jueves, 2 de diciembre de 2021

Átropos y la atropina: (II) Belladona, una planta de leyenda

 versió catalana | versión española









Franz Eugen Köhler

Atropa Belladonna L. 
(1897) 

Lámina de libro de botánica 
Köhler's Medizinal-Pflanzen 



En una entrada anterior se trató el mito de Átropos, la Parca que cortaba el hilo de la vida humana, con sus fatales tijeras. En esta entrada trataremos de la huella médica de este mito.

Cuando Linneo clasificó las plantas con nombres científicos, dio el nombre de Átropos a una de ellas, Atropa belladona, para remarcar su potencial efecto venenoso que ya era conocido desde la antigüedad. Se trata de una planta vivaz de la familia de las solanáceas. Puede alcanzar un metro y medio de altura, con tallos muy ramificados y leñosos en su base. Sus hojas son grandes y ovaladas, sus flores, de forma acampanada, son de color violáceas y amarillas. Sus frutos son bayas de color negro. 

La belladona era una planta conocida ya en Mesopotamia y su potencial efecto tóxico era bien conocido. En la Edad Media sus efectos fueron relacionados con leyendas y prácticas de brujería. De acuerdo con algunas tradiciones europeas, el espíritu que habita dentro de la planta de Belladona sólo sale una noche al año: la noche de Walpurgis, cuando se usa en preparaciones de brujas para celebrar el Sabbath. 

En tierras célticas también hay una superstición que vincula a la belladona con una hechicera encantadora a la que es peligroso mirar, aunque una versión más generalizada sugiere que cierta secta de sacerdotes tomaba una infusión de belladona para honrar e invocar la ayuda de Bellona, diosa de la guerra.



Flores y frutos de la belladona (Atropa belladonna L.


Otra leyenda cuenta que cierto hechicero trato con esta flor a una mujer enferma, provocando un estado de sueño que se prolongo durante varios días. Al despertar, la mujer, se mostró molesta pos haber “sido despojada del estado hipnótico en que se encontraba, que la llevaba a lugares maravillosos, llenos de placeres y lujurias”.

El efecto midriático y el rubor que provoca en la cara (similar a lo que sucede en el orgasmo) hacía que en el Renacimiento se usara en pequeñas cantidades para "embellecer" el rostro de las mujeres (de ahí su nombre de bella donna). 

Sin embargo, hay que ir con cuidado. Todas las partes de la planta son tóxicas. Su ingesta accidental desencadena una reacción parasimpática: sequedad de boca, taquicardia, sed, midriasis intensa, náuseas, delirio, alucinaciones y síncope. El cuadro clínico se acompaña de ataxia (pérdida de coordinación), convulsiones y coma. De este cuadro clínico se puede derivar el fallecimiento, o bien una recuperación completa sin secuelas. Los niños son especialmente susceptibles; unas pocas bayas pueden ser mortales en niños pequeños. 


El alcaloide de la belladona es la hiosciamina. Durante la extracción del alcaloide tiene lugar un proceso de isomerización, dando lugar a la atropina. El nombre se lo dio en 1820, Rudolph Brandes, al conseguir una extracción purificada de esta sustancia.  La farmacología de la atropina tuvo su origen en los estudios de K. Kraut y Wilhelm Losen (1864), y fue sintetizada por primera vez por Ladenburg en la universidad de Kiel, en 1884. 

La atropina inhibe los receptores colinérgicos muscarínicos, disminuyendo el tono del parasimpático, por lo que la influencia del simpático se vuelve predominante. A dosis bajas 0,2 - 0,3  mg ) produce bradicardia. A dosis altas ( 0,5 - 0,75  mg y más), en cambio, tiene efectos parasimpaticolíticos. Por lo tanto, causa aceleración cardíaca, disminución de las secreciones (sudor y saliva), relajación de los músculos lisos e intensa midriasis (dilatación de la pupila). 






Aplicaciones médicas de la atropina

La atropina es un fármaco que desarrolla múltiples efectos y ha encontrado aplicación en diversas campos médicos: 

  • Oftalmología: La intensa midriasis de la atropina se usa en para facilitar la exploración del ojo.  Administrada localmente en forma de colirio (introducido por Bayer en 1902), la atropina tiene una duración de acción muy prolongada. Reduce la proucción lagrimal. También se usa en diversos procedimientos oftalmológicos, así como en inflamaciones de estructuras oculares.


Midriasis pupilar (de Wikipedia


  • Cólico renal y cólico hepático: Ayuda a disminuir el tono de la musculatura lisa.
  • Parkinson: En ocasiones, la Atropina se utiliza como coadyuvante, ya que mejora la rigidez y el temblor. También se usa en el mareo por movimiento (acinetosis)
  • Antiespasmódico : Al oponerse al efecto de la acetilcolina sobre los músculos lisos, la atropina los relaja. Por tanto, tiene una acción antiespasmódica. 
  • Cardiología: La Atropina es utilizada para bradicardias y bloqueos del nódulo auriculoventricular, ya que a dosis terapéuticas acelera el ritmo cardíaco.
  • Gastroenterología: En esta especialidad, la Atropina trata cuadros con hipermotilidad y cuando existe un aumento en el tono del tubo digestivo, como diarreas o colon irritable.
  • Tratamiento del asma : Su efecto broncodilatador ha justificado su uso en el tratamiento del asma (1968).
  • Cirugía :  Antes de las intervenciones quirúrgicas se usa para prevenir la bronco-secreción, el broncoespasmo y el laringoespasmo.
  • Antídoto para ciertas intoxicaciones (gas nervioso para uso militar como sarín o VX, pesticidas, etc.), y también intoxicación por organofosforados. 

Al contemplar las múltiples aplicaciones de este fármaco, que a dosis indebidas puede ser un veneno, recordamos la frase de Paracelso: 

    "un veneno en manos de un sabio puede ser una medicina,      pero un medicamento en manos de un necio puede actuar      como un veneno."


___________________________________



Àtropos i l'atropina: 

(II) Belladona, una planta de llegenda




Franz Eugen Köhler

Atropa Belladonna L. 
(1897) 

Lámina de libro de botánica 
Köhler's Medizinal-Pflanzen 



En una entrada anterior vam tractar el mite d'Àtropos, la Parca que tallava el fil de la vida humana, amb les seves tisores fatals. En aquesta entrada explicarem la petjada mèdica d'aquest mite.

Quan Linné va classificar les plantes amb noms científics, va anomenar Àtrops a una d'elles, Atropa belladona, per remarcar el seu potencial efecte verinós que ja era conegut des de l'antiguitat. Es tracta d'una planta vivaç de la família de les solanàcies. Pot arribar a un metre i mig d'alçada, amb tiges molt ramificades i llenyoses a la base. Les fulles són grans i ovalades, les flors, de forma acampanada, són de color violàcies i grogues. Els seus fruits són baies de color negre.

La belladona era una planta ja coneguda a Mesopotàmia i el seu potencial efecte tòxic era ben conegut. A l'Edat Mitjana els seus efectes van ser relacionats amb llegendes i pràctiques de bruixeria. D'acord amb algunes tradicions europees, l'esperit que habita dins de la planta de Belladona només surt una nit a l'any: la nit de Walpurgis, quan es fa servir en preparacions de bruixes per celebrar el Sabbath.

A les terres cèltiques també hi ha una superstició que vincula la belladona amb un fetitxe encantador el qual és perillós mirar, encara que una versió més generalitzada suggereix que alguna secta de sacerdots prenia una infusió de belladona per honrar i invocar l'ajuda de Bellona, deessa de la guerra.


Flors i fruits de la belladona (Atropa belladonna L.


Una altra llegenda explica que cert bruixot va tracta una dona malalta amb aquesta flor, provocant-li un estat de son que es va prolongar durant diversos dies. Al despertar-se, la dona es va mostrar molesta per haver “estat desposseïda de l'estat hipnòtic en què es trobava, que la portava a llocs meravellosos, plens de plaers i luxúries”.

L'efecte midriàtic i el rubor que provoca a la cara (similar al que passa amb l'orgasme) feia que a l’època del Renaixement s'utilitzés en petites quantitats per "embellir" el rostre de les dones (d'aquí el seu nom de bella donna).

No obstant això, cal anar amb compte. Totes les parts de la planta són tòxiques. La seva ingesta accidental desencadena una reacció parasimpàtica: sequedat de boca, taquicàrdia, set, midriasi intensa, nàusees, deliri, al·lucinacions i síncope. El quadre clínic s'acompanya d'atàxia (pèrdua de coordinació), convulsions i coma. D'aquest quadre clínic se'n pot derivar la mort, o bé una recuperació completa sense seqüeles. Els nens són especialment susceptibles; unes poques baies poden ser mortals en nens petits.


L'alcaloide de la belladona és la hiosciamina. Durant l'extracció de l'alcaloide es produeix un procés d'isomerització, que dóna lloc a l'atropina. El nom li va donar Rudolph Brandes el 1820 quan va aconseguir una extracció purificada d'aquesta substància. La farmacologia de l'atropina va tenir el seu origen en els estudis de K. Kraut i Wilhelm Losen (1864), i va ser sintetitzada per primera vegada per Ladenburg a la Universitat de Kiel, el 1884.

L'atropina inhibeix els receptors colinèrgics muscarínics, disminuint el to del parasimpàtic, per la qual cosa la influència del simpàtic es torna predominant. A dosis baixes (0,2-0,3 mg) produeix bradicàrdia. A dosis altes (0,5-0,75 mg i més), en canvi, té efectes parasimpaticolítics. Per tant, causa acceleració cardíaca, disminució de les secrecions (sudor i saliva), relaxació dels músculs llisos i intensa midriasi (dilatació de la pupil·la).





Aplicacions mèdiques de l'atropina

L'atropina és un fàrmac que desenvolupa múltiples efectes i ha trobat aplicació en diversos camps mèdics:

Oftalmologia: La intensa midriasi de l'atropina s'utilitza per facilitar l'exploració de l'ull. Administrada localment en forma de col·liri (introduït per Bayer el 1902), l'atropina té una durada d'acció molt perllongada. Redueix la producció llagrimal. També es fa servir en diversos procediments oftalmològics, així com en inflamacions d'estructures oculars.



Midriasi de la pupil·la (de Wikipedia


Còlic renal i còlic hepàtic: Ajuda a disminuir el to de la musculatura llisa.

Parkinson: De vegades, l'Atropina s'utilitza com a coadjuvant, ja que millora la rigidesa i el tremolor. També s'empra per al mareig provocat per moviment (acinetosi).

Antiespasmòdic: A l’oposar-se a l'efecte de l'acetilcolina sobre els músculs llisos, l'atropina els relaxa. Per tant, té una acció antiespasmòdica.

Cardiologia: L'Atropina s’usa per a bradicàrdies i bloquejos del nòdul auriculoventricular, ja que a dosis terapèutiques accelera el ritme cardíac.

Gastroenterologia: En aquesta especialitat, l'Atropina tracta quadres amb hipermotilitat i quan hi ha un augment del to del tub digestiu, com ara diarrees o còlon irritable.

Tractament de l'asma: El seu efecte broncodilatador ha justificat l'ús en el tractament de l'asma (1968).

Cirurgia: Abans de les intervencions quirúrgiques s'utilitza per prevenir la bronco-secreció, el broncoespasme i el laringoespasme.

Antídot per a certes intoxicacions (gas nerviós per a ús militar com sarín o VX, pesticides, etc.), i també intoxicació per organofosforats.

Contemplant les múltiples aplicacions d'aquest fàrmac, que a dosis indegudes pot ser un verí, recordem la frase de Paracels:
"un verí en les mans d'un savi pot ser una medecina, però un medicament en mans d'un neci pot actuar com un verí."








martes, 30 de noviembre de 2021

Átropos y la atropina: (I) del mito a la farmacología

 versió catalana | versión española






Francisco de Goya y Lucientes

Átropos (Las Parcas) 
(1819-1823) 

Óleo sobre muro trasladado a lienzo 123 x 266 cm
Procedente de la Quinta del Sordo
Museo del Prado. Madrid 




En los últimos años de su vida, Francisco de Goya  (1746-1828) se refugió en una casa, llamada la Quinta del Sordo, que cubrió completamente de pinturas murales. Estas pinturas, de tema trágico y colores sombríos son conocidas como la serie negra. En 1874 fueron trasladadas de revoco a lienzo por Salvador Martínez Cubells por encargo del barón Émile d'Erlanger, un banquero que tenía la intención de venderlas en la Exposición Universal de París de 1878. Actualmente forman parte de la colección del Museo del Prado. 

Una de ellas es la que encabeza estas líneas, y se trata de una revisión del tema mitológico de las Parcas, las divinidades del destino de la mitología griega. Las Parcas eran tres hermanas: Cloto, con su rueca (que Goya sustituye por un muñeco o recién nacido, probable alegoría de la vida); Láquesis, la hiladora, que en esta representación mira a través de una lente o un espejo y simboliza el tiempo, pues era la que medía la longitud del hilo de la vida; y Átropos, la diosa de lo inexorable, que con sus tijeras corta el hilo y pone fin al tiempo otorgado a cada ser en este mundo. A las tres figuras femeninas suspendidas en el aire se añade en el cuadro de Goya una cuarta de frente y con las manos a la espalda —quizá maniatada— que podría ser un hombre. Se ha interpretado que las Parcas estarían decidiendo el destino del hombre, que con sus manos atadas no puede impedir que se cumpla su fatal destino. 



Relieve de mármol mostrando a Átropos, con sus tijeras,
dispuesta a cortar el hilo de la vida de un mortal. 



Así pues, en la mitología griega Átropos (en griego Ἄτροπος, 'inexorable' o 'inevitable'), era la mayor de las tres Moiras (Parcas era el nombre con las que estas divinidades fueron conocidas entre los romanos, que también conocían a Átropos como Morta). Átropos elegía el mecanismo de la muerte y terminaba con la vida de cada mortal cortando su hebra con sus terribles tijeras. 

Cuando Linneo clasificó las plantas con nombres científicos, dio el nombre de Átropos a una de ellas, Atropa belladona, para remarcar su potencial efecto venenoso que ya era conocido desde la antigüedad. A este tema dedicaremos una próxima entrada del blog.  


___________________________________



Àtropos i l'atropina: 

(I) del mite a la farmacologia 






Francisco de Goya y Lucientes

Àtropos (Les Parques) 
(1819-1823) 

Oli sobre la paret, traslladat a tela 123 x 266 cm
Procedent de la Quinta del Sordo
Museo del Prado. Madrid 



Els últims anys de la seva vida, Francisco de Goya (1746-1828) es va refugiar en una casa, anomenada la Quinta del Sordo, que va cobrir completament de pintures murals. Aquestes pintures, de tema tràgic i colors ombrívols són conegudes com la sèrie negra. El 1874 van ser traslladades a llenç per Salvador Martínez Cubells per encàrrec del  baró Émile d'Erlanger, un banquer que tenia la intenció de vendre-les a l'Exposició Universal de París de 1878. Actualment formen part de la col·lecció del Museu del Prado. 

Una d'elles és la que encapçala aquestes línies, i es tracta d'una revisió del tema mitològic de les Parques, les divinitats del destí de la mitologia grega. Les Parques eren tres germanes: Cloto, amb la seva filosa (que Goya substitueix per un ninot o nounat, probable al·legoria de la vida); Làquesis, la filadora, que en aquesta representació mira a través d'una lent o un mirall i simbolitza el temps, ja que era la que mesurava la longitud del fil de la vida; i Àtropos, la deessa de l'inexorable, que amb les seves tisores talla el fil i posa fi al temps atorgat a cada ésser en aquest món. A les tres figures femenines suspeses a l'aire s’afegeix al quadre de Goya una quarta figura, de front i amb les mans a l'esquena -potser emmanillada- que podria ser un home. S'ha interpretat que les Parques estarien decidint el destí de l'home, que amb les seves mans lligades no pot impedir que es compleixi el seu fatídic destí.



Relleu de marbre mostrant a Àtropos, amb les seves tisores,
disposada a tallar el fil de la vida d'un mortal.


Així doncs, a la mitologia grega Àtropos (en grec Ἄτροπος, 'inexorable' o 'inevitable'), era la més gran de les tres Moires (Parques era el nom amb què aquestes divinitats van ser conegudes entre els romans, que també reconeixien a Àtropos com Morta). Àtropos triava el mecanisme de la mort i acabava amb la vida de cada mortal tallant el seu fil amb les seves temibles tisores.

Quan Linneu va classificar les plantes amb noms científics, va donar el nom d'Àtropos a una d'elles, Atropa belladona, per subratllar el seu potencial efecte verinós que ja era conegut des de la antiguitat.  A aquest tema hi dedicarem una propera entrada del blog. 


lunes, 29 de noviembre de 2021

La trágica vida de Edith Piaf, el pequeño gorrión.

versió catalana | versión española








Lisbeth Delisle

Édith Piaf
(2003) 

Escultura de bronce
Barrio de Gambetta. París. 




Édith Giovanna Gassion, más conocida por su nombre artístico Édith Piaf (1915-1963) fue una de las cantantes francesas más emblemáticas del s. XX. Sus apasionadas canciones (Non, je ne regrette rien, Milord, La vie en rose, Hymne à l'amour, La foule...) permanecen vivas en el recuerdo como un homenaje continuo al "pequeño ruiseñor de París". Piaf consolidó y dio relieve a la llamada "chanson française".

Su vida estuvo marcada por la desdicha desde su más tierna infancia, lo que ejerció una influencia decisiva sobre su estilo interpretativo, lírico y trágicamente desgarrado al mismo tiempo. Su pequeña estatura (1,47 m), su fragilidad y su aspecto desvalido le inspiró su nombre artístico: Piaf («gorrión»).





Era hija de un acróbata contorsionista y de una cantante de cabaret, nació en la calle bajo una farola pues a su madre no le dió tiempo de ir al hospital al encontrarse sola ya que el padre de Edith se encontraba borracho. Su infancia fue muy triste. Sus padres se separaron muy pronto; la madre, Annetta alcoholizada y enferma, dejó la custodia de Edith a su marido (también alcohólico) y a su madre. Su abuela, de origen marroquí, le daba biberones con vino para que se durmiera y no la molestase. En su infancia perdió la vista temporalmente (durante cuatro años) a causa de una queratitis. 

Mas tarde pasó a manos de su abuela paterna que regentaba un burdel y allí se crió hasta que a los 15 años salió a cantar por las calles. Dada su precaria situación económica, Edith tenía que ganarse unas monedas cantando en calles y cafés de París.

La situación empeoró cuando Edith, con 16 años, se quedó embarazada. En 1932 tuvo una hija a la que llamó Marcelle, pero murió a los dos años. La vida de la cantante quedó marcada por esta tragedia. Su hija murió dos años después, víctima de una meningitis. 

Su vida cambió cuando, cantando en la calle, un transeúnte muy elegante se paró a escucharla. Ese hombre resultó ser Louis Leplée, propietario del cabaret Gerny's, uno de los más conocidos de París. Tras una pequeña prueba, Edith fue contratada de inmediato. Su éxito no tardó en llegar y fue conocida como "la Môme" ("la chica") o "el pequeño gorrión". El propio Leplée instruyó a Edith para convertirla en una gran figura del cabaret. Era 1937, y había nacido una nueva estrella: Edith Piaf.




Pero poco después, Leplée fue encontrado muerto de un disparo en el club que regentaba; y las sospechas del asesinato recayeron en la joven cantante. La prensa parisina la acusó y la sociedad burguesa le volvió la espalda. Volvió a mezclarse con lo peor del barrio canalla de Pigalle, cantando en tugurios y llevando una vida desordenada.

Tras la Segunda Guerra Mundial, Piaf fue acusada de traidora y colaboracionista con los invasores nazis. Tuvo que testificar ante un panel de purga, ya que había planes para prohibirle aparecer en transmisiones de radio

La Môme Piaf se convirtió en la musa de poetas e intelectuales del París existencialista y se ganó la admiración incondicional del público. Un letrista conocido como Raymond Asso, que era su amante, la ayudó a sobreponerse. Edith Piaf remontó el vuelo y volvió a los grandes escenarios de Francia, de Europa y de América. Se hizo amiga de la actriz Marlène Dietrich y llegó a ser la gran dama de la canción francesa, ayudando a talentos emergentes como Charles Aznavour, Yves Montand, Gilbert Bécaud y Georges Moustaki. También se relacionó con intelectuales como Jean Cocteau. 

En 1946 viajó a Nueva York, donde conoció al boxeador francés Marcel Cerdan (campeón mundial de peso medio en 1948) de quien se enamoró. Pero Cerdan murió en un accidente de avión en 1949. Édith se sumió en una nueva depresión y buscó refugio nuevamente en el alcohol y en los barbitúricos. En esta época, desgarrada por el dolor, la cantante creó muchos de sus grandes éxitos.



En 1950 alcanzó un gran éxito en el Paris Olympia, un local que estaba bajo amenaza de desaparecer por problemas financieros. Es en ese, su salón de espectáculos favorito, en donde interpreta la canción Non, je ne regrette rien, una canción que se adaptaba perfectamente a la descripción de su personalidad. Su éxito fue tan clamoroso que salvó el Olympia. 

En 1951, la intérprete francesa tuvo un grave accidente automovilístico con su colaborador, el también cantante Charles Aznavour. Qudó muy maltrecha y durante meses se vió obligada a permanecer en cama. Necesitó morfina para combatir los graves dolores que sufría y se volvió adicta a esta droga. 

En esta época Piaf colaboró con Charles Aznavour en canciones como Jezébel. Aznavour era a la vez su secretario, chófer, confidente y amante. La cantante también mantuvo relaciones sentimentales con Marlon Brando, Yves Montand, Georges Moustaki i Theo Sarapo.

En 1956, Édith Piaf obtuvo un gran triunfo en el Carnegie Hall de Nueva York, un local al que regresó con frecuencia. Este mismo año inició una cura de desintoxicación.




En 1962, Édith Piaf ya estaba muy enferma y precisaba de continuos ingresos hospitalarios. Pero no dejaba su adicción, y tomaba morfina continuamente. Su frágil y diminuta figura (medía 1,47 m.) era cada vez más reducida, a consecuencia de la artrosis, que también le impedía caminar normalmente. Sentada en una silla de ruedas veía pasar el tiempo. 

También padecía insuficiencia hepática, a consecuencia de la cirrosis alcohólica y probablemente de un cáncer de hígado. Murió a consecuencia de una hemorragia por rotura de aneurisma. El arzobispo de París le negó un funeral alegando su condición de divorciada, su vida airada y su desprecio por la hipócrita moral de la sociedad, que tantas veces había denunciado en sus canciones. L'Osservatore Romano, el diario del Vaticano, afirmó que la genial cantante francesa vivía en pecado público. 

El día de su entierro, el bullicioso tráfico de París se detuvo. Una multitud inmensa de admiradores se congregó en un extenso cortejo fúnebre a través de toda la ciudad, para rendirle su último homenaje desde el Boulevard Lannes hasta el cementerio Père-Lachaise.





Edith Piaf: Non, je ne regrette rien




Édith Piaf: La vie en rose




Édith Piaf: La foule




Édith Piaf: Milord




Funeral de Édith Piaf (14 octubre 1963)





___________________________________



La tràgica vida d'Edith Piaf, el petit ocellet







Lisbeth Delisle

Édith Piaf
(2003) 

Escultura de bronze
Barri de Gambetta. París. 





Édith Giovanna Gassion, més coneguda pel seu nom artístic Édith Piaf (1915-1963) va ser una de les cantants franceses més emblemàtiques del s. XX. Les seves apassionades cançons (Non, je ne regrette rien, Milord, La vie en rose, Hymne à l'amour, La foule...) romanen vives en el record com un homenatge continu al “petit rossinyol de París”. Piaf va consolidar i va donar relleu a l'anomenada "chanson française".

La seva vida va estar marcada per la desgràcia des de la seva infància, fet que va exercir una influència decisiva sobre el seu estil interpretatiu, líric i tràgicament esquinçat alhora. La seva petita estatura (1,47 m), la seva fragilitat i el seu aspecte desvalgut li va inspirar el seu nom artístic: Piaf («pardal»).




Era filla d'un acròbata contorsionista i d'una cantant de cabaret. Va néixer al carrer sota un fanal ja que la seva mare no va tenir temps d'anar a l'hospital al trobar-se sola ja que el pare d'Edith estava borratxo. La seva infància va ser molt trista. Els seus pares es van separar molt aviat; la mare, Annetta alcoholitzada i malalta, va deixar la custòdia d'Edith al seu marit (també alcohòlic) i a la seva mare. La seva àvia, d'origen marroquí, li donava biberons amb vi perquè s'adormís i no la molestés. De petita va perdre la vista temporalment (durant quatre anys) a causa d'una queratitis.

Més tard va passar a les mans de la seva àvia paterna que regentava un bordell i allà es va criar fins que als 15 anys va sortir a cantar pels carrers. Donada la seva precària situació econòmica, Edith havia de guanyar-se unes monedes cantant en carrers i cafès de París.

La situació va empitjorar quan Edith, amb 16 anys, es va quedar embarassada. El 1932 va tenir una filla a qui va anomenar Marcelle, però va morir als dos anys. La vida de la cantant va quedar marcada per aquesta tragèdia. La seva filla va morir dos anys després, víctima d’una meningitis.

La seva vida va canviar quan, cantant al carrer, un transeünt molt elegant es va aturar a escoltar-la. Aquest home va resultar ser Louis Leplée, propietari del cabaret Gerny's, un dels més coneguts de París. Després d'una petita prova, Edith va ser contractada immediatament. El seu èxit no va trigar a arribar i va ser coneguda com "la Môme" ("la noia") o "el petit pardal". El mateix Leplée va instruir Edith per convertir-la en una gran figura del cabaret. Era el 1937, i havia nascut una nova estrella: Edith Piaf.




Però poc després, Leplée va ser trobat mort d'un tret al club que regentava; i les sospites de l'assassinat van recaure en la jove cantant. La premsa parisenca la va acusar i la societat burgesa li va girar l'esquena. Va tornar a barrejar-se amb el pitjor del barri canalla del Pigalle, cantant en tuguris i portant una vida desordenada.

Després de la Segona Guerra Mundial, Piaf va ser acusada de traïdora i col·laboracionista amb els invasors nazis. Va haver de testificar davant d'un panell de purga, ja que hi havia plans per prohibir-li aparèixer en transmissions de ràdio.

La Môme Piaf va esdevenir la musa de poetes i intel·lectuals del París existencialista i es va guanyar l'admiració incondicional del públic. Un lletrista conegut com a Raymond Asso, que era el seu amant, la va ajudar a sobreposar-se. Edith Piaf va remuntar el vol i va tornar als grans escenaris de França, d’Europa i d’Amèrica. Es va fer amiga de l'actriu Marlène Dietrich i va arribar a ser la gran dama de la cançó francesa, ajudant talents emergents com Charles Aznavour, Yves Montand, Gilbert Bécaud i Georges Moustaki. També es va relacionar amb intel·lectuals com Jean Cocteau.
 
El 1946 va viatjar a Nova York, on va conèixer el boxejador francès Marcel Cerdan (campió mundial de pes mitjà el 1948) de qui es va enamorar. Però Cerdan va morir en un accident d'avió el 1949. Édith es va sumir en una nova depressió i va buscar refugi novament en l'alcohol i els barbitúrics. En aquesta època, estripada pel dolor, la cantant va crear molts dels seus grans èxits.


El 1950 va aconseguir un gran èxit al Paris Olympia, un local que estava sota amenaça de desaparèixer per problemes financers. És aquí, el seu saló d'espectacles preferit, on interpreta la cançó Non, je ne regrette rien, una cançó que s'adaptava perfectament a la descripció de la seva personalitat. El seu èxit va ser tan clamorós que va salvar l'Olympia.

El 1951, la intèrpret francesa va tenir un greu accident automobilístic amb el seu col·laborador, el també cantant Charles Aznavour. Va quedar molt malparada i durant mesos es va veure obligada a romandre al llit. Va necessitar morfina per combatre els dolors que patia i es va tornar addicta a aquesta droga.

En aquesta època Piaf va col·laborar amb Charles Aznavour en cançons com Jezébel. Aznavour era alhora el seu secretari, xofer, confident i amant. La cantant també va mantenir relacions sentimentals amb Marlon Brando, Yves Montand, Georges Moustaki i Theo Sarapo.

El 1956, Édith Piaf va triunfar al Carnegie Hall de Nova York, un local al qual va tornar amb freqüència. Aquest mateix any va iniciar una cura de desintoxicació.



El 1962, Édith Piaf ja estava molt malalta i necessitava continus ingressos hospitalaris. Però no deixava la seva addicció i prenia morfina contínuament. La seva fràgil i diminuta figura (media 1,47 m.) era cada cop més reduïda, a conseqüència de l'artrosi, que també li impedia caminar normalment. Asseguda en una cadira de rodes veia passar el temps.

També patia insuficiència hepàtica, a conseqüència de la cirrosi alcohòlica i probablement d’un càncer de fetge. Va morir a conseqüència d'una hemorràgia per trencament d'aneurisme. L'arquebisbe de París li va negar un funeral al·legant la seva condició de divorciada, la seva vida irada i el seu menyspreu per la hipòcrita moral de la societat, que tantes vegades havia denunciat a les seves cançons. L'Osservatore Romano, el diari del Vaticà, va afirmar que la genial cantant francesa vivia en pecat públic.

El dia del seu enterrament, el bulliciós trànsit de París es va aturar. Una multitud immensa d'admiradors es va congregar en un extens seguici fúnebre a través de tota la ciutat, per rendir-li el seu darrer homenatge des del Boulevard Lannes fins al cementiri Père-Lachaise.







Édith Piaf: La vie en rose




Édith Piaf: La foule




Édith Piaf: Milord




Funeral de Édith Piaf (14 octubre 1963)