viernes, 15 de octubre de 2021

El nacimiento de la anestesia

versió catalana | versión española







Robert Hinckley 

La primera anestesia 
(1882) 

Óleo sobre lienzo 130 x 91,5 cm
Biblioteca de Medicina. 
Boston.




Una buena parte del progreso médico de los últimos 150 años se debe a los grandes logros quirúrgicos. Pero estos espectaculares avances nunca se hubieran alcanzado sin el uso de la anestesia. 

Suele aceptarse que la anestesia se incorporó a la Medicina el 16 de octubre de 1846, el día que William T.G. Morton hizo inhalar vapor de éter a Gilbert Abbott, que presentaba un tumor en el cuello que se extendía a la mandíbula. Un gran número de médicos habían sido convocados para presenciar el resultado. 

Tras la inhalación, Morton se dirigió, con ademán teatral al cirujano John Collins Warren: 
"Su paciente está ya preparado, señor"
El paciente fue operado a continuación por la mano experta de Warren. El paciente no se movió, ni se quejó, ni sintió ningún dolor. El éxito sorprendió mucho a los asistentes. Un rumor de admiración se propagó por la sala. 
"Caballeros, esto no es ninguna charlatanería"

Desde entonces el 16 de octubre se conoció como el "día del éter", y actualmente se celebra como el Día del Anestesiólogo.  



Horace Wells (1814-1843) 


Sin embargo, no fue esta la primera vez que se suministraba una sustancia para mitigar o eliminar completamente el dolor. Unos años antes, en 1844, Horace Wells, un dentista de Hartford ya había usado un anestésico para una extracción de muela, aunque no lo había hecho públicamente, ante un auditorio, como Morton. 

Al parecer, en diciembre de 1844 Wells presenció un espectáculo de circo callejero, en el cual un tal Gardner Quincy Colton demostraba los efectos hilarantes que producía la inhalación de óxido nitroso. Durante la demostración, uno de los voluntarios que inhalaron el "gas de la risa", se dio un fuerte golpe en la pierna. Wells, que presenciaba el espectáculo le preguntó si le dolía, a lo que el interesado contestó negativamente. Entonces se ofreció a Colton como voluntario y comprobó personalmente que el óxido nitroso producía también efectos anestésicos. 



Cartel anunciador de uno de los espectáculos del "gas hilarante"



Dibujo humorístico sobre el "gas hilarante". Como puede verse,
toma el mismo dibujo de los carteles de los espectáculos circenses

Esto le dio una idea a Wells. Tal vez el óxido nitroso, además de sus efectos hilarantes, podía usarse para mitigar el dolor de las extracciones dentarias. En aquel momento, él mismo tenía que intervenirse de una muela del juicio. Decidió probar el gas de la risa antes de que un colega suyo, el Dr. Riggs, le extrajera la muela. El resultado fue esperanzador. 



L. Boilly: Le baume d'acier.
Grabado humorístico de la época ironizando sobre una extracción dentaria.


Wells siguió experimentando el óxido nitroso en sus pacientes, con buenos resultados. Tanto era así que fue invitado por un cirujano, el profesor Warren, para realizar una demostración en el Hospital General de Massachusetts en Boston. El 15 de enero de 1845 y ante un nutrido público, Horace Wells se dispone a hacer inhalar óxido nitroso a su paciente. Pero cuando se preparaba para empezar a extraer una muela al paciente, éste comenzó a dar gritos desesperados. La demostración se consideró fracasada.

El descrédito de Horace Wells fue terrible y se le acusó de farsante y mentiroso. Abrumado por tal fracaso, Wells se entregó primero al alcohol, y luego a otras adicciones. Finalmente se suicidó cortándose las venas en una bañera el 21 de enero de 1848 en Nueva York.

William Morton (1819-1868) había trabajado un cierto tiempo con Wells, aunque se separaron pronto, a causa de desavenencias personales. Tras el fracaso de Wells con el óxido nitroso, Morton decidió seguir investigando, esta vez con éter, experimentándolo primero en perros, luego con algunos amigos y finalmente consigo mismo. Puso a prueba su método con un paciente que acudió a su consultorio por un terrible dolor de muelas. Le hizo inhalar éter y cuando estuvo suficientemente adormecido le realizó la extracción sin que esto le produjera dolor. 



Réplica del aparato ideado por Morton para la inhalación de éter. 


Se dedicó entonces a diseñar su pequeño aparato de anestesia que consistía de una esfera de vidrio con fieltro en su interior y dos orificios: uno superior a través del cual se introducía el éter y uno inferior del cual salía la boquilla que iba a la boca del paciente. 

Este fue el aparato que usó en la famosa demostración del 16 de octubre de 1846. El éxito de la experiencia ante el público marcó, como hemos dicho, la fecha que se considera el pleno reconocimiento la anestesia, un progreso que revolucionaría la cirugía a partir de aquel momento. 



Máscara para anestesia por inhalación de éter.
Fabricada por Collin, París (circa 1930)
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) 


Pero la felicidad de Morton no fue duradera, ya que cuando quiso registrar su invento, se encontró que el químico Jackson también reclamaba la patente del descubrimiento. Jackson alegaba que había sido él quien había sugerido a Morton el uso del éter como anestésico. El mérito fue repartido entre los dos investigadores, considerando a Jackson como descubridor de la anestesia con éter y a Morton le correspondió el premio de ser el promotor y haber desarrollado el procedimiento. Morton murió trágicamente en un lago del Grand Central Park de Nueva York, el 15 de julio de 1.868 a los 48 años de edad.

El aparato de inhalación de éter de Morton fue posteriomente perfeccionado y modificado y dio lugar a máscaras de inhalación que se usaron durante bastante tiempo (hasta mediados del s. XX).  



William Morton (1819-1868) 

Bibliografía. 

Martina J.F. Historia de la anestesia. http://www.csen.com/historia.pdf

Gargantilla P. Operar sin dolor. Nace la anestesia. Historia National Geographic.  https://historia.nationalgeographic.com.es/a/operar-sin-dolor-nace-anestesia_14722



  


 


El naixement de l'anestèsia







Robert Hinckley 

La primera anestèsia 
(1882) 

Oli sobre tela 130 x 91,5 cm
Biblioteca de Medicina. 
Boston.



Una bona part del progrés mèdic dels darrers 150 anys es deu als grans èxits quirúrgics. Però aquests espectaculars avenços mai s'haguessin aconseguit sense l'ús de l'anestèsia.

En general, s’accepta que l'anestèsia es va incorporar a la Medicina el 16 d'octubre de 1846, el dia en què William T.G. Morton va fer inhalar vapor d'èter a Gilbert Abbott que presentava un tumor al coll que s'estenia a la mandíbula. Un gran nombre de metges havien estat convocats per presenciar el resultat.

Després de la inhalació, Morton es dirigí amb posat teatral al cirurgià John Collins Warren:
"El seu pacient ja està preparat, senyor".
A continuació el pacient va ser operat per la mà experta de Warren. El pacient no es va moure, ni es va queixar, ni va sentir cap dolor. L'èxit va sorprendre molt als assistents. Una remor d'admiració es va propagar per la sala.
"Senyors, això no és una fotesa".
Des de llavors, el 16 d'octubre es reconeix com el "dia de l'èter", i actualment se celebra com el dia de l'anestesiòleg.



Horace Wells (1814-1843) 


Però cal dir que aquesta no va ser la primera vegada que s’administrava una substància per mitigar o eliminar completament el dolor. Uns anys abans, el 1844, Horace Wells, un dentista de Hartford, ja havia fet servir un anestèsic per a una extracció d’un queixal, si bé no ho havia fet públicament, davant d'un auditori.

Sembla ser que, el desembre de 1844, Wells va presenciar un espectacle de circ de carrer, en el qual un tal Gardner Quincy Colton demostrava els efectes hilarants que produïa la inhalació d'òxid nitrós. Durant la demostració, un dels voluntaris que van inhalar el "gas del riure", es va donar un cop fort a la cama. Wells, que presenciava l'espectacle li va preguntar si li feia mal, i aquest li va contestar negativament. Llavors es va oferir a Colton com a voluntari i va comprovar personalment que l'òxid nitrós produïa també efectes anestèsics.



Cartell anunciador d'un dels espectacles del "gas hilarant"



Dibuix humorístic sobre el "gas hilarant". Com pot veure's,
reprodueix el mateix dibuix dels cartells dels espectacles de circ


Això li va donar una idea a Wells. Potser l'òxid nitrós, a més dels seus efectes hilarants podia utilitzar-se per mitigar el dolor de les extraccions dentàries. En aquell moment ell mateix havia d’intervenir-se d'un queixal del seny. Va decidir provar el gas del riure abans que un col·lega seu, el Dr. Riggs, li extragués la mola. El resultat va ser esperançador. 



L. Boilly: Le baume d'acier.
Gravat humorístic de l'època, ironitzant sobre una extracció dentària.


Wells va seguir experimentant l'òxid nitrós en els seus pacients, amb bons resultats. Tant era així que va ser convidat per un cirurgià, el professor Warren, per realitzar una demostració a l'Hospital General de Massachusetts a Boston. El 15 de gener de 1845 i davant d’un públic nombrós, Horace Wells es disposà a fer inhalar òxid nitrós al seu pacient. Però quan es preparava per començar a extreure-li un queixal, el pacient va posar-se a cridar desesperadament. La demostració es va considerar fracassada.

El descrèdit d’Horace Wells va ser terrible i se'l va acusar de farsant i mentider. Aclaparat pel fracàs, Wells es va lliurar primer a l'alcohol, i després a altres addiccions. Finalment es va suïcidar tallant-se les venes en una banyera, el 21 de gener de 1848 a Nova York.

William Morton havia treballat un temps amb Wells, encara que es van separar al cap de poc per desavinences personals. Després del fracàs de Wells amb l'òxid nitrós, Morton va decidir seguir investigant, aquesta vegada amb èter, experimentant primer a gossos, després amb alguns amics i finalment amb ell mateix. Va posar a prova el seu mètode amb un pacient que va acudir al seu consultori per un terrible mal de queixal. Li va fer inhalar èter i quan va estar prou adormit li va realitzar l'extracció sense que li produís dolor.



Reproducció de l'aparat dissenyat per Morton per la inhalació d'éter. 


Llavors es va dedicar a dissenyar el seu petit aparell d'anestèsia que consistia en una esfera de vidre amb feltre en el seu interior i dos orificis: un de superior a través del qual s'introduïa l'èter i un inferior del qual sortia el broquet que anava a la boca del pacient.

Aquest va ser el mateix aparell que va utilitzar en la famosa demostració del 16 d'octubre de 1846. L'èxit de l'experiència davant del públic va marcar, com hem dit, la data que es considera el ple reconeixement de l'anestèsia que revolucionaria la cirurgia a partir d'aquell moment.



Máscara per a anestèsia per inhalació d'èter.
Fabricada per Collin, París (circa 1930)
Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) 

Però la felicitat de Morton no va ser gaire duradora, ja que quan anava a registrar el seu invent, es va trobar que el químic Jackson també reclamava la patent del descobriment. Jackson al·legava que havia estat ell qui havia suggerit a Morton l'ús de l'èter com a anestèsic. El mèrit es va repartir entre ambdós investigadors, considerant que Jackson havia descobert l'anestèsia amb èter i que a Morton havia estat el promotor i desenvolupador del procediment. Morton va morir tràgicament en un llac del Grand Central Park de Nueva York, el 15 de juliol de 1.868 als 48 anys.

L'aparell d'inhalació d'èter de Morton va ser posterioment perfeccionat i modificat, donant lloc a màscares d'inhalació que es van usar durant bastant de temps (fins mitjans del s. XX).   



William Morton (1819-1868) 


Bibliografía. 

Martina J.F. Historia de la anestesia. http://www.csen.com/historia.pdf

Gargantilla P. Operar sin dolor. Nace la anestesia. Historia National Geographic.  https://historia.nationalgeographic.com.es/a/operar-sin-dolor-nace-anestesia_14722


miércoles, 13 de octubre de 2021

James Joyce (II): La sífilis de un escritor

 versió catalana | versión española








Jacques-Émile Blanches 

Retrato de James Joyce

(1934)
 
Óleo sobre lienzo  82 x 65 cm

National Gallery of Ireland. Dublín.






Hemos dedicado una anterior entrada del blog a hablar de la vida y la obra literaria de James Joyce. Dedicaremos hoy algunos comentarios a los aspectos patológicos de sus problemas oculares y su probable carácter sifilítico. 

Cuando en 1939 la visión de Joyce se deterioró gravemente, el escritor declaró: "merezco todo esto debido a mis muchas iniquidades". Probablemente esta oscura frase era un intento de confesar veladamente que tenía sífilis. Por lo menos esto piensa Kevin Birmingham, profesor de literatura y de historia en la Universidad de Harvard. En efecto hay muy pocas dolencias que causan uveítis recurrente, y la mayor parte de ellas son consecuencia de la sífilis 




Birmingham investigó a fondo su hipótesis. Encontró que Joyce se estaba tratando con Galyl un medicamento de arsénico y fósforo bastante específico de la sífilis. 

Además, Joyce tenia una conocida debilidad por las prostitutas, que frecuentaba asiduamente, y la variedad de síntomas que Joyce describió en detalle en su correspondencia pueden identificarse fácilmente como de posible naturaleza sifilítica, según el profesor de Harvard:  

"los abscesos que devastaron su boca y el gran 'furúnculo' en su hombro (...) la sífilis 'incapacitó su brazo derecho en 1907, y el costo psicológico de la enfermedad probablemente causó los desmayos periódicos de Joyce, su insomnio y sus 'colapsos nerviosos'".

La enfermedad preocupó claramente al autor y la reflejó indirectamente en algunos pasajes de su obra: en su historia Las hermanas, (dentro del libro Dublineses), escribe sobre la muerte de un sacerdote cuya enfermedad, "afectó su mente", lo que suele suceder en las etapas finales de la sífilis. "Todas las noches, mientras miraba hacia la ventana, me decía en voz baja la palabra parálisis", dice el niño narrador de Joyce. "Pero ahora me sonó como el nombre de algún ser maléfico y pecador. Me llenó de miedo y, sin embargo, anhelaba estar más cerca de él y contemplar su obra mortal". También hay referencias sobre la sífilis en Ulises, y advierte que la "ciudad nocturna" de Dublín y sus "mujeres de mala fama" son "una trampa mortal para los jóvenes".



El diagnóstico de sífilis nos hace comprender mejor al escritor. Sin la sífilis, las cartas de Joyce hacen que parezca un hipocondríaco quejumbroso o alguien que simplemente no está particularmente sano. La sífilis explica que la vergüenza que sentía y el tabú que pesaba sobre la enfermedad fueron las causas de su profundo sufrimiento. Joyce tuvo que afrontar su mal calladamente, en silencio. El abismo entre su aflicción privada y su vida pública ayudó a moldear la forma en que escribía... 

Diversos profesores como Derek Attridge de la Universidad de York o Mark Traynor, gerente del Centro James Joyce en Dublín han manifestado que la hipótesis de Birmingham les parece bastante verosímil y probable. 


  


 


James Joyce: (II) La sífilis d'un escritor






Jacques-Émile Blanches 

Retrat de James Joyce

(1934)
 
Oli sobre tela  82 x 65 cm

National Gallery of Ireland. Dublin.



Hem dedicat una anterior entrada del blog a parlar de la vida i l'obra literària de James Joyce. Dedicarem avui alguns comentaris als aspectes patològics dels seus problemes oculars i el seu probable caràcter sifilític. 

Quan el 1939 la visió de Joyce es va deteriorar greument, l'escriptor va declarar: 
"em mereixo això per culpa de totes les meves iniquitats"
Probablement aquesta frase fosca era un intent de confessar de manera encoberta que tenia sífilis. Almenys això és el que pensa Kevin Birmingham, professor de literatura i d'història a la Universitat de Harvard. En efecte, hi ha molt poques malalties que causen uveïtis recurrent, i la major part d'elles són conseqüència de la sífilis.


Birmingham va investigar a fons la seva hipòtesi. Va trobar que Joyce s'estava tractant amb Galyl, un medicament d'arsènic i fòsfor bastant específic de la sífilis. A més, Joyce tenia una coneguda debilitat per les prostitutes, que freqüentava assíduament, i la varietat de símptomes que va descriure en detall a la seva correspondència poden identificar-se fàcilment de possible naturalesa sifilítica, segons el professor de Harvard: 

"els abscessos que van devastar la seva boca i el gran 'furóncol' a l'espatlla (...) la sífilis va incapacitar el seu braç dret el 1907", i el cost psicològic de la malaltia probablement va provocar els desmais diaris de Joyce, el seu insomni i els seus 'col·lapses nerviosos'".
La malaltia va preocupar a l'autor i la va reflectir indirectament en alguns passatges de la seva obra: a la seva història Les germanes (al llibre Dublinesos), escriu sobre la mort d'un sacerdot la malaltia del qual "va afectar la seva ment", fet que sol succeir en les etapes finals de la sífilis. "Cada nit, mentre mirava cap a la finestra, em deia en veu baixa la paraula paràlisi", diu el nen narrador de Joyce. "Però ara em va sonar com el nom d'algun ésser malèfic i pecador. Em va atemorir però alhora anhelava estar més a prop seu i contemplar la seva obra mortal". També hi ha referències sobre la sífilis a Ulisses, i adverteix que la "ciutat nocturna" de Dublín i les seves "dones de mala fama" són "una trampa mortal per als joves".


El diagnòstic de sífilis ens fa comprendre millor a l'escriptor. Sense la sífilis, les cartes de Joyce fan que sembli un hipocondríac queixós o algú que simplement no està particularment sa. La sífilis explica que la vergonya que sentia i el tabú que pesava sobre la malaltia van ser les causes del seu profund patiment. Joyce va haver d'afrontar-se al seu mal en silenci. L'abisme entre la seva aflicció privada i la seva vida pública va ajudar a modelar la manera com escrivia ...

Diversos professors com Derek Attridge de la Universitat de York o Mark Traynor, gerent del Centre James Joyce a Dublín, han manifestat que la hipòtesi de Birmingham els sembla força versemblant i probable.


lunes, 11 de octubre de 2021

James Joyce: (I) La vida y la obra

versió catalana | versión española









Jacques-Émile Blanche

James Joyce 

(1935)

Óleo sobre tela  49 x 34 cm
National Portrait Gallery 
Londres 




James Joyce (1882 - 1941) fue un escritor irlandés en lengua inglesa. Junto con el francés Marcel Proust, el checo Franz Kafka y el estadounidense William Faulkner, fue uno de los principales artífices de la profunda renovación de las técnicas narrativas que, en el primer tercio del siglo XX, conduciría a la definitiva superación del realismo decimonónico.

Joyce nació en una familia de arraigada tradición católica, y estudió en el colegio de jesuitas de Belvedere (1893-1898). Ingresó después en la National University de Dublín, y comenzó a aprender varias lenguas y a interesarse por la gramática comparada.

Estaba muy orgulloso de su formación jesuítica, que le inculcó un espíritu riguroso y metódico que se puede observar incluso en sus composiciones literarias más innovadoras y experimentales. 

En 1902 se instaló en París, con la intención de estudiar Medicina, carrera que abandonó a los pocos meses de haberla iniciado. En 1903 regresó a Irlanda, y se dedicó a la enseñanza. En 1904 se enamoró de Nora Barnacle, una camarera que había conocido en sus habituales juergas bohemias, con la que se casó y se trasladó a Zurich, donde vivió hasta 1906, año en que pasó a Trieste, donde dio clases de inglés en una academia de idiomas. 

Trieste supuso para el escritor irlandés un soplo de libertad; la ciudad era cosmopolita y disfrutaba de una intensa vida cultural: Joyce podía asistir asiduamente al teatro y a la ópera. Muchos estudiosos del autor irlandés coinciden en que para comprender la evolución de su obra es necesario incidir en este exilio autoimpuesto. Aparte de sus problemas relacionados con el nacionalismo tan presente en su país, Joyce también tuvo que hacer frente a la pobreza y sufrió algunos problemas familiares, como la esquizofrenia de su hija. 

Su primer libro, el volumen de poemas Música de cámara (Chamber Music), apareció en 1907; en 1912 volvió a su país con la intención de publicar una serie de quince relatos cortos dedicados a la gente de Dublín, Dublineses (Dubliners), que finalmente vieron la luz en 1914.



James Joyce


Durante la Primera Guerra Mundial vivió pobremente junto a su mujer y sus dos hijos en Zurich y Locarno. La novela semiautobiográfica Retrato del artista adolescente (Portrait of the Artist as a Young Man), de sentido profundamente irónico, que empezó a publicarse en 1914 en la revista The Egoist y apareció dos años después en forma de libro en Nueva York, lo dio a conocer a un público más amplio.

Pero su consagración literaria completa sólo le llegó con la publicación de su obra maestra, Ulises (Ulysses, 1922), novela experimental en la que intentó que cada uno de sus episodios o aventuras no sólo condicionara, sino que también «produjera» su propia técnica literaria: así, al lado del «flujo de conciencia» (técnica que había usado ya en su novela anterior), se encuentran capítulos escritos al modo periodístico o incluso imitando los catecismos. Ulises es una novela en la que se hace una inversión irónica de la Odisea de Homero, explorando meticulosamente veinticuatro horas en la vida del protagonista, durante las cuales éste intenta no volver a casa, porque sabe que su mujer le está siendo infiel.

Una breve estancia en Inglaterra, en 1922, le sugirió el tema de una nueva obra, que comenzó a escribir en 1923 y de la que fue publicando extractos durante muchos años, pero que no alcanzaría su forma definitiva hasta 1939, fecha de su publicación, con el título de Finnegan's wake. En ella, la tradicional aspiración literaria al «estilo propio» es llevada al extremo y, con ello, al absurdo, pues el lenguaje deriva experimentalmente, desde el inglés, hacia un idioma propio del texto y de Joyce. Para su composición, el autor amalgamó elementos de hasta sesenta idiomas diferentes, vocablos insólitos y formas sintácticas completamente nuevas. Durante la Segunda Guerra Mundial se trasladó de nuevo a Zurich, donde murió ya casi completamente ciego, a consecuencia de una uveítis de probable etiología sifilítica. 

La obra de Joyce está consagrada a Irlanda, aunque vivió poco tiempo allí, y mantuvo siempre una relación conflictiva con su compleja realidad política e histórica. Joyce se mostró más bien tibio en la búsqueda nacionalista de los orígenes de la identidad irlandesa. Preservó en todo momento su lengua materna, el inglés, en detrimento de una lengua gaélica que consideraba readoptada y promovida artificialmente.

Las innovaciones narrativas de James Joyce, entre ellas el uso excepcional del «flujo de conciencia», así como la exquisita técnica mediante la que desintegra el lenguaje convencional y lo dobla con otro, completamente personal, simbólico e íntimo a la vez, y la dimensión irónica y profundamente humana que, sin embargo, recorre toda su obra, lo convierten en uno de los novelistas más influyentes y renovadores del siglo XX.


  


 


James Joyce (I): La vida i l'obra










Jacques-Émile Blanche

James Joyce 

(1935)

Oli sobre tela  49 x 34 cm
National Portrait Gallery 
Londres 




James Joyce (1882 - 1941) fou un escriptor irlandès en llengua anglesa. Juntament amb el francès Marcel Proust, el txec Franz Kafka i el nord-americà William Faulkner, va ser un dels principals artífexs de la profunda renovació de les tècniques narratives que portaria a la superació definitiva del realisme vuitcentista el primer terç de segle XX.

Joyce va néixer en una família d'arrelada tradició catòlica, i va estudiar al col·legi de jesuïtes de Belvedere (1893-1898). Va ingressar després a la National University de Dublín, i va començar a aprendre diverses llengües i a interessar-se per la gramàtica comparada.
Estava molt orgullós de la seva formació jesuítica, que li va inculcar un esperit rigorós i metòdic que es pot observar fins i tot en les seves composicions literàries més innovadores i experimentals.

El 1902 es va instal·lar a París, amb la intenció d'estudiar Medicina, carrera que va abandonar al cap de pocs mesos d'haver-la iniciat. El 1903 va tornar a Irlanda, i es va dedicar a l'ensenyament.
El 1904 es va enamorar de Nora Barnacle, una cambrera que havia conegut en les seves habituals gresques bohèmies, amb qui es va casar i es va traslladar a Zuric, on va viure fins el 1906, any que va passar a Trieste fent classes d'anglès en una acadèmia d'idiomes.
Trieste va suposar per a l'escriptor irlandès una alenada de llibertat; la ciutat era cosmopolita i gaudia d'una intensa vida cultural: Joyce podia assistir assíduament al teatre i a l'òpera. Molts estudiosos de l'autor irlandès coincideixen que per comprendre l'evolució de la seva obra cal incidir en aquest exili autoimposat. A part dels seus problemes relacionats amb el nacionalisme tan present al seu país, Joyce també va haver de fer front a la pobresa i va patir alguns problemes familiars, com l'esquizofrènia de la seva filla.

El seu primer llibre, el volum de poemes Música de cambra (Chamber Music), va aparèixer el 1907. El 1912 va tornar al seu país amb la intenció de publicar una sèrie de quinze relats curts dedicats a la gent de Dublín, Dublineses (Dubliners), que finalment van veure la llum el 1914.



James Joyce


Durant la Primera Guerra Mundial va viure en pobresa amb la seva dona i els seus dos fills a Zuric i Locarno. La novel·la semiautobiogràfica Retrat de l'artista adolescent (Portrait of the Artist as a Young Man), de sentit profundament irònic, va començar a publicar-se el 1914 a la revista The Egoist i va aparèixer dos anys després en forma de llibre a Nova York, fet que li va permetre donar-se a conèixer entre un públic més ampli.

Però la seva consagració literària completa li va arribar amb la publicació de la seva obra mestra, Ulisses (Ulysses, 1922), novel·la experimental en la qual va intentar que cadascun dels seus episodis o aventures no només condicionés, sinó que també «produís» la seva pròpia tècnica literària: així, a banda del «flux de consciència» (tècnica que ja havia emprat en la seva novel·la anterior), es troben capítols escrits de manera periodística o fins i tot imitant els catecismes. Ulisses és una novel·la en la qual es fa una inversió irònica de l'Odissea d'Homer, explorant meticulosament quatre hores en la vida del protagonista, durant les quals aquest intenta no tornar a casa, perquè sap que la seva dona li està sent infidel.

Una breu estada a Anglaterra el 1922, li va suggerir el tema d'una nova obra, que va començar a escriure el 1923 i de la qual va anar publicant extractes durant molts anys, però que no aconseguiria la seva forma definitiva fins el 1939, data de la publicació, amb el títol de Finnegan 's wake. En aquesta obra porta a l’extrem la tradicional aspiració literària a l'«estil propi» i, amb això, a l'absurd, ja que el llenguatge deriva experimentalment, des de l'anglès, cap a un idioma propi del text i de Joyce. Per a la seva composició, l'autor va amalgamar elements de fins a seixanta idiomes diferents, vocables insòlits i formes sintàctiques completament noves. Durant la Segona Guerra Mundial es va traslladar de nou a Zuric, on va morir gairebé completament cec, a conseqüència d'una uveïtis de probable etiologia sifilítica.

L'obra de Joyce està consagrada a Irlanda, encara que va viure poc temps allà, i va mantenir sempre una relació conflictiva amb la seva complexa realitat política i històrica. Joyce es va mostrar més aviat fred en la recerca nacionalista dels orígens de la identitat irlandesa. Va preservar en tot moment la seva llengua materna, l'anglès, en detriment d'una llengua gaèlica que considerava readoptada i promoguda artificialment.

Les innovacions narratives de James Joyce, entre elles l'ús excepcional del «flux de consciència», així com l'exquisida tècnica mitjançant la qual desintegra el llenguatge convencional i el dobla amb un altre, completament personal, simbòlic i íntim alhora, i la dimensió irònica i profundament humana que recorre tota la seva obra, el converteixen en un dels novel·listes més influents i renovadors del segle XX.







viernes, 8 de octubre de 2021

Príapo, dios de la fertilidad y la abundancia.

versió catalana | versión española





Príapo

(s. II-III d.C.)
 
Escultura de piedra arenisca 
Museo de Arqueología de Catalunya (MAC). 
Barcelona. 
 


Esta escultura colosal de Príapo, de tamaño superior al natural, y de piedra arenisca de Montjuïc, procede de la antigua ciudad romana de Barcino, la actual Barcelona. 

Príapo era un dios de origen griego. Su culto se difundió en la época helenística por la península itálica y los romanos extendieron su culto a todo el Imperio.  Era el dios protector de la fecundidad y formaba parte del séquito dionisíaco. Protegía no solamente la fertilidad humana sino también la de los campos y rebaños. Era el dios de la abundancia y la prosperidad.

Por esta razón aparece recogiendo en su regazo una abundante cosecha de frutos y productos hortícolas. Tanta abundancia hace que sea insuficiente sostenerla con ambas manos, y Príapo debe ayudarse de su atributo por excelencia: un pene enorme, colosal, con el que logra sostener el gran pañuelo donde lleva su ubérrima cosecha. 


Detalle del enorme pene de la estatua de Príapo,
con el que se ayuda para sostener la abundante cosecha. 



Efectivamente es este falo inmenso el que caracteriza al dios, simbolizando la fecundidad. Las representaciones de Príapo abundan, y también las de los falos que propiciaban la buena fortuna y que se podían ver con frecuencia en las puertas de las murallas y de las casas romanas, como un elemento de buena fortuna y de protección. Era preceptivo acariciarlos al entrar en la casa para implorar la buena suerte y la prosperidad de la casa y de sus habitantes. 

El simbolismo de estos penes de grandes dimensiones ha originado el término  médico de priapismo, una alteración patológica en la que hay una perpetua erección, frecuentemente dolorosa, y de la que ya hemos tratado en otras ocasiones en este blog. 



Una figura de Príapo, similar a la del MAC de Barcelona, aunque de tamaño mucho menor, actualmente en el Museo de Éfeso (Turquía).
Como vemos, el culto a Príapo se extendió por todo el Imperio Romano. 

  

  


  


Príap, déu de la fertilitat i de l'abundància





Príap

(s. II-III d.C.)
 
Escultura de pedra arenosa 
Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC). 
Barcelona. 
 

Aquesta escultura colossal de Príap, de grandària superior al natural, i de pedra arenosa de Montjuïc, procedeix de l'antiga ciutat romana de Barcino, l'actual Barcelona.

Príap era un déu d'origen grec. El seu culte es va difondre a l'època hel·lenística per la península itàlica i els romans el van estendre a tot l'Imperi. Era el déu protector de la fecunditat i formava part del seguici dionisíac. Protegia no només la fertilitat humana sinó també la dels camps i ramats. Era el déu de l'abundància i la prosperitat.

És per això que apareix recollint a la falda una abundant collita de fruits i productes hortícoles. Tanta abundància fa que sigui insuficient sostenir-la amb les dues mans, i Príap s’ajuda amb el seu atribut per excel·lència: un penis enorme, colossal, amb el qual aconsegueix sostenir el gran mocador on porta la seva ubèrrima collita.



Detall de l'enorme penis de la estàtua de Príap, 
del que es serveix per aa sostenir l'abundant collita. 

Efectivament és aquest fal·lus immens el que caracteritza el déu, simbolitzant la fecunditat. Les representacions de Príap abunden, i també les dels fal·lus que propiciaven la bona fortuna i que es podien veure amb freqüència a les portes de les muralles i de les cases romanes, com un element de bona fortuna i de protecció. Era preceptiu acariciar-los a l'entrar a la casa per implorar la bona sort i la prosperitat de la casa i dels seus habitants.

El simbolisme d'aquests penis de grans dimensions ha originat el terme mèdic de priapisme, una alteració patològica en què hi ha una perpètua erecció, freqüentment dolorosa, i de la qual ja hem tractat en altres ocasions en aquest bloc.


Una figura de Príap, similar a la del MAC de Barcelona, si bé de menor dimensió, que es pot veure actualment al Museu d'Èfes (Turquia). 
Com es pot veure, el cult a Príap es va estendre per tot l'Imperi Romà.  

Sigmund Freud: (II) Cáncer de paladar

 versió catalana | versión española






Max Halberstadt

Retrato de Sigmund Freud 

(circa 1921) 

Fotografía (Gelatina de plata) en B&N


En una entrada anterior comentábamos algunos aspectos de la biografía y la obra de Sigmund Freud (1856-1939), una de las personalidades más importantes del pensamiento del s. XX. Su obra trasciende la psiquiatría y la medicina para influir en el arte, la literatura y otras muchas manifestaciones intelectuales. 

Aunque tal vez hoy nos puede parecer extraño, el médico vienés era un fumador empedernido. Raramente encontraremos una fotografía o un retrato del ilustre personaje que no sostenga un puro en la mano. Y es que Freud fumaba todo el día. Podía llegar a fumar hasta 20 cigarros puros de "Don Pedro", su marca preferida. En las tertulias en las que participaba, como las del café Landtmann, que frecuentaba asiduamente siempre le acompañaban sus inseparables cigarros cubanos. Aunque a veces también fumaba en pipa. 

Freud tenía esta empedernida adicción al tabaco en un intento de buscar un sustituto a la cocaína, que consumía desde 1887, como un alivio a la depresión y la astenia. Había conocido las virtudes de la cocaína de su maestro Joseph Breuer, que le había enseñado el método catártico. La cocaína también le era útil para aliviar ciertos dolores gástricos y como afrodisíaco. (David Cohen, The Escape of Sigmund Freud, 2009).

En 1917, cuando tenía 62 años apareció la primera lesión. Una zona blanca, bien delimitada, en el paladar. Una leucoplasia, enfermedad con claro potencial precanceroso, que suele observarse en los labios o cavidad oral de los fumadores y que es el resultado del humo del tabaco sobre las células de la mucosa. Aunque el psicoanalista no lo interpretó así. Creyó que era el resultado de la pulsión sexual que sentía por su hija Anna. 





Cinco años más tarde, en 1923, la lesión le comenzó a molestar. Freud acudió a la consulta de Markus Hajeck, especialista en otorrinolaringología (ORL), que le sugirió "una ligera operación". Tras consultar con algunos amigos médicos y otros especialistas, el diagnóstico no dejaba lugar a dudas: carcinoma de células escamosas. Es decir, cáncer de la mucosa del paladar.  Freud se refería a ella, irónicamente, como "mi querida neoplasia". 

A partir de este momento comenzó un auténtico calvario. La lesión no estaba en un lugar de acceso cómodo. Le realizaron tres sesiones de radioterapia, en las que se usaron distintas técnicas.  Y le intervinieron quirúrgicamente hasta un total de 33 veces. La mayoría de estas operaciones se realizaron con anestesia local, si bien en alguna de ellas con sedación. Solamente en la última se recurrió a la anestesia general. Al final, se le colocó una prótesis mandibular y palatina, que fue mal tolerada por Freud y le impedía hablar con normalidad.

A pesar de los reiterados consejos de los médicos sobre la conveniencia de abandonar el hábito de fumar, una paradoja en un hombre que había revolucionado la psiquiatría y la psicología y que fue incapaz de controlar una adicción. 

Los últimos años de su vida los dolores fueron constantes. El 21 de septiembre de 1939 le comentó a su médico personal, el Dr. Schur: 
"Amigo mío, me prometiste ayudarme cuando no pudiera soportar más eso." 
Schur cumplió la promesa que habían pactado algunos años antes, y le ayudó a terminar con su vida. Le administró 400 miligramos de morfina en menos de 24 horas y murió a consecuencia de la sobredosis la noche del  23 de septiembre de 1939. Tenía 83 años. 

  


 


Sigmund Freud (II): Càncer de paladar 









Max Halberstadt

Retrato de Sigmund Freud 

(circa 1921) 

Fotografía (Gelatina de plata) en B&N



En una entrada anterior comentàvem alguns aspectes de la biografia i l'obra de Sigmund Freud (1856-1939), una de les personalitats més importants del pensament del s. XX. La seva obra transcendeix la psiquiatria i la medicina per influir en l'art, la literatura i moltes altres manifestacions intel·lectuals.

Encara que avui ens pot semblar estrany, el metge vienès era un fumador empedreït. Rarament trobarem una fotografia o un retrat de l'il·lustre personatge on no sostingui un puro a la mà. I és que Freud fumava tot el dia. Podia arribar a fumar fins a 20 cigars puros de "Don Pedro";, la seva marca preferida. A les tertúlies en què participava, com les del cafè Landtmann, que freqüentava tot sovint, sempre l'acompanyaven els seus inseparables cigars cubans. De vegades també fumava en pipa.

Freud tenia aquesta addicció al tabac en un intent de buscar un substitut a la cocaïna, que consumia des de 1887, com un alleujament a la depressió i l'astènia. Havia conegut les virtuts de la cocaïna amb el seu mestre Joseph Breuer, que li havia ensenyat el mètode catàrtic. La cocaïna també li era útil com a afrodisíac i per alleujar certs dolors gàstrics. (David Cohen, The Escape of Sigmund Freud, 2009).

El 1917, quan tenia 62 anys, va aparèixer la primera lesió. Una zona blanca, ben delimitada, al paladar. Una leucoplàsia, malaltia amb clar potencial precancerós, que sol observar-se
en els llavis o cavitat oral dels fumadors i que és el resultat del fum de tabac sobre les cèl·lules de la mucosa. Tot i que el psicoanalista no el va interpretar així. Va creure que era el resultat de la pulsió sexual que sentia per la seva filla Anna.






Cinc anys més tard, el 1923, la lesió li va començar a molestar. Freud va acudir a la consulta de Markus Hajeck, especialista en otorinolaringologia (ORL), qui li va suggerir "una lleugera operació". Després de consultar amb alguns amics metges i altres especialistes, el diagnòstic no deixava cap dubte: carcinoma de cèl·lules escamoses. És a dir, càncer de la mucosa del paladar. Freud es referia a ella, irònicament, com "la meva estimada neoplàsia".

A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari. La lesió no estava en un lloc d'accés còmode. Li van realitzar tres sessions de radioteràpia, en què van utilitzar diferents tècniques. I li van intervenir quirúrgicament fins a un total de 33 vegades. La majoria d'aquestes operacions es van realitzar amb anestèsia local i en alguna d'elles amb sedació. Només en l'última es va recórrer a l'anestèsia general. Finalment, se li va col·locar una pròtesi mandibular i palatina, que va ser mal tolerada per Freud i li impedia parlar amb normalitat.

Malgrat els reiterats consells dels metges sobre la conveniència d'abandonar l'hàbit de fumar, una paradoxa en un home que havia revolucionat la psiquiatria i la psicologia i que va ser incapaç de controlar una addicció.

Els últims anys de la seva vida els dolors van ser constants. El 21 de setembre de 1939 Freud va comentar-li al seu metge personal, el Dr. Schur: "Amic meu, em vas prometre ajudar-me quan no pogués suportar més això". Schur va complir la promesa que havien pactat alguns anys abans, i el va ajudar a acabar amb la seva vida. Li va administrar 400 mil·ligrams de morfina en menys de 24 hores i va morir a conseqüència de la sobredosi la nit del 23 de setembre de 1939. Tenia 83 anys.