martes, 18 de enero de 2022

Cazando pulgas a la luz de la vela

 versió catalana | versión española








Andries Both 

Cazando pulgas a la luz de las velas
(1630) 

Óleo sobre lienzo
Museo de Bellas Artes
Budapest



El pintor holandés Andries Both (1612-1642) formó parte del grupo de pintores flamencos y holandeses establecidos en Roma y que fueron conocidos como los bamboccianti . Este nombre hacía referencia a uno de los más destacados pintores del grupo, Pieter van Laer, llamado Il bamboccio (en italiano significa muñeco feo, marioneta grotesca). Los bamboccianti solían pintar escenas cotidianas y de género, inspiradas en la tradición holandesa de representar la vida de los campesinos. En Roma representaban algunos momentos de la vida de las clases populares.

Este cuadro muestra una escena que debía ser frecuente en el s. XVII. Un personaje está desparasitando a otro, arrodillado ante él, a la luz de las velas que sostienen otros componentes del grupo. En ausencia de insecticidas efectivos el único método para luchar contra las pulgas era la desparasitación manual. La escena recuerda a la que se puede verse con frecuencia entre los grandes primates en algunos zoos. 

Al parecer, las pulgas suelen cazarse mejor en estas condiciones de penumbra. En otros cuadros, como el de Georges Latour (La mujer de la pulga), se plasman también escenas similares de desparasitación a la luz de una vela. Recuerdo haber leído en algún libro antiguo de Dermatología un curioso método para visualizar las pulgas. Con el individuo a desparasitar desnudo, solamente con calcetines blancos apagar la luz durante unos momentos y encenderla de golpe. Según afirmaba el libro, las pulgas aparecían todas sobre los calcetines blancos. Reconozco que nunca me atreví a realizar esta maniobra diagnóstica. No quería ni imaginar la cara del paciente si por la razón que fuera, el método no surtiera efecto.  



Georges Latour. La femme à la puce. Musée historique Lorrain. Nancy. 


En el cuadro de Andries Both, la escena tiene lugar de noche, ya que, aunque era muy común en la época, la infestación de pulgas se consideraba socialmente degradante y podía conllevar la marginación de los afectados. Efectivamente, todavía hoy, en la consulta de Dermatología diagnosticar sarna, piojos, ladillas o pulgas suele ser bastante conflictivo. Este tipo de parasitosis se asocian, con motivo o sin él, a condiciones de suciedad y falta de higiene, lo que hace que el diagnóstico no siempre es aceptado de buen grado por los afectados.  

Las condiciones de vida de la mayoría de la población antes del s. XIX eran bastante precarias y favorecían este tipo de parasitosis que debían ser muy habituales. La falta de agua corriente y la escasa higiene personal y pública eran las principales causas de enfermedad. Entre ellas, la infección por pulgas era la más común y molesta. La convivencia íntima de humanos y animales era común, y frecuentemente en los establos dormían también pastores, cuidadores del ganado u otros miembros del servicio. Esta íntima convivencia era más frecuente durante los meses de invierno, en los que la paja y la cercanía de los animales proporcionaba una temperatura más cálida. 



Pehr Hillestrom. Una mujer atrapando pulgas a la luz de una vela. Nationalmuseum, Estocolmo. 


Las pulgas -nombre común del orden Siphonaptera- son insectos parásitos que se nutren de la sangre de sus huéspedes, mamíferos entre los que pueden estar los humanos. La especie más común es Pulex irritans. Gracias al gran desarrollo de sus patas posteriores pueden dar saltos de más de 20 cm, una distancia espectacular si consideramos que el tamaño del insecto no supera los 2 mm. Esta capacidad de propulsión facilita su transmisión a las personas o animales del entorno. Las pulgas no afectan solo a los humanos y frecuentemente los perros u otros animales domésticos pueden ser portadores. Y también las ratas. Recordemos que la gran epidemia de peste del s. XIV se transmitió por las pulgas de las ratas que inoculaban la Yersinia pestis a los humanos. Así que el problema de las pulgas no se limita a su picadura: también pueden transmitir y propagar infecciones. 

Cuando la pulga pica para succionar la sangre del huésped, aparece sobre la piel una reacción inflamatoria con edema y eritema, parecido a la picadura de un mosquito, si bien de una dimensión algo mayor. Es característico que en el centro de la lesión aparezca la herida por donde se ha perforado la piel, de un característico color rojo oscuro. A veces incluso puede verse una pequeña vesícula, que suele ser muy efímera. 



Bartolomé E. Murillo. Joven mendigo. Musée del Louvre. París. 


Es característico que aparezcan varias lesiones en la zona donde te han picado las pulgas, formando grupos (el itinerario de los saltos de la pulga). A veces si hay varias pulgas sobre la piel, los grupos de picaduras suelen ser muy numerosos.  Las zonas donde más frecuentemente se observan son las piernas, los antebrazos y la cintura. Además de la inflamación local, a veces pueden observarse síntomas generales a partir del quinto dia: fiebre y escalofríos intensos, dolores corporales y musculares, pérdida de apetito, náuseas, vómitos, dolor de estómago, tos, y erupciones cutáneas (suele aparecer hacia el quinto día de la enfermedad).



___________________________________



Caçant puces a la llum de l'espelma








Andries Both 

Caçant puces a la llum de l'espelma

(1630) 

Oli sobre tela
Museu de Belles Arts
Budapest



El pintor holandès Andries Both (1612-1642) va formar part del grup de pintors flamencs i holandesos establerts a Roma coneguts com els bamboccianti. Aquest nom feia referència a un dels pintors més destacats del grup, Pieter van Laer, anomenat Il bamboccio (en italià significa ninot lleig, marioneta grotesca). Els bamboccianti solien pintar escenes quotidianes i de gènere, inspirades en la tradició holandesa de representar la vida dels camperols. A Roma representaven alguns moments de la vida de les classes populars.

Aquest quadre mostra una escena freqüent al segle XVII. Hi veiem un personatge que està desparasitant a un altre, agenollat davant d'ell, a la llum de les espelmes que sostenen altres membres del grup. En absència d'insecticides efectius, l'únic mètode per lluitar contra les puces era la desparasitació manual. L'escena recorda la que es pot veure sovint entre els grans primats en alguns zoos.

Pel que sembla, les puces solen caçar-se millor en aquestes condicions de penombra. En altres quadres, com el de Georges Latour (La dona de la puça), també es plasmen escenes similars de desparasitació a la llum d'una espelma. Recordo haver llegit en algun llibre antic de Dermatologia un curiós mètode per visualitzar les puces. Amb l'individu a desparasitar nu, només amb mitjons blancs, apagar la llum durant uns moments i encendre-la de cop. Segons afirmava el llibre, les puces apareixien totes sobre els mitjons blancs. Reconec que mai no em vaig atrevir a fer aquesta maniobra diagnòstica. No volia ni imaginar la cara del pacient si per la raó que fos, el mètode no fos efectiu.



Georges Latour. La femme à la puce. Musée historique Lorrain. Nancy. 


Al quadre d'Andries Both, l'escena té lloc de nit, ja que encara que era molt comú a l'època, la infestació de puces es considerava socialment degradant i podia comportar la marginació dels afectats. Encara avui, diagnosticar sarna, polls, lladelles o puces a la consulta de Dermatologia sol ser força conflictiu. Aquest tipus de parasitosi s'associen, amb motiu o sense, a condicions de brutícia i manca d'higiene, cosa que fa que el diagnòstic no sempre sigui ben acceptat pels afectats.

Les condicions de vida de la majoria de la població abans del s. XIX eren força precàries i afavorien aquest tipus de parasitosi que eren molt habituals. La manca d'aigua corrent i l'escassa higiene personal i pública eren les principals causes de malaltia. Entre elles, la infecció per puces era la més comuna i molesta. La convivència íntima d'humans i animals era comuna, i sovint als estables dormien també pastors, cuidadors del bestiar o altres membres del servei. Aquesta convivència íntima era més freqüent durant els mesos d'hivern, en què la palla i la proximitat dels animals proporcionava una temperatura més càlida. 



Pehr Hillestrom. Una dona agafant puces a la llum d'una espelma. Nationalmuseum, Estocolm. 


Les puces -nom comú de l'ordre Siphonaptera- són insectes paràsits que es nodreixen de la sang dels hostes, mamífers entre els quals també hi ha els humans. L'espècie més comú és Pulex irritans. Gràcies al gran desenvolupament de les potes posteriors poden fer salts de més de 20 cm, una distància espectacular si considerem que la mida de l'insecte no supera els 2 mm. Aquesta capacitat de propulsió en facilita la transmissió a les persones o animals de l'entorn. Les puces no afecten només els humans i sovint els gossos o altres animals domèstics en poden ser portadors. També les rates. Recordem que la gran epidèmia de pesta del s. XIV es va transmetre per les puces de les rates que inoculaven la Yersinia pestis als humans. Així que el problema de les puces no es limita a la picada: també poden transmetre i propagar infeccions.

Quan la puça pica per succionar la sang de l'hoste, apareix una reacció inflamatòria amb edema i eritema a la pell, semblant a la picada d'un mosquit, si bé és d’una dimensió una mica més gran. És característic que al centre de la lesió aparegui la ferida per on s'ha perforat la pell, d'un color vermell fosc característic. De vegades fins i tot es pot veure una petita vesícula, que sol ser molt efímera.


Bartolomé E. Murillo. Jove captaire. Musée del Louvre. París. 

És característic que apareguin diverses lesions a la zona on t'han picat les puces, formant grups (l'itinerari dels salts de la puça). De vegades si hi ha diverses puces sobre la pell, els grups de picades solen ser molt nombrosos. Les zones on s'observen més sovint són les cames, els avantbraços i la cintura. A més de la inflamació local, de vegades poden observar-se símptomes generals a partir del cinquè dia: febre i calfreds intensos, dolors corporals i musculars, pèrdua de gana, nàusees, vòmits, mal d'estómac, tos, i erupcions cutànies (sol aparèixer cap al cinquè dia de la malaltia). 


lunes, 17 de enero de 2022

Bocio en los retablos góticos

versió catalana | versión española




Jaume Cabrera

Virgen con ángeles músicos 
(primer tercio del s. XV) 

Fragmento de retablo. 
Pintura al temple y pan de oro sobre tabla
Museu Episcopal de Vic (MEV) 



Este es un fragmento de retablo que se exhibe en el Museu Episcopal de Vic (MEV). Fue pintado por Jaume Cabrera, un artista con taller activo en Barcelona entre 1394 y 1432. Podemos apreciar en él un estilo gótico italianizante, con cierto hieratismo en las figuras y una cierta influencia del primer gótico internacional de su coetáneo Lluís Borrassà.  Representa la Virgen con el Niño, rodeada de ángeles que tocan diversos instrumentos musicales. 

La Virgen aparece con gesto tranquilo, algo melancólico. Llama la atención un cuello grueso, prominente, que revela una tumoración subyacente. En seguida nos recuerda una hipertrofia tiroidea, un bocio.  

Uno de los ángeles músicos, el que tañe una pequeña arpa, también presenta un cuello con un aspecto similar. 



Ángel músico con un cuello prominente,
compatible con la hipertrofia tiroidea que
caracteriza al bocio. 


No es esta la única imagen sugestiva de esta enfermedad del tiroides. Sin salir de este museo, encontramos otro ejemplo en el retablo de Santa Margarita, que procede de la iglesia de Santa Creu de Fonollosa. Fue pintado en la primera mitad del s. XV por el Mestre de Fonollosa. En él aparece la santa con una clara formación nodular en el cuello y con la cara un poco hinchada, otra de las características frecuentes en el hipotiroidismo. 



Mestre de Fonollosa: Retablo de Santa Margarita, procedente de la iglesia de Sta. Creu de Fonollosa. MEV. La santa presenta un cuello con bocio, párpados edematosos y la cara un poco hinchada, signos compatibles con hipotiroidismo. 



En otros retablos del mismo museo (MEV) como en la predela de la iglesia de Sant Martí Sescorts (L'Esquirol), en el retablo de San Antonio y Santa Margarita, de Lluís Borrassà o en el de Jaume Ferrer I, podemos encontrar imágenes semejantes.

La repetición de cuellos abultados en muchos personajes, puede hacer pensar que era un mero recurso estilístico propio de la época y que no trasluce ningún tipo de patología subyacente. 

Sin embargo, la prominencia en el cuello no se ve en todos los personajes, sino que se limita a algunos de ellos. En la mayoría de los casos afectan a figuras femeninas (aunque también puede verse en algunos casos, si bien menos frecuentes en varones). En el caso que reflejen casos de bocio, debemos recordar que esta patología incide más en mujeres que en hombres (en una proporción de 3:1).  




Jaume Ferrer I (activo en el primer tercio del s. XV): Virgen Dolorosa, 
en la predela procedente de Castelló de Farfanya. MEV. 





Mestre de Fonollosa: Virgen Dolorosa. Retablo de Sta. Margarita,
procedente de la iglesia de Sant Martí Sescorts (L'Esquirol) 



El bocio era una enfermedad muy común en la Edad Media, especialmente en las zonas alejadas del mar, por falta de iodo en la dieta. En Inventarium et Collectorium Chirugia Magna, publicado en 1363, y traducido al francés en 1478, Guy de Chauliac afirma que el bocio era una enfermedad local y hereditaria para la cual no existía tratamiento médico eficaz. Más tarde, el catalán Arnau de Vilanova, en su Breviare, se refiere al bocio como una enfermedad endémica en algunas regiones. Con todas las limitaciones que tiene este tipo de diagnósticos retrospectivos, creemos que no es descabellado pensar que la elevada incidencia de la enfermedad tiroidea pueda explicar la repetición de cuellos abultados que aparecen en las pinturas catalanas del s. XV. 

 

Mestre de Fonollosa. Retablo de Sta. Margarita,
procedente de la iglesia de Sant Martí Sescorts (L'Esquirol) 




Lluís Borrassà. Retablo de San Antonio y Santa Margarita (s. XV),
procedente de Santa María de Rubió. MEV. 



Lluís Borrassà. Retablo de San Pedro. Seu d'Ègara. Terrassa



___________________________________



Goll als retaules gòtics 




Jaume Cabrera

Marededéu amb àngels músics 

(primer terç del s. XV) 

Fragment de retaule 
Pintura al tremp i pa d'or sobre taula
Museu Episcopal de Vic (MEV) 



Aquest és un fragment de retaule que s'exhibeix al Museu Episcopal de Vic (MEV). Va ser pintat per Jaume Cabrera, un artista amb taller actiu a Barcelona entre 1394 i 1432. Podem apreciar-hi un estil gòtic italianitzant, amb cert hieratisme a les figures i una influència del primer gòtic internacional del seu coetani Lluís Borrassà. Representa la Verge amb el Nen, envoltada d'àngels, que toquen diferents instruments musicals.

La Verge apareix amb gest tranquil, una mica melancòlic. Crida l'atenció un coll gruixut, prominent, que revela una tumoració subjacent. De seguida ens recorda una hipertròfia tiroïdal, un goll.

Un dels àngels músics, amb una petita arpa, també presenta el coll amb un aspecte similar.



Àngel músic amb un coll prominent,
compatible amb la hipertròfia de la tiroide
que caracteritza al goll 


Aquesta no és l'única imatge suggestiva d'aquesta malaltia de la tiroide. En aquest mateix museu, hi trobem un altre exemple al retaule de Santa Margarida, que procedeix de l'església de Santa Creu de Fonollosa. Va ser pintat a la primera meitat del segle XV pel Mestre de Fonollosa. Hi apareix la santa amb una clara formació nodular al coll i amb la cara una mica inflada, una altra de les característiques freqüents en l'hipotiroïdisme.



Mestre de Fonollosa: Retaule de Santa Margarida, procedent de l'esglèsia de Sta. Creu de Fonollosa. MEV. La santa presenta un coll amb un notable goll, parpelles edematoses i la cara una mica inflada, signes compatibles amb l'hipotiroidisme. 



En altres retaules del mateix museu (MEV) com a la predel·la de l'església de Sant Martí Sescorts (L'Esquirol), al retaule de Sant Antoni i Santa Margarida, de Lluís Borrassà o al de Jaume Ferrer I, hi trobem imatges semblants.

La repetició de colls voluminosos en molts personatges, pot fer pensar que era un mer recurs estilístic propi de l'època sense deixar entreveure cap mena de patologia subjacent.

No obstant això, la prominència al coll no es veu en tots els personatges, sinó que es limita només a alguns. En la majoria dels casos afecten a figures femenines (tot i que també es pot veure en alguns casos, si bé menys freqüents en homes). En cas que reflecteixin casos de goll, hem de recordar que aquesta patologia incideix més en dones que en homes (en una proporció de 3:1).



Jaume Ferrer I (actiu durant el primer terç del s. XV):
Verge Dolorosa, a la predel·la procedent de Castelló de Farfanya. MEV. 



Mestre de Fonollosa: Verge Dolorosa. Retaule de Santa Margarida,
procedent de l'esglèsia de Sant Martí Sescorts (L'Esquirol) 


El goll era una malaltia molt comuna a l'Edat Mitjana, especialment a les zones allunyades del mar, per falta de iode a la dieta. A l'Inventarium et Collectorium Chirugia Magna, publicat el 1363, i traduït al francès el 1478, Guy de Chauliac afirma que el goll era una malaltia local i hereditària per a la qual no existia tractament mèdic eficaç. Més tard, el català Arnau de Vilanova, a Breviare, es refereix al goll com una malaltia endèmica en algunes regions. Amb totes les limitacions que té aquest tipus de diagnòstics retrospectius, creiem que no és desgavellat pensar que l'elevada incidència de la malaltia tiroïdal pugui explicar la repetició de colls voluminosos que apareixen a les pintures catalanes del segle XV.



Mestre de Fonollosa. Retaule de Sta. Margarida,
procedent de l'esglèsia de Sant Martí Sescorts (L'Esquirol) 




Lluís Borrassà. Retaule de Sant Antoni i Santa Margarida (s. XV),
procedent de Santa Maria de Rubió. MEV. 



Lluís Borrassà. Retablo de San Pedro. Seu d'Ègara. Terrassa

viernes, 14 de enero de 2022

Siete años y 2 millones de visitas al blog

versió catalana | versión española




 


Hace ya siete años que empecé a escribir el blog “Un dermatòlogo en el museo”. Era el 15 de enero de 2015.  

El blog ha llegado a lectores de todo el mundo. En el momento actual, coincidiendo día por día con el séptimo aniversario se han alcanzado ya los dos millones de lecturas. Una cifra respetable, casi mítica, que parece llegar justo para celebrar esta fecha. La mejor felicitación, sin duda. 



Principales países en los que se ha leído el blog en el último año. 


Durante todo este tiempo, sin interrupción, se han publicado cerca de 1.750 entradas. Tomando siempre como punto de partida inicial una pieza de museo, en una especie de visita virtual, los artículos han tratado de arte, de historia, de biografías o de recientes aportaciones científicas desde la visión de un médico, de un dermatólogo. Por eso se relacionan siempre, de un modo u otro, con la medicina, la higiene o la cosmética. 

La intención del blog ha sido siempre un instrumento para interrelacionar la medicina con la cultura. Un constante esfuerzo para buscar la medicina en la cultura y la cultura en la medicina. 

Además, el blog ha mantenido su presencia en redes sociales (twitter, facebook); ha sido citado en bibliografías de artículos científicos, conferencias, tesis doctorales, así como en novelas y otras obras literarias; ha dado lugar a diversas entrevistas en prensa escrita, radio y TV; ha originado numerosos programas de radio y TV en diversos países de Europa y América; ha encontrado una versión audible en podcasts, programas de radio y ha participado en congresos, encuentros médicos y en las clases de diversas facultades de Medicina y Enfermería de Argentina, como las de Buenos Aires y Tucumán. Actualmente goza también del apoyo del Colegio de Médicos de Barcelona y del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya. 

Gracias a todos por leer el blog. Gracias tanto a los que lo seguís con asiduidad como a los que lo consultáis ocasionalmente. Gracias a los que contribuís a su divulgación en las redes sociales. Gracias a los que me hacéis llegar comentarios, sugerencias, puntualizaciones o discrepancias de opinión. Porque este es el objetivo del blog: establecer un diálogo con todos vosotros. Un diálogo sobre arte, historia y medicina. 

Seguimos! 


___________________________________



Set anys i dos milions de visites al blog 




Ja fa set anys que vaig començar a escriure el blog “Un dermatòleg en el museu”. Era el 15 de gener de 2015. 

El blog ha arribat a lectors de tot el món. Just ara, coincidint dia per dia amb el setè aniversari, arribem als dos milions de lectures. Una xifra respectable, quasi mítica, que sembla arribar just per celebrar aquesta data. La millor felicitació, sens dubte. 



Principals països on s'ha llegit el blog el darrer any


Durant tot aquest temps, sense parar, s’han publicat gairebé 1.750 entrades. Prenent sempre com a punt de partida inicial una peça de museu, en una espècie de visita virtual, els articles han tractat d’art, d’història, de biografies o d’actuals aportacions científiques des de la visió d’un metge, d’un dermatòleg. Per això es relacionen sempre, d’una o una altre manera, amb la medicina, la higiene o la cosmètica.
 
La intenció del blog ha estat sempre la de ser un instrument per interrelacionar la medicina amb les arts. Un constant esforç de cercar la medicina a la cultura i la cultura a la medicina. 

A més, el blog ha mantingut una presència constant a les xarxes socials (Twitter, Facebook); ha estat citat a les bibliografies d’articles científics, conferències, tesis doctorals, i també en novel·les i altres obres literàries; ha sigut motiu de diverses entrevistes tant a la premsa escrita, com en programes de ràdio i TV; ha estat estudiat i citat en nombrosos podcasts, programes radiofònics i televisius a diversos països d’Europa i Amèrica; i ha participat en congressos, trobades mèdiques i fins i tot a les classes de diverses facultats de Medicina i Infermeria, com les de Buenos Aires i Tucumán (Argentina).  Actualment també està suportat oficialment pel Col·legi de Metges  de Barcelona i pel Museu d'Història de la Medicina de Catalunya.
 
Gràcies a tots per llegir el blog. Gràcies tant als que el seguiu habitualment com als que el consulteu ocasionalment. Gràcies als que contribuiu a divulgar-lo a les xarxes socials Gràcies als que em feu arribar comentaris, suggeriments, puntualitzacions o discrepàncies d’opinió. Perquè aquest és l’objectiu del blog: establir un diàleg amb tots vosaltres. Un diàleg sobre art, història i medicina. 

Seguim! 




martes, 11 de enero de 2022

El descubrimiento de la insulina (1922)

versió catalana | versión española





Tibor Polya 

Retrato del Dr. Frederick Banting 

(1925)

Óleo sobre lienzo. 
Museo de Retratos del Canadá 
Ottawa



Hace ahora 100 años, tuvo lugar un hecho trascendental en la Historia de la Medicina, la introducción de insulina en el tratamiento de la diabetes mellitus. Este progreso médico representó un impacto clínico y social, similar al del descubrimiento de los antibióticos o de los corticoides.  La esperanza de vida de los diabéticos se prolongó en más de 30 años. 

El 11 de enero de 1922,  en Toronto, un muchacho de 14 años, Leonard Thompson, recibió una inyección de un extracto pancreático preparado por el Dr. Frederick Banting (1891-1941) y su alumno, el estudiante de Medicina Charles Best (1899-1978). Thompson era diabético, y tras la inyección los niveles de glucosa en sangre bajaron un poco, pero no de forma suficiente. 


A la derecha, el Dr. Frederick Banting. A la izquierda, su alumno, Charles Best.
El trabajo conjunto de ambos permitió el descubrimiento y la aplicación
terapéutica de la insulina. 



Poco después, el bioquímico Bert Collip, que trabajaba en el laboratorio del profesor McLeod en la universidad de Toronto, ideó un método para refinar el extracto. Las inyecciones de este extracto refinado se iniciaron el 23 de enero. Esta vez la mejoría fue muy clara e inmediata, y los niveles de glucosa en sangre descendieron hasta niveles normales. 

Leonard Thompson recibió este tratamiento durante el resto de su vida, consiguiendo vivir 13 años más, antes de morir de tuberculosis. 


El Dr. Banting con su ayudante, Charles Best, con quien quiso compartir
el importe del Premio Nobel, ya que consideró injusto que no incluyeran a
su alumno en el premio. Abajo, la perra Marjorie, que fue la primera en recibir
el tratamiento experimental de insulina, antes de administrarla a humanos. 


En marzo de 1922, se publicó en la revista Canadian Medical Association Journal un artículo que describía el caso de Leonard Thompson y otros seis pacientes que el equipo de Banting and Best trató con el extracto refinado. Fue el primer anuncio oficial de un extracto desarrollado para aliviar los síntomas de la diabetes. Otros artículos corroboraron en poco tiempo la eficacia de la nueva sustancia.  

El 22 de mayo de 1922, el Prof. John J. Macleod (1876-1935) entregó un documento sobre los hallazgos del equipo de la Universidad de Toronto a la Asociación Americana de Físicos Médicos en Washington. El informe causó una gran expectación. Macleod usó por primera vez el término "insulina" para referirse al extracto. Creó este neologismo por tratarse de una secreción de unas células pancreáticas conocidas como islotes de Langerhans (en honor a su descubridor, el histólogo alemán Paul Langerhans, 1847-1888).



John J. McLeod, que refinó la insulina y le dio el nombre. 



El año siguiente se concedió el Premio Nobel a Banting y McLeod por el descubrimiento de la insulina. Era la primera vez que se otorgaba a científicos canadienses. Además Banting era el científico más joven que alcanzaba esta distinción. Sin embargo, Banting se enfureció mucho al saber que compartía el premio con McLeod y no con Best, y estuvo a punto de rechazar el premio. Al final lo aceptó pero compartió la mitad de la dotación económica con su alumno Best.  

El tratamiento con insulina se generalizó rápidamente. El médico catalán Rossend Carrasco i Formiguera, que en aquel momento estaba realizando una ampliación de estudios en Toronto la aplicó en Barcelona aquel mismo año 1922. Fue la primera vez que se usó la insulina en el continente europeo. 


El médico catalán Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), que fue el
primero en administrar insulina en el continente europeo (Barcelona, 1922).
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)


Curiosamente, coincidiendo con el centenario de la insulina, un grupo de científicos del Instituto Salk de Estudios Biológicos han encontrado ahora una segunda molécula, producida en el tejido graso que como la insulina, también regula de forma rápida y potente la glucosa en sangre. El estudio ha sido publicado en la prestigiosa revista Cell Metabolism y puede abrir nuevas puertas al tratamiento de la diabetes. La investigación médica está siempre en marcha, aportando nuevos progresos y recursos.  
 

___________________________________



El descobriment de la insulina (1922) 





Tibor Polya

Retrat del Dr. Frederick Banting  

(1925)

Oli sobre tela
Museu de Retrats del Canadà
Ottawa




Ara fa 100 anys, va tenir lloc un fet transcendental a la Història de la Medicina: la introducció de la insulina en el tractament de la diabetis mellitus. Aquest progrés mèdic va representar un impacte clínic i social, semblant al del descobriment dels antibiòtics o dels corticoides. L'esperança de vida dels diabètics es va allargar més de 30 anys.

El dia 11 de gener de 1922, a Toronto, un noi de 14 anys anomenat Leonard Thompson, va rebre una injecció d'un extracte pancreàtic preparat pel Dr. Frederick Banting i l'estudiant de Medicina Charles Best. Thompson era diabètic, i després de la injecció els nivells de glucosa a la sang van baixar una mica, però no suficientment.


A la dreta, el Dr. Frederick Banting. A l'esquerra, el seu alumne, Charles Best.
El treball conjunt d'ambdós va permetre el descobriment i l'aplicació
terapèutica de la insulina. 


Poc després, el bioquímic Bert Collip, que treballava al laboratori del professor McLeod a la universitat de Toronto, va idear un mètode per refinar l'extracte. Les injeccions d'aquest extracte refinat van començar el 23 de gener. Aquesta vegada la millora va ser molt clara i immediata, i els nivells de glucosa a la sang van baixar fins a nivells normals.

Leonard Thompson va rebre aquest tractament durant la resta de la seva vida, aconseguint viure 13 anys més, abans de morir de tuberculosi.



El Dr. Banting amb el seu ajudant, Charles Best, amb qui va voler compartir
l'import del Premi Nobel, en considerar injust que el seu alumne no fos 
inclòs en el premi. A sota, la gossa Marjorie, que va ser la primera en rebre
el tractament experimental d'insulina, abans d'administrar-la a humans. 


El març de 1922, es va publicar a la revista Canadian Medical Association Journal un article que descrivia el cas de Leonard Thompson i de sis pacients més que l'equip de Banting and Best va tractar amb l'extracte refinat. Va ser el primer anunci oficial d'un extracte desenvolupat per alleujar els símptomes de la diabetis. Al cap de poc temps altres articles van corroborar l'eficàcia de la nova substància.

El 22 de maig de 1922 el professor John J. Macleod (1876-1935) va lliurar un document sobre les troballes de l'equip de la Universitat de Toronto a l'Associació Americana de Físics Mèdics a Washington. L'informe va causar una gran expectació. Macleod va fer servir per primera vegada el terme "insulina" per referir-se a l'extracte. Va crear aquest neologisme per tractar-se de la secreció d'unes cèl·lules pancreàtiques conegudes com a illots de Langerhans (en honor al seu descobridor, l'històleg alemany Paul Langerhans, 1847-1888).


John J. McLeod, que va refinar la insulina i l'hi va donar el nom. 


L'any següent es va concedir el premi Nobel a Banting i McLeod pel descobriment de la insulina. Era la primera vegada que s'atorgava a científics canadencs. A més, Banting era el científic més jove que aconseguia aquesta distinció. Tot i això, Banting es va enfurismar molt en saber que compartia el premi amb McLeod i no amb Best, i va estar a punt de rebutjar el premi. Al final ho va acceptar però va compartir la meitat de la dotació econòmica amb el seu alumne Best.

El tractament amb insulina es va generalitzar ràpidament. El metge català Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), que en aquell moment estava ampliant els seus estudis a Toronto, la va aplicar a Barcelona aquell mateix any 1922. Va ser la primera vegada que es va fer servir la insulina al continent europeu.


El metge català Rossend Carrasco i Formiguera (1892-1990), el primer
en administrar insulina en el continent europeu (1922).
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC)


Curiosament, coincidint amb el centenari de la insulina, un grup de científics de l'Institut Salk d'Estudis Biològics han trobat una segona molècula, produïda al teixit gras que, com la insulina, també regula de forma ràpida i potent la glucosa a la sang. L'estudi s’ha publicat a la prestigiosa revista Cell Metabolism i pot obrir noves portes al tractament de la diabetis. La investigació mèdica sempre està en marxa, aportant nous progressos i recursos.