Retratos sin sonrisa

 versió catalana | versión española

Diego Velázquez  Retrato del papa Inocencio III (1650)   Óleo sobre lienzo 140 x 120 cm Galleria Doria Pamphilij  Roma

Una de las cosas que más nos llama la atención en contemplar un retrato antiguo es la ausencia de sonrisa de los retratados. Javier Sanz Serrulla, doctor en Medicina y en Historia ha estudiado este fenómeno. Los personajes de la mayoría de cuadros aparecen serios, distantes, o apenas esbozan una sonrisa forzada, tímida e inacabada. Hay que hacer una búsqueda exhaustiva para encontrar a una persona que sonría francamente, mostrando los dientes. 

Una de las excepciones es el Adán de Durero (1507), expuesto en el Museo del Prado que al sonreír muestra un diastema, una separación de los incisivos superiores que presenta hasta un 20% de la población. 

La sonrisa más famosa es sin duda la de la Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1519). Una sonrisa que ha hecho correr ríos de tinta y ha causado una gran atracción entre los visitantes del Museo del Louvre. Una sonrisa forzada que no es tan ostensible en la réplica del Museo del Prado (1507-1519) y que por ello presenta más naturalidad y menos picardía que la del museo parisiense. 

En cambio, los personajes de clases bajas sonríen de forma más abierta. Es el caso del Bufón Calabacillas (1635-1639). Velázquez lo pinta con la mirada perdida, y una sonrisa alelada y bonachona que deja ver los dientes, no muy bien cuidados. 

Velázquez: El bufón Calabacillas. Museo del Prado. Madrid. 

 

Los personajes de alcurnia, en cambio, presentan un aspecto serio, sin sonrisa que pudiera delatar sus transtornos dentales. Es el caso de la reina Mª Luisa de Parma, esposa de Carlos IV, que aparece siempre, en los retratos de Goya, con la boca cerrada y apretada, mostrando en todo caso una sonrisa forzada. La reina había perdido casi la totalidad de sus dientes y usaba una prótesis de porcelana. Tres sirvientes de palacio cuidaban a diario de la preciada prótesis. La reina comía siempre en solitario, ya que debía sacarse la prótesis para ingerir alimentos y no quería que otras personas pudieran verla mientras lo hacía.  

Francisco de Goya: Retrato de María Luisa de Parma.
Museo Goya (colección Ibercaja)  

Muchos otros retratos de personalidades mantienen la boca cerrada, y la causa bien puede ser el mal estado de sus dientes. Baste recordar el retrato de Georges Washington, que cuando a los 56 años ocupó la presidencia de los EEUU había perdido la casi totalidad de piezas dentarias y solamente conservaba un diente. La caries y su costumbre de abrir nueces con los dientes fueron las causas que le obligaron a usar también una prótesis dental. Washington era un hombre jovial y que reía mucho con sus amistades, pero aparece siempre serio en sus retratos. 

Rembrandt Peale: George Washington (detalle)
National Portrait Gallery. Washington DC. 

Naturalmente este criterio no sirve para los retratos de sacamuelas, que aparecen en el desempeño de sus funciones arrancando muelas de un paciente que forzosamente muestra la boca totalmente abierta. Durante mucho tiempo arrancar muelas era la única solución que podía ofrecerse ante el terrible dolor odontológico. Lo solían hacer los cirujanos de hábito corto, ni habían ido a la Facultad como sí hacían los cirujanos de hábito largo, también llamados latinistas porque hablaban latín y que ejercían una cirugía mayor. 

Theodor Rombouts El charlatán sacamuelas (1627) 
Museo del Prado. Madrid.   

Los cirujanos de hábito corto eran sacamuelas, hacían sangrías y aplicaban sanguijuelas. También afeitaban y cortaban el pelo, por lo que también se les llamaba cirujanos barberos. Ejercían su oficio en plazas y mercados, al aire libre. Yo todavía he visto algunos de estos personajes hace algunos años en algún zoco árabe, que exhibía en una mesita el montón de dientes que había arrancado a sus pacientes, a guisa de currículum, para certificar su experiencia. 

Sacamuelas callejero en la plaza Djemaa el Fna. Marrakech.  

Cuando a partir de ahora vayáis a un museo, podéis entreteneros buscando retratos con sonrisa anteriores al s. XX. Seguramente encontraréis alguno, aunque probablemente os costará. Buena suerte! 

___________________________________

Retrats sense somriure

Diego Velázquez  Retrat del papa Inocenci III (1650)   Oli sobre tela 140 x 120 cm Galleria Doria Pamphilij  Roma

Una de les coses que més ens crida l'atenció al contemplar un retrat antic és l'absència de somriure de les persones retratades. Javier Sanz Serrulla, doctor en Medicina i en Història, ha estudiat aquest fenomen. Els personatges de la majoria de quadres apareixen seriosos, distants, o amb prou feines esbossen un somriure tímid i inacabat. Cal fer una cerca exhaustiva per trobar una persona que somrigui francament, mostrant les dents.

Una de les excepcions és l'Adán de Durero (1507), exposat al Museu del Prado, que al somriure mostra un diastema, una separació dels incisius superiors que presenta fins a un 20% de la població.

El somriure més famós és sens dubte el de la Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1519). Una somriure que ha fet córrer rius de tinta i ha causat una gran atracció entre els visitants del Museu del Louvre. Un somriure forçat que no és tan ostensible a la rèplica del Museu del Prado (1507-1519) i que per això presenta més naturalitat i menys picardia que la del museu parisenc.

En canvi, els personatges de classes baixes somriuen de manera més oberta. És el cas del Bufó Calabacillas (1635-1639). Velázquez el pinta amb la mirada perduda, i un somriure alienat i bonàs que deixa veure les dents, no gaire ben cuidades.

Velázquez: El bufó Calabacillas. Museo del Prado. Madrid. 

Els personatges de llinatge, en canvi, presenten un aspecte seriós, sense un somriure que pogués delatar els seus trastorns dentals. És el cas de la reina M. Lluïsa de Parma, esposa de Carles IV, qui apareix sempre, als retrats de Goya, amb la boca tancada. La reina havia perdut gairebé la totalitat de les seves dents i feia servir una pròtesi de porcellana. Tres servents de palau cuidaven diàriament de la preuada pròtesi. La reina menjava sempre en solitari, ja que s'havia de treure la pròtesi per ingerir aliments i no volia que altres persones la poguessin veure mentre ho feia.

Francisco de Goya: Retrat de Maria Lluisa de Parma.
Museu Goya (col·lecció Ibercaja)  

Molts altres retrats de personalitats mantenen la boca tancada, i la causa podria ser el mal estat de les dents. Només cal recordar el retrat de Georges Washington, que quan als 56 anys va ocupar la presidència dels EUA havia perdut gairebé la totalitat de peces dentàries i només conservava una dent. La càries i el costum d'obrir nous amb les dents van ser les causes que el van obligar a fer servir també una pròtesi dental. Washington era un home jovial i que reia molt amb les seves amistats, però als seus retrats apareix sempre seriós.

Rembrandt Peale: George Washington (detall)
National Portrait Gallery. Washington DC. 

Naturalment aquest criteri no serveix per als retrats d'arrencaqueixals, que apareixen en ple exercici de les seves funcions arrencant els queixals d'un pacient que forçosament mostra la boca totalment oberta. Durant molt de temps arrencar queixals era l'única solució que podia oferir-se davant el terrible dolor odontològic. Solien fer-ho els cirurgians d'hàbit curt, que no havien anat a la Facultat, com sí que ho feien els cirurgians d'hàbit llarg, també anomenats llatinistes perquè parlaven en llatí i que exercien una cirurgia major. 

Theodor Rombouts. L'arrencaqueixals (1627) 
Museo del Prado. Madrid.   

Els cirurgians d'hàbit curt eren arrancaqueixals, feien sagnies i aplicaven sangoneres. També afaitaven i tallaven els cabells, per la qual cosa també se'ls anomenava cirurgians barbers. Exercien el seu ofici a places i mercats, a l'aire lliure. Jo encara he vist alguns d'aquests personatges fa uns anys en algun mercat àrab, exhibint a una tauleta les dents que havia arrencat als seus pacients, com si fos un currículum, per certificar la seva experiència.

Arrencaqueixals de carrer a la plaça Djemaa el Fna. Marrakech.  

Quan a partir d'ara aneu a un museu, podeu entretenir-vos buscant retrats amb somriure anteriors al s. XX. Segurament en trobareu algun, encara que probablement us costarà. Bona sort!

La macabra colección anatómica del Dr. Hirt

 versió catalana | versión española

Memorial de las víctimas  asesinadas en Estrasburgo  (2005)  Placa de metal Instituto de Anatomia  Hospital civil / Universidad de Estrasburgo

Alsacia es una región fronteriza entre Francia y Alemania. Se hablan ambos idiomas y frecuentemente ha sido motivo de disputa entre los dos países. Durante el siglo XX ha visto con frecuencia cambios, perteneciendo alternativamente a Francia o a Alemania. 

Durante la Segunda Guerra Mundial, Alsacia fue pronto anexionada a la Alemania nazi. El 23 de noviembre de 1941 los alemanes establecieron allí la Reichsuniversität Straßburg, con profesorado y personal alemán. La nueva universidad implementa la germanización y nazificación del conocimiento científico. Los antiguos profesores fueron depuestos bajo la acusación de bolchevismo y la antigua Universidad francesa se refugió en Clermont-Ferrand. Otras universidades con el modelo nazi de Reichsuniversität fueron establecidas también en Posen y Praga. 

En la nueva universidad nazi, ocupó el cargo de director del Instituto de Anatomía el Prof. August Hirt (1898-1945) que previamente había sido profesor de esta disciplina en Heidelberg, Greifswald y Frankfurt. August Hirt era también Sturmbähnfürer de las SS y realizó experimentos con el gas mostaza sobre la piel de prisioneros del campo de concentración de Natzweiler-Struthof.  

August Hirt

Hirt participaba de la Ahnenerbe, fundada por Himmler en 1935 y dedicada a estudiar las supuestas características de la raza aria y sus diferencias con otras razas. Hirt tenía un gran proyecto: Reunir una colección de cráneos primero y de esqueletos completos de judíos después, para fundar un museo de la "raza desaparecida" (daba por sentado el exterminio total de los judíos): 

"Disponemos de una amplia colección de cráneos de casi todas las razas y pueblos. Sin embargo, de la judía solo tenemos unos pocos ejemplares (...) ahora tenemos la oportunidad de obtener este material científico, los cráneos de comisarios judeobolcheviques, que representan el prototipo del espécimen subhumano repulsivo pero característico... y tenemos la oportunidad de obtener evidencias tangibles y científicas de ello" 

            (August Hirt, febrero de 1942)

El propio Hirt daba instrucciones precisas de como debían ser seleccionados, tratados y asesinados los elegidos, 

“En Agosto de 1943 recibí la orden de aceptar inmediatamente aproximadamente 80 prisioneros desde Auschwitz. La carta llevaba la instrucción de contactar inmediatamente con el Dr. Hirt de la facultad de Medicina de Estrasburgo. Viajé al Instituto de Anatomía en Estrasburgo donde Hirt me informó acerca de la llegada de prisioneros procedentes de Auschwitz con destino a Natzweiler-Struthof. Me dijo también que había que matar a estas personas en la cámara de gas del campo y que sus cuerpos debería ser remitidos al Instituto de Anatomía y ser puestos a su disposición. El Dr. Hirt me entregó una especie de sales y me dijo la dosis que debería utilizar…”

Carta de Wolfram Sievers a Rudolf Brandt

Los esqueletos debían ser cuidadosamente preservados ("muerte inducida que no produzca daños en la cabeza") para constituir una colección para el estudio futuro de los rasgos antropológicos de las "subespecies" de judíos y eslavos. Para ello Hirt seleccionó 150 individuos a los que tomó medidas antropométricas exactas, hizo fotografías y moldes. Luego debían ser asesinados con medidas especiales en la cámara de gas. Sus cuerpos, procedentes de Dachau, Auchwitz y Natzweiler-Struthof fueron enviados a continuación al Instituto Anatómico. Hirt separaba la cabeza (al principio quería solo conservar los cráneos aunque luego optó por esqueletos completos). En las preparaciones de partes blandas eliminaba los tatuajes del campo de concentración para impedir la identificación de los cuerpos. El único cadáver con tatuaje fue identificado más tarde como el del judío polaco Menahem Taffel. 

August Hirt en el Instituto de Anatomía de Estrasburgo. 

Tras la derrota nazi, la división Leclerc (en la que participaban muchos republicanos españoles) encontró 86 esqueletos completos y otras 64 preparaciones anatómicas de los prisioneros que hallaron la muerte para ser añadidos a esta absurda y macabra colección. También se encontraron numerosas preparaciones histológicas de testículo izquierdo, en las que se habían inyectado sustancias tóxicas o irritantes antes de proceder a su extirpación. Las inyecciones tenían que ser muy dolorosas. Nunca se consiguió averiguar la finalidad de estos experimentos. 

Bibliografía

Angulo, Eduardo. El caso de August Hirt. Cuaderno de Cultura Científica. https://culturacientifica.com/2014/12/29/el-caso-de-august-hirt/

Aumüller, G. & K. Grundmann. 2002. Anatomy during the Third Reich. The Institute of Anatomy at the University of Marburg, as an example. Annals of Anatomy 184: 295-303.

Champy, C.R. & Risler. 1945. Sur une série de prétarations histologiques trouvées dans le laboratoire d’un proffeseur allemand. Expériences faites sur l’homme au camp de Sruthof. Bulletin de l’Académie de Médecine 16-17-18: 263-266.

Deischmann, U. 1996. Biologists under Hitler. Harvard University Press. Cambridge, Massachusetts. 468 pp.

Uhlmann, A. & A. Winkelmann. 2014. The science prior to the crime – August Hirt’s career before 1941. Annals of Anatomy doi: 10.1016/j.aanat.2014.10.001

Wechsler, P. 1991. La Faculté de Médecine de la Reichuniversität Strassbourg (1941-1945) à l’heure nationale socialiste. Tesis Doctoral. Université Louis Pasteur de Strasbourg. 244 pp.

___________________________________

La macabra col·lecció anatòmica del Dr. Hirt

Memorial de les víctimes  assassinades a Estrasburg  (2005)  Placa de metall Institut d'Anatomia  Hospital civil / Universitat d'Estrasburg

Alsàcia és una regió fronterera entre França i Alemanya. S’hi parlen ambdós idiomes i sovint ha estat motiu de disputa entre els dos països. Al llarg del segle XX ha vist canvis freqüents, pertanyent a França o a Alemanya alternativament.

Durant la Segona Guerra Mundial, Alsàcia va ser annexada a l’Alemanya nazi. El 23 de novembre de 1941 els alemanys hi van establir la Reichsuniversität Straßburg, amb professorat i personal alemany. La nova universitat implementa la germanització i nazificació del coneixement científic. Els antics professors van ser deposats sota l'acusació de bolxevisme i l'antiga Universitat francesa es va refugiar a Clermont-Ferrand. Altres universitats amb el model nazi de Reichsuniversität també es van establir a Posen i Praga. 

A la nova universitat nazi, va ocupar el càrrec de director de l'Institut d'Anatomia el Prof. August Hirt (1898-1945) qui prèviament havia estat professor d'aquesta disciplina a Heidelberg, Greifswald i Frankfurt. August Hirt era també Sturmbähnfürer de les SS i va realitzar experiments amb el gas mostassa sobre la pell de presoners del camp de concentració de Natzweiler-Struthof.

August Hirt

Hirt participava de l'Ahnenerbe, fundada per Himmler el 1935 i dedicada a estudiar les suposades característiques de la raça ària i les seves diferències amb altres races. Hirt tenia un gran projecte: Reunir una col·lecció de cranis primer i d'esquelets complets de jueus després, per fundar un museu de la "raça desapareguda" (donava per fet l'extermini total dels jueus):

"Disposem d'una àmplia col·lecció de cranis de gairebé totes les races i pobles. No obstant, de la jueva només en tenim alguns exemplars (...) ara tenim l'oportunitat d'obtenir aquest material científic, els cranis de comissaris judeobolxevics, que representen el prototip de l'espècimen subhumà repulsiu però característic... i tenim l'oportunitat d'obtenir-ne evidències tangibles i científiques"

            (August Hirt, febrer de 1942)

El mateix Hirt donava instruccions precises de com havien de ser seleccionats, tractats i assassinats els elegits:

“A l'agost de 1943 vaig rebre l'ordre d'acceptar immediatament uns 80 presoners des d'Auschwitz. La carta portava la instrucció de contactar immediatament amb el Dr. Hirt de la facultat de Medicina d'Estrasburg. Vaig viatjar a l'Institut d'Anatomia a Estrasburg on Hirt em va informar sobre l'arribada de presoners procedents d'Auschwitz amb destinació a Natzweiler-Struthof. També em va dir que calia matar aquestes persones a la cambra de gas del camp i que els seus cossos havien de ser remesos a l'Institut d'Anatomia i posats a la seva disposició. El Dr. Hirt em va lliurar una mena de sals i em va dir la dosi que hauria d'utilitzar…”

(Carta de Wolfram Sievers a Rudolf Brandt)

Els esquelets havien de ser acuradament preservats ("mort induïda que no produeixi danys al cap") per constituir una col·lecció per a l'estudi futur dels trets antropològics de les "subespècies" de jueus i eslaus. Per això Hirt va seleccionar 150 individus als quals els va prendre les mesures antropomètriques exactes, i en va fer fotografies i motlles. Després havien de ser assassinats amb mesures especials a la cambra de gas. Els seus cossos, procedents de Dachau, Auchwitz i Natzweiler-Struthof van ser enviats a continuació a l'Institut Anatòmic. Hirt en separava el cap (al principi només volia conservar els cranis si bé després va optar pels esquelets complets). A les preparacions de parts toves eliminava els tatuatges del camp de concentració per impedir la identificació dels cossos. L'únic cadàver amb tatuatge va ser identificat més tard com el del jueu polonès Menahem Taffel.

August Hirt a l'Institut d'Anatomia d'Estrasburg. 

Després de la derrota nazi, la divisió Leclerc (en la que participaven molts republicans espanyols) va trobar 86 esquelets complets i 64 preparacions anatòmiques dels presoners que van trobar la mort per ser afegits a aquesta absurda i macabra col·lecció. També es van trobar nombroses preparacions histològiques de testicle esquerre, en què s'havien injectat substàncies tòxiques o irritants abans de procedir a la seva extirpació. Les injeccions havien de ser molt doloroses. Mai no es va aconseguir esbrinar la finalitat d'aquests experiments.

Bibliografia

Angulo, Eduardo. El caso de August Hirt. Cuaderno de Cultura Científica. https://culturacientifica.com/2014/12/29/el-caso-de-august-hirt/

Aumüller, G. & K. Grundmann. 2002. Anatomy during the Third Reich. The Institute of Anatomy at the University of Marburg, as an example. Annals of Anatomy 184: 295-303.

Champy, C.R. & Risler. 1945. Sur une série de prétarations histologiques trouvées dans le laboratoire d’un proffeseur allemand. Expériences faites sur l’homme au camp de Sruthof. Bulletin de l’Académie de Médecine 16-17-18: 263-266.

Deischmann, U. 1996. Biologists under Hitler. Harvard University Press. Cambridge, Massachusetts. 468 pp.

Uhlmann, A. & A. Winkelmann. 2014. The science prior to the crime – August Hirt’s career before 1941. Annals of Anatomy doi: 10.1016/j.aanat.2014.10.001

Wechsler, P. 1991. La Faculté de Médecine de la Reichuniversität Strassbourg (1941-1945) à l’heure nationale socialiste. Tesis Doctoral. Université Louis Pasteur de Strasbourg. 244 pp.

Los dibujos de Vesalio

 versió catalana | versión española

Andreas Vesalius De humani corporis fabrica (1514-1564)   Libro impreso Bruselas.

El estudio de la anatomía fue olvidado o por lo menos relegado durante la Edad Media. El tabú de no abrir los cadáveres, ya presente en la Antigüedad y muy estimulado por la Iglesia, que consideraba la disección de los cuerpos como una profanación, conllevó un gran desconocimiento de la constitución del cuerpo humano durante siglos. Los escasos conocimientos anatómicos se basaban en repetir lo descrito en los libros de Galeno (s. II d.C) que había realizado sus disecciones en cerdos. 

Por otra parte los médicos estaban muy poco interesados en el conocimiento anatómico. El origen de las enfermedades se atribuía no a un mal funcionamiento de los órganos sino a la influencia de los astros o al desequilibrio de los cuatro humores corporales: sangre, linfa, bilis amarilla y bilis negra. 

Es cierto que durante la Edad Media se practicaron algunas disecciones, en circunstancias especiales, como en caso de investigar crímenes, o una vez al año en algunas facultades de Medicina como es el caso de la Universidad de Lleida, pero estos casos eran esporádicos y anecdóticos. 

Andreas Vesalius, el gran anatomista del s. XVI

Portada del libro Andreae Vesalii Bruxellensis, scholae medicorum
Patauinae professoris, de Humani corporis fabrica Libri septem 

En el s. XVI Andreas Vesalio, un médico flamenco, profesor de la Facultad de Medicina de Padua, se dedicó a efectuar metódicas disecciones de cuerpos (a veces en circunstancias semiclandestinas). Publicó los resultados de su concienzudo análisis en un libro en siete volúmenes, titulado De humani corporis fabrica. 

El libro, como corresponde a una obra de estas características, estaba profusamente ilustrado con detallados grabados. Para ello, contó con la colaboración de Jan van Calcar (1499-1546), un pintor alemán discípulo de Tiziano. Incluso algunos, como Annibale Caro,  creen ver en algunas ilustraciones la mano del propio Tiziano. 

Sea de quien sea la autoría de los humanos anatómicos que aparecen en el libro tienen una gran calidad artística. No sólo en lo que se refiere a la exactitud de las estructuras anatómicas representadas, sino también en sus posturas alegóricas, reflexivas y trascendentes, con una estética plenamente renacentista. 

Por eso podemos decir que el libro de Vesalio, revolucionó totalmente los conceptos médicos y sobre todo la cirugía de su tiempo. Aunque cabe decir que no fueron médicos y cirujanos los que en el primer momento mostraron más interés. La anatomía interesó sobre todo a los artistas plásticos, interesados en la representación humana como centro de atención. El hombre se convertía en el centro del mundo, y la representación del cuerpo humano se convirtió en un motivo preferente. Artistas como Miguel Ángel o Rafael se interesaron mucho en aprender anatomía. Leonardo da Vinci se interesó tanto en la anatomía que dejó un manuscrito inacabado, al que dedicaré otra entrada de este blog. 

La influencia de la anatomía de Vesalio en el arte es evidente si observamos los ignudi de la Capilla Sixtina, con sus potentes músculos perfectamente representados, u otras obras de Miguel Ángel, como las esculturas de David o Moisés. Y sobre todo en la estatua de San Bartolomé desollado, de Marco d'Agrate, en la catedral de Milán: que recuerda vivamente los grabados de Vesalio, editados solamente algunos años antes.  

___________________________________

Els dibuixos de Vesal

L'estudi de l'anatomia va ser oblidat o almenys relegat durant l'Edat Mitjana. El tabú de no obrir els cadàvers, ja present a l'Antiguitat i molt estimulat per l'Església, que considerava la dissecció dels cossos com una profanació, va comportar un gran desconeixement de la constitució del cos humà durant segles. Els escassos coneixements anatòmics es basaven a repetir el que descriuen els llibres de Galè (s. II dC) que havia realitzat les seves disseccions en porcs.

D'altra banda, els metges estaven molt poc interessats en el coneixement anatòmic. L'origen de les malalties s'atribuïa no a un mal funcionament dels òrgans, sinó a la influència dels astres o al desequilibri dels quatre humors corporals: sang, limfa, bilis groga i bilis negra.

És cert que durant l'Edat Mitjana es van practicar algunes disseccions, en circumstàncies especials, com en cas d'investigar crims, o una vegada a l'any en algunes facultats de Medicina com és el cas de la Universitat de Lleida, però aquests casos eren esporàdics i anecdòtics.

Andreas Vesalius, el gran anatomista del s. XVI

Portada del llibre Andreae Vesalii Bruxellensis, scholae medicorum
Patauinae professoris, de Humani corporis fabrica Libri septem 

Al s. XVI Andreas Vesalio, un metge flamenc, professor de la Facultat de Medicina de Pàdua, es va dedicar a efectuar metòdiques disseccions de cossos (de vegades en circumstàncies semiclandestines). Va publicar els resultats de la seva conscienciosa anàlisi en un llibre en set volums, titulat De humani corporis fabrica.

El llibre, tal com correspon a una obra d'aquestes característiques, estava profusament il·lustrat amb gravats detallats. Per això, va comptar amb la col·laboració de Jan van Calcar (1499-1546), un pintor alemany deixeble de Ticià. Fins i tot alguns, com Annibale Caro, creuen veure en algunes il·lustracions la mà del mateix Ticià. 

Sigui de qui sigui l'autoria dels humans anatòmics que apareixen al llibre tenen una gran qualitat artística. No només pel que fa a l'exactitud de les estructures anatòmiques representades, sinó també per les seves postures al·legòriques, reflexives i transcendents, amb una estètica plenament renaixentista.

Per això podem dir que el llibre de Vesal va revolucionar totalment els conceptes mèdics i sobretot la cirurgia del seu temps. Encara que cal dir que no van ser metges i cirurgians els que al primer moment van mostrar més interès. L'anatomia va interessar sobretot als artistes plàstics, interessats en la representació humana com al centre d'atenció. L'home esdevenia el centre del món, i la representació del cos humà esdevingué un motiu preferent. Artistes com Miquel Àngel o Rafael es van interessar molt a aprendre anatomia. Leonardo da Vinci es va interessar tant a l'anatomia que va deixar un manuscrit inacabat, al qual dedicaré una altra entrada d'aquest bloc.

La influència de l'anatomia de Vesal a l'art és evident si observem els ignudi de la Capella Sixtina, amb els seus potents músculs perfectament representats, o altres obres de Miquel Àngel, com les escultures de David o Moisès. I sobretot a l'estàtua de Sant Bartolomeu escorxat, de Marco d'Agrate, a la catedral de Milà, que recorda vivament els gravats de Vesalio, editats només alguns anys abans.

Medalla de la Societat Catalana d'Història de la Medicina

versió catalana | versión española

Medalla de Membre d'honor  Societat Catalana d'Història de la Medicina 2022 6 cm. diàmetro Dr. Xavier Sierra Valentí

Recientemente he tenido el honor de recibir la Medalla de Honor de la Societat Catalana d'Història de la Medicina (SHMC).

Juntamente conmigo recibió la medalla el Dr. Miquel Bruguera i Cortada, ex presidente del Colegio de Médicos de Barcelona, antecesor mío como presidente de la Fundación del Museu d'Història de la Medicina Catalana. He tenido el placer de colaborar con el Dr. Bruguera en varias ocasiones, como es el caso de algunas de las biografías de la  Galeria de Metges catalans y en otras iniciativas. Ambos somos unos enamorados de la historia médica catalana y ha sido un honor ir juntos a recibir este galardón.

El motivo por el cual este acto académico se celebró en Reus fue porque se hizo una sesión de homenaje a Josep Laporte i Salas (1922-2005), nacido en esta ciudad. Josep Laporte, catedrático de Farmacología fue también uno de mis más destacados profesores durante la licenciatura en Medicina en la UAB, de la que posteriormente se convirtió en rector. Pero además de ser un profesor inolvidable para mí, el nombre de Josep Laporte estará siempre unido a mi "opera prima", el Vocabulari Mèdic de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Esta obra, impulsada por él y otros médicos importantes, fue el primer vocabulario médico en catalán editado después de la guerra civil (1974). En su redacción participaron un nutrido grupo de médicos y también algunos estudiantes, entre los que me contaba yo. 

Josep Laporte i Salas

Además, por una afortunada coincidencia, el acto académico se celebró en el Centro de Lectura de Reus. Es un importante foro cultural de la capital del Baix Camp, donde se hacen conferencias, exposiciones y todo tipo de actos culturales. Está articulado en torno a su impresionante biblioteca (después de la Biblioteca de Cataluña, es la más importante en número de volúmenes: 200.000 volúmenes entre los que cabe destacar 20 incunables dentro de la sección de Reserva y un buen número de libros del siglo XVI, XVII y XVIII.)

La biblioteca del Centro de Lectura tiene un valor especial para mí. Allí pasé muchas horas en mi adolescencia y primera juventud, durante los años que viví en Reus, y puedo asegurar que es donde senté mis bases culturales y mi ideología liberal y fiel al país, que he conservado toda mi vida.

Salas de la biblioteca del Centre de Lectura. Reus.

Recuerdo las conversaciones que tenía en el Centro de Lectura con el Dr. Salvador Vilaseca,  psiquiatra de profesión y paleólogo de vocación. El Dr. Vilaseca fue en esos años de juventud, el modelo de médico que yo quería ser: un buen profesional de la medicina, pero interesado en la historia, la paleología y otras cuestiones humanísticas. Lo recuerdo ya de edad avanzada, bajando las escaleras del Centro de Lectura, diciéndome mientras me cogía del brazo:

"Usted, Sierra, me recuerda a mí cuando era joven, porque estudia medicina pero le gusta la historia".

No he podido evitar recordar que en la misma sala en la que se me hizo entrega de la medalla tuve el honor de presentar al Dr. Vilaseca en la última ocasión que él habló en público (diciembre de 1974). 

Dr. Salvador Vilaseca i Anguera 

Hoy en día en Reus hay un museo, un instituto de enseñanza media y una avenida con el nombre del erudito doctor Vilaseca. No puedo menos que tener un recuerdo por él en estos momentos, y también por mi padre que siempre me enseñó a amar la historia.

A el acto de entrega de la medalla me han acompanyado, aparte de la mi esposa, mi sobrina y los miembros de la Societat Catalana d'Història de la Medicina, un buen grupo de amigos de juventud y compañeros de bachillerato reusenses. Ha sido muy emocionante el reencuentro, después de tantos años. 

Por todos estos motivos, es para mí una gran satisfacción recibir este galardón (de manos del Dr. Sabaté, también un antiguo compañero de aulas) y dedicarlo a todos estos recuerdos que son como los escalones de la escalera que me ha llevado hasta aquí.

Sala de lectura de la Biblioteca del Centre de Lectura,
presidida per un busto de Pompeu Fabra. 

___________________________________

Medalla de la Societat Catalana d'Història de la Medicina

Medalla de Membre d'honor  Societat Catalana d'Història de la Medicina 2022 6 cm. diàmetro Dr. Xavier Sierra Valentí

Recentment he tingut el goig de rebre la Medalla d'Honor de la Societat Catalana d'Història de la Medicina (SHMC). 

Juntament amb mi va rebre la medalla el Dr. Miquel Bruguera i Cortada, ex-president del Col·legi de Metges, antecessor meu com a president de la Fundació del Museu d'Història de la Medicina Catalana. He tingut l'honor de col·laborar amb el Dr. Bruguera en diverses ocasions, com és el cas d'algunes de les biografies de la Galeria de Metges catalans i amb altres iniciatives. Tots dos som uns enamorats de la història mèdica catalana i ha estat un honor anar plegats a rebre aquest guardó.  

El motiu de que aquest acte acadèmic tingués lloc a Reus va ser perquè es va fer una sessió d'homenatge a Josep Laporte i Salas (1922-2005), que va nèixer en aquesta ciutat. Josep Laporte, catedràtic de Farmacologia va ser també un dels meus més destacats professors durant els meus estudis de llicenciatura en Medicina a la UAB, de la que posteriorment va esdevenir rector. Però a més de ser un professor inoblidable per mi el nom de Josep Laporte estarà sempre unit a la meva "opera prima", el Vocabulari Mèdic de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Aquesta obra, impulsada per ell i d'altres importants metges va ser el primer vocabulari mèdic en català editat després de la guerra civil (1974). En la seva redacció van participar un nodrit grup de metges i també alguns estudiants, entre els que em comptava jo.

Josep Laporte i Salas

Però a més, l'acte acadèmic, per una afortunada coincidència es celebrà al Centre de Lectura de Reus. El Centre de Lectura és un important fòrum cultural de la capital del Baix Camp, on es fan conferències, exposicions i tota mena d'actes de cultura. Està articulat al voltant de la seva impressionant biblioteca (després de la Biblioteca de Catalunya, és la més important en número de volums: 200.000 volums entre els que cal destacar 20 incunables dins la  secció de Reserva i un bon nombre de llibres del segle XVI, XVII i XVIII.)  

Sales de la biblioteca del Centre de Lectura. Reus.

Per a mi, la biblioteca del Centre de Lectura té un valor especial. Allà vaig passar moltes hores a la meva adolescència i primera joventut, durant els anys que vaig viure a Reus, i puc dir sense embuts que allà es van establir les meves bases culturals i la meva ideologia liberal i de fidelitat al país, que he conservat tota la meva vida.

Recordo les converses que tenia al Centre de Lectura amb el Dr. Salvador Vilaseca, psiquiatre de professió però paleòleg de vocació. El Dr. Vilaseca va ser en aquells anys de joventut, el model de metge que jo volia ser: un bon professional de la medicina, però interessat en la història, la paleologia i  altres qüestions humanístiques. El recordo ja d'edat avançada, baixant les escales del Centre de Lectura, dient-me mentre m'agafava del braç: 

"Vosté, Sierra, em fa pensar en mi quan era jove, perquè estudia medicina però li agrada la història". 

No he pogut deixar de recordar que a la mateixa sala on se'm va fer entrega de la medalla vaig tenir l'honor de presentar al Dr. Vilaseca en la darrera ocasió que va parlar en públic (desembre de 1974). 

Dr. Salvador Vilaseca i Anguera 

 

Avui en dia a Reus hi ha un museu, un institut d'ensenyament mitjà i una avinguda amb el nom del erudit doctor Vilaseca. No puc menys que tenir un record per ell en aquests moments, i també pel meu pare que sempre em va ensenyar a estimar la història. 

A l'acte d'entrega de la medalla m'han acompanyat, a part de la meva esposa, la meva neboda i els membres de la Societat Catalana d'Història de la Medicina, un bon grup d'amics de joventut i companys de batxillerat reusencs. Ha estat emocionant retrobar-los després de tants anys. 

Per tots aquests motius, és per a mi una gran satisfacció rebre aquest guardó (de les mans del Dr. Sabaté, també un antic company d'aules) i dedicar-la a tots aquests records que són com els esglaons de l'escala que m'ha dut fins aquí.   

Sala de lectura de la Biblioteca del Centre de Lectura,
presidida per un bust de Pompeu Fabra.