viernes, 17 de septiembre de 2021

Hace 5.000 años ya existía la peste

  versió catalana | versión española






Cráneo RV2039 
(ca. 5.000 años) 

Restos humanos 
Colección antropológica Rudolf Virchow
Berlín



Cuando se habla de peste, enseguida pensamos en la peste negra, la gran epidemia que asoló Europa a partir de mediados del siglo XV, causando la muerte de casi la mitad de la población en muchas regiones. Realmente esa fue una de las más grandes epidemias de las que se conserva el recuerdo, y que causó brotes sucesivos en los siguientes siglos. Pero no fue la primera vez que la infección por la bacteria Yersinia pestis llegó a nuestro continente.

Un grupo de investigadores han podido aislar la cepa conocida más antigua del agente causal de la peste en los huesos de un cazador-recolector de más de 5.000 años de antigüedad.

La revista  Cell Reports  publica el análisis genético de esta bacteria, demostrando que apareció 2.000 años antes de lo que se pensaba, aunque era menos contagiosa y mortal que su variante medieval.

En el yacimiento arqueológico de conchas de Riņņukalns, en Letonia, cerca del río Salacia (un río que desemboca en el mar Báltico) se acumulan sobre todo conchas de mejillones y espinas de pescado, como consecuencia de la actividad humana. La primera excavación sistemática que se hizo en este yacimiento, la hizo Sievers en 1875. Allí encontró los restos humanos de una mujer de 12-18 años (RV 1852) y los de un hombre de 20 a 30 años (RV 2039).

En 1877, Sievers envió los cráneos RV 1852 y RV 2039, de Riņņukalns, a su amigo el médico alemán Rudolf Virchow (1821-1902) de Berlín. Virchow fue un médico destacado: estableció los campos de la patología celular, la base de la medicina moderna, la medicina social y fue uno de los primeros en señalar la importancia de la Historia de la Medicina. En 1869, debido a su interés por la prehistoria y la protohistoria, se convirtió en el fundador de la Sociedad de Antropología de Berlín (Berliner Gesellschaft für Anthropologie, Ethnologie und Urgeschichte).

Virchow estudió los restos humanos de Riņņukalns y publicó un primer informe. Después de la Segunda Guerra Mundial, se perdió el rastro de los cráneos de Riņņukalns. Pero en 2011 fueron redescubiertos en la Colección Antropológica Rudolf Virchow reinventariada por la BGAEU.

Poco después (2017-2018) se encontraron más restos humanos en Riņņukalns: un macho adulto (2017/1) y un neonato (2018/1). Es probable que se tratara de un asentamiento estable, en un lugar donde era fácil la pesca y la recolección de moluscos. Todos estos restos fueron fechados radiocarbono en 5.300-5050.



Izquierda: Mapa del yacimiento de Riņņukalns. 
Derecha: Cráneo y mandíbula RV2039 


No disponemos de mucha información sobre la composición genómica de los cazadores-recolectores que vivieron en el nordeste de Europa hace 5.000 años o sobre sus posibles enfermedades infecciosas, por lo que se sometieron los restos de los cuatro individuos de Riņņukalns a un análisis de ADN antiguo (ADNa) que también incluyó una detección de patógenos. Sorprendentemente, se identificó en un macho el genoma de Yersinia pestis, el agente infeccioso responsable de la peste, una enfermedad que por lo menos ha causado tres grandes epidemias desde aquel entonces hasta ahora.

La forma actual de Yersinia pestis  puede transmitirse de los animales (por ejemplo roedores) a los humanos. Es posible que los cazadores-recolectores, que frecuentemente mataban roedores como alimento o decoración personal, se contagiaran de Y. pestis o de su antecesor Y. pseudotuberculosis directamente de los animales. Curiosamente, en el yacimiento de Riņņukalns, el castor fue la especie que frecuentaba más entre los hallazgos de Sievers. Los castores son un portador común de Y. pseudotuberculosis, que precede las cepas actuales de Y. pestis.



Rudolf Virchow (1821-1902) 

Hasta ahora no disponemos de información experimental sobre la patogenicidad de las cepas antiguas de Y. pestis. Por lo tanto, es difícil evaluar su capacidad para causar una epidemia. No parece que en Riņņukalns las pulgas tuvieran ningún papel en su transmisión, y en todo caso el contagio sería por gotitas de Flügge (peste neumónica) o incluso a partir de una mordedura de algún animal (forma septicémica).

Con todo, la importancia del estudio radica en la demostración de la existencia de Y. pestis hace más de 5.000 años. Y también en la importancia de la obra de Rudolf Virchow, que no disponía de los medios para diagnosticar la presencia de la bacteria, pero quien conservó los cráneos en su colección, posibilitando que fueran estudiados 145 años más tarde.



 



Fa 5.000 anys ja existia la pesta







Crani RV2039 
(ca. 5.000 años) 

Restes humanes 
Col·lecció antropològica Rudolf Virchow
Berlín





Quan es parla de pesta, de seguida es pensa en la pesta negra, la gran epidèmia que va assolar Europa a partir de mitjans del s. XV, causant la mort de gairebé la meitat de la població en moltes regions. Realment aquella va ser una de les més grans epidèmies de les que s'en serva record, i que va produir brots successius en els següents segles. Però no va ser aquesta la primera vegada que la infecció pel bacteri Yersinia pestis va arribar al nostre continent.  

Un grup d’investigadors han pogut aïllar la soca coneguda més antiga de l'agent causal de la pesta en els ossos d’un caçador-recol·lector de més de 5.000 anys d’antiguitat.

La revista Cell Reports publica l'anàlisi genètica d'aquest bacteri, demostrant que va aparèixer 2.000 anys abans del que es pensava, encara que era menys contagiosa i mortal que la seva variant medieval.

Al jaciment arqueològic de petxines de Riņņukalns, a Letònia, a prop del riu Salaca (un riu que desemboca al mar Bàltic) s'acumulen sobretot closques de musclos i espines de peix, com a conseqüència de l'activitat humana. La primera excavació sistemàtica que es va fer en aquest jaciment, la va fer  Sievers el 1875. Hi va trobar les restes humanes d'una dona de 12-18 anys (RV 1852) i els d'un home de 20 a 30 años (RV 2039). 

El 1877, Sievers va enviar els cranis RV 1852 i RV 2039, de Riņņukalns, al seu amic el metge alemany Rudolf Virchow (1821-1902) de Berlín. Virchow va ser un metge destacat: va establir els camps de la patologia cel·lular, la base de la medicina moderna, la medicina social i va ser un dels primers en assenyalar la importància de la Història de la Medicina. El 1869, degut al seu interés per la prehistòria i la protohistòria, es va convertir en el fundador de la Societat d'Antropologia de Berlin (Berliner Gesellschaft für Anthropologie, Ethnologie und Urgeschichte).

Virchow va estudiar les restes humanes de  Riņņukalns i va publicar un primer informe). Després de la Segona Guerra Mundial, es va perdre el rastre dels cranis de Riņņukalns. Però el 2011, van ser redescoberts a la Col·lecció Antropològica Rudolf Virchow reinventariada per la BGAEU. 

Poc després (2017-2018) es van trobar més restes humanes a Riņņukalns: un mascle adult (2017/1) i un neonat (2018/1). ës probable que es tractés d'un assentament estable, en un lloc on era fàcil la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. Totes aquestes restes van ser datades radiocarboni en 5300-5050



Esquerra: Mapa del jaciment de Riņņukalns. Dreta: Crani i mandíbula RV2039 


No es té gaire informació sobre la composició genòmica dels caçadors-recolectors que van viure al nordest d'Europa fa 5.000 anys o sobre les seves possibles malalties infeccioses, per la qual cosa es van sotmetre les restes dels quatre individus de Riņņukalns a una anàlisi d'ADN antic (ADNa) que també va incloure una detecció de patògens. Sorprenentment, en un mascle es va identificar el genoma de Yersinia pestis, l'agent infecciós responsable de la pesta, una malaltia que pel cap baix ha causat tres grans epidèmies des de llavors fins ara. 

La Y. pestis moderna pot transmetre's dels animals  (p. ex. Rosegadors) als humans. És possible que els caçadors-recolectors, que freqüentment mataven rosegadors com aliment o decoració personal, s'encomanèssin de Y. pestis o del seu antecessor Y. pseudotuberculosis directament dels animals. Curiosament, en el jaciment de Riņņukalns, el castor va ser l'espècie que sovintejava més entre les troballes de Sievers. Els castors són un portador comú de Y. pseudotuberculosis, que precedeix les soques actuals de Y. pestis


Rudolf Virchow (1821-1902) 

Fins ara no disposem d'informació experimental sobre la patogenicitat de les soques antigues de Y. pestis . Per tant, és difícil avaluar la seva capacitat per causar una epidèmia. No sembla que a Riņņukalns les puces tinguèssin un paper en la seva transmissió, i en tot cas el contagi seria per gotetes de Flugge (pesta pneumònica) o fins i tot a partir d'una mossegada d'algun animal (forma septicèmica). 
La importància de l'estudi radica però en la demostració de l'existència de Y. pestis fa més de 5.000 anys. I també en la importància de l'obra de Rudolf Virchow, que no disposava dels mitjans per a diagnosticar la presència del bacteri, però que va conservar els cranis en la seva col·lecció, possibilitant que fòssin estudiats 145 anys més tard. 

miércoles, 15 de septiembre de 2021

El médico que descubrió la buganvilla

 versió catalana | versión española








Frans Francken

Louis-Antoine de Bougainville

Busto de mármol

Museo de la Marina. París 



Paseando por las villas marineras, nos encontramos a menudo con unas magníficas plantas que cubren los muros con colores alegres. La mayoría de las veces son de una tonalidad lila vivo, pero en ocasiones son de color carmín o incluso anaranjado. Son las buganvillas. Su vista es inseparable de los paisajes mediterráneos, frente al mar, cuando llega el verano. 

Estos arbustos trepadores en forma de liana, que pueden llegar a superar los 12 metros, no son originarios de nuestras costas, sino que proceden de América del sur (Brasil, Perú, norte de Argentina...) y no llegaron a Europa hasta finales del siglo XVIII.



La Boudeuse


En 1766, el rey Luis XV auspició una expedición científica en las costas americanas. Era la primera vuelta al mundo francesa, y tenía el objetivo de descubrir nuevas tierras donde poder fundar colonias comerciales, investigar nuevas plantas y especies y abrir una nueva ruta hasta China. El comandante de la expedición fue Louis-Antoine de Bougainville (1729-1811), conde y militar francés, que había participado en varias campañas bélicas en Canadá y que era el protegido de Madame de Pompadour.



Buganvilla delante del mar (Bugainvillea spectabilis Willd.)
Jardines Mar i Murtra. Blanes (Costa Brava) 


Así partió la expedición a bordo de la fragata La Boudeuse, que salió del puerto de Nantes el 15 de noviembre de 1766, rumbo a Río de Janeiro. Allí se juntó con un segundo barco, L'Etoile, que salió de Rochefort el 1 de febrero de 1767, y que llevaba a bordo un completo equipo científico de cartógrafos, astrónomos y botánicos. Entre ellos había un médico y naturalista, Philibert de Commeson (1727-1773).

Commeson se había doctorado en la Facultad de Medicina de Montpellier en 1754. Había ejercido la medicina durante un tiempo, pero tenía gran interés por las plantas, y pronto destacó como coleccionista botánico. No pudo resistir la tentación de robar algunas plantas y frutos del jardín botánico de Montpellier, hasta el punto de que su profesor de botánica incluso le prohibió el acceso al jardín.


Vista lateral del Jardin du Roi. Acuarela pintada por Frédéric Scalberge (1636).



En 1764, Commerson se trasladó a París, muy cerca del Jardín du Roi, y comenzó a frecuentar los círculos científicos de la capital. Cuando Bougainville preparaba la expedición, le propuso que se uniera al viaje. Commerson respondió que lo haría si podía llevar un ayudante.

El ayudante que quería llevar Commerson era una mujer, Jeanne Baret (1740-1807), quien  había empezado a cuidar la casa de Commerson cuando él quedó viudo. Era una mujer culta (quizás era hugonote). La relación entre ambos llegó a ser más íntima, y se convirtió no sólo en una experta botánica sino también en su amante (parece que incluso tuvieron un hijo, entregado en adopción).


Jeanne Baret, vestida de marinero, en un grabado de 1817,
posterior a su muerte.  


En el momento de la expedición Jeanne decidió acompañarle, pero en ese momento las mujeres estaban rigurosamente prohibidas en los barcos de la marina francesa, y para poder hacerlo ella no dudó en disfrazarse de hombre, trasformando su nombre en Jean Baret.

Una de las primeras escalas de la expedición fue en Montevideo (actual Uruguay). Los mareos y una úlcera de pierna recurrente incapacitaron temporalmente a Commerson, y Jeanne tuvo que hacer la mayor parte del trabajo.

En Brasil, Philibert de Commerson y Jeanne Baret descubrieron un arbusto nuevo, con una floración espectacular. Le dieron el nombre de Bougainvillea, en honor al jefe de la expedición, el conde de Bougainville.


El médico y naturalista Philibert de Commeson 

Finalmente, cuando llegaron a Tahití, la tripulación descubrió que Jeanne era una mujer, y aunque ella intentó disculparse explicando que lo habían castrado unos piratas otomanos, para evitar problemas, Bougainville decidió abandonar a Commerson y Jeanne Baret en la isla Mauricio, donde Commerson murió (1773). Después de muchas peripecias Jeanne consiguió volver a Francia, donde se enteró de que Commerson le había dejado una considerable fortuna en herencia. Años más tarde, Jeanne recibió una pensión vitalicia del gobierno francés y el reconocimiento por haber formado parte de la primera expedición francesa de vuelta al mundo. Jeanne fue pues la primera mujer en dar la vuelta al mundo. 

Las Bouganvilla (Bougainvillea spectabilis) que descubrieron Baret y Commerson son actualmente plantas ornamentales muy apreciadas en las zonas costeras. Cuando paseando junto al mar os encontréis con esta esplendorosa flor, recordad la expedición de Bougainville y las novelesques aventuras del médico y naturalista Philibert de Commerson y de Jeanne Baret, sus descubridores.


Viaje alrededor del mundo de la fragata del rey La Boudeuse,
de Louis-Antoine de Bougainville. (1771)


 



El metge que va descobrir la buguenvíl·lea










Frans Francken

Louis-Antoine de Bougainville

Bust de marbre

Museu de la Marina. París 



Passejant per les viles marineres, ens trobem sovint amb unes magnífiques plantes que cobreixen els murs amb alegres colors. La majoria de vegades són d'una tonalitat lila viu, però de vegades són de color carmí o fins i tot ataronjat. Són les buguenvíl·lees. La seva vista és inseparable dels paisatges mediterranis, davant del mar, quan arriba l'estiu. 

I malgrat tot aquests arbustos enfiladissos en forma de liana, que poden arribar a superar els 12 metres, no són originaris de les nostres costes, sinó que procedeixen de l'Amèrica del sud (Brasil, Perú, nord d'Argentina...), i no van arribar a Europa fins a les darreries del s. XVIII.  


La Boudeuse

El 1766, el rei Lluís XV va auspiciar una expedició científica a les costes americanes. Era la primera volta al món francesa, i tenia l'objectiu de descobrir noves terres on poder fundar colònies comercials, investigar noves plantes i espècies i obrir una nova ruta fins a la Xina. El comandant de l'expedició va ser Louis-Antoine de Bougainville (1729-1811), comte i militar francès, que havia participat en diverses campanyes bèl·liques al Canadà i que era el protegit de Madame de Pompadour.


Buguenvíl·lea davant del mar (Bugainvillea spectabilis Willd.)
Jardins Mar i Murtra. Blanes (Costa Brava) 


Així va partir l'expedició a bord de la fragata La Boudeuse, que va sortir del port de Nantes el 15 de novembre de 1766, rumb a Rio de Janeiro. Allà se li va ajuntar un segon vaixell, L'Etoile que va sortir de Rochefort l'1 de febrer de 1767, i que portava a bord un complet equip científic de cartògrafs, astrònoms i botànics. Entre ells hi havia un metge i naturalista, Philibert de Commeson (1727-1773). 

Commeson s'havia doctorat a la Facultat de Medicina de Montpeller el 1754. Havia exercit la medicina durant un temps, però tenia un gran interés per les plantes, i va destacar aviat com a col·leccionista botànic. Fins i tot no havia pogut resistir la temptació de robar algunes plantes i fruits del jardí botànic de Montpeller, fins el punt que el seu professor de botànica fins i tot li va prohibir l'accès al jardí. 


Vista lateral del Jardin du Roi . Aqüarel·la pintada per Frédéric Scalberge (1636).



En 1764, Commerson es va traslladar a París, molt a prop del Jardin du Roi, i va començar a freqüentar els cercles científics de la capital. Quan Bougainville preparava l'expedició, li va proposar que s'apuntés al viatge.  Commerson va respondre que ho faria si podia portar un ajudant. 

L'ajudant que volia portar Commerson era una dona, Jeanne Baret (1740-1807), que havia començat a cuidar la casa de Commerson quan ell va quedar vidu. Era una dona culta (potser era una huguonot). La relació entre ambdós va arribar a ser més íntima, i es va convertir no només en una experta botànica sinó també en la seva amant (sembla que fins i tot van tenir un fill, entregat en adopció). 



Jeanne Baret, vestida de mariner, en un gravat de 1817,
posterior a la seva mort. 

En el moment de l'expedició Jeanne va decidir acompanyar-lo, però les dones estaven rigurosament prohibides en els vaixells de la marina francesa en aquell moment, i per poder fer-ho ella no va dubtar en disfressar-se d'home, trasformant el seu nom en Jean Baret. 

Una de les primeres escales de l'expedició va ser a  Montevideo (actual Uruguay). Els marejos i una úlcera de cama recurrent van incapacitar temporalment a Commerson, i Jeanne va haver de fer la major part de la feina. 

Al Brasil, Philibert de Commerson i Jeanne Baret van descobrir un arbust nou, amb una floració espectacular. Li van donar el nom de Buguenvíl·lea, en honor al cap de l'expedició, el comte de Bougainville. 



El metge i naturalista Philibert de Commeson 


Al final, en arribar a Tahití, la tripulació va descobrir que Jeanne era una dona, i tot i que ella va intentar disculpar-se explicant que l'havien castrat uns pirates otomans, Bougainville va decidir per evitar problemes abandonar a Commerson i Jeanne Baret a la illa Maurici, on Commerson va morir (1773). Després de moltes peripècies Jeanne va aconseguir tornar a França, on va assabentar-se que Commerson li havia deixat una considerable fortuna en herència. Anys més tard, Jeanne va rebre una pensió vitalícia del govern francès iel reconeixement per haver format part de la primera expedició francesa de volta al món. Jeanne va ser doncs la primera dona en donar la volta al món. 

Les bouganvíl·lees (Bougainvillea spectabilis) que van descobrir Baret i Commerson són actualment plantes ornamentals molt apreciades a les zones costaneres. Quan tot passejant vora la mar us trobeu amb aquesta esplendorosa flor, recordeu l'expedició de Bougainville i les novelesques aventures del metge i naturalista Philibert de Commerson i de Jeanne Baret, els seus descobridors.  




Viatge al voltant del món de la fragata del rei La Boudeuse,
de Louis-Antoine de Bougainville. (1771)



 





lunes, 13 de septiembre de 2021

San Roque

versió catalana | versión española






Urbano Fos 

San Roque 
(ca. 1658) 

Óleo sobre lienzo 130 x 91,5 cm
Museo de Bellas Artes. Valencia.




Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, me envió hace algunas semanas estas obras de San Roque, del pintor catalán Urbano Fos (1615-1648), lo que le agradezco mucho y que comentaré hoy en este post. 

Fos es un pintor que ha sido ignorado durante mucho tiempo hasta que en 1938 Delphine Darby llamó la atención sobre este pintor, que ella llamaba el pintor de Sant Roch y que habían sido hasta entonces atribuídas a Ribalta. 



Urbano Fos. San Roque. Ayuntamiento de Castellón

Urbano Fos nació en el pueblo de Arnes, en las tierras del Ebro, y se formó con el pintor Dací en Tortosa. En 1635 se encontraba ya trabajando en Castellón de la Plana, ciudad en la que se estableció, realizando obras para la concatedral de Santa María, una de las cuales podría ser la pintura de San Miguel y San Roque. Años más tarde, en 1638 realizó dos obras para la ermita de la Virgen del Lladó.  

La pintura de Urbano Fos tiene claras características tenebristas, y se encuadra claramente como un seguidor de Ribalta. Pintó fundamentalmente pintura religiosa, entre las que se le atribuyen diversas obras dedicadas a San Roque, como la que se conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia, con la que encabezamos este artículo, el del Ayuntamiento de Castellón o el de la iglesia de San Juan Bautista de Morella.  



Atribuído a Urbano Fos. San Roque. Colección particular. 


San Roque es un santo tradicionalmente considerado protector de la peste, como San Sebastián. Muchas de las ciudades que tienen como patronos a uno de estos dos santos suelen haber sido liberadas de la peste por su intercesión. Todavía hoy en algunos pueblos se pueden encontrar casas con las iniciales VSR en su dintel. Su significado es "Viva San Roque" e indica que aquella casa se había librado de la peste durante una epidemia. 

San Roque había nacido en Montpellier, en una familia de clase alta (algunos afirman que su padre era el gobernador de la ciudad) probablemente a mediados del s. XIV. Quedó huérfano a los veinte años y decidió vender todas sus posesiones, repartir el dinero entre los pobres y peregrinar a Roma. 

En esta época una epidemia de peste asolaba Europa. Roque se dedicó a atender y curar a los enfermos de la peste que encontraba en su camino. Según la tradición les hacía la señal de la cruz y muchos de ellos se curaban. A los que morían, él mismo les daba sepultura, ya que nadie quería acercarse a los enfermos de peste, por temor al contagio. 



Tintoretto: San Roque cuidando a los enfermos de la peste (1549). 
Los enfermos contagiados, presentan bubones en la zonas axilar,
como es habitual en la peste.
Iglesia de San Roque. Venecia. 


En Piacenza contrajo la enfermedad; su cuerpo quedó lleno de manchas negras y úlceras. Como no quería ser una carga para nadie, se arrastró hasta las afueras de la ciudad para morir solo y se refugió en un bosque; allí nació una fuente de agua con la que pudo calmar la sed. Poco después, apareció un perro con un pan en la boca y se lo dio a Roque para alimentarlo. El perro venía cada día y así pudo sobrevivir el santo peregrino. También un ángel se le aparecía para cuidarle las heridas. Cuando se recuperó, regresó a la ciudad, donde siguió curando a quien lo necesitaba.

Aunque muchos sitúan su muerte en Italia (en Venecia hay una tumba de San Roque), otra leyenda cuenta que cuando Roque regresó a Montpellier, estaba tan cambiado que lo confundieron con un espía y fue hecho prisionero y encarcelado. Así pues, murió en la cárcel de su ciudad natal.  

A San Roque se le representa vestido de peregrino, con su bordón, sombrero y capa. Muestra el bubón de la peste, aunque como esta lesión se localiza en la ingle, muchas representaciones la transforman en una llaga en la pierna, por cuestiones de pudor. El perro con el pan en la boca suele aparecer a su lado, y muchas veces, también el ángel que curaba sus lesiones. 



Francisco Ribalta: San Roque (ca. 1625)



En 1477 con ocasión de una epidemia de peste, se fundó en Venecia una cofradía que bajo su nombre, se dedicó al hospedaje de enfermos de peste y que fue conocida como Confraternità o Scuole di San Rocco. Dicha agrupación fomentó la devoción al santo construyendo capillas y más centros de acogida por toda Italia. La devoción a San Roque se extendió muy rápidamente a partir del s. XV a los Países Bajos, Alemania y Austria.  

Además de ser protector de la peste, a San Roque se le considera santo protector de los cirujanos, dermatólogos, enfermeros, peregrinos y también (como no!) el protector de los perros. 


 



Sant Roc





Urbà Fos 

Sant Roc 
(ca. 1658) 

Oli sobre tela 130 x 91,5 cm
Museu de Belles Arts. València.



Un habitual seguidor del blog, Toni Rodríguez, de Tenerife, em va fer arribar fa algunes setmanes unes fotos d'obres sobre Sant Roc, del pintor català Urbà Fos (1615-1648), cosa que li agraeixo molt i que comentaré avui. 

Fos és un artista que ha estat ignorat durant molt de temps fins que el 1938 Delphine Darby va cridar l'atenció sobre el que ella anomenava el pintor de Sant Roch. Moltes de les seves obres havien estat prèviament atribuïdes a Ribalta.  



Urbà Fos. Sant Roc. Ajuntament de Castelló.


Urbà Fos va néixer al poble d'Arnes, a les terres de l'Ebre, i es va formar amb el pintor Dací a Tortosa. El 1635 es trobava ja treballant a Castelló de la Plana, ciutat on es va establir, realitzant diverses obres per a la concatedral de Santa Maria, com probablement és el cas de la pintura de San Miguel y San Roque. Uns a
nys més tard, el 1638 va realitzar dues obres per a l'ermita de la Mare de Déu del Lladó.  

La pintura d'Urbà Fos té clares característiques tenebristes, enquadrant-se clarament com un seguidor de Ribalta. Va pintar fonamentalment pintura religiosa, entre la que se li atribueixen diverses obres dedicades a Sant Roc, com la que es conserva al Museu de Belles Arts de València, amb la que hem encapçalat aquest article, la de l'Ajuntament de Castelló o la de l'esglèsia de Sant Joan Baptista de Morella.  



Atribuït a Urbà Fos. Sant Roc. Col·lecció particular. 

Sant Roc és un sant tradicionalment considerat protector de la pesta, juntament amb Sant Sebastià. Moltes ciutats que tenen com a patró a un d'aquests dos sants sovint és perquè han estat lliurades de la pesta per la seva intercessió. Encara podem trobar en alguns pobles cases amb les lletres VSR a la llinda de la porta. Signifiquen "Visca Sant Roc" i indiquen que aquella casa s'havia lliurat de la pesta durant l'epidèmia. 

Sant Roc va néixer a Montpeller, de família benestant (alguns afirmen que el seu pare era el governador de la ciutat) probablement cap a mitjans del s. XIV. Va quedar orfe als vint anys i va decidir vendre totes les seves propietats, repartir el diner entre els pobres i marxar cap a Roma com a pelegrí. 

En aquesta època una epidèmia de pesta s'estenia per Europa. Roc es va dedicar a atendre i curar els malalts de la pesta que es trobava al seu camí. Segons la tradició els feia el senyal de la creu i molts d'ells es guarien. Als que morien, ell mateix els enterrava, ja que ningú volia acostar-se als malalts de pesta, per por al contagi. 



Tintoretto: Sant Roc atenent malalts de la pesta (1549). 
Els malalts encomanats, presenten vinoves a les aixelles,
com és habitual a la pesta.
Esglèsia de San Rocco. Venècia. 


Estant a la ciutat de Piacenza es va encomanar de la pesta. El seu cos va omplir-se de taques negres i de nafres. Com que no volia ser una càrrega per a ningú, es va arrossegar fins als afores de la ciutat, a un bosc, per morir tot sol. A prop d'on ell estava va brollar una font i amb la seva aigua va poder calmar la set. Poc després va aparèixer un gos, amb un pa a la boca i li va donar. El gos hi anava cada dia, i així el sant pelegrí es va poder alimentar. També baixava un àngel del cel per curar-li les llagues. Quan finalment es va recuperar, va tornar a la ciutat, on va seguir curant a qui en tenia necessitat. 

Encara que molts situen la seva mort a Itàlia (a Venècia hi ha una tomba de Sant Roc), una altra llegenda diu que Roc va tornar a Montpeller, però que estava tan canviat que el van confondre amb un espia i va ser empresonat. Així hauria mort a la presó de la ciutat que el va veure néixer. 

A Sant Roc el representen vestit de pelegrí, amb bordó, barret i capa. Mostra el bubó o vinova (adenopatia) de la pesta, si bé com que aquesta lesió es localitza a l'engonal, sovint la iconografia la transforma en una úlcera a la cama, per qüestions de pudor. El gos amb el pa a la boca sol estar al seu costat, i moltes vegades, també l'àngel que el curava. 



Francesc Ribalta: Sant Roc (ca. 1625)


El 1477, durant una epidèmia de pesta, es va fundar a Venècia una confraria amb el seu nom, que es dedicava a l'hostatge de malalts de pesta (Confraternità o Scuole di San Rocco). Aquesta agrupació va fomentar la devoció al sant construint capelles i més centres d'acollida per tota Itàlia. La devoció a Sant Roc es va estendre ràpidament a partir del s. XV als Països Baixos, Alemanya i Àustria.  

A més de ser el guaridor de la pesta, a Sant Roc se'l considera sant patró dels cirurgians, dermatòlegs, infermers, pelegrins i també (com no!) el protector dels gossos.