Drogas en el pelo

versió catalana | versión española

Cabellos contenidos en  un estuche funerario  (ca. 1000 a.C) Restos humanos Cova des Càrritx. Cultura talaiòtica.  Museu Municipal Can Saura.  Ciutadella (Menorca)

La cova d’Es Càrritx, en Menorca, se descubrió en 1995. El recinto había sido ocupado por primera vez hace unos 3.600 años y una de las cámaras fue usada como espacio funerario para hacer enterramientos en la época de la cultura talaiótica, hasta hace unos 2.800 años. En esta cultura, los cabellos de los difuntos estaban muy sacralizados: se ungían y se pintaban con pigmentos de color rojo y después se peinaban cuidadosamente. Algunos cabellos se conservaban en estuches de cuerno o de madera, que se colocaban al lado del cuerpo, con tapadoras frecuentemente decoradas con círculos concéntricos. Encontrar cabellos conservados de aquel tiempo en el Mediterráneo occidental es absolutamente extraordinario. No sabemos exactamente que significado tenían estos rituales funerarios, pero es evidente que los cabellos tenían para aquella cultura una especial importancia, y que seguramente eran considerados como la sede del alma o al menos como una parte muy importante de la persona. 

Reconstrucción de las ceremonias funerarias que se practicaban en la 

Cova des Càrritx, donde destaca el papel ritual de los cabellos en el proceso 

(il·lustració d'Iñaki Diéguez Uribeondo en SINTES y LEÓN, 2019: 38).

Estuche de cuerno en el que se guardaban los cabellos del difunto. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Ahora esta especial conservación y culto de los cabellos ha permitido un nuevo hallazgo, que ha sido publicado recientemente en la revista Scientific Reports. Los investigadores concluyen que hace unos 3.000 años, antiguas culturas como la talayótica ya usaban drogas alucinógenas derivadas de las plantas. Es por lo tanto, la primera prueba directa del consumo de drogas en Europa en la antigüedad, y que según creen los investigadores, podrían haberse usado en algunas ceremonias y rituales.  

Las pruebas anteriores del consumo prehistórico de drogas en el continente europeo se basaban en indicios indirectos, como la detección de alcaloides de opio en recipientes de la Edad del Bronce, el hallazgo de restos de plantas narcóticas en contextos rituales y la representación gráfica de plantas narcóticas en pinturas o decoraciones. 

Cabellos de la cova des Càrritx. Fotografia: Scientific Reports. 

El equipo que ha realizado el estudio, formado por investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona y la Universidad de Valladolid, examinó un mechón de cabellos de los disponibles, algunos de una longitud de 13 centímetros. Gracias a la cromatografía líquida de ultra alta resolución y espectroscopia de masas de alta resolución pudieron detectar la presencia de los alcaloides atropina, escopolamina y efedrina en estos cabellos. La atropina y la escopolamina se encuentran de forma natural en la familia de las solanaceas y pueden provocar delirios, alucinaciones y alteraciones de la percepción sensorial. La efedrina es un estimulante derivado de ciertas especies de arbustos y pinos, que puede aumentar la excitación, el estado de alerta y la actividad física. Los autores detectaron escopolamina, efedrina y atropina en tres muestras de cabellos.

La atropina y la escopolamina se encuentran de forma natural en la família de las solanáceas y pueden provocar delirios y alucinaciones; la efedrina es un estimulante derivado de ciertas especies de arbustos y pinos. También se pueden encontrar en la mandràgora (Mandragora autumnalis) y en el manzano espinoso (Malus sylvestris). 

Raíz de mandrágora (Mandragora autumnalis)

Los investigadores creen que estas plantas, podrían haberse usado también para usos medicinales, adivinatorios, o formando parte de ceremonias rituales mágicas oficiadas por un chamán. La escopolamina y la atropina juntas son sustancias que provocan sedación, pero su manipulación es muy arriesgada, a causa de la su alta toxicidad, lo que hace pensar más en el consumo de alucinógenos que en finalidades terapéuticas.

Tapadoras de los tubos donde se guardaban los cabellos, decoradas
con círculos concéntricos, tal vez una alusión a las pupilas dilatadas. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Los círculos concéntricos de las tapadoras del recipiente de madera de olivo podrían representar la midriasis de las pupilas provocada por la ingesta de sustancias. Simbólicamente, esta dilatación, podría interpretarse también como "abrir los ojos", una metáfora de la visión interior relacionada con un estado alterado de consciencia inducido por las drogas.

Algunas de estas piezas y otros materiales procedentes de la cueva se han empezado a exponer en el Museu Municipal Can Saura de Ciutadella (Menorca). 

___________________________________

Drogues als cabells

Cabells continguts en  un estoig funerari  (ca. 1000 a.C) Restes humanes Cova des Càrritx. Cultura talaiòtica.  Museu Municipal Can Saura.  Ciutadella (Menorca)

La cova d’Es Càrritx, a Menorca, va ser descoberta el 1995. El recinte havia estat ocupat per primera vegada fa uns 3.600 anys i una de les cambres va ser usada com a espai funerari per fer enterraments a l'època de la cultura talaiòtica, fins fa uns 2.800 anys. En aquesta cultura els cabells dels difunts estaven molt sacralitzats: s'ungien i es pintaven amb pigments de color vermell i després es pentinaven curosament. Alguns cabells es conservaven en estoigs de banya o de fusta, al costat del cos, amb tapadores sovint decorades amb cercles concèntrics. Trobar cabells conservats d’aquella època al Mediterrani occidental és absolutament extraordinari. No sabem quin significat exacte tenien aquests rituals funeraris, però és evident que els cabells tenien per aquella cultura una especial importància, i que segurament eren considerats la seu de l'ànima o si més no com una part molt important de la persona. 

Reconstrucció de les cerimònies funeràries que es practicaven a la 

Cova des Càrritx, on destaca el paper ritual dels cabells en el procés 

(il·lustració d'Iñaki Diéguez Uribeondo en SINTES y LEÓN, 2019: 38).

Estoig de banya on es guardaven cabells del difunt. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Ara aquesta especial conservació i culte dels cabells ha permès una nova troballa, publicada recentment a la revista Scientific Reports. Els investigadors conclouen que fa uns 3.000 anys, antigues cultures com la talaiòtica ja feien servir drogues al·lucinògenes que obtenien de les plantes. És per tant, la primera prova directa del consum de drogues a Europa a l’antiguitat, i segons l'opinió dels investigadors, podrien haver-se utilitzat durant algunes cerimònies i rituals.  

Les proves anteriors del consum prehistòric de drogues a Europa es basaven en indicis indirectes, com ara la detecció d’alcaloides de l’opi a recipients de l’edat de bronze, la troballa de restes de plantes narcòtiques en contextos rituals i la representació gràfica de plantes narcòtiques en pintures o decoracions. 

Cabells de la cova des Càrritx. Fotografia: Scientific Reports. 

L'equip que ha realitzat l'estudi, format per investigadors,  investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Valladolid, va examinar un floc de cabells dels disponibles, alguns d'una longitud de fins a 13 centímetres. Gràcies a la cromatografia líquida d’ultra alta resolució i espectroscòpia de masses d’alta resolució van poder detectar la presència dels alcaloides atropina, escopolamina i efedrina en aquests cabells. L’atropina i l’escopolamina es troben de forma natural a la família de les solanàcies i poden provocar deliris, al·lucinacions i alteracions de la percepció sensorial. L’efedrina és un estimulant derivat de certes espècies d’arbusts i pins, que pot fer créixer l’excitació, l’estat d’alerta i l’activitat física. Els autors van detectar escopolamina, efedrina i atropina en tres mostres de cabells replicades.

L’atropina i l’escopolamina es troben de forma natural en la família de les solanàcies i poden provocar deliris i al·lucinacions; l’efedrina és un estimulant derivat de certes espècies d’arbustos i pins. També es poden trobar a la mandràgora (Mandragora autumnalis) i a la pomera espinosa (Malus sylvestris). 

Arrel de mandràgora (Mandragora autumnalis)

Els investigadors creuen que aquestes plantes, podrien també haver sigut usades per ús medicinal, endivinatori, o formant part de cerimònies rituals màgiques oficiades per un xaman. L’escopolamina i l’atropina juntes són substàncies que indueixen sedació, però la seva manipulació és molt arriscada, a causa de la seva alta toxicitat, el que fa pensar més en el consum d’al·lucinògens que en finalitats terapèutiques.

Tapadores dels tubs on es guardaven els cabells, decorades amb
cercles concèntrics, potser al·lusius a les pupil·les dilatades. 
(Cova des Càrritx, Menorca)

Els cercles concèntrics de les tapadores del recipient de fusta d'olivera podrien representar la midriasi de les pupil·les vinculada amb la ingesta de substàncies. Simbòlicament, aquesta dilatació, podria interpretar-se també com "obrir l’ull", una metàfora de la visió interior relacionada amb un estat alterat de consciència induït per les drogues.

Algunes d'aquestes peces i altres materials de la cova, s’han començat a exposar al Museu Municipal Can Saura de Ciutadella (Menorca). 

La tragedia de la talidomida (II)

 versió catalana | versión española

Bonifatius Stirnberg  Monumento a las víctimas  de la talidomida (2012) Bronce  Sede de Grunenthal. Stolberg  Renania, Alemania

Bonifatius Stirnberg 

Monumento a las víctimas 

de la talidomida

(2012)

Bronce 

Sede de Grunenthal. Stolberg 

Renania, Alemania 

Excluyendo las guerras, la talidomida ha sido la mayor catástrofe causada por acción del hombre y por supuesto el fármaco con peores efectos secundarios de toda la historia de la medicina. El juicio penal contra Grünenthal Chemie, fabricante de la talidomida, se inició el 27 de mayo de 1968 en la ciudad de Alsdorf, cerca de Aachen (Aquisgrán) en aquella época República Federal de Alemania. 

Grünenthal Chemie, a pesar de la evidencia, negó durante algún tiempo su vinculación con la tragedia, siendo secundado por gran parte de la industria farmacéutica. Los laboratorios tenían motivos para su complicidad, ya que si se aceptaba que un medicamento era el responsable de efectos secundarios graves podía elevar considerablemente las primas de seguros de la industria farmacéutica. 

El 21 de julio de 1969 los entonces directores de Chemie Grünenthal y su equipo de 40 abogados se reunieron en secreto con los políticos responsables del Ministerio de Salud Federal. El fundador del laboratorio, Hermann Wirtz, miembro prominente de una familia católica de Aquisgrán y filántropo, a quien se había excusado de asistir a las sesiones judiciales por razones de salud, acudió sin embargo a estos encuentros secretos, en los que no estuvieron presentes familiares o representantes de los afectados. En estas reuniones se buscó una «solución global» (se quiso evitar la expresión «solución final», por sus connotaciones a la usada por los nazis para designar el  Holocausto). Los abogados defensores trataron incluso de intimidar al pediatra de Hamburgo, Widukind Lenz, el primero que alertó sobre los terribles efectos secundarios de la talidomida. 

Algunos de los abogados que intervinieron en el juicio a la talidomida (1968)

La política interfirió claramente en el juicio. Joseph Neuberger, abogado defensor del presidente del laboratorio Hermann Wirtz fue nombrado ministro de justicia del Lander Renania del Norte - Westfalia, donde se celebraba el juicio. En la estructura política alemana (también en otros países) el ministro de justicia actúa como fiscal general. Así, el defensor del principal acusado (Hermann Wirtz) se convirtió por razones políticas en el principal acusador. Tres días antes de jurar el cargo de ministro (y por lo tanto también fiscal general) del Lander solicitó por escrito que se detuviera el proceso judicial contra su cliente, dado que, por obvio conflicto de intereses, no podía ser defensor y acusador en el mismo proceso, un oxímoron imposible.

En febrero de 1970 los fiscales del caso prepararon documentos a favor y en contra de suspender el juicio. Chemie Grünenthal se ofreció a contribuir con un fondo de 100 millones de marcos alemanes (algo más de 20 millones de € actuales) a cambio que las familias alemanas afectadas  renunciaran voluntariamente a sus demandas civiles compensatorias. El tiempo jugaba a favor del laboratorio y en contra de las familias. De seguir con el juicio, las sucesivas apelaciones y recursos demorarían la sentencia final no menos de 10 años, y las familias necesitaban dinero para sobrellevar su nueva y trágica situación.

El juicio duró mucho menos tiempo del previsto, concluyendo el 18 de diciembre de 1970. El presidente de Chemie Grünenthal Hermann Wirtz y otros nueve responsables del laboratorio quedaron exculpados y libres. La sentencia otorgaba a Chemie Grünenthal la inmunidad frente a cualquier proceso penal que se pudiera plantear posteriormente. Las 2.874 víctimas alemanas con hijos que tenían muñones en lugar de miembros o carecían de ellos por completo, afectados a veces de otras graves discapacidades, como ceguera y profundos daños en los nervios, se vieron obligadas a aceptar las exiguas indemnizaciones, (alrededor de 18.000 € al cambio actual) por toda una vida de gravísimas discapacidades. Entre 2008 y 2013, cuatro décadas más tarde, con aquellos niños ya adultos que ya  eran cuarentones, el gobierno alemán elevó la pensión de los afectados.

Johannes Igel, promotor de la escultura en honor a las víctimas de la
talidomida, en la sede de Grunenthal, en Stolberg (Renania, Alemania)

El 31 de agosto de 2012 tuvo lugar la inauguración de una escultura  de bronce en Stolberg (Renania, Alemania), sede de la fábrica Chemie Grünenthal, con cuya imagen iniciamos esta entrada del blog. La escultura, obra del artista de Aquisgrán Bonifatius Stirnberg, es el resultado de la iniciativa de Johannes Igel, quien inició el proyecto de levantar un monumento conmemorativo "A los muertos y a los supervivientes de la catástrofe del Contergan", en conmemoración a los afectados. La escultura representa a  una niña sin brazos y con una malformación en los pies sentada en una silla (alusión a los niños afectados de focomelia), junto a otra silla que está vacía (alusión a los niños que no llegaron a nacer o que murieron poco después).

Durante la inauguración, el presidente de la compañía Grunenthal, Harald Stock. En este día, pronunció un discurso en el que se refirió al silencio que la compañía farmacéutica mantuvo durante cincuenta años, pidiendo perdón por el dolo causado involuntariamente. Stock justificó a sus antecesores afirmando que el laboratorio había realizado todos los estudios clínicos posibles en base a los conocimientos disponibles en la década de 1950. Algunos quisieron ver oportunismo al hacer coincidir estas explicaciones con la celebración de los Juegos Paralímpicos de Londres. La mayoría de las asociaciones de afectados se han quejado siempre de las bajas compensaciones recibidas.

Miembros de la asociación AVITE (Asociación de víctimas de la talidomida)
reivindicando su derecho a la indemnización frente al Congreso de Diputados. 

Como ya hemos visto, España fue uno de los últimos países en retirar la talidomida (1963). Por suerte, el fármaco se había comercializado más tarde que en otros países, por lo que el número de afectados fue relativamente reducido. La demanda presentada ante un juzgado de Primera Instancia de Madrid por la asociación de víctimas de la Talidomida (acrónimo AVITE) en el año 2011 tuvo una resolución favorable, que fue anulada con posterioridad por el Tribunal Supremo basándose en el tiempo transcurrido entre el dolo (nacimientos) y la judicialización. La demanda se dirigía contra Grünenthal y U.C.B. Farma (laboratorio licenciatario que comercializó la Talidomida en España: U.C.B. es el acrónimo de Union Chemie de la Belgique). En la actualidad el asunto se halla en la cartera de asuntos pendientes del Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo. Ninguno de los afectados españoles han recibido ningún tipo de indemnización hasta el momento. 

La tragedia de la talidomida cambió la visión acerca de los riesgos asociados a la toma de medicamentos de uso humano en todo el mundo. A partir de entonces se establecieron protocolos de actuación que priorizaron la protección de la población frente a los conflictos de intereses de médicos, políticos e industria farmacéutica.

Actualmente la talidomida se sigue usando para determinados tratamientos como el síndrome de Behçet, enfermedad de injerto contra huésped, mieloma múltiple y en eritema nodoso de la lepra y leprorreacciones. Es un medicamento sometido a un estricto control y naturalmente solamente es posible su uso en los casos en los que pueda descartarse totalmente la posibilidad de embarazos. 

Bibliografía

López Tricas, JM. Cincuenta años del juicio de la talidomida. ABC 21-12-2018https://www.abc.es/sociedad/abci-cincuenta-anos-juicio-talidomida-201812210243_noticia.html

Gatti, CF. La talidomida y su tragedia. Med Cutan Iber Lat Am 2018; 46 (3): 233-235

Gómez, J. El fabricante alemán de la talidomida se disculpa 50 años después. 03-09-2012 https://elpais.com/sociedad/2012/09/03/actualidad/1346671577_206198.html

Stafford, N. William McBride: alerted the world to the dangers of thalidomide in fetal development. BMJ 2018; 362 

___________________________________

La tragèdia de la talidomida (II)

Bonifatius Stirnberg  Monumento a las víctimas  de la talidomida (2012) Bronce  Sede de Grunenthal. Stolberg  Renania, Alemania

Bonifatius Stirnberg 

Monumento a las víctimas 

de la talidomida

(2012)

Bronce 

Sede de Grunenthal. Stolberg 

Renania, Alemania

 

Excloent-ne les guerres, la talidomida ha estat la catàstrofe més gran causada per l’acció de l'home i per descomptat, el fàrmac amb majors efectes secundaris de tota la història de la medicina. El judici penal contra Grünenthal Chemie, fabricant de la talidomida, es va iniciar el 27 de maig de 1968 a la ciutat d'Alsdorf, prop d'Aachen (Aquisgrà), en aquella època República Federal d'Alemanya.

Grünenthal Chemie, malgrat l'evidència, va negar durant un temps la seva vinculació amb la tragèdia, sent secundat per gran part de la indústria farmacèutica. Els laboratoris tenien els seus motius per ser-ne còmplices, ja que si s'acceptava que un medicament era el responsable d'efectes secundaris greus podia elevar considerablement les primes d'assegurances de la indústria farmacèutica.

El 21 de juliol de 1969, els qui en aquell moment eren els directors de Chemie Grünenthal i el seu equip de 40 advocats es van reunir en secret amb els polítics responsables del Ministeri de Salut Federal. El fundador del laboratori, Hermann Wirtz, membre prominent d'una família catòlica d'Aquisgrà i filantrop, a qui s'havia excusat d'assistir a les sessions judicials per raons de salut, va acudir a aquestes trobades secretes, en què no van ser presents familiars ni representants dels afectats. En aquestes reunions es va buscar una «solució global» (es va voler evitar l'expressió «solució final», per les seves connotacions amb l’expressió que van fer servir els nazis per designar l'Holocaust). Els advocats defensors van intentar fins i tot intimidar el pediatre d'Hamburg, Widukind Lenz, el primer que va alertar sobre els terribles efectes secundaris de la talidomida.

Alguns dels advocats que van intervenir en el judici a la talidomida (1968)

La política va interferir clarament en el judici. Joseph Neuberger, advocat defensor del president del laboratori Hermann Wirtz va ser nomenat ministre de justícia del Lander Renania del Nord - Westfàlia, on se celebrava el judici. A l'estructura política alemanya (també en altres països) el ministre de justícia actua com a fiscal general. Així, el defensor del principal acusat (Hermann Wirtz) es va convertir per raons polítiques en el principal acusador. Tres dies abans de jurar el càrrec de ministre (i per tant també fiscal general) del Lander va sol·licitar per escrit que s'aturés el procés judicial contra el seu client, atès que, per obvi conflicte d'interessos, no podia ser defensor i acusador al mateix procés, un oxímoron impossible.

El febrer del 1970 els fiscals del cas van preparar documents a favor i en contra de suspendre el judici. Chemie Grünenthal es va oferir a contribuir amb un fons de 100 milions de marcs alemanys (una mica més de 20 milions d'euros actuals) a canvi que les famílies alemanyes afectades renunciessin voluntàriament a les seves demandes civils compensatòries. El temps jugava a favor del laboratori i contra les famílies. Si es seguia amb el judici, les successives apel·lacions i recursos demorarien la sentència final almenys 10 anys, i les famílies necessitaven diners per suportar la seva nova i tràgica situació.

El judici va durar molt menys temps del previst, concloent el 18 de desembre de 1970. El president de Chemie Grünenthal Hermann Wirtz i nou responsables més del laboratori van quedar exculpats i lliures. La sentència atorgava a Chemie Grünenthal la immunitat davant de qualsevol procés penal que es pogués plantejar posteriorment. Les 2.874 víctimes alemanyes amb fills que tenien monyons en lloc de membres o no en tenien completament, afectats a vegades d'altres greus discapacitats, com ceguesa i profunds danys als nervis, es van veure obligades a acceptar les exigües indemnitzacions, exigües indemnitzacions, (al voltant de 18.000 € al canvi actual) per tota una vida de gravíssimes discapacitats. Entre el 2008 i el 2013, quatre dècades més tard, amb aquells nens i adults que ja havien arribat a la quarentena, el govern alemany va elevar la pensió dels afectats.

Johannes Igel, promotor de la escultura en honor a las víctimas de la
talidomida, en la sede de Grunenthal, en Stolberg (Renania, Alemania)

El 31 d'agost del 2012 es va inaugurar una escultura de bronze a Stolberg (Renània, Alemanya), seu de la fàbrica Chemie Grünenthal, amb la imatge de la qual vam iniciar aquesta entrada del bloc. L'escultura, obra de l'artista d'Aquisgrà Bonifatius Stirnberg, és el resultat de la iniciativa de Johannes Igel, que va iniciar el projecte d'aixecar un monument commemoratiu "Als morts i als supervivents de la catàstrofe del Contergan", en commemoració als afectats. L'escultura representa una nena sense braços i amb una malformació als peus asseguda en una cadira (al·lusió als nens afectats de focomèlia), al costat d'una altra cadira que és buida (al·lusió als nens que no van arribar a néixer o que van morir poc després).

Durant la inauguració, el president de la companyia Grunenthal, Harald Stock. En aquest dia, va pronunciar un discurs en què es va referir al silenci que la companyia farmacèutica va mantenir durant cinquanta anys, demanant perdó pel dol causat involuntàriament. Stock va justificar als seus antecessors afirmant que el laboratori havia realitzat tots els estudis clínics possibles sobre la base dels coneixements disponibles a la dècada de 1950. Alguns van voler veure oportunisme en fer coincidir aquestes explicacions amb la celebració dels Jocs Paralímpics de Londres. La majoria de les associacions d'afectats sempre s'han queixat de les baixes compensacions rebudes.

Com ja hem vist, Espanya va ser un dels darrers països que van retirar la talidomida (1963). Per sort, el fàrmac s'havia comercialitzat més tard que en altres països, i per això el nombre d'afectats va ser relativament reduït. La demanda presentada davant un jutjat de Primera Instància de Madrid per l'associació de víctimes de la Talidomida (acrònim AVITE) l'any 2011 va tenir una resolució favorable, que va ser anul·lada amb posterioritat pel Tribunal Suprem basant-se en el temps transcorregut entre el dol (naixements) i la judicialització. La demanda es dirigia contra Grünenthal i U.C.B. Farma (laboratori llicenciatari que va comercialitzar la Talidomida a Espanya: U.C.B. és l'acrònim d'Union Chemie de la Belgique). Actualment l'assumpte es troba a la cartera d'assumptes pendents del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Cap dels afectats espanyols han rebut cap mena d'indemnització fins ara.

La tragèdia de la talidomida va canviar la visió sobre els riscos associats a la presa de medicaments d’ús humà a tot el món. A partir de llavors es van establir protocols d'actuació que van prioritzar la protecció de la població davant dels conflictes d'interessos de metges, polítics i indústria farmacèutica.

Actualment la talidomida es segueix utilitzant per a determinats tractaments com la síndrome de Behçet, malaltia d'empelt contra hoste, mieloma múltiple i en l’eritema nodós de la lepra i leproreaccions. És un medicament sotmès a un control estricte i naturalment només és possible utilitzar-lo en els casos en què es pugui descartar totalment la possibilitat d'embaràs.

Bibliografía

López Tricas, JM. Cincuenta años del juicio de la talidomida. ABC 21-12-2018https://www.abc.es/sociedad/abci-cincuenta-anos-juicio-talidomida-201812210243_noticia.html

Gatti, CF. La talidomida y su tragedia. Med Cutan Iber Lat Am 2018; 46 (3): 233-235

Gómez, J. El fabricante alemán de la talidomida se disculpa 50 años después. 03-09-2012 https://elpais.com/sociedad/2012/09/03/actualidad/1346671577_206198.html

Stafford, N. William McBride: alerted the world to the dangers of thalidomide in fetal development. BMJ 2018; 362