martes, 12 de julio de 2022

Una Virgen con trenza y liguero

versió catalana | versión española








Atribuída a Gilabert de Toulouse 

Virgen del Claustro 

(s. XII - XIII)

Escultura de piedra
Catedral de Solsona





Solsona es una pequeña villa del centro de Catalunya, de unos 10.000 habitantes. Sin embargo, a pesar de sus reducidas dimensiones es sede episcopal. En tiempos de Felipe II se creó esta diócesis, que se creyó conveniente para establecer una cierta contención a los hugonotes franceses que amenazaban con penetrar en Catalunya. 

Por esa razón, Solsona cuenta con una catedral, un magnífico museo y un archivo diocesano. Es en este archivo que tuvo lugar hace algunos años el acto de clausura de curso de la Societat Catalana de Història de la Medicina, a la que tuve el honor de asistir. El archivero, Mosén Enric Bartrina, que nos acompañó en este acto, mantuvo en aquella ocasión una agradable conversación conmigo y ante mi insistencia, accedió a mostrarme la imagen que sin duda, constituye la joya de la corona de la catedral: la Virgen del Claustro. 

Mosén Enric es un cura bonachón y simpático, muy conectado con la gente del país, sencillo y amable, de gran cultura y enamorado de su ciudad y de la imagen de su patrona. Porque la Mare de Déu del Claustre es la patrona de Solsona y de su obispado. 




La imagen es una hermosísima estatua románica de piedra, de 1'10 m. de altura, probablemente la más bella de las imágenes marianas románicas de Catalunya. Lo primero que se advierte es la nobleza de sus rasgos, su perfil helénico, su porte majestuoso. La Virgen aparece sentada, como todas las vírgenes románicas, reforzando la idea mayestática de Trono de Sabiduría que se intentaba transmitir. En su regazo lleva el niño, algo más grande de lo habitual. Mosén Enric quita importancia a este hecho y me comenta que fue objeto de una restauración posterior.


La imagen se data sobre el s. XII o XIII. Es de clara factura francesa, lo que se advierte por sus rasgos más evolucionados que los de la estatuaria románica catalana, que suele ser más tosca y rural. En algunos aspectos su aspecto casi anticipa la estética gótica. Mosén Enric me comenta que en Toulouse hay obras muy similares con la inscripción "Gilabertus me fecit". La de Solsona no lleva inscripción alguna, pero por la similitud de ambas imágenes se supone que es obra del mismo autor, uno de los grandes escultores románicos, Gilabert de Toulouse. 




El liguero de la Mare de Déu del Claustre, bajo su rodilla derecha



La Virgen, con cetro y corona, lleva una larga trenza, que le cae por el lado derecho. Esta trenza nos proporciona datos sobre las costumbres de cuidado del cabello y su simbolismo. Las reinas y aristócratas solían llevar el cabello teñido de rubio y se dejaban crecer el pelo, que era habitualmente recogido en largas trenzas. A veces, estas trenzas eran enrrolladas en coquetos recogidos. La longitud del pelo atestiguaba la pertenencia a la clase alta: las siervas y campesinas no podían llevar el pelo tan largo, ya que podía enredarse durante las tareas del campo. 

El vestido de la Virgen es muy rico, con un brocado propio de reina, y cae en elegantes pliegues, reflejados con maestría por el escultor. Y una peculiaridad: lleva un liguero. "No se conocen otras vírgenes con liguero", me sonríe, mirándome socarrón, el mosén. Pero es sin duda un liguero, bajo la rodilla derecha, con un brocado similar a la orla del manto. La presencia de esta prenda tiene un cierto interés. Por una parte, testimonia que debía ser un complemento de uso frecuente entre las mujeres de clase alta, para sujetar las medias. Esto fue lo que precisamente originó en Inglaterra la Orden de la Jarretera (Order of the Garter): Eduardo III usó el liguero de una dama como condecoración, pronunciando la frase que se convirtió en el lema de la orden: "Honni soit qui mal y pense" (Maldito quien piense mal). Este episodio prueba que los ligueros eran una prenda habitual entre las aristócratas.   

Por otra parte, la sorprendente presencia de un liguero en una imagen de Nuestra Señora introduce un rasgo de femineidad, una idea nueva para la iconografía románica y que se desarrollará plenamente en el estilo gótico. 

Los pies de la Virgen, reposan - pisándolos como signo de humillación - sobre dos animales simbólicos: una águila, símbolo de la soberbia y la vanidad y una bestia con rasgos simiescos, símbolo de la idolatría o tal vez de la lujuria. La representación del mal vencido por la Madre de Dios

Estuvimos contemplando la escultura un buen rato. Su belleza y serenidad nos cautivaba. Cuando por fin bajamos del camerino, tuve la sensación que no me iba a ser fácil olvidar la imagen de la Virgen de la Catedral de Solsona. Una Virgen soberana y tan femenina, que hasta lleva liguero. 




Pregària a la Mare de Déu del Claustre de Solsona: 






___________________________________



Una marededéu amb trena i lligacama







Atribuïda a Gilabert de Toulouse 

Mare de Déu del Claustro 

(s. XII - XIII)

Escultura de pedra
Catedral de Solsona




Solsona és una petita vila del centre de Catalunya, d’uns 10.000 habitants. No obstant això, malgrat les seves dimensions reduïdes és seu episcopal. En temps de Felip II es va crear aquesta diòcesi, que es va creure convenient per establir una certa contenció als hugonots francesos que amenaçaven de penetrar a Catalunya.

Per això, Solsona compta amb una catedral, un magnífic museu i un arxiu diocesà. És en aquest arxiu que fa uns anys s’hi va celebrar l'acte de cloenda de curs de la Societat Catalana d'Història de la Medicina, al qual vaig tenir l'honor d'assistir-hi. L'arxiver, Mossèn Enric Bartrina, que ens va acompanyar en aquest acte, va mantenir una agradable conversa amb mi i davant la meva insistència, va accedir a mostrar-me la imatge que sens dubte constitueix la joia de la corona de la catedral: la Mare de Déu del Claustre.

Mossèn Enric és un capellà bonàs i simpàtic, molt connectat amb la gent del país, senzill i amable, de gran cultura i enamorat de la seva ciutat i de la imatge de la seva patrona; perquè la Mare de Déu del Claustre és la patrona de Solsona i del seu bisbat.



La imatge és una bonica estàtua romànica de pedra, de 1'10 m. d'alçada, probablement la més bella de les imatges marianes romàniques de Catalunya. El primer que s'adverteix és la noblesa dels trets, el perfil hel·lènic, el seu aire majestuós. La Verge apareix asseguda, com totes les verges romàniques, reforçant la idea majestàtica de Tron de Saviesa que s'intentava transmetre. A la falda porta el nen, una mica més gran del que és habitual. Mossèn Enric treu importància a aquest fet i em comenta que va ser objecte d'una restauració posterior.

La imatge es data a l’entorn del s. XII o XIII. És de clara factura francesa, fet que s'adverteix pels trets més evolucionats que els de l'estatuària romànica catalana, que sol ser més tosca i rural. En alguns trets, el seu aspecte gairebé anticipa l'estètica gòtica. Mossèn Enric em comenta que a Tolosa de Llenguadoc hi ha obres molt similars amb la inscripció “Gilabertus me fecit”. La de Solsona no porta cap inscripció, però per la similitud de les dues imatges se suposa que és obra del mateix autor, un dels grans escultors romànics, Gilabert de Tolosa.



La lligacama de la Mare de Déu del Claustre, per sota del seu genoll dret




La Verge, amb ceptre i corona, porta una llarga trena, que li cau pel costat dret. Aquesta trena ens proporciona dades sobre els costums de la cura dels cabells i el seu simbolisme. Les reines i aristòcrates solien portar els cabells tenyits de ros i es deixaven créixer els cabells, que eren habitualment recollits en llargues trenes. De vegades, aquestes trenes eren enrotllades en bonics recollits. La longitud dels cabells testificava la pertinença a la classe alta: les serventes i camperoles no podien portar els cabells tan llargs, ja que se’ls podia enredar durant les tasques del camp.

El vestit de la Mare de Déu és molt ric, amb un brocat propi de reina, i cau en plecs elegants, reflectits amb mestratge per l'escultor. Destaca una peculiaritat: porta una lligacama. "No es coneixen altres verges amb lligacama", em somriu, mirant-me sorneguer, el mossèn. Però és sens dubte una lligacama, sota el genoll dret, amb un brocat similar a l'orla del mantell. La presència d'aquesta peça té un cert interès. D'una banda, testimonia que havia de ser un complement d'ús freqüent entre les dones de classe alta per subjectar les mitges. Va ser precisament això el que va originar l'Ordre anglesa de la Lligacama (Order of the Garter): Eduard III va fer servir la lligacama d'una dama com a condecoració, pronunciant la frase que es va convertir en el lema de l'ordre: "Honni soit qui mal i pense" (Maleït qui pensi malament). Aquest episodi prova que les lligacames eren una peça habitual entre les aristòcrates.

D'altra banda, la sorprenent presència d'una lligacama en una imatge de Nostra Senyora introdueix un tret de femineïtat, una idea nova per a la iconografia romànica i que es desenvoluparà plenament a l'estil gòtic.

Els peus de la Verge, reposen - trepitjant-los com a signe d'humiliació - sobre dos animals simbòlics: una àguila, símbol de la supèrbia i la vanitat i una bèstia amb trets simiescos, símbol de la idolatria o potser de la luxúria. La representació del mal vençut per la Mare de Déu.

Vam estar contemplant una bona estona l'escultura. La seva bellesa i serenitat ens captivava. Quan per fi baixem del camerino, vaig tenir la sensació que no em seria fàcil oblidar la imatge de la Mare de Déu de la Catedral de Solsona. Una Verge sobirana i tan femenina, que fins i tot porta lligacama.


Pregària a la Mare de Déu del Claustre de Solsona: 

                     

lunes, 4 de julio de 2022

Retratos sin sonrisa

 versió catalana | versión española








Diego Velázquez 

Retrato del papa Inocencio III

(1650)
 
Óleo sobre lienzo 140 x 120 cm
Galleria Doria Pamphilij 
Roma




Una de las cosas que más nos llama la atención en contemplar un retrato antiguo es la ausencia de sonrisa de los retratados. Javier Sanz Serrulla, doctor en Medicina y en Historia ha estudiado este fenómeno. Los personajes de la mayoría de cuadros aparecen serios, distantes, o apenas esbozan una sonrisa forzada, tímida e inacabada. Hay que hacer una búsqueda exhaustiva para encontrar a una persona que sonría francamente, mostrando los dientes. 

Una de las excepciones es el Adán de Durero (1507), expuesto en el Museo del Prado que al sonreír muestra un diastema, una separación de los incisivos superiores que presenta hasta un 20% de la población. 

La sonrisa más famosa es sin duda la de la Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1519). Una sonrisa que ha hecho correr ríos de tinta y ha causado una gran atracción entre los visitantes del Museo del Louvre. Una sonrisa forzada que no es tan ostensible en la réplica del Museo del Prado (1507-1519) y que por ello presenta más naturalidad y menos picardía que la del museo parisiense. 

En cambio, los personajes de clases bajas sonríen de forma más abierta. Es el caso del Bufón Calabacillas (1635-1639). Velázquez lo pinta con la mirada perdida, y una sonrisa alelada y bonachona que deja ver los dientes, no muy bien cuidados. 



Velázquez: El bufón Calabacillas. Museo del Prado. Madrid. 

 

Los personajes de alcurnia, en cambio, presentan un aspecto serio, sin sonrisa que pudiera delatar sus transtornos dentales. Es el caso de la reina Mª Luisa de Parma, esposa de Carlos IV, que aparece siempre, en los retratos de Goya, con la boca cerrada y apretada, mostrando en todo caso una sonrisa forzada. La reina había perdido casi la totalidad de sus dientes y usaba una prótesis de porcelana. Tres sirvientes de palacio cuidaban a diario de la preciada prótesis. La reina comía siempre en solitario, ya que debía sacarse la prótesis para ingerir alimentos y no quería que otras personas pudieran verla mientras lo hacía.  



Francisco de Goya: Retrato de María Luisa de Parma.
Museo Goya (colección Ibercaja)  

Muchos otros retratos de personalidades mantienen la boca cerrada, y la causa bien puede ser el mal estado de sus dientes. Baste recordar el retrato de Georges Washington, que cuando a los 56 años ocupó la presidencia de los EEUU había perdido la casi totalidad de piezas dentarias y solamente conservaba un diente. La caries y su costumbre de abrir nueces con los dientes fueron las causas que le obligaron a usar también una prótesis dental. Washington era un hombre jovial y que reía mucho con sus amistades, pero aparece siempre serio en sus retratos. 



Rembrandt Peale: George Washington (detalle)
National Portrait Gallery. Washington DC. 

Naturalmente este criterio no sirve para los retratos de sacamuelas, que aparecen en el desempeño de sus funciones arrancando muelas de un paciente que forzosamente muestra la boca totalmente abierta. Durante mucho tiempo arrancar muelas era la única solución que podía ofrecerse ante el terrible dolor odontológico. Lo solían hacer los cirujanos de hábito corto, ni habían ido a la Facultad como sí hacían los cirujanos de hábito largo, también llamados latinistas porque hablaban latín y que ejercían una cirugía mayor. 



Theodor Rombouts El charlatán sacamuelas (1627) 
Museo del Prado. Madrid.   


Los cirujanos de hábito corto eran sacamuelas, hacían sangrías y aplicaban sanguijuelas. También afeitaban y cortaban el pelo, por lo que también se les llamaba cirujanos barberos. Ejercían su oficio en plazas y mercados, al aire libre. Yo todavía he visto algunos de estos personajes hace algunos años en algún zoco árabe, que exhibía en una mesita el montón de dientes que había arrancado a sus pacientes, a guisa de currículum, para certificar su experiencia. 



Sacamuelas callejero en la plaza Djemaa el Fna. Marrakech.  


Cuando a partir de ahora vayáis a un museo, podéis entreteneros buscando retratos con sonrisa anteriores al s. XX. Seguramente encontraréis alguno, aunque probablemente os costará. Buena suerte! 



___________________________________



Retrats sense somriure







Diego Velázquez 

Retrat del papa Inocenci III

(1650)
 
Oli sobre tela 140 x 120 cm
Galleria Doria Pamphilij 
Roma



Una de les coses que més ens crida l'atenció al contemplar un retrat antic és l'absència de somriure de les persones retratades. Javier Sanz Serrulla, doctor en Medicina i en Història, ha estudiat aquest fenomen. Els personatges de la majoria de quadres apareixen seriosos, distants, o amb prou feines esbossen un somriure tímid i inacabat. Cal fer una cerca exhaustiva per trobar una persona que somrigui francament, mostrant les dents.

Una de les excepcions és l'Adán de Durero (1507), exposat al Museu del Prado, que al somriure mostra un diastema, una separació dels incisius superiors que presenta fins a un 20% de la població.

El somriure més famós és sens dubte el de la Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1519). Una somriure que ha fet córrer rius de tinta i ha causat una gran atracció entre els visitants del Museu del Louvre. Un somriure forçat que no és tan ostensible a la rèplica del Museu del Prado (1507-1519) i que per això presenta més naturalitat i menys picardia que la del museu parisenc.

En canvi, els personatges de classes baixes somriuen de manera més oberta. És el cas del Bufó Calabacillas (1635-1639). Velázquez el pinta amb la mirada perduda, i un somriure alienat i bonàs que deixa veure les dents, no gaire ben cuidades.



Velázquez: El bufó Calabacillas. Museo del Prado. Madrid. 


Els personatges de llinatge, en canvi, presenten un aspecte seriós, sense un somriure que pogués delatar els seus trastorns dentals. És el cas de la reina M. Lluïsa de Parma, esposa de Carles IV, qui apareix sempre, als retrats de Goya, amb la boca tancada. La reina havia perdut gairebé la totalitat de les seves dents i feia servir una pròtesi de porcellana. Tres servents de palau cuidaven diàriament de la preuada pròtesi. La reina menjava sempre en solitari, ja que s'havia de treure la pròtesi per ingerir aliments i no volia que altres persones la poguessin veure mentre ho feia.



Francisco de Goya: Retrat de Maria Lluisa de Parma.
Museu Goya (col·lecció Ibercaja)  


Molts altres retrats de personalitats mantenen la boca tancada, i la causa podria ser el mal estat de les dents. Només cal recordar el retrat de Georges Washington, que quan als 56 anys va ocupar la presidència dels EUA havia perdut gairebé la totalitat de peces dentàries i només conservava una dent. La càries i el costum d'obrir nous amb les dents van ser les causes que el van obligar a fer servir també una pròtesi dental. Washington era un home jovial i que reia molt amb les seves amistats, però als seus retrats apareix sempre seriós.



Rembrandt Peale: George Washington (detall)
National Portrait Gallery. Washington DC. 

Naturalment aquest criteri no serveix per als retrats d'arrencaqueixals, que apareixen en ple exercici de les seves funcions arrencant els queixals d'un pacient que forçosament mostra la boca totalment oberta. Durant molt de temps arrencar queixals era l'única solució que podia oferir-se davant el terrible dolor odontològic. Solien fer-ho els cirurgians d'hàbit curt, que no havien anat a la Facultat, com sí que ho feien els cirurgians d'hàbit llarg, també anomenats llatinistes perquè parlaven en llatí i que exercien una cirurgia major. 



Theodor Rombouts. L'arrencaqueixals (1627) 
Museo del Prado. Madrid.   


Els cirurgians d'hàbit curt eren arrancaqueixals, feien sagnies i aplicaven sangoneres. També afaitaven i tallaven els cabells, per la qual cosa també se'ls anomenava cirurgians barbers. Exercien el seu ofici a places i mercats, a l'aire lliure. Jo encara he vist alguns d'aquests personatges fa uns anys en algun mercat àrab, exhibint a una tauleta les dents que havia arrencat als seus pacients, com si fos un currículum, per certificar la seva experiència.



Arrencaqueixals de carrer a la plaça Djemaa el Fna. Marrakech.  

Quan a partir d'ara aneu a un museu, podeu entretenir-vos buscant retrats amb somriure anteriors al s. XX. Segurament en trobareu algun, encara que probablement us costarà. Bona sort!


martes, 28 de junio de 2022

La macabra colección anatómica del Dr. Hirt

 versió catalana | versión española







Memorial de las víctimas 
asesinadas en Estrasburgo 

(2005) 

Placa de metal
Instituto de Anatomia 
Hospital civil / Universidad de Estrasburgo   




Alsacia es una región fronteriza entre Francia y Alemania. Se hablan ambos idiomas y frecuentemente ha sido motivo de disputa entre los dos países. Durante el siglo XX ha visto con frecuencia cambios, perteneciendo alternativamente a Francia o a Alemania. 

Durante la Segunda Guerra Mundial, Alsacia fue pronto anexionada a la Alemania nazi. El 23 de noviembre de 1941 los alemanes establecieron allí la Reichsuniversität Straßburg, con profesorado y personal alemán. La nueva universidad implementa la germanización y nazificación del conocimiento científico. Los antiguos profesores fueron depuestos bajo la acusación de bolchevismo y la antigua Universidad francesa se refugió en Clermont-Ferrand. Otras universidades con el modelo nazi de Reichsuniversität fueron establecidas también en Posen y Praga. 

En la nueva universidad nazi, ocupó el cargo de director del Instituto de Anatomía el Prof. August Hirt (1898-1945) que previamente había sido profesor de esta disciplina en Heidelberg, Greifswald y Frankfurt. August Hirt era también Sturmbähnfürer de las SS y realizó experimentos con el gas mostaza sobre la piel de prisioneros del campo de concentración de Natzweiler-Struthof.  


August Hirt


Hirt participaba de la Ahnenerbe, fundada por Himmler en 1935 y dedicada a estudiar las supuestas características de la raza aria y sus diferencias con otras razas. Hirt tenía un gran proyecto: Reunir una colección de cráneos primero y de esqueletos completos de judíos después, para fundar un museo de la "raza desaparecida" (daba por sentado el exterminio total de los judíos): 

"Disponemos de una amplia colección de cráneos de casi todas las razas y pueblos. Sin embargo, de la judía solo tenemos unos pocos ejemplares (...) ahora tenemos la oportunidad de obtener este material científico, los cráneos de comisarios judeobolcheviques, que representan el prototipo del espécimen subhumano repulsivo pero característico... y tenemos la oportunidad de obtener evidencias tangibles y científicas de ello" 

            (August Hirt, febrero de 1942)

El propio Hirt daba instrucciones precisas de como debían ser seleccionados, tratados y asesinados los elegidos, 
“En Agosto de 1943 recibí la orden de aceptar inmediatamente aproximadamente 80 prisioneros desde Auschwitz. La carta llevaba la instrucción de contactar inmediatamente con el Dr. Hirt de la facultad de Medicina de Estrasburgo. Viajé al Instituto de Anatomía en Estrasburgo donde Hirt me informó acerca de la llegada de prisioneros procedentes de Auschwitz con destino a Natzweiler-Struthof. Me dijo también que había que matar a estas personas en la cámara de gas del campo y que sus cuerpos debería ser remitidos al Instituto de Anatomía y ser puestos a su disposición. El Dr. Hirt me entregó una especie de sales y me dijo la dosis que debería utilizar…”

Carta de Wolfram Sievers a Rudolf Brandt

Los esqueletos debían ser cuidadosamente preservados ("muerte inducida que no produzca daños en la cabeza") para constituir una colección para el estudio futuro de los rasgos antropológicos de las "subespecies" de judíos y eslavos. Para ello Hirt seleccionó 150 individuos a los que tomó medidas antropométricas exactas, hizo fotografías y moldes. Luego debían ser asesinados con medidas especiales en la cámara de gas. Sus cuerpos, procedentes de Dachau, Auchwitz y Natzweiler-Struthof fueron enviados a continuación al Instituto Anatómico. Hirt separaba la cabeza (al principio quería solo conservar los cráneos aunque luego optó por esqueletos completos). En las preparaciones de partes blandas eliminaba los tatuajes del campo de concentración para impedir la identificación de los cuerpos. El único cadáver con tatuaje fue identificado más tarde como el del judío polaco Menahem Taffel. 


August Hirt en el Instituto de Anatomía de Estrasburgo. 


Tras la derrota nazi, la división Leclerc (en la que participaban muchos republicanos españoles) encontró 86 esqueletos completos y otras 64 preparaciones anatómicas de los prisioneros que hallaron la muerte para ser añadidos a esta absurda y macabra colección. También se encontraron numerosas preparaciones histológicas de testículo izquierdo, en las que se habían inyectado sustancias tóxicas o irritantes antes de proceder a su extirpación. Las inyecciones tenían que ser muy dolorosas. Nunca se consiguió averiguar la finalidad de estos experimentos. 



Bibliografía


Angulo, Eduardo. El caso de August Hirt. Cuaderno de Cultura Científica. https://culturacientifica.com/2014/12/29/el-caso-de-august-hirt/

Aumüller, G. & K. Grundmann. 2002. Anatomy during the Third Reich. The Institute of Anatomy at the University of Marburg, as an example. Annals of Anatomy 184: 295-303.

Champy, C.R. & Risler. 1945. Sur une série de prétarations histologiques trouvées dans le laboratoire d’un proffeseur allemand. Expériences faites sur l’homme au camp de Sruthof. Bulletin de l’Académie de Médecine 16-17-18: 263-266.

Deischmann, U. 1996. Biologists under Hitler. Harvard University Press. Cambridge, Massachusetts. 468 pp.

Uhlmann, A. & A. Winkelmann. 2014. The science prior to the crime – August Hirt’s career before 1941. Annals of Anatomy doi: 10.1016/j.aanat.2014.10.001

Wechsler, P. 1991. La Faculté de Médecine de la Reichuniversität Strassbourg (1941-1945) à l’heure nationale socialiste. Tesis Doctoral. Université Louis Pasteur de Strasbourg. 244 pp.

___________________________________



La macabra col·lecció anatòmica del Dr. Hirt






Memorial de les víctimes 
assassinades a Estrasburg 

(2005) 

Placa de metall
Institut d'Anatomia 
Hospital civil / Universitat d'Estrasburg   


Alsàcia és una regió fronterera entre França i Alemanya. S’hi parlen ambdós idiomes i sovint ha estat motiu de disputa entre els dos països. Al llarg del segle XX ha vist canvis freqüents, pertanyent a França o a Alemanya alternativament.

Durant la Segona Guerra Mundial, Alsàcia va ser annexada a l’Alemanya nazi. El 23 de novembre de 1941 els alemanys hi van establir la Reichsuniversität Straßburg, amb professorat i personal alemany. La nova universitat implementa la germanització i nazificació del coneixement científic. Els antics professors van ser deposats sota l'acusació de bolxevisme i l'antiga Universitat francesa es va refugiar a Clermont-Ferrand. Altres universitats amb el model nazi de Reichsuniversität també es van establir a Posen i Praga. 

A la nova universitat nazi, va ocupar el càrrec de director de l'Institut d'Anatomia el Prof. August Hirt (1898-1945) qui prèviament havia estat professor d'aquesta disciplina a Heidelberg, Greifswald i Frankfurt. August Hirt era també Sturmbähnfürer de les SS i va realitzar experiments amb el gas mostassa sobre la pell de presoners del camp de concentració de Natzweiler-Struthof.


August Hirt


Hirt participava de l'Ahnenerbe, fundada per Himmler el 1935 i dedicada a estudiar les suposades característiques de la raça ària i les seves diferències amb altres races. Hirt tenia un gran projecte: Reunir una col·lecció de cranis primer i d'esquelets complets de jueus després, per fundar un museu de la "raça desapareguda" (donava per fet l'extermini total dels jueus):

"Disposem d'una àmplia col·lecció de cranis de gairebé totes les races i pobles. No obstant, de la jueva només en tenim alguns exemplars (...) ara tenim l'oportunitat d'obtenir aquest material científic, els cranis de comissaris judeobolxevics, que representen el prototip de l'espècimen subhumà repulsiu però característic... i tenim l'oportunitat d'obtenir-ne evidències tangibles i científiques"
            (August Hirt, febrer de 1942)

El mateix Hirt donava instruccions precises de com havien de ser seleccionats, tractats i assassinats els elegits:
“A l'agost de 1943 vaig rebre l'ordre d'acceptar immediatament uns 80 presoners des d'Auschwitz. La carta portava la instrucció de contactar immediatament amb el Dr. Hirt de la facultat de Medicina d'Estrasburg. Vaig viatjar a l'Institut d'Anatomia a Estrasburg on Hirt em va informar sobre l'arribada de presoners procedents d'Auschwitz amb destinació a Natzweiler-Struthof. També em va dir que calia matar aquestes persones a la cambra de gas del camp i que els seus cossos havien de ser remesos a l'Institut d'Anatomia i posats a la seva disposició. El Dr. Hirt em va lliurar una mena de sals i em va dir la dosi que hauria d'utilitzar…”
(Carta de Wolfram Sievers a Rudolf Brandt)


Els esquelets havien de ser acuradament preservats ("mort induïda que no produeixi danys al cap") per constituir una col·lecció per a l'estudi futur dels trets antropològics de les "subespècies" de jueus i eslaus. Per això Hirt va seleccionar 150 individus als quals els va prendre les mesures antropomètriques exactes, i en va fer fotografies i motlles. Després havien de ser assassinats amb mesures especials a la cambra de gas. Els seus cossos, procedents de Dachau, Auchwitz i Natzweiler-Struthof van ser enviats a continuació a l'Institut Anatòmic. Hirt en separava el cap (al principi només volia conservar els cranis si bé després va optar pels esquelets complets). A les preparacions de parts toves eliminava els tatuatges del camp de concentració per impedir la identificació dels cossos. L'únic cadàver amb tatuatge va ser identificat més tard com el del jueu polonès Menahem Taffel.


August Hirt a l'Institut d'Anatomia d'Estrasburg. 


Després de la derrota nazi, la divisió Leclerc (en la que participaven molts republicans espanyols) va trobar 86 esquelets complets i 64 preparacions anatòmiques dels presoners que van trobar la mort per ser afegits a aquesta absurda i macabra col·lecció. També es van trobar nombroses preparacions histològiques de testicle esquerre, en què s'havien injectat substàncies tòxiques o irritants abans de procedir a la seva extirpació. Les injeccions havien de ser molt doloroses. Mai no es va aconseguir esbrinar la finalitat d'aquests experiments.



Bibliografia


Angulo, Eduardo. El caso de August Hirt. Cuaderno de Cultura Científica. https://culturacientifica.com/2014/12/29/el-caso-de-august-hirt/

Aumüller, G. & K. Grundmann. 2002. Anatomy during the Third Reich. The Institute of Anatomy at the University of Marburg, as an example. Annals of Anatomy 184: 295-303.

Champy, C.R. & Risler. 1945. Sur une série de prétarations histologiques trouvées dans le laboratoire d’un proffeseur allemand. Expériences faites sur l’homme au camp de Sruthof. Bulletin de l’Académie de Médecine 16-17-18: 263-266.

Deischmann, U. 1996. Biologists under Hitler. Harvard University Press. Cambridge, Massachusetts. 468 pp.

Uhlmann, A. & A. Winkelmann. 2014. The science prior to the crime – August Hirt’s career before 1941. Annals of Anatomy doi: 10.1016/j.aanat.2014.10.001

Wechsler, P. 1991. La Faculté de Médecine de la Reichuniversität Strassbourg (1941-1945) à l’heure nationale socialiste. Tesis Doctoral. Université Louis Pasteur de Strasbourg. 244 pp.