miércoles, 22 de septiembre de 2021

Dalibour y el agua medicinal.

 versió catalana | versión española





Escuela de Jacint Rigau 

(Hyacinthe Rigaud) 


Retrato de Jacques Dalibour 


 
Óleo sobre lienzo 

Paradero desconocido 


El cuadro que encabeza el presente artículo se encuentra hoy en paradero desconocido. Hasta mediados del s. XX se conservaba en la Facultad de Medicina de París, lugar del que actualmente ha desparecido, probablemente a consecuencia de un incendio en 1992, aunque conservamos algunos datos y alguna fotografía como la que presentamos.

Se trata de una pintura al óleo, con una leyenda: «ABUS DALIBO AQUS PPSITUS» que nos permite suponer que era un retrato del cirujano Jacques Dalibour (circa 1651-1735). 

Dalibour fue "maestro cirujano jurado en París y cirujano mayor de la Gendarmería de Francia" por la Cofradía de San Cosme y San Damián, desde 1677 hasta 1730. Fue también cirujano militar de los ejércitos de Luis XIV. En 1691 fue nombrado preboste de la comunidad de cirujanos de París. Poco antes de morir fue uno de los fundadores de la Real Academia de Cirugía. 

La importancia de Dalibour (que encontramos también con la grafía d'Alibour) como apuntaba la inscripción del cuadro, radica en que ideó y dio su nombre a diversas soluciones acuosas de sulfato de cobre y de sulfato de zinc, que usaba para el tratamiento de las heridas de guerra. El "agua de Dalibour" se ha usado en Dermatología desde 1700 y ha sido (y es) muy usada en el tratamiento de las enfermedades dermatológicas.  

La composición del agua de Dalibour (de la que nos han llegado diversas variantes) fue mantenida en secreto por el cirujano. Antes de morir confió su secreto a su yerno y a su nieto. El buen resultado terapéutico del agua Dalibour hizo que François-Alexandre de Garsault (1693-1778) la calificara como  "agua de las maravillas". 

La acción de estos preparados, que a veces también se denominan "acqua caerulea" (por presentar una tonalidad azulada pálida) es antiséptica y astringente. Disminuyen la exudación y favorece el descostrado. Tiene pues su principal indicación en el tratamiento de impétigo, eczemas, dermatitis, dermatosis exudativas y otras lesiones sobreinfectadas de la piel. 

Aunque existen diversas variantes de esta preparación, una de las fórmulas más conocidas es:


Sulfato de cobre........... 20 g 

Sulfato de cinc............. 70 g

Alcanfor......................  10 g

Azafrán pulverizado...... 4 g

Agua destilada, c.s.p. 2000 ml. 

(Virey Traité de pharmacie théorique et pratique, 1819)  

 

Más tarde se incorporaron algunas variantes: 


Agua Dalibour débil 

Sulfato de cobre........... 1 g 

Sulfato de cinc...........    3'5 g

Alcohol alcanforado...  10 g

Tintura de azafrán........ 1 g

Agua destilada, c.s.p. 1000 ml. 

Agua Dalibour fuerte 

Sulfato de cobre............ 10 g 

Sulfato de cinc............    35 g

Alcohol alcanforado......  10 g

Tintura de azafrán........... 1 g

Agua destilada, c.s.p. 1000 ml. 


La primera fórmula se usaba directamente en fomentos, con una gasa o una torunda de algodón, impregnando las lesiones. El agua de Dalibour fuerte se solía mezclar con agua hervida, para efectuar lavados de la zona. 

Es conveniente que el envase en el que se contiene la preparación sea opaco, para mejor conservación del producto y menor exposición a la luz. Si se mantiene a una temperatura inferior a 30ºC su vida útil puede alcanzar 30-40 días. En la actualidad existen preparados ya comercializados. 

La ingesta accidental de este preparado puede causar trastornos neurológicos y también problemas gastroenterológicos graves. Por eso debe mantenerse fuera del alcance de los niños y personas poco prudentes. 

En todo caso, conservemos el recuerdo del cirujano que ideó una fórmula que ha demostrado su utilidad terapéutica a lo largo de tres siglos.

 

 



Dalibour i l'aigua medicinal





Escola de Jacint Rigau 

(Hyacinthe Rigaud) 


Retrat de Jacques Dalibour 

 
Oli sobre tela 

Localització desconeguda 



El quadre que encapçala aquest article es troba avui en un parador desconegut. Fins a mitjans del segle XX es conservava a la Facultat de Medicina de París, d’on actualment ha desaparegut, probablement a conseqüència d'un incendi l’any 1992, si bé en conservem algunes dades i alguna fotografia d'arxiu com la que presentem aquí.

Es tracta d'una pintura a l'oli, amb una llegenda: «ABUS DALIBO AQUS PPSITUS» que ens permet suposar que era un retrat del cirurgià Jacques Dalibour (circa 1651-1735).

Dalibour va ser "mestre cirurgià jurat a París i cirurgià major de la Gendarmeria de França" per la Confraria de Sant Cosme i Sant Damià, des de 1677 fins el 1730. També fou cirurgià militar dels exèrcits de Lluís XIV. El 1691 va ser nomenat prebost de la comunitat de cirurgians de París. Poc abans de morir va ser un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Cirurgia.

La importància de Dalibour (que trobem també citat amb la grafia d'Alibour, com apunta la inscripció del quadre), radica en què va idear i va donar el seu nom a diverses solucions aqüoses de sulfat de coure i de sulfat de zinc, que s'empraven per al tractament de les ferides de guerra. L’"aigua de Dalibour" s'ha utilitzat en dermatologia des del 1700 i ha estat (i encara és) molt usada en el tractament de les malalties dermatològiques.

La composició de l'aigua de Dalibour (de la qual ens han arribat diverses variants) va ser mantinguda en secret pel cirurgià. Abans de morir va confiar el secret al seu gendre i al seu nét. El bon resultat terapèutic de l'aigua Dalibour va fer que François-Alexandre de Garsault (1693-1778) la qualifiqués com l’"aigua de les meravelles".

L'acció d'aquests preparats, que de vegades també s’anomenen "acqua caerulea" (per presentar una tonalitat blavosa pàl·lida) és antisèptica i astringent. Disminueixen l'exsudació i afavoreix el descrostat. Té doncs la seva principal indicació en el tractament d’impetigen, èczemes, dermatitis, dermatosi exudatives i altres lesions sobreinfectades de la pell.

Encara que existeixen diverses variants d'aquesta preparació, una de les fórmules més conegudes és la següent:

Sulfat de coure........... 20 g 

Sulfat de zinc............. 70 g

Càmfora......................  10 g

Safrà polvoritzat...... 4 g

Aigua destil·lada, c.s.p. 2000 ml.

 (Virey. Traité de pharmacie théorique et pratique, 1819)  

 

Més tard es van incorporar algunes variants:


Aigua Dalibour dèbil 

Sulfat de coure........... 1 g 

Sulfat de zinc...........    3'5 g

Alcohol camforat...  10 g

Tintura de safrà........ 1 g

Aigua destil·lada, q.s.p. 1000 ml. 


Agua Dalibour forta 

Sulfat de coure............ 10 g 

Sulfat de zinc............    35 g

Alcohol camforat......  10 g

Tintura de safrà........... 1 g

Aigua destil·lada, q.s.p. 1000 ml. 


La primera fórmula s'utilitzava directament en foments, amb una gasa o un tampó de cotó, impregnant les lesions. L'aigua de Dalibour forta se solia barrejar amb aigua bullida, per efectuar rentats de la zona. 

És convenient que l'envàs en el qual es conté la preparació sigui opac, per a una millor conservació del producte i menor exposició a la llum. Si es manté a una temperatura inferior a 30ºC la seva vida útil pot arribar a 30-40 dies. En l'actualitat hi ha preparats ja comercialitzats.

La ingesta accidental d'aquest preparat pot causar trastorns neurològics i també problemes gastroenterològics greus. Per això s'ha de mantenir fora de l'abast dels nens i de persones poc prudents.

En tot cas, recordem al cirurgià que va idear una fòrmula que ha demostrat la seva utilitat terapèutica al llarg de tres segles.



No hay comentarios: