miércoles, 26 de abril de 2023

Historia de la jeringa (y VI): la era de las jeringas desechables

versió catalana | versión española










David Swann

Jeringa ABC
(2004)

Plástico y materiales sintéticos 
Finalista del Premio World Design Impact 2014,
organizado por el Consejo Internacional 
del Diseño Industrial (ICSID)





Como hemos visto en una entrada anterior las jeringas ya eran esterilizables desde que Jeanne Luer consiguió hacerlas con un vidrio que soportaba la ebullición y por tanto usarlas en condiciones estériles. Las jeringas Luer posibilitaron una gran expansión del instrumento, posibilitando la extracción de sangre y otros fluidos corporales y el desarrollo de analíticas de todo tipo, así como la administración de fármacos por vía parenteral. Y también fueron usadas para la administración de drogas, incrementando las adicciones. 

Sin embargo, aunque eran esterilizables por ebullición, constituía un procedimiento algo complejo y farragoso.  



Manuel Jalón, el inventor de la jeringa de
plástico, con otro de sus inventos, la fregona


Así que el gran reto era conseguir jeringuillas de un solo uso, desechables. Como recuerda mi admirado amigo Fernando Navarro, fiel seguidor de este bloc, el australiano Charles Rothauser patentó un modelo de jeringuilla en 1949, aunque resultaban muy caras. Dos años después se realizaron en polipropileno, lo que permitió una distribución más amplia. En Nueva Zelanda, el farmacéutico Colin Murdoch patentó un nuevo modelo, seguido al cabo de poco tiempo por Becton Dickinson, que lanzó su jeringuilla desechable Plastipack en 1961, que comercializó la empresa Becton, Dickinson and Company. Otra patente fue registrada por Phil Brooks en los Estados Unidos en 1974. Desde aquí agradezco al Dr. Navarro su amable colaboración al facilitarme estos datos. 

Otro hito importante fue el realizado por un español, el logroñés Manuel Jalón Corominas (1925-2011) que introdujo en 1973 un exitoso modelo de jeringas desechables de plástico. Las jeringas, envueltas individualmente estaban diseñadas para un solo uso. Conservaban el sistema de acople cónico Luer y las agujas, en lugar de tener una base metálica, la tenían de un plástico cónico que adaptaba perfectamente a la jeringa. La comodidad y la higiene quedaba así garantizada siempre que se usaran de acuerdo a las normas. 

Jalón, que era ingeniero aeronáutico y había ya realizado otros inventos, entre los que destacaba el palo de fregar o fregona, convenció al consejo de administración de la empresa de manufacturas Rodex, con la que había comercializado la fregona, para invertir medio millón de pesetas en un estudio sobre las posibilidades de este nuevo producto. Era evidente que para fabricarlas se necesitaba una gran precisión, sobre todo si se querían introducir mejoras en relación a las jeringuillas de vidrio que se usaban en aquel momento. La jeringa de Jalón necesitaba disponer de un émbolo que no se atascara (cosa que sucedía a menudo con los clásicos émbolos de vidrio esmerilado). También se necesitaba que fuera resistente y no se rompiera, y que fuese fácil de destruir.   

La jeringa de plástico desechable se ha
impuesto desde el último cuarto de siglo XX

Con estos objetivos y 200 millones de pesetas nació la fábrica Fabersanitas que se construyó en Fraga (Huesca) y que revolucionó el mercado. A los 3 años exportaban a 80 países y tuvieron que construir otras fábricas en China, Rusia, India o Turquía. 

Pronto la multinacional Becton Dickinson & Co. compró la empresa y sigue fabricando jeringuillas. En total cada día se fabrican en el mundo más de 20.000 millones de jeringas diarios. 

Pero a pesar de todo, cada año se producen alrededor de un millón de muertes en el mundo por las jeringas que se reutilizan. Miles de personas han sufrido de una o más infecciones a causa de jeringas que no están estériles en el momento de usarlas por mala práctica. 

La jeringa ABC, diseñada por el Dr. David Swann, y que encabeza este artículo busca evitar las consecuencias de una jeringa en mal estado. Este diseño usa materiales que cambian de color a rojo a partir de 60 segundos una vez abierto el paquete. Fue un diseño finalista del Premio World Design Impact 2014, organizado por el Consejo Internacional del Diseño Industrial (ICSID), que busca mejorar la calidad de vida social, económica y medioambiental.


___________________________________


Història de la xeringa (i VI): 

L'era de les xeringues d'un sol ús









David Swann

Jeringa ABC
(2004)

Plástico y materiales sintéticos 
Finalista del Premio World Design Impact 2014,
organizado por el Consejo Internacional 
del Diseño Industrial (ICSID)




Tal com hem explicat en una entrada anterior , les xeringues ja eren esterilitzables des de que Jeanne Luer va aconseguir fer-les amb un vidre que suportava l'ebullició i per tant possibilitava fer-les servir en condicions estèrils. Les xeringues Luer van permetre una gran expansió de l'instrument, possibilitant l'extracció de sang i altres fluids corporals i el desenvolupament d'analítiques de tota mena, així com l'administració de fàrmacs per via parenteral. També van ser utilitzades per a l'administració de drogues, incrementant així les addiccions.

No obstant això, encara que eren esterilitzables per ebullició, era un procediment una mica complex i feixuc.



Manuel Jalón, el inventor de la jeringa de
plástico, con otro de sus inventos, la fregona


El gran repte era aconseguir xeringues d'un sol ús. Com recorda el meu admirat amic Fernando Navarro, fidel seguidor d'aquest bloc, l'australià Charles Rothauser va patentar un model de xeringa el 1949, si bé eren molt cares. Dos anys després es van fer en polipropilè, fet que va permetre una distribució més àmplia. A Nova Zelanda, el farmacèutic Colin Murdoch va patentar un nou model, seguit al cap de poc temps per Becton Dickinson, que va llançar la seva xeringa Plastipack d’un sol ús el 1961, i va comercialitzar l'empresa Becton, Dickinson and Company. El 1974 una altra patent va ser registrada per Phil Brooks als Estats Units. Des d'aquí agraeixo al Dr. Navarro la seva amable col·laboració en facilitar-me aquestes dades. 

Una altra fita important va ser la realitzada per un espanyol de Logronyo, Manuel Jalón Corominas (1925-2011) qui el 1973 va introduir un exitós model de xeringues de plàstic d'un sol ús. Les xeringues, embolicades individualment estaven dissenyades per a un sol ús. Conservaven el sistema d'acoblament cònic Luer i les agulles, en lloc de tenir una base metàl·lica, la tenien d'un plàstic cònic que s'adaptava perfectament a la xeringa. La comoditat i la higiene quedava així garantida sempre que es fessin servir d'acord amb les normes. 

Jalón, que era enginyer aeronàutic i ja havia realitzat altres invents, entre els quals destacava el pal de fregar, va convèncer el consell d'administració de l'empresa de manufactures Rodex, amb la qual havia comercialitzat el pal de fregar, per invertir mig milió de pessetes en un estudi sobre les possibilitats d'aquest nou producte. Era evident que per fabricar-les es necessitava una gran precisió, sobretot si es volien introduir millores en relació amb les xeringues de vidre que es feien servir en aquell moment. La xeringa de Jalón necessitava disposar d'un èmbol que no s'embussés (cosa que passava sovint amb els clàssics èmbols de vidre esmerilat). També calia que fos resistent, que no es trenqués, i que fos fàcil de destruir.

La xeringa de plàstic d'un sol ús s'ha
imposat des del darrer quart del s. XX



Amb aquests objectius i 200 milions de pessetes va néixer la fàbrica Fabersanitas que es va construir a Fraga (Osca) i que va revolucionar el mercat. Als 3 anys exportaven a 80 països i van haver de construir altres fàbriques a la Xina, Rússia, Índia o Turquia.

Aviat la multinacional Becton, Dickinson & Co. va comprar l'empresa i avui continua fabricant xeringues. En total diàriament es fabriquen al món més de 20.000 milions de xeringues.

Però malgrat tot, cada any es produeixen al voltant d'un milió de morts al món per les xeringues que es reutilitzen. Milers de persones han patit una o més infeccions a causa de xeringues que no són estèrils a l'hora de fer-les servir per mala pràctica.

La xeringa ABC, dissenyada pel Dr. David Swann, i que encapçala aquest article busca evitar les conseqüències d'una xeringa en mal estat. Aquest disseny fa servir materials que canvien a color vermell a partir dels 60 segons una vegada obert el paquet. Va ser un disseny finalista del Premi World Design Impact 2014, organitzat pel Consell Internacional del Disseny Industrial (ICSID), que cerca millorar la qualitat de vida social, econòmica i mediambiental.

No hay comentarios: