El cráneo de Bernini

versió catalana | versión española

Gian Lorenzo Bernini  Memento mori (1655) Escultura en mármol de Carrara Gemäldegalerie Alte Meister

Hace poco se encontró en las colecciones nacionales de escultura de Dresde (Sajonia, Alemania) la escultura de una calavera en mármol de Carrara, que Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) esculpió para el despacho del papa Alejandro VII. 

La obra, de un detallismo increíble se expuso en la Gemäldegalerie Alte Meister. El museo ha calificado este hallazgo como «descubrimiento sensacional», tan «insólito» como «sumamente impresionante». Realizada con extrema delicadeza en un bloque de mármol de Carrara, el cráneo presta una atención casi inquietante al más mínimo detalle. 

Aspecto de la cara inferior del cráneo

Se trata de una obra maestra del escultor barroco, que fue encargada por el papa Alejandro VII en 1655 para su despacho, tres días después de su elección como Sumo Pontífice. Era frecuente que en las estancias del barroco se luciesen calaveras para recordar continuamente la muerte (memento mori), y la vanidad y la brevedad de la condición humana. En uno de los primeros retratos del pontífice, realizado en 1655-1656 por Guido Ubaldo Abbatini, Alejandro VII está representado sentado en su despacho, con la mano sobre el cráneo -menos desdentado que actualment- tras el  que puede verse un crucifijo de perfil.

Guido Ubaldo Abbatini: Alejandro VII (1655-1656)

Olvidada durante mucho tiempo, la escultura constituye una obra maestra del El realismo y detalles de la escultura de mármol es tan sorprendente que puede confundirse con un cráneo real, de hueso. Tanto es así que durante mucho tiempo se creyó que se trataba del cráneo real de Bernini. 

A la muerte del papa en 1667, el cráneo esculpido por Bernini entró a formar parte de la colección de la familia Chigi, a la que pertenecía Alejandro VII. Formaba parte del lote de objetos adquiridos en 1728 por Federico Augusto I, príncipe elector de Sajonia, para enriquecer la colección de arte que, actualmente, es el corazón histórico de la Gemäldegalerie de Dresde. Sin firma, solo recientemente los conservadores del museo han autentificado y atribuido esta obra a Bernini. 

Gian Lorenzo Bernini también creó, en los años 1620-1630, para el papa Urbano VIII, el suntuoso baldaquín de bronce dorado y columnas salomónicas del altar mayor de la Basílica de San Pedro, en el Vaticano. Convertido muy pronto en un virtuoso de la escultura en mármol, Bernini realizó, unos años antes del encargo del cráneo, una de sus obras más conocidas, El éxtasis de Santa Teresa. A esta monumental y divina escultura, demasiado pletórica de vida, le sucedió la austeridad macabra de un cráneo.

Agradezco algunas informaciones sobre este tema a Antoni Parera

___________________________________

El crani de Bernini

Gian Lorenzo Bernini  Memento mori (1655) Escultura en mármol de Carrara Gemäldegalerie Alte Meister

Fa poc temps es va trobar a les col·leccions nacionals d'escultura de Dresden (Saxònia, Alemanya) l'escultura d'una calavera en marbre de Carrara, que va esculpir Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) per al despatx del papa Alexandre VII.

L'obra, d'un detallisme increïble, es va exposar a la Gemäldegalerie Alte Meister. El museu ha qualificat aquesta troballa com a "descoberta sensacional", tan "insòlita" com "impressionant". Realitzada amb extrema delicadesa en un bloc de marbre de Carrara, el crani presta una atenció gairebé inquietant al més mínim detall.

Aspecte de la cara inferior del crani

Es tracta d'una obra mestra de l'escultor barroc, que va ser encarregada pel papa Alexandre VII el 1655 per al seu despatx, tres dies després de la seva elecció com a Summe Pontífex. Era freqüent que a les estances del barroc es lluïssin calaveres per recordar contínuament la mort (memento mori), i la vanitat i la brevetat de la condició humana. En un dels primers retrats del pontífex, realitzat el 1655-1656 per Guido Ubaldo Abbatini, Alexandre VII està representat assegut al seu despatx, amb la mà sobre el crani -menys desdentat que el que ens ha arribat ara- darrere del que es pot veure un crucifix de perfil.

Guido Ubaldo Abbatini: Alejandro VII (1655-1656)

Oblidada durant molt de temps, l'escultura constitueix una obra mestra del realisme i els detalls de l'escultura de marbre són tan sorprenents que es pot confondre amb un crani real, una calavera d'os. Tant és així que durant molt de temps es va creure que es tractava del crani real de Bernini.

A la mort del papa el 1667, el crani esculpit per Bernini va entrar a formar part de la col·lecció de la família Chigi, a la qual pertanyia Alexandre VII. Formava part del lot d'objectes adquirits el 1728 per Frederic August I, príncep elector de Saxònia, per enriquir la col·lecció d'art que actualment és el cor històric de la Gemäldegalerie de Dresden. Sense firma, només recentment els conservadors del museu han certificat la seva autenticitat, atribuint aquesta obra a Bernini.

Entre els anys 1620-1630 Gian Lorenzo Bernini també va crear, per al papa Urbà VIII, el sumptuós baldaquí de bronze daurat i columnes salomòniques de l'altar major de la Basílica de Sant Pere, al Vaticà. Ben aviat convertit en un virtuós de l'escultura en marbre, Bernini va fer, uns anys abans de l'encàrrec del crani, una de les seves obres més conegudes, L'èxtasi de Santa Teresa. A aquesta escultura monumental i divina, desbordant de vida, li va succeir l'austeritat macabra d'aquest crani.

Agraeixo algunes informacions sobre aquest tema a Antoni Parera

Blanca de Anjou, una reina muerta de parto

versió catalana | versión española

Francesc de Montflorit Sepulcro de la reina Blanca de Anjou (1315)  Escultura de alabastro  Real Monasterio de Santes Creus  (Catalunya)

Blanca de Anjou (1283-1310) era la octava hija de Carlos II el Cojo, rey de Nápoles, y de María, hija del rey húngaro Esteban V. Por el tratado de Anagni de 1295 se había concertado su matrimonio con el rey Jaume II de Aragón.  El matrimonio se celebró el 29 de octubre de 1295 en la abadía de  Vilabertran, cerca de Figueres. El rey tenía 28 años, y la reina, 12. El matrimonio entre Jaume II y Blanca sellaba la reconciliación con los Anjou y el rey de Francia, la paz entre los reyes de Aragón y Mallorca y el levantamiento de la excomunión papal, derivada de la época de Pere el Gran por el conflicto sobre la corona de Sicilia. 

Blanca fue una mujer de gran religiosidad que acompañó a su esposo en numerosas ocasiones, incluso en algunas expediciones militares. Había costeado el claustro del monasterio de Santes Creus, y como curiosidad diremos que ya que como que lo pagaba ella quiso que en los capiteles aparecieran figuras animales y humanas, contraviniendo la regla del Císter por la que en los monasterios de esta orden solamente pueden aparecer motivos vegetales o geométricos para no distraer a los monjes. Por esa razón el monasterio de Santes Creus es el único monasterio cisterciense en el que aparecen humanos y animales. La  soberana tenía en gran estima  este monasterio y no es de extrañar que quisiera ser sepultada allí. Cuando murió, tras su décimo parto, en Barcelona, sus restos fueron acogidos por este cenobio, en el que también se había enterrado su suegro, Pere el Gran, y más tarde lo haría su esposo, Jaume II (1330).    

 
Estado en el que se encontró la momia 
de la reina Blanca de Anjou. 

En diciembre de 1835, durante la primera guerra carlista, tropas gubernamentales integradas por la Legión extranjera francesa (procedentes de Argelia) y algunas compañías de migueletes se alojaron en el monasterio de Santes Creus, causando grandes destrozos y desmanes. La tumba de Blanca de Anjou y de su esposo Jaume II fueron profanadas. La momia del rey fue icinerada, y la de la reina, arrastrada por la plaza, paseada a punta de bayoneta y finalmente arrojada  a un pozo dentro de las dependencias monásticas. En 1854, sus restos fueron encontrados en el fondo del pozo del palacio abacial por Isidre Carbó, un monje de Poblet, que ayudado por el ex-monje de Santes Creus Miquel Mestre consiguieron recuperarlos y devolverlos al panteón. 

En 2010, se procedió a la apertura de la tumba para realizar el estudio paleopatológico de sus restos, junto a los del rey Pere el Gran (Pedro III de Aragón), su suegro, también sepultados en una tumba cercana, en la misma iglesia del monasterio. No se pudo hacer el estudio de Jaume II pues como ya hemos dicho, sus restos ya habían desaparecido. 

Tras la apertura del sepulcro se pudo constatar que en su interior estaban los restos del cuerpo casi completo de una mujer de baja estatura (aproximadamente 150 cm de altura). A la momia le faltaba un brazo, gran parte del cráneo y maxilar superior y parte del tórax.  

La piel de Blanca apareció con un tono amarillento y un aspecto acartonado. Si bien no se hallaron cabellos adheridos al cráneo sí que aparecieron algunos mechones de cabellos que por el análisis de ADN pudieron constatarse que pertenecían a la soberana. La reconstrucción facial revelaba que la reina fue una mujer bien parecida. Se hallaron restos de ácido carmínico, lo que revela que la reina usaba maquillaje. 

Algunos de los hallazgos revelan detalles del entierro. Por ejemplo, se encontró un hilo de seda adherido a la cara, que se interpreta que en el momento del sepelio, le cubrieron el rostro con un velo.  Pueden observarse todavía la marca de las medias en la pantorrilla derecha, así como trazas del vestido y el cinturón sobre la piel. En la rodilla y el tobillo se observaron marcas de heridas intencionadas, que probablemente se ocasionaron post-mortem en un intento de vencer el rigor mortis.  

Estatua yacente de  Blanca de Anjou en
su sepultura en el Monasterio de Santes Creus.

Autor: Philippe Froesch, Visualforensic.  
https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida

La dentadura de la reina apareció en un relativo buen estado, especialmente considerando el gran número de embarazos de Blanca. Apenas 3 o 4 caries de poca relevancia, con descalcificación en la 2.2 y lesiones puntiformes en la pieza 2.8 que afectaban solamente al esmalte. El relativo buen estado de la dentadura permitía suponer buenos hábitos higiénicos y alimentarios. 

Blanca tenía un juanete (hallux valgus) en el pie derecho, lo que junto con la disposición en martillo del resto de los dedos permite suponer que estuviera provocado por el uso de calzado inadecuado o demasiado puntiagudo, siguiendo la moda de la época. Aunque también hay que contemplar una posible tendencia genética y el papel de un cierto sobrepeso.  

Proceso de inventariado de los restos en Santes Creus (Autor: Ignasi Millet)

https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida

La pelvis de la reina estaba cedida como consecuencia de los numerosos embarazos y la piel del abdomen apareció muy laxa. Teniendo en cuenta que la edad de la reina era de 27 años y que falleció durante su décimo parto, comprenderemos que prácticamente estuvo continuamente embarazada desde la pubertad. También pueden identificarse algunos órganos, como el útero momificado que apareció muy dilatado y voluminoso, como correspondía a una recién parida, ya que murió dos días después de dar a luz, sobresaliendo hacia adelante sobre el anillo pélvico. Gracias a un hallazgo del asesor histórico del proyecto, Ramón Sorobe, se pudieron confirmar los datos paleopatológicos con las fuentes documentales que disponemos, como una carta escrita por su esposo el rey que atestigua que Blanca de Anjou murió el 13 de octubre de 1310, a los 27 años, dos días después de alumbrar a su hija Violante de Aragón, en el que fue su décimo y último parto. Entre otros detalles, el monarca afirma que la reina había fallecido tras el parto:  “Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció del cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria, reina d’Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i li lliurés l’esperit com a reina catòlica que era el dimarts darrer passat al vespre, després de gravíssims dolors que li calgué sofrir per raó del part, durant uns quants dies, i que l’escometeren repetidament”.

"Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció del cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria, reina d'Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i li lliurés l'esperit com a reina catòlica que era, el dimarts darrer passat al vespre,  després de gravíssíms dolors que li calgué sofrir per raó del part" 

“Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció del cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria, reina d’Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i li lliurés l’esperit com a reina catòlica que era el dimarts darrer passat al vespre, després de gravíssims dolors que li calgué sofrir per raó del part, durant uns quants dies, i que l’escometeren repetidament”. “Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció del cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria, reina d’Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i li lliurés l’esperit com a reina catòlica que era el dimarts darrer passat al vespre, després de gravíssims dolors que li calgué sofrir per raó del part, durant uns quants dies, i que l’escometeren repetidament”.

("Os hacemos saber con esta carta, con gran amargura y aflicción de corazón, como la ilustre señora Blanca, de grata memoria, reina de Aragón y queridísima esposa nuestra, complació a Dios que muriera y le entregara el espíritu como reina católica que era el martes pasado por la noche, tras gravísimos dolores que tuvo que sufrir a causa del parto") 

(Traducción cast. Xavier Sierra) 

 

Amuleto protector de coral, que apareció en la tumba de la reina Blanca de Anjou

.

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Autor: Carles Aymeric i Ramon Maroto. 
https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida 

La reina, que había tenido su primer embarazo a los 13 años, era plenamente consciente de los peligros que entrañaba en aquel tiempo enfrentarse a un parto. Tanto es así que poco antes de su noveno parto (dos años antes de su muerte) hizo testamento. 

 Fragmento del retablo de la
Virgen de Vallmoll (1440- 1445)
de Jaume Huguet. MNAC. 

Otro detalle de esta conciencia de peligro es que en la tumba apareció un fragmento de pendiente de coral, material que se creía que podía servir como amuleto protector tanto en los partos como en los niños de corta edad.  El coral es un elemento que aparece como amuleto protector en retablos y pinturas góticas del s. XV, como los realizados por artistas como  Jaume Huguet o Lluís Dalmau. Por otra parte la reina, rechazaba abiertamente los lujos y vanidades cortesanas y se negaba a llevar joyas, fuera de estos amuletos protectores. 

Bibliografía

Armentano, N. Subirana M.;  Malgosa A; Prats-Muñoz G. Blanca d'Anjou, testimoni de la maternitat medieval (1280-1320) V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya Barcelona, 22-25 de maig de 2014 ACTES. VOLUM II

Casas S. Blanca d'Anjou, retrat d'una reina. Sápiens, 94, agost 2010

Martínez Ferrando, J.E. (1948). Jaime II de Aragón. Su vida familiar. Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Patrimoni Cultural. Esculpint una reina. Blanca d'Anjou:  Peces d'una vida reconstruïda. https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida

Videos

Inspiradores. Blanca d'Anjou

Blanca d'Anjou. Peces d'una vida reconstruïda

___________________________________

Blanca d'Anjou, una reina morta de part

Francesc de Montflorit Sepulcro de la reina Blanca de Anjou (1315)  Escultura de alabastro  Real Monasterio de Santes Creus  (Catalunya)

Blanca d'Anjou (1283-1310) era la vuitena filla de Carles II el Coix, rei de Nàpols, i de Maria, filla del rei hongarès Esteve V. Pel tractat d'Anagni del 1295 s'havia concertat el seu matrimoni amb el rei Jaume II d'Aragó. El matrimoni es va celebrar el 29 d'octubre del 1295 a l'abadia de Vilabertran, a prop de Figueres. El rei tenia 28 anys i la reina, 12. El matrimoni entre Jaume II i Blanca segellava la reconciliació amb els Anjou i el rei de França, la pau entre els reis d'Aragó i Mallorca i l'aixecament de l'excomunió papal, derivada de l'època de Pere el Gran pel conflicte sobre la corona de Sicília.

Blanca va ser una dona de gran religiositat que va acompanyar el seu marit en nombroses ocasions, fins i tot en algunes expedicions militars. Havia pagat el claustre del monestir de Santes Creus, i com a curiositat direm que, com que era ella qui el finançava, va voler que apareguessin figures animals i humanes als capitells, contravenint la regla del Cister segons la qual als monestirs d'aquesta ordre només poden aparèixer motius vegetals o geomètrics per no distreure els monjos. Per aquesta raó el monestir de Santes Creus és l'únic monestir cistercenc on apareixen humans i animals. La sobirana tenia gran estima per aquest monestir i no és estrany que hi volgués ser sepultada. Quan va morir, després del desè part, a Barcelona, les seves restes van ser acollides per aquest cenobi, en el que també s’havia enterrat el seu sogre, Pere el Gran, i més tard ho faria el seu marit (1330).

 

 
Estat en què es va trobar la mòmia 
de la reina Blanca de Anjou. 

 

El desembre de 1835, durant la primera guerra carlina, tropes governamentals integrades per la Legió estrangera francesa (procedents d'Algèria) i algunes companyies de miquelets es van allotjar al monestir de Santes Creus, causant grans destrosses i excessos. La tomba de Blanca d'Anjou i del seu marit Jaume II van ser profanades. La mòmia del rei va ser incinerada, i la de la reina, passejada a punta de baioneta, arrossegada per terra i finalment llençada a un pou dins de les dependències monàstiques. El 1854, les seves restes van ser trobades per Isidre Carbó, monjo de Poblet i l'ex-monjo de Santes Creus Miquel Mestre que van aconseguir recuperar-les i retornar-les al panteó. 

El 2010, es va procedir a l'obertura de la tomba per realitzar l'estudi paleopatològic de les seves restes, juntament amb les del rei Pere el Gran (Pere III d'Aragó), el seu sogre, també sepultats en una tomba propera, a la mateixa església del monestir. rey Pere el Gran (Pedro III de Aragón), el seu sogre, també sepultats en una tomba propera. No es va poder fer l'estudi de Jaume II ja que com ja hem dit, les restes ja havien desaparegut.

Després de l'obertura del sepulcre es va poder constatar que a l'interior hi havia les restes del cos gairebé complet d'una dona de baixa estatura (aproximadament 150 cm d'alçada). A la mòmia li faltava un braç, gran part del crani i maxil·lar superior i part del tòrax.

La pell de Blanca va aparèixer amb un to groguenc i un aspecte encartronat. Si bé no es van trobar cabells adherits al crani, sí que van aparèixer alguns flocs de cabells que per l'anàlisi d'ADN es van poder constatar que pertanyien a la sobirana. La reconstrucció facial revelava que la reina va ser una dona ben semblant. Es van trobar restes d'àcid carmínic, cosa que revela que la reina feia servir maquillatge.

Algunes de les troballes revelen detalls de l'enterrament. Per exemple, es va trobar un fil de seda adherit a la cara, que s'interpreta que en el moment del sepeli li van cobrir la cara amb un vel. Poden observar-se encara la marca de les mitges al panxell dret, així com traces del vestit i el cinturó sobre la pell. Al genoll i al turmell es van observar marques de ferides intencionades, que probablement es van ocasionar post-mortem en un intent de vèncer el rigor mortis.

Estàtua jacent de  Blanca de Anjou a la seva sepultura
al Monestir de Santes Creus.

Autor: Philippe Froesch, Visualforensic.  
https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida

La dentadura de la reina va aparèixer en un relatiu bon estat, considerant especialment el gran nombre d'embarassos de Blanca. Tot just 3 o 4 càries de poca rellevància, amb descalcificació a la 2.2 i lesions puntiformes a la peça 2.8 que afectaven només l'esmalt. El relatiu bon estat de la dentadura permetia suposar bons hàbits higiènics i alimentaris.

Blanca tenia un galindó (hallux valgus) al peu dret, cosa que juntament amb la disposició en martell de la resta dels dits permet suposar que estigués provocat per l'ús de calçat inadequat o massa punxegut, seguint la moda de l'època. Tot i que també cal contemplar una possible tendència genètica i el paper d'un cert sobrepès.

Procés d'inventariat de les restes a Santes Creus (Autor: Ignasi Millet)

https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida

La pelvis de la reina estava cedida com a conseqüència dels nombrosos embarassos i la pell de l'abdomen va aparèixer molt laxa. Tenint en compte la reina tenia 27 anys i que va morir durant el desè part, comprendrem que pràcticament va estar contínuament embarassada des de la pubertat. També es poden identificar alguns òrgans, com l'úter momificat que va aparèixer molt dilatat i voluminós, com corresponia a una recent parida, ja que va morir dos dies després de donar a llum, sobresortint cap endavant sobre l'anell pelvià. Gràcies a una troballa de l'assessor històric del projecte, Ramon Sorobe, es van poder confirmar les dades paleopatològiques amb les fonts documentals de què disposem, com una carta escrita pel seu marit el rei que testifica que Blanca d'Anjou va morir el 13 d'octubre del 1310, als 27 anys, dos dies després de donar llum a la seva filla Violant d'Aragó, el que va ser el seu desè i últim part. Entre altres detalls, el monarca afirma que la reina havia mort després del part: 

"Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció del cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria, reina d'Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i li lliurés l'esperit com a reina catòlica que era, el dimarts darrer passat al vespre, després de gravíssims dolors que li calgué sofrir per raó del part"  per raó del part, durant uns quants dies, i que l’escometeren repetidament”.

Amulet protector de corall, que va aparèixer a la tomba de la reina Blanca d'Anjou

.

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.
Autor: Carles Aymeric i Ramon Maroto. 
https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida 

 

La reina, que havia tingut el seu primer embaràs als 13 anys, era plenament conscient dels perills que comportava en aquell temps enfrontar-se a un part. Tant és així que poc abans del seu novè part (dos anys abans de la seva mort) va fer testament.

Fragment del retaule de la

Verge de Vallmoll (1440-1445)

de Jaume Huguet. MNAC

 

Un altre detall d'aquesta consciència de perill és que a la tomba va aparèixer un fragment d’arracada de corall, material que es creia que podia servir com a amulet protector tant als parts com als nens de poca edat.  El corall és un element que apareix com a amulet protector en retaules i pintures gòtiques del s. XV, com els realitzats per artistes tals com Jaume Huguet o Lluís Dalmau. Per altra banda la reina, rebutjava obertamente els luxes i vanitats cortesanes i es negava a portar joies, llevat d'aquests amulets protectors.  

Bibliografía

Armentano, N. Subirana M.;  Malgosa A; Prats-Muñoz G. Blanca d'Anjou, testimoni de la maternitat medieval (1280-1320) V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya Barcelona, 22-25 de maig de 2014 ACTES. VOLUM II

Casas S. Blanca d'Anjou, retrat d'una reina. Sápiens, 94, agost 2010

Martínez Ferrando, J.E. (1948). Jaime II de Aragón. Su vida familiar. Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Patrimoni Cultural. Esculpint una reina. Blanca d'Anjou:  Peces d'una vida reconstruïda. https://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/esculpint-una-reina-blanca-danjou-peces-duna-vida-reconstruida

Videos

Inspiradores. Blanca d'Anjou

Blanca d'Anjou. Peces d'una vida reconstruïda

La macabra colección anatómica del Dr. Hirt

 versió catalana | versión española

Memorial de las víctimas  asesinadas en Estrasburgo  (2005)  Placa de metal Instituto de Anatomia  Hospital civil / Universidad de Estrasburgo

Alsacia es una región fronteriza entre Francia y Alemania. Se hablan ambos idiomas y frecuentemente ha sido motivo de disputa entre los dos países. Durante el siglo XX ha visto con frecuencia cambios, perteneciendo alternativamente a Francia o a Alemania. 

Durante la Segunda Guerra Mundial, Alsacia fue pronto anexionada a la Alemania nazi. El 23 de noviembre de 1941 los alemanes establecieron allí la Reichsuniversität Straßburg, con profesorado y personal alemán. La nueva universidad implementa la germanización y nazificación del conocimiento científico. Los antiguos profesores fueron depuestos bajo la acusación de bolchevismo y la antigua Universidad francesa se refugió en Clermont-Ferrand. Otras universidades con el modelo nazi de Reichsuniversität fueron establecidas también en Posen y Praga. 

En la nueva universidad nazi, ocupó el cargo de director del Instituto de Anatomía el Prof. August Hirt (1898-1945) que previamente había sido profesor de esta disciplina en Heidelberg, Greifswald y Frankfurt. August Hirt era también Sturmbähnfürer de las SS y realizó experimentos con el gas mostaza sobre la piel de prisioneros del campo de concentración de Natzweiler-Struthof.  

August Hirt

Hirt participaba de la Ahnenerbe, fundada por Himmler en 1935 y dedicada a estudiar las supuestas características de la raza aria y sus diferencias con otras razas. Hirt tenía un gran proyecto: Reunir una colección de cráneos primero y de esqueletos completos de judíos después, para fundar un museo de la "raza desaparecida" (daba por sentado el exterminio total de los judíos): 

"Disponemos de una amplia colección de cráneos de casi todas las razas y pueblos. Sin embargo, de la judía solo tenemos unos pocos ejemplares (...) ahora tenemos la oportunidad de obtener este material científico, los cráneos de comisarios judeobolcheviques, que representan el prototipo del espécimen subhumano repulsivo pero característico... y tenemos la oportunidad de obtener evidencias tangibles y científicas de ello" 

            (August Hirt, febrero de 1942)

El propio Hirt daba instrucciones precisas de como debían ser seleccionados, tratados y asesinados los elegidos, 

“En Agosto de 1943 recibí la orden de aceptar inmediatamente aproximadamente 80 prisioneros desde Auschwitz. La carta llevaba la instrucción de contactar inmediatamente con el Dr. Hirt de la facultad de Medicina de Estrasburgo. Viajé al Instituto de Anatomía en Estrasburgo donde Hirt me informó acerca de la llegada de prisioneros procedentes de Auschwitz con destino a Natzweiler-Struthof. Me dijo también que había que matar a estas personas en la cámara de gas del campo y que sus cuerpos debería ser remitidos al Instituto de Anatomía y ser puestos a su disposición. El Dr. Hirt me entregó una especie de sales y me dijo la dosis que debería utilizar…”

Carta de Wolfram Sievers a Rudolf Brandt

Los esqueletos debían ser cuidadosamente preservados ("muerte inducida que no produzca daños en la cabeza") para constituir una colección para el estudio futuro de los rasgos antropológicos de las "subespecies" de judíos y eslavos. Para ello Hirt seleccionó 150 individuos a los que tomó medidas antropométricas exactas, hizo fotografías y moldes. Luego debían ser asesinados con medidas especiales en la cámara de gas. Sus cuerpos, procedentes de Dachau, Auchwitz y Natzweiler-Struthof fueron enviados a continuación al Instituto Anatómico. Hirt separaba la cabeza (al principio quería solo conservar los cráneos aunque luego optó por esqueletos completos). En las preparaciones de partes blandas eliminaba los tatuajes del campo de concentración para impedir la identificación de los cuerpos. El único cadáver con tatuaje fue identificado más tarde como el del judío polaco Menahem Taffel. 

August Hirt en el Instituto de Anatomía de Estrasburgo. 

Tras la derrota nazi, la división Leclerc (en la que participaban muchos republicanos españoles) encontró 86 esqueletos completos y otras 64 preparaciones anatómicas de los prisioneros que hallaron la muerte para ser añadidos a esta absurda y macabra colección. También se encontraron numerosas preparaciones histológicas de testículo izquierdo, en las que se habían inyectado sustancias tóxicas o irritantes antes de proceder a su extirpación. Las inyecciones tenían que ser muy dolorosas. Nunca se consiguió averiguar la finalidad de estos experimentos. 

Bibliografía

Angulo, Eduardo. El caso de August Hirt. Cuaderno de Cultura Científica. https://culturacientifica.com/2014/12/29/el-caso-de-august-hirt/

Aumüller, G. & K. Grundmann. 2002. Anatomy during the Third Reich. The Institute of Anatomy at the University of Marburg, as an example. Annals of Anatomy 184: 295-303.

Champy, C.R. & Risler. 1945. Sur une série de prétarations histologiques trouvées dans le laboratoire d’un proffeseur allemand. Expériences faites sur l’homme au camp de Sruthof. Bulletin de l’Académie de Médecine 16-17-18: 263-266.

Deischmann, U. 1996. Biologists under Hitler. Harvard University Press. Cambridge, Massachusetts. 468 pp.

Uhlmann, A. & A. Winkelmann. 2014. The science prior to the crime – August Hirt’s career before 1941. Annals of Anatomy doi: 10.1016/j.aanat.2014.10.001

Wechsler, P. 1991. La Faculté de Médecine de la Reichuniversität Strassbourg (1941-1945) à l’heure nationale socialiste. Tesis Doctoral. Université Louis Pasteur de Strasbourg. 244 pp.

___________________________________

La macabra col·lecció anatòmica del Dr. Hirt

Memorial de les víctimes  assassinades a Estrasburg  (2005)  Placa de metall Institut d'Anatomia  Hospital civil / Universitat d'Estrasburg

Alsàcia és una regió fronterera entre França i Alemanya. S’hi parlen ambdós idiomes i sovint ha estat motiu de disputa entre els dos països. Al llarg del segle XX ha vist canvis freqüents, pertanyent a França o a Alemanya alternativament.

Durant la Segona Guerra Mundial, Alsàcia va ser annexada a l’Alemanya nazi. El 23 de novembre de 1941 els alemanys hi van establir la Reichsuniversität Straßburg, amb professorat i personal alemany. La nova universitat implementa la germanització i nazificació del coneixement científic. Els antics professors van ser deposats sota l'acusació de bolxevisme i l'antiga Universitat francesa es va refugiar a Clermont-Ferrand. Altres universitats amb el model nazi de Reichsuniversität també es van establir a Posen i Praga. 

A la nova universitat nazi, va ocupar el càrrec de director de l'Institut d'Anatomia el Prof. August Hirt (1898-1945) qui prèviament havia estat professor d'aquesta disciplina a Heidelberg, Greifswald i Frankfurt. August Hirt era també Sturmbähnfürer de les SS i va realitzar experiments amb el gas mostassa sobre la pell de presoners del camp de concentració de Natzweiler-Struthof.

August Hirt

Hirt participava de l'Ahnenerbe, fundada per Himmler el 1935 i dedicada a estudiar les suposades característiques de la raça ària i les seves diferències amb altres races. Hirt tenia un gran projecte: Reunir una col·lecció de cranis primer i d'esquelets complets de jueus després, per fundar un museu de la "raça desapareguda" (donava per fet l'extermini total dels jueus):

"Disposem d'una àmplia col·lecció de cranis de gairebé totes les races i pobles. No obstant, de la jueva només en tenim alguns exemplars (...) ara tenim l'oportunitat d'obtenir aquest material científic, els cranis de comissaris judeobolxevics, que representen el prototip de l'espècimen subhumà repulsiu però característic... i tenim l'oportunitat d'obtenir-ne evidències tangibles i científiques"

            (August Hirt, febrer de 1942)

El mateix Hirt donava instruccions precises de com havien de ser seleccionats, tractats i assassinats els elegits:

“A l'agost de 1943 vaig rebre l'ordre d'acceptar immediatament uns 80 presoners des d'Auschwitz. La carta portava la instrucció de contactar immediatament amb el Dr. Hirt de la facultat de Medicina d'Estrasburg. Vaig viatjar a l'Institut d'Anatomia a Estrasburg on Hirt em va informar sobre l'arribada de presoners procedents d'Auschwitz amb destinació a Natzweiler-Struthof. També em va dir que calia matar aquestes persones a la cambra de gas del camp i que els seus cossos havien de ser remesos a l'Institut d'Anatomia i posats a la seva disposició. El Dr. Hirt em va lliurar una mena de sals i em va dir la dosi que hauria d'utilitzar…”

(Carta de Wolfram Sievers a Rudolf Brandt)

Els esquelets havien de ser acuradament preservats ("mort induïda que no produeixi danys al cap") per constituir una col·lecció per a l'estudi futur dels trets antropològics de les "subespècies" de jueus i eslaus. Per això Hirt va seleccionar 150 individus als quals els va prendre les mesures antropomètriques exactes, i en va fer fotografies i motlles. Després havien de ser assassinats amb mesures especials a la cambra de gas. Els seus cossos, procedents de Dachau, Auchwitz i Natzweiler-Struthof van ser enviats a continuació a l'Institut Anatòmic. Hirt en separava el cap (al principi només volia conservar els cranis si bé després va optar pels esquelets complets). A les preparacions de parts toves eliminava els tatuatges del camp de concentració per impedir la identificació dels cossos. L'únic cadàver amb tatuatge va ser identificat més tard com el del jueu polonès Menahem Taffel.

August Hirt a l'Institut d'Anatomia d'Estrasburg. 

Després de la derrota nazi, la divisió Leclerc (en la que participaven molts republicans espanyols) va trobar 86 esquelets complets i 64 preparacions anatòmiques dels presoners que van trobar la mort per ser afegits a aquesta absurda i macabra col·lecció. També es van trobar nombroses preparacions histològiques de testicle esquerre, en què s'havien injectat substàncies tòxiques o irritants abans de procedir a la seva extirpació. Les injeccions havien de ser molt doloroses. Mai no es va aconseguir esbrinar la finalitat d'aquests experiments.

Bibliografia

Angulo, Eduardo. El caso de August Hirt. Cuaderno de Cultura Científica. https://culturacientifica.com/2014/12/29/el-caso-de-august-hirt/

Aumüller, G. & K. Grundmann. 2002. Anatomy during the Third Reich. The Institute of Anatomy at the University of Marburg, as an example. Annals of Anatomy 184: 295-303.

Champy, C.R. & Risler. 1945. Sur une série de prétarations histologiques trouvées dans le laboratoire d’un proffeseur allemand. Expériences faites sur l’homme au camp de Sruthof. Bulletin de l’Académie de Médecine 16-17-18: 263-266.

Deischmann, U. 1996. Biologists under Hitler. Harvard University Press. Cambridge, Massachusetts. 468 pp.

Uhlmann, A. & A. Winkelmann. 2014. The science prior to the crime – August Hirt’s career before 1941. Annals of Anatomy doi: 10.1016/j.aanat.2014.10.001

Wechsler, P. 1991. La Faculté de Médecine de la Reichuniversität Strassbourg (1941-1945) à l’heure nationale socialiste. Tesis Doctoral. Université Louis Pasteur de Strasbourg. 244 pp.