martes, 12 de julio de 2022

Una Virgen con trenza y liguero

versió catalana | versión española








Atribuída a Gilabert de Toulouse 

Virgen del Claustro 

(s. XII - XIII)

Escultura de piedra
Catedral de Solsona





Solsona es una pequeña villa del centro de Catalunya, de unos 10.000 habitantes. Sin embargo, a pesar de sus reducidas dimensiones es sede episcopal. En tiempos de Felipe II se creó esta diócesis, que se creyó conveniente para establecer una cierta contención a los hugonotes franceses que amenazaban con penetrar en Catalunya. 

Por esa razón, Solsona cuenta con una catedral, un magnífico museo y un archivo diocesano. Es en este archivo que tuvo lugar hace algunos años el acto de clausura de curso de la Societat Catalana de Història de la Medicina, a la que tuve el honor de asistir. El archivero, Mosén Enric Bartrina, que nos acompañó en este acto, mantuvo en aquella ocasión una agradable conversación conmigo y ante mi insistencia, accedió a mostrarme la imagen que sin duda, constituye la joya de la corona de la catedral: la Virgen del Claustro. 

Mosén Enric es un cura bonachón y simpático, muy conectado con la gente del país, sencillo y amable, de gran cultura y enamorado de su ciudad y de la imagen de su patrona. Porque la Mare de Déu del Claustre es la patrona de Solsona y de su obispado. 




La imagen es una hermosísima estatua románica de piedra, de 1'10 m. de altura, probablemente la más bella de las imágenes marianas románicas de Catalunya. Lo primero que se advierte es la nobleza de sus rasgos, su perfil helénico, su porte majestuoso. La Virgen aparece sentada, como todas las vírgenes románicas, reforzando la idea mayestática de Trono de Sabiduría que se intentaba transmitir. En su regazo lleva el niño, algo más grande de lo habitual. Mosén Enric quita importancia a este hecho y me comenta que fue objeto de una restauración posterior.


La imagen se data sobre el s. XII o XIII. Es de clara factura francesa, lo que se advierte por sus rasgos más evolucionados que los de la estatuaria románica catalana, que suele ser más tosca y rural. En algunos aspectos su aspecto casi anticipa la estética gótica. Mosén Enric me comenta que en Toulouse hay obras muy similares con la inscripción "Gilabertus me fecit". La de Solsona no lleva inscripción alguna, pero por la similitud de ambas imágenes se supone que es obra del mismo autor, uno de los grandes escultores románicos, Gilabert de Toulouse. 




El liguero de la Mare de Déu del Claustre, bajo su rodilla derecha



La Virgen, con cetro y corona, lleva una larga trenza, que le cae por el lado derecho. Esta trenza nos proporciona datos sobre las costumbres de cuidado del cabello y su simbolismo. Las reinas y aristócratas solían llevar el cabello teñido de rubio y se dejaban crecer el pelo, que era habitualmente recogido en largas trenzas. A veces, estas trenzas eran enrrolladas en coquetos recogidos. La longitud del pelo atestiguaba la pertenencia a la clase alta: las siervas y campesinas no podían llevar el pelo tan largo, ya que podía enredarse durante las tareas del campo. 

El vestido de la Virgen es muy rico, con un brocado propio de reina, y cae en elegantes pliegues, reflejados con maestría por el escultor. Y una peculiaridad: lleva un liguero. "No se conocen otras vírgenes con liguero", me sonríe, mirándome socarrón, el mosén. Pero es sin duda un liguero, bajo la rodilla derecha, con un brocado similar a la orla del manto. La presencia de esta prenda tiene un cierto interés. Por una parte, testimonia que debía ser un complemento de uso frecuente entre las mujeres de clase alta, para sujetar las medias. Esto fue lo que precisamente originó en Inglaterra la Orden de la Jarretera (Order of the Garter): Eduardo III usó el liguero de una dama como condecoración, pronunciando la frase que se convirtió en el lema de la orden: "Honni soit qui mal y pense" (Maldito quien piense mal). Este episodio prueba que los ligueros eran una prenda habitual entre las aristócratas.   

Por otra parte, la sorprendente presencia de un liguero en una imagen de Nuestra Señora introduce un rasgo de femineidad, una idea nueva para la iconografía románica y que se desarrollará plenamente en el estilo gótico. 

Los pies de la Virgen, reposan - pisándolos como signo de humillación - sobre dos animales simbólicos: una águila, símbolo de la soberbia y la vanidad y una bestia con rasgos simiescos, símbolo de la idolatría o tal vez de la lujuria. La representación del mal vencido por la Madre de Dios

Estuvimos contemplando la escultura un buen rato. Su belleza y serenidad nos cautivaba. Cuando por fin bajamos del camerino, tuve la sensación que no me iba a ser fácil olvidar la imagen de la Virgen de la Catedral de Solsona. Una Virgen soberana y tan femenina, que hasta lleva liguero. 




Pregària a la Mare de Déu del Claustre de Solsona: 






___________________________________



Una marededéu amb trena i lligacama







Atribuïda a Gilabert de Toulouse 

Mare de Déu del Claustro 

(s. XII - XIII)

Escultura de pedra
Catedral de Solsona




Solsona és una petita vila del centre de Catalunya, d’uns 10.000 habitants. No obstant això, malgrat les seves dimensions reduïdes és seu episcopal. En temps de Felip II es va crear aquesta diòcesi, que es va creure convenient per establir una certa contenció als hugonots francesos que amenaçaven de penetrar a Catalunya.

Per això, Solsona compta amb una catedral, un magnífic museu i un arxiu diocesà. És en aquest arxiu que fa uns anys s’hi va celebrar l'acte de cloenda de curs de la Societat Catalana d'Història de la Medicina, al qual vaig tenir l'honor d'assistir-hi. L'arxiver, Mossèn Enric Bartrina, que ens va acompanyar en aquest acte, va mantenir una agradable conversa amb mi i davant la meva insistència, va accedir a mostrar-me la imatge que sens dubte constitueix la joia de la corona de la catedral: la Mare de Déu del Claustre.

Mossèn Enric és un capellà bonàs i simpàtic, molt connectat amb la gent del país, senzill i amable, de gran cultura i enamorat de la seva ciutat i de la imatge de la seva patrona; perquè la Mare de Déu del Claustre és la patrona de Solsona i del seu bisbat.



La imatge és una bonica estàtua romànica de pedra, de 1'10 m. d'alçada, probablement la més bella de les imatges marianes romàniques de Catalunya. El primer que s'adverteix és la noblesa dels trets, el perfil hel·lènic, el seu aire majestuós. La Verge apareix asseguda, com totes les verges romàniques, reforçant la idea majestàtica de Tron de Saviesa que s'intentava transmetre. A la falda porta el nen, una mica més gran del que és habitual. Mossèn Enric treu importància a aquest fet i em comenta que va ser objecte d'una restauració posterior.

La imatge es data a l’entorn del s. XII o XIII. És de clara factura francesa, fet que s'adverteix pels trets més evolucionats que els de l'estatuària romànica catalana, que sol ser més tosca i rural. En alguns trets, el seu aspecte gairebé anticipa l'estètica gòtica. Mossèn Enric em comenta que a Tolosa de Llenguadoc hi ha obres molt similars amb la inscripció “Gilabertus me fecit”. La de Solsona no porta cap inscripció, però per la similitud de les dues imatges se suposa que és obra del mateix autor, un dels grans escultors romànics, Gilabert de Tolosa.



La lligacama de la Mare de Déu del Claustre, per sota del seu genoll dret




La Verge, amb ceptre i corona, porta una llarga trena, que li cau pel costat dret. Aquesta trena ens proporciona dades sobre els costums de la cura dels cabells i el seu simbolisme. Les reines i aristòcrates solien portar els cabells tenyits de ros i es deixaven créixer els cabells, que eren habitualment recollits en llargues trenes. De vegades, aquestes trenes eren enrotllades en bonics recollits. La longitud dels cabells testificava la pertinença a la classe alta: les serventes i camperoles no podien portar els cabells tan llargs, ja que se’ls podia enredar durant les tasques del camp.

El vestit de la Mare de Déu és molt ric, amb un brocat propi de reina, i cau en plecs elegants, reflectits amb mestratge per l'escultor. Destaca una peculiaritat: porta una lligacama. "No es coneixen altres verges amb lligacama", em somriu, mirant-me sorneguer, el mossèn. Però és sens dubte una lligacama, sota el genoll dret, amb un brocat similar a l'orla del mantell. La presència d'aquesta peça té un cert interès. D'una banda, testimonia que havia de ser un complement d'ús freqüent entre les dones de classe alta per subjectar les mitges. Va ser precisament això el que va originar l'Ordre anglesa de la Lligacama (Order of the Garter): Eduard III va fer servir la lligacama d'una dama com a condecoració, pronunciant la frase que es va convertir en el lema de l'ordre: "Honni soit qui mal i pense" (Maleït qui pensi malament). Aquest episodi prova que les lligacames eren una peça habitual entre les aristòcrates.

D'altra banda, la sorprenent presència d'una lligacama en una imatge de Nostra Senyora introdueix un tret de femineïtat, una idea nova per a la iconografia romànica i que es desenvoluparà plenament a l'estil gòtic.

Els peus de la Verge, reposen - trepitjant-los com a signe d'humiliació - sobre dos animals simbòlics: una àguila, símbol de la supèrbia i la vanitat i una bèstia amb trets simiescos, símbol de la idolatria o potser de la luxúria. La representació del mal vençut per la Mare de Déu.

Vam estar contemplant una bona estona l'escultura. La seva bellesa i serenitat ens captivava. Quan per fi baixem del camerino, vaig tenir la sensació que no em seria fàcil oblidar la imatge de la Mare de Déu de la Catedral de Solsona. Una Verge sobirana i tan femenina, que fins i tot porta lligacama.


Pregària a la Mare de Déu del Claustre de Solsona: 

                     

No hay comentarios: