Querion de Celso

 versió catalana | versión española

Enrique Zofío Dávila (Clínica Dr. Sáinz de Aja) Kerion de Celso (Principios del siglo XX) Moldeado  (Cera madera, tela, papel, pigmentos y aglutinantes) Museo Olavide. Madrid

Este moldeado del Museo Olavide de Madrid muestra el aspecto clínico del querion de Celso, un absceso con gran inflamación, que fue bastante frecuente en el siglo XIX. 

Esta enfermedad consiste en una infección profunda causada por hongos dermatofitos, generalmente por especies zoofílicas o geofílicas, que producen una respuesta inflamatoria más intensa en el ser humano. Frecuentemente son hongos del género Microsporum (la mayor parte de las veces por Microsporum canis y Microsporum gypseum). 

Querion de Celso. Molde de cera. 
Musée des moulages del Hospital Saint-Louis. París. 

Suele iniciarse como una tiña, sin gran componente inflamatorio. Generalmente se localiza en la cabeza (tinea capitis) aunque más raramente puede presentarse en otras localizaciones, pero siempre en zonas provistas de pelo. Posteriormente, a causa de factores inmunitarios del propio huésped (hipersensibilidad IV frente a los antígenos del hongo) se produce una inflamación muy intensa alrededor de los folículos pilosos, que generan pápulas y pústulas agrupadas formando un absceso. La abundante supuración que rodea a los folículos se comunica en planos profundos, de tal manera que al ejercer una presión lateral en un punto de la zona se observa la salida de pus por cada uno de los orificios de los folículos afectados, lo que se conoce como "signo de la espumadera" por similitud a los numerosos agujeros de este instrumento de cocina. El proceso puede acompañarse de fiebre, adenopatías y en ocasiones, se asocia con eritema nodoso. 

Cuando la supuración se seca deja costras amarillentas en la superficie de la lesión, dejando un aspecto parecido a la  miel y a la cera (costras melicéricas). El proceso cicatriza de manera fibrosa y en la gran mayoría de los casos produce la destrucción de los folículos, dejando áreas de alopecia cicatricial definitiva. 

En conjunto, la supuración presenta un aspecto de gotas de miel manando por los orificios de un panal de abejas. Fue esta imagen la que sugirió el nombre de querion (Kerion κηρίον, en griego significa panal). Este nombre y la descripción de la enfermedad se atribuye a Aulus Cornelius Celso (ca. 25 a.C - 50 d.C.)  

Retrat ideal de Cels en un gravat de 1765.
Biblioteca Nacional de Medicina de Bethesda.

Celso fue un enciclopedista romano que recogió el saber médico de su época en su obra De Medicina, en ocho libros:

• 1. Historia de la medicina
• 2. Patología General
• 3. Enfermedades específicas
• 4. Partes del cuerpo
• 5 y 6. Farmacología
• 7. Cirugía
• 8. Tratamiento de huesos: fracturas y ortopedia.

También sabemos, por el testimonio de Quintiliano, que Celso escribió sobre otros variados temas como veterinaria, agricultura, derecho, filosofía o arte militar. Su obra se perdió durante la Edad Media, pero su De medicina fue redescubierta por Guarino de Verona en 1426 y apareció editada en Verona en 1478 (fue la primera obra antigua en ser impresa). 

En el libro V de De Medicina encontramos la definición del querion: 

     "Est etiam ulceris genus, quod a favi similitudine κηρίον a Graecis nominatur, idque duas species habet. Alterum est subalbidum, furunculo simile, sed maius et cum dolore maiore. Quod ubi maturescit, habet foramina, per quae fertur umor glutinosus et purulentus; neque tamen ad iustam maturitatem pervenit. Si divisum est, multo plus intus corrupti quam in furunculo apparet altiusque descendit. Raro fit nisi in scapulis."

"Existe otra úlcera llamada κηρίον por los griegos, por su semejanza con un panal de miel. Es de dos especies; en una, el panal (favo) es de un color blancuzco, semejante al furúnculo, pero más grueso y más doloroso. En cuanto empieza a supurar tiene un cierto número de bocas, por las que despide un humor glutinoso y purulento, y sin embargo, nunca llega a su completa madurez. Cuando se le abre deja ver muchas más materias corrompidas que el furúnculo; su centro es también mucho más profundo y rara vez aparece en otra parte que en el cuero cabelludo."

(Aulus Cornelius Celso: De Medicina. Libro V, XVIII, 13)

Tylbury Fox (1846-1937)

En 1868, cuando ya la Dermatología había emergido como especialidad, un médico inglés, Tylbury Fox (1846-1937) se redescubrió la enfermedad, y se preguntaba si las lesiones que él había visto coincidían con las del autor romano: 

"...se ven exactamente como abscesos circunscritos, subcutáneos, fluctuantes, producidos por la aplicación de irritantes en las placas de tinea tonsurans. En todos estos casos, los pelos que aquí y allí tachonan la elevada e hinchada placa, y los que rodean su borde, están rotos cerca de la superficie de la piel, y como en una tiña ordinaria, repletos de elementos fúngicos más densos de lo habitual. Los pelos se desprenden muy fácilmente, y si se examinan al microscopio muestran su vaina folicular más o menos conservada, aunque frecuentemente afectada; el material gomoso también se adhiere a ella. El pus no es muy abundante."

(Fox, T. The Kerion of Celsus: A Phase of Tinea Tonsurans. Lancet, 1868, 1: 156-157) 

A partir de este "redescubrimiento" del querion en el s. XIX, la enfermedad quedó vinculada para siempre con el nombre de quien la describió primero, el romano Celso.  

___________________________________

Querion de Cels

Enrique Zofío Dávila (Clínica Dr. Sáinz de Aja) Kerion de Celso (Principis del segle XX) Motlle de cera  (Cera, fusta, tela, paper, pigments i aglutinants) Museo Olavide. Madrid

Aquest modelat del Museu Olavide de Madrid mostra l'aspecte clínic del querion de Cels, un abscés amb gran inflamació, que va ser força freqüent al segle XIX.

Aquesta malaltia consisteix en una infecció profunda causada per fongs dermatòfits, generalment per espècies zoofíliques o geofíliques, que produeixen una resposta inflamatòria més intensa a l'ésser humà. Freqüentment són fongs del gènere Microsporum (la major part de vegades per Microsporum canis i Microsporum gypseum).

Querion de Cels. Motlle de cera. 
Musée des moulages del Hospital Saint-Louis. París. 

Sol iniciar-se com una tinya, sense un gran component inflamatori. Generalment es localitza al cap (tinea capitis) encara que més rarament pot presentar-se en altres localitzacions, però sempre en zones piloses. Posteriorment, a causa de factors immunitaris del propi hoste (hipersensibilitat IV davant dels antígens del fong) es produeix una inflamació molt intensa al voltant dels fol·licles pilosos, que generen pàpules i pústules agrupades formant un abscés. L'abundant supuració que envolta els fol·licles es comunica en els plans més profunds, de tal manera que en exercir una pressió lateral en un punt de la zona s'observa la sortida de pus per cadascun dels orificis dels fol·licles afectats, cosa que es coneix com a "signe de l'escumadora" per similitud als nombrosos forats d'aquest instrument de cuina. El procés pot acompanyar-se de febre, adenopaties i de vegades s'associa amb eritema nodós.

Quan la supuració s'asseca deixa crostes groguenques a la superfície de la lesió, deixant un aspecte semblant a la mel i a la cera (crostes melicèriques). El procés cicatritza de manera fibrosa i en la gran majoria dels casos produeix la destrucció dels fol·licles, deixant àrees d'alopècia cicatricial definitiva.

En conjunt, la supuració presenta un aspecte de gotes de mel que manen pels orificis d'una bresca d'abelles. Va ser aquesta imatge la que va suggerir el nom de querion (Kerion κηρίον, en grec significa bresca). Aquest nom i la descripció de la malaltia s'atribueix a Aule Corneli Cels (ca. 25 aC - 50 dC)

Retrat ideal de Cels en un gravat de 1765.
Biblioteca Nacional de Medicina de Bethesda.

Cels va ser un enciclopedista romà que va recollir el saber mèdic de l’època a la seva obra De Medicina, en vuit llibres:

• Història de la medicina

• Patologia General

• Malalties específiques

• Parts del cos

• 5 i 6. Farmacologia

• 7. Cirurgia

• 8. Tractament d'ossos: fractures i ortopèdia.

Sabem també, pel testimoni de Quintilià, que Cels va escriure sobre altres temes diversos com veterinària, agricultura, dret, filosofia o art militar. La seva obra es va perdre durant l'Edat Mitjana, però De medicina va ser redescoberta per Guarino de Verona el 1426 i va aparèixer editada a Verona el 1478 (va ser la primera obra antiga que va ser impresa).

Al llibre V de De Medicina hi trobem la definició del querion:

    Est etiam ulceris genus, quod a favi similitudine κηρίον a Graecis nominatur, idque duas species habet. Alterum est subalbidum, furunculo simile, sed maius et cum dolore maiore. Quod ubi maturescit, habet foramina, per quae fertur umor glutinosus et purulentus; neque tamen ad iustam maturitatem pervenit. Si divisum est, multo plus intus corrupti quam in furunculo apparet altiusque descendit. Raro fit nisi in scapulis.

    "Hi ha una altra úlcera anomenada κηρίον pels grecs, per la seva semblança amb una bresca de mel. És de dues espècies; en una, la bresca és d'un color blanquinós, semblant al furóncol, però més gruixut i més dolorós. quan comença a supurar té un cert nombre de boques, per les quals emana un humor glutinós i purulent, i malgrat això, mai no arriba a la seva completa maduresa. Quan s’obre deixa veure moltes més matèries corrompudes que el furóncol; el seu centre també és molt més profund i rarament apareix en una altra zona que en el cuir cabellut."

(Aule Corneli Cels: De Medicina. Llibre V, XVIII, 13)

Tylbury Fox (1846-1937)

El 1868, quan la Dermatologia ja havia emergit com a especialitat, un metge anglès, Tylbury Fox (1846-1937) va redescobrir la malaltia, i es preguntava si les lesions que ell havia vist coincidien amb les de l'autor romà: 

    "...es veuen exactament com abscessos circumscrits, subcutanis, fluctuants, produïts per l'aplicació d'irritants a les plaques de tinea tonsurans. En tots aquests casos, els pèls que aquí i allà cobreixen l'elevada i inflada placa, i els que envolten la seva vora, estan trencats prop de la superfície de la pell, i com en una tinya ordinària, plens d'elements fúngics més densos del que és habitual, els pèls es desprenen molt fàcilment, i si s'examinen al microscopi mostren la beina fol·licular més o menys conservada, encara que sovint afectada; el material gomós també s'hi adhereix. El pus no és gaire abundant."

(Fox, T. The Kerion of Celsus: A Phase of Tinea Tonsurans. The Lancet, 1868, 1: 156-157)

A partir d'aquest "redescobriment" del querion al s. XIX, la malaltia va quedar vinculada per sempre amb el nom de qui la va descriure primer, el romà Cels.