en minuciosos detalls en totes les seves escultures i pintures. Tots els seus biògrafs es refereixen al seu gran coneixement del cos humà, obtingut a través de la dissecció de cadàvers, una pràctica que havia estat relegada pels metges des de temps de Galè ja que durant segles va ser mal vista per l'Església. És durant el Renaixement, quan Vesalio recupera les disseccions i la investigació anatòmica, que va ser practicada també pels artistes, entre ells Buonarroti, com assenyalen molts dels seus biògrafs: “…va treballar en tantes disseccions humanes que aquells que han dedicat la seva vida a la mateixa i que l'han convertit en la seva professió amb prou feines saben tant com ell" (Ascanio Condivi)
Giorgio Vasari a Le vite dei Piú celebri pittori, scultori i architetti, assenyala que Miquel Àngel va començar a realitzar disseccions de cadàvers des de molt jove, quan estava fent un Crucifix per a l'església de Santo Spirito de Florència, amb el beneplàcit del prior:
"moltes vegades dissecant cossos morts, per estudiar la disposició de l'anatomia, fet que va contribuir a perfeccionar la tècnica del dibuix que més tard va demostrar" (Giorgio Vasari. Le Vite ...)
Un dels exemples del gran coneixement anatòmic de Miquel Àngel el trobem en el seu Moisès, que havia de formar part del mausoleu de Juli II i que va acabar a l'església de Sant Pietro in Vincoli, de la qual era mecenes la família della Rovere, a la qual pertanyia el pontífex.
En aquesta escultura, Moisès apareix apartant la seva barba poblada amb la mà dreta. I en aquest moviment se’l veu aixecant una mica el dit petit.
 |
Múscul extensor propi del dit petit (musculus extensor digiti minimi) |
Aquest moviment del cinquè dit es realitza mitjançant la contracció del múscul extensor propi del dit petit (musculus extensor digiti minimi, segons la denominació de la nòmina anatòmica). Es tracta d'un múscul que s'origina a l’epicòndil lateral de l'húmer, a la regió externa del colze, al costat del múscul extensor comú dels dits (musculus extensor digitorum o musculus extensor digitorum comunis), i que vol inserir-se a la primera falange del dit petit i en la porció més cubital del tendó del múscul extensor comú dels dits. Quan es contrau provoca l'extensió del canell i l'extensió de la primera falange del dit petit.
Doncs bé, aquesta contracció pot revelar-se, en una persona musculosa com una lleugera depressió que provoca una certa depressió allargada a l'avantbraç. Un detall que no va passar desapercebut a Miquel Àngel i que pot observar-se perfectament en el Moisès.
Una demostració d'anatomia funcional i d'observació, d’ostentació de precisió, que fan d'aquesta escultura una de les grans obres del Renaixement.
Barreto, G. & de Oliveira, M. A Arte Secreta de Michelangelo. Uma Lição de Anatomia Na Capela Sistina. São Paulo, Editora ARX, 2004.
Condivi, A. The Life of Michelangelo. Baton Rouge, Louisiana State University Press, 1976
Santos, I. P.; Rosa, J. P. C.; Ellwanger, J. H.; Molz, P.; Rosa-Silva, H. T & de Campos, D. Michelangelo's art on the Sistine Chapel ceiling: Sacred representation or anatomy lessons? J. Morphol. Sci., 30(1):43-8, 2013.
Vasari G. Le vite dei piú celebri pittori, scultori e architetti. Fratelli Melita ed. La Spezia 1988
No hay comentarios:
Publicar un comentario