jueves, 20 de abril de 2023

Historia de la jeringa (III): La jeringa de Pravaz

versió catalana | versión española









Jeringa de Pravaz

Metal.

Colección Wellcome
Londres




En entradas anteriores nos hemos referido a la etimología de la palabra jeringa y a los diversos intentos precursores de obtener un dispositivo que permitiera inocular sustancias en la hipodermis. 

         
Charles Gabriel Pravaz (1791-1855)       


Sin embargo, dejando de lado estos antecedentes podemos considerar que la primera jeringa propiamente dicha fue descrita en 1851 por el cirujano francés Charles Gabriel Pravaz (1791-1855), de Lyon. Pravaz tomó la aguja hueca de Rynd y lo acopló como pieza separada a un cilindro de plata de 3 cm de largo y 5mm de diámetro, que llevaba unido un trocar de oro o cobre y una especie de émbolo, que mediante el giro, y no con la presión, permitía la administración de sustancias. En este modelo, el disco del pistón era de cuero. La utilizó para inyectar coagulantes químicos en los vasos sanguíneos de animales, para experimentar la esclerosis de aneurismas con percloruro férrico, pero no llegó a realizar experimentación humana. Era la primera vez que se usaba la jeringa separada de la aguja. Pravaz hizo una escasa publicidad de su invento, y sería otro cirujano francés, L. J. Béhier quien daría a conocer la invención de Pravaz en toda Europa, dándole el nombre de "aparato o jeringa de Pravaz"


            

Jeringa de Pravaz 

(foto tomada del blog de Tomás Cabacas) 














Aunque se acepta a Pravaz como inventor de la jeringa, el auténtico inventor de las inyecciones hipodérmicas fue Alexander Wood, secretario del prestigiosísimo Royal College of Physicians de Edimburgo en 1850. Wood introdujo algunos cambios sobre el modelo de Pravaz, cambiando el punto de corte de la aguja y acoplándole un tubo de vidrio, para administrar opiáceos en las neuralgias. Ya hemos visto que el desarrollo de la jeringa va bastante unido en sus inicios a los intentos de administrar opiáceos por vía parenteral.  Wood administró morfina a su esposa para tratarle una neuralgia, mediante su jeringuilla. El dolor de la Sra. Wood mejoró, aunque se volvió adicta a la aguja y más tarde murió por una sobredosis. Así la primera sustancia que fue inyectada con la jeringa hipodérmica fue la morfina. Wood mencionó la recién inventada jeringa hipodérmica, en su libro “El nuevo método para el tratamiento de las neuralgias, aplicando directamente opiáceos a los puntos dolorosos”.

El uso de la jeringuilla había propiciado el uso indiscriminado de morfina para aliviar cualquier tipo de dolores. Aunque la trágica muerte de la Sra. Wood como consecuencia de su adicción debía haber alertado de los potenciales peligros de los opiáceos, fue un incidente que apenas se tuvo en cuenta. Los médicos de la época sostenían que la vía parenteral ofrecía innegables ventajas. La administración de los opiáceos por vía oral les planteaba problemas con la dosificación, que creían mucho más exacta si se inyectaban. Los resultados eran más rápidos y -según afirmaban entonces- no producía hábito. La morfina se introdujo así como analgésico en cualquier proceso doloroso, ya que en aquel momento se la consideraba “el medicamento más notable descubierto por el hombre”. 
Jeringa de Pravaz. Colección particular. 


Posteriormente se fueron creando agujas mas finas y graduando el cuerpo de la jeringa para conocer con precisión las dosis que se administraba. 
Charrière perfeccionó la jeringa de Pravaz reemplazando el metal del cuerpo de bombeo por vidrio y el trocar-cánula, que era de incómodo manejo, por una aguja hueca cortada en bisel y que ulteriormente fueron realizadas en materiales inalterables como el oro o el platino. 



Grabado demostrativo de como 
se cargaba una jeringa de Pravaz.
(Wellcome collection)



















Pero era absolutamente necesario poder esterilizar las agujas y jeringas. El nacimiento de la bacteriología había revelado la presencia de múltiples gérmenes microscópicos que podían ser transmitidos con facilidad. Las jeringas debían poder ser desmontadas con facilidad y ser de materiales que pudiesen someterse a procedimientos de esterilización. El cuero del pistón fue pronto substituído por diversos materiales que podían ser sometidos a ebullición. Strauss y Collin lo reemplazaron por médula de saúco. Lhomme usó capas de hojas de amianto y tela fina recosidas para obtener un pistón sólido y estanco. 

También se grabó la graduación, para facilitar el cálculo de la dosis administrada. El grabado se realizó primero sobre el émbolo y más tarde sobre el cuerpo de la jeringa. 

Bibliografía


ANÓNIMO (1966): Un innovador en la ortopedia en el siglo XIX. Charles Gabriel Pravaz. Lyon Revue Medicale, 30 diciembre, 15 (20), 937-944. Lyon.
ANÓNIMO (1988): Pravaz (Carlos Gabriel). Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana, 46, 1301. Madrid, Espasa-Calpe.
Cabacas, T.  Jeringa de Pravaz. http://tomascabacas.com/jeringa-de-pravaz/
Pablo de Jaime Ruiz y J. M. de Jaime Loren. Epónimos científicos: Jeringa de Pravaz. https://blog.uchceu.es/eponimos-cientificos/jeringa-de-pravaz/



Jeringa hipodérmica victoriana de Pravaz, de plata








___________________________________



Història de la xeringa (III): La xeringa hipodèrmica de Pravaz







Jeringa de Pravaz

Metal.

Colección Wellcome
Londres



En entrades anteriors ens hem referit a l'etimologia de la paraula xeringa i als diversos intents precursors d'obtenir un dispositiu que permetés inocular substàncies a la hipodermis.


         
Charles Gabriel Pravaz (1791-1855)       


Però deixant de banda aquests antecedents, podem considerar que la primera xeringa pròpiament dita va ser descrita el 1851 pel cirurgià francès Charles Gabriel Pravaz (1791-1855), de Lió. Pravaz va prendre l'agulla buida de Rynd i la va acoblar com a una peça separada a un cilindre de plata de 3 cm de llarg i 5 mm de diàmetre, que estava unida a un trocar d'or o coure i a una mena d'èmbol. Girant aquest èmbol, i no mitjançant la pressió, permetia administrar  substàncies a les capes més profundes de la pell. En aquest model, el disc del pistó era de cuir. 

Pravaz va utilitzar el seu model de xeringa per injectar coagulants químics als vasos sanguinis d'animals, i per experimentar l'esclerosi d'aneurismes amb perclorat fèrric, tot i que no va arribar a experimentar-la en humans. Era la primera vegada que es feia servir la xeringa separada de l'agulla. Pravaz va fer una escassa publicitat del seu invent, i seria un altre cirurgià francès, L. J. Béhier qui donaria a conèixer la invenció de Pravaz a tota Europa, donant-li el nom d'"aparell o xeringa de Pravaz".

         

Xeringa de Pravaz 

(foto presa del blog de Tomás Cabacas) 


Encara que Pravaz és acceptat com l’inventor de la xeringa, l'autèntic inventor de les injeccions hipodèrmiques va ser Alexander Wood, secretari del prestigiosíssim Royal College of Physicians d'Edimburg, el 1850. Wood va introduir alguns canvis sobre el model de Pravaz, canviant el punt de tall de l'agulla i acoblant-li un tub de vidre, per administrar opiacis a les neuràlgies. Ja hem vist que el desenvolupament de la xeringa en els seus inicis va molt unit als intents d'administrar opiacis per via parenteral. Amb la seva xeringa, Wood va administrar morfina a la seva dona per tractar-li una neuràlgia. El dolor de la Sra. Wood va millorar, encara que es va tornar addicta a l'agulla i més tard va morir per una sobredosi. Així doncs, la primera substància que va ser injectada amb la xeringa hipodèrmica va ser la morfina. Wood va esmentar la recent inventada xeringa hipodèrmica, al seu llibre “El nou mètode per al tractament de les neuràlgies, aplicant directament opiacis als punts dolorosos”.

L'ús de la xeringa havia afavorit l'ús indiscriminat de morfina per alleujar qualsevol dolor. La tràgica mort de la Sra. Wood com a conseqüència de la seva addicció, hauria d'haver alertat dels potencials perills dels opiacis, però en canvi gairebé no es va tenir en compte. Els metges de l'època sostenien que la via parenteral oferia innegables avantatges. L'administració dels opiacis per via oral els plantejava problemes amb la dosificació, ja que creien que era molt més exacta si s'injectava. Els resultats eren més ràpids i -segons afirmaven aleshores- no produïa hàbit. La morfina es va introduir així com a analgèsic en qualsevol procés dolorós, ja que en aquell moment se la considerava “el medicament més notable descobert per l'home”.
Xeringa de Pravaz. Col·lecció particular. 


Progressivament es van anar creant agulles més fines i graduant el cos de la xeringa per conèixer amb precisió les dosis administrades. Charrière va perfeccionar la xeringa de Pravaz reemplaçant el metall del cos de bombeig per vidre i el trocar-cànula, que era de maneig incòmode, per una agulla buida tallada en bisell i que ulteriorment va ser de materials inalterables com l'or o el platí.  


Gravat que demostra com e
s carregava una xeringa de Pravaz.
(Wellcome collection)


Però era absolutament necessari que les agulles i xeringues es poguèssin esterilitzar. El naixement de la bacteriologia havia revelat la presència de múltiples gèrmens microscòpics que podien ser transmesos amb facilitat. Les xeringues havien de poder desmuntar-se fàcilment i havien d'estar fetes de materials que poguessin sotmetre's a procediments d'esterilització. El cuir del pistó aviat va ser substituït per diversos materials que podien ser sotmesos a ebullició. Strauss i Collin ho van reemplaçar per medul·la de saüc. Lhomme va fer servir capes de fulles d'amiant i tela fina recosides per obtenir un pistó sòlid i totalment tancat.

També es va gravar la graduació, per facilitar el càlcul de la dosi administrada. Primerament el gravat es va realitzar sobre l'èmbol i més tard sobre el cos de la xeringa.


Bibliografia

ANÒNIM (1966): Un innovador a l'ortopèdia al segle XIX . Charles Gabriel Pravaz. Lyon Revue Medicale, 30 desembre, 15 (20), 937-944. Lyon.

ANÒNIM (1988): Pravaz (Carlos Gabriel). Enciclopèdia Universal Il·lustrada Europeu-Americana , 46, 1301. Madrid, Espasa-Calpe.

Cabacas, T.  Xeringa de Pravaz. http://tomascabacas.com/jeringa-de-pravaz/
Pablo de Jaime Ruiz i J. M. de Jaime Loren. Epònims científics: Xeringa de Pravaz https://blog.uchceu.es/eponimos-cientificos/jeringa-de-pravaz/