versió catalana | versión española
Piezas exhibidas en el Museo Dupuytren Museo Dupuytren-Orfila . París. |
El Museo Dupuytren es una colección de objetos y especímenes anatómicos reales y de cera que ilustraban diversas enfermedades y malformaciones. Es propiedad de la Facultad de Medicina de la Universidad Pierre et Marie Curie (UPMC).
El museo se fundó en 1835, al mismo tiempo que se creó la cátedra de Anatomía Patológica de la Universidad de París. Guillaume Dupuytren (1777-1835) era uno de los cirujanos más prestigiosos de Francia. Se había formado con Corvisart y Boyer en la Charité, con Pinel en la Salpêtrière, y con Cuvier en el Jardin des plantes. Siendo estudiante ganó el puesto de disector anatómico en el que tuvo de ayudantes a Laennec y Bayle (1795). Ocupó también el cargo de cirujano jefe del Hôtel-Dieu. Dupuytren quiso destinar parte de su fortuna personal a crear una cátedra de Anatomía Patológica. Aunque su legado era importante no era suficiente para realizar su proyecto. El decano Orfila le convenció entonces para que financiara un Museo de Anatomía Patológica, comprometiéndose a que el gobierno se haría cargo de la cátedra de Anatomía Patológica, cuya necesidad era manifiesta. El mismo año que murió Dupuytren, su discípulo Jean Cruveilhier (1791-1874) creó la cátedra, y el museo se instalóen el refectorio del Convento des Cordeliers (que había acogido durante la Revolución una sala de reuniones políticas conocida como el Club des Cordeliers).
 |
Guillaume Dupuytren (1777-1835) |
El museo estuvo instalado allí hasta 1937. Gustave Roussy, a la sazón catedrático de Anatomía Patológica viendo que por su precariedad constituía un peligro, decidió almacenarlo en los sótanos, en condiciones deficientes que malograron algunas de las piezas de la colección.
En 1967 Jacques Delarue (1901-1971) profesor de anatomía patológica y su agregado René Abelanet decidieron reinstalar el museo en la antigua Facultad de Medicina (Campus Jussieu), junto con otras 8 colecciones científicas de la UPMC.
.jpg) |
Cera representando un caso de labio leporino (a la izquierda) y el resultado tras la intervención quirúrgica reparadora (derecha), realizada por Anton Dubois en 1799. |
Entre las piezas glicerinadas estaban algunos aneurismas de la aorta, con la firma de René Laennec (1781-1826). La colección del museo también disponía de figuras de cartón-piedra, y tallas de madera, algunas del s. XVIII.
 |
Izquierda: Fotografía del esqueleto de un paciente con raquitismo, que se cree que era una mujer joven en el momento de su muerte, aquejada de escoliosis toracolumbar Derecha: Fotografía de la mano y los tendones de un mecánico de 28 años, arrancados cuando su camisa quedó atrapada en maquinaria pesada, y un dedo gordo del pie amputado con su tendón extensor adherido. Charles-Nicolas Houel: Atlas catalogue des pièces du Musée Dupuytren (1877–1880) |
Si bien las ceras eran las piezas más espectaculares y valiosas del museo, la mayoría de piezas exhibidas en el museo Dupuytren eran los huesos, de las que había miles, entre esqueletos completos, cráneos o fragmentos de otros huesos y articulaciones. El esqueleto completo más antiguo corresponde a un caso de osteomalacia gravídica presentada a la Academia de Cirugía en 1952, y el más moderno, el de una joven negra con pian aportado en 1926. La colección del museo presentaba alteraciones óseas de sífilis, osteomielitis crónica, tuberculosis osteoarticulares, tumores, raquitismo, escoliosis, etc.
Otras piezas destacadas eran órganos conservados en tarros sumergidos en fijadores especiales, como una importante colección de malformaciones fetales. Algunas piezas tenían un gran valor histórico, como el cerebro de Mr Leborgnel, el paciente que permitió a Paul Broca (1824-1880) describir la afasia y elaborar la doctrina de las localizaciones cerebrales.
 |
Cerebro que permitió a Paul Broca(1824-1880) describir la afasia, el área de Broca y elaborar la doctrina de las localizaciones cerebrales |
El museo, que permitía la visita a público no especializado, pronto atrajo la morbosidad de algunos. La exhibición pública de partes del cuerpo humano sin preservar suficientemente su dignidad fue objeto de críticas. En 2010, las cabezas de diecinueve guerreros maoríes fueron devueltas de colecciones públicas francesas al Museo Nacional de Nueva Zelanda y, cuatro años más tarde, el cráneo del jefe indígena canaco, Ataï, que encabezó una rebelión en 1878 contra el dominio colonial francés en Nueva Caledonia. Estas devoluciones recuerdan la del bosquimano embalsamado del Museo Darder de Banyoles (Girona), y enterrado como un héroe nacional en Botswana en 2000.
Finalmente el museo Dupuytren cerró sus puertas en 2016.
El museu Dupuytren
Peces exhibidas al Museu Dupuytren Museu Dupuytren-Orfila . París. |
El Museu Dupuytren és una col·lecció d'objectes i espècimens anatòmics reals i de cera que il·lustraven diverses malalties i malformacions. És propietat de la Facultat de Medicina de la Universitat Pierre et Marie Curie (UPMC). El museu es va fundar el 1835, alhora que es va crear la càtedra d'Anatomia Patològica de la Universitat de París.
Guillaume Dupuytren (1777-1835) era un dels cirurgians més prestigiosos de França. S'havia format amb Corvisart i Boyer a la Charité, amb Pinell a la Salpêtrière, i amb Cuvier al Jardin des Plantes. Sent estudiant va guanyar el lloc de dissector anatòmic en què va tenir d'ajudants Laennec i Bayle (1795).
Va ocupar també el càrrec de cirurgià en cap de l'Hôtel-Dieu. Dupuytren va voler destinar part de la seva fortuna personal a crear una càtedra d'anatomia patològica. Encara que el seu llegat era important no n'hi havia prou per a realitzar el seu projecte. El degà Orfila el va convèncer llavors perquè financés un Museu d'Anatomia Patològica, comprometent-se que el govern es faria càrrec de la càtedra d'Anatomia Patològica, la necessitat de la qual era manifesta. El mateix any que va morir Dupuytren, el seu deixeble Jean Cruveilhier (1791-1874) va crear la càtedra, i el museu es va instal·lar al refectori del Convent des Cordeliers (que havia acollit durant la Revolució una sala de reunions polítiques coneguda com el Club des Cordeliers).
|
Guillaume Dupuytren (1777-1835) |
El museu va estar instal·lat allà fins al 1937. Gustave Roussy, aleshores catedràtic d'Anatomia Patològica, veient que per la seva precarietat constituïa un perill, va decidir emmagatzemar-lo als soterranis, en condicions deficients que van malmetre algunes de les peces de la col·lecció.
El 1967 Jacques Delarue (1901-1971) professor d'anatomia patològica i el seu agregat René Abelanet van decidir reinstal·lar el museu a l'antiga Facultat de Medicina (Campus Jussieu), juntament amb 8 col·leccions científiques més de la UPMC.
|
Cera representant un cas de llavi leporí (a l'esquerra) i el resultat després de la intervenció quirúrgica reparadora (dreta), realitzada per Anton Dubois el 1799. |
Entre les peces més destacades del museu hi havia les representacions en cera de diverses lesions patològiques. Algunes van ser encarregades per metges cèlebres com Desault (1738-1795), qui va ser el mestre de Dupuytren a l'Hôtel-Dieu, de Jean-Nicolas Corvisart (1755-1820) i del propi Dupuytren.
També cal esmentar un nevus gegant observat per Jean-Louis Alibert (1766-1837) o algunes peces que representen el resultat d'operacions quirúrgiques com la reparació d'un llavi leporí realitzada pel cirurgià Antoine Dubois el 1799. Les ceres més recents són les proporcionades per Charcot. Entre els artistes que van fer les ceres trobem noms cèlebres de la ceroplàstia, des d'A.P. Pinson (nascut el 1746) fins a Jules Baretta (1833-1923). Altres ceroplàstics destacats que van contribuir amb les seves obres al museu van ser Talrich, Tramond i Jumelin.
Entre les peces glicerinades hi havia alguns aneurismes de l'aorta, amb la signatura de René Laennec (1781-1826). La col·lecció del museu també disposava de figures de cartró-pedra, i talles de fusta, algunes del s. XVIII.
|
Esquerra: Fotografia de l'esquelet d'un pacient amb raquitisme, que es creu que era una dona jove en el moment de la seva mort, afligida d'escoliosi toracolumbar.
Dreta: Fotografia de la mà i els tendons d'un mecànic de 28 anys, arrencats quan la camisa li va quedar atrapada en una maquinària pesada, i un dit gros del peu amputat amb el tendó extensor adherit.
Charles-Nicolas Houel:
Atles catalogue des pièces du Musée Dupuytren (1877–1880)
Si bé les ceres eren les peces més espectaculars i valuoses, la majoria de peces exhibides al museu Dupuytren eren els ossos, n'hi havia milers, entre esquelets complets, cranis o fragments d'altres ossos i articulacions. L'esquelet complet més antic correspon a un cas d'osteomalàcia gravídica presentada a l'Acadèmia de Cirurgia el 1952, i el més modern, el d'una jove negra amb pian aportat el 1926. La col·lecció del museu presentava alteracions òssies de sífilis, osteomielitis crònica, tuberculosis osteoarticulars, tumors, raquitisme, escoliosi, etc.
Altres peces destacades eren òrgans conservats en pots submergits en fixadors especials, com una important col·lecció de malformacions fetals. Algunes peces tenien un gran valor històric, com ara el cervell de Mr. Leborgnel, el pacient que va permetre a Paul Broca (1824-1880) descriure l'afàsia i elaborar la doctrina de les localitzacions cerebrals.
El museu, que permetia la visita a públic no especialitzat, aviat va atreure la morbositat d'alguns. L'exhibició pública de parts del cos humà sense preservar-ne prou la dignitat va ser objecte de crítiques. El 2010, els caps de dinou guerrers maoris van ser tornats de col·leccions públiques franceses al Museu Nacional de Nova Zelanda i, quatre anys més tard, el crani del cap indígena canac, Ataï, que va encapçalar una rebel·lió el 1878 contra el domini colonial francès a Nova Caledònia. Aquestes devolucions recorden la del boiximà embalsamat del Museu Darder de Banyoles (Girona), i enterrat com un heroi nacional a Botswana el 2000.
Finalment el museu Dupuytren va tancar les portes el 2016.
