La muerte de Tomás de Aquino

 versió catalana | versión española

Carlo Crivelli Santo Tomás de Aquino (1476) Tempera sobre tabla de madera de álamo National Gallery  Londres

Tomás de Aquino (1224-1274) fue un teólogo, filósofo y jurista católico, es considerado como una de las principales figuras del pensamiento escolástico y de la teología medieval. Era fraile dominico (Orden de Predicadores) y reinterpretó la metafísica, escribiendo la Summa Theologiae, una gran obra en la que introduce gran parte del pensamiento aristotélico en la fe católica. Su obra tiene también claras influencias del pensamiento de Averroes, Maimónides y Agustín de Hipona. La Iglesia católica lo canonizó en 1323, y lo declaró Doctor de la Iglesia en 1567. Es considerado patrón de las universidades y de los estudiantes. 

Tomás de Aquino, murió en la abadía de Fossanova, entre Nápoles y Roma, el 7 de marzo de 1274, a los 48 años de edad. Recientemente, el neurocirujano G.J. LeBeau y un grupo de estudiantes de la University of Kansas Medical Center, se han planteado cual podría haber sido la causa de su muerte. Los resultados de sus investigaciones se presentaron en abril de 2023 en el Congreso de la American Association of Neurological Surgeons (AANS).  

Tras examinar un cráneo atribuído al santo y revisar diversos informes sobre sus últimos días de vida, llegaron a la conclusión de que probablemente Tomás sufrió un hematoma subdural crónico. 

Santo Tomás de Aquino (Universidad de Santiago de Compostela)

Según las crónicas, mientras viajaba de Nápoles al II Concilio de Lyon, Tomás de Aquino se habría golpeado la cabeza con una gruesa rama de árbol que cayó sobre él. A consecuencia del fuerte golpe, el dominico perdió el conocimiento y cayó al suelo. Tuvo que interrumpir el viaje y se alojó en la cercanía del lugar del accidente durante unos días. A pesar de que estaba débil y había perdido el apetito, seguía consciente, sin fiebre ni disfunción neurológica focal. A la vista de que no mejoraba, fue trasladado a la cercana abadía de Fossanova, donde permaneció un mes. Su estado fue empeorando cada vez más, con debilidad cada vez más manifiesta, anorexia, náuseas y somnolencia, falleciendo a las cinco semanas del traumatismo.   

Desde un principio se especuló mucho sobre las causas de la muerte del teólogo dominico. Al parecer, el poeta Dante Alighieri acusó al rey Carlos de Anjou de haberlo envenenado para impedir que lo hiciesen cardenal (lo que a su vez le hubiera dado un fácil acceso a ser papa). Sin embargo, tal como afirma LeBeau, no disponemos de ninguna prueba que confirme esta teoría. 

Diego Velázquez: Tentación de Santo Tomás. 

En 2017 un artículo publicado en The Lancet señalaba que Aquino podría haber sufrido ictus o ictus isquémicos con anterioridad a su accidente con la rama del árbol. Los autores especulan con la posibilidad de que estos ictus produjeran la contracción del cerebro, que habría empeorado tras el traumatismo con la rama, que le habría provocado un hematoma epidural. 

LeBeau y sus colaboradores se desplazaron hasta la abadía de Fossanova para examinar un cráneo que se cree podría ser el del santo (aunque no existe plena seguridad). El examen de estos restos óseos y el de algunos documentos les llevaron al convencimiento que la causa de la muerte fue un hematoma subdural crónico causado por el traumatismo craneal anterior. Según ellos hubo un traumatismo menor que fue seguido de un período de lucidez y relativa normalidad, al que siguió un deterioro progresivo, lo que encaja en la teoría de un hematoma creciente. Uno de los signos que apoyarían esta teoría es la pérdida de la capacidad para hablar o entender el lenguaje, las náuseas, falta de apetito y somnolencia. 

Los hematomas subdurales crónicos crecen progresivamente y pueden comprimir el cerebro e hincharlo, por lo que esta hipótesis tiene sentido. Si la calavera examinada fuese la auténtica no existen signos de fractura de cráneo y tampoco parece probable que hubiera habido un derrame cerebral, ya que en este caso se habría producido bruscamente (de ahí deriva precisamente el término de ictus, que hace referencia a una afección repentina). Sin embargo, no podemos llegar a un diagnóstico de plena certeza sino solamente de un probable diagnóstico de presunción. 

Si el accidente sufrido por Tomás de Aquino hubiera tenido lugar en nuestros días, se hubiera podido realizar un preciso diagnóstico por la imagen con altas probabilidades de supervivencia.  

Bibliografía

Le Bau GJ. Thomas Aquina's Died of a Chronic Subdural Hematoma: A Plausible Historical and Forensic Account. American Association of Neurological Surgeons (AANS) 2023 Annual Meeting 23 Ap. 2023. 

Charlier P, Saudamini D, Lippi D, Perciaccante A  et al. The cerebrovascular health of Thomas Aquinas. Lancet Neurol. 2017; 16: 502. 

Räsänen M. Thomas Aquina's Relics as Focus for Conflict and Cult in the Late Middle Ages: The Restless Corpse. Amsterdam University Press, 2017. 

___________________________________

La mort de Tomàs d'Aquino

Carlo Crivelli Sant Tomàs d'Aquino (1476) Tempre sobre taula de fusta d'àlber National Gallery  Londres

Tomàs d'Aquino (1224-1274) va ser un teòleg, filòsof i jurista catòlic, considerat com una de les principals figures del pensament escolàstic i de la teologia medieval. Era frare dominic (Ordre dels Predicadors) i va reinterpretar la metafísica, escrivint la Summa Theologiae, una gran obra en la que introdueix gran part del pensament aristotèlic en la fe catòlica. La seva obra també té clares influències del pensament d'Averroes, Maimònides i Agustí d'Hipona. L'Església catòlica el va canonitzar el 1323, i el va declarar Doctor de l'Església el 1567. És considerat el patró de les universitats i dels estudiants.

Tomàs d'Aquino, va morir als 48 anys a l'abadia de Fossanova, entre Nàpols i Roma, el 7 de març de 1274. Recentment, el neurocirurgià G.J. LeBeau i un grup d'estudiants de la Universitat de Kansas Medical Center, s'han plantejat quina podria haver estat la causa de la seva mort. Els resultats de les investigacions es van presentar al Congrés de la American Association of Neurological Surgeons (AANS)  l'abril del 2023.

Després d'examinar un crani atribuït al sant i revisar diversos informes sobre els seus últims dies de vida, van arribar a la conclusió que probablement Tomàs d'Aquino va patir un hematoma subdural crònic.

Sant Tomàs d'Aquino (Universitat de Santiago de Compostel·la)

Segons les cròniques, mentre viatjava de Nàpols al II Concili de Lió, Tomàs d'Aquino s'hauria colpejat el cap amb una gruixuda branca d'arbre que li va caure a sobre. A conseqüència del fort cop, el dominic va perdre el coneixement i va caure a terra. Va haver d'interrompre el viatge i es va allotjar a prop del lloc de l'accident durant uns dies. Tot i que estava feble i havia perdut la gana, seguia conscient, sense febre ni disfunció neurològica focal. Atès que no millorava, va ser traslladat a la propera abadia de Fossanova, on va restar-hi un mes. El seu estat va anar empitjorant cada vegada més, amb debilitat cada cop més manifesta, anorèxia, nàusees i somnolència, i va morir a les cinc setmanes del traumatisme.

Des del principi es va especular molt sobre les causes de la mort del teòleg dominic. Pel que sembla, el poeta Dante Alighieri va acusar al rei Carles d'Anjou d'haver-lo enverinat per impedir que el nomenessin cardenal (la qual cosa li hauria donat un accés fàcil a ser papa). Tot i això, tal com afirma LeBeau, no disposem de cap prova que confirmi aquesta teoria.

Diego Velázquez: Tentació de Sant Tomàs. 

Un article publicat a The Lancet el 2017 assenyalava que Aquino podria haver patit ictus o ictus isquèmics amb anterioritat al seu accident amb la branca de l'arbre. Els autors especulen la possibilitat que aquests ictus produïssin la contracció del cervell, que hauria empitjorat després del traumatisme amb la branca, i li hauria provocat un hematoma epidural.

LeBeau i els seus col·laboradors es van desplaçar fins a l'abadia de Fossanova per examinar un crani que es creu que podria ser del sant (tot i que no hi ha plena seguretat). L'examen d'aquestes restes òssies i alguns documents els van portar al convenciment que la causa de la seva mort va ser un hematoma subdural crònic causat pel traumatisme cranial anterior. Creuen que hi va haver un traumatisme menor que va ser seguit d'un període de lucidesa i relativa normalitat, al qual va seguir un deteriorament progressiu, cosa que encaixa en la teoria d'un hematoma creixent. Un dels signes que donarien suport a aquesta teoria és la pèrdua de la capacitat per parlar o entendre el llenguatge, les nàusees, manca de gana i somnolència.

Els hematomes subdurals crònics creixen progressivament i poden comprimir el cervell i inflar-lo, per la qual cosa aquesta hipòtesi té sentit. Si la calavera examinada fos l'autèntica no hi ha signes de fractura de crani i tampoc no sembla probable que hi hagués hagut un vessament cerebral, ja que en aquest cas s'hauria produït bruscament (d'aquí deriva precisament el terme d'ictus, que fa referència a una afecció sobtada). No obstant això, no podem arribar a un diagnòstic de certesa plena, sinó només d'un probable diagnòstic de presumpció.

Si l'accident que va patir Tomàs d'Aquino hagués passat avui, segurament s'hauria pogut fer un precís diagnòstic per la imatge amb altes probabilitats de supervivència.

Bibliografia

Le Bau GJ. Thomas Aquina's Died of a Chronic Subdural Hematoma: A Plausible Historical and Forensic Account. American Association of Neurological Surgeons (AANS) 2023 Annual Meeting 23 Ap. 2023. 

Charlier P, Saudamini D, Lippi D, Perciaccante A  et al. The cerebrovascular health of Thomas Aquinas. Lancet Neurol. 2017; 16: 502. 

Räsänen M. Thomas Aquina's Relics as Focus for Conflict and Cult in the Late Middle Ages: The Restless Corpse. Amsterdam University Press, 2017. 

Sigmund Freud (I): El padre del psicoanálisis.

 versió catalana | versión española

Salvador Dalí Retrato de Sigmund Freud  (1966) Tinta sobre papel  29,5 x 26,5 cm Colección particular

Sigmund Freud (1856-1939) fue un médico austríaco de origen judío, padre del psicoanálisis y una de las grandes figuras intelectuales del s. XX. 

Natural de Prřvor (Moravia, actualmente en la República checa), Freud se licenció en Medicina y se interesó al principio en la neurología. Tras trabajar con Joseph Breur en el Hospital General de Viena, estudió en París, con el neurólogo Jean-Martin Charcot, prestando especial atención a las aplicaciones de la hipnosis en los casos de histeria. De regreso a Viena, desarrolló con Josef Breuer el método catártico. Poco a poco fue interesándose en los aspectos psicológicos de las enfermedades mentales, a partir de los casos observados en su consultorio privado, sustituyendo la hipnosis y el método catártico por la asociación libre y la interpretación de los sueños. Pronto determinó que la hipnosis era un método ineficaz para lograr los resultados que deseaba y comenzó a implementar una terapia de conversación con sus pacientes. Este método se reconoció como una «cura parlante» y el objetivo era alentar al paciente a acceder a la mente inconsciente y soltar la energía reprimida y las emociones en ella. La rememoración de los traumas psicógenos como productores de síntomas fue abriendo paso al desarrollo de una teoría etiológica de las neurosis más diferenciada, que sentó las bases del psicoanálisis. El elemento de utilizar la terapia de conversación finalmente se convirtió en la base del psicoanálisis.

Freud postulaba una sexualidad infantil perversa, lo que dio lugar a un gran escándalo en la puritana sociedad vienesa de finales del s. XIX y principios del s. XX. A pesar de la hostilidad que tuvo que afrontar con sus revolucionarias teorías e hipótesis, Freud acabaría por convertirse en una de las figuras más influyentes de su tiempo. Sus teorías siguen siendo motivo de debate y muchos ponen en duda que el psicoanálisis pueda ser considerado un método científico. 

La psicología, la psicoterapia, la sexología y la educación se han visto profundamente modificadas por sus teorías. Un gran número de abordajes técnicos de la psicoterapia se han derivado o inspirado en él. Entre estos abordajes terapéuticos se pueden destacar: El psicodrama, la Gestalt, el análisis rogeriano, el análisis caracteriológico (Reich), la psicoterapia humanista, la sistémica, la teoría del apego, el concepto de resiliencia entre otras. Más allá de sus diferencias, todas estas líneas de intervención en psicología tienen en común que realizan una introspectiva en la vida mental.

Esbozo de Salvador Dalí. Fundación Salvador Dalí
(cedido al Museo Freud de Londres) 

Freud acuñó conceptos psiquiátricos que hoy están plenamente incorporados en la sociedad, como el inconsciente, la sexualidad infantil, el complejo de Edipo (tomado de la mitología griega), la represión, mecanismos de defensa, narcisismo (también extraído de la mitología), o esquizofrenia.

Muchos de sus conceptos se han incorporado a la cultura en general, el cine, la literatura, la pintura. Desde Lorca, a Dalí, han estado profundamente cautivados con sus ideas. 

Así pues, mientras unos consideran que Freud fue un gran científico en el campo de la medicina, que descubrió gran parte del funcionamiento psíquico humano; otros lo ven como un filósofo que replanteó la naturaleza humana y que contribuyó a superar tabúes, pero cuyas teorías en un examen riguroso no pueden ser consideradas como ciencia. De hecho, Freud recurrió en gran medida al énfasis de filósofos como Nietzsche , Dostoievski y Kant.  

Sea o no sea ciencia el psicoanálisis, la obra de Freud sigue siendo lectura de obligado interés a todos los interesados en entender la psique humana: más de veinte volúmenes y más de trescientos artículos de su trabajo teórico y clínico; que han sido traducidos a cincuenta lenguas y desde el 2010 sus obras ya son de dominio público. Existen numerosas entrevistas y los textos sobre más de 70 de sus pacientes.

La gran cantidad de sus obras, sus escritos y cartas, no dejan de consultarse, interpretarse, estudiarse por diversos psicoanalistas, historiadores, filósofos, sociólogos, médicos y psicólogos. Un hombre tan admirado, como criticado, pero en cualquier caso que no pasa desapercibido para nadie. 

Salvador Dalí: Dibujo de Sigmund Freud. 

Teorías más importantes de Sigmund Freud 

Desarrollo de las mentes inconscientes y conscientes.

Para Freud la mente consiste en la mente consciente, que contiene los pensamientos y creencias de los que somos conscientes. La mente inconsciente, por el contrario, es un depósito de recuerdos reprimidos y deseos no expresados, y los problemas con la mente inconsciente pueden conducir a problemas con el comportamiento y la regulación emocional.

Modelo estructural de la personalidad.

Basándose en su teoría de la mente inconsciente, Freud desarrolló los conceptos de Ello, Ego y Superego. El Ego o Yo es la personalidad cotidiana que presentamos al mundo, pero representa solo una fracción del verdadero ser de una persona. El superego o superyó, por el contrario, sirve como una especie de conciencia e internaliza las normas morales, sociales y culturales. El Ello es una estructura primitiva y busca el placer que está presente en el nacimiento. Forma la base de la personalidad de una persona , y los deseos de identificación inconscientes pueden explicar comportamientos aparentemente inexplicables.

Etapas del desarrollo psicosexual.

Estas etapas, que incluyen oral, anal, genital, latente y fálica, representan diferentes etapas del desarrollo infantil durante las cuales un niño tiene una tarea psicológica importante que debe completar. La tarea principal de la etapa anal, por ejemplo, es el aprendizaje de la contención de esfínteres, el entrenamiento para ir al baño. El fracaso para completar competentemente una tarea de desarrollo importante puede conducir a problemas psicológicos posteriores relacionados con esa etapa. Por ejemplo, los niños que tienen problemas durante el entrenamiento para ir al baño pueden convertirse en adultos retentivos anales. Una de las subteorías más populares y ampliamente debatidas dentro de las etapas del desarrollo psicosexual es el complejo de Edipo. Durante este desafío de desarrollo, un hijo se siente incestuosamente atraído por su madre y siente rivalidad hacia su padre. Él debe resolver este desafío identificándose con su padre.

El concepto de mecanismos de defensa.

Los mecanismos de defensa de Freud -que aún son conceptos usados en la psicología contemporánea- son herramientas de la mente inconsciente que están diseñadas para alterar la realidad a fin de evitar el dolor y el sufrimiento. La represión, por ejemplo, es la tendencia a olvidar eventos preocupantes, mientras que la proyección es la tendencia a proyectar los propios rasgos en otra persona. Los mecanismos de defensa de Freud fueron desarrollados y codificados por su hija Anna Freud.

Caricatura satírica de Freud, alusiva a
sus teorías eróticas del inconsciente

Interpretación de sueños.

Freud creía que los sueños podían interpretarse para obtener información importante sobre la psicología y la personalidad de una persona, y creía que los sueños a menudo servían como dispositivos para cumplir deseos.

Freud ha desempeñado un papel fundamental en la cultura popular. Las imágenes de un paciente acostado en un sofá, por ejemplo, son alusiones a Freud. Los actos fallidos freudianos, ocurren cuando una persona dice lo que su mente inconsciente está pensando o desea. Por ejemplo, una mujer podría decir: «Quiero que muera mi ex novio» cuando quiso decir: «Quiero recuperar a mi ex novio».

Principales libros de Sigmund Freud

• Estudios sobre histeria (con Josef Breuer, 1895)

• La interpretación de los sueños (1899)

• La psicopatología de la vida cotidiana (1901)

• Tres ensayos sobre la teoría de la sexualidad (1905)

• Bromas y su relación con el inconsciente (1905)

• Delirio y sueño en el graduado de Jensen (1907)

• Tótem y tabú (1913)

• En el narcisismo (1914)

• Introducción al psicoanálisis (1917)

• Más allá del principio de placer (1920)

• El ego y la identidad (1923)

• El futuro de una ilusión (1927)

• La civilización y sus descontentos (1930)

• Moisés y el monoteísmo (1939)

  

---

 

Sigmund Freud (I): 

El pare de la psicoanàlisi

Salvador Dalí Retrat de Sigmund Freud  (1966) Tinta sobre paper 29,5 x 26,5 cm Col·lecció particular

Sigmund Freud (1856-1939) va ser un metge austríac d'origen jueu, pare de la psicoanàlisi i una de les grans figures intel·lectuals del segle XX.

Natural de Prřvor (Moràvia, actualment a la República Txeca), Freud es va llicenciar en Medicina i inicialment tenia especial interès en la neurologia. Després de treballar amb Joseph Breuer a l'Hospital General de Viena, va estudiar a París, amb el neuròleg Jean-Martin Charcot, prestant especial atenció a les aplicacions de la hipnosi en els casos d'histèria. De retorn a Viena, va desenvolupar el mètode catàrtic amb Joseph Breuer. A poc a poc va interessar-se en els aspectes psicològics de les malalties mentals, a partir dels casos observats en el seu consultori privat, substituint la hipnosi i el mètode catàrtic per l'associació lliure i la interpretació dels somnis. Aviat va determinar que la hipnosi era un mètode ineficaç per aconseguir els resultats que desitjava i va començar a implementar una teràpia de conversa amb els seus pacients. Aquest mètode es va reconèixer com una «cura parlant» i l'objectiu era encoratjar al pacient a accedir a la ment inconscient i deixar anar l'energia reprimida i les emocions. La rememoració dels traumes psicògens com a productors de símptomes va anar obrint pas al desenvolupament d'una teoria etiològica de les neurosis més diferenciada, que va establir les bases de la psicoanàlisi. L'element d'utilitzar la teràpia de conversa finalment va esdevenir la base de la psicoanàlisi. 

Freud postulava una sexualitat infantil perversa, el que va generar un gran escàndol en la societat vienesa puritana de finals del s. XIX i principis del s. XX. Tot i l'hostilitat que va haver d'afrontar amb les seves teories i hipòtesis revolucionàries, Freud acabaria convertint-se en una de les figures més influents del seu temps. Les seves teories segueixen sent avui un motiu de debat i molts posen en dubte que la psicoanàlisi pugui ser considerada un mètode científic.

La psicologia, la psicoteràpia, la sexologia i l'educació s'han vist profundament modificades per les seves teories. Un gran nombre d'abordatges tècnics de la psicoteràpia s'han derivat o inspirat en ell. Entre aquests abordatges terapèutics es poden destacar: el psicodrama, la Gestalt, l'anàlisi rogerià, l'anàlisi caracterològic (Reich), la psicoteràpia humanista, la sistèmica, la teoria de l'afecció, i el concepte de resiliència entre d'altres. Més enllà de les seves diferències, totes aquestes línies d'intervenció en psicologia tenen en comú que realitzen una introspectiva en la vida mental.

Esboç de Salvador Dalí. Fundació Salvador Dalí
(cedit al Museu Freud de Londres) 

Freud va encunyar conceptes psiquiàtrics que avui estan plenament incorporats a la nostra societat, com l'inconscient, la sexualitat infantil, el complex d'Èdip (pres de la mitologia grega), la repressió, mecanismes de defensa, narcisisme (també extret de la mitologia), o esquizofrènia.

Molts dels seus conceptes s'han incorporat a la cultura en general, al cinema, a la literatura i a la pintura. Des de Lorca fins a Dalí, molts artistes han estat profundament captivats amb les seves idees.

Així doncs, mentre uns consideren que Freud va ser un gran científic en el camp de la medicina que va descobrir gran part del funcionament psíquic humà; altres ho veuen com un filòsof que va replantejar la naturalesa humana i que va contribuir a superar tabús, però en un examen rigorós les seves teories no poden ser considerades com a ciència. De fet, Freud va recórrer en gran mesura a l'èmfasi de filòsofs com Nietzsche, Dostoievski i Kant.

Sigui o no sigui ciència la psicoanàlisi, l'obra de Freud segueix sent lectura obligada a tots els interessats en entendre la psique humana: més de vint volums i més de tres-cents articles del seu treball teòric i clínic; que han estat traduïts a cinquanta llengües i des del 2010 les seves obres ja són de domini públic. Hi ha nombroses entrevistes i els textos de més de 70 dels seus pacients.

Les seves obres, els seus escrits i cartes, no deixen de consultar-se, interpretar-se, estudiar-se per diversos psicoanalistes, historiadors, filòsofs, sociòlegs, metges i psicòlegs. Un home tan admirat, com criticat, però que en qualsevol cas no passa desapercebut.

 

Salvador Dalí: Dibuix de Sigmund Freud. 

Teories més importants de Sigmund Freud

Desenvolupament de les ments inconscients i conscients.

Per a Freud la ment consisteix en la ment conscient, que conté els pensaments i creences dels que som conscients. La ment inconscient, per contra, és un dipòsit de records reprimits i desitjos no expressats, i els problemes amb la ment inconscient poden conduir a problemes amb el comportament i la regulació emocional.

Model estructural de la personalitat

Basant-se en la seva teoria de la ment inconscient, Freud va desenvolupar els següents conceptes: Allò, Ego i Superego. L'Ego o Jo és la personalitat quotidiana que presentem al món, però solament representa una fracció del veritable ser d'una persona. El superego o superjò, per contra, serveix com una mena de consciència i internalitza les normes morals, socials i culturals. L'Allò és una estructura primitiva i busca el plaer que està present en el naixement. Forma la base de la personalitat d'una persona, i els desitjos d'identificació inconscients poden explicar comportaments aparentment inexplicables.

Etapes de desenvolupament psicosexual

Aquestes etapes, que inclouen oral, anal, genital, latent i fàl·lica, representen diferents etapes del desenvolupament infantil durant les quals un nen té una tasca psicològica important que ha de completar. La tasca principal de l'etapa anal, per exemple, és l'aprenentatge de la contenció d'esfínters, l'entrenament per anar al bany. El fracàs per completar competentment una tasca de desenvolupament important pot conduir a problemes psicològics posteriors relacionats amb aquesta etapa. Per exemple, els nens que tenen problemes durant l'entrenament per anar al bany poden convertir-se en adults retentius anals. Una de les subteories més populars i àmpliament debatudes dins de les etapes del desenvolupament psicosexual és el complex d'Èdip. Durant aquest desafiament de desenvolupament, un fill se sent incestuosament atret per la seva mare i sent rivalitat cap al seu pare. Ell ha de resoldre aquest desafiament identificant-se amb el seu pare.

El concepte de mecanismes de defensa

Els mecanismes de defensa de Freud -que encara són conceptes usats en la psicologia contemporània- són eines de la ment inconscient que estan dissenyades per alterar la realitat a fi d'evitar el dolor i el sofriment. La repressió, per exemple, és la tendència a oblidar esdeveniments preocupants, mentre que la projecció és la tendència a projectar els propis trets en una altra persona. Els mecanismes de defensa de Freud van ser desenvolupats i codificats per la seva filla Anna Freud.

Caricatura satírica de Freud, alusiva a
sus teorías eróticas del inconsciente

Interpretació dels somnis

Freud creia que els somnis podien interpretar-se per obtenir informació important sobre la psicologia i la personalitat d'una persona, i creia que els somnis sovint servien com a dispositius per a complir desitjos.

Freud ha tingut un paper fonamental en la cultura popular. Les imatges d'un pacient estirat en un sofà, per exemple, són al·lusions a Freud. Els actes fallits freudians ocorren quan una persona diu el que la seva ment inconscient està pensant o desitja. Per exemple, una dona podria dir: «Vull que mori el meu ex xicot» quan volia dir: «Vull recuperar al meu ex xicot».

Principals llibres de Sigmund Freud

• Estudis sobre histèria (amb Josef Breuer, 1895)

• La interpretació dels somnis (1899)

• La psicopatologia de la vida quotidiana (1901)

• Tres assajos sobre la teoria de la sexualitat (1905)

• Bromes i la seva relació amb l'inconscient (1905)

• Deliri i somni en el graduat de Jensen (1907)

• Tòtem i tabú (1913)

• En el narcisisme (1914)

• Introducció a la psicoanàlisi (1917)

• Més enllà del principi de plaer (1920)

• L'ego i la identitat (1923)

• El futur d'una il·lusió (1927)

• La civilització i els seus descontents (1930)

• Moisès i el monoteisme (1939)

La sonrisa de Mona Lisa

 versió catalana | versión española

Leonardo da Vinci Mona Lisa   Oli sobre tela. 77 x 53 cm. Museu del Louvre. París.

La enigmática sonrisa de Mona Lisa es uno de aquellos temas que han hecho correr ríos de tinta sin llegar a conclusiones definitivas. Se han hecho miles de elucubraciones sobre su carácter, sobre que expresaba con su sonrisa. Tampoco han faltado interpretaciones médicas, incluso relacionándola con un posible hipotiroidismo, habida cuenta del cuello algo abultado, la piel algo amarillenta y el cabello con aspecto fino y quebradizo.  

En este mismo blog nos hemos ocupado en diversas ocasiones del cuadro en cuestión, pero para señalar otros aspectos que poco tienen que ver con su sonrisa: por una parte señalar la presencia de un xantelasma palpebral y un xantoma en el brazo, que podría hacer pensar en una posible dislipemia y por otro el descubrimiento de una receta de un pretendido tratamiento antisifilítico que a mi modo de ver está escasamente demostrado.  Pero en ninguno de los dos casos se trataba de su sonrisa. 

En algunos artículos aparecidos en publicaciones médicas se apunta la hipótesis que la sonrisa de la Gioconda pudo estar provocada por una contractura del músculo facial secundario a una parálisis de Bell. 

La parálisis de Bell es un trastorno del nervio que controla el movimiento de los músculos de la cara. Este nervio se denomina nervio facial o VII par craneal. El daño a este nervio causa debilidad o parálisis de estos músculos. 

La causa de este tipo de parálisis a menudo no es clara. En ocasiones puede verse en personas que han sufrido un herpes zóster en esta zona. El herpes zóster es la afectación de un nervio por el virus que causa la varicela (VVZ) que puede quedarse durante años acantonado en un ganglio nervioso. 

Otras afecciones que pueden causar la parálisis de Bell pueden ser la sarcoidosis o una infección del oído medio. 

La parálisis de Bell puede verse más frecuentemente en embarazadas o tras un parto. Según algunos autores, como Maloney, Leonardo (que era un anatomista preciso, acostumbrado a dibujar los más mínimos detalles del cuerpo humano) pintó meticulosamente la sonrisa de la modelo del retrato. Tal vez el polifacético pintor intentaba plasmar la sonrisa de una nueva madre afectada por la parálisis de Bell posterior a su reciente embarazo.

En todo caso... si non è vero è ben trovato. 

Bibliografía

Maloney WJ Bell's palsy: the answer to the riddle of Leonardo da Vinci's 'Mona Lisa' Journal Dent. Research.  2011, 90: 580-582

Adour Kedar K. Mona Lisa Syndrome: Solving the Enigma of the Gioconda Smile. Ann Otol Rhinol Laryngol 1989, 98: 196–199

Hilsinger, RL, Adour, KK, Doty, HE. Idiopathic facial paralysis, pregnancy, and the menstrual cycle. Ann Otol Rhinol Laryngol 1975; 84: 433–42

---

El somriure de Mona Lisa

 

Leonardo da Vinci Mona Lisa   Oli sobre tela. 77 x 53 cm. Museu del Louvre. París.

El somriure enigmàtic de la Mona Lisa és un d'aquells temes que han fet córrer rius de tinta sense arribar a conclusions finals. S'han fet milers d'elucubracions sobre el seu caràcter, sobre què expressava amb el seu somriure. Tampoc han faltat interpretacions mèdiques, fins i tot relacionant-la amb un possible hipotiroïdisme, tenint en compte el coll una mica voluminós, la pell una mica groguenca i el cabell amb aspecte fi i trencadís.

En aquest mateix bloc hem tractat en diverses ocasions d’aquest quadre en qüestió, però per assenyalar altres aspectes poc relacionats amb el seu somriure: d'una banda, la presència d'un xantelasma palpebral i un xantoma al braç, que podria fer pensar en una possible dislipèmia; o el recent descobriment d'una recepta d'un pretès tractament antisifilític que a la meva manera de veure està escassament demostrat. Però en cap dels dos casos es tractava del seu somriure.

En alguns articles de diferents publicacions mèdiques s'ha apuntat la hipòtesi que el somriure de la Gioconda podia estar provocat per una contractura del múscul facial secundari a una paràlisi de Bell.

La paràlisi de Bell és un trastorn del nervi que controla el moviment dels músculs de la cara. Aquest nervi s’anomena nervi facial o VII parell cranial. El dany a aquest nervi causa debilitat o paràlisi d'aquests músculs.

Sovint la causa d'aquest tipus de paràlisi no és clara. De vegades es pot veure en persones que han patit un herpes zòster en aquesta zona. L'herpes zòster és l'afectació d'un nervi pel virus que causa la varicel·la (VVZ), que pot quedar-se durant anys acantonat en un gangli nerviós.

 

Altres afeccions que poden causar la paràlisi de Bell poden ser la sarcoïdosi o una infecció de l'orella mitjana.

La paràlisi de Bell es pot veure més sovint en embarassades o després d'un part. Segons alguns autors, com Maloney, Leonardo (que era un anatomista precís, acostumat a dibuixar els detalls més mínims del cos humà) va pintar meticulosament el somriure de la model del retrat. Potser el polifacètic pintor intentava plasmar el somriure d'una nova mare afectada per la paràlisi de Bell posterior al seu recent embaràs.

En tot cas... si non è vero è ben trovato.

Bibliografía

Maloney WJ Bell's palsy: the answer to the riddle of Leonardo da Vinci's 'Mona Lisa' Journal Dent. Research.  2011, 90: 580-582

Adour Kedar K. Mona Lisa Syndrome: Solving the Enigma of the Gioconda Smile. Ann Otol Rhinol Laryngol 1989, 98: 196–199

Hilsinger, RL, Adour, KK, Doty, HE. Idiopathic facial paralysis, pregnancy, and the menstrual cycle. Ann Otol Rhinol Laryngol 1975; 84: 433–42