Mostrando entradas con la etiqueta Dermatólogo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Dermatólogo. Mostrar todas las entradas

martes, 13 de septiembre de 2022

Pioneros de la Dermatologia en Catalunya (y III): J.M: Roca i Heras

versió catalana | versión española









Retrato de J.M. Roca i Heras


Óleo sobre lienzo. 
Ateneu Barcelonés 
Barcelona



Uno de los primeros dermatólogos catalanes fue J.M. Roca y Heras (1863-1930) importante figura con gran repercusión social. 

Se licenció en Medicina en la Universidad de Barcelona, donde había tenido oportunidad de recibir las enseñanzas de Ramón y Cajal. Desde 1890 al 1896, trabajó como médico auxiliar en el Hospital de la Santa Creu y se formó como dermatólogo en la Escuela de Jaume Peyrí i Rocamora. Roca se dedicó sobre todo a la sífilis, que constituía un grave problema social en aquella época. También se interesó por otras enfermedades como la lepra y el iodismo.

Roca i Heras es un impulsor del uso del catalán en el campo de la medicina. En 1898, presentó la primera comunicación en catalán en la Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears: La sífilis a l’edat mitjana. También en 1908 realizó el discurso inaugural en el Ateneu Barcelonès sobre La lepra, donde dio un importante valor a los elementos históricos.

Josep M Roca obtuvo un gran prestigi como dermatólogo y destacó, especialmente, com a historiador, disciplina que cultivó al mismo tiempo que la investigación. Muy interesado en la Historia de la Medicina Catalana de la Baja Edad Media, consultaba frecuentemente los Archivos de la Corona de Aragón. Esta afición fue la consecuencia de sus firmes convicciones catalanistas que también le llevaron a militar y a presidir el partido Unió Catalanista. Ocupó cargos relevantes en diversas instituciones ciudadanas como el Ateneu Barcelonès del que fue presidente en dos períodos: de 1908 a 1910 y de 1913 a 1914. Fue también presidente de la Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Acadèmia de la Llengua Catalana, y presidió también el Tercer Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrado en Tarragona en el año 1919.


___________________________________



Pioners de la Dermatologia a Catalunya 

(i III)

Josep M. Roca i Heras







Retrat de J.M. Roca i Heras


Oli sobre tela 
Ateneu Barcelonés 
Barcelona



Un dels primers dermatòlegs catalans va ser J.M. Roca i Heras (1863-1930) important figura amb gran repercussió social.

Es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona, on havia tingut oportunitat de rebre els ensenyaments de Ramon i Cajal. Des del 1890 al 1896, va treballar com a metge auxiliar a l'Hospital de la Santa Creu i es va formar com a dermatòleg a l'Escola de Jaume Peyrí i Rocamora. Roca es va dedicar sobretot a la sífilis, que constituïa un greu problema social en aquella època. També es va interessar per altres malalties com la lepra i el iodisme.

Roca i Heras és un impulsor de l'ús del català al camp de la medicina. L'any 1898, va presentar la primera comunicació en català a l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears: La sífilis a l'edat mitjana. També el 1908 va realitzar el discurs inaugural a l'Ateneu Barcelonès sobre La lepra, on va donar un important valor als elements històrics.

Josep M Roca va obtenir un gran prestigi com a dermatòleg i va destacar, especialment, com a historiador, disciplina que va cultivar al mateix temps que la investigació. Molt interessat en la Història de la Medicina Catalana de la Baixa Edat Mitjana, consultava sovint els Arxius de la Corona d'Aragó. Aquesta afició va ser la conseqüència de les fermes conviccions catalanistes que també el van portar a militar i a presidir el partit Unió Catalanista. Va ocupar càrrecs rellevants a diverses institucions ciutadanes com l'Ateneu Barcelonès del qual va ser president en dos períodes: del 1908 al 1910 i del 1913 al 1914. També va ser president de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, i va presidí el Tercer Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Tarragona l'any 1919.


martes, 6 de septiembre de 2022

Pioneros de la Dermatología en Catalunya (II): Pelayo Vilanova i Massanet

versió catalana | versión española








Retrato de 
Pelayo Vilanova Massanet 

Fotografía carnet 
Colegio de Médicos. 
Barcelona




Pelayo Vilanova Massanet (1868-1953) fue uno de los primeros especialistas en Dermatología en Catalunya y ejerció también la especialidad de Radiología. és un reputat metge especialista en Dermatologia i Radiologia. Había nacido en el pueblo ampurdanés de Terrades, y tras realizar los estudios de grado medio en Figueres, se licenció en Medicina en la Universidad de Barcelona en 1891. Interesado en la Dermatología - especialidad que en aquel momento no estaba constituída como especialidad en Barcelona - se trasladó posteriormente a París, formándose con maestros como como J. Darier (1856-1938) i H. Gougerot (1881-1955) en el Hospital de Saint Louis de esta ciudad. A su regreso a Barcelona, fue uno de los primeros médicos de la ciudad que ejercieron esta especialidad.



Durante una partida de caza.
Pelayo Vilanova es el cuarto comenzando por la derecha
(con barba y sin sombrero)


Pelayo Vilanova i Massanet se considera pues como uno de los padres de la Dermatologia y Venereologia en Catalunya. Practicaba además la Radiologia. Aplicaba agujas de radio para tratar los epiteliomas, y recogió sus resultados en algunas comunicaciones científicas. También usaba la radiumpuntura para et tratamiento del lupus. Otros temas que le interesaron fueron la investigación sobre sífilis que fue motivo de su tesis doctoral, los eccemas y la micosis fungoide. Como radiólogo hizo importantes estudios sobre el tratamiento del cáncer con rayos X.

Vilanova, junto con Jaume Peyrí Rocamora (1877-1950) dio impulso y fama a la naciente Dermatología catalana. En 1915, se crea la cátedra de Dermatología que dirigió Peyrí y, en 1925, se crea la Escuela Catalana de Dermatología y la Societat Catalana de Dermatologia. En este contexto de pleno desarrollo de los estudios dermatológicos, Pelayo Vilanova tiene una activa participación en diferentes congresos, como en el I Congreso Nacional de Medicina que se celebra en Madrid en 1909 y en diversas ediciones de los Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana en los que presenta temas sobre el Tratamiento de la sífilis con galil 1116 (1917), el Valor diagnóstico de la reacción de Wassermann; el Tratamiento del eccema con radio (1919); y el Tratamiento de la parasífilis con mercurio y con ioduro potásico (1921).



Junta directiva del Sindicat de Metges de Catalunya.
Pelayo Vilanova es el cuarto desde la izquierda de la segunda fila


Asamblea del Sindicat de Metges de Catalunya en la Font del Gat  (1923).
Pelayo Vilanova en la segunda fila (segundo comenzando por la izquierda) 


Vilanova tuvo también una activa vida política. En su juventud se afilió al Partido Progresista de Ruiz Zorrilla aunque lo abandona a la muerte de su líder. En 1903, se adhiere a la Unión Republicana, un partido creado en las postrimerías del s. XIX y que engloba diversas sensibilidades republicanas del Estado español. Tras los hechos que tuvieron lugar a finales de 1905, cuando los militares asaltaron el semanario El Cu-Cut y se promulgó la Ley de Jurisdicciones - una ley que traspasaba ciertos delitos civiles a la justicia militar - el partido se escinde. Más tarde, contrario a Solidaritat Catalana, Pelayo Vilanova hace un paso fugaz por el Partido Reformista de Melquíades Álvarez. Finalmente, en 1915, Pelayo Vilanova ingresa en el Bloc Republicà Autonomista, llegando a ser uno de sus dirigentes más destacados. Era éste un partido claramente republicano catalanista, de ideales sociales y progresistas contrario al radicalismo lerrouxista. En 1920, Vilanova fue uno de los fundadores y más activos miembros del Sindicat de Metges de Catalunya.


    

  Foto carnet  de Pelayo Vilanova, tras la obligatoria
recolegiación al terminar la Guerra Civil Española (1940 circa)




















Pelayo Vilanova Massanet, era un burgués con una posición económica muy desahogada. Tras su gran trayectoria profesional como dermatólogo y radiólogo, decidió retirarse muy pronto del ejercicio médico a pesar de haber alcanzado un gran prestigio profesional y de estar muy solicitado profesionalmente. Tras su temprana jubilación, se dedicó a cultivar sus aficiones (entre otras cosas era un declarado melómano), a disfrutar de su familia y a la política republicana, catalanista y progresista. Murió en Barcelona en 1953 a los 85 años. Su hijo, Xavier Vilanova Montiu (1902-1965) fue su digno sucesor y una de las figuras más notables de la Dermatología catalana del s. XX. 


___________________________________



Pioners de la Dermatologia a Catalunya (II)

Pelai Vilanova i Massanet







Retrat de 
Pelai Vilanova Massanet 

Fotografia carnet 
Col·legi de Metges 
Barcelona



Pelai Vilanova Massanet (1868-1953) va ser un dels primers especialistes en Dermatologia a Catalunya i va exercir també l'especialitat de Radiologia. És un reputat metge especialista en Dermatologia i Radiologia. Havia nascut al poble empordanès de Terrades, i després de realitzar els estudis de grau mitjà a Figueres, es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1891. Interessat en la Dermatologia -disciplina que en aquell moment no estava constituïda com a especialitat a Barcelona- es va traslladar posteriorment a París, formant-se amb mestres com J. Darier (1856-1938) i H. Gougerot (1881-1955) a l'Hospital de Saint Louis d'aquesta ciutat. En tornar a Barcelona, va ser un dels primers metges de la ciutat que van exercir aquesta especialitat.




Durant una partida de caça.
Pelai Vilanova es el quart començant per la dreta
(amb barba i sense barret)

Pelai Vilanova i Massanet es considera doncs com un dels pares de la Dermatologia i Venereologia a Catalunya. Practicava a més la Radiologia. Aplicava agulles de ràdio per tractar els epiteliomes, i en va recollir els resultats en algunes comunicacions científiques. També usava la radioumpuntura per al tractament del lupus. Altres temes que li van interessar van ser la investigació sobre sífilis que va ser motiu de la seva tesi doctoral, els èczemes i la micosi fungoide. Com a radiòleg va fer importants estudis sobre el tractament del càncer amb raigs X.

Vilanova, juntament amb Jaume Peyrí Rocamora (1877-1950), va donar impuls i fama a la naixent Dermatologia catalana. El 1915, es crea la càtedra de Dermatologia que va dirigir Peyrí i, el 1925, es crea l'Escola Catalana de Dermatologia i la Societat Catalana de Dermatologia. En aquest context de ple desenvolupament dels estudis dermatològics, Pelai Vilanova té una participació activa en diferents congressos, com al I Congrés Nacional de Medicina que se celebra a Madrid el 1909 i en diverses edicions dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana en què presenta temes sobre el Tractament de la sífilis amb galil 1116 (1917), el Valor diagnòstic de la reacció de Wassermann; el Tractament de l'èczema amb ràdio (1919); i el Tractament de la parasífilis amb mercuri i amb iodur potàssic (1921). 




Junta directiva del Sindicat de Metges de Catalunya.
Pelai Vilanova és el quart des de l'esquerra de la segona fila


Assemblea del Sindicat de Metges de Catalunya a la Font del Gat  (1923).
Pelai Vilanova a la segona fila (el segon començant per l'esquerra) 


Vilanova també va tenir una vida política molt activa. En la seva joventut es va afiliar al Partit Progressista de Ruiz Zorrilla, encara que l'abandona a la mort del seu líder. El 1903, s'adhereix a la Unió Republicana, un partit creat a les acaballes del s. XIX i que engloba diverses sensibilitats republicanes de l’Estat espanyol. Després dels fets que van tenir lloc a finals de 1905, quan els militars van assaltar el setmanari El Cu-Cut i es va promulgar la Llei de Jurisdiccions –una llei que traspassava certs delictes civils a la justícia militar– el partit s'escindeix. Més tard, contrari a Solidaritat Catalana, Pelai Vilanova fa un pas fugaç pel Partit Reformista de Melquíades Álvarez. Finalment, el 1915, ingressa al Bloc Republicà Autonomista, arribant a ser un dels seus dirigents més destacats. Aquest era un partit clarament republicà catalanista, d'ideals socials i progressistes contrari al radicalisme lerrouxista. El 1920, Vilanova va ser un dels fundadors i membres més actius del Sindicat de Metges de Catalunya.

  

  Foto carnet  de Pelayo Vilanova, tras la obligatoria
recolegiación al terminar la Guerra Civil Española (1940 circa)





















Pelai Vilanova Massanet, era un burgès amb una notable posició econòmica. Després de la seva gran trajectòria professional com a dermatòleg i radiòleg, va decidir retirar-se molt aviat de l'exercici mèdic tot i haver aconseguit un gran prestigi professional i estar molt sol·licitat professionalment. Després de la jubilació primerenca, es va dedicar a cultivar les seves aficions (entre altres coses era un declarat melòman), a gaudir de la seva família i a la política republicana, catalanista i progressista. Va morir a Barcelona el 1953 als 85 anys. El seu fill, Xavier Vilanova Montiu (1902-1965) en va ser el digne successor i una de les figures més notables de la Dermatologia catalana del s. XX.

martes, 30 de agosto de 2022

Pioneros de la Dermatología en Catalunya (I): Pau Umbert Corderas

versió catalana | versión española









Retrato de Pau Umbert Corderas 

Fotografía a la albúmina 

Instituto Umbert. Barcelona



Pau Umbert Corderas (1879-1922) fue uno de los primeros dermatólogos que ejercieron la especialidad como tal en Catalunya. Fue además el iniciador de una conocida familia de dermatólogos que han ejercido y ejercen la especialidad en Barcelona hasta la actualidad.


Pau Umbert Corderas en su época de estudiante



Aunque Pau era natural del pueblo de Sant Feliu de Codinas, quedó huérfano de niño, cuando solamente contaba con 8 años. Quedó entonces bajo la tutoría de su tío, propietario de un negocio textil en Barcelona, por lo que se trasladó a esta ciudad. A pesar de que su tío no daba mucha importancia a los estudios, Pau terminó el bachillerato y cursó estudios de Medicina en la Universidad de Barcelona. Durante su época de estudiante destaca por su militancia política en la Unió Catalanista y por ser delegado de curso durante varios años.

En 1901 decide dedicarse a la Dermatología y Sifiliografía, una especialidad que en aquel momento apenas comenzaba a apuntar. En 1880 Giné y Partagás había publicado un libro sobre Dermatología Quirúrgica en Barcelona, y existía el antecedente, todavía más antiguo, del Atlas de J.E. de Olavide en Madrid. Pero todavía no había ningún médico en Barcelona que cultivase la especialidad en exclusiva, sino que solía considerarse como una parte de la Patología Externa o Cirugía.


Fotografía de Pau Umbert en la orla de licenciatura (1911)



Por este motivo, Pau decide perfeccionar sus estudios en París, ciudad en la que se ha creado una brillante escuela de la especialidad. Durante dos años, Pau Umbert se forma en clínica al lado de Jean Darier en el Hôpital de la Pitié. Al mismo tiempo, asiste en el Hôpital Saint-Louis donde aprende histopatología con Gastou y Thibierge. También aprovecha para mantener contactos con destacadas figuras como Louis Brocq y Alfred Fournier. Miembro correspondiente de la Societé Française de Dermatologie et Syphiliografie, Pau Umbert Corderas conserva el vínculo con la Escuela Francesa de Dermatología toda su vida complementándola con la influencia de los trabajos de Unna y de la Escuela de Breslau que hacen que se de cuenta de la importancia de la histopatología en la clínica dermatológica.



Pau Umbert Corderas, en París con el equipo del Prof. Gastou
(en la fila de atrás, el segundo comenzando por la izquierda)

En 1903, dos años después de su estancia en Francia, Pau Umbert regresa a Barcelona y alterna la práctica médica privada con la asistencia hospitalaria: primero, asiste al Hospital de Niños Pobres de Barcelona durante dos años y, de forma más intermitente, al Hospital de Santa Creu. Además de esta actividad asistencial, participa en numerosas reuniones científicas.
Su obra escrita es muy amplia. Publicó numerosos artículos médicos, muchos de ellos en francés. Introdujo también nuevos métodos y teorías que, inspirados en la visión dermatológica de la Escuela Francesa, dieron un impulso de modernidad en un momento en el que la Dermatología catalana iniciaba su andadura como especialidad. Umbert insistió, especialmente, en la histopatología que había aprendido en París y de la que fue siempre un firme partidario. Umbert hizo destacadas aportaciones propias tanto en el campo de la Dermatología como en el de la Sifilografía. Cabe destacar sus estudios sobre la micosis fungoide, que identificó ya como un proceso linfomatoide de tipo sistémico, un concepto muy importante que está en la base de los estudios bioquímicos, ultraestructurales e inmunológicos posteriores y, también, para la comprensión de las proliferaciones extramedulares del sistema linfoide. Son, igualmente, destacados sus artículos sobre liquen plano y leucoplasia.
En el campo de sus estudios sobre sífilis, revisó los estigmas sifilíticos, las lesiones que causan y su diagnóstico diferencial, de gran riqueza en aquella época preantibiótica. Destacó especialmente la clínica de la sífilis tardía, que aparecía en edades avanzadas. Revisó, también, el concepto y manifestaciones de la llamada parasífilis. En definitiva, podemos afirmar que Pau Umbert Corderas consolidó las bases científicas de la que, en las primeras décadas del s. XX, era la Dermatología cotidiana. 
En el año 1922, Pau Umbert Corderas estaba preparando las oposiciones para ocupar la cátedra de Dermatología y Sifilografía de la Facultad de Medicina de Madrid, vacante por la defunción de Juan de Azúa. La muerte, sin embargo le sorprendió también en plena actividad profesional. Murió en Barcelona a los 42 años de edad.


___________________________________



Pioners de la Dermatologia a Catalunya (I):

Pau Umbert i Corderas







Retrato de Pau Umbert Corderas 

Fotografía a la albúmina 

Instituto Umbert. Barcelona





Pau Umbert Corderas (1879-1922) va ser un dels primers dermatòlegs que van exercir l’especialitat com a tal a Catalunya. A més, va ser l'iniciador d'una coneguda família de dermatòlegs que han exercit i exerceixen l'especialitat a Barcelona, fins a l'actualitat.


Pau Umbert Corderas a la seva època d'estudiant.


Tot i que en Pau era natural del poble de Sant Feliu de Codines, va quedar orfe de nen, amb només 8 anys. Va quedar llavors sota la tutoria del seu oncle, propietari d'un negoci tèxtil a Barcelona, i s’hi va traslladar. Tot i que el seu oncle no donava gaire importància als estudis, Pau va acabar el batxillerat i va cursar estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona. Durant la seva època d'estudiant va destacar per la seva militància política a la Unió Catalanista i per ser delegat de curs durant uns quants anys.
El 1901 decideix dedicar-se a la Dermatologia i Sifilografia, una especialitat que en aquell moment tot just començava a apuntar. El 1880 Giné i Partagás havia publicat un llibre sobre Dermatologia Quirúrgica a Barcelona, i existia l'antecedent, encara més antic, de l'Atlas de J.E. d'Olavide a Madrid. Però encara no hi havia cap metge a Barcelona que cultivés l'especialitat en exclusiva, sinó que solia considerar-se una part de la Patologia Externa o Cirurgia.


Fotografia de Pau Umbert a l'orla de llicenciatura (1911)


Per aquest motiu, Pau decideix perfeccionar els seus estudis a París, ciutat on s'ha creat una escola brillant de l'especialitat. Durant dos anys, Pau Umbert es forma en clínica al costat de Jean Darier a l'Hôpital de la Pitié. Alhora, assisteix a l'Hôpital Saint-Louis on aprèn histopatologia amb Gastou i Thibierge. També aprofita per mantenir contactes amb destacades figures com Louis Brocq i Alfred Fournier. Membre corresponent de la Societé Française de Dermatologie et Syphiliografia, Pau Umbert Corderas conserva l'enllaç amb l'Escola Francesa de Dermatologia tota la seva vida complementant-la amb la influència dels treballs d'Unna i de l'Escola de Breslau que li fan adonar-se de la importància de la histopatologia a la clínica dermatològica.



Pau Umbert Corderas, a París amb l'equip del Prof. Gastou
(a la fila d'enrere, el segon començant per l'esquerra)

El 1903, dos anys després de la seva estada a França, Pau Umbert torna a Barcelona i alterna la pràctica mèdica privada amb l'assistència hospitalària: primer, assisteix a l'Hospital de Nens Pobres de Barcelona durant dos anys i, de manera més intermitent, a l'Hospital de Santa Creu. A més d’aquesta activitat assistencial, participa en nombroses reunions científiques.

La seva obra escrita és molt àmplia. Va publicar nombrosos articles mèdics, molts d’ells en francès. També va introduir nous mètodes i teories que, inspirats en la visió dermatològica de l'Escola Francesa, van donar un impuls de modernitat en un moment en què la Dermatologia catalana iniciava el seu camí com a especialitat. Umbert va insistir, especialment, en la histopatologia que havia après a París i de la qual sempre en va ser un ferm partidari. Umbert va fer destacades aportacions pròpies tant al camp de la Dermatologia com al de la Sifilografia. Cal destacar els seus estudis sobre la micosi fungoide, que ja va identificar com un procés limfomatoide de tipus sistèmic, un concepte molt important que està a la base dels estudis bioquímics, ultraestructurals i immunològics posteriors i, també, per a la comprensió de les proliferacions extramedul·lars del sistema limfoide. Són, igualment, destacats els seus articles sobre liquen pla i leucoplàsia.

En el camp dels seus estudis sobre sífilis, va revisar els estigmes sifilítics, les lesions que causen i el seu diagnòstic diferencial, de gran riquesa en aquella època preantibiòtica. Va destacar especialment la clínica de la sífilis tardana, que apareixia en edats avançades. Va revisar, també, el concepte i manifestacions de l'anomenada parasífilis. En definitiva, podem afirmar que Pau Umbert Corderas va consolidar les bases científiques de la que va ser, a les primeres dècades del s. XX, la Dermatologia quotidiana.

L'any 1922, Pau Umbert Corderas estava preparant les oposicions per ocupar la càtedra de Dermatologia i Sifilografia de la Facultat de Medicina de Madrid, vacant per la defunció de Juan de Azúa. La mort, però, el va sorprendre també en plena activitat professional. Va morir a Barcelona als 42 anys.

viernes, 16 de abril de 2021

Epónimos para olvidar: (III) Síndrome de Wegener


versió catalana | versión española







Friedrich Wegener 
 
Fotografía en B&N 

Archivo 






En otras entradas del blog se ha comentado el contrasentido de dedicar epónimos médicos a tenebrosos personajes, como Reiter o Clara que realizaron experimentos inhumanos durante el régimen nazi. Esta entrada consideraremos otro epónimo que debería desaparecer: la granulomatosis de Wegener, que sería mejor substituir por el de granulomatosis con poliangeítis. 

Friedrich Wegener (1907-1990) era hijo de un cirujano de Varel (Alemania). Estudió Medicina en Munich y Kiel. Su hermano Paul fue un destacado activista nazi y formó parte del Comité de Defensa del Reich. 

En 1934 realizó una autopsia en un camionero de 38 años que había fallecido por insuficiencia renal tras una enfermedad febril. Le llamó la atención la deformidad nasal y la inflamación del oído medio, la laringe, la faringe y la tráquea. El examen histopatológico de dichos tejidos mostró una granulomatosis necrotizante y en ambos riñones, aumentados de tamaño, se evidenció una glomerulonefritis necrotizante. 

En Kiel, Wegener había sido alumno de Martin Staemmler (1890-1974), un médico que había realizado diversos trabajos sobre higiene racial y era un activo defensor de la eugenesia y supremacía de la raza aria. En 1935, Staemmler fue nombrado profesor de Patología en la Universidad de Breslau, y se llevó a Wegener con él, con el propósito de que lo ayudara también en su apoyo al régimen nazi. 
 


Martin Staemmler, mentor de Wegener 


En 1939, Friedrich Wegener publicó un artículo con el título de "Granulomatosis rinógena singular", que más tarde se consideraría como la primera descripción de la enfermedad. Las publicaciones posteriores de Ringertz (1947), Johnson (1948), Gabriel Charles Godman y Jacob Churg (1954) popularizaron el término de "granulomatosis de Wegener" en la literatura médica. 

Cuando estalló la guerra Wegener sirvió como médico militar en Lodz donde realizaba entre 50-100 autopsias por mes; la mayoría de los cadáveres provenían de judíos del cercano ghetto de dicha ciudad (donde murieron 43.000 personas). Es difícil creer que Friedrich Wegener desconociera lo que estaba ocurriendo. Además es muy sospechoso su manifiesto interés por la embolia gaseosa, uno de los sistemas que se utilizaron para asesinar a centenares de personas. 

Más tarde Wegener actuó como cirujano en el frente, hasta que cayó prisionero del ejército norteamericano. 


Ghetto de Lodz. Niños subiendo a los trenes que los llevará a la muerte


Según el Archivo Federal de Berlín, Wegener era miembro de las SA ya en 1932, se unió al partido nazi NSDAP en 1933, ostentando el cargo de NS-Ärtzebund y más tarde el de  Sanitätsobersturmbannführer de las SA. Algunos sospechan que realizó algunas colaboraciones con el campo de concentración de Auschwitz. Wegener también aparece en las listas de búsqueda de criminales de guerra de las autoridades polacas. 

Por este motivo fue cuestionado en la postguerra e incluso declarado criminal de guerra por el gobierno polaco. Aunque su archivo nunca fue encontrado y no se pudo comprobar documentalmente su participación activa en crímenes de guerra nazis, pero lo cierto es que conocía perfectamente las matanzas que se estaban realizando en el ghetto de Lodz y fue cómplice de ellas. 

En el 2007 el ACCP consideró que todo esto era suficiente para cuestionar su integridad personal y le retiró el Master Clinician Award. También se propuso cambiar el epónimo de enfermedad de Wegener o granulomatosis de Wegener por el de granulomatosis con poliangeítis o vasculitis asociada a ANCA (anticuerpos contra citoplasma del neutrófilo)


Bibliografía


Lampert U. Die Pathologische Anatomie in der Zeit des Nationalsozialismus unter besonderer Beachtung der Rolle einiger bedeutender Fachvertreter an deutschen Universitäten und Hochschulen

Cuerda E, González-López E, López-Estebaranz JL. Dermatología en la Alemania nazi. Actas Dermo-Sif, 2011; 102: 423-428

Sierra X. Los dermatólogos judíos en la Alemania nazi. En: Sierra X (ed) 100 años de Dermatología. p. 57-70. Grupo Aula Médica SA. Madrid, 2001

Sierra X. Los dermatólogos judíos bajo el III Reich. Piel, 2011, 16, 120-124.

Weyers W. Death of Medicine in Nazi Germany. Dermatology and dermatopathology under the swastika.  Madison Books. Oxford 1998

Wegener F. Ueber generalisierte septische Gefäßerkrankungen. Verh Deut Pathol Ges 1936;29:202–10.

Wegener F. Die pneumogene allgemeine Granulomatose (PG)—sog. Wegener’sche Granulomatose. In: Staemmler M (ed.) Lehrbuch der pathologischen Anatomie. Berlin: De Gruyter, 1967; 225–97.

Woywodt A, Matteson EL. Wegener’s granulomatosis—probing the untold past of the man behind the eponym. Rheumatology 2006;45:1303–1306






 Epònims per oblidar: (III) Síndrome de Wegener






Friedrich Wegener 
 
Fotografia en B&N 

Arxiu 




En altres entrades del blog s'ha comentat el contrasentit de dedicar epònims mèdics a personatges tenebrosos, com Reiter o Clara que van realitzar experiments inhumans durant el règim nazi. En aquesta entrada considerarem un altre epònim que hauria de desaparèixer: la granulomatosi de Wegener, que seria millor substituir pel nom de granulomatosi amb poliangeítis.

Friedrich Wegener (1907-1990) era fill d'un cirurgià de Varel (Alemanya). Va estudiar Medicina a Munic i Kiel. El seu germà Paul va ser un destacat activista nazi i va formar part del Comitè de Defensa del Reich.

El 1934 va realitzar una autòpsia a un camioner de 38 anys que havia mort per insuficiència renal després d'una malaltia febril. Li va cridar l'atenció la deformitat nasal i la inflamació de l'orella mitjana, la laringe, la faringe i la tràquea. L'examen histopatològic d'aquests teixits va mostrar una granulomatosi necrotitzant i en tots dos ronyons, augmentats de grandària, es va evidenciar una glomerulonefritis necrotitzant.

A Kiel, Wegener havia estat alumne de Martin Staemmler (1890-1974), un metge que havia realitzat diversos treballs sobre "higiene racial" i era un actiu defensor de l'eugenèsia i la supremacia de la raça ària. El 1935, Staemmler va ser nomenat professor de Patologia a la Universitat de Breslau, i es va endur amb ell a Wegener, amb el propòsit que l'ajudés també políticament en el seu suport al règim nazi.



Martin Staemmler, mentor de Wegener 

 
El 1939, Friedrich Wegener va publicar un article sota el títol de "granulomatosi rinógena singular", que més tard es consideraria com la primera descripció de la malaltia. Les publicacions posteriors de Ringertz (1947), Johnson (1948), Gabriel Charles Godman i Jacob Churg (1954) van popularitzar el terme de "granulomatosi de Wegener" en la literatura mèdica.

Quan va esclatar la guerra, Wegener va prestar servei com a metge militar a Lodz, on realitzava entre 50-100 autòpsies al mes; la majoria dels cadàvers provenien de jueus del ghetto proper a aquesta ciutat (on van morir 43.000 persones). És difícil creure que Friedrich Wegener desconegués el que estava passant. A més és molt sospitós el seu manifest interès per l'embòlia gasosa, un dels sistemes que van utilitzar els nazis per assassinar a centenars de persones.

Més tard Wegener va actuar com a cirurgià al front, fins que va caure presoner de l'exèrcit nord-americà.

 

Ghetto de Lodz. Nens pujant als trens que els portaran a la mort


Segons l'Arxiu Federal de Berlín, Wegener era membre de les SA ja el 1932, es va unir a el partit nazi NSDAP el 1933, amb el càrrec de NS-Ärtzebund i més tard el de Sanitätsobersturmbannführer de les SA. Alguns sospiten que va realitzar algunes col·laboracions amb el camp de concentració d'Auschwitz. 

Per aquest motiu va ser qüestionat a la postguerra i fins i tot declarat criminal de guerra pel govern polonès, que va incloure Wegener a les llistes de recerca de criminals de guerra. Encara que el seu arxiu mai va ser trobat i no es va poder comprovar documentalment la seva participació activa en crims de guerra nazis, la veritat és que coneixia perfectament les matances que s'estaven realitzant al ghetto de Lodz i en va ser còmplice.

El 2007 l’ACCP va considerar que tot això era suficient per qüestionar la seva integritat personal i li va retirar el Master Clinician Award. També es va proposar canviar l’epònim de malaltia de Wegener o granulomatosi de Wegener pel de granulomatosi amb poliangeítis o vasculitis associada a ANCA (anticossos contra citoplasma del neutròfil).



Bibliografia


Lampert U. Die Pathologische Anatomie in der Zeit des Nationalsozialismus unter besonderer Beachtung der Rolle einiger bedeutender Fachvertreter an deutschen Universitäten und Hochschulen

Cuerda E, González-López E, López-Estebaranz JL. Dermatología en la Alemania nazi. Actas Dermo-Sif, 2011; 102: 423-428

Sierra X. Los dermatólogos judíos en la Alemania nazi. En: Sierra X (ed) 100 años de Dermatología. p. 57-70. Grupo Aula Médica SA. Madrid, 2001

Sierra X. Los dermatólogos judíos bajo el III Reich. Piel, 2011, 16, 120-124.

Weyers W. Death of Medicine in Nazi Germany. Dermatology and dermatopathology under the swastika.  Madison Books. Oxford 1998

Wegener F. Ueber generalisierte septische Gefäßerkrankungen. Verh Deut Pathol Ges 1936;29:202–10.

Wegener F. Die pneumogene allgemeine Granulomatose (PG)—sog. Wegener’sche Granulomatose. In: Staemmler M (ed.) Lehrbuch der pathologischen Anatomie. Berlin: De Gruyter, 1967; 225–97.

Woywodt A, Matteson EL. Wegener’s granulomatosis—probing the untold past of the man behind the eponym. Rheumatology 2006;45:1303–1306