Historia de la jeringa (V): La esterilización

versió catalana | versión española

Caja de esterilización de jeringas (Mediados del s. XX) Metal Colección particular

En entradas anteriores hemos visto como el gran progreso de las jeringas fue la obtención de un vidrio resistente al calor por parte de los fabricantes Luer. Hasta aquel momento ni la jeringa de Pravaz ni ninguno de los intentos anteriores habían podido conseguir un instrumento que pudiera someterse a una esterilización eficaz, por lo que el riesgo de transmisión de infecciones era muy alto. 

Modelos históricos de estufa Poupinel
de esterilización por calor seco (arriba y abajo)

Pero gracias a los nuevos vidrios usados por los Luer las jeringas eran ya esterilizables por fuentes de calor. Se podían someter a la esterilización en el autoclave de Chamberland (usado desde 1884). A principios del s. XX se popularizaron los llamados hornos de Pasteur o estufas Poupinel, ideadas por el cirujano francés Gaston Poupinel (1858-1930) alumno de Pasteur, que era un cofre que cerraba herméticamente y podía ser sometido a altas temperaturas. 


Estas estufas usaban el calor seco con circulación de aire, y su mecanismo de esterilización se basaba en transferir el calor lentamente, reduciendo más el nivel de hidratación, y destruyéndo las proteínas y componentes celulares de bacterias y hongos que literalmente se “quemaban”. El calor seco sin embargo llega de forma irregular a todas las partes de los materiales a esterilizar por lo que deben usarse altas temperaturas (160-230 ºC) y un tiempo de exposición al calor suficiente. 

Esterilizador-hervidor de calor húmedo, dotado de resistencia eléctrica
y mostrando su estante perforado

Pero además existían los hervidores o esterilizadores de calor húmedo, que podían ser portátiles, por lo que eran muy prácticos. A mediados del s. XX estos aparatos estaban dotados de una resistencia que se enchufaba directamente a la corriente y ponía en ebullición el agua de su interior. También tenían un cajoncito de metal perforado por el que podía pasar el vapor a un nivel superior, donde se disponían las cajas metálicas conteniendo las jeringas u otros instrumentos. La esterilización húmeda penetraba mejor, permitiendo una esterilización efectiva y algo más rápida que el calor seco. El hervidor-esterilizador fue un instrumento inseparable de médicos y enfermeras hasta los años 70 del s. XX. 

Jeringas y cajas metálicas de esterilización

Todos estos sistemas fueron abandonados al introducirse masivamente las jeringas de plástico de un solo uso, como veremos en una próxima entrada del blog. 

___________________________________

Història de la xeringa (V): L'esterilització

Caixa d'esterilització de xeringues (Mitjans del s. XX) Metall Col·lecció particular

En entrades anteriors hem vist com el gran progrés de les xeringues va ser obtenir un vidre resistent a la calor, per part dels fabricants Luer. Fins aquell moment ni la xeringa de Pravaz ni cap dels intents anteriors havien pogut aconseguir un instrument que pogués sotmetre's a una esterilització eficaç, per la qual cosa el risc de transmissió d'infeccions era molt elevat.

Models històrics d'estufa Poupinel
d'esterilització per calor sec (a dalt i a baix)

Va ser gràcies als nous vidres usats pels Luer que les xeringues ja eren esterilitzables per fonts de calor. Es podien sotmetre a l'esterilització a l'autoclau de Chamberland (usat des de 1884). A principis del s. XX es van popularitzar els anomenats forns de Pasteur o estufes Poupinel, ideades pel cirurgià francès Gaston Poupinel (1858-1930), alumne de Pasteur. Era un cofre que tancava hermèticament i podia ser sotmès a altes temperatures. 

Aquestes estufes feien servir la calor seca amb circulació d'aire, i el seu mecanisme d'esterilització es basava en transferir la calor lentament, reduint el nivell d'hidratació, i destruint les proteïnes i components cel·lulars de bacteris i fongs que literalment es cremaven. La calor seca, però, arribava de forma irregular a totes les parts dels materials a esterilitzar, per la qual cosa s'havien d'utilitzar altes temperatures (160-230 ºC) i un temps d'exposició a la calor suficient.

Esterilitzador-bullidor de calor humida, dotat de resistència elèctrica
i mostrant el prestatge perforat

A més existien els bullidors o esterilitzadors de calor humida, que podien ser portàtils, amb la qual cosa eren molt pràctics. A mitjans del s. XX aquests aparells estaven dotats d'una resistència que s'endollava directament a la corrent i posava en ebullició l'aigua del seu interior. També tenien un calaixet de metall perforat pel que podia traspassar el vapor a un nivell superior, on es disposaven les caixes metàl·liques contenint les xeringues o altres instruments. L'esterilització humida penetrava millor, permetent així una esterilització efectiva i una mica més ràpida que la calor seca. El bullidor-esterilitzador va ser un instrument inseparable de metges i infermeres fins als anys 70 del s. XX. 

Xeringues i caixes metàl·liques d'esterilització

Tots aquests sistemes van ser abandonats a l’introduir-se massivament les xeringues de plàstic d'un sol ús, segons veurem en una propera entrada del bloc.