Museo Historia de la Medicina de Cataluña

 versió catalana | versión española

Ramon Casas  Cartel  (Prueba de impremta)  (1922) Litografia sobre papel 106,3 x 55 cm (MHMC expuesto en la  Facultad de Medicina de la UVic-CC)

Hace poco se inauguró una parte del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) en la Facultad de Medicina de la Universidad de Vic (UVic-CC). 

El acto estuvo presidido por la M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya; Excm. Sr. Albert Castells, Alcalde de Vic; Dr. Josep Arimany, Presidente de la Fundació Estudis Superiors en Ciencies de la Salut (FESS); Dr. Jaume Padrós, Presidente del Colegio de Médicos de Barcelona y per mí mismo, Dr. Xavier Sierra en calidad de Presidente de la Fundación del MHMC. También asistieron el Dr. Bruguera, mi predecesor en la presidencia del MHMC y el Sr. Jaume Perarnau, director del MNACTEC, así como otras autoridades académicas.

La presidencia del acto. De derecha a izquierda, Dr. Padrós, presidente del COMB; Dr. Arimany, presidente de la FESS; M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya, Excm. Sr. Albert Castells, alcalde de Vic y Dr. Xavier Sierra, presidente del patronato del MHMC. 

 

Indudablemente, esta inauguración constituyó un gran día para el MHMC y para la Facultad de Medicina de la UVic, pero también fue un gran día para mí, ya que era el comienzo de la realización de un sueño. Y esto no suele pasar todos los días.  

Cuando se me hizo el honor de nombrarme Presidente del Patronato del MHMC, me encontré con una colección museística que yacía en almacenes. Parte de esta colección estaba todavía pendiente de clasificación y excepto alguna pieza que se exponía en algunas exposiciones temporales no era habitualmente accessible al público. 

En un momento de mi discurso durante el acto inaugural.

Explicando algunas vitrinas con piezas anatómicas del s. XIX al público asistente. 

Siempre he estado convencido que los museos tienen por principal finalidad la didáctica, es decir exhibir sus fondos y enseñar a la población a través de los objetos la trayectoria del pasado, del cúmulo de vicisitudes que se han tenido que pasar hasta llegar a nuestros días, y por esta razón comencé a forjar un sueño: acercar el museo al territorio, abriendo varias subsedes: Vic, Sant Feliu de Guíxols, Reus, tal vez Terrassa (en el mismo MNACTEC) y finalmente Barcelona. 

He de agradecer al Rector de la Uvic-CC, Dr. Baños, al Dr Arimany, la Dra Marina Geli, a Anna Riba y muy especialmente al constante entusiasmo y efectividad de Laia Nogué, así como a todos los representantes del profesorado su magnífica acogida a mi propuesta desde el primer momento y que en definitiva ahora ha hecho realidad el principio del mi sueño. 

Y que sitio mejor que una Facultad de Medicina para exhibir un museo de Historia de la Medicina?. Porque un museo no solo conserva las reliquias del pasado, sino que es testimonio del largo y a veces penoso camino que se ha tenido que recorrer para llegar al presente. La medicina actual (y la del immediato futuro, que forjarán los que ahora son estudiantes  de esta facultad) progresa de forma exponencial, pero esto no hubiera sido posible sin el largo camino que nos ha llevado hasta aquí, sin el esforzado trabajo de muchas generaciones y del que es testimonio esta exposición.  

El escudo heráldico en piedra de Pere Virgili,
preside la entrada de la Facultad de Medicina de UVic

Shakespeare, en su obra La tempestad, escribía: El pasado es solamente el prólogo. Y así deseo yo que sea así en esta Facultad de Medicina. Un prólogo de un pasado para poder redactar mejor el libro actual y de futuro que escriben y escribirán sin duda las nuevas promociones médicas. Mirar el pasado es como mirar nuestra trayectoria vital. Recordar aquel niño que ya no somos, pero que ha sido imprescindible para construir la persona que somos ahora. De la misma manera pasa con un museo de Historia de la Medicina, una mirada necesaria para -mientras contemplamos el pasado- comprendemos mejor la actualidad de la medicina i de las ciencias de la salud. Y también para comprender plenamente una parte importante de Cataluña, ya que nuestra historia médica, sanitaria y de investigación ha contribuido a construir, como si fueran las piezas de un rompecabezas, nuestro país, del que nos podemos sentir orgullosos. 

Al lado del retrato del Dr. Jaume Ferran (Pintura a l'óleo)

Comentando algunas piezas del MHMC tras la inauguración. 

___________________________________

Museu d'Història de la Medicina de Catalunya a la Facultat de Medicina de la UVic

Ramon Casas  Cartell  (Prova d'impremta)  (1922) Litografia sobre paper 106,3 x 55 cm (MHMC exposat a la  Facultat de Medicina de la UVic-CC)

Fa poc es va inaugurar una part del Museu d'Historia de la Medicina de Catalunya (MHMC) a la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic (UVic-CC). L'acte va estar presidit per la M. Avui és, sens dubte, un gran dia pel MHMC i per la Universitat de Vic-CC que comencen un camí conjunt.  L'acte va estar presidit per la M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya; Excm. Sr. Albert Castells, Alcalde de Vic; Dr. Josep Arimany, President de la Fundació Estudis Superiors en Ciencies de la Salut (FESS); Dr. Jaume Padrós, President del Col·legi de Metges de Barcelona i per mi mateix, Dr. Xavier Sierra en qualitat de President de la Fundació del MHMC. També van assistir el Dr. Bruguera, el meu antecessor en la presidència del MHMC i el Sr. Jaume Perarnau, director del MNACTEC i diverses autoritats acadèmiques. 

   

La presidència del acte. De dreta a esquerra, Dr. Padrós, president del COMB; Dr. Arimany, president de la FESS; M.H. Anna Erra, presidenta del Parlament de Catalunya, Excm. Sr.  Albert Castells, alcalde de Vic i Dr. Xavier Sierra, president del patronat del MHMC. 

Indubtablement, el dia d'aquesta inauguració va ser un gran dia pel MHMC i per la Facultat de Medicina de la UVic, però també va ser un gran dia per a mi, ja que era el començament de la realització d’un somni. I això no sol passar tots els dies. 

Quan se’m va fer l’honor de nomenar-me President del Patronat del MHMC, em vaig trobar amb una col·lecció museística que jeia en magatzems. Part d’aquesta col·lecció estava encara pendent de classificació i excepte alguna peça exposta en exposicions temporals no era habitualment accessible al públic. 

En un moment del meu discurs durant la'acte inaugural.

Explicant algunes vitrines amb peces anatòmiques del s. XIX al públic assistent. 

Convençut que els museus tenen per principal finalitat la didàctica, és a dir exhibir el seu fons i ensenyar a la població a través dels objectes la trajectòria del passat, del cúmul de circumstàncies que s’han hagut de recòrrer per arribar fins als nostres dies, vaig començar a forjar un somni: acostar el museu al territori obrint diverses subseus: Vic, Sant Feliu de Guíxols, Reus, potser Terrassa (al mateix MNACTEC) i Barcelona. 

He d’agrair al Rector de la Uvic, Dr. Baños, al Dr Arimany, la Dra Marina Geli, a l’Anna Riba i molt especialment al constant entusiasme de la Laia Nogué i a tots els representants del professorat la seva magnífica acollida a la meva proposta des del primer moment i que en definitiva ara ha fet realitat el començament del meu somni. 

I quin lloc millor que una Facultat de Medicina per exhibir un museu d'Història de la Medicina?. Perquè un museu no només conserva les relíquies del passat, sinó que és testimoni del llarg i de vegades penós camí que s’ha hagut de recòrrer per arribar al present. La medicina actual (i la del immediat futur, que forjaran els que ara són estudiants d’aquesta facultat) progressa de forma exponencial, però no hagués estat possible sense el llarg camí que ens ha portat fins aquí, sense el treball de moltes generacions, i del que és testimoni aquesta exposició.  

Escut heràldic en pedra de Pere Virgili,
a l'entrada de la Facultat de Medicina de UVic

Shakespeare, en la seva obra La tempestat, va escriure: El passat és només el pròleg. I així desitjo que sigui a Facultat de Medicina. Un pròleg d'un passat per poder redactar millor el llibre actual i de futur que escriuen i escriuran sens dubte les noves promocions mèdiques. Mirar el passat és com mirar la nostra trajectòria vital. Recordar aquell infant que ja no som, però que ha estat imprescindible per bastir la persona que som ara. De la mateixa manera passa amb un museu d’història de la Medicina, una mirada necessària per -tot mirant el passat- comprendre millor l’actualitat de la medicina i de les ciències de la salut. I també per comprendre plenament una part important de Catalunya, ja que la nostra història médica, sanitària i d’investigació ha contribuït a construir  com si fos un trencaclosques, el nostre país, del que ens podem sentir orgullosos. 

Después de la inauguración se realitzó una visita guiada explicando las piezas expuestas al nuevo museo.

 

Al costat del retrat del Dr. Jaume Ferran (Pintura a l'oli)

Comentant algunes de las peces del MHMC deprés de la inauguració. 

Querion de Celso

 versió catalana | versión española

Enrique Zofío Dávila (Clínica Dr. Sáinz de Aja) Kerion de Celso (Principios del siglo XX) Moldeado  (Cera madera, tela, papel, pigmentos y aglutinantes) Museo Olavide. Madrid

Este moldeado del Museo Olavide de Madrid muestra el aspecto clínico del querion de Celso, un absceso con gran inflamación, que fue bastante frecuente en el siglo XIX. 

Esta enfermedad consiste en una infección profunda causada por hongos dermatofitos, generalmente por especies zoofílicas o geofílicas, que producen una respuesta inflamatoria más intensa en el ser humano. Frecuentemente son hongos del género Microsporum (la mayor parte de las veces por Microsporum canis y Microsporum gypseum). 

Querion de Celso. Molde de cera. 
Musée des moulages del Hospital Saint-Louis. París. 

Suele iniciarse como una tiña, sin gran componente inflamatorio. Generalmente se localiza en la cabeza (tinea capitis) aunque más raramente puede presentarse en otras localizaciones, pero siempre en zonas provistas de pelo. Posteriormente, a causa de factores inmunitarios del propio huésped (hipersensibilidad IV frente a los antígenos del hongo) se produce una inflamación muy intensa alrededor de los folículos pilosos, que generan pápulas y pústulas agrupadas formando un absceso. La abundante supuración que rodea a los folículos se comunica en planos profundos, de tal manera que al ejercer una presión lateral en un punto de la zona se observa la salida de pus por cada uno de los orificios de los folículos afectados, lo que se conoce como "signo de la espumadera" por similitud a los numerosos agujeros de este instrumento de cocina. El proceso puede acompañarse de fiebre, adenopatías y en ocasiones, se asocia con eritema nodoso. 

Cuando la supuración se seca deja costras amarillentas en la superficie de la lesión, dejando un aspecto parecido a la  miel y a la cera (costras melicéricas). El proceso cicatriza de manera fibrosa y en la gran mayoría de los casos produce la destrucción de los folículos, dejando áreas de alopecia cicatricial definitiva. 

En conjunto, la supuración presenta un aspecto de gotas de miel manando por los orificios de un panal de abejas. Fue esta imagen la que sugirió el nombre de querion (Kerion κηρίον, en griego significa panal). Este nombre y la descripción de la enfermedad se atribuye a Aulus Cornelius Celso (ca. 25 a.C - 50 d.C.)  

Retrat ideal de Cels en un gravat de 1765.
Biblioteca Nacional de Medicina de Bethesda.

Celso fue un enciclopedista romano que recogió el saber médico de su época en su obra De Medicina, en ocho libros:

• 1. Historia de la medicina
• 2. Patología General
• 3. Enfermedades específicas
• 4. Partes del cuerpo
• 5 y 6. Farmacología
• 7. Cirugía
• 8. Tratamiento de huesos: fracturas y ortopedia.

También sabemos, por el testimonio de Quintiliano, que Celso escribió sobre otros variados temas como veterinaria, agricultura, derecho, filosofía o arte militar. Su obra se perdió durante la Edad Media, pero su De medicina fue redescubierta por Guarino de Verona en 1426 y apareció editada en Verona en 1478 (fue la primera obra antigua en ser impresa). 

En el libro V de De Medicina encontramos la definición del querion: 

     "Est etiam ulceris genus, quod a favi similitudine κηρίον a Graecis nominatur, idque duas species habet. Alterum est subalbidum, furunculo simile, sed maius et cum dolore maiore. Quod ubi maturescit, habet foramina, per quae fertur umor glutinosus et purulentus; neque tamen ad iustam maturitatem pervenit. Si divisum est, multo plus intus corrupti quam in furunculo apparet altiusque descendit. Raro fit nisi in scapulis."

"Existe otra úlcera llamada κηρίον por los griegos, por su semejanza con un panal de miel. Es de dos especies; en una, el panal (favo) es de un color blancuzco, semejante al furúnculo, pero más grueso y más doloroso. En cuanto empieza a supurar tiene un cierto número de bocas, por las que despide un humor glutinoso y purulento, y sin embargo, nunca llega a su completa madurez. Cuando se le abre deja ver muchas más materias corrompidas que el furúnculo; su centro es también mucho más profundo y rara vez aparece en otra parte que en el cuero cabelludo."

(Aulus Cornelius Celso: De Medicina. Libro V, XVIII, 13)

Tylbury Fox (1846-1937)

En 1868, cuando ya la Dermatología había emergido como especialidad, un médico inglés, Tylbury Fox (1846-1937) se redescubrió la enfermedad, y se preguntaba si las lesiones que él había visto coincidían con las del autor romano: 

"...se ven exactamente como abscesos circunscritos, subcutáneos, fluctuantes, producidos por la aplicación de irritantes en las placas de tinea tonsurans. En todos estos casos, los pelos que aquí y allí tachonan la elevada e hinchada placa, y los que rodean su borde, están rotos cerca de la superficie de la piel, y como en una tiña ordinaria, repletos de elementos fúngicos más densos de lo habitual. Los pelos se desprenden muy fácilmente, y si se examinan al microscopio muestran su vaina folicular más o menos conservada, aunque frecuentemente afectada; el material gomoso también se adhiere a ella. El pus no es muy abundante."

(Fox, T. The Kerion of Celsus: A Phase of Tinea Tonsurans. Lancet, 1868, 1: 156-157) 

A partir de este "redescubrimiento" del querion en el s. XIX, la enfermedad quedó vinculada para siempre con el nombre de quien la describió primero, el romano Celso.  

___________________________________

Querion de Cels

Enrique Zofío Dávila (Clínica Dr. Sáinz de Aja) Kerion de Celso (Principis del segle XX) Motlle de cera  (Cera, fusta, tela, paper, pigments i aglutinants) Museo Olavide. Madrid

Aquest modelat del Museu Olavide de Madrid mostra l'aspecte clínic del querion de Cels, un abscés amb gran inflamació, que va ser força freqüent al segle XIX.

Aquesta malaltia consisteix en una infecció profunda causada per fongs dermatòfits, generalment per espècies zoofíliques o geofíliques, que produeixen una resposta inflamatòria més intensa a l'ésser humà. Freqüentment són fongs del gènere Microsporum (la major part de vegades per Microsporum canis i Microsporum gypseum).

Querion de Cels. Motlle de cera. 
Musée des moulages del Hospital Saint-Louis. París. 

Sol iniciar-se com una tinya, sense un gran component inflamatori. Generalment es localitza al cap (tinea capitis) encara que més rarament pot presentar-se en altres localitzacions, però sempre en zones piloses. Posteriorment, a causa de factors immunitaris del propi hoste (hipersensibilitat IV davant dels antígens del fong) es produeix una inflamació molt intensa al voltant dels fol·licles pilosos, que generen pàpules i pústules agrupades formant un abscés. L'abundant supuració que envolta els fol·licles es comunica en els plans més profunds, de tal manera que en exercir una pressió lateral en un punt de la zona s'observa la sortida de pus per cadascun dels orificis dels fol·licles afectats, cosa que es coneix com a "signe de l'escumadora" per similitud als nombrosos forats d'aquest instrument de cuina. El procés pot acompanyar-se de febre, adenopaties i de vegades s'associa amb eritema nodós.

Quan la supuració s'asseca deixa crostes groguenques a la superfície de la lesió, deixant un aspecte semblant a la mel i a la cera (crostes melicèriques). El procés cicatritza de manera fibrosa i en la gran majoria dels casos produeix la destrucció dels fol·licles, deixant àrees d'alopècia cicatricial definitiva.

En conjunt, la supuració presenta un aspecte de gotes de mel que manen pels orificis d'una bresca d'abelles. Va ser aquesta imatge la que va suggerir el nom de querion (Kerion κηρίον, en grec significa bresca). Aquest nom i la descripció de la malaltia s'atribueix a Aule Corneli Cels (ca. 25 aC - 50 dC)

Retrat ideal de Cels en un gravat de 1765.
Biblioteca Nacional de Medicina de Bethesda.

Cels va ser un enciclopedista romà que va recollir el saber mèdic de l’època a la seva obra De Medicina, en vuit llibres:

• Història de la medicina

• Patologia General

• Malalties específiques

• Parts del cos

• 5 i 6. Farmacologia

• 7. Cirurgia

• 8. Tractament d'ossos: fractures i ortopèdia.

Sabem també, pel testimoni de Quintilià, que Cels va escriure sobre altres temes diversos com veterinària, agricultura, dret, filosofia o art militar. La seva obra es va perdre durant l'Edat Mitjana, però De medicina va ser redescoberta per Guarino de Verona el 1426 i va aparèixer editada a Verona el 1478 (va ser la primera obra antiga que va ser impresa).

Al llibre V de De Medicina hi trobem la definició del querion:

    Est etiam ulceris genus, quod a favi similitudine κηρίον a Graecis nominatur, idque duas species habet. Alterum est subalbidum, furunculo simile, sed maius et cum dolore maiore. Quod ubi maturescit, habet foramina, per quae fertur umor glutinosus et purulentus; neque tamen ad iustam maturitatem pervenit. Si divisum est, multo plus intus corrupti quam in furunculo apparet altiusque descendit. Raro fit nisi in scapulis.

    "Hi ha una altra úlcera anomenada κηρίον pels grecs, per la seva semblança amb una bresca de mel. És de dues espècies; en una, la bresca és d'un color blanquinós, semblant al furóncol, però més gruixut i més dolorós. quan comença a supurar té un cert nombre de boques, per les quals emana un humor glutinós i purulent, i malgrat això, mai no arriba a la seva completa maduresa. Quan s’obre deixa veure moltes més matèries corrompudes que el furóncol; el seu centre també és molt més profund i rarament apareix en una altra zona que en el cuir cabellut."

(Aule Corneli Cels: De Medicina. Llibre V, XVIII, 13)

Tylbury Fox (1846-1937)

El 1868, quan la Dermatologia ja havia emergit com a especialitat, un metge anglès, Tylbury Fox (1846-1937) va redescobrir la malaltia, i es preguntava si les lesions que ell havia vist coincidien amb les de l'autor romà: 

    "...es veuen exactament com abscessos circumscrits, subcutanis, fluctuants, produïts per l'aplicació d'irritants a les plaques de tinea tonsurans. En tots aquests casos, els pèls que aquí i allà cobreixen l'elevada i inflada placa, i els que envolten la seva vora, estan trencats prop de la superfície de la pell, i com en una tinya ordinària, plens d'elements fúngics més densos del que és habitual, els pèls es desprenen molt fàcilment, i si s'examinen al microscopi mostren la beina fol·licular més o menys conservada, encara que sovint afectada; el material gomós també s'hi adhereix. El pus no és gaire abundant."

(Fox, T. The Kerion of Celsus: A Phase of Tinea Tonsurans. The Lancet, 1868, 1: 156-157)

A partir d'aquest "redescobriment" del querion al s. XIX, la malaltia va quedar vinculada per sempre amb el nom de qui la va descriure primer, el romà Cels.

Hospital de Sta. Caterina, de Girona (II): la Farmacia

versió catalana | versión española

Conjunto de la farmacia, con el cordialero. 

Oficina de farmacia (s. XVII) Antiguo Hospital de Sta. Caterina, Girona

En otra entrada del blog nos hemos referido al Hospital de Santa Caterina de Girona. Hoy comentaremos una de las partes más interesantes de este recinto: la farmacia. 

La farmacia del hospital de Santa Caterina de Girona data del último tercio del s. XVII, siendo un raro ejemplo de botica de hospital que se ha conservado asombrosamente íntegra hasta nuestros días y disputando a la de Llívia el título de farmacia más antigua de Cataluña. Al parecer, la de Llívia es la más antigua, pero fue trasladada y al cambiar de sitio algunos creen que perdió este privilegio. En cambio, la del Hospital de Santa Caterina de Girona es la farmacia más antigua de Cataluña sin cambiar de localización. 

Una de las lunetas con pinturas del s. XIX. 

Detalle de las pinturas alegóricas de la bóveda

Estantes con jarras y albarelos alineados.

             

Su preservación se debe en gran parte a la monja encargada en su día de custodiar la llave de esta joya, y cuyo celo garantizó que se mantuviera siempre íntegra y alejada de cualquier modificación. 

Instrumentos y objetos de laboratorio

La farmacia consta de dos estancias: a oficina propiamente dicha y una amplia rebotica tras ella. Está cubierta por una bóveda de arista, que había estado pintada con pinturas barrocas y que posteriormente se repintó con ricas pinturas alegóricas del s. XIX, que representan la preparación de fórmulas galénicas. La farmacia conserva alineados a la perfección en sus estantes 362 albarelos de cerámica vidriada azul, la mayoría del llamado tipo de "hoja de perejil" por estar ornamentados con motivos vegetales que recuerdan a esta planta. Otros estantes conservan jarras (urcéolas) donde se conservaban los principios activos líquidos necesarios para la preparación de medicamentos. Es pues, una de las colecciones de potes de farmacia de cerámica vidriada más importantes de Europa, datados entre los s. XVI y XVIII. También hay 81 cajas de herbario en madera de pino, con su correspondiente nombre, en una etiqueta ovalada, en el que puede observarse un dibujo vegetal y cubiertos con tapas metálicas, en las que se conservaban hierbas medicinales o fármacos en polvo. Muchos de estos recipientes aún conservan parte de su contenido habitual. 

Conserva asimismo unos 80 frascos de vidrio soplado y diverso instrumental de laboratorio (balanzas, pipetas, tubos de ensayo, alambiques, frascos...) 

Gran mortero de hierro

Destacan en esta colección 5 morteros de bronce usados para triturar principios activos usados para  la confección de medicamentos. También llama la atención un gran mortero de hierro, de 50 cm. de altura y 100 Kg. de peso. Está decorado con balustres en relieve y cabezas de león a guisa de asas y una curiosa leyenda que proclama su pertenencia a la botica del hospital: 

       "Só de l'hospital de Santa Caterina, verge i mártir. 1847"

La farmacia está dotada también de un cordialero, armario donde se guardaban los fármacos más valiosos y una importante colección de libros de Farmacia, en la que destacan algunos formularios, uno de ellos editado en Girona, así como un conjunto de instrumentos quirúrgicos del s. XVIII.

Visión de conjunto de la farmacia

Se conserva también una importante biblioteca,
con libros de Farmacia de gran valor.  

___________________________________

L'Hospital de Santa Caterina, de Girona.

(II): La Farmàcia

Conjunt de la farmàcia, amb el cordialer. 

Oficina de farmàcia (s. XVII) Antic Hospital de Sta. Caterina, Girona

A una altra entrada del bloc ens hem referit a l'Hospital de Santa Caterina de Girona. Avui comentarem una de les parts més interessants del recinte: la farmàcia.

La farmàcia de l'hospital de Santa Caterina data de l'últim terç del s. XVII, essent un exemple estrany de botica d'hospital que s'ha conservat sorprenentment íntegra fins als nostres dies i disputant amb la de Llívia el títol de farmàcia més antiga de Catalunya. Pel que sembla, la de Llívia és la més antiga, però va ser traslladada i en canviar de lloc alguns creuen que va perdre aquest privilegi. En canvi, la farmàcia de l'Hospital de Santa Caterina és la més antiga de Catalunya que no ha canviat de localització.

Una de les llunetes amb pintures del s. XIX. 

Detall de les pintures al·legòriques de la volta

Prestatges amb gerres i albarels arrenglerats.

La seva preservació es deu en gran part a la monja encarregada al seu dia de custodiar la clau d'aquesta joia, i el zel de la qual va garantir que es mantingués sempre íntegra i allunyada de qualsevol modificació.

Instruments i objectes de laboratori

La farmàcia consta de dues estances: la oficina pròpiament dita i una àmplia rebotiga darrere seu. Està coberta per una volta d'aresta, que havia estat pintada amb pintures barroques i que posteriorment es va repintar amb riques pintures al·legòriques del s. XIX, que representen la preparació de fórmules galèniques. La farmàcia conserva alineats a la perfecció als seus prestatges 362 albarels de ceràmica vidriada blava, la majoria de l'anomenat tipus de "full de julivert" per estar ornamentats amb motius vegetals que recorden aquesta planta. Altres prestatges conserven gerres (urcèoles) on es conservaven els principis actius líquids necessaris per a la preparació de medicaments. És, doncs, una de les col·leccions de pots de farmàcia de ceràmica vidriada més importants d'Europa, datats entre els s. XVI i XVIII. També hi ha 81 caixes d'herbari en fusta de pi, amb el corresponent nom, en una etiqueta ovalada, en què es pot observar un dibuix vegetal i coberts amb tapes metàl·liques, on es conservaven herbes medicinals o fàrmacs en pols. Molts d'aquests recipients encara conserven part del contingut habitual.

Conserva així mateix uns 80 flascons de vidre bufat i divers instrumental de laboratori (balances, pipetes, tubs d'assaig, alambins, flascons...)

                                      Gran morter de ferro

Destaquen en aquesta col·lecció 5 morters de bronze que s’utilitzaven per triturar principis actius usats per a la confecció de medicaments. També crida l’atenció un gran morter de ferro, de 50 cm. d'alçada i 100 Kg. de pes. Està decorat amb balustres amb relleu i caps de lleó a guisa de nanses i una curiosa llegenda que proclama la seva pertinença a la botica de l'hospital:

       "Só de l'hospital de Santa Caterina, verge i mártir. 1847"

La farmàcia està dotada també d'un cordialer, armari on es guardaven els fàrmacs més valuosos i una col·lecció important de llibres de Farmàcia, en la que destaquen alguns formularis, un d'ell imprès a Girona, així com un conjunt d'instruments quirúrgics del s. XVIII.

Vista de conjunt de la farmàcia

Es conserva també una important biblioteca,
amb llibres de Farmàcia de gran valor.